Arxiu mensual: març de 2023

Hòmens de bon cor, en pro de les dones i molt oberts

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de l’estima a la terra, és “Sant Miquel de la Tosca”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, al principi del relat, podem llegir “Totes les terres catalanes anaven quedant arreu netes de la presència dels sarraïns, la reconquesta (…) anà tirant endavant. A poc a poc, les nostres terres tornaven a recuperar la sobirania d’aquells a qui pertanyien, els catalans” (p. 91). Cal dir que, al llarg de la lectura d’aquest llibre, copsàrem que podria haver-hi una representació simbòlica dels castellans mitjançant els sarraïns. De totes maneres, estimar la terra, en aquesta narració, i la dona, en unes altres, són trets relacionats amb el matriarcalisme com també ho fa la bona consideració cap a la Mare Terra.

Més avant, veiem que hi ha hagut dones que, a més d’ocupar càrrecs de poder, han estat ben apreciades per part del Poble català, com ara, quan llegim que, entre la Pobla de Cérvoles i Vilosell (dues poblacions de la comarca de les Garrigues), “hi havia espai i aigua, rebent, una de les fonts que brollava, el nom de ‘font de la reina’, en record de l’estança de tan digna personalitat pels nostres paratges” (p. 92). A més, així, apareixen detalls relacionats amb la dona: l’aigua i una font. 

Cal dir que, en un passatge posterior, es comenta que, en el segle XII, la devoció a Sant Miquel, en terres catalanes, “anava paral·lela amb la de sant Jordi, que, ja 80 anys abans, la trobem remarcada en les nostres terres” (p. 92). Adduirem que són dos sants patriarcals i, igualment, que la festivitat a Sant Jordi començà a celebrar-se a mitjan segle XV i que les Corts catalanes l’adopten com a patró en 1456.

En el relat que llegim a continuació, “Llegenda del lledoner”, copsem que un pare (ací, símbol de l’autoritat) es posa de part de la filla. Un sabater molt agarrat, “Per veí, tenia un pobre pagès que es dedicava al cultiu del petit hortet (…). A més a més, aquest tenia una formosa filla en edat de contreure matrimoni” (p. 93) i el sabater ja li havia posat l’ull al damunt “i havia demanat al pare la seva mà, però aquest s’hi negà perquè la jove estimava un xicot valuós per la seva bondat” (p. 93).

Com que el sabater veu que el pare no li ho aprova, opta per plantar “un arbre de creixement ràpid per tal de fer ombra a l’hort i que no hi creixés res. Així ho va fer” (p. 94). En acabant, el pagès dona part al senyor del castell, qui, de la mateixa manera que el pare, fa costat a la jove. Així, el senyor diu: “Si unes mans tan bones per fer sabates, poden fer coses tan dolentes (…), cal que aquestes mans rebin un càstig per no haver sabut respectar un germà’” (p. 94). I fa que li les tallen i que les pengen en l’arbre.

“D’aquesta manera, al llarg del temps, l’arbre ha anat creixent i creixent fins a arribar a ser un símbol de perpetuïtat” (p. 94). Adduirem que l’arbre ha estat associat al matriarcalisme i, a més, al comunalisme. De fet, moltes reunions es celebraven sota un arbre o ben a prop.

Finalment, direm que, en aquestes darreres línies, es plasma la predilecció per la bonesa i per la germanor i, simbòlicament (per mitjà de l’arbre), se’ns indica que perviuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “El pinar del Met”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”. Un dia, un bandoler que nomia en Met, s’arribà fins a un petit poble, per tal de fer-se amb una jove, garrida i simpàtica , “d’un cor generós i bondadós” (p. 88). Un poc després, llegim que, un dia, un vagabund passa pel poble i ella “reptà la quitxalla i convidà el vagabund” (p. 88) a passar a la seua caseta.

El vagabund, que era un jove, no sols li ho agraeix, sinó que s’interessà per ella com a pastoreta. A banda, l’endemà, a punta de dia, diu a la noia que, per damunt de la bellesa que tenia ella, li destacava la seua bonhomia (p. 89). En anar-se’n el xicot, tant la jove com els seus pares en guardaren un bon record.

Més avant, llegim que, un dia, mentres que la jove (que era molt devota) pregava Nostra Senyora per a que ella tornàs a veure el jove vagabund (ja que la noia havia trobat que era molt devot i bona persona), el Met i els bandolers que l’acompanyaven la prenen: el Met volia casar-se amb la noia.

Igualment, veiem que el bandoler la visitava tot sovint i que li deia “que tenia molt d’or i que, si es volia casar amb ell, seria molt rica” (p. 89).

Però la xica, com que “el seu pensament era amb el bon i afable vagabund” (p. 89), li respon:

“-No estic sola, car tinc la Verge que em fa companyia i no em deixa” (p. 89). Com copsem, l’or (un metall associat a lo masculí) està vinculat amb l’home, com en altres narracions.

