Arxiu d'etiquetes: defensa de la llengua vernacla

El matriarcalisme vernacle català, obertura i la llengua autòctona

Però conéixer les arrels i difondre lo que hi tinga relació no com una mena de museu de la Història entesa com a pura o autèntica, però tampoc d’una reducció a les modes o a lo passatger, ans al contrari, com un suport i com un desenvolupament de lo que hi ha de tradicional i de lo que, àdhuc, aporten els jóvens i els nens. En paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (editorial Claret, 2013), “prestar atenció a l’aspecte global per a no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, (…) l’aspecte local (…) ens fa caminar amb els peus sobre la terra” (234, p. 170), “enfonsar les arrels en la terra fèrtil i en la història del propi lloc (…). Es treballa en les coses petites, en les coses pròximes, però amb una perspectiva més àmplia (…) que rep sempre nous estímuls per al seu propi creixement” (235, p. 171).

En aquest punt, també adduirem que, el fet de viure moltes comunitats religioses en una mateixa societat, per exemple, en la valenciana, la gran majoria minoritàries respecte de la catòlica, pot ser, perfectament, signe de tolerància i de cerca d’una pau no entesa com el resultat de posar a ratlla les que no siguen cristianes (com tampoc lo que siga cristià), sense passar, per això, a només aplanar el camí a ritus, a cerimònies o a celebracions de caire civil i secular. Podem actuar en sintonia amb aquests mots de Joan Pau II, en 1997 (i que escriu Mn. Joan Costa): “Tots junts, jueus, cristians, musulmans, israelites i àrabs, creients i no creients, han de crear i consolidar la pau: la pau de tots els tractats!, la pau de la confiança!, la pau dels cors! (…) No pot haver-hi excepcions!” (pp. 120-121, nota 179).

Per consegüent, doncs, ara que som més persones de cultures diferents, de procedències distintes, i amb creences o, fins i tot, de valoracions ben distants sobre lo religiós, n’hi ha que no ho considerem com una excusa per a deixar estar lo etnològic, per exemple, perquè semblaria de vila o perquè això sone a retrògrad. Així, tenim present que, com més promovem lo vinculat amb la llengua catalana i amb les nostres arrels (mitjançant recerques i tot) i més ens obrim als altres, més universals serem i, de pas, no forgem un universalisme que pretén enrunar tot lo que no siga de la línia de qui mana (¡ni amb la de qui discrepe del nostre punt de vista!), sinó que, com ara, té present que, així com en un cos són tan importants el braç esquerre i el braç dret com la resta de membres, en un Poble, en una Nació, també ho són lo ancestral i el futur, el jo (i la família, en el seny matriarcalista, i no entesa com una institució, però sí com un col·lectiu no vertical de persones) i el nosaltres (la Nació, lo que, a vegades, pot aplegar a transcendir les fronteres, però sense caure en l’evasió). I és que, en el fons, com escriu Joan Costa, “Cap persona no existeix per a ella sola, sinó que troba la seva identitat més plena en relació amb els altres” (p. 122).

I és clar que aquesta trobada més plena de què ens parla, esdevé, com ara, per mitjà d’una revifalla de lo religiós de signe tel·lúric que, irremeiablement, considere millor (com moltes persones) que ho faça a través de lo vernacle (que sorgeix com a resposta als assaigs d’anorreament de moltíssims Pobles matriarcalistes del món) i, per tant, mitjançant l’etnologia, un camp que (partint d’una visió més oberta i ampliada, no limitada a l’esnobisme, ni a lo políticament correcte, ni a lo ideològic) es mostra acollidora a les llengües i a les cultures del món i, així, a eixir del jo i passar a un nosaltres matriarcal que no pretén homogeneitzar el pensament, ni reduir el nombre de Pobles i de nacions que hi ha en la Mare Terra. Una situació en què tothom té hospitalitat i que podem viure amb l’esperit que, per exemple, portà, en el segle XX, a l’inici de l’agermanament entre ciutats, com a pont de confiança en la bondat de l’ésser humà, de cada població, de cada país i de cada persona (les que parlen la mateixa llengua autòctona que nosaltres i les que n’empren una distinta).

