Arxiu mensual: maig de 2022

L’àguila que aplana molt el camí als altres i molt oberta

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, sobretot, mitjançant el tema d’estar obert als altres, és “Sa moixa i s’àliga”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una moixa, és a dir, una gata, i una àguila que es coneixien des de feia temps (però que feia estona que no s’havien vist), es troben i l’àguila li comenta que “ens podríem provar ses nostres habilitats” (p. 121) i la gata li respon:

“-Idò, provem-nos” (p.  121). I, al moment, que estaven a una quinzena de passes d’una paret, la gata li comenta d’acostar-se a un forat de la paret, a veure qui afina primer la rata que n’hi ha dins (p. 121). I la moixa, que és més menuda i pot afinar millor la vista pel forat, sí que la copsa, la troba, l’agafa i diu a l’àguila “Res. ¿Què en vols mitja?

-No estic de boca! Sobretot, no vaig de rates! Quina menja més ordinària! [1]Mai m’ha agradat tal bestiar!” (p. 122).

I accepten que la gata es menge la rata.

Un poc després, és l’àguila qui fa un suggeriment en què ella i la moixa eixiran guanyant:

“-Provem-nos. Vejam qui hi veurà més lluny.

Sa moixa es llepa una mica es morros i diu:

-Endavant ses atxes!

S’àliga li diu:

-Posa’t damunt mi i aferra’t fort!

S’hi posa, s’hi aferra fort, s’àliga pega bot, eixampla ses ales i, des d’allà, com un llamp, per dins mar i per endins!” (pp. 122-123).

Al moment, la gata li comenta que ho veu mal de creure que l’ocell ho puga assolir, i l’àguila, després de dir-li que el peix que veuen, el vermell, n’és la classe millor (p. 123), amb molta espenta, li contesta:

“-Com et dic que n’hem de berenar, esta-te segur que en berenarem! Res. Tu aferra’t fort, si no vols botir dins mar!” (p. 123). La moixa ho fa i, l’àguila, ràpidament i sense embuts, fa via, “pega dins mar i per endins, aplega es peix vermell, puja a flor d’aigua, eixampla les ales i per amunt s’ha dit” (p. 123), mentres que la gata segueix les directrius de l’au.

Aleshores, podem llegir “-Ja t’ho deia jo, que et guanyaria! -diu l’àliga.

I (…) se n’anaren dalt una muntanya veïnada i berenaren d’aquell peix” (p. 123). I, així, han eixit guanyant totes dues, això és, pensant en els altres, actuant conjuntament. A banda, l’àguila, en lloc de traure el peix i menjar-se’l sola, accepta que la gata també hi puga participar. I, per això, podem veure que “el trobaren saborós de tot, i ja ho crec que se’n lleparen sa moixa es morros i, s’àliga, es bec” (p. 123) i que, igualment, l’àguila li ha oferit un animalet que sí que és del seu gust i del de la moixa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta frase va en línia amb el refrany L’àliga no caça mosques”, que figura en el DCVB en relació a l’illa de Mallorca i a la de Menorca.

Igualment, afegirem un refrany que el 21 de maig del 2022 em plasmà Ricard Jové Hortoneda, nascut en les Borges del Camp en 1929: “Valencià, cinc durets i tartaneta”.

“Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940”, poema de Manuel Nacher

 

El poema que plasmem tot seguit, escrit per l’aldaier Manuel Nacher (1917-2008), fou publicat per l’Ajuntament d’Aldaia, una població de l’Horta de València, en el llibre de les festes patronals de 1973. 

Hi tinguí accés quan, a principis del 2004, un poc després de donar-me Pere Riutort una bossa de llibres que ell valorava en unes 25000 pessetes, trobí vocabulari valencià del segle XIX que estava escrit en poemes populars del primer quart del segle XX i d’un poc després de la guerra i tot.

Aleshores, passí a interessar-me per la poesia popular que figurava en els llibres de festes patronals d’Aldaia, de què hem transcrit el poema com apareix en l’original (i que hem inserit en aquesta entrada) llevat de lleugers retocs.

Finalment, direm que hi ha trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la natura és tractada com una mare i, a banda, unes quantes estrofes eròtiques en línia amb la poesia i amb la música sarcàstiques.

 

****

 

“Abans l’horta d’Aldaia,

era un jardí de veres,

tot el món et convidava,

a menjarte quatre peres.

 

Els diumenges de matí,

a segar i a rascar,

i en les nits de les festes,

a cuidar del melonar.

 

Arribava el mes de juny,

i s’armava un gran rebol,

a segar i fer la parva,

abans d’eixir el sol.

 

Despres de vindre de l’horta

i la camiseta suar,

la partida de pilota,

es tenia que jugar.

 

Recorde els tres ‘borrullets’,

que formant bona quadrilla,

eren capaços de jugar,

contra el ‘Ratat i Patilla’.