Igualment, captem que “Mentre ella així plorava, el seu prec era escoltat i, per un altre costat, arribava al petit poble una important comitiva de gent a cavall, encapçalada per un jove molt ben vestit” (p. 89), qui era el vagabund, el qual era el fill del rei.

A més, el vagabund, en aplegar al palau, havia comentat a son pare (el rei), “que volia tornar al petit poble, casar-se amb la noia i retornar a palau amb els pares d’ella, car eren plens de bondat.

El rei hi accedí” (p. 90). D’aquesta manera, es plasma que el monarca aprovava que el seu fill fos un home de bon cor, tret que podem empiular amb les cultures matriarcals.

El noi arriba a la casa on vivia la jove, el rep la mare, plorant, i, tot seguit, passem a un passatge en què el fill del rei i els qui l’acompanyaven es troben amb el Met (el bandoler) i els seus (p. 90).

Llavors, durant la comtessa, en què el jove dominava i en què la noia invocava la Mare de Déu, sentiren una veu dolça “baixada del cel, que deia:
-Met, per què ets així?

Davant aquesta veu, en Met caigué de genolls, es lliurà, ell i els seus homes, i la noia no sofrí cap mal” (p. 90). Per consegüent, la dona salva l’home: per una banda, Nostra Senyora ho fa al fill del rei, als qui li feien costat i a la noia i, igualment, ha sigut possible per mitjà de la jove. Per tant, es reflecteix el matriarcalisme.

Passaren els anys i en Met va complir el seu castic amb la justícia. A més, “La noia es casà amb el fill del rei, els seus pares anaren a viure amb ella, donant gràcies constants a la Verge, sense haver perdut ni un moment la seva devoció” (p. 91).

Finalment, la xica “Va intercedir per en Met i els seus homes, fent que aviat poguessin recobrar la llibertat i el seu compte amb la justícia restés saldat” (p. 91). Afegirem que, mentres que la noia i el fill del rei “vivien a palau” (p. 91), el bandoler en Met “retornava a aquests paratges de Tarrés, per a fer vida eremítica” (p. 91), tret amb què copsem que, en el matriarcalisme, es recompensa la bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, simbòlicament, és “El castell impossible”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, amb molts punts en comú amb altres narracions. Així, en un moment en què els cristians catalans tractaven de fer-se amb un castell en mans dels musulmans, els sarraïns opten “perforant sota terra un túnel que anava fins als ‘castellassos’” (p. 83), una muntanyeta hui en dia desapareguda. És a dir, que recorren a la terra com a font de vida i de subministrament, així com, per exemple, els conills ho fan a un cau i, en moltes rondalles, ho fa la cova (vinculada amb l’úter de la mare).

Això enllaça amb unes paraules que llegim més avant: “El que els exèrcits cristians no sabien era que, a les nits, pel túnel que havien fet, els sarraïns anaven sortint en petits grups, al lloc denominat ‘castellassos’, a la rereguarda dels que feien el setge, i anaven a proveir-se d’aigua i de queviures, sense que, fins aleshores, els manqués de res” (p. 84). O siga, que la dona (ací, en línia amb la idea de mare que dona de mamar i que aplana que el nen cresca mentres que és dins del seu cos), a banda, ho fa de nit, detall que té a veure amb lo matriarcal: nit, foscor, femení, rereguarda…

A més, a mitjan narració, copsem que, àdhuc, els cristians també s’acosten… de nit, cap als musulmans: “Aquella mateixa nit, el comte preparà l’estratègia d’entrar. Comprengué que la solució era entrar pel túnel” (p. 85) que els portava a la dona (ací, plasmada en el castell, en lloc de fer-ho, com ara, en una cova). I si, igualment, els sarraïns simbolitzassen les dones i, quant als cristians, els hòmens, ens trobaríem que, en unes mateixes terres (les catalanes), ambdós grups tenen punts en comú: lo matriarcalista.

Finalment, l’accés al castell esdevé amb torxes…,“en silenci, tots pel túnel” (p. 85). Per tant, es pot veure que els catalans prioritzen lo femení.

En la narració que ve tot seguit, “El gall canta a mitjanit”, recopilada en la mateixa obra per Joan Bellmunt i Figueras, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, per exemple, la terra. Així, podem llegir que “nosaltres no som pas una terra, ni uns homes que els agradi d’ésser dominats per forces invasores” (p. 86), en aquest cas, els musulmans.

