Arxiu d'etiquetes: “Rondalles de l’Alacantí” (Joaquim G. Caturla)

“Tu ets aquella pastorella”, la dona salva l’home

 

En la rondalla “Sa muda[1], recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IV de les “Rondaies mallorquines”, hi ha una vídua que només tenia una filla, Na Catalineta, “garrida com el sol, deixondida com una centella, bona al·lota” (p. 102). Totes dues es menaven ovelles i, així, Na Catalineta en portava cada dia[2]. Però, un dia, durant el trajecte, se li presenta un home que “ben casador anava” (p. 102), perquè volia casar-se amb una jove: el rei, qui, a banda, era jove. El monarca, li demana si Na Catalineta voldria un vestit dels polits, molt polits. I ella li posa condicions, això és, es fa lo que la dona vol: “Sí, però si tenia tots es peixos de la mar brodats!”. I ell, com tot bon rei[3], li ho promet i la sastressa reial posa fil a l’agulla i, set mesos després, la faena és feta.

Un fet semblant ocorre, per segona vegada, i, ara, la jove Na Catalineta, li dirà que sí i li afig que “però si tenia tos ets animals volàtics brodats” (p. 103). I el rei, com els hòmens en les famílies matriarcals, fa lo que vol la dona (Na Catalineta) i, catorze mesos després, la sastressa fineix la tasca.

I, per tercera vegada, el monarca, cada vegada més atret per la joveneta, li ho comenta. I Na Catalineta li marca les directrius: “Sí! –diu ella-, però si tenia es sol i sa lluna i ets estels del cel brodats!” (p. 103). I el rei, ràpidament, li respon “Idò tal vestit tendràs!” (p. 104). I, vint-i-un mesos després, ja era acabat.

I, com en els altres casos, el rei li presenta el vestit:

“-Jas! Ho és o no ho és es vestit que em demanares?

-Sí que ho és! –diu ella-. Mai m’ho hauria pensat que hi hagués mans de persones nades capaces de treure una tal meravella.

Aquí Na Catalineta donà al rei les gràcies de tal present i cap a mostrar-lo a sa mare!” (p. 104).

I Na Catalineta comenta a sa mare: “jo li he dit [4] com el voldria, i se n’és anat prometent-lo-me, i des cap de temps és tornat amb so vestit tal com jo l’havia demanat”[5] (p. 104). Unes paraules en què, explícitament, i de boca d’una dona, es plasma que es fa lo que vol la dona (encara que no, per mitjà d’una espècie de política com la tan castellana del famós “ordeno y mando”, sinó fruit d’un acord entre les dues bandes i lliure de pressions en cap dels dos sentits, això és, en línia amb el matriarcalisme). Aquestes paraules també mostren que un rei havia de ser model a seguir per als seus ciutadans (“Paraula de rei no pot mentir” ) i ens plasma una època en què la credibilitat en la paraula feia possible que no s’hagués de recórrer a la burocratització, com ja comenta David Algarra, en el llibre “El Comú Català” i més persones que han estudiat sobre l’època anterior al triomf del capitalisme, sobretot, en els segles X-XIII. I, òbviament, unes paraules molt lluny de lo que fa fi i de les actituds de tantes autoritats que actuen com si la seua pauta de conducta fos la hipocresia, lo políticament correcte i, per descomptat, unes normes que, moltes vegades, quasi quasi toquen el fanatisme.

La mare, al moment, li diu.

“-Mira bé lo que et coman[6], i per res del món deixis de fer-ho tal com et diré ara mateix. No has de tornar pus ses ovelles per allà on el rei et topà ses tres vegades que t’ha topada. No hi torns pus mai, per allà, ni amb ovelles ni sense ovelles.

-Estigau descansada –diu Na Catalineta-; jo no hi tornaré pus mai; ses mateixes passes em costarà anar per una altra banda” (p. 104). Veiem, doncs, unes bones relacions entre la mare i la filla, com en altres rondalles en què el pare atorga llibertat als fills per a que facen via d’acord amb els seus somnis: “No et vull privar d’aquest gust” (diu el pare al fill segon, en la rondalla mallorquina “Es pou de sa lluna”[7]).