Finalment, comentarem que, com més va, més, hi ha suport de part d’entitats culturals i de catalanoparlants, a aquesta mena d’estudis, a diferència d’anys arrere, àdhuc, per part de gent que ocupa càrrecs de direcció, com ara, Kike Gandia, director dels museus de Cullera (vila valenciana de la Ribera Baixa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare acollidora

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Carles Salvador (1893-1955).

Una entrada en relació amb aquest sentiment i, igualment, acompanyada de comentaris de Carles Salvador i Gimeno, qui fou mestre i promotor de l’ensenyament de la llengua vernacla, és “Carles Salvador, el poeta al servei del seu poble” (https://desdelamediterrania.cat/2015/03/21/carles-salvador-el-poeta-al-servei-del-seu-poble), de Josep Daniel Climent i publicada en el blog “Des de la Mediterrània”. Així, podem llegir unes paraules que digué en 1935 durant una conferència:  “Escriure valencià per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Plasmar l’esperit del poble valencià, donar forma plàstica a l’ànima de la meua terra, treballar, polir aquesta pedra preciosa de la nostra intel·ligència […] Tota una satisfacció, tot un goig, tota una fruïció, interna, externa, de conrear el meu idioma que és la manera de pensar, de parlar de tot un poble que ha passat, que viu ara, que demà vindrà. Aquesta vida angelical que sent quan escric en valencià per res del món no la canviaria i si algú m’impedís que escrivira en aquesta glòria, la mà escriptora quedaria paralitzada abans de moure’s en una llengua imposada, perquè jo no puc renunciar de cap de les maneres, ni per cap motiu, a la meua personalitat que és al mateix temps la personalitat d’un poble que ha estat, que és i que serà. Sóc escriptor per al poble per política”.

Cal dir que, en aquestes línies, entre d’altres coses, exposa que cada llengua representa una manera d’entendre la vida i, a més, l’ús de la llengua catalana el relaciona amb la identitat (la seua i la del Poble Valencià) i, a banda, afavoreix que ell estiga més creatiu.

Això ho reflecteix en el poema que figura en aquesta entrada:

Elogi de la meua terra

Si jo anés lluny no sé on me detindria;
en cada cim faria el cap enrere;
de dalt estant voria ma València
i el món restant em semblaria pobre”.

 

Per tant, encara que l’escriptor anàs a diferents llocs del món, més o menys, llunyans, quan hi fos, evocaria la terra on nasqué (ací, València), fet que enllaça amb aquell refrany que diu “Qui en terra d’altri sembra, la llavor perd”, a què accedírem el 30 d’agost del 2024 i que  consideràrem en nexe amb el matriarcalisme. L’explicació de la dita: la sembra té lloc en època de foscor (tret associat a lo femení) i, a més, com que no tindria lloc en la terra de naixement, els fruits que podria donar en l’indret de partida (en el poeta, l’escriptura en llengua catalana), es perdrien.

Empiulant amb els versos de Carles Salvador i amb la dita, en acabant, posa que, fora de València,

“Ni aquell carrer de gratacels immensos,
ni aquell saló de dansarines belles,
ni aquell brogit de màquines i màquines…
Sols esta pau, este cel i esta terra…

També esta mar”.

Recordem que, cap a l’any 1986, en terres castellanes pròximes a Madrid, un logopeda que havia nascut en la banda meridional del País Valencià, em demanà si parlava valencià. Li diguí que sí. Llavors, ell, qui el sabia parlar i que, quan tenia uns set anys, se n’havia anat a Castella junt amb els seus pares, em respongué que jo podia continuar en valencià. I així ho férem: ell em feia les qüestions en castellà i jo li responia en català. Al capdavall, aquest home escrigué en un report que jo sabia parlar valencià. Es tracta d’u dels millors records que tenim de Castella.

