Arxiu mensual: maig de 2021

Dones transmissores i molt obertes

 

En el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, Teresa Vinyoles escriu que, des del segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de la vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Igualment, en l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” (https://www.ehumanista.ucsb.edu/sites/secure.lsit.ucsb.edu.span.d7_eh/files/sitefiles/ivitra/volume1/14%20ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf), de Cristòfol Despuig[1], i a què vaig accedir mitjançant un correu electrònic de Jordi Bilbeny, Fàbio, representant de l’oligarquia tortosina (p. 248), comenta, amb un to popular, que, al Regne de València, anaren dones “per a poblar la ciutat se comensà en llengua cathalana, per ço que les criatures més aprenen de las mares que no dels pares” (p. 262).

En referència a les dones i, més encara, a moltes de les dones grans (les àvies[2]) cal dir que han salvaguardat el llegat cultural i ancestral (rondalles, refranys, goigs, costums, cançons, endevinalles, esperit comunitari, l’esperit emprenedor, la cooperació, etc.) i, així, aquest paper de les dones ha anat unit a una valoració positiva també de l’experiència (la vellesa) i de l’esperança (la infantesa i la joventut), aplanada pels pares i per les persones que ja, en molts Estats, es proposen passar la cultura ancestral a les noves generacions i a nivell social, per exemple, mitjançant Internet. Com a primer exemple, posarem la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, la qual comença així: “Puix senyors, fa molt de temps que vivia a Xixona una dona vella i molt xarradora que ho sabia tot. Coneixia totes les històries del poble i, de rondalles, contes i contarelles, en sabia un cafís[3]. Com que la tia Maria, que aquest nom li posarem, era tant simpàtica i tan amiga de tots, sempre tenia visites, sobretot, de xiquets, que li preguntaven moltes coses i li demanaven:

-Tia Maria, va, conta’ns una rondalla!

I no li ho havien de dir dues vegades. Sempre en tenia alguna a punt i, si no se’n recordava de cap, se la inventava” (p. 57).

Ara bé, en la rondalla “L’home que sabia totes les cançons (Arreplegada a Sant Joan)”, plasmada per Ximo Caturla, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, ens trobem que, tot i que, normalment, són dones les que transmeten la saviesa tradicional en llengua catalana, “Fa molt de temps vivia a Alacant un home molt simpàtic i xarrador anomenat Nicolau, conegut de tots, que tenia una tenda de cordes i estores prop del mercat. Colau era un home de caràcter obert, expansiu i alegre, que sempre portava el somriure a la boca.  Els seus veïns se l’estimaven molt, i com que sempre estava de bon humor i era tant entonat i cantador, passava el dia entre cançó i cançó” (p. 117).

En aquestes dues rondalles valencianes, veiem que està ben vist que les persones siguen molt obertes, simpàtiques, que sàpien aplegar als altres i, en el cas de la vella, se’ns indica que era ben considerada pels xiquets i molt creativa i, en el cas de l’home, copsem que, a més, era emprenedor. No obstant això, cal dir que ens hem trobat amb moltes dones emprenedores.

Igualment, direm que, majoritàriament, és la dona qui fa el paper de transmissora de la saviesa tradicional, com és habitual en les cultures matriarcals i, així, també ho feien les trementinaires (remeieres).

Agraesc la col·laboració de Jordi Bilbeny i la de les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Edició, introducció i traducció a cura de Juan Antonio González. Data del 2012. Aquest enllaç és del 30 de gener del 2020.

[2] En moltes poblacions catalanoparlants, com ara, en Catalunya (però que també ho ha conegut, ma mare i en la seua família, valenciana), és costum utilitzar el nom “la tia” en parlar de l’àvia.

[3] Un cafís és una mesura de capacitat. En el DCVB, podem llegir que “encara està en ús al Ribagorça , a Tortosa i A València per a mesurar cereals i calç”.

Peret és salvat per Margarideta, rondalles matriarcals

Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles’” (https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reinvidicar-son_1_1186321.html), comenta que, “A les rondalles d’Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes… Però, siguin el que siguin, tenen un poder més que considerables. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions”. 

Un poc després, Ma. Magdalena Gelabert afig que “Sempre dic que la nostra societat té una crosta de patriarcat[1], una crosta, però tot d’una que gratam una mica, hi ha un matriarcat implícit innegables. A les rondalles, les madones tenen la clau del rebost i la bossa dels doblers. I a la societat mallorquina, gairebé fins ara, la que duia la bossa dels doblers a la casa era la dona”.

I, en un altre moment de l’entrevista, comenta que aquestes rondalles “Mostren dones poderoses, intel·ligents, amb capacitat d’administrar els seus béns, per decidir sobre la seva vida…”. I, podríem rematar-la amb unes frases que cal remarcar: “Que unes tesis com aquestes estiguen construïdes a partir de les rondalles, un material que tenim tan a mà, demostra que aquesta posició de la dona la tenim al substrat de la cultura més arrelada, a la imatgeria col·lectiva del nostre poble. No hem d’anar a cercar les eines per reivindicar les dones, les tenim a ca nostra. Són a les rondalles”. Hi estic totalment d’acord. I, per un motiu: el treball sobre el matriarcalisme m’ha fet veure que, donant molta llibertat als possibles informadors (indistintament de l’edat, del lloc de naixement, de si les seues arrels són valencianes, catalanes o, com ara, balears o de l’Alguer), és en les rondalles com també en les cançons eròtiques i en altres cançons, on és viu el matriarcalisme, indistintament que hi haja qui puga considerar-ho de poble o casual (que no ho és).

I, en molts casos (en el cas del País Valencià), en rondalles que no foren recopilades per Enric Valor, qui, entre altres coses, les retocava i, a banda, n’exclogué les de línia eròtica[2], a diferència, com ara, de les arreplegades per Ximo Caturla (qui sí que arreplegà rondalles, però sense refer la substància ni inventar-se-les, això és, amb lo que podríem dir honestedat). Agraesc el detall de Ximo Caturla, qui, com podem llegir en l’article “La recerca folklòrica: Joaquim González i Caturla i les seues rondalles” (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000192/00000040.pdf), de M. Jesús Francés i d’Anna Francés, “no reformula ni augmenta sinó que tria la reproducció fidel de les rondalles que li són contades”. A banda, una part important de les que figuren, per exemple, en el seu llibre “Rondalles de l’Alacantí”, com ara, és la dona qui s’ho trau de les mans, la persona activa, la saviesa tradicional, qui gestiona (fins i tot, una dona ja vella i amb molta espenta) i, àdhuc, l’home és salvat per la dona.