El rei, com que havia estat tan interessat per la bellesa i no tant per les relacions interpersonals, es troba que a penes sabia res de Na Catalineta (p. 105) i, com que, a més, ho volia tot fil de vint, doncs veu que no trobava una jove amb qui casar-se. Això fa que, algunes persones li recomanen no ser tan exigent i acceptar-ne alguna, com ell executarà.

Això fa que la mare de Na Catalineta, sàvia i amb reflexos, comente a la filla la conveniència d’anar totes dues a la cort, presentar-s’hi per a treballar i que Na Catalineta, igualment, ho faça com si fos muda: “Estàs conforme de fer-ho així?

-Massa que hi estic! –diu Na Catalineta-. No hàgeu por: jo faré tot quant vós em direu, perquè estic ben segura que, en no esser el Bon Jesús, ningú mira tant pes meu bé com vós” (p. 106).

I, com diu un refrany que “Del color del rei se tinyen els vassalls”, en aquest cas, tots comentaran que, quina llàstima que aquella xicota, tan formosa, siga muda. A banda, totes dues, com l’àvia paterna de ma mare (que li deien Consuelo i havia nascut en la dècada dels setanta del segle XIX), són braves en treballar i molt arriscades: la mare, com a cuinera; la filla, com a mossa de la cuinera. Però feien bona pasta.

Aplega el dia del casament i la celebració del dinar del rei amb la dona que, per fi, havia triat el monarca. Però si bé el rei veu que, a mida que es desenvolupa el convit, la dona porta uns vestits com els que ell li havia duts, també era tan garrida com aquella. No obstant això, com que la reina nova, molt envejosa, no acceptava que, àdhuc, Na Catalineta vestís endiumenjada mentres escurava i tot, durant la festa, li diu:

        “-I això és la muda

que amb lo vestit del sol i la lluna

i amb tovallola d’or les olles tramuda?” (p. 111).

I Na Catalineta, “no pogué aguantar pus tampoc, i amolla aquesta costerada a la reina novella:

            “-I és això que la llengaruda,

       que fa tan poc temps que és venguda,

            i ja ralla[8] tant?

       ¿Què farà d’ací endavant,

           si no li muda?” (p. 112).

Però, com que el rei estava atent a lo que esdevenia i reconeix la veu de Na Catalineta, diu que ella sí que és la dona que ell cercava (“sols tu pots esser sa meua dona; no n’hi ha altra baix de la capa de Déu que ho puga esser”, p. 112).

La reina novella abandona la cort com també els seus pares, mor als pocs dies i, per contra, “el rei es casà amb Na Catalineta, i vénguen unes altres noces i ball i festes i sarau per llarg i tothom ben content que, a la fi, el rei havia trobada s’al·lota que volia per casar-se” (p. 112).

El rei premia no solament la bellesa sinó la saviesa d’aquella jove que li ha fet passar proves i el bon cor, trets molt en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La forma “muta”, que és la que figura al llarg de la rondalla, d’acord amb el DCVB, és la que s’utlitza en Manacor.

[2] Aquest detall va unit a l’esperit emprenedor de les trementinaires (remeieres) en Catalunya (de què hi ha un llibre interessant) i, quant a rondalles, com ara, al relat “La rosa de l’amor”, arreplegat en el Campello, per Ximo Caturla, i publicat en “Rondalles de l’Alacantí”, en què, les primeres línies diuen “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que havia mort. Les dues acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran” (p. 9). Com veiem, molt lluny de lo que fa fi en el camp de la política bona, bonica i barata de línia patriarcal, sia per ignorància, sia per inclinació cap a la cultura castellana, sia per una actitud molt pròxima al fanatisme.

[3] Hi ha el refrany “Paraula de rei no pot mentir” i ,per descomptat, unes línies de la rondalla “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí): “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”, unes frases molt vinculades amb el matriarcalisme.

[4] Al rei.

[5] He triat remarcar aquestes paraules que, en l’original, estan en lletra normal.

[6] Aquesta frase va en línia amb la frase tan familiar “Escolta”, i no és amenaçadora ni xantatgista.