Ben avançat el relat, copsem que un comte donà órdens que la tropa es posàs en marxa i, “aquella mateixa nit, assoliria el seu propòsit: retornar Sunyer als dominis catalans i que deixaria d’ésser musulmà el poble, per tornar a ser cristià” (p. 87). Per consegüent, la nit i la foscor també plasmen lo matriarcal en la cosmovisió de la cultura catalana. De fet, al final, podem llegir “aquesta llegenda, a nosaltres, ens l’han contada de petits; per això, avui te la contem a tu, per tal que mai no es perdi” (p. 88), paraules amb què es reflecteix u dels objectius de l’educació matriarcal: que la cultura popular passe de generació en generació, motiu pel qual, fins i tot, el narrador (en aquest cas, huit persones de Sunyer), ho comenta.

Podríem dir que, encara que els personatges són masculins, lo que ha fet possible que s’assolesquen els propòsits, ha sigut una actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que recompensen les accions de bon cor en pro de la comunitat

General, , , , ,

Una rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 llegendes i històries de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El noi que va anar a fer fortuna”. En una casa, passaven per un mal moment i el fill més jove, Valentí, valent, “va decidir dir-li, al seu pare, que el deixés anar a fer fortuna.

La mare, prou va plorar, però el pare, que veia que mai no sortirien de pobres, va dir-li:

-Pots anar-hi, fill meu, i que Déu t’acompanyi” (p. 79). Comencem copsant un tema vinculat amb la maternitat: el fet que, com ara, un fill, forçat, se n’haja d’anar a la guerra (no propi de cultures matriarcals) o, en aquest cas, lluny.

Cal tenir present que, com, més d’una vegada, m’ha comentat una cosina de mon pare (nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX), les dones han tingut nou mesos més de relació amb el fill i encara se’n recorden i, per això, se’ls estimen.

Amb el consentiment dels pares, el jove fa via i, “Quan ja feia estona que caminava per camins, trobà una velleta asseguda a la vora del camí.

-Que em faries una caritat, noi? (…).

-Teniu, podeu menjar el que vulgueu -féu en Valentí, traient-se el pa de la butxaca.

La velleta es menjà un pa i, l’altre tornà (…).

-On vas, noi? -féu la velleta.

-Vaig a fer fortuna, perquè, a casa, som molt pobres i (…) vaig a veure si puc fer fortuna per a treure de la pobresa els meus pares” (p. 79). Cal dir que, a l’inici de la rondalla, no s’explicita que el fill tingués intenció de traure’n els pares i sí, en canvi, que volia fer-ne. Per tant, podríem demanar-nos si la trobada de Valentí amb una dona i anciana, li ha fet pensar en els altres i, a ella, obrir-se a fer-li d’educadora de cara al futur (i en sentit comunitari). Al nostre coneixement, sí:

“-Mira, com que t’has portat molt bé amb mi, et diré on pots anar, encara que és molt lluny, però, com que ets valent, te’n sortiràs.

-I allí, hi ha riqueses? -féu el noi.

-No: allí hi ha una princesa cristiana encantada per una bruixa musulmana. Per això, està molt ben guardat el castell” (p. 79). Afegirem que, posteriorment, la jove li dirà unes paraules semblants amb què reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es premia a llarg termini i no com a manera de condicionar o d’impulsar el pas a pas i l’objectiu. Igualment, amb l’actitud encoratjadora de l’anciana, enllacem amb l’educació matriarcal: la riquesa no és lo prioritari i sí que s’admet. Per això, la dona li addueix que, qui desencantarà la jove, “serà ric de veritat, farà una gran fortuna” (p. 79).

A banda, la velleta li diu que no entre per la porta de davant (on veuria dos lleons, que podríem demanar-nos si tenen a veure amb els dos de les Corts espanyoles… en terres castellanes, els quals tenen els peus damunt d’una bola que, més d’u, en Facebook, ha relacionat amb imposar al món…, com trobàrem en març del 2023, en vincle amb una fotografia en què apareixien els lleons esmentats):“tu dónes el tomb i entres pel darrere” (p. 79).

Aquest detall de l’entrada per darrere ens portà a evocar la foscor, l’espasa rovellada i, per exemple, la vellesa, en lloc, com ara, de posar per davant eixir per la porta grossa.

Més avant, llegim que el noi “anà fent camí per on li havia indicat la bona dona, arribant fins al castell moro” (p. 80).

A continuació, el xicot venç uns bel·ligerants i accedeix on és la princesa encantada. Llavors, ella li diu “no badis (…). Si te’n surts, jo esdevindré desencantada i tu faràs una gran fortuna” (p. 80).

En guanyar un gegant, i trobar-se, de nou, amb la princesa, ella li comenta “Gràcies, Valentí; estic a punt de quedar desencantada, no defalleixis” (p. 80) i li addueix “Ànim, que, si guanyes, sortiràs victoriós del castell.

-I tu?

