Arxiu d'etiquetes: l’estima per la terra

Dones que estimen i que tracten bé la terra i molt obertes

 

En relació amb el paper de les mares i de les àvies en el tema de l’estima per la terra, comentarem que el 23 de juliol del 2022 trobàrem unes paraules interessants en l’entrada “L’Elvira” (https://ousemporda.com/equip/lelvira), en la web “Ous Ecològics Empordà”, quan diu que l’Elvira “és la matriarca, el model a seguir, sempre té coses per ensenyar. Estima i cuida la terra on viu. L’ofici de pagesa li ensenyaren els seus pares i abans els seus avis, ara també hi té el fill i qui sap si en Martí i la Rita també seguiran les seves passes. L’Elvira és una persona molt humana, respectuosa i amb valors ferms”. Afegirem que, sobre els padrins i la terra, a mitjan juliol del 2022, copsàrem l’article “Visca els padrins, visca la terra lleidatana” (https://www.lrp.cat/opinio/article/1821986-visca-els-padrins-visca-la-terra-lleidatana.html?s=09), escrit per Magda Gregori i publicat en “La Republica – El Punt Avui”, en què podem llegir “La terra és la seva font d’energia i subsistència.

(…) Any rere any, collita darrere collita. Perquè no hi ha cap altra sortida. Vivim del que sembrem i del que arrepleguem dels nostres camps”, unes paraules que plasmen el matriarcalisme: la mare (la terra) com a subministradora de vida, com qui garanteix el futur i, igualment, com la terra que cal tractar amb simpatia.

A banda, comenta un detall que empiula amb lo matriarcal: la proximitat. Així, ens diu que, “Ara, es parla de productes quilòmetre zero, de consum de proximitat. I tant! Però el padrí sempre ho ha fet així. Sempre. Generació rere generació”. A més, Magda Gregori reflecteix que el matriarcalisme és una constant en les terres catalanoparlants (en aquest cas, tracta sobre Catalunya) i… en les rondalles (en què sovint apareix la figura del jardiner i, en moltes de les valencianes, el llaurador i l’hort):

“Catalunya és un país de pagesos, treballadors incansables, lluitadors infatigables. Persones que han fet de la seva vida un ofici imprescindible per existir, construir, aprendre, sentir i viure”.

Comentarem que Magda Gregori ho plasma com a “neta de pagès, filla de pagès i germana de pagès. Perquè el padrí ha ensenyat els valors de la constància i perseverança al pare, perquè el pare ho transmet al germà”.

Respecte al vincle que caldria tenir present i, fins i tot, remarcar, l’autora de l’article addueix que l’agricultura “ha estat sempre el millor rebost, una conserva que necessitem per seguir. Perquè sense cultius ni pagesos, tot s’atura. Tot comença i acaba a la terra. (…) La terra (…) sempre reneix i alimenta”. Per tant, de nou, figura la terra com la mare que fa possible la vida, la regeneració i el futur de tots els seus fills i de tota la fauna que hi viu, si més no, mitjançant el menjar, els aliments.

Un altre article, “Estimar la terra” (https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2169101-estimar-la-terra.html), d’Assumpció Cantalozella i publicat en el diari digital català “El Punt Avui” el 20 de juliol del 2022, reflecteix, molt prompte, el matriarcalisme: “Som terra. N’hem sortit, de la terra, fins i tot si creiem que l’Ésser Superior ens va fer amb fang.

(…) Dic terra, i vull dir el marc físic on hem nascut, on estem ficats, inserits, on vivim tots els moments de la nostra vida, on comencem a caminar, a dir els primers mots. El lloc on ens hem enamorat per primer cop. Terra vol dir tota la gent que he conegut, que són terra (…). Estimar la terra. És estimar els arbres, estimar les pedres, la sorra que es desgrana dels esclats de granit (…).

Estimar la terra és abraçar els arbres, sentir que els rius són la meravella. Estimar la terra vol dir conéixer aquells racons que els pares ens van assenyalar, aquí, ho veus, hi ha una cova”. Cal dir que, en traure la paraula “cova”, passem a un símbol que figura en moltes rondalles i que té a veure amb la mare, amb lo receptiu, amb el matriarcalisme.