[7] Tom IV de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

[8] Parlar.

La tia Maria i pedagogia matriarcal

 

En relació amb paraules de la rondalla “El forçut de Xixona”, en què es parla de la tia Maria com a persona sàvia i com a principal font del saber del poble (un tret vinculat amb el matriarcalisme, ja que la dona és la principal transmissora de la cultura del poble), en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit per un amic meu que coneix molt la cultura colla, matriarcal, i en què parla molt sobre la matriarca (l’àvia Damiana), podem llegir paraules molt en línia amb el matriarcalisme i, igualment, amb la tia Maria, per exemple, quan diu que “La sociedad dedica muchos de sus recursos a la educación, para que fortalezca la cultura, se sigan desarrollando los proyectos y se consigan conocimientos para mantener la técnica necesaria que permita seguir manteniendo los recursos y se cultive la lengua y el sentir la constitución como pueblo.

Suele ocurrir que la sociedad se fija únicamente en el pueblo dominante, por lo que en ese caso, la escuela no es tan educativa ni tan edificante, pues margina a los pueblos no dominantes ignorando su lengua y dejando en el olvido su historia, sus próceres, su literatura y sus costumbres. Esto ocurre en las sociedades modernas formadas por un ambiente multicultural y multirracial.

(…) La abuela Damiana miraba con recelo la escuela, pues no aparecía en ella ninguna referencia a la historia de su pueblo ni se daba a conocer el aymará o el quétchua, idiomas de su pueblo; ni se instruía ni se preparaba para el modo de vida del pueblo colla. En ningún momento los niños colla iban a crear en la escuela ninguna socialización que les uniese en sus tradiciones, les introdujese en su cultura ni les preparase para integrarse en la vida de su pueblo. Así que, se negaba con toda su energía a que los niños colla acudiesen a la escuela.

Esa escuela era un centro ‘exterminador’ para su cultura, que no se adaptaba a su modo de vida, contraproducente para los conocimientos necesarios para la supervivencia y desarrollo de su pueblo, impostor de creencias y aniquilador de la historia” (pp. 19-20).

En aquest llibret, tot seguit, es plasma com educava l’àvia Damiana, en línia amb la pedagogia matriarcal i que, com hem vist, figura en la manera d’actuar la tia Maria. Diu així:

“La abuela Damiana procuraba instruir a los niños en su idiosincrasia, introduciéndolos en su historia y tradiciones, preparándolos para vivir (…), a leer el tiempo y a saber distinguir hierbas medicinales y minerales  valiosos. También a conocer la organización de su pueblo desde la cultura matriarcal y su sistema de gobierno, todo esto extraño e ignorado por la escuela del Estado oficial.

Se la veía muy entregada a esta labor, con mucha paciencia y gran exigencia, procurando darles a conocer los valores del pueblo ‘blanco’, dominante de sus territorios, para que, a su vez, supiesen defenderse de las agresiones duras, capaces de poder exterminarlos como pueblo” (pp. 20-21).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Jacint Verdaguer, nens creatius i pedagogia matriarcal

 

En la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, recopilada per Ximo Caturla, també es plasma una educadora (amb el seu paper de mestra) molt creativa, fins al punt que els xiquets no són oients passius, sinó que tenen la confiança de preguntar així com, en moltes classes de Magisteri, féiem futurs mestres, a mestres com Pere Riutort, ja que l’ensenyant (ací, la tia Maria) està obert a lo que li demanen i a totes les persones (“heu de tenir consideració amb totes les persones”), fet que també es plasma en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer i, com ara, en la rondalla menorquina “El Bon Jesús i Sant Pere”, d’Andreu Ferrer Ginard (no. 3), en què mentres que el Bon Jesús i Sant Pere aconsegueixen que un home, En Joan, els acompanye, no sols En Joan considera que carregar una pedra molt grossa és de persones de poc de coneixement, sinó que, igualment, pensa “Jo no vull ser tan beneit. Que passi pena qui vulgui” (p. 24). I, com que En Joan tenia la pedra més menuda i Jesús les beneeix i fa que es transformen… en pans, ell tindrà el pa més menut (“cada un de sa mateixa grossària de sa pedra”, p. 84).

