Arxiu mensual: maig de 2022

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, “salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

Dones jóvens, de bon cor, molt receptives i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què e reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà d’una dona amb molta espenta i que, a més, salva l’home, és “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En ella, un patró de barca que tenia tres filles, Bet (la gran), Paula (la segona) i Catalineta, “sa darrera, que era sa més galanxona, sa més aguda, sa més bona al·lota”(p. 105), tirava molt a França i, una vegada, en tornar del viatge pel mar, demana a totes tres què volien que els en dugués (p. 105). Na Bet, un espill d’or i un fuset d’or; Na Paula, una filoseta d’or i unes debanadores d’or i, la més jove, Na Catalineta, primerament, li diu “Que torneu sa i bo i que Déu vos guard de perill” (p. 105) i, quan el pare li demana per alguna cosa material, li respon “em podeu dur un brot de murta florida des Murterar del rei de França:

-Ja el te duré! -diu es patró” (p. 105).

L’home aplega a França i, quan tractava de tornar, la barca no es movia… i ho farà quan recordarà l’encàrrec de la filla més jove (Na Catalineta). Aleshores, el patró bota de la barca i se’n va cap al Murterar del rei de França, “que era un jardí grandiós, de mil castes de plantes i de flors, però que, lo que hi havia més eren murteres, sobretot, una davant ses casetes des jardí” (p. 106) i, així, ens trobem amb un detall molt vinculat amb el matriarcalisme: el jardí.

El patró veu un llumeneret blau, se’n va cap a una porta, el reben tres criats que no obrin la boca, li donen tota classe de facilitats i el tracten molt bé. L’endemà, de matí, l’home veu el jardí i tria collir un brotet de murta florida i, aleshores, apareix un drac, que és qui comana el jardí (p. 107), i el patró li comenta:

“-Som jo, que he collit aqueix brotet que em comanà una fillona que tenc, que nom Catalineta, que n’hi dugués un.

-Res -diu es drac-, aquesta et val” (p. 107) i, a banda, li afig que el patró haurà de portar-li Na Catalineta, i l’home li ho accepta.

Aleshores, l’home fa via cap a la barca i, des d’allí, junt amb els mariners, cap a Mallorca (p. 105), on donarà a cada filla lo que li havia demanat. I, quan faltaven pocs dies per al termini acordat amb el drac, el patró, plorant, ho comenta amb Na Catalineta:

“-Jesús, mon pare! -diu ella. (…) Em prometéreu as drac? Vaja per ben promesa; menau-m’hi i morta!” (p. 108), és a dir, passant a lo següent i, des d’allí, cap a cal drac.

Una vegada hi són, el pare se’n va mig plorant i, en canvi, la filla, ben rebuda per tres criats, es troba “que tot li deia en popa.

Aquells tres criats li descomparegueren (…) i, en canvi, li surten tres ombres, que ja no la deixaren mai sempre que les havia de mester, i la servien com una primera reina” (p. 108) i, així, es plasma que, a més d’estar ben tractada la dona, es fa lo que ella dicta (pp. 108-109).

Al moment, veiem que, en relació amb el jardí i amb el drac, “Na Catalineta se n’anava a passejar amb ell per dins es jardí d’un cap a s’altre (…).

Lo que Na Catalineta no es podia treure des cap era s’idea que, com més anava, més endins li entrava, de que aquell drac no era un drac com ets altres, que no era just un drac, sinó qualque encantament. Però això, ella el tractava tan bé, es feia tant amb ell, perquè considerava que no s’hi havia de campar malament.

I així es passava Na Catalineta es dies, ses setmanes, es mesos i es anys dins es Murterar del rei de França, xalesta i trempada com uns orgues” (p. 109 i p. 111). I, per tant, hi ha una bona relació entre l’home i la dona, es plasma molt el vincle amb la terra i la cultura jardinera (molt associats amb el matriarcalisme) i que Na Catalineta és la part més activa, en lloc de representar-ho el drac i, d’aquesta manera, estem ben lluny de l’amor cavalleresc i sí en línia amb el matriarcalista, amb bona harmonia entre les dues bandes i en què, àdhuc, la dona “salva” l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis jóvens, clements i molt receptius i mares amb molta espenta

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, tot i que el relat és curt, és “Tres germans sortats”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare i una mare tenien tres fills i, “Com foren homes fets, determinaren d’anar-se’n a córrer el món i, des cap de vint anys, s’havien de tornar a aplegar a ca seva per veure quina carrera havien feta” (p. 102), és a dir, que allà on van, recorden les seues arrels.

Tot seguit, veiem que, “Es major, se’n va a un convent de molta fama (…) i, tan amunt es va fer, que arribà a ser bisbe” (p. 102), que, “Es segon, s’apuntà per soldat (…), que es posà a pujar i pujar i, sempre, amb tanta de sort, que arribà a ser general” (p. 102).

Però el darrer, “Es posa per criat a cal rei, que només tenia una filla. Era tallat de lluna per totes ses feines, garrit i bon al·lot” (p. 102) i era molt estimat per “la senyora princesa, que s’enamorà d’ell i, amb ell, l’hagueren de casar” (p. 102). Per tant, més enllà del detall que el germà més jove es case amb la princesa, hi ha que és la filla del rei qui tria fer-ho amb ell, fins al punt que, la cort hagué d’acceptar el propòsit de la dona (ací, de la jove princesa) i, així, es fa lo que vol la dona. Igualment, la princesa no considera adient fer les noces amb ell, per exemple, per la fama o per la riquesa, sinó per com treballa, per la bellesa i perquè era un bon xicot.