-Jo aniré amb tu, que seràs el meu salvador. Però ull, car et falta una gran lluita. La bruixa que em va encantar i l’amo del castell van preparar tres lleons, aquí dins, per atacar qui entrés, (…) poden venir d’un moment a l’altre” (p. 81). Malgrat que, en aquest passatge, copsem la patriarcalització de la dona (amb la figura de la bruixa) i el castell moro (associat amb lo negatiu), adduirem que hi ha un altre tret en línia amb lo patriarcal: el numeral tres, el qual és imparell… ja que, en els Pobles matriarcalistes, predomina lo parell (i, de pas, per exemple, lo comunitari, lo assembleari, la confiança en els altres…).

En un passatge posterior, la princesa figura més garrida i, igualment, “plena de joies i amb una corona al cap” (p. 81), una característica matriarcal (atenent a la seua forma circular). Afegirem que ella li comenta “no fa falta agafar riqueses, jo sóc prou rica com per omplir-te’n a tu i als teus en pagament al que tu m’has fet. Anem, anem.

I, agafats de la mà, sortiren del castell” (p. 81). I, així, quan ella ha accedit a la corona (comunitària, femenina i matriarcal) i és qui mana, més que dictar-li, li fa de guia, de mestra i, a banda, desenvolupa un paper en línia amb la Mare Terra com a proporcionadora de bones collites. I més: ho fan agafats de la mà, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Finalment, en aplegar al palau on residia el pare de la princesa, “es féu caritat a tots els pobres” (p. 81), en un regne que, com en les cultures matriarcals, també es té present els més pobres, els qui ho passen pitjor, en aquest cas, econòmicament. I, quan el monarca demana al jove Valentí què volia per paga, “entrava allí la princesa, que digué:

-Qui salva la filla d’un rei, té paga de rei.

Prou entengué el monarca què volia dir la seva filla i ho veié amb bons ulls. Així que contestà:

-Per la meva part, ho veig bé i teniu el meu consentiment per a casar-vos” (p. 82). I el jove, que no es desentén dels seus pares, els feu venir al palau, on residiren junts amb els dos jóvens i el rei (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i ben considerades i fonts que atorgen vida

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets vinculats amb el matriarcalisme i amb lo femení, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, és “El miracle de Joana la mora”. Primerament, apareix el tema de la transmissió cultural per mitjà dels ancians, en aquest cas, d’un avi, qui comenta a un net de pocs anys:

“-Quan jo era com tu i, com els més menuts, ja el meu avi m’ho explicava. Eren temps de sarraïns, ens havien envaït i arreu s’estava lluitant per tal de fer-los fora. Les nostres terres garriguenques ja havien suportat l’embat dels àrabs i de la reconquesta per part de les tropes cristianes, però no de tot arreu s’havien fet fora els musulmans, en quedaven a molts llocs i, un d’aquests llocs, era València” (p. 77). Afegiré que, més d’una vegada, he considerat que, darrere de les paraules referents a musulmans (en més d’un cas, presentats com sarraïns), hi ha la possibilitat de fer al·lusió als castellans i a l’entrada en les poblacions catalanoparlants. De fet, si canviàssem lleugerament el vocabulari del text, podríem captar que s’hi ajusta com també el sentit de germanor amb terres catalanoparlants de fora de Catalunya. 

Més avant, el padrí li addueix que u dels nobles que, cap a l’any mil cent i escaig, donava ajut a Ermengol VII d’Urgell en aquella contesa per terres valencianes, fou Ramon Boixareu. Ramon “vencé el cabdill moro i féu presonera la seva jove i formosa filla” (p. 77), però ell mor.

Tot seguit, en el soterrar de Ramon Boixareu, hi acudeix la seua filla i la vídua (qui tenia un fill). “El noi i la noia es feren grans, com si de veritat haguessin estat germans, tanta era l’estimació que l’un per l’altra es tenien” (p. 77). Direm que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, ens hem trobat amb famílies que acolliren òrfens i que convisqueren amb els fills de la casa com si fossen germans de tota la vida.

A continuació, i, amb paraules que reflecteixen el matriarcalisme, veiem que “El noi li digué si no li agradaria fer-se cristiana. La noia contestà que li agradaria que li parlés més d’aquesta religió” (p. 77). És a dir, que el jove (àdhuc, amb la seua condició de cristià i de fill de vencedors, no imposa a la jove) i, més encara, aquesta actitud fa que la xica participe de manera creativa (oberta a saber més sobre la religió cristiana). Unes línies que empiulen amb l’educació matriarcal, en aquest cas, de cristià (català) a musulmà (ací, a més, dona de fora de Catalunya), i amb l’esperit d’acollida.