Així, en la rondalla “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, Margarideta, germana de Peret, renuncia a menjar-se una part del seu germà (els ossos que li corresponien en una menja), els colga com si fossen una llavor (com qui ho fa en desembre amb l’esperança en la collita en començar l’estiu) i, posteriorment, eixos ossos es converteixen en un arbre. I Peret, com que sap que la seua germana Margarideta sí que és una persona de bon cor, li aplanarà el camí i li premiarà la bonhomia:

“Finalment, va venir la seua germana Margarideta, la qual s’acostà a l’arbre i li preguntà amb molta tendresa:

-Peret, Peret, em dones una pereta?

Aleshores, totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i se sentí la veu que feia:

-Sí, totes per a tu, que tu m’has salvat.

I zuuum! Totes les peres van caure a terra i, al mateix temps, es va poder sentir la veu de Peret que deia:

-Xacarracatxac! Ja estic viu!

I així fou com Peret va tornar a la vida. El xiquet va baixar de l’arbre, donà la mà a la seua germana i se n’anaren tots dos ben junts” (pp. 17-18).

 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Té una relació directa i, cal dir-ho, prou considerable, amb la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, en 1412, després de la mort del rei Martí l’Humà, en 1410 sense descendència, el darrer rei procedent de la rama dels històrics comtes de Barcelona.

Sobre aquest tema, han parlat, com ara, l’historiador Jaume Vicens Vives (en l’obra “Notícia de Catalunya”, de 1955) com també Diether Rudloff (en l’obra d’art “Catalunya romànica. Art, cultura i història”, de 1980, originàriament, en alemany) i, per descomptat, Josep Fontana, en el seu llibre “La formació d’una identitat”, del 2014 i en alguna entrevista feta arran de la publicació d’aquest tercer llibre.

Aquesta introducció de la cultura castellana i, sobretot, del tipus de política de la dinastia dels Àustries (des del primer quart del segle XVI) i, molt més, de la dinastia dels Borbons (la qual encara cueteja i molt), té una relació directa amb lo patriarcal en el present, tant en l’actual Estat espanyol, com en França, encara que a penes se’n faça esment: ni en molts articles sobre lo matriarcal, ni en moltes obres sobre la dona i els seus drets (principalment, en les de tipus social, econòmic i històric). Cal unir-ho a l’homenatge als diners i, òbviament, a la cultura castellana del “furtar i mentir” que Francesc Eiximenis (qui, entre altres coses, feu de conseller del rei, en el segle XIV) plasmà en el seu temps.

Per això, agraesc, des d’ací, l’espenta de les persones que sí que ho plasmen, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi Salat, Marc Pons, Biel Majoral  o, com ara, Bàrbara Suau Font (per mitjà de comentaris en el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”).

[2] En l’article “Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor”, de Vicent Vidal Lloret i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, llegim que “En una entrevista concedida a Gemma Lluch i Rosa Serrano, Valor explica com va canviar per complet les rondalles ‘El pollastre en festes’ i ‘La mestra i el manyà’ , i encara va decidir no recollir-ne d’altres, perquè les considerava excessivament obscenes. (…) Encara que no es refereix directament al sexe, podem suposar que l’autor hi operava com amb la qüestió escatològica i, ja ho podem avançar, no hi podrem trobar mostres de sexualitat explícita en cap racó de les seves rondalles. El garbell personal de l’autor, per tant, sembla evident” (p. 174).

Hòmens alliberats per dones, en rondalles

 

El 15 de maig del 2021, viu que Òscar Kropotkin Ferrer, un amic que formava part del grup ’La cultura valenciana és matriarcal’”, havia publicat l’article “Les mares dels vents” (https://alicanteplaza.es/les-mares-dels-vents), de Joan Borja i que, eixe dia, havia aparegut en la web “alicanteplaza”. En l’article de Joan Borja, hi ha detalls en línia amb el matriarcalisme que veiem en la rondalla “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, recopilada per Sara Llorens, en què, per exemple, l’home és salvat per Leonor, és a dir, Leonor és qui fa el paper actiu, un tret típic de les cultures matriarcals.

Així, podem llegir que “Totes quatre Mares del Vent són velles, bondadoses i sàvies: generoses, afables, astucioses. Matriarcals”, com en moltes rondalles de Sara Llorens ho són les àvies, les velles o, com ara, les dones (jóvens o no) que, com ara, salvaran l’home (o el jove) o, per exemple, li diuen què cal que ell faça.

A més, “les Mares dels Vents defenen i protegeixen solidàriament les dones de bon cor –com ara la protagonista de la rondalla, Margarita Blanca- contra tots els mals vents que bufen del món.

En ‘El xiquet que va nàixer de peus’[1], publicada per primera volta el 1964, en el primer volum de Meravelles i picardies, (…) la Mare dels Vents, es mostra amb ‘la seua colossal estatura, que era doble que la d’un home ben tallat. Tenia una cara (…) afable (…), uns ulls de vella encara vius i plens d’una llum de simpatia, i al volt del cap, una gran corona de blancs cabells que endolcia el seu gest i la feia bona de mirar’”.

I, a continuació, addueix que “Es tracta, en un cas i en l’altre, d’uns personatges entranyables, que simbolitzen la intel·ligència, l’experiència, la solidaritat, la deferència i la bonhomia. (…) De més a més, (…) creen de seguida vincles de complicitat amb la protagonista, Margalida Blanca, a la qual ajuden i protegeixen”  i que les Mares dels Vents “obsequien Margarida amb tres objectes màgics (una avellana, una ametla i una nou) que es revelaran determinants per a les aventures que l’heroïna haurà de protagonitzar: realitzar un treball difícil que els homes no saben resoldre, guanyar la pròpia llibertat i desencantar el guapíssim rei Astoret, que no és sino una mena de bell dorment”.

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha una quantitat important de rondalles en què la dona és la part activa i, fins i tot, qui fa que l’home s’allibere.