Un poc després, veiem que tots tres tornen a casa: el major, acompanyat de tota sa majestat; el segon, amb tota la guarda de majors i de soldats que pertocava i, quant al tercer, “es presenta disfressat de pobre. Ningú el se volgué mirar i, per compassió, li donaren una granera perquè, almanco, agranàs i es guanyàs es pa” (p. 104). Passa que el més jove dels germans duia el vestit de rei amagat i “un matí surt de s’alberjó a on l’havien ficat i sortí vestit de rei” (p. 104) i crida tota la gernació[1] davant son pare i sa mare i rebaixa el germà major (de bisbe a capellà) i el segon (de general a soldat ras).

Aleshores, i, amb tothom que romania amb la boca closa (i, més encara, els dos germans del rei), “sa mareta des tres germans (…) es revest de coratge” (p. 104) i li comenta:

“-Senyor rei, fill meu, vos deman, com a mare, i ho heu de fer per l’amor de Déu, que, per aquesta vegada, perdoneu aquests germanets vostres, perquè sé cert que no ho han fet per mal.

Tot Son Servera demanà lo mateix i, a la fi, el rei diu:

-No res: ho perdon tot. I, lo que és estat, siga estat.

(…) I el rei se n’anà a regnar damunt tot lo seu regnat; i el bisbe, a governar sa seva diòcesi i, es general, a cuidar de ses seves tropes” (p. 104). I, d’aquesta manera, es reflecteix de nou el paper determinant de la dona (ací, la mare): ho fa com a ciutadana al servici del rei (les primeres paraules al rei van en eixa línia) i, més encara, com a mare (que és quan acompanya les seues paraules demanant clemència al rei, ja que el cap d’estat era qui podia inclinar la balança en les decisions finals i judicials del regne), amb coratge i dient-li que no ho han fet amb males intencions. I el rei, com a polític molt obert i, igualment, amb empatia pels seus súbdits, condona el bisbe i el general.

Per tant, es fa lo que vol la dona, qui ha actuat amb molta espenta i receptiva al rei, a qui té com la màxima autoritat política i, així, l’accepta com a cap del regne.

Àdhuc, trobe que es podria interpretar com que, “Primer l’obligació que la devoció”, o siga, que, per davant del culte al poder (la devoció), està el ser receptiu a tots els ciutadans (l’obligació), un refrany que, com em comentà ma mare l’11 de maig del 2022, “Això, ho deien molt els hòmens, sobretot, del camp”. Una dita en relació amb el matriarcalisme.

Afegirem que el mateix dia poguí llegir un post d’Assumpta Capdevila, en el grup de Facebook “Frases per pensar”, que deia “Gran és aquell que fa gran tothom qui l’envolta i no el que creix a força de fer petits els altres”… i amb un lleó i una xiqueta, tots dos somrient i fent via, u al costat de l’altre.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud.

La dolçor, la generositat i la bonhomia plasmada en hòmens i en dones

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la dolçor i de la generositat, és “Sa guixeta tota sola”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En aquesta rondalla, una senyora fadrina volia una criada que sabés cuinar una guixeta tota sola i en troba una. La senyora festejava i la criada, Na Catalina, que era més jove i bencarada, els feia de dona i, a banda, agradà més a l’enamorat que a la senyora (p. 91).

La senyora veu que la criada cuina bé i, quan aplega l’època de les figues flors, “Sa criada, un dia, s’aixeca a s’alba i se’n va a dur-ne un paner des figueral” (p. 91), figues que, com en algunes cançons eròtiques prou conegudes (i, a més, com en algunes rondalles eròtiques), “feien bona mengera: totes crivellades, amb una goteta de rosada a s’ull”[1] (p. 92).

Un poc després, veiem que, quan Na Catalina tornava del figueral, es troba “un jaiet tot xerevel·lo i una jove ben tallada de totes ses parts des seu cos i bencarada, que menava un minyó per sa mà, de lo més eixerit.

Li criden l’atenció, a sa criada, aquell jaiet, sa jovençana i es minyó, i els convida a tastar ses figues.

Les tasten, les troben com un sucre i es jaiet diu:

-Aquesta al·lota es mereix un do.

-Vaja si el se mereix! -diu sa jove.

-Prou que sí! -diu es minyó” (p. 92).

I, com a recompensa, el jaiet li diu “que, en riure aquesta jove, tot sien roses i clavells que li brollin de sa boca!” (p. 92), la jove li regala “que, en pentinar-se aqueixa al·lota, de cada cabell, li caiguin perles i diamants” (p. 92) i, quant al minyó, li concedeix “que, en rentar-se ses mans aqueixa al·lota, s’aigua esclat en peixos i anguiles” (p. 92) i, així, veiem que la dolçor i la generositat estan ben vistes en la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

A més, Na Catalina arriba a casa i, la dona, golafre, tasta figues i, immediatament, brollen roses i clavells de la boca de la criada, qui no li explica el motiu (pp. 92-93). Igualment, la jove es pentina i li ixen perles i diamants i, quan es renta les mans, surten peixos i anguiles (p. 93). I, aleshores, l’enamorat de la senyora encara estima més la criada.

I la senyora lliura una bossa de diners a l’enamorat i li ordena que porte Na Catalina a un bosc i que li traga els ulls, com així  farà ell: “Aquell polissó ho va fer tal com sa senyora l’hi havia comanat (…) i els posa dins una ampolleta i els du a sa senyora” (p. 93). Així, de nou, es plasma el matriarcalisme en el detall que l’home fa lo que vol la dona (ací, la senyora).