 

Pues partides de pilota,

s’en jugaven a muntó,

en les millors jugaven,

‘Chapa’ i ‘Toni el fanfarró’.

 

En el carrer del sastre,

les partides de reserva,

sempre les solien jugar,

Paco ‘el fuster’ i Ernesto ‘el de la conserva’.

 

Aquelles partides de pilota,

jugades a la perja d’esquerra,

ja no s’han tornat a vore,

desde que pasà la guerra.

 

Alló era una tradició

d’homens forts i bragats,

pues la joventut d’ara,

quedarien espatarrats.

 

I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perque els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

I de la guerra de les músiques,

vos contaré un poquet,

recorde dels grans trompetes,

Rafelet i Perolet.

 

No es vajen a pensar

que me s’ha quedat en el putxero

pues també fon bon trompeta

el amic ‘Txocolatero’.

 

I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons.

 

I aquells montons de melons,

que posaven en la plaça,

et soltaven cada cocombro

que feia gust a carabassa.

 

I desde dalt del campanar,

aquelles nits d’albades,

i baix estava Cirilo,

amb les panolles torrades.

 

I d’aquelles berbenes,

i aquells balls familiars tan formosos,

ara toca la Xaranga,

i pareix que ballen els osos.

 

I d’aquella gran processó,

que no podia faltar,

al acabar la ‘carxofa’

i la traca del campanar.

 

Dinar el dia de les festes,

era cosa reposà,

pues no podia faltar per a postres

el plateret de sopà.

 

Siguent jo un xavalet,

jugaven molt a pilota,

Najer i Esteve Caseta,

contra Batiste ‘Garrofa’ i ‘Peret’.

 

I si anaves cap a l’horta

buscant algun gafarró,

solien pagar-ho els nesprers

del tio Ricardo ‘Farró’.

 

A menjar peres de la reina

t’en anaves molt content,

procura que no t’agafe 

el tio Elies ‘el Ravalench’.

 

Tots a nadar al pont-nou

era la nostra piscina,

a menjar fruta a l’horta

era una marxa divina.

 

Alló eren persones d’or

honrades amb molta gallardia

ara lo que relluix no es or

sino molta fantasia.

 

Un salut atent a tot el mon,

 a festers i autoritats,

i pregue que me perdonen, 

si en algo els he faltat.

 

                                           MANUEL NACHER

                                                    ‘el cicliste'”

 

 

La dona dicta què fa l’home, porta la iniciativa amb diligència i molt oberta

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona és qui dicta què farà l’home (tant si és un fill, com si és el marit), que la dona actua amb molta espenta i amb diligència és “Es ciurons que tornaren minyons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona que cuinava ciurons (cigrons), que era casada i que no tenia cap fill, un dia, mentres cuinava, arriba a dir:

“-Mal tornassin minyons, ja que no en tenim cap!

Hi tornaren i ja es posen a córrer i a borinejar” (p. 115).

I la dona, immediatament, agafa la granera i es posa a encalçar-los per arrambar-los-ho i se’n salva u, el qual, des de dins del forat, li diu que si no li havia de pegar, ell n’eixiria. La dona, com que copsa que el ciuró actua amb molta espenta, li arriba a dir:

“-Surt, idò!, i duràs es dinar a ton pare” (p. 116) i, per tant, veiem que la dona prefereix persones de la seua corda i que, a més, està molt oberta.

Aleshores, “Sortí tot xerevel·lo aquell minyó com un ciuró.

Aquella dona li dóna es dinar pes seu home i li diu:

-Te’n vas a tal terra, que ton pare hi llaura, i li diràs sense acovardar-te poc ni gens: ‘Sa mà a besar, mon pare! Aquí on em veis, per un mot de ma mare, som un minyó com un ciuró i vós sou mon pare. Ma mare m’envia a dur-vos es dinar’. Hala, si expediu, ara” (p. 116). Per tant, és la dona qui dicta què faran el ciuró i l’home, com s’ha de presentar el ciuró a l’home (el marit) i què li ha de dir. O siga, que es fa lo que vol la dona.

A més, en la mateixa línia, li afig la mare: “Hala, idò, toca soletes! I no faces gens de torniola pes camí.

Es minyó com un ciuró, (…) al punt, fonc en aquella terra” (p. 116), saluda son pare, el pare es gira i veu que s’acostava cap a ell i copsa lo que li diu el cigró (p. 116), un fill eixerit i que, per mitjà d’una cançó eròtica, plasma la manera d’actuar de la mare i de moltes dones en la cultura matriarcalista:

“Mu mare, casar, casar!

Que es partits no vénen sempre!

Com s’escudella és calenta,

no la deixeu refredar” (p. 118).

Un poc després, el pare li dona la mà a besar (p. 118) i, així, s’obri al fill, a qui, a més d’ensenyar-li una cançó, li plasma com és el ciuró: “som petit, som ardit” (p. 118). El ciuró, que actua molt eixerit, s’acosta al pare, per a escudellar-se ambdós i, al moment, es van a pasturar els bous. Però, com que el fill s’atansa tant als bous, un bou pega llepada i s’engul el xiquet (p. 119).