La jove abraça el cristianisme, es celebra el bateig i es fan moltes festes. Ara bé, en u d’aquests actes, al noi, “se li desbocà el cavall. Ella, en veure-ho, agafà el seu cavall negre, més ràpid que el vent, i sortí al seu darrere per tal de salvar-lo” (p. 77). Per consegüent, ella tria un cavall que plasma el color negre (vinculat amb lo matriarcal com també ho fan la foscor i la nit) i no, com ara, ni el més clar, ni u de color blanc.

Nogensmenys, un poc després, la jove cau a terra i és ara quan ell “saltà a socórrer la que l’havia salvat a ell” (p.  78). I, així, en aquest relat, fins i tot, textualment, es diu que la dona ha salvat l’home. Ara bé, com que ella havia restat cega, la noia, ara cristiana, respon al xicot:

“-Que es faci la voluntat d’aquell de qui he abraçat la fe -contestà ella-. La meva gran satisfacció és haver pogut salvar-te a tu” (p. 78), detall que va en línia amb l’altruisme. Igualment, com que ella està esperançada… i ell, bonhomiós, el jove li comenta:

“-Anem, anem fins a la font que brolla, a rentar-te les ferides i treure’t la pols, car n’estàs tota plena. Agafeu-la, ajudeu-me, que la durem a la font a rentar-la” (p. 78). Ens trobem davant un tret matriarcal que, sovint, apareix en narracions en llengua catalana: la font, com a brollador de vida com també ho són la mare i la Mare Terra. Adduirem que la dona està ben tractada.

Immediatament, “Així ho feren en arribar a la font, i, (…) en rentar-la, l’aigua li retornà la vista. Aquella aigua tenia virtuts (…) per al guariment de la vista” (p. 78). En altres paraules, les bones accions són recompensades.

Finalment, es fa una festa i, a continuació, “es posaren a treballar per aixecar allí una ermita” (p. 78), troben una imatge en un clot (un altre tret matriarcal, femení, de recepció), la porten a l’ermita i, al capdavall, llegim que, “encara avui podeu veure l’ermita, al costat de la qual brolla l’aigua que, podeu ben creure, que guareix qualsevol mal de la vista” (p. 78). Per això, podem dir que, malgrat que la imatge ha anat a l’ermita, el narrador atorga més importància a lo femení, encara que figure al costat del santuari: guareix de la vista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hui hem accedit a aquest llibre sobre el matriarcalisme basc i hem trobat punts en comú amb el vinculat amb la llengua catalana: “Europa indígena matrilineal. Los vascos”de Mari Carmen Basterretxea i publicat per Cauac Editorial en el 2022.

Prou en línia, per l’estil, amb el llibret sobre l’àvia Damiana, de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud).

El recomanem per l’estil, senzill, i per la sinceritat i per la bonesa de l’autora.

 

 

Governants, pares i fills que estimen lo maternal, la terra, de bon cor i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La flor del Panical”. Un rei desitjava trobar remei per a un mal de cama i u dels metges que el visita li comenta que caldrà recórrer a la flor del Panical. 

Llavors, el monarca convoca els seus fills i els diu que “el que me la durà, el faré hereu al tron.

Els nois van marxar a corre-cuita, perquè la possibilitat d’ésser reis semblava que els posés ales als peus. Tan sols al petit el movia més el desig de trobar-la per guarir el seu pare, que no el fet de poder ser rei.

I fou precisament aquest qui trobà la flor que havia de guarir el vell rei, el pare” (p. 75). Com podem veure, el fill petit tira cap a la terra i no cap al cel (el poder, la fama…). A més, recorre a un tret femení: una flor que, com poguérem consultar el 26 de març del 2023 en Viquipèdia, sota l’entrada “Panical”, ”Són plantes herbàcies anuals o perennes (…). L’arrel és similar a les pastanagues i molt llarga”, és a dir, a les carlotes, detall que, igualment, les enllaça amb lo matriarcal, amb la realitat (tocant els peus en terra).

Ara bé, els altres germans, de manera semblant a Caín respecte a Abel (en la Bíblia), el maten i, “Després, per tal que ningú no s’assabentés del fet, van fer un clot i el varen colgar a la vora del riu” (p. 75). Per consegüent, soterren la sement en la terra i, a més, al costat de l’aigua (el riu), o siga, en contacte o molt pròxim a dos elements femenins i prou vinculats amb el matriarcalisme i amb la dona.

Tot seguit, els dos germans se’n van cap al palau, els rep el pare (qui fa una qüestió pel més jove dels tres) i li diuen que l’han deixat cercant la flor.

A continuació, captem que la bona llavor (ací, acompanyada de l’altruisme cap al pare i del bon cor del fill petit) es recompensa amb el temps: “vet aquí que, a la vora d’aquell riu, hi van néixer unes canyes i, un pastoret que guardava el ramat, per entretenir-se, va tallar una canya per fer una flauta i, quan la va provar” (p. 75), li deia les veritats… mitjançant la música. Adduirem que el pastor està relacionat amb lo idíl·lic (esbarjo mentres torna el ramat) i que talla una de les canyes així com un segador ho faria amb el forment que, en juny, ha donat els seus fruits.