Al moment, llegim que un carboner que passava pel bosc, troba Na Catalina i ella li conta lo que li havia succeït i, ell, bonàs, tria menar-la a sa casa (p. 94) i, per tant, el carboner accepta la proposta que li fa la criada: “El Bon Jesús no ho pot voler que, una al·lota com jo, que sempre he fet bonda, romanga abandonada dins aquest bosc!

Tantes de pregàries li arribà a fer Na Catalina que, es carboner, acabà per menar-la-se’n, a casa seva” (p. 94) i, així, es fa lo que vol la dona.

En aplegar a casa, Na Catalina i el carboner es troben que ella no és ben acollida per la dona, però la cosa comença a canviar en recollir la dona lo que surt per mitjà de Na Catalina, és a dir, diamants, perles, peixos, anguiles… La senyora fa via cap a la ciutat i l’argenter ho torna bones grapades de plata i d’or (p. 95).

No obstant això, Na Catalina volia tenir els dos ulls i, com que el carboner li comenta que no sempre és temps de roses i de clavells, ella li fa una proposta:

“-Mirau (…). Una cosa podríeu provar: posar aquestes roses i clavells dins una canastra i anar-vos-en per la ciutat cridant: ‘Hala, dones i senyores i senyoretes, que m’escoltau! Hala, qui em barata aquestes roses i clavells amb ulls de persona! Hala, qui les m’hi barata!

Es carboner, tot d’una, es posa ses roses i clavells dins una canastra i ja és partit a córrer carrers i més carrers” (p. 97).

Més avant, veiem que el carboner passa per una casa, que una senyora l’ou i que “li treu, de dins una ampolleta, un ull de persona” (p. 97), ull que recupera Na Catalina. Na Catalina, per segona vegada, li fa la mateixa proposta al carboner, i ell fa via cap a la ciutat, on la senyora que havia fet el bescanvi, li torna el segon ull que tenia en l’ampolleta (p. 97). I, així, l’home, tot i que fa la faena a Na Catalina i que ho fa de bona gana, amb bon cor i de manera servicial, és compensat per ella, qui palpa els ulls, se’ls acosta a la cara i, amb suavitat, diu al primer ull i, en acabant, al segon:

“-Ullet! Bon ullet!, torna aquí, d’on ets eixidet!” (p. 98). Aquesta suavitat en la manera de dirigir-se, bé una dona, bé un home (com ara, com a pare), lo que, popularment, es diu “Agafen més mosques amb una gota de mel que amb una de vinagre”, no és un fet aïllat en unes quantes rondalles, sinó que es plasma prou i que vincule amb la bondat que sí que apareix en moltíssimes rondalles en llengua catalana.

Un poc després, llegim que “Na Catalina ja tornava a tenir es dos ulls i hi tornava a veure, com si mai els hi haguessen trets.

S’enamorat de sa senyora havia acabat d’avorrir-la. S’entresentí de tot s’andarivell[2] de Na Catalina, fa de veure-la, li demana per casar, ella diu que sí i es casen” (p. 98) i, així, copsem que Na Catalina condona l’enamorat…, home que sol·licita l’aprovació d’ella (i, així, és Na Catalina qui li ho aprova, perquè ella té la darrera paraula i determinant). Ara bé, la dona, en agraïment per la bonesa i pel servici del carboner, l’acull en aquella casa, casa en què, “Amb aquells tres dons de Na Catalina, que no li mancaren mai, (…) hi hagué tanta de baldor[3], que manejaren es doblers a palades. Volgueren es carboner i sa carbonera i ets infants amb ells; i visqueren anys i més anys” (p. 98).

Quant a finals de rondalles com aquest, soc de la idea que tenen més significats, com ara, que la bondat és bona per a viure i que compensa actuar amb bon cor.

Finalment, i més que com una anècdota, diré que el 10 de maig del 2022, dia que escriguí sobre aquesta rondalla, vaig raonar amb un amic i neuròleg d’origen castellà i casat amb una basca, qui em comentà que el matriarcalisme estava reflectit en el País Basc i, quan li tractí sobre com figurava en moltes rondalles, en cançons i, fins i tot, en famílies catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (de fa més de cent anys i d’ara), i que la relació entre home i dona no era de poder sinó, més bé, de complement però en què ella té la darrera paraula i decisiva, ho considerà en la mateixa línia que en la cultura basca.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 Notes: [1] Per exemple, el 16 de juny del 2021, Paula Burguera Garí, en el meu mur, escrivia una versió que diu així: “Una figa, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / secallona, crivellada / i picada de pardal”.

[2] Vaivé.

[3] En el  DCVB, “baldor” figura com “Superabundància, quantitat més que suficient”.

Les dones, en el Pallars Sobirà, en lo eròtic, trien i tenen la darrera paraula

General, , , ,

 

En un correu electrònic de Francesc Castellano Vilamu, del 17 de juny del 2020, m’escrivia la cançó següent, de què comentà “la vaig recollir l’any 1973 a Tírvia, al Pallars Sobirà; me la va cantar un tal Esteve (junt amb la d’‘El pobre terrisser’, ja molt més coneguda) i no l’he trobat a cap cançoner. És la d’‘El pobre de Figueres’”. Diu així:

“EL POBRE DE FIGUERES

A Figueres, hi havia un home

que n’és pobre com un rat,

i, de tan pobre que n’era,

se’n volia vendre el nap.

 

Ai, xiviririviri, ai, xiviriviri.

Ja l’escolta una soltera.

Diu ‘Per mi, n’és massa llarg’.

Ja l’escolta una casada.

Diu ‘Per mi, és gruixut pel cap’.

Ja l’escolta una vídua.