Un altre passatge d’aquest article, molt interessant, és quan trau l’agricultura: “Estimar la terra és haver cultivat aquell trosset que els humans van descobrir a fora la selva i que van fangar, cavar, per a enterrar-hi llavors del bosc fins a fer-les créixer allà”. Les llavors, per descomptat, en què el llaurador confia que donaran els seus fruits en l’esdevenidor i que, per això mateix, les tracta amablement, amb paciència, com ho faria amb la mare que li donà la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les unia l’amor per la terra”, dones que deixen empremta i molt obertes

 

Un altre comentari en relació amb l’estima per la terra i, a banda, molt significatiu (perquè, entre altres coses, ens permet vincular el matriarcalisme amb el naturalisme i per l’empremta d’una àvia en una neta seua, ambdues amb una actitud matriarcalista davant la vida), n’és u que plasmà Francesca Sangra Solsona en el grup “Gent per la cultura” el 24 de juliol del 2022: “Estimaven la terra més que res i coneixien la utilitat dels seus fruits (herbes, llavors, fulles, arrels…) i sabien aplicar-les on calia. He vist coses prodigioses. I, quan va morir ma padrina, nascuda a 1880, em va doldre molt portar-la al cementiri: l’hagués enterrat, amb justícia, sota una gran alzinera”.

Continuant amb l’estima per la terra, en relació amb el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas, veiem que “En Miquel i na Catalina creien (i, tal vegada, no estaven equivocats) que la terra, fins i tot, àrida i roja, és un dels pocs amors que, a la llarga, no traeix” (p. 20) i, així, “els set anys de n’Aurora ja l’havien convertida en portenya en el parlar, encara que, en família, conversaven en mallorquí, és clar” (p. 20). Cal recordar que, com escriu Cati Covas quan tracta sobre Campos (una població mallorquina) sense embuts, “el matriarcat és una constant ancestral en el destí de molts de mallorquins i també en la meva família (…) la seva mare, tota una precursora de dones fortes, els escriuria la seva estimació del seu puny i lletra” (p. 22).

Però, ¿com se les enginyaven, els catalanoparlants residents en l’estranger, per exemple, per a tenir l’estima per la terra on havien nascut i, si no, on ho havien fet avantpassats seus (des dels pares, fins als avis, besavis…)? Cati Covas hi comenta que “El gran avantatge del meu oncle era la ‘balearitat’ de la seva família, ja que vivien a poques quadres de La Protectora i de la Casa Balear i, a cada quadra, hi havia no menys de dos o tres paisans” (p. 23), una Casa que encara perviu (p. 27) i “Tots instal·lats com a satèl·lits a les seus socials que els unien a les Illes” (p. 27) i transmetent una cultura i una manera d’actuar i de veure i de viure la vida que “es transmeterien encara, en alguns casos, com és el meu, a una segona generació” (p. 27) i, així, “després de quaranta anys o més de viure a Bons Aires, na Isabel continuava repetint, per a gaudi meu i de ma mare, les pastorelles eclesials de Ses Salines” (p. 27). En eixe sentit, per exemple, “Els fills d’en Tomàs i d’en Miquel no heretàrem la terra campanera. No obstant això, fórem batiats amb els noms familiars, com a bons mallorquins, com si els nostres pares haguessin comprès els seus, malgrat tot, i volguessin continuar la vella tradició en aquesta riba” (p. 25).

També fa esment a “les seves cançons picants” (p. 26), és a dir, a aquelles en què intervé lo eròtic i lo sexual, i afig que “la realitat s’imposava en una festa amb absoluta majoria de paisans, en general, en gran ascens econòmic aconseguit amb la tenacitat característica dels mallorquins” (p. 30) en unes noces en què, àdhuc, “hi va haver algun ball de bot”, un ball matriarcalista molt típic de Mallorca.

Tot lo exposat fins ara explica que Cati Covas adduesca “Únicament acotaré que en Marçal i na Isabel[1] envelliren entre els seus coetanis, sense perdre un polsim de mallorquinitat” (p. 30) i que deixaren molta empremta en la vida de l’autora: “foren el segell indeclinable de la meva infantesa i continuaren en la meva vida per sempre. I hi continuen encara, àdhuc, després de morts ‘aquí’ o ‘allà’ la majoria dels protagonistes d’aquestes cròniques” (p. 31).