Llavors, el minyó comenta a son pare que se l’ha engolit el bou i com haurà d’actuar l’home per a que el fill puga eixir-ne: “com vegeu que li va a amollar, parau amb una senalla i, en caure es raig de beines, jo sortiré (…) i cauré dins sa senalla” (p. 119). L’home fa lo que li ha indicat el ciuró, i el fill n’ix amb molta espenta “i ben etxerevit” (p. 119).

El pare renta el ciuró, i el fill, immediatament, li comenta que no s’hi arrimarà més a on pasturen els bous i, sobretot, “ho va fer sempre de tot per servir son pare i sa mare tan bé com sabia. I son pare i sa mare, ja ho crec, estaven tot baves amb aquell minyó com un ciuró” (p. 120). I, així, veiem que hi havia bona harmonia en la casa, entre els pares i el fill, de la mateixa manera que, en moltes cases i fora del nucli familiar, també hi ha hagut i ens han plasmat ahir i hui en Facebook.

A més, també es reflecteix que la dona actua ràpidament, que és molt oberta, molt forta i que porta la iniciativa, trets que van molt en línia, com ara, amb comentaris de ma mare respecte a les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX), i amb els plasmats en Internet i referits a moltes dones també nascudes abans de 1920 .

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

La dona dicta què fa l’home, actua amb molta iniciativa, diligent i molt oberta

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, que es fa lo que ella vol, o que ella és qui fa els acords i, per tant, qui té la darrera paraula, és “Ses dones bambes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona estava casada i, entre altres coses, era a prop del foc (p. 93), a qui coneixia per Barba-roja i que representa l’home i a qui diu “Si fas més via amb el filar que no jo! En tocar s’estopa, ja la tens filada! Lo que t’engoleixs es fil, gran golafre! Però ja el te trauré jo, vulgues no vulgues!” (p. 94). I, així, com em comentà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), respecte a l’home i a la dona, ell és el burro de càrrega”. A banda, com veiem, un poc després, es fa lo que vol la dona: “Prova de donar-li es serro que tenia a sa filosa i ja ho crec que En Barba-roja li va fer” lo que ella li ordenava.

I, per això, al moment, la dona diu “Li donaré tota sa somada d’estopa, la me filarà amb una exhalació i, llavors, li faré treure totes ses fullades que haurà fetes!

(…) Aleshores, sa bamba diu:

-Bo, Barba-roja! Ara que t’he donada tota s’estopa i l’has filada tan de pressa, vénguen ses fullades que has fetes!” (p. 94).

Però, com que Barba-roja no li ho fa, ella diu “Ja les trobaré, ja, ses fullades” (p. 95). I, immediatament, la dona, amb molta espenta, al capdavall, es fa amb una olla, se’n va a un oller que passava venent olles. Ella li fa una oferta: “les vos barataria amb una olla de ferrussons que he trobada (…).

-Una olla de ferrussons? -s’exclama s’oller” (p. 96).

La dona “li presenta s’olla al raset de dobles de vint en peça.

Com s’oller veu allò, s’exclama:

-Jau, totes ses olles que duc! I venguen es ferrussons!

Sa bamba se n’estoja dos per rotlana de sa filosa i dona tots ets altres a s’oller, qui li deixà totes ses olles que duia i fuig com la bala amb s’olla de ferrussons(p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, que salven l’home i molt obertes

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, al moment, veiem que, set dies després, el rei comenta a la senyora princesa que havia triat dur-la perquè estava vidu i volia casar-se amb ella. I la princesa, sense embuts, li respon que no es casarà mentres que no li duguen l’anell que ella havia tirat a la mar (p. 79) i, per això, el rei tria fer-se amb En Bernat i dir-li que, “Així com m’has sabuda dur la princesa (…), aniràs a dur-li s’anell que tirà dins sa mar, com la duies” (p. 80).

I el rei, amb molta espenta, diu a uns criats que vagen de pressa cap a can Bernat per a que el porten a cal rei. A més, immediatament, veiem que En Bernat hi aplega i que el monarca li comenta que ha de portar-li l’anell que demana la princesa (p. 80).

Aleshores, el jove fa via, es troba amb la jaieta, li diu l’orde del rei i la velleta li respon “Jo ara et diré com ho has de fer per haver tal anell. Te’n vas a sa vorera de mar, allà mateix on trobares aquell peix fora de s’aigua; afiques sa mà dins mar (…) i, al punt, et compareixerà aquell mateix peix, que durà s’anell amb sa boca; tu l’hi prens i, cap al rei, a entregar-l’hi!” (p. 81). Per tant, la dona salvarà l’home i, a banda, En Bernat farà lo que li dicta la jaieta: l’endemà, de matí, amb el cavall que anava amb les egües, “s’hi posa damunt i li dona cap a mar” (p. 81).