En Joan, unes pàgines després, es troba que el mestre (el Bon Jesús) li diu “Fes lo que et sembli” (p. 87) i, així, afavoreix el seu desenvolupament, la seua llibertat. I En Joan, mogut per la seua ambició (detall que no va en línia amb rondalles en llengua catalana, ni amb el matriarcalisme), estarà al límit de la mort en la forca. Aleshores, després de demanar compassió a Jesús (“Mon Mestre –començà a cridar-, compadiu-vos de mi”, p. 88), el mestre, amb una reacció molt pròxima a aquella amb què Pere Riutort Mestre (mestre de “Valencià” en Magisteri), durant el curs 92/93, en un examen que jo vaig fer, escampà tots els fulls d’una alumna jove que tractà de copiar i, al moment, li permeté continuar la prova i, al final del curs, rebé matrícula d’honor (encara recorde aquest fet), Jesús fa que En Joan no siga penjat i, com a moralitat, llegim:

“En Joan va prometre al Bon Jesús que el seguiria sempre i, aquest li va dir:

-Sí, però, abans, et vull donar una lliçó: ‘Desgraciat des deixeble que se pensa saber més que es mestre’” (p. 88).

Per tant, ací, la figura de Jesús, qui havia afavorit la prosperitat i, fins i tot, que tots tres poguessen fer camí fàcilment, representa més que el mestre: que la cultura matriarcal no aprova els actes de fer ostentació, però sí, com ara, que el mestre done moltes facilitats a l’alumne, a diferència d’un ensenyament centrat en les normes, en lo formal i, a hores d’ara, molt en lo políticament correcte. Per això, el deixa fer marxa, propi de cultures que consideren important la creativitat i, a més, amb bones paraules, així com, en més d’una rondalla, hi ha el pare que ho fa amb el fill que vol fer via i emprendre.

Tornant al tema de la consideració amb totes les persones i amb la pedagogia matriarcal, hi ha una rondalla del llibre de Jacint Verdaguer en què el recopilador català atorga molta importància al fet que les persones de més edat  (no necessàriament velles) siguen obertes, àdhuc, amb els xiquets: “L’herba dels pecats”. No és una simple rondalla, sinó un relat en què, a diferència d’un passatge del conte “Lo Mariner de Santa Pau”, en què un pare menysprea un fill i Jacint Verdaguer no entra en més detalls, sí que ho fa amb el xiquet relacionat amb l’herba dels pecats. Anem a pams. En la rondalla del mariner, un xiquet diu així:
“-És una pala de forn- respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.

-Què saps tu? –li digué son pare, qui havia estat a marina-. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca” (p. 20).

El pare del xiquet demostra no saber estar al nivell del nen, ja que, si vols que un xiquet aprenga molt i amb facilitat, u dels millors recursos, és la didàctica, parlar-li com t’agradaria que ho fessen amb tu i, així, potser, fins i tot, pugues fer que una xiqueta de sis anys, en el primer curs de l’ensenyament primari, amb l’aigua al coll en quatre assignatures  (per novembre), a mitjan primavera d’eixe curs, ja entre a ta casa (on tu li fas classes de repàs) i somriga i haja aplegat a un nivell bo. El fet, real, el vaig viure fa més de setze anys.

En canvi, en “L’herba dels pecats”, Jacint Verdaguer diu prompte: “No me l’ensenyà a mi cap ermità dels Pirineus, ni cap savi botànic de la ciutat, ni cap Vayreda que s’enfila a les altes serres de Núria per fer-ne la flora (…). Me l’ensenyà un noiet de sis anys” (pp. 23-24). En paraules que Ramona Ibarra, la dona que em recomanà el llibre, em respongué, fa pocs dies, a un comentari que li fiu sobre aquest detall de Jacint Verdaguer (“Observe que (…) degué ser un home molt obert als xiquets”), ella m’escrigué “Ell era obert a tothom, estimava amb la seva bondat els pobres, als necessitats, als nens i nenes òrfens, i no li preocupava en absolut la riquesa. Per a ell, la riquesa és en el teu cor, deia  en una poesia: ‘On tens el cor, tens l’amor, si el tens al cel, tens l’amor’. Ja te l’escriuré”.