Diu ‘A mi, me ve pintat!’.

Troba una porta peluda,

ja se n’hi fot de cap,

hi ha entrat amb barretina

i n’ha sortit pelat pel cap;

els morros, plens de farina,

com si l’haguessin enfarinat”.

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula, fins i tot, en triar si aprova o no els desigs sexuals de l’home. En aquest cas, sí que s’obri a l’home: quan troba una porta peluda.

Finalment, direm que el Pallars Sobirà és una comarca del Pirineu català i que està molt vinculada amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura cherokee i la vinculada amb la llengua catalana: molts punts en comú

General

 

La cultura cherokee i el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: molts punts en comú.

El 7 de maig del 2022, Montserrat Rius Malet, una dona molt oberta i casada amb un senegalés musulmà, m’envià un escrit que, feia pocs dies, s’havia publicat en el blog personal “Zona Diversa”, a què es podia accedir en Facebook. En aquest cas, sobre la cultura cherokee, en la banda oriental dels Estats Units, concretament, en l’estat d’Oklahoma i en el de Carolina del Nord. Tot seguit, n’exposem la traducció:

“En la cultura cherokee, les dones podien decidir ser guerreres o esposes. Si preferien la segona opció, elles eren qui triaven l’interfecte i, si ho desitjaven, podien demanar un temps per a viure junt amb ell abans de la cerimònia de les noces i veure si ‘s’ajustava’ com a proveïdor.

Ja casades, si volien divorciar-se, només calia que deixassen les pertinences del senyor en l’entrada, no havien de justificar-se i elles mantenien la mateixa honorabilitat davant la societat. Ningú no els demanava explicacions, ni tan sols el marit. A eixe nivell, confiaven en la justícia femenina; cap d’aquestes dones prenia les decisions de pressa i corrents, justament, perquè, en elles, romania eixe pes, ja que la dona era considerada com justa, amb seny, prudent i intel·ligent.

El paper de ‘senyora ama’[1] (o ‘mestressa’) era importantíssim i respectat, perquè la família era la unitat social predominant i només les dones eren aptes per a estar-ne al capdavant. Això els donava poder econòmic, social i polític, àdhuc, en els consells de guerra. Quan no arribaven a una decisió unànime, hi havia un grup de dones que intervenia per a donar el seu dictat final. Eixe era el lloc més respectat i cobdiciat i només l’ocupaven les dones més sàvies del clan.

Si una dona, fins i tot, cometia una injustícia amb la seua família, no era castigada, però es guanyava el rebuig de la seua gent i això era lo pitjor que podia passar a les dones: llur honor era lo únic que les podia connectar amb la Mare Terra.

(Cultura cherokee)”.

Després de llegir aquesta entrada, en què ja veiérem comentaris interessants, de feia uns quatre dies ençà, escriguí un missatge a Monserrat Rius Malet, en què li comentí “Està molt interessant. En la cultura colla, d’Amèrica del Sud, la matriarca i cap de la comunitat, cerca la xiqueta que considera que, quan ella deixe de ser la cap del grup, s’ajustarà millor a la tradició i que salvaguardarà el futur de tots els membres.

M’ho comentà un amic que estigué en el nord de Xile”.

Adduirem que, en molts comentaris de catalanoparlants com també en moltes rondalles, hi ha molts casos en què la dona (tant si té una actitud més bé d’aventura, tant si, com ara, és una reina jove i viu en palau) és una persona amb perspicàcia, ella té la darrera paraula i la que val finalment, no ha de donar explicacions al marit (però tampoc el desconsidera), és ben tractada, l’home i ella fan bona pasta, estan en relació amb la terra on viuen i no deixen fora els seus familiars ni els ciutadans (si són reines o princeses).

En relació amb aquesta entrada, el 8 de maig del 2022, en el meu mur, comentaren “Molt interessant, Lluís. I vam anar a ‘civilitzar-los’! Inexplicable!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), a qui responguí “Gràcies, Ricard.

Eixa ‘civilització’ és fruit, per exemple, del paternalisme de la Il·lustració (en els segles XVIII i XIX), la qual encara està viva en molts sectors d’esquerres a nivell de tot l’Estat espanyol.

Té molt a veure amb la introducció del castellà a nivell legal, escolar i mediàtic.

El pare Juníper Serra, tot i el seu vincle amb les idees de la Il·lustració, fou un defensor dels pobles indígenes en lo que ara és Califòrnia.

Partesc de l’explanació de Pere Riutort”, “Lluís Barberà. Totalment d’acord” (Juanjo Martínez de Nova), “Els espanyols, els més savis… Podien aprendre del que van trobar” (Lina Folquer Gómez), “Totes eixes cultures, inclòs algunes nostres, com les nostres, abans de l’imperi romà, eren matriarcals, o siga, a extingir.

La terra, el nostre planeta, per mi, és femení” (Fermin Carbonell Barbera), a qui comentí, respecte a la seua visió del planeta com a mare: “Sí. És com la mare de qui mames i que fa sentir-te emparat, acompanyat”, “La meua dona és, en un quart, Cherokee. Té moltes històries del seu avi cherokee, però, en cap, es menciona que les dones foren ‘guerreres’. Lo que sí que és cert és que la seua cultura era ‘matrilineal’: la propietat de les tendes era de les dones i elles eren les encarregades també de triar els llocs on assentar-se i cultivar hortes, mentres que el rol dels homes era la caça i la defensa del poblat” (Francesc J. Miró). El detall matrilineal figura en moltes rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i, en altres, però arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar (Catalunya).

I, així, veiem moltes semblances amb la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, veiem, entre cometes, “ama de casa”.