Ja en la mar, el peix, que duia l’anell de la princesa, li’l dona i, En Bernat, ràpidament, se’n va cap a cal rei (p. 82). El monarca li l’entrega a la jove i ella li contesta que sí que era l’anell, però que el jovenet s’havia de tirar dins d’un forn de calç (p. 82).

El rei ho comenta a En Bernat i el jove es troba amb la jaieta, li explica lo que li ha indicat el monarca i ella li comenta: “Mira: si fas lo que jo et diré, et tiraràs dins es forn i no et cremaràs gens!

(…) Demanes es cavall de ses egües del rei, t’hi poses damunt i li fas donar parades fins que et tenga dos dits de sabonera per tot es cos; (…) i es forn t’escopirà defora, sense ni una cremallonada” (p. 83) i com si no s’hi hagués ficat dins. I, així, de nou, En Bernat farà lo que li ha dit la jaia.

Un poc després, En Bernat se’n va a cal rei, supera la prova, moltes persones ho comenten al rei, i el monarca diu a la senyora princesa que ja es poden casar. Però, com que ella, amb fortalesa i sense embuts, li respon que ell s’ha de tirar dins el forn mateix de calç (p. 84) i el rei no ho supera (perquè el seu cavall no anava mai amb les egües), el monarca romangué consumit a l’acte (p. 85).

I, com la princesa ho sabé, fa que se li acoste En Bernat i li diu:

“-Ara em puc casar!

(…) Tota la cort trobaren que havia pensat bé i que En Bernat s’havia guanyada sa princesa i sa corona” (p. 85). I, a banda, veiem que regnaren en aquell regne com també en el regne on ella era princesa (p. 85), detall que ens recordà, per exemple, la segona festa de Nadal i la segona festa de Pasqua.

Com hem pogut copsar, es fa lo que vol la dona, ella marca què han de fer (bé el rei, bé En Bernat) i, així, és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La senyora està ben servida, dicta i tracta bé els altres

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses figues i es fill petit”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom XXIII, els criats del rei donen a En Bernat el cavall que anava acompanyat de les egües i, ràpidament, el jove fa via cap a la vorera de la mar, on veu “un peix gros damunt s’arena (…).

Aquí, En Bernat bota des cavall i empeny es peix cap a s’aigua fins que l’hi feu arribar” (p. 75) i, ja en el cavall, segueix el peix mar endins i, des d’allà, cap a les terres de ses “Costes des mig de mar”. Al punt, descompareix el peix i, En Bernat, per unes penyes, s’acosta cap a un castell, on el rep una fadrineta, a qui demana per la senyora de les Costes des mig de mar (pp. 75-76) i ella li respon:

“-Per ella em tenc, galant cavaller! -diu sa revetlera-. ¿Què volíeu de mi?

-Què he de voler, Senyora Altesa? -diu En Bernat-. Poder-la servir en qualsevol cosa que sia bo.

I, encara no hagué dit això, com bota des cavall, s’agenolla en terra i diu:

-Senyora Altesa: no m’aixecaré de terra que la senyora altesa no pugi a aquest cavall.

-Però per anar cap a ca nostra! -diu ella.

-Anirem allà on voldrà la Senyora Altesa -diu ell.

-Però també hi ha de pujar el galant cavaller! -diu ella.

-Hi ha lloc per tots dos! -diu ell” (pp. 76-77).

Amb aquestes paraules, que molt bé reflecteixen el matriarcalisme sense necessitat d’indagar en terres llunyanes a tot l’àmbit lingüístic i que, a banda, coincideixen amb trets de moltes cultures igualment matriarcalistes que, siga per motius de modes, siga perquè fa més fi, siga pel motiu que siga, són considerades com no patriarcals en més d’un article en premsa o en moltes entrades d’Internet, copsem: 1) que En Bernat (l’home) s’agenolla als peus de la princesa (però no en senyal d’humiliació), 2) la princesa prioritza “anar cap a ca nostra”, que ací podria incloure tots els dominis del regne on viu, 3) En Bernat li comenta “Anirem allà on voldrà la Senyora Altesa” (i, així, és ella qui dicta cap a on es mouran, no ell), 4) ella no es desentén de l’home i el tracta bé i 5) hi ha lloc per a tots dos (una actitud acollidora cap a l’home). En resum, trets molt lluny de lluites pel poder i per la fama, que podem trobar en molts escrits en Internet, per exemple, redactats entre el 2019 i el 2022 i que tracten sobre lo matriarcal.

I, tot i que En Bernat enganya la princesa i no la torna a ca la senyora, ell li addueix que no se’n penedirà, ella li ho posa molt més fàcil i, de pas, n’ixen guanyant els dos: “Com som home que no l’engan! Aviat, ho veurà, que no l’he enganada!