Agraesc l’escrit de Ximo Caturla en què m’indicava en quines rondalles recopilades per ell considerava que estava molt present lo matriarcal. I, per descomptat, a les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme o bé en el dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una rondalla recopilada per Enric Valor.

“Camí de la font”, cançó eròtica i raboseria

 

El 14 de maig del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francisca Farre escrigué una cançó, “Camí de la font”, amb aquesta lletra:

“La noieta va a la font,

a buscar un cantiret d’aigua,

troba el fill del moliner

que li fa la mitja rialla.

Larala, la, la.

 

Quan arriba a la font,

li botzina, així, sa mare:

-Molt enfarinada.

-És la pols que aixeca l’aire.

Larala, la, la.

 

-Jo no veig que faci vent,

ni que aquí hi hagi pols tan blanca.

-És que, al fill del moliner,

la noia li agrada.

Larala, la, la”.

 

Aquesta cançó, molt prompte, em recordà, no solament l’espenta de la filla, sinó una anècdota sobre la meua àvia materna, Amparo (1910-2000), i el seu marit, Miguel (1906-1992), la qual contaré tot seguit.

Un dia, anaven tots dos junts pel carrer i, una dona, li feu una pregunta sobre com estava i més. La meua àvia Amparo respongué i, quan acabà la conversa i els meus avis tornaven a passejar, l’avi Miguel, que era més prudent que ella, li demanà:

-Amparito, tu, ¿de què coneixes a eixa dona?

-Jo, de res. Però com que la dona estava tan il·lusionada, jo no l’anava a defraudar.

-¡Ai, Amparito! ¡No et pillaran, Amparito, no et pillaran!

En altres paraules, que, tant la filla que apareix en aquesta versió de la cançó “Camí de la font”, com la meua àvia Amparo (1910-2000), actuen amb molta raboseria.

Agraesc la col·laboració i la generositat de Francisca Farre, una dona molt oberta.

 

 

 

 

Bibliografia, Cullera i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, exposarem part de la bibliografia, d’articles com també d’himnes, documents, fotos o, per exemple, publicacions que bé figuren en Internet, a què accedírem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions i fonts com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaven de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. Museu de l’arròs de Cullera” (http://www.arroceando.com/ca/museo/museu-de-larros-de-cullera/#,WQIOAe86zIU).

 

  1. “Museu de l’Arròs de Cullera” (https://www.geocaching.com/geocache/GC5YZD5_museu-de-larros-de-cullera?guid=9fd67d35-a09e-4505-b4c7-88d2dbbd1f6a).

 

  1. “Goigs en lloança de Sant Abdon i Sant Senén. Màrtirs, Patrons de l’Espluga de Francolí”, dins de l’entrada “Sant Abdón i Sant Senén, Patrons de l’Espluga de Francolí” (https://bieicieich.blogspot.com/2016/07/sant-abdon-i-sant-senen-patrons-de.html), en el blog “Els meus goigs de cada dia”, d’Antoni Sàbat Aguilera, per gentilesa de Núria Llinàs i Sallés, en Facebook (20 d’abril del 2018, amb motiu del meu natalici).

 

  1. “L’Espluga de Francolí, 1892” (https://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2017/12/31/lespluga-de-francoli-1892), entrada en “El blog de Xavier Güell”.

 

  1. “Fires i festes tradicionals i populars de l’Espluga de Francolí” (http://www.esplugadefrancoli.cat/fires_i_festes/index.php), entrada dins de la web de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí.

 

  1. “Ermita del Garbí” (http://www.estivella.es/va/page/ermita-del-garbi), entrada en la web de l’Ajuntament d’Estivella.

 

  1. “Nostres Festes” (http://www.lafontdencarros.es/va/content/nostres-festes), apartat dins de la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, en què hi ha la festa SANTS ABDÓ I SENÉN: els santets de la pedra (Santos Abdón y Senén)”.

 

  1. “IV.- La Festivitat dels Sants de la Pedra”, dins de l’obra “Història de la Setmana Santa de Gandia i d’altres aspectes de religiositat popular” (https://www.academia.edu/19639035/Història_de_la_Setmana_Santa_de_Gandia_i_daltres_aspectes_de_religiositat_popular), de Vicent Pellicer i Rocher (editada en el 2009 per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia).

 

  1. “Colegiata de Gandia Col’legiata de Gandia” (http://www.jdiezarnal.com/colegiatadegandia.html), entrada dins del punt “Retablo de los Santos Abdón y Senén (Sants de la Pedra)”.

 

  1. “Altar de los santos Abdón y Senén” (http://www.colegiatagandia.org/pages/id44-altar-de-los-santos-abdon-y-senen-colegiata-gandia.html) entrada dins de la web “Insigne Colegiata de Gandia”. Va acompanyada d’una oració.

 

  1. “Pintura ceràmica devocional al Santuari d’Agres: els plafons de la fàbrica de Vicent Navarro. Anàlisi i reconstrucció virtual” (https://www.raco.cat/index.php/RecerquesMuseuAlcoi/article/view/293376/381904), article de Daniel Martínez Aparisi, publicat per “RACO”, en què es fa esment, per exemple, a una obra ceràmica de Gandia, en què apareixen els Sants de la Pedra.

 

  1. “Dansada dels Sants de la Pedra: En record de Nati Úbeda”  (http://www.portalcomarcal.es/dansada-dels-sants-de-la-pedra-en-record-de-nati-ubeda), entrada publicada en la web “Portal Comarcal”, referent a la dansada que té lloc en el Genovés (la Costera), amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Ermita Santos Abdón y Senén” (http://www.gestalgarturismo.es/?p=170), entrada sobre Gestalgar, en la web “gestalgar Turismo”.

 

  1. “Ermita de los santos Abdón y Senén” (https://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vseges.htm), entrada sobre Gestalgar, en la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”.

 

  1. “#Santoral 30/7/17: Sants Abdó i Senén (sant Nin i sant Non). Patrons dels #hortolans. Primers patrons catalans de la #pagesia” (https://twitter.com/bisbatgirona/status/891553986880442368), entrada del Bisbat de Girona, publicada en Twitter.