Igualment, Cati Covas plasma pervivències, com ara, les llonganisses i els botifarrons, costums ancestrals de tipus alimentari, les matances del porc… (p. 31). I, a banda, resulta interessant quan ens comenta sobre lo que percebé i lo que sentí quan fou en Mallorca, amb els peus en la terra dels seus ancestres: “Vaig resar en acció de gràcies. Perquè vaig entendre que la Vida m’obeïa especialment. Perquè, a la fi, havia arribat el retorn. No importava si na Isabel, en Marçal o en Tomàs descansaven a l’altra banda de l’Atlàntic. Eren al meu costat. (…) aquelles muntanyes, les mateixes que degueren veure la padrina partir cap a Amèrica, em donaven una nova benvinguda sense paraules” (p. 34). En aquestes paraules, es reflecteix el matriarcalisme, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, llegim com qui entra en una cova (símbol de la mare, de lo maternal, vinculat amb la terra), i és sucós quan addueix que “La meva padrina Isabel, com tantes altres, morí a Plata portant al seu cor el record permanent de la seva terra natal (…), ballava amb l’ànima i amb els ulls. (…) Dirigia la ronda amb alegria infantil (…), la dansa era de vida” (pp. 34-35), fins al punt que, al capdavall de l’obra, ens plasma que, a quatre velles de què parla Cati Covas, “Les unia la seva història, l’amor per la seva terra llunyana” (p. 35). Unes línies, des del meu punt de vista, molt significatives i precioses, encoratjadores.

Finalment, afegirem unes paraules que digué el president del govern espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, a principis dels anys huitanta del segle XX, i que, sense esperit neoblaverista, ni col·laboracionista amb el patriarcalisme de l’altiplà castellà, exposem ací: “Hay que fomentar la emigración de gentes de zona de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”. La cosa, com ja fan en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), està en no fer-se castellans, culturalment, encara que estiguem oberts a qualsevol punt de vista, un fet que, com podem veure, enllaça amb l’actitud dels familiars de Cati Covas, malgrat que ells ho fessen en Argentina, estat on el castellà és la llengua oficial de fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que ens fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els seus avis materns.

Dones que estimen la terra, que la recorden, que la promouen i molt obertes

 

Cal dir que podríem demanar-nos com es vivia l’estima per la terra, fins i tot, per part de persones que, malgrat ser d’arrels catalanoparlants, vivien en altres terres i continuaven recordant on havien nascut i lo que hi anava unit. Així, en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), l’autora, nascuda en Argentina en 1949, comenta que l’àvia materna “conservà sempre la dignitat i l’alegria de l’ametler florit i mantingué fins a la mort, emparada en una fe que anava més enllà de tota lògica i de qualsevol dolor o dificultat en aquest món” (p. 5). Cal dir que les cultures matriarcalistes són molt religioses, però des d’una visió molt oberta i que no acull el misticisme.

A més, Cati Covas addueix que, “A poc a poc, els dos amics es transmeteren sabers i habilitats (…) però procurant, això sí, conservar a ultrança, amb una tenacitat a tota prova, els usos i costums ancestrals” (p. 7) matriarcalistes, procedents de les Illes Balears.

En vincle amb aquestes paraules, hi ha el fet que “Na Isabel passava els comptes del rosari de fusta obscura i, a cada estació de la pregària, demanava per la seva vida i pel seu futur. (…).

Resant arribà la padrina Isabel a Bons Aires i resant visqué fins que morí. Segura d’un Déu que l’acompanyava, que l’estimava i perdonava més enllà de qualsevol fet o circumstància, tan sols per ser filla seva. Es tractava d’un Déu que sabia fer la torta[1] si feia falta, moderníssim per la seva època, sens dubte. Que, fins i tot, en això, na Isabel era precursora” (p. 8). Des del meu punt de vista, l’actitud de na Isabel podria ser una plasmació matriarcalista, malgrat que la figura religiosa (en aquest cas, Déu) siga masculina, així com, per exemple, els Sants de la Pedra (Abdó i Senent) procedeixen, si més no, en bona mida, de Demèter, la deessa grega de l’agricultura. Cal recordar que, en moltes rondalles en llengua catalana, Déu (i, en moltes més, Jesús) és un home molt obert a tots.