(…) Quan la senyora princesa les va perdre de vista[1], es despassa un anell que duia as dit i, zas!, el tira a la mar” (p. 77) i, “amb una exhalació, aquell diantre de cavall ja els tengué a s’altra vorera, allà on En Bernat havia trobat aquell peix fora de s’aigua” (p. 79), ja que la mar s’havia convertit en terra. I, per tant, malgrat que captem aquest canvi, continuem en un element natural vinculat amb la dona: la terra (p. 79). I, immediatament, són a cal rei.

Però, no sols En Bernat s’agenolla als peus de la princesa, sinó que el rei “mena la senyora princesa (…) dins sa cambra millor del palau, li posa a ses seues ordes set criats i set criades que no havien de fer més que servir-la i regositjar-la[2], i ja ho crec que estava ben servida i regositjada” (p. 79).

Afegirem que, quant al fet de ser servides, ma mare m’ha comentat que ja ho feia el seu avi patern a l’àvia paterna, sense que això volgués dir que ell fos tractat com un esclau, ni menyspreat, i, més encara: hi havia molta harmonia a nivell familiar (els avis i les àvies de ma mare, tots quatre nascuts en els anys setanta del segle XIX). 

A més, en la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015, són les dones del poble qui trien una comissió, qui van a comentar-ho amb el bisbe i qui aconsegueixen lo que s’havien proposat (p. 90), ja que el bisbe els ho aprova i els ho fa possible. I, així, podríem plasmar unes paraules respecte a la cultura colla i traslladables a la vinculada amb la llengua catalana, les quals, en relació amb aquest detall en la llegenda, m’ha comentat, hui, 18 de maig del 2022, un amic molt coneixedor de la cultura colla: “Aquella és una societat matriarcal”. La realitat, per davant del culte als formalismes i a les modes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Les “Costes des mig de mar”.

[2] Del castellà “regocijar”.

Reis i dones que compensen la finesa i la recepció dels altres

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una dona vídua tenia tres fills: En Joan, En Jaume i En Bernat. Tots tres es proposen, u a u, dur un paner de figues al rei. Així, “En Joan agafa un paneret i l’ompl de figues, que feia mengera de crivellades[1] que eren i, cap a cal rei manca gent!

Camina caminaràs i cap enllà et faràs, topa una velleta (…) que ja anava amb es morros per sa terra” (p. 67). La velleta li demana què porta en el paner (com també ho farà als altres germans) i, com que ell li respon que duu merda (tal com dirà el segon, En Jaume), ella li contesta:

“-Idò, merda tendràs!” (p. 68).

I, quan aplegarà a cal rei i En Joan li ensenye el paner, el jove trobarà lo que ha dit a la jaieta. I, com que el monarca era un bon pitot de tot, és a dir, un home de bon geni, els criats, “amb bones paraules, li digueren que se n’anàs més que de pressa, si no hi volia esser de més” (p. 69).

A banda, “Passen unes quantes setmanes i es fill petit alça es cap i diu a sa mare:

-Ma mare: m’havia passat per s’escudeller d’anar a dur un paner de figues al rei. Però mirau: si vos ha de saber greu, no hi vaig.

Com sa mare sentí aquelles paraules (…), s’exclamà:

-Fill meu: per lo bé que has parlat, si es teu cor et diu que hi vagis, vés-hi!” (p. 71) i, d’aquesta manera, la mare aprova el fill, En Bernat, i, a més, actua receptiva i generosa.

En Bernat fa via cap a cal rei, topa aquella jaia i ja l’escomet dient:

“-Alabat sia Déu, germaneta!

-Alabem-lo, per a sempre, jovenet! -diu ella-. Oh, que m’agrades i que m’agrades, perquè fas cas de jaies com jo! Vejam!, ¿i què duus dins aqueix paner tan ben tapat de fulles de figuera?

-Que hi duc? -diu En Bernat-. Figues; i, si en voleu, digau-ho” (p. 72).

Aleshores, la jaia, com que veu el bon tracte que rep per part del jove i la seua generositat, li comenta que, com a compensació, En Bernat tindrà bones figues (p. 72).

Per això, quan el jove arriba a cal rei i “el rei va veure aquelles figues tan grosses, tan fresques, tan crivellades, amb aquella oloreta tan bona que deixaven anar, que feien mengera i en romangué tan agradat” (p. 72), ordena que buiden el paner i que el majordom done “tres-centes lliures a aquest jove, per sa finesa que m’ha feta” (p. 72). I En Bernat, botant d’alegria, se’n torna a sa casa i, la mare, en veure-ho, respon gojosa, mentres que els germans ho fan amb enveja (p. 73).

Un poc després, el rei cau vidu, encara jove, i tria casar-se de nou. I, com que li comenten que, “a ses Costes d’enmig de mar, hi ha una princesa, sa cosa més garrida i purificada” (p. 73) i no hi havia ningú que gosàs anar-hi, el rei se’n recorda d’En Bernat i l’envia a demanar. El jove, molt servicial, li comenta:

“-Senyor rei, vet-me aquí a son manar. En coses que sien bones, pot manar feines.