 

  1. “Sant Bartomeu, patró d’Inca (1230-1643)” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2004_Jor/nadesEst/udisLoca/lsInca_v/06_p129.dir/2004_JornadesEstudisLocalsInca_v06_p129.pdf), article de Pere Fiol i Tornila i a què vaig accedir gràcies a l’Ajuntament d’Inca, el 14 de gener del 2019, en part, per la gentilesa d’un amic seu, Pere Fiol.

 

  1. Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, article de Guillem Alexandre Reus Planells (http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2011_Jor/nadesEst/udisLoca/lsInca_v/12_p135.dir/2011_JornadesEstudisLocalsInca_v12_p135.pdf).

 

  1. “Sant Abdón i Sant Senén”, escrit de l’editorial que figura en el número 566 de “Dijous(https://core.ac.uk/download/pdf/33001171.pdf), un setmanari balear d’Inca, del 24 de juliol de 1985.

 

  1. “Gegants mallorquins (6)”, article de Pau Tomàs Ramis, publicat el 7 de juny del 2006, en el suplement “Diari de l’escola”, dins del “Diario de Mallorca” (https://www.diariodemallorca.es/media/suplementos/2006-06-13_SUP_2006-06-07_00_47_11_escola.pdf).

 

  1. “Qui són Abdon i Senén?”, article de Mn. Pere Fiol i Tornilla a què vaig accedir el 1r d’agost del 2019, per Facebook, mitjançant “Revetlers Puig Inca”, que em passà una foto de l’escrit, publicat eixe dia en el setmanari “Dijous”.

 

  1. “Lladurs renova un any més la devoció als sants Abdó i Senén” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/11960/lladurs/renova/any/mes/devocio/sants/abdo/senen), article del diari digital “Naciódigital.cat” , publicat en el 2014.

 

  1. “Lladurs reparteix centenars de panets en honor a Sant Abdó i Sant Senen” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/19747/lladurs/reparteix/centenars/panets/honor/sant/abdo/sant/senen), article del diari digital “Nació Digital”, publicat en el 2016.

 

  1. “Com era la vida de pagès a Lloren de Rocafort” (https://www.pepcapdevila.com/com-era-la-vida-de-pages-a-llorens-de-rocafort-2), entrada de Pep Capdevila, en el seu blog “The Ladies of Vallbona”.

 

  1. “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra” (https://prensahistorica.mcu.es/consulta/registro.do?id=10003050880), article signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”.

 

  1. “Salvador Giner i Vidal” (http://elmicalet.cat/salvador-giner-i-vidal), article dins de la web “Societat Coral El Micalet”, en què llegim que l’obra “L’Entrà de la Murta, del compositor Salvador Giner, té relació amb la festa dels Sants de la Pedra, la inspiració de la qual tingué lloc en Massarrojos, històrica població de l’Horta de València, des de 1899 annexionada a la Ciutat de València.

 

  1. “Massarrojos” (http://festesdevalencia.com/index.php/component/content/article/24-pedanies/242-massarrojos?highlight=WyJwZWRyYSlslnNhbnRzll0=), entrada dins de l’apartat “Festes de València”, de la web de l’Ajuntament de València.

 

  1. “Massarrojos festeja a los santos de la piedra” (https://valencianoticias.com/massarrojos-festeja-a-los-santos-de-la-piedra/#imageclose-21017), foto publicada en l’article que, amb aquest nom, figura en la web “valencianoticiasvalencianoticies”.

 

  1. “Oferiment de meló i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/07/oferiment-de-melo-i-els-sants-de-la-pedra), entrada sobre Massarrojos, que pengí en la web “Malandia”, i a què respongué José Miguel García Beltrán, amb comentaris seus a partir de vivències i del seu punt de vista actual.
  2. “Agenda 2013: Assumpció de la Mare de Déu i Festa dels Sants de la Pedra” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2013/08/agenda-2013-assumpcio-de-la-mare-de-deu.html), entrada publicada en la web “Campaners de Moixent”.
  3. “Agenda 2014: Assumpció, Sants de la Pedra i ofrena de flors a les santes relíquies” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2014/08/agenda-2014-assumpcio-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Campaners de Moixent”.
  4. “La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros Herrero (1895-1978)” (https://researchgate.net/profile/Judith_Anso_Ros/publication/277007078_La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero/links/555da0d608ae86c06b5db15b/La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero.pdf), estudi de Judith Ansó Ros i de Glòria Campoy Collado, editat per l’Ajuntament de Mollet del Vallès i en què participa el “Centre d’Estudis Molletans” i publicat en el 2011, en què es parla de la sega de cereals en Gallecs, zona dels térmens de Mollet del Vallès i Parets del Vallès, ambdós de la comarca del Vallès Oriental. Forma part de la Col·lecció Vicenç Plantada, no. 12.

 

  1. “Programa Sant Abdó i Sant Senén Festa Major del Morell Estiu 2017” (https://issuu.com/ajuntamentdelmorell/docs/programa_sant_abd___i_sant_sen n_f), sobre el Morell (el Tarragonès).

 

  1. “Festes d’arreu: Sant Nin i sant Non” (https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/montjuic/ca/abdo-senen-simiots), de la web del Museu Etnològic i de Cultures del Món, vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, sobre el Morell (el Tarragonès).

 

  1. “Novena a los Santos Abdón y Senén” (http://www.capuchinosolleria.com/wp-content/uploads/2014/04/novena_ab_se.pdf), del germà Miguel Ángel Atiénzar, de “Hermanos Menores Capuchinos” (l’Olleria, 3a edició), amb qui vaig contactar per a altres temes relacionats amb l’estudi.

 

  1. “El poder eclesiàstic i les advocacions celestials a la vila d’Ontinyent (segles XVI-XVII)” (http://cronistesdelregnedevalencia.com/investigacio/Ontinyent1.pdf), article d’Alfred Bernabeu Sanchis, cronista d’Ontinyent, amb el segell de “Cronistes del Regne de València”.

 

  1. Llibre de festes patronals d’Otos, del 2016 (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), publicat en el blog “Publicacions sobre les festes d’Otos”, que porta Daniel Alfonso Medrano, cronista d’Otos.

 

  1. “75 anys de les imatges patronals d’Otos”, article de Daniel Alfonso Medrano, cronista d’Otos, publicat en el llibre de festes patronals d’Otos, del 2016, a què es pot accedir mitjançant l’entrada “Publicacions sobre les festes d’Otos” (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), del seu blog “Publicacions sobre Otos”.