Un mestre de línia matriarcal, com Jacint Verdaguer, comenta que aquest noiet “baixà a un pradell que hi havia més avall, entre roures, i en un dir Jesús comparegué amb lo fruit estufat de la xicoira a la mà, posant-lo respectuosament en la meva” (p. 25). Per tant, el mestre es mostra receptiu a l’aprenent. I, com em digué Pere Riutort, el 29 de juny del 2019, en acabar la conversa amb motiu del dia del seu sant, “Jo he aprés de tu, tu has aprés de mi”. No debades, el narrador, després d’escoltar la resposta final del nen, afig “Jo quedí parat davant d’aquella sortida tan candorosa com inesperada, i, cercant en mon breviari l’estampa més bonica que hi restava, la hi doní amb un afectuós revesset per penitència. I els dos nos despedírem contents, ell amb lo sant, que gairebé es menjava a petons, i jo amb lo novíssim i exquisit mètode d’examinar-se la consciència, que no em sabia treure del cap” (p. 25).

Diré que, com a mestre, em resultà impactant aquesta rondalla i, immediatament, viu plasmada, en ella, la pedagogia matriarcal.

Finalment, unes frases d’un amic meu que, fins i tot, ha sigut mestre d’institut: “Un ‘professor’, instrueix; un mestre, crea deixebles”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

La dona salva el capellà, sexualitat matriarcal

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte de sa criada des capellà”, en què, per exemple, podem llegir que “Veureu que una volta hi havia una criada que estava[1] amb un capellà. Amb ella hi festejaven tres fadrins (…). I un dia ella pensà: ‘Ara mai sabré qui és es que més m’estima. Els faré una prova veiam si n’hi ha cap que la faci’” (p. 101).

Immediatament, veiem que la dona fa la prova al primer fadrí, a qui (com també farà amb els altres dos), li diu que ha parlat amb el mossén i aquest primer festejador va a on ella li indica: al fossar (p. 101). Un poc després, hi va l’altre festejador, el segon, qui també actua amb diligència, i s’hi troba amb el primer (p. 103). I, al tercer, igualment, li diu que haurà d’anar al fossar, per a “arrossegar unes cadenes per dalt sa paret. I ell diu:

-Ja hi aniré jo –i se n’hi va” (p. 103).

I, els tres festejadors, en haver-se trobat en el fossar, tots en fugen. Uns dies després, tots tres es veuen de nou i diuen que cal acabar amb el capellà (p. 103). “I van i es vesteixen d’àngel i se’n van a cantar una nit davant l’altar dient que es que vagi al cel ja pot fer via i dur quants més sous millor. Es capellà diu a sa criada que si vol anar al cel i sa criada li diu que no té cap pressa. I ell va i busca tots es sous i se n’hi va i els hi dóna i ells van i as capellà posen dins d’un sac grossot i el carreguen” (pp. 103-104). Al moment, quan ja són en casa del mossén, el passen (dins del sac encara) per una paret plena de vidres. I, ells, quan ell es queixa dels talls, li diuen“Que és es Purgatori, ja arribarem a la Glòria” (p. 104).

Un poc després, apareix un passatge en línia amb l’erotisme. Així, els festejadors pugen el capellà “dalt d’un puget[2] que hi havia darrere ca seua” (p. 104), des d’on fan que vaja a parar “si no davall una verdal[3], que estava darrere ca seua i hi jeien[4] ses gallines dalt” (p. 104). A més, “ses gallines s’hi anaven cagant dalt i ell deia:

-Ai, gotetes de glòria!

I se n’hi va sa criada i li diu:

-Gotetes de merda, sí que són!

I ell diu:

-Ai! Que també ets a la glòria?

-Sí, a la glòria et creus que ets? Davall sa figuera que jeuen ses gallines estàs.

I el va treure des sac quasi mig mort i sense sous” (p. 104).