Ara mateix, t’ho diré -diu el rei-, què vull de tu. Pren un cavall i es majordom et donarà un bossot de doblers” (p. 73) i li afig que li pertoca menar la princesa cap a on ell està i, així, que el monarca puga casar-se amb ella.

Al moment, el jove, pansit, “afina aquella mateixa jaieta que havia topada com duia ses figues al rei” (p. 73), li comenta que el rei li ha donat una orde i la velleta li addueix que, “Si tu em creus, en sortiràs en bon nom.

-Digau coses, idò! -diu En Bernat-. Tot quant em direu, faré” (p. 74) i, per tant, el jove accepta seguir les indicacions de la dona (en altres paraules, es fa lo que vol la dona). Tot seguit, la jaieta li diu que prenga el bossot i que l’amague com també que, en lloc de prendre el cavall que li oferiran, que els responga “vull es cavall que va amb ses egües del rei” (p. 74) i, així, copsem un detall matriarcalista: el cavall també està obert a les egües.

Afegirem que hui també hem rebut comentaris respecte al refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que van en la mateixa línia: es prioritza molt més l’obligació, el servici als altres i la faena, que no la religiositat i el culte a les normes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La figa i, més encara, crivellada, també apareix en cançons eròtiques.

“En Joanet tornava a esser viu”, salvat, mitjançant la bonhomia de les dues fadrinetes i del rei

Rematant la rondalla “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, direm que les fadrinetes fan entrar En Joanet on era el pare d’ambdues (p. 23), rei que el rep obertament:

“-Déu lo guard, senyor rei! -diu En Joanet.

-Benvingut sies, Joanet! -diu el rei Sabi-. Digues-me, i com t’és anat?

-En popa de tot! -diu En Joanet-. He fet lo que Vossa Reial Majestat em comanà” (p. 23) i li trau tot lo que li havia demanat el monarca, ho posa en mans seues, i ell, que ho palpa (un tret en línia amb el matriarcalisme) i es beu la llet i toca el tel, li comenta:

“-Sí que ho és, de sa font! (…) i es toc també em diu que es tel també ho és, de ses costelles d’una lleona que alletava” (p. 23). Per això, el rei, en veure que En Joanet se li arramba, “li dóna un abraç ben fort i li diu:

-Venturós, tu, que ho has fet així com et vaig dir. Molts n’hi eren anats per lo mateix que hi ets anat tu, i aquella lleona sempre els esbenava[1](p. 24).

Al moment, veiem que el rei torna a fiar en el jove, guarda l’ampolleta i el tel i li prepara una ampolleta i un tel nous (p. 24). I l’endemà, a més, li addueix que la mare d’En Joanet roman viva (p. 24), li comenta que sa mare ha mentit el fill (p. 26) i, amb els dos objectes nous que el monarca li lliura i amb una explicació de com En Joanet haurà de respondre a sa mare i a la situació, pregunta al jove si li promet que farà lo que ell li ha dit. Aleshores, En Joanet, li contesta:

“-L’hi promet, senyor rei! -diu En Joanet.

-Idò, endavant ses atxes! -diu el rei Sabi- Vés a treure es mateix cavall i parteix més que de pressa!” (p. 27).

El jove fa marxa i, en aplegar on és sa mare, ella beu de l’ampolleta i, ràpidament, li comenta:

“-Ja estic bona!”

I ja pega bot des llit i s’aferra per En Joanet, i besades i més besades” (p. 29).

Però, com que el negret és eixerit i copsa que ni l’ampolleta, ni el tel són els mateixos de la primera vegada, quan se li acostarà la mare, li ho dirà i capta l’enginy del rei Sabi (p. 30). I, així, veiem que el matriarcalisme promou la bondat i que els caps d’Estat (ací, plasmat pel rei Sabi) tracten de predicar amb l’exemple sense desentendre’s de les persones de bon cor (ací, En Joanet).

Un poc després, la mare (com ja havia indicat el rei Sabi a En Joanet) li posarà tres proves… i el jove les superarà i, al capdavall, àdhuc, En Joanet demanarà pietat al negret (com li havia proposat el rei Sabi). I, com que el negret es mostra pietós amb el jove i, un poc després, la mare veu que el fill és mort i vol reviscolar-lo, ella passa a “salvar” En Joanet (p. 35), el trau de la fossa on era el jove (ara, en bocins) i fa que el cavall que havia menat el fill se’n vaja cap a cal rei Sabi (p. 35).

Immediatament, les filles veuen el cavall, el reben, el rei Sabi ho interpreta i diu a les filles:

“-Vos dic que ens va bé ferm” (p. 35).

I el monarca indica a les fadrinetes quines passes han de fer per a que reviscole En Joanet, ara que el negret no l’ha tombat. I elles, molt avinents amb son pare, seguiran els dictats i… així, les jovenetes ho fan possible: “aquell cos obri ets ulls, (…) s’aixeca, vestit així com anava quan es negret l’estrangulà (…).