 

  1. “Església Parroquial de la Puríssima Concepció” (https://palmeraturisme.wordpress.com/esglesia-parroquial-de-la-purissima-concepcio), article de la web “Palmera Turisme”, referent a Palmera (la Safor), on hi ha escultures dels sants Abdó (amb fruites d’horta) i Senent (amb raïm), fetes per Ricardo Rico Tormo en el 2009.

 

  1. “Patrimoni” (http://www.palmera.es/page/patrimoni), apartat de la web de l’Ajuntament de Palmera (la Safor), en què hi ha un punt interessant amb una referència al Motor de Bartolí, encomanat als Sants de la Pedra.

 

  1. “Plafó ceràmic a l’església dels Sants Abdó i Senén. Pamis” (https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/79/Plafó_ceràmic_a_l%27església_dels_Sants_Abdó_i_Senén%2C_Pamis.JPG), sobre una plafó ceràmic que hi ha en Pamis, en el terme d’Ondara (la Marina Alta).

 

  1. “GOZOS A LOS SANTOS DE LA PIEDRA DE PICANYA” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2018/11/gozos-los-santos-de-la-piedra-de-picanya.html), entrada del blog “Gogistes Valencians”, en relació amb Picanya (l’Horta de València).

 

  1. Un escrit referent a la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), amb l’enllaç http://www.lapobladelduc.org/HTML/FESTES01.htm, acompanyat, entre altres coses, d’una foto del 2001 en què apareixen els Sants de la Pedra i unes línies sobre com es celebra la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Festes 2015 als Sants de la Pedra La Pobla del Duc” (http://www.lapobladelduc.es/sites/default/files/files/2015/sants-de-la-pedra_2015.pdf), fotos de les pàgines 4 i 5.

 

  1. “Romerías de San Roque y los santos de la Piedra en Pozondón” (https://nogueradealbarracin.wordpress.com/2011/08/01/romerias-de-san-roque-y-los-santos-de-la-piedra-en-pozondon), de Manuel Matas i publicat en la web “Noguera de Albarracín”. Pozondón és una població aragonesa de la comarca de la Sierra de Albarracín.

 

  1. “Ermita de San Abdón y San Senén de Pozondón” (https://ermitasdelasierradealbarracin.blogspot.com/2011/11/ermita-de-san-abdon-y-san-senen-de.html), entrada en el blog “Ermitas de la Sierra de Albarracín”.

 

  1. “Piedra (1556m)” (https://www.mendikat.net/com/mount/13535#), entrada de la web “Mendikat”, dedicada a rutes, sobre l’ermita de Pozondón.
  2. “Els retaules barrocs de Prades de la Molsosa” (https://issuu.com/llobregos/docs/llobregos_01_10_15.pdf/32), article de Joan Yeguas i Gassó. La informació sobre Prades de la Molsosa, una de les parts que integren el municipi de la Molsosa (el Solsonès) i que està en la Vall del Llobregós, l’he pogut reflectir gràcies a Fermí Manteca, qui me l’envià per correu electrònic (el 19 de maig del 2018), després d’haver contactat amb “Llobregós Informatiu”.
  3. El 16 de novembre del 2017, Ester Sabata, del “Patronat de Turisme del Solsonès”, ens envià informació a partir de dos enllaços de la web “Turisme Solsonès”: 1) “Sant Ponç de Prades” (http://turismesolsones.com/punt/sant-ponc-de-prades) i 2) “La Molsosa” (http://turismesolsones.com/punt/la-molsosa).
  4. “El retaule del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, document del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, facilitat per Ramon Sunyer, per correu electrònic, el 29 de maig del 2018.
  5. Foto de la web “PIKDO” (https://www.pikdo.me/media/Bl27C0uHOr2), signada per Miguel Pérez. Segons comentà el capellà Ramón Micó Colomer (amic de Facebook), en l’apartat de Facebook de l’Ajuntament de Quartell, són del segle XXI.
  6. “ELS SANTS DE LA PEDRA”, entrada de Facebook, en “BQ Quatretonda, del 30 de juliol del 2018, relacionada amb Quatretonda (la Vall d’Albaida).
  7. “Ermita del Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), entrada de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, corresponent a Rafelbunyol (l’Horta de València).
  8. “Mural de Cerámica ‘Abdón i Senén’” (https://www.ceramicasclaur.com/muraldeceramica-abdon-senen), de la web “Xavier Claur”. És del 2012 i està en la “Llar dels Jubilats” de Real (població de la Ribera Alta, tradicionalment coneguda com Real de Montroi).
  9. “LLIBRE FESTES EL REAL DE GANDIA 2017 (http://www.elrealdegandia.es/sites/default/files/files/cultura/llibre_festes_el_real_de_gandia_2017.pdf), en què hi ha una foto dels Sants de la Pedra (p. 9).
  10. “La Riba: El patronatge religiós” (https://blocs.tinet.cat/lt/blog/del-penya-segat-estant/category/750/la-riba/2013/04/06/la-riba-la-religiositat-popular), entrada del blog “Del penya-segat estant”.
  11. “Festes i Fires de Sarral i Pedanies” (http://www.sarral.altanet.org/festes.php), una entrada d’Internet amb informació sobre Sarral.
  12. Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén” (http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/06/mare-de-deu-de-togores-i-sant-abdo-i.html), d’Antonio Mora Vergés, en el blog “Conèixer Catalunya”. L’autor em facilità l’enllaç. Togores forma part del terme de Sabadell.

 

  1. “Caminada de Polinyà a la Salut, Colobrers i Togores” (http://losfolloneros.blogspot.com/2010/02/7-de-febrer-de-2010-caminada-de-polinya.html), entrada publicada en el blog “Los folloneros”, on hi ha línies molt interessats, relacionades amb l’Ermita de Togores (en el terme de Sabadell, comarca del Vallès Occidental).

 

  1. “[2901] Sagunto, Torrent, Sueca y Alcasser celebran mañana como patronos a ‘los Santos de la Piedra’” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), notícia d’AVAN (“Arzobispado de Valencia. Agencia de Noticias”, és a dir, l’agència de notícies del bisbat de València), del 2002, publicada en la web “Archidiócesis de Valencia”.