Un exemple més de rondalla matriarcal que, entre altres coses,  no solament plasma a) l’erotisme sinó, fins i tot, b) lo escatològic, c) que la dona (la criada) salva l’home (el capellà) com també d) que tots els festejadors han fet costat a la criada (la dona), e) que prioritza lo eròtic i f) que tant els festejadors com la criada actuen i, per tant, no deixen les coses per a demà.

Cal dir que aquest conte eivissenc té punts en comú amb la rondalla “Seculòrum, saculera”, de la comarca valenciana del Baix Vinalopó i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: en el conte que hem vist, hi ha un capellà que té una criada (mentres que, en la rondalla valenciana, ho fan un capellà i una mestressa, qui no té el tractament de criada ni apareix vinculada a relacions sexuals amb més hòmens), la dona és qui tria (en la rondalla valenciana, ella sap més que el capellà) i la figuera (que figura en ambdues rondalles).

Quant al passatge en què veiem que la dona salva el capellà, és explícit, com en la rondalla “Peret i Margarideta”, de la comarca de l’Alacantí i recopilada per Joaquim G. Caturla en un llibre de rondalles d’aquesta comarca valenciana, quan Peret (que, en aquell moment, era una perera) diu a la seua germana Margarideta “Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat”, ja que, en el conte eivissenc, la dona “el va treure des sac” (p. 104). 

Agraesc la col·laboració de moltes persones, no sols en el tema sobre la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, sinó també en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Estar”, ací, vol dir “viure”, “residir”.

[2] En el DCVB, figura com “Pujol, muntanya petita”.

[3] En el DCVB, veiem que una verdal és una “(Figa o oliva) que té el color verd fins quan és madura”. Ací, en inclinem, pel caràcter eròtic, per una figuera en què hi hauria figues verdals, en línia amb el text.

[4] Cal dir que el verb “jeure” (o “jaure”), per exemple, té el significat de “copular”.

Fills sincers i pares molt oberts, en rondalles matriarcals

 

En relació amb la rondalla “Peret i Margarideta”, recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, n’hi ha una variant, possiblement, posterior en el temps i, així, més pròxima a l’actualitat, en què, en lloc de Margarideta, hi ha un germà petit que salva el germà gran i, a més, un pare aventurer i molt obert que fa un viatge pel món i que torna a casa amb una bona fortuna. Aquest conte es titula “Peret”. Comentaré que, des de molt prompte, tinguí la intuïció que podria tractar-se d’una rondalla semblant a la de Peret i Margarideta. En ella, un mercader molt ric a qui se li havia mort la dona i que li havia deixat els dos fills xicotets, Peret i Joan, els fia a una veïna “perquè els atenguera i, quan ell tornara, es casarien. Li deixà una bossa plena de diners, digué als xiquets que aquella dona seria la mare, que l’havien de creure i respectar, i se n’anà pel món” (p. 123). Veiem, per tant, un home molt obert i que es fia del veïnat.

Ara bé, a aquesta dona, que balafiava i que es posava molt recta i dura amb els xiquets (p. 123),“Peret, que era el major i molt valent, li plantava cara i li advertia:

-Li ho diré a mon pare quan vinga” (p. 124) com també “que li contaria que els pegava i que els feia treballar” (p. 124).

I, en un passatge molt semblant a la versió de l’Alacantí, després que la mare matàs Peret i fes servir, com a dinar, Peret al seu germà Joan (el germà petit), “Joan no volgué tastar-lo; esperà que ella acabara de menjar, n’arreplegà els ossos, feu un clot en l’hort i els plantà.

Sol (…), Joan regava cada dia els ossos. I no tardà en vore eixir una perereta, que creixia tan de pressa que florí i féu peres, unes peres grosses i molt dolces, de seguida” (p. 124). I, com que la madrastra no donava de menjar a Joan, ell recorria a la perereta, la qual, generosa, li facilitava la menja. Aquest passatge és molt diferent al de la versió de “Peret i Margarideta”. La rondalla de l’Alacantí recorda, fins i tot, les sembres de desembre que donen els seus fruits per juny (si més no, simbòlicament).