En Joanet tornava a esser viu” (p. 37). I, per tant, no sols la dona (les dues fadrinetes) ha salvat l’home, sinó que ho ha fet mitjançant la delicadesa i la bonhomia (en aquest cas, del pare i de les filles).

I, aleshores, el rei Sabi comenta a En Joanet que el negret és qui té els seus ulls i que vol recuperar-los. Les fadrinetes fan costat al jove abans que ell faça via i, quan tornarà a cal rei Sabi, no solament el monarca recupera els ulls, sinó que les filles li’ls posaran bé i, llavors, el rei diu a En Joanet que pot casar-se amb la filla que trie: “Essent tu fadrí, i fadrines les meues filles, digues quina vols, vos casareu i vos donaré sa corona” (p. 42).

En Joanet, per sorteig, en tria una i s’hi casa. Per tant, a banda d’haver complit el jove, també ho ha fet el rei Sabi i, igualment, tots quatre (les fadrinetes, el rei i En Joanet) han actuat amb bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací vol dir “reduir a trossos”.

Adduirem que hui, 16 de maig del 2022, hem trobat aquest article, molt interessant, i en què podem copsar vincles entre la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud), la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i els Sants de la Pedra, Abdó i Senen. Fou publicat en el 2018: https://www.diario26.com/254593–1-de-agosto-dia-de-la-pachamama-cuando-el-ser-humano-le-agradece-a-la-madre-tierra.

Recordem que, per exemple, el nom Demèter”, com m’indicà Pere Riutort, estudiós de la llengua grega, el 15 d’octubre del 2017, “és una transformació de ‘Ge-meter’, la ‘Terra Mare'”.

Dones jóvens de bon cor, molt receptives i molt obertes

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “El rei Sabi”, molt llarga, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, la mare, al capdavall, accepta la proposta del negret: colgar-se, fer-se la malalta i dir al fill (En Joanet) que caldrà que li duga “una ampolleta d’aigua de sa font de Xorrigo i es tel de ses costelles d’una lleona que allet. Ell se n’hi anirà tot d’una i, llavors, ja ens podrem casar!” (p. 13).

Un poc després, quan torna el fill (a qui ella tracta de “fill meu, dolç i estimat”, com podem llegir en la pàgina 14), la mare comenta què haurà de portar-li En Joanet i, ell, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va amb una ampolleta “cap a sa font de Xorrigo! I cap a cercar una lleona que alletàs!” (p. 14). I el jove, amb molta espenta, aplega a unes casetes blanques, on el reben dues fadrinetes (p. 16) i ell se’ls presenta com “Un criat vostre!” (p. 16) i, així, es plasma que l’home (ací, un jove) es posa a disposició de la dona (les dues jovenetes).

I, com que ell els demana posada i elles sentiren allò, “com tenien un bon cor de tot, se’n compatiren tant, d’aquell jovenet desconegut, que li digueren:

-Espera un moment, oh, jovenet!, i anirem a contar-ho a mon pare, a veure ell que hi diu!

(…) i corrents totes dues cap a son pare!” (p. 16). Així que copsem que, en la cultura matriarcal, no sols la rebuda és immediata i amb bonesa, fins i tot, a persones noves en la terra que els acull, sinó que es tracta que reba l’aprovació dels pares (ací, un pare) lo més prompte possible i es confia en la bona voluntat del parent.

En aplegar totes dues on era son pare, ell els ho consenteix i els comenta:

“-Anau a l’acte a obrir-li i menau-lo’m a sa meua presència!

I aquelles dues fadrinetes ja foren partides cap a sa portassa, obriren es portelló, En Joanet entra (…) i menen En Joanet davant el rei Sabi” (p. 17), un rei molt obert, sense ulls, però de bon cor i acollidor, a qui En Joanet, amb cortesia i amb sinceritat, li contarà lo que li ha demanat sa mare (p. 17).

L’endemà, de matí, En Joanet es dirigeix al rei Sabi i ell li indica que caldrà que vaja cap a la font acompanyat d’un cavall que el jove menarà (el de l’esmentat monarca), això sí, “sempre cap a solixent“ (p. 18), que hi veurà una lleona i que, amb una espasa, traurà el tel de la lleona (pp. 18-19). I, mentres que En Joanet pega bot amb el cavall i fa via, sa mare accepta casar-se amb el negret (p. 19).

El negret mena la mare cap a una escaleta, es torna un jove falaguer i es troben en un jardí (un detall matriarcalista molt corrent en la cultura matriarcal) junt amb estols de fadrinets i fadrinetes que els feien la cort i els ballaven l’aigua (p. 20).