 

  1. “La vila de Morvedre en el segle XVII (1651-1667)” (https://www.centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/376_85_La_vila_de_rvedre_en_el_segle_XVII_24.pdf), article de Josep Martínez Rondan, publicat en la revista “ARSE” (no. 24) en 1989.

 

  1. “El riu de Morvedre i la riuada de 1783” (http://www.centroarqueologicosanguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/433_93_El_riu_de_Morvedre_i_la_riuada_de_1783_26.pdf),document de Mn. Josep Martínez Rondan, rector de la Parròquia del Bon Succés (Sagunt), publicat en la revista “ARSE” (no. 26) en 1991.

 

  1. “La Virgen del Buen Suceso. Patrona de la Ciudad de Sagunto” (https://eleconomico.es/opinion-1/blogs/113463-la-virgen-del-buen-suceso-patrona-de-la-ciudad-de-sagunto), article publicat en la web “El Económico”. Dedica una part important als Sants de la Pedra en Sagunt.

 

  1. “Recordant les festes dels Sants de la Pedra: La Festivitat al Sagunt de 1907” (http://www.eleconomico.es/opinion-1/articulos-de-opinion/119686-recordant-les-festes-dels-sants-de-la-pedra-la-festivitat-al-sagunt-de-1907), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella, població de la comarca valenciana del Camp de Morvedre.

 

  1. “La festa dels Sants de la Pedra de Sagunt de 1914” (http://www.cronistasoficiales.com/?p=15731), article de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), i publicada en la web “Real Asociación Española de Cronistas Oficiales.

 

  1. “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt” (https://carmerosariotorrejon.wordpress.com/2018/08/03/sant-abdo-i-sant-senen-i-altres-patrons-de-sagunt), article publicat en la web “Història, art i cultura”, de Carme Rosario Torrejón i també en “La Voz de tu comarca”.

 

  1. “Programa de les Festes Patronals organitzades per la Confraria dels Sants Abdó i Senén de la ciutat de Sagunt Juliol 2013” (https://santsdelapedra1644.blogspot.com/2013), entrada publicada en el blog “Sants Abdó i Senén, patrons de Sagunt”, on figura un himne, en castellà, de la germandat sacerdotal de Sagunt.

 

  1. “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), entrada amb un article de Carles Martí Vilà, cronista de Sant Boí de Llobregat, publicada en la web “Museu de Sant Boi de Llobregat”.

Dones fortes, amb molta iniciativa i molt obertes

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, podem llegir que, en els anys noranta del segle XX, es creà el Museu de les Trementinaires i que “La imatge que dóna de les trementinaires una de les frases dels llibres de signatures del Museu és força paradigmàtica: ‘Elles eren fortes i valentes i plenes de ‘sabiduria’. (…) nòmades” (…). Altres en destaquen aspectes similars: ‘Sàvies avantpassades’, ‘Dones poderoses’, ‘Eran mujeres libres’, ‘Dones sàvies’, ‘Trementinaire seria, doncs, sinònim de dona valenta, aventurera, independent, sàvia…’, ‘Homes i dones intrèpids’, ‘Dones valentes i amb força i que volien ajudar a la gent que patien algun mal’, ‘És admirable l’esforç i l’esperit de superació de les trementinaires. Tenien coratge!’, ‘Persones senzilles que amb la seva saviesa i bon fer varen ajudar a molta gent’, (…) ‘Dones fortes i valentes que van travessar muntanyes, valls i planes’” (pp. 205-206).

Eren, com moltes dones catalanoparlants d’ara, persones amb molta iniciativa, fortes i molt obertes, des de bon matí, com moltes persones que conec. I, com veiem, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre.

Dones molt creatives i molt obertes

 

En un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, el 5 de maig del 2021, una dona molt oberta i amb molta espenta, i que podíem haver-la inclosa en l’apartat de la pedagogia matriarcal, veiem que l’àvia també ensenyava cançons mentres que tenien lloc coses tan elementals i tan diàries com fer de cos i de manera que, a més, la creativitat fa de mitjà per a afavorir les relacions humanes. Diu així: “Mira, una cançoneta que em deia la iaia, quan ens treien els bolquers:

‘Ai, nena, que,

si no saps on cagar,

al cul t’hauràs de portar.

I, aleshores,

tot rient, deia:

En Pere,

de la cullera,

va anar al professor,

es va cagar a les calces.

Ai, mare,

quina pudor!’”.

 

Agraesc la col·laboració de Montserrat Cortadella com també la de les persones que fan possible bona part del treball sobre el matriarcalisme.

“L’orinal”, dues versions més d’una cançó matriarcal

 

Continuant amb la cançó “L’orinal”, el 7 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Marta Blanch Vilà escrigué un comentari acompanyat de la sisena versió, amb una lletra molt diferent respecte a moltes de les anteriors: “La meva àvia (1881) també la cantava:

‘Si els orinals tinguessin llengua[1]

i en sabessin, de parlar,

de les coses que en dirien,

ens faria esternudar.

Atxim!’”.

 

Un poc després, en el mateix grup, Albert Febrer Morral comentà: “Jo conec la versió que em va ensenyar la meva àvia, nascuda a Barcelona al 1907:

‘Quan un orinal es trenca

o se li fa algun forat,

el posem a la finestra,

a l’eixida o al terrat.

Quan està ple de merda,

li plantem un roseret[2].

I l’orinal

està provat,

perquè és un objecte

d’autoritat.

I el respectem

per lo que val.

Visca la merda

de l’orinal’”.

 

 

Moltes dones, no sols eren actives quan, fins i tot, eren àvies, com les mares de ma mare, sinó que, a més, eren persones molt obertes i amb molta iniciativa, fins i tot, amb els xiquets. I, ara, també n’hi ha així, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de Marta Blanch Vilà i d’Albert Febrer Morral.

 

 

Notes: [1] En l’original, “llenga”.

[2] En l’original, “rosaret”.