De fet, el matriarcalisme és molt receptiu en el tema religiós. Com a exemple, el 23 de juliol del 2022 férem una pregunta en Facebook, en relació amb la religió, amb la religiositat popular i amb lo que, popularment, es diria “beateria”, en àvies i mares nascudes abans de 1920, i, el mateix dia, Josep Moll Giner, en el grup “Dialectes”, ens plasmà un comentari que podríem empiular amb l’avia na Isabel:

“La meva àvia, 1900-1983, anava sovint a les funcions de l’església com actes socials. A casa, també feia rituals pseudoreligiosos: beneir taula, resar, passar el rosari.

Deia que la ritualitat era per al benefici immediat, socialitzar i harmonitzar passions”.

En eixe sentit, cal afegir que, com ja veiérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra (i comentàrem el 23 de juliol del 2022 en Facebook), “a mitjan segle XVI, els valencians eren més de celebracions de línia matriarcal i amb la terra, i no de la religiositat que impulsava lo místic, com plasma en 1542 el valencià Joan Baptista Anyés” en la seua obra sobre els sants Abdó i Senent.

A més, adduirem un altre detall: en determinades ocasions, em comentà Pere Riutort (qui havia tingut una educació matriarcal per part dels seus pares) que, quan pregava de manera més íntima a Déu, li deia “Paret” (“Pare”, amb un sentit afectiu). A banda, per les converses que tinguérem amb Pere Riutort i per lo reflectit en la seua explanació, captem una persona molt acollidora en el camp de la religió i receptiva a qualsevol cosa que puga fer avançar la humanitat pel bé de la gran majoria i, per descomptat, dels drets humans.

Igualment, Cati Covas escriu “Els meus avis paterns estrenyeren les dents i vinclaren el llom dia a dia amb la secreta esperança de tornar a Mallorca, de no romandre un dia més del que fos necessari en aquest ‘fer les Amèriques’” (p. 9) ja que convé remarcar que “es reunien els paisans a la Casa Balear, poc importava si els criolls eren anomenats així o d’una altra manera. Ells eren mallorquins i ho serien sempre, després de tot. En aquest riba i, a l’altra, tan llunyana” (p. 10). I, encara que visquessen en Argentina, molts mallorquins, com llegim en un passatge, acceptaven allò d’”Això sí: et serà difícil trobar-ne una[2] que no vulgui passar per l’església, sobretot, si ve de sa nostra terra” (p. 11).

Agregarem que alguns familiars dels que trau Cati Covas tenien un veí valencià i que la llengua catalana afavoria la unió i la col·laboració entre ambdues parts: “He de dir-vos que, per poder recollir el sembrat, ens ajuntam amb altres famílies valencianes que són veïnats nostres” (p. 17), els Soler.

I, en un altre passatge prou significatiu, copsem que Catalina Serra escriu a sa mare: “Això, sí. Tot i guanyar diners i menjar bé, la nostra illa és la nostra illa, ma mare. I cada una de les coses que allà tenim per costum, també la fan especial. El fogueró per Santa Catalina, els balls, les celebracions religioses. Nosaltres feim panades per Pasqua i també criam un porc per fer matances, però no és igual. Tot fa una altra olor i té un gust diferent” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Clucar un ull.

[2] Una dona amb qui festejar.

Dones que estimen la terra, que la palpen, que la refreguen i molt obertes

 

L’estima per la terra,  palpar-la, refregar-la i obrir-se.

Continuant amb el tema de l’estima per la terra, direm que el 22 de juliol del 2022 posí en Facebook una pregunta: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿estimaven la terra on vivien? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. Cal dir que la pregunta sorgí arran d’un escrit que fiu a una catalana d’uns setanta anys, qui feia més d’un any, m’havia plasmat la seua vivència (extensa) sobre el matriarcalisme. Quan li comentí que esperava que el foc no hagués aplegat on ella vivia, em respongué amb un “Molt trist”. Doncs bé: les seues paraules em feren copsar fins a quin punt estimava la terra (en aquest cas, Catalunya) i, àdhuc, més enllà de la població on ella vivia i com si la terra fos la mare a qui calia tractar bé.