Quant a fra Juníper Serra, traduïm el text que figura en l’explanació, en l’edició del 2018: “El meu estimadíssim paisà, del meu poble de Petra, amic dels meus avantpassats, Sant Juníper Serra, de nom de pila ‘Miquel Serra i Ferrer’, nascut en 1713, es va traslladar a Amèrica en 1749, després d’haver patit dificultats respecte al permís de poder traslladar-s’hi, pel fet de ser mallorquí, com anota el seu biògraf Fra Francesc Palou, de Palma, Fundador de la ciutat de San Francisco. Sant Juníper va morir en 1784 a la Califòrnia, actualment nord-americana. Un veritable ‘frare mallorquí’, dels grans missioners en la història de l’Evangelització dels pobles, unida a l’obra de civilització, tal com ho consideraven en l’època de la Il·lustració, amb les seues exigències. Volia que els nadius fossen evangelitzats en llur pròpia llengua, que, en el cas de l’Alta Califòrnia, eren molt diverses segons el lloc.

(…) Amb això, protagonitzà junt amb els seus companys, en bona part, mallorquins i catalans, l’obra a Amèrica més pensada i realitzada en benefici dels naturals d’aquelles terres. Un cas molt semblant la que portaren a terme els jesuïtes al Paraguai. Ernesto Cardenal, davant la seua figura, em constatà que considerava que era un vertader evangelitzador, imbuït de la teologia de l’alliberament. Jo crec, sincerament, que és així” (p. 106).

Jóvens amb fortalesa, amb bon cor, generosos i molt oberts

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, comptar amb la mare, l’actitud de bon cor, la mare encoratjadora amb els fills, el vincle entre mare i fills o, com ara, que la jaia aplana el camí al jove, és “Tres fills de viuda”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. Així, una doneta tenia tres fills: En Joan, En Miquel i En Pere. En Joan i, en acabant, En Pere, li comenta que vol trescar món: “vejam si, enlloc, trobaré ventura per poder-vos socórrer” (p. 72). La mare, “com el veu tan fort a anar-se’n, li diu:

-Fes es teu cap envant, si tan encarat hi estàs” (p. 73) i, així, la mare es posa de part d’En Pere.

Al moment, veiem que el fill aplega a una possessió, s’hi lloga i demana faena a l’amo. L’amo li comenta “T’has d’eixancar dalt es cavall, te n’has de dur una carta i l’has de deixar allà on es cavall s’aturarà” (p. 73).

Però, com també farà el segon, és a dir, En Miquel, quan arribarà a la mar, tira la carta a la mar i torna a la possessió. Afegiré que, la primera vegada que vaig llegir aquesta part de la rondalla, em recordí d’unes paraules que em digué Pere Riutort el 29 de novembre del 2018, quan ens veiérem en la ciutat de València i em parlà que la vida era com anar cap a la mar: saps, primerament, que hi vas, però no com acabarà. I, per tant, era qüestió de continuar navegant: “Una tesi és agafar una barca i anar a un lloc desconegut”.

Llavors, l’amo li paga i se’n va el jove (p. 76), això sí, acceptant (com farà el segon dels germans, En Miquel) que s’emporte la quantitat de diners que vullga, i En Pere en feia ús dedicant-los a anar de festa en festa (p. 76).

Igualment, En Miquel, com que no venia En Pere, parla amb sa mare i li diu:

“-Jo també vull anar a trescar es món, a veure si trobaré cap ventura” (p. 75) i aplega a la mateixa possessió per on havia passat el germà gran. L’amo li dona una carta i En Miquel se l’emporta fins que ja és en la mar i tria parar el cavall, llançar la carta i girar cap a ca l’amo (p. 78).

Aleshores, l’amo tria desfer-se’n d’ell i deixa que trie els diners que vullga. I així ho fa En Miquel, qui, al moment, es treu un bossot i passa a viure a una ciutat, “per donar-s’hi bona vida i riure i folgar, anant de festa en festa i de bauxa[1] en bauxa” (p. 78)… però tampoc no tornarà a ca sa mare.

En canvi, En Bernat, el germà darrer, diu a sa mare que ell no la deixarà fora i, com veu que sa mare creu que farà com els altres germans, li afig:

“-Ma mare (…). Aqueixes paraules que em deis em xapen es cor. No penseu una tal cosa de mi: no em som portat bé sempre amb vós? Teniu cap queixa de mi?” (p. 79) i sa mare no en trobava res a criticar-li, tot i que preferiria que no trescàs.

No obstant això, En Bernat, de matí, es lleva amb molta espenta i fa via cap a la mateixa possessió (p. 79). I ell sí que farà el camí cap a on anirà el cavall (p. 80), àdhuc, travessant la mar,… i apleguen a una altra terra (p. 80). En aquesta terra, es troben dos lleons barallant-se i que deixen passar el cavall (p. 82) i En Bernat veu bona pastura i ovelles ben magres (p. 82).

Un poc després, aplega a una muntanya i es troba amb una jaieta, a qui permet que llija la carta (p. 82), i la velleta li’n lliura una altra, la qual entregarà a l’amo de la possessió. Aleshores, el cavall, que va volant, es troba amb el camí molt aplanat, sense la mar i sense els dos lleons (p. 83). Ara bé: hi ha moltes persones amb qui En Bernat col·laborarà fins al punt que, quan els diu que els deu una quantitat de diners, tots ells li la condonen… I, a banda, el jove veu que té els nou sous inicials (p. 85).