Afegirem que, en situacions així, ens sentim millor on s’usa la llengua vernacla i, sobretot, en el llogaret, en el poble, en la comarca, etc., amb què més ens identifiquem.

Tornant a la composició, no debades, l’escriptor valencià addueix que

“Si jo anés lluny, la proa
del meu vaixell sabria – cada dia –
tota l’enyor d’un únic meridià.

Solsment de nit, resseguint les estrelles,
mon esperit tornaria’s seré
en esguardar el banderí de l’Óssa”.

 

Per consegüent, és un passatge vinculat amb la nit (detall que té a veure amb lo femení), quan ell, per mitjà de la dona (l’Óssa, la qual podria representar la maternitat i el paper acollidor de la mare), qui li faria de guia, se sentiria com en la terra dels seus ancestres, en la València a què Carles Salvador fa esment, i tornaria a casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare en la poesia

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I” (https://fundacionexe.org/wp-content/uploads/2022/09/pebrella01-pioneres.pdf), de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, hem trobat escrits interessants de Manuela Agnés Rausell Soriano (ciutat de València, 1839-1918), com ara, el poema “A ma pàtria”, en què podem llegir

 “Volen que un llenguatge intrús

use la ciutat del Cid,

deixant lo seu en desús

i és intolerable abús

fer-la parlar com Madrid.

Mares hi ha, amb certa jactància,

que, a sos fills, lo castellà,

amostrant, des de la infància,

creuen donar-se importància

suprimint lo valencià.

Cap de província en Espanya,

vol matar lo seu dialecte;

sols ací, per moda estranya

que, als naturals, enganya,

cabre pogué tal projecte.

Que es té ací per un no-res

al que parla en son idioma;

i exigir-nos açò és,

com si volgueren que, en Roma,

s’expressaren en anglés[1].

Per què, puix, tal confusió

entre la gent ignorant?

Perquè ningú, en conclusió,

ha tingut de saber tant

en sa vida obligació.

Que es deprenga[2] el castellà,

que s’escriga en hora bona;

propi és de gent il·lustrada[3],

mes molt bé el valencià sona

en boca del valencià” (p. 25).

 

Per tant, fa una defensa de la llengua vernacla i, així, de la terra, la qual trau, tot seguit, i l’enllaça amb la mare i, amb encert, associa el castellà amb lo masculí:

“Si, de ta més humil filla,

has oït sens despreciar

la pobra cançó senzilla,

és per vore si més brilla

ton nom en qui el sap cantar.

Naixcuda jo entre el gesmil

de la ribera del Túria,

també faré esforços mil

per lliurar de tanta injúria

ton llenguatge baronil” (p. 25).

 

Igualment, en uns altres versos, també es plasma l’esmentat sentiment:
“Qui no vol a la família,

ni a la pàtria en que naixqué,

encara que, en ella, vixca,

viurà com un estranger.

Hi ha, a València, fills ingrats

que l’olviden[4]per Madrid;

jo, estant en la Vila i Cort,

per València sospirí” (p. 29).

 

Finalment, comentarem que el “Diario de Valencia”, el 24 de juny de 1918, arran de la mort de Manuela Agnés Rausell Soriano uns dies abans, posà en castellà unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme i amb la terra: “podem dir que dedicà la seua vida a la pràctica de totes les virtuts, especialment, la de la caritat (…). Fou poetessa inspirada i escriptora feliç, el nom de la qual aconseguí assolir un bon renom en les lletres valencianes, de què era preferentment conreadora» (p. 39).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “inglés”.

[2] En l’original, en lloc de la forma “que s’aprenga”.

[3] En l’original, “ilustrá”.

[4] En lloc de “que l’obliden”.

A continuació, adduïm el llibre en pdf.