Més avant, el detall d’aquesta canya aplega, fins i tot, al rei i, quan el pastor li toca la flauta i el monarca ou que dos germans havien colgat el germà més jove per la flor del Panical, demana explicacions als nois grans (pp. 75-76).

El rei, molt obert i de bon cor, “manà que s’organitzés una comitiva per anar al lloc on el pastor havia tallat aquella canya. En arribar, manà que fessin excavació al lloc on havia sortit aquell canyar i, davall de les arrels de les canyes, per la gràcia de Déu, encara hi van trobar el fill petit viu” (p. 76). Per això, podem escriure que, en les cultures matriarcalistes, la vida roman en contacte amb la terra; en aquest cas, com la mare que dona de mamar el fill i que, malgrat que ell no ha accedit al renom, es pot dir que ha sigut nodrit mentres ha viscut junt amb ella i, per eixe motiu, el noi resta viu.

Adduirem que no deixa de ser simbòlic el fet que la narració atorgue vida al fill petit,… “sota les arrels de les canyes”. Després, “El rei l’abraçà i (…) nomenava hereu i rei el fill petit, el qual va demostrar el seu bon cor i pregà al pare que no posés els germans a la presó.

Aquest li concedí el que demanava, mentre els altres es penedien de la seva greu malifeta” (p. 76). En altres paraules, en línia amb molts comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en la cultura matriarcal, es prefereix un governant de bon cor (siga en casa, siga en una associació, siga un capellà, siga un rei o bé una reina) i que estime la infantesa (el futur) i lo maternal (la terra que ha afavorit la generació del canyar, mitjançant la petita llavor… justament plasmada en el més xic dels tres germans).

Finalment, en vincle amb aquest estil de relació entre el rei i els súbdits en els Pobles matriarcalistes, “a la mort del pare, el fill petit governà amb bondat i justícia” (p. 76). Com a fet significatiu, afegirem que, com indica el recopilador Joan Bellmunt i Figueras, és una narració “Contada per un matrimoni vell” . L’obra fou publicada en el 2004.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Els catalans, la terra ben considerada i dones líders i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’espia i la caixa”. Per exemple, quan podem llegir que, durant la guerra dels Segadors (a mitjan segle XVIII), “La filla de l’hostal d’en Vives es deia Rosalia. Era eixerida i tenia força traça per mantenir a ratlla els francesos que freqüentaven l’hostal, sempre anhelosos de joc, de xerinola i d’amor” (p. 69), això és, de jugar, de gresca i d’amor. I, com que ella era qui comandava, “la Rosalia no permetia que baixés el seu pare al celler, sinó que hi baixava ella” (p. 69). Aquestes línies reflecteixen que, en la casa, primerament, manava la dona (en aquest cas, la mare i, després, la filla, en lloc de passar-ho de la mare al pare): matrilinealitat. 

Més avant, veiem que la jove tenia amagat un amic en un celler de l’hostal, per qui sentia amor: Pere Sementé. Uns dies després, Pere Sementé considera que podrien descobrir-lo, però Rosalia li comenta que ella ho té organitzat i previst: “Aquesta nit, no, demà, que no hi haurà tanta gent. Quan tothom dormirà, jo baixaré i convidaré a beure la guàrdia del portal, hi haurà manera de fer-te fugir. No?

-Què et proposes?

-Un cop siguis fora i, en arribar al tombant, saltes el corral (…), allí et vindran a buscar en Benet i en Rosselló. Ells tenen tant d’interès a salvar-te la vida com jo. Tot el dia d’avui, que preparen la teva fugida. Només caldrà que facis allò que et diran” (p. 70).

Com veiem, la dona és l’organitzadora, ella marca les directrius a l’home, fa de cap de colla del grup inicial (integrat pels dos hòmens de la seua confiança i col·laboradors, de fora de l’hostal, i per ella) i, al capdavall, també de Pere Sementé. A banda, la dona salva l’home.

Tot seguit, l’home li ho aprova i, per consegüent, es fa lo que ella dicta:

“-Molt bé, Rosalia. T’estic molt agraït. A més, m’agrades força” (p. 70). És a dir, que, àdhuc, en una colla formada per tres hòmens i una dona, és ella qui n’exerceix de cap, qui decideix, qui té la darrera paraula.