En el meu mur, el 22 de juliol del 2022, Isabel Vernet Coflent ens plasmà “Els meus besavis, quan es casaren, no es mogueren del poble; els meus avis, tampoc. La meva tia, tampoc, i, a la mateixa casa. Volien el poble amb bogeria. I els fills de la meva tia, també” i, més avant, Teresa Isabel Reig ens afegí “Indescriptible el seu amor a la terra”.

El mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Montserrat Cortadella comentà “Per part de l’avi, conreaven la terra i, quan hi anaven, la tia els ajudava.

Barberà de la Conca.

Crec que tots els catalans… estimem d’aquesta manera la terra”.

Igualment, rebérem uns quants missatges que exposarem a continuació. El 22 de juliol del 2022, per exemple, ens comentaren “Varen néixer i varen morir al seu poble. Sempre amb amor i dedicació per la família i a la terra” (Francisca Farre). A més, Casimir Romero Garcia, un estudiós de part del folklore valencià, feu un comentari molt interessant i amb molts punts en comú amb part de lo descrit per ma mare en l’entrevista de febrer del 2020 (i en què, a banda, com en moltes rondalles en llengua catalana, l’àvia fa el paper de cap de colla i en un ambient matriarcalista): “Sí: en el cas concret de ma iaia, sí. No ho deien, però sí que estimaven la terra. La meua iaia tenien bancals, vivien de la terra (cereals, vi…). I elles també anaven molt al camp: les faenes de desmuntar, d’aclarir els pàmpols de la vinya, la sega i moltes coses.

L’horteta, la portava la meua iaia. Home… Tristament, ma iaia Consuelo i ma iaia Elena no m’han dit ‘A mi, m’agrada la terra’, però anaven i no les senties queixar-se (‘Quina calor fa!’…). I jo crec que l’estimaven també: els era necessària. Parle dels anys vint: (…) és quan van nàixer, en els anys 1915-1920.

En els anys cinquanta, en la postguerra, una horteta, les hortetes que hi havien d’economia de subsistència eren necessàries i les portaven elles.

Home,… el meu iaio portava el fem, quan calia carregar els melons,… Normalment, el dia a dia,… això, ho feia la iaia. Clar,… jo crec que sí: jo crec que les meues iaies sí que estimaven la terra. Ma iaia Consuelo, per exemple, tenien moltes oliveres: es passaven un mes i mig plegant olives. Ma iaia anava també: ma iaia no es quedava en casa.

Ma iaia, quan tenia cinquanta [ anys] , fins a seixanta anys i remitjó,… anava també. També anava amb un bon cabàs de menjar. I els menudets anàvem a transportar les olives a casa, i la iaia … La iaia no l’he vista mai dalt d’un arbre, però la iaia estava plegant i esmunyint olives.

Després, hi havia una relació molt forta entre les nostres iaies i el camp, sobretot, l’hort: feien salmorra, agarraven i secaven raïm, i secaven figues… Vull dir que jo calcule que un 25%-30% de les coses que es menjaven a casa venien de l’horta. I les portava la iaia. No sempre, però moltes vegades, la iaia.

Clar,… jo parle d’un poble de serra i pla, d’un poble de dos-cents, tres-cents habitants. I és lo que hi havia.

‘Estimaven la terra?’ és la pregunta. Sí. ‘Com ho reflectien?’ Tocant-la, refregant-la, cavant-la, sembrant-la, plantant-la”.

Respecte a aquestes paraules que hem remarcat, cal afegir que el matriarcalisme promou, sobretot, l’escolta i el tacte. A més, comentarem que el 22 de juliol del 2022 llisquí a ma mare tot lo que ens havien dit fins aleshores i, quant al detall de la terra (“Tocant-la”, com si la terra fos la mare que dona la vida), ella em digué:

“-Perquè se sentiria més identificat”.

Un poc després, envií un missatge a Casimir Romero Garcia, ell afegí el tema del preu de la taronja (a mida que passava el temps, estava més econòmica) i de la terra (cada vegada costava menys comprar-la) i, immediatament, captí que hi havia semblança entre una cosa que sembla tan simple (i tan popular), com són les taronges,… i la llengua, la cultura popular i el folklore (principalment, per l’evolució de la situació i per l’actitud davant tots tres).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.