En un passatge immediat, la mare se’n recorda d’En Joanet, de la seua dolçor, i, mentres que el negret li comenta que el fill no arribarà a la font, el fill sí que hi aplega (p. 21): “Hi arramba es cavall, que s’agenolla de ses potes de davant, En Joanet, sense davallar, ompl s’ampolleta d’aigua de sa font, però sense amollar s’espasa” (p. 22). Així doncs, el cavall menat pel jove s’agenolla a lo matriarcal (la font, l’aigua) i En Joanet porta el cavall i no recorre a la violència (p. 22).

Al moment, se’ls apareix la lleona i, ara sí, el jove se’n baixa del cavall, es dirigeix cap a la lleona (ací fa el paper de reina, de mare i està vinculada amb la maternitat), ell “li clava s’arma a sa pitera (…), prova de munyir-la i encara li sortí llet (…); l’escorxa, li treu es tel de ses costelles, (…) pega bot dalt es cavall (…) i partí com un coet, des d’allà, cap a cal rei Sabi” (p. 22) i, primerament, és ben rebut per les fadrinetes i, en acabant, elles “el fan entrar on era son pare” (p. 23), rei que el rep obertament (p. 23).

Com veiem, es plasma molt l’esperit d’acollida, l’agilitat de les dones, l’esperit juvenil del jove i l’actitud receptiva del rei Sabi (en aquest cas, el cap del regne), trets molt relacionats amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i fills amb molta espenta, molt avinguts i molt oberts

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, per exemple, en què la dona és qui dona l’aprovació (i, així, té la darrera paraula), en el seu enginy i, com ara, en la bondat, és “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una mare vídua té un fill que volia fer món com a caçador. I, sa mare, “com el va veure tan encarat, hi allargà es coll” (p. 7) i ell es va a caçar tot el dia, i amb molta espenta com també l’endemà. I, en copsar una llebre (p. 10), la segueix i veu que “s’afica dins unes casetes blanques que hi havia per allà. En Joanet s’hi afica també” (p. 8) i accedeix a la cuina, on veu una olla, “s’afica una cullera, la se du a sa boca i fonc un arròs de primera de primera” (p. 8) i, així, veiem que el jove intervé.

Tot seguit, En Joanet considera millor tornar-se’n a ca sa mare i, tot i que ella no s’ho creia, En Joanet, “l’endemà, abans de sortir es sol, ja pega bot des llit i,… cap a caçar!, per aquell mateix endret des altres dies” (p. 8). I, de nou, veu una llebre i li segueix la pista. I, quan torna a casa i En Joanet ho comenta a sa mare, ella li diu:

“-Mira, demà jo vendré amb tu, perquè ho vull tocar amb ses mans, jo mateixa” (p. 10) i, així, es reflecteix el detall matriarcalista de la prioritat per lo tàctil (junt amb lo auditiu), en lloc de fer-ho per lo visual i per lo que ascendeix, com podem llegir en l’obra “El matriarcalismo vasco”.

I, com que ella confia en el fill, “l’endemà, de matí, tan prest pegà coça as llençol es fill com la mare i ja li hagueren estret tots dos cap a sa caçada” (p. 10) i, per tant, veiem que la dona (ací, una mare amb un fill jove) també es dedica a la cacera i, d’aquesta manera, no es limita a les faenes de casa, així com, en la cultura colla, les dones van als bars i, en canvi, no ho fan els hòmens.

En aplegar a les casetes blanques i entrar-hi, En Joanet demana a sa mare “Que no ho sentiu?” (p. 11) i, ella, amb un “Sí que és ver!” (p. 11), reflecteix que és la dona qui donarà l’aprovat definitiu a lo que fa l’home (ací, exposar un fet). I, com que la mare copsa que hi poden viure bé, proposa a En Joanet d’estar-hi. I ell, a més d’acceptar-ho, li afig: “heu pensat molt bé. Idò, estareu aquí dins, menant la casa neta, i jo me n’aniré a caçar i, lo que agafaré, sempre farà caramull a sa greixonera[1].

Així ho feren En Joanet i sa mare” (p. 11) i, d’aquesta manera, apleguen a un acord la mare i el fill.

Un poc després, veiem que, un dia que En Joanet se n’havia anat a caçar, la mare cerca en una porta que hi havia en la casa i troba un negret (p. 12), fermat amb una cadena i, com que ell no volia romandre-hi, li proposa que l’allibere, que es case amb ell i que s’oblide del fill. Però, la mare, amb molta espenta, li respon:

“-Això sí que no ho consentiré mai del món! -diu sa viuda-. Pobre al·lotet, tan bon al·lot com és, que només fa mal as pa, ¿haver-lo de llevar des vent? En via ninguna pot esser!” (p. 13). I, així, es plasma que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula.

Adduirem que hui, 14 de maig del 2022, hem fet una pregunta en Facebook sobre si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, empraven el refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que, la gran majoria de les persones (que n’han participat moltes) ha comentat que sí, una resposta en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que, en Mallorca, aquesta paraula vol dir “Cassola de terra”.