I, ara sí, En Bernat aplega a sa casa, veu a sa mare, qui l’acull. I, immediatament, troben un jai (p. 85) a qui En Bernat convida a ser-hi junt amb ell i sa mare. Aquest jai els diu:

“-Ah, Bernadet, Bernadet! Que t’hi ha dit de bé i t’hi dirà perquè no has abandonada ta mareta. Aquella guarda d’ovelles tan magres i tan magres (…) eren es teus dos germans (…). Aquella altra guarda d’ovelles que veres tan grosses (…), ets tu que, amb els nou sous, que et donà l’amo, ets vengut a socórrer ta mareta. Mentres ho faces així, tendràs sempre es nou sous, i estaràs ric d’alegria i de benestar” (p. 85).

I, per a rematar el matriarcalisme, En Bernat es casa amb una dona, “tengué sempre sa mare amb ell, tractant-la ell i sa dona com una reina” (p. 85) i hi hagué prosperitat (p. 85) en aquella casa.

Adduiré que hui he acabat de llegir el darrer tom de les rondalles mallorquines recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover i que agraesc a Pere Riutort el fet que em recomanàs fer “un esforcet” (sic) i, així, poder tenir-ne accés a totes. Després de la lectura de més de tres-centes huitanta d’eixes rondalles, puc donar fe que el matriarcalisme està molt plasmat i que, com ell em comentà en desembre del 2020, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. 

Igualment, agraesc l’honestedat de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, qui, en la tardor del 2010, em comentà “La cultura valenciana és matriarcal” i, a banda, que els reports de Ma. Magdalena Gelabert Miró reflectesquen la realitat. Continuem tractant altres rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esplai.

Jóvens eixerits, amb bon cor, líders i molt oberts

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses sabates de pell de poll”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el monarca, l’endemà, entrega a En Pere una guarda de cent conills i fa una prova al jove: han de tornar tots ells. I En Pere, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via i es troba amb una jaieta acompanyada d’un infantó (p. 67), dona que li aplanarà molt el camí. La velleta li demana alguna coseta per al xiquet (p. 67) i En Pere, immediatament, li dona tot el recapte que duia per a menjar. Aleshores, la jaia “es treu un fabiolet i diu:

-Jas aquest fabiolet, que (…), en sonar-lo, faràs venir davant tu qui vulgues” (p. 67) i, al moment, desapareix la velleta i, En Pere, agraït per la col·laboració de la dona com també de la de l’home que havia vist pel camí i que li havia facilitat que superàs la prova de la filla del rei, es marca servir-los tan bé com sàpia.

Un poc després, En Pere fa sonar el fabiolet i que apareguen els conills que demanava el rei, i es plasma el lideratge del jove, ja que, cada dia, “es conillets, els més obedients del món, as fabiolet” (p. 67).

A més, uns mesos després, la filla del rei (com també ho farà, en acabant, la reina) es presenta disfressada a En Pere, qui la coneix i li dona un conillet. Aleshores, la princesa fa via cap a cal rei i, quan ella “arribava a la ciutat” (p. 68), En Pere es trau el fabiolet i el conill bota dels braços de la jove. I, al capdavall, el rei es disfressa de caçador i li demana que li venga un conill, i En Pere li’l dona a canvi de lo que pese en or.

El rei se’n va cap al palau, entrega el conill al cuiner, el cuiner el trau a la taula i, quan el monarca anava a fer-ne bocins, En Pere fa sonar el fabiolet i, “a l’acte, aquell conillet pega bot de sa taula, pren portal i, des d’allà, cap a En Pere!

(…) Sobretot, es compleix s’any i es dia que En Pere guardava es cent conills i, amb tots ells, es presenta a cal rei” (p. 70). I, com que el rei, amb intenció de fer que el jove no puga casar-se, tira junta amb tots els senyors grossos de la cort, els quals li proposen “d’omplir un sac de mentides” (pp. 70-71), En Pere diu al monarca que ha de parar el sac i el rei ho accepta. I, al moment, li trau la primera mentira: la joveneta. En acabant, la segona: una jaieta pobra, que era la reina. I, finalment, li trau que se li havia presentat un caçador, que era el rei. Llavors, podem llegir:

“-I ben grosses, totes tres! -diu el rei.

-Idò -diu En Pere-, si són tan grosses, com confessa Vossa Reial Majestat, ja podem donar per ple es sac!” (p. 72). I el rei, com veu que En Pere ho ha aconseguit, “se’n va a sa seua filla i li diu davant la reina:

-Filleta meua! No tendràs altre remei que casar-te amb En Pere. Ha complit lo que deien ses dictes i jo, ara, no puc fer sa meua paraula dolenta. Filleta, ja ho saps que paraula de rei no pot mentir. (…) Ell és més viu que una centella i això necessita un rei i, llavors, que em pareix que ha d’esser un bon al·lot” (p. 72).

Al moment, veiem que la filla del rei accepta En Pere com a marit, els criats el deixen un home presentable i es feu l’esclafit, la princesa i En Pere es casaren, es feren moltes festes dins tot el regne i visqueren molts anys de concòrdia.

I, així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, s’aprova les persones que actuen de bon cor, la generositat (ací, primerament, amb l’home i, en acabant, amb la jaieta), que la dona salva l’home, fins al punt que, com hem vist, el conill, al capdavall, sempre anava cap a qui actuava amb simpatia cap a la bonhomia i cap a les persones de bona fe (en aquest cas, cap a En Pere).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones amb bon cor, altruistes i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula, com també la bondat i l’altruisme és “Ses sabates de pell de poll”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, un rei i una reina que només tenien una filla, es troben que, un dia que tots tres anaven a missa, la filla es troba un poll, a qui ella, d’amagat, donarà de menjar i farà possible que cresca i que, fins i tot, siga com un vedellet (p. 55). Aleshores, la princesa ordena que el carnisser mate el poll (p. 55), que el calatraví (l’adovador de pells) li faça una pell adovada i que el sabater li faça unes sabates garrides i tot. Ara bé, es carrega el carnisser, el calatraví i el sabater.