En una altra rondalla, ambientada en la guerra de successió (en el primer quart del segle XVIII), “La pell del bou”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de la cultura popular”,  captem el matriarcalisme des de molt prompte. Així, apareixen paraules sobre hòmens i dones “que encara romanien vivint en aquesta feréstega terra” (p. 72), això és, en una terra que no es podia dominar per part de lo que, més avant, escriu “els exèrcits invasors” (p. 73). Hi ha unes paraules que empiulen amb lo matriarcal i amb el caràcter obert, receptiu i pacífic del Poble català: “vivíem en pau i amor dintre de la família, res no volíem perquè aquesta maleïda guerra ens vingués a contorbar i destruir” (p. 73).

Un poc després, es reflecteix el tema del pactisme: “ens podríem aplegar tots a casa meva i parlar de què podem fer (…).

–D’acord, parlem-ne entre tots i trobem-hi una solució” (p. 73).

Al capdavall, consideren que, a més de salvar les vides, si és possible, cal salvar els béns, motiu pel qual “reuniren tots llurs béns monetaris, principalment, les monedes d’or i les posaren dintre de la pell d’un bou i anaren, després, aquella mateixa nit, a enterrar-la en un lloc apartat, que només ells sabien” (p. 74). Per tant, no sols confien en la terra (depositen en ella l’esperança en el futur, de la mateixa manera que el llaurador ho fa, en hivern, quan hi colga la llavor del forment), sinó que, igualment, la fiquen dins d’una pell (part del cos que té a veure amb la protecció, encara que, ací, no vaja associada a una vaca, però sí amb un bou soterrat, el qual, així, també es vincula amb lo terrenal). 

Afegirem que el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 25 de març del 2023, captàrem que l’esperança, en les cultures matriarcals, no es dirigeix cap a lo celestial, sinó cap a lo real, com qui toca els peus en terra, i que això enllaçava amb el relat.

Finalment, podem llegir que, aquella gent que havia soterrat la pell, morí, però que el llegat perdurà i, de fet, quan els més jóvens tornaren al poble, “decidiren fer-ne un, de nou, un xic separat d’aquell. Fou, i és, el poble de la Floresta” (p. 74). I, així, els fills, d’alguna manera, acullen els pares en la memòria.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Els catalans i la terra i la dona, ben considerades, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El preu d’una resistència”, ambientada en la guerra de successió (del primer quart del segle XVIII), per exemple, quan tenia lloc l’avenç de les tropes borbòniques i el narrador comenta “vingués d’on vingués.

Davant els rumors de l’avenç de les dites tropes, els ciutadans del nostre poble s’apressaren a reunir-se al castell per tal de preparar l’estratègia per fer front a l’invasor” (p. 64). Per tant, veiem el tema de la terra, com també el del rebuig cap al centralisme (la política vinculada amb l’invasor del relat) i, igualment, el pactisme (tiraren junta). I tot, perquè, com en moltes cultures matriarcalistes, sovint, molt en relació amb l’agricultura, “La gent era gent del camp, gent de pau. Orgullosos de la terra en què vivien i del senyor que tenien. (…) La parla catalana, la que empraven” (p. 64).

Quant a les paraules sobre els qui hi residien i el senyor, direm que, en el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives comenta que, en la Catalunya anterior al segle XVI, imperava “la concepció germànica, feudalitzant, en què els homes es relacionaven els uns amb els altres no per la terra, sinó per llur pròpia condició humana. S’era home d’un altre home perquè aquest era més prepotent i podia oferir protecció i ajut; no perquè regís la llei que tota persona devia obediència al senyor de la terra” (p. 37), un tret més en línia amb el matriarcalisme, en aquest cas, amb el tema dels pactes.

Per això, més avant, captem que els predecessors dels catalans que narraren la rondalla, “no volien res més que viure en pau i ésser fidels al seu senyor i a la terra” (p. 64), això és, al senyor que els tractava bé, que els emparava i amb qui ells tenien un lligam com també ho feien amb la terra dels seus ancestres catalanoparlants.

Continuant amb la línia d’aquestes frases, en la rondalla posterior, “La donzella de la cova dels Moros”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, es pot captar que, en el poble de “Set Cases”, eren “Gent ferma, dura, però gent de pau” (p. 66), unes paraules que podem enllaçar amb comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

A banda, un jove musulmà, un dia troba una dona cristiana del poble de “Set Cases”, la qual se’n va junt amb altres noies a cercar aigua al riu (p. 66).

A poc a poc, tots dos es coneixen més i, quan ell li diu que voldria casar-se amb ella, la jove li respon que son pare no li consentiria que es casàs amb un musulmà. No obstant això, ella li proposa “Fes-te cristià” (p. 67)… i ell li ho accepta. Per consegüent, veiem que, com diu una dita popular, “L’home proposa i la dona disposa”. De fet, el relat ho plasma en un tret immediat: “L’ocasió aviat arribà: un dia que el pare d’ella hagué de marxar a dur a millors llocs els ramats, es presentà el noi al poble entrada la nit” (p. 67). És de nit (un detall matriarcal) quan ell s’acosta a la jove i, llavors, “la noia havia accedit (…) perquè ell li digué que estava disposat a renunciar a Mahoma” (p. 67).