Les dones emprenen amb molta espenta

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, llegim que “la substituta a casa d’una dona que anava pel món era freqüentment la sogra, és a dir, la padrina de la casa. La presència d’una sogra encara valenta permetia resoldre més o menys satisfactòriament la qüestió de les tasques domèstiques i la criança dels fills durant l’absència temporal de la jove de la casa. Si la padrina era massa vella o no podia valdre, calia la participació d’altres parents com algun fill o alguna filla de la dona que havia marxat o el seu marit. Si no hi havia padrina, el marit havia de cuidar-se més dels fills” (p. 99). Com em comentà, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), el 12 de maig del 2021, a la pregunta de si, “En la cultura colla, ¿l’home sol ser en casa mentres que la dona, com en el cas de les trementinaires (remeieres) de Catalunya, ‘van pel món’?”, “Sí: ell és el burro de càrrega; i ella, la comerciant”. Agraesc la seua col·laboració.

En línia amb aquesta tasca de l’home, tant en el cas de les trementinaires com en el de la cultura colla (cultura en què, fins i tot, és la dona qui va al bar, però no l’home, com, un dia, em digué aquest amic), en el mateix llibre, veiem que “La Maria (1919) era molt petita quan la seva mare anava a la verema i, com que no hi havia padrina, el seu pare era qui els cuidava” (p. 99) i, a més, “El seu pare tenia molta feina” (p. 99). Un altre exemple, el veiem quan Joan Frigolé escriu que “En Lluís (1930), que era el petit, recordava que quan la seva mare anava pel món amb una filla i l’altra germana era fora de casa, el pare era qui el cuidava. Recordava que una vegada la seva mare va tornar, varen matar el porc i varen tornar a marxar” (p. 100).

Però, fins i tot, hi ha casos en què tant la dona com l’home es dedicaven a tasques relacionades amb el comerç, com ara, quan Joan Frigolé comenta que, “Quan els pares de la Cèlia (1916) sortien tres cops l’any a fer de marxants de roba, ella i els seus germans quedaven a càrrec de la padrina, que anomenaven la mare vella(p. 99) i, per exemple, quan els pares de Carme (1941), anaven pel món. En el cas de Carme, “la padrina i la filla gran es feien càrrec dels més petits. Dormien tots al llit amb la padrina. La germana gran va criar el més petit” (p. 99).

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre, entre altres motius, per aquest detall, i la de l’amic que m’ha informat en relació amb el tema ací exposat.

El rei molt obert i la modista jove, bella i bondadosa

 

Hem trobat una rondalla valenciana molt semblant, en molts punts, a “El Gegant”, del “Rondallari de Pineda”, en un llibre de Joaquim G. Caturla, qui n’ha recopilat de les comarques de l’Alacantí i del Baix Vinalopó i, a més, com Sara Llorens, sense trastocar-les. Parlem de la primera que llisquí de l’obra “Rondalles de l’Alacantí”, publicada per Tabarca Llibres, en el 2016: “La rosa de l’amor (arreplegada al Campello)”. Molt prompte em cridà l’atenció que, en aquesta obra, “era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que ja havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9), és a dir, que eren dues dones molt emprenedores, amb molta iniciativa i amb molta espenta, ja que la mort del pare no ha representat un obstacle per a caure, com ara, en el victimisme de què un dia em parlava ma mare, en al·lusió a una dona que perdé el marit molt prompte però que no li fou un impediment per a tirar avant la casa i els fills.

Les dues modistes apleguen a una casa on són molt ben rebudes per l’ama:

“-Si la seua filla sap cosir, jo tinc molta roba aquí. I mentre ella cus, vosté pot anar al poble, que és a quatre passes, arreplega la roba, treballen i es queden aquí el temps que vulguen.

La mare, agraïda, va respondre:

-Ai, senyora, li ho agraïm molt! (…) Sí que ens quedarem, senyora. Que Déu li ho pague” (p. 10).

Ara bé, el rei jove que apareix en aquesta rondalla valenciana, molt prompte sap que la modista jove, qui, a més, “era una fadrina molt fina i molt bella” (p. 10) seria en el poble. I, aleshores, sense parar-se en palles, agafa el cavall i “corrents cap a la finca, que es fa tard” (p. 10). Així, veiem un cap d’estat interessat per la bellesa, per la jovenesa i amb molta espenta. Però, per al monarca, la bellesa està ben considerada, però no vinculada a la prepotència. Que el rei vaja a visitar la jove, podem considerar-ho com un signe molt positiu: és un home molt obert a tots els ciutadans i, per exemple, no dona preferència a les persones pertanyents a la noblesa.

Quan el rei aplega a la casa, la casera (l’ama de la casa), li diu que no hi és, però, com que el rei estava ben informat, en comentar-li la casera que hi ha una cambra on alcen ferramentes, li diu:

“-Doncs, òbriga –féu el fadrí-, no siga cosa que hi haja alguna gotera que vosté no haja vist i se’ls rovellen les ferramentes.

Quan la dona va obrir la porta i aparegué enmig de la cambra aquella preciositat de Roser, el rei es girà de cara a la casera i li digué amb molt bon humor:

-Doncs no tenen vostés mala ferramenta aquí![1](p. 11).

I, com que la jove Roser era del gust del rei i ell volia fer-la reina, el monarca no deixava de visitar-la. Això sí, la reina mare (una mena de reina emèrita a qui el rei tenia fidelitat i amb qui tenia bones relacions) preferia que el fill anàs a visitar un oncle que vivia en Itàlia on, a més, aquest familiar era rei.

El rei ho acceptà, però, la jove modista, “quan va saber la notícia (…) va dir al rei que li volia fer un regal. Tot seguit, va anar al jardí, tallà una preciosa rosa de color vermell i li digué les paraules següents:

-Aquesta rosa que us done és la rosa de l’amor. Sempre que la vegeu fresca, com jo us l’he donada, podreu estar tranquil perquè a mi no em passa res. Si la veieu mig mústia, vol dir que em trobe malalta. Però si un dia desgraciat la trobeu seca, estimat i senyor meu, això significaria que he mort.

El rei agafà la rosa i sense més paraules es digueren adéu” (p. 12).