Un poc després, veiem que la filla del rei entra a la cambra i que es posa les sabates noves que li havia fet el sabater i, als pocs dies, diu a son pare:

“-Mon pare, no em casaré en no esser amb es qui m’endevin de quina casta de pell són aquestes sabates.

-I de quina pell són? -diu son pare.

-Això sí que no ho diré! Ni a Vossa Reial Majestat! -diu sa pitxorina-. M’ho ha d’endevinar es qui s’haja de casar amb mi.

-I que ho dius de bo que sols et casaràs amb es qui t’ho endevin? -diu son pare.

-I tant de bo! -diu ella” (p. 57).

I, com que el rei la veu tan encarada, fa unes dictes en línia amb lo que ella li ha comentat (p. 57). Ara bé, qui no ho encertàs, es portaria moltes vergades.

A més, veiem que, com que ningú no ho encertava, hi ha tres germans que es plantegen anar a cal rei a tractar de superar la prova i, així, casar-se amb la princesa (p. 58). El major, En Rafel, se’n va i, pel camí (com, després, el segon, En Biel), es troba un home estés a qui, en lloc de retirar-l’en, fa que hi romanga. I, en acabant, ni En Rafel ni en Biel es podran casar amb la filla, perquè no li ho encerten i, immediatament, fan via abans que els arribassen els criats.

En canvi, el petit, En Pere, se’n va cap a cal rei i, a mitjan camí, quan veu que hi ha un home adormit, li obri els ulls i aquest home li demana “Per què m’has despertat?”. Aleshores, En Pere li respon que un cotxe “Vos hauria passat per damunt i n’hauria feta una coca, de sa vostra còrpora.

-Sa raó et vessa per dalt ses espatles! -diu aquell.

Aquell home, llavors, agafa En Pere i li diu:

-Mira! Tanta de sort per tu que m’has despertat. Sé que sou tres germans que resolguéreu d’anar a veure si endevinaríeu de quina pell són ses sabates de sa filla del rei. Jo que ho sé, volia dir-vos-ho, però sols a un des tres, as qui primer em demostràs tenir bon cor. Per aquest motiu, vos vaig voler fer una prova de venir-me’n a fer s’adormit as mig d’aqueix camí” (p. 63). I, així, de nou, en aquesta rondalla, també es plasma que les cultures matriarcals prefereixen les persones que actuen de bon cor. I, en línia amb això, l’home addueix a En Pere que, en relació amb els altres dos germans, “Jo  (…) no els vaig voler dir res d’allò de sa pell de ses sabates de sa filla del rei. Ara: a tu, t’ho diré, perquè has demostrat es teu bon cor (…) i es mèrit està que ho has fet sense conèixer-me” (p. 63).

Al moment, l’home, qui li comenta que sí que sap de quin tipus de pell són les sabates de la princesa, li diu que es pegue una gratada al cap i, quan li cauen uns quants polls damunt, li afig que d’eixe bestiar estan fetes les sabates de la filla del rei (p. 63). I, quan En Pere li pregunta si li enganya, l’home li respon “Ara és hora d’enganar! (…) Toca! Fes sa teua via cap a cal rei. Vejam si la te fas teua, a sa seua filla” (p. 63).

Immediatament, En Pere fa marxa cap a cal rei i, com que és un home “tan desimbolt i mesclant tan poques reverències” (p. 64), els criats, primerament, no li ho posen fàcil. Però, com que ell actua amb molta espenta, se’n van al rei, li ho comenten, el rei fa via cap a on era la filla i, llavors, ella li demana de quina pell són les sabates que porta (p. 65). En Pere segueix les indicacions de l’home que havia trobat pel camí i diu a la princesa:

“-Veu aquest bestiar, Senyora Altesa? (…) Idò, d’aqueix bestiar és sa pell de ses sabates de Vossa Altesa” (p. 65).

Però la filla del rei, que veu que En Pere ho ha encertat, al capdavall, li respon:

“-Sí que ho ha endevinat!” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis que abracen l’altruisme, l’amabilitat, l’harmonia i el demà

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, nou mesos després, la reina jove és mare d’un infantó com un sol, envien un criat per a que ho comunique al rei, però, com que el criat es perd i l’acull el pare de Na Rosa (la reina jove), mentres que el serf del rei dormia, el pare canvia gran part del contingut i de l’esperit de la carta. El criat es lleva de bon matí, la porta al rei i el monarca ordena que Na Rosa (la reina jove) reba “tot s’esment que ell havia comanat” (p. 47).

A banda, veiem que la mare del rei, molt coneixedora del seu fill, quan rep la carta amb la suposada versió del rei, no accepta que el monarca, per carta, puga haver plasmat un esperit ben distint al de la seua manera d’actuar. Però, com que la cort, en principi, partia del fet que tot és veritat mentres que no es demostre lo contrari i, a més, Na Rosa volia saber què hi havia darrere en la cort, la mare del rei li ho comenta, Na Rosa llig el missatge i li diu que l’acompanyen al bosc junt amb l’infantó (p. 48), a l’arbre on son pare l’havia lligada i vexada. I hi troben el braç i la mà que li faltaven.