Així, com podem veure en aquests dos relats en què apareix el tema de la terra i el de gent oberta als acords, no sols la dona està ben considerada (reflectit en el símbol de la terra i en el de conrear-la), sinó les arrels catalanes (en la segona narració, plasmada mitjançant el cristianisme); apareixen els bons tractes entre el senyor i els súbdits (en la família, ho seria entre la dona, bé mare, bé àvia, i els altres membres), àdhuc, el de protecció (així com un monarca ho promouria del seu regne) i, òbviament, la preferència per lo femení però acollint, igualment, lo masculí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis i abats que estimen la terra, el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La fúria catalana”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En temps de la guerra del francés (1808-1814), “La terra catalana es trobà immersa en aquesta lluita ben bé sense pensar-s’ho però, davant la realitat, ni un sol català girà, sinó que aviat (…) la seva valentia, el seu coratge, feien que cada home semblés que n’eren cent” (pp. 58-59), “per tal de defensar aquella fortalesa de les Garrigues, de la terra catalana” (p. 59). I, per això, “tindrien paciència i esperarien el moment oportú.

I aquest moment arribà” (p. 58).

A més, en un passatge posterior, es comenta que eren “bons coneixedors del terreny” (p. 59), fet que afavorí que entrassen al castell que havia sigut pres pels francesos i que el recuperassen (p. 60). Com veiem, hi ha un interés per la terra, per lo que hi té a veure i, a banda, s’ha transmés de generació en generació.

En la rondalla següent, “El missatger i l’abat”, en la mateixa obra i amb trets en línia amb el matriarcalisme, es comenta que el rei Felip II (qui regnà des de 1556 fins a 1598) s’adreçava cap a Catalunya. En el relat, se’l descriu, entre altres coses, com un home amb llarga experiència i amb destresa en l’exercici del govern (p. 61).

Més avant, llegim que “Unes 500 persones de la noblesa espanyola formaven part del seguici que es dirigia cap a la ciutat de Barcelona, tot passant primer pel monestir de Poblet” (p. 61). Com a puntuació, direm que Espanya, jurídicament, existeix del segon terç del segle ençà i que, en aquest cas, correspondria el terme Castella. I, quant a la versió popular, Joan Bellmunt i Figueras recopilà que el monarca envià un missatger al monestir:

“Van trucar a la porta del convent i els obrí el germà porter. El missatger demanà per parlar amb l’abat (…) i li anuncià la pròxima arribada de Sa Majestat el rei d’Espanya” (p. 62).

Tot seguit, copsem que “L’abat que, en aquelles dates, regia el monestir, era, a l’ensems, president de la Generalitat de Catalunya, per al qual càrrec n’havia estat elegit com a representant del braç eclesiàstic” (p. 62).

Ara bé, com que l’abat, en dues ocasions, li diu que no coneix el rei, dos genets fan camí cap a on era el monarca i, aleshores, el rei s’ho escoltà i comenta a l’herald:

“-Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona.

Altra volta, l’endemà, a trenc d’alba, va fer via el missatger cap a Poblet i va trucar (…) i tot fent una profunda reverència a la figura de l’imponent abat:

-Us anuncio l’arribada per demà de Sa Egrègia Majestat el comte de Barcelona -va dir el cavaller.

L’abat, fent una lleugera inclinació de cap, va dir:

-Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen” (p. 63).

Finalment, en la narració, quant als dominis del rei, es comenta que el monarca entengué “a bastament les característiques dels diferents pobles que els formaven” (p. 63).

Adduirem que el 23 de març del 2023, per curiositat, cercàrem en Internet sobre el Monestir de Poblet (on vaig ser unes hores en el 2003, junt amb els meus pares, i on tinguí ocasió de contactar amb el monjo i historiador Agustí Altisent, autor d’una obra sobre el monestir) i trobàrem que, en l’entrada “Reial Monestir de Santa Maria de Poblet” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Poblet), hi havia un apartat de llegendes i que una d’elles es titulava “Llegenda del rei i l’abat” com també dues més: “Llegenda de l’abat de Pobles i l’emperador de Xina” i una referència “Llegenda de fra Pere Marginet i el Dimoni”. Quant a la visita, la férem, entre altres coses, perquè la població on vivíem tots tres, Aldaia (l’Horta de València), estigué vinculada amb el Monestir de Poblet durant molts segles, fins a la desamortització de Mendizábal (del segon terç del segle XIX).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis ben considerats, que tracten bé el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.

De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:

“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.

(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).

Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).

Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.

Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).

Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).

I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.

Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.

En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.

I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).

Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.

Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud de núvols.