Passa que la reina, qui considerava que, per dir-ho així, el fet que el seu fill tingués amistat amb una modista era de poble, no de persones “de sang blava” ( com em digué ma mare, el 10 de maig del 2021, quan li llisquí i li comentí passatges de la rondalla), no li feia goig i, per tant, pretén que l’oncle que resideix en Itàlia s’encarregue de distraure el rei.  I, de fet, en aplegar el jove monarca a Itàlia, li diu l’oncle:

“-Gràcies a Déu, fill meu, a última hora no ha estat res i ha resultat una cosa lleugera. Però, ara que has vingut, ja veuràs quines coses farem: anirem al teatre, farem festes i balls, anirem de cacera… de tot, de tot” (p. 13). En altres paraules, aquest oncle pretenia que, com diu una cançó eròtica valenciana[2], molt coneguda, el jove rei s’ho balafiàs tot “en putes i demés”, en lloc de fer-ho en comandar obertament el país, d’estar obert a tots els ciutadans de la seua terra (com ho mostra el fet que visite una jove modista, això és, una persona no pertanyent a la noblesa). I, així, al jove rei, una vegada en Itàlia i, quan li ve el record de la seua terra, se li presenten dos camins, dues opcions de vida:  o bé actuar com un home laboriós i interessat per la seua terra i fer de cap d’estat amb molta creativitat, o bé respondre al dia a dia com ho faria un home idealista i dedicat a donar-se bona vida, aprofitant els seus privilegis reials i, com ara, a anar de cacera… “de tot, de tot”[3].

Però, un dia, el rei, qui, des de feia temps, no havia mirat la rosa de l’amor (p. 13), veu que la flor estava quasi seca i, immediatament, evoca les paraules que li havia dit Roser, la jove modista de qui ell estava enamorat i que valorava positivament com a dona i com a persona i, per això, “Sense més dilacions, digué al seu oncle que se n’anava, que se’n tornava, que de sobte li havia vingut una gran enyorança de la seua terra i, dit i fet, en un moment el vaixell reial es feia a la mar (…) i tot el temps el jove va tenir la rosa dins un gerronet d’or amb aigua” (p. 13). El detall de ficar aigua per a que la rosa continue viva, d’entrar en contacte amb la mar i de passatges marítims (que evoquen el Consolat de Mar, de l’Edat Mitjana en la Corona Catalanoaragonesa) i de la mar (relacionada, tradicionalment, amb lo femení, així com també l’aigua),  són trets matriarcalistes.

Aplega al poble i, uns cavallers, trists, li comenten que havia mort la jove modista i que “–Aquella jove semblava una Mare de Déu” (p. 13). El fet que es compare la jove amb una Mare de Déu representa un tret matriarcal, a més, vinculat amb la bondat.

El jove rei, ja en el poble, ordena a l’enterramorts, que, “sota paraula de rei, traguera la xica que acabava de soterrar” (pp. 13-14), Roser. I, ràpidament, “el rei ficà la xica dins la carrossa i la va portar al palau. Allí (…), va posar al costat del capçal del llit, damunt la tauleta, el gerró d’or amb la rosa ja seca. En acabar, es quedà en silenci, tot sol, per fer-li companyia”  (p. 14).

Però, després que la reina visitàs el fill i parlàs amb ell, “per la finestra hi va entrar una papallona daurada. Volant i revolant, s’acostà al llit i va fer tres revolades sobre el cap de Roser. (…) a poc a poc la jove va començar a recobrar el sentit, va obrir els ulls i, quan es va adonar que el rei era al seu costat, l’abraçà i es va posar bé del tot. Amb la mirada buscaren la rosa, que era damunt la tauleta, i la trobaren tan fresca com si tot just l’hagueren acabada de collir” (p. 14).

Com veiem, l’home (el rei jove) és salvat per la dona i ho fa mitjançant la papallona i la flor (fet amb què, en aquesta rondalla, es fa una valoració positiva dels xicotets detalls), la bondat i la bellesa, com també es considera encertat que el rei estiga obert a tots els ciutadans. A més, com em vingué a la pensa l’endemà d’escriure, per primera vegada, sobre aquesta rondalla, això és, l’11 de maig del 2021, la papallona, ací, té un paral·lelisme amb la jove modista i amb la rosa, perquè, un poc després d’entrar l’animalet (i amb vida, així com la papallona que ix del capoll de lo que, en un altre temps, fou un cuc de seda), serà la jove qui reviscolarà i, per tant,… la rosa. En aquesta rondalla, ens hem trobat amb un rei que, àdhuc, està a favor de la sinceritat (com li ho manifesta a la casera[4]) i de la bonhomia en les relacions amb els altres i amb lo que passa pel món.

La rosa, en aquesta rondalla, és el símbol de lo que fa que la vida tinga sentit, tant la de la modista garrida, com la del rei, molt obert i franc, en línia amb un refrany que apareix en el DCVB i que diu molt de com calia que fos un rei: “Paraula de Rei no pot mentir” ja que, com veiem en un altre que figura en el mateix diccionari, “Del color del Rei se tinyen els vassalls”, com algunes vegades he dit a ma mare i ella comparteix amb mi.

Com a anècdota, diré que, el 10 de maig del 2021, en llegir la segona rondalla que figura en aquest llibre de Joaquim G. Caturla, “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, observí que comptava amb una frase que plasma el matriarcalisme de manera explícita: quan Peret diu a Margarideta “-Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat!”.

Agraesc els comentaris de Vicent Pla, de Joan Llàcer com també els de ma mare  (qui, com els dos amics) l’havia oïda (encara que “en casa dels majors”), en relació amb aquesta rondalla,  i a totes les persones que m’encoratgen en el treball sobre el matriarcalisme i en el dia rere dia. 

 

 

 

Notes:[1] Des del primer moment, he relacionat aquest humor irònic amb el típic vinculat amb la llengua catalana ,eixe humor que, com em comentà, un dia, un amic (molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal), en relació amb moltes cançons eròtiques valencianes, “És eixe humor que pareix innocent, com si no diguera res…”.

[2] La “Cançó de la llum”.

[3] En aquest sentit, cal recordar que, en la història de lo que ara és Espanya, com ara, en el segle XVII, hi hagué reis, per exemple, Felip III d’Aragó i IV de Castella, que foren famosos perquè prengueren part (i de manera activa) en la prostitució ( com es pot llegir en el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de Maria Helena Sánchez Ortega, a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat) o que delegaren en nobles, els quals, durant prou de temps, feren el paper de caps d’estat..

[4] “Paraula de rei no pot mentir”.