Igualment, veiem que la reina jove aplega a una caseta ben petita però en què hi havia de tot (la bondat compensada) “lo que s’és mester a una casa” (p. 49) i podem llegir unes paraules interessants:

“I sentí una veu que li deia:

-Habita aqueixa caseta i, en veure ningú que s’acost-t’hi dedins, posa barra[1] i no òbrigues mai que no diguen tres vegades Obriu, per amor de Déu“ (p. 49).

Aleshores, la reina, agraïda, entre altres coses, comenta que, “I, ara que estic aquí, condreta[2] i amb es meu infantó, dins aquesta casona tan agudona, que hi ha de tot, i m’hi estic com una reina” (p. 50) i, així, la rondalla convida a l’agraïment i no a la competència.

En un passatge immediat, veiem que el rei torna triomfant de la guerra, que tot el palau estava endolat i que no afina enlloc Na Rosa ni l’infant (p. 50). A més, entre la reina vella i el rei dedueixen que hi ha hagut alguna persona que ha tractat de fer mal a les relacions en la cort i, àdhuc, al futur de Na Rosa, motiu pel qual el monarca diu a sa mare:

“-Això sí que no és ver, que jo ho escrigués! (…) Jo, lo que vaig escriure, que fos com fos s’infant nat, el me guardàsseu fins que jo vendria i que tenguésseu ben tractada Na Rosa.

Quan el rei i la reina vella veieren allò, comprengueren que el dimoni hi havia bufat. Agafen aquell criat que havia traspassades ses cartes (…) i ell digué que s’era aturat a fer nit a ca un senyor que no sabia res qui era, d’anada i tornada, però que no s’era temut de que ningú nat li hagués obertes ses cartes” (p. 50). I, així, el rei i sa mare consideren que el criat els és sincer i, el monarca, partint d’informació de la reina vella, opta per anar cap a on s’havia dirigit la reina jove, és a dir, cap al bosc (pp. 50-51).

Ja en el bosc, toca una porta i diu tres vegades “Obriu, per amor de Déu!” (p. 51)… i Na Rosa li obri de bat a bat. La reina jove el reconeix i ell li demana si feia temps que vivia pel bosc, per la caseta on residia (p. 51):

“-Devers un any- diu Na Rosa.

-I aquest infantó? Que és teu? O ets casada? -diu el rei.

-Sí, senyor! -diu Na Rosa -. Sobretot, senyor, si vol seure, que sega. Que faça lo que vulga.

El rei s’asseu i mira qui mira Na Rosa i, com més la se mirava i la sentia, més s’infundava en que allò era sa seua dona” (p. 52), però, com que el monarca observa que ella sí que tenia un braç i una mà que no figuraven en Na Rosa quan ell, per primera vegada, l’havia vista en el bosc, no ho tenia clar. Passa que, aleshores, ella copsa aquesta observació del rei i “Posa un ram sencer de fil” (p. 52) i, així, evita perdre el fil,… i diu:

“-Hala, ramet! Conta sa teua vida i jo, després, contaré sa meua. Hala, ramet! No et faces dolent, que tu no ho ets! Hala, conta, conta! No deixis res! No deixis res!

-Vejam què serà això? -diu el rei, amb ell mateix-. Ho de veure què serà això” (p. 52). Com veiem, la reina s’adreça de manera afable al ramet i, a banda, el rei es mostra molt obert a Na Rosa (quan li fa les preguntes). Igualment, el monarca no es precipita en les seues valoracions (sobre si ella seria la reina).

A banda, el ramet, qui, primerament, accepta creure Na Rosa, amolla a la reina un “Sí que ho contaré tot, senyora reina!” (p. 52), detall que reflecteix el matriarcalisme (es fa lo que vol la dona) i, a més, li addueix “seré roba del rei aquí present! Molt m’haurà costadet arribar a esser roba de Vossa Reial Majestat! (…) Senyor rei, don un abraç a la senyora reina i es menj a besades aqueix minyonet des seu cor!” (p. 52). D’aquesta manera, el ramet (com a perllongament de la reina jove), fa que el rei seguesca les indicacions de la reina i, per eixe motiu, el monarca accepta les órdens, “Posa s’infantó a ses anques des cavall, ell puja a davant i, cap al palau manca gent!

Com la reina vella i tota la cort els veieren, podeu fer comptes si devien botar d’alegria (…).

Es feren tres dies de festa grossa dins tot el regnat, i el rei i la reina amb s’infantó i ets altres que el Bon Jesús envià i, amb tots es seus vassalls, visqueren contents i alegres anys i més anys” (p. 54).

I, per tant, el rei, no sols recupera la reina jove (ací, Na Rosa, que simbolitza la fraternitat, l’altruisme amb els pobres com també l’harmonia i l’afabilitat) sinó que, amb el detall de carregar la reina jove i l’infant (el futur, l’esperança) en el cavall i de menar-los cap al palau, ens transmet un missatge: el monarca, en la seua cort i en la seua vida diària, acull tot lo que Na Rosa i el fillet representen. I, com hem vist, així, el rei (i la noblesa) obri les portes a trets vinculats amb el matriarcalisme i… que els seus vassalls també reberen amb els braços oberts.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Posar barra” té a veure amb l’expressió “tocar ferro” (relacionada amb el desig de sort) i, com veiem, amb la casa, un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme. I, així, la veu que li parla, convida Na Rosa a obrir-se a la bonhomia (per l’amor, ací, en el sentit fraternal).

[2] En bon estat, en bones condicions.

Finalment, un article que hem vist hui, “La joia de l’amabilitat”, publicat en “Segre.com”: http://www.segre.com/noticies/opinio/col_laboracio/2018/09/18/la_joia_l_amabilitat_56444_1126.html.