Un poc després, veiem que “Passà, el temps i, un dia, quan donaven tots per perdut el mercader, arribà al port la seua nau carregada de mercaderies precioses de l’Orient: teles finíssimes, perfums, gemmes, perles, canyella, pebre, canyamel, encens… L’home, que venia de l’altra part del món, havia visitat països molt diferents (…). Però havia eixit sa i estalvi” (p. 124), de calamitats i tot. Podríem pensar en els típics ocells (símbol de la llibertat, ací, plasmada en el viatge) que, després de molts mesos, passen a un terreny fèrtil i bo per a viure.

Ara bé, aquest pare actua d’acord amb trets típicament matriarcals, quan, després de mentir-li la dona (qui deia que els fills no s’havien portat bé i que li havien fet patir sense parar), i, justament, ell, “que venia tan content i tenia tantes ganes de vore ells seus xiquets, les notícies li posaren tan trist que plorava i es planyia tan fort que Joan el sentí” (p. 125). Un pare que plora, que, tot i dedicar-se al comerç, també s’interessa per les persones, per la família, pels xiquets… Però Joan, el xicotet, a qui semblava que eixa era la veu de son pare, li comenta què havia passat i com actuava la madrastra.

El pare, com un bon rei faria, primerament, confia en la versió de la dona i, després d’escoltar Joan (amb qui s’havia abraçat i s’havien posat contents), quan li diu “El que t’ha dit eixa dona no és veritat” (p. 125), podríem pensar que confia en què els xiquets no solen mentir i, per això, “Per a provar-ho, Joan féu eixir son pare a l’hort, el portà a la perera i li digué: ‘Peret, tira’m una pereta’, i la pera caigué de seguida. Son pare se sorprengué tant que volgué fer la prova ell també: ‘Peret, tira’m una pereta’” (p. 125).

Aleshores, en un passatge molt semblant al de Peret i Margarideta, Peret, en lloc de donar-li cap pereta, reviscola, “I la perera començà a tremolar-se com si hi fera molt de vent i desaparegué. I, al lloc que ocupava l’arbre, estava ara Peret amb els braços oberts:

-Pare!

-Peret, fill meu!

Els tres, el pare, Peret i Joan, s’abraçaren i no es volien soltar” (p. 125).

Ara bé, la madrastra, havia pegat a fugir, i, tots tres, a banda de “donar part a la justícia per si de cas la trobaven per alguna banda” (p. 125), milloren el vincle:

“Instal·lats ja els tres a casa, el pare (…), com que els negocis havien anat molt bé i havia guanyat tants diners, prometé als fills que no emprendria ja cap viatge[1] i que no els deixaria mai més” (p. 125).

Per tant, el pare, no sols aprova el valor de la sinceritat, sinó, a més, que es tracte bé les persones (especialment, els xiquets de pocs anys), considera que les relacions entre persones han d’anar acompanyades de bones intencions i, per descomptat, que qualsevol pare (fins i tot, el pare que, com és el cas d’aquest mercader, també fa el paper de mare), ha d’estar obert i interessat pels seus fills, pels xiquets i per uns vincles més directes.  Un conte en què es plasma molt bé com és la pedagogia matriarcal, ací, present en el pare. I, lo que hem dit per al pare, val també per a les mares (en les relacions amb els fills).

Agraesc  a les persones que, en qualsevol moment del treball, me l’estan aplanant i, per descomptat, als qui afavoreixen el matriarcalisme en línia amb com es manifesta, per exemple, en moltes rondalles i en moltes cançons (en ambdós casos, vinculats amb la llengua catalana) i als qui em fan costat en el dia rere dia.

 

Nota: [1] Ens podem imaginar que del tipus que figura en el conte, encara que, tenint en compte com era, ell continuaria actuant.

Les dones, amb molta iniciativa i ben considerades

 

Una altra rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla i en què, no sols és la dona qui salva l’home sinó que, a més, ella acaba sent ben considerada per l’home, és “Un lluç enmig del bancal (Arreplegada a Benimagrell)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”. En ella, “un matrimoni que vivia en un poble xicotet, mig hortolà i mig mariner, (…) formaven una parella molt ben avinguda i duien una vida bastant bona” (p. 105).

A més, veiem que l’home, Pep, “era molt bon home, tranquil, pacífic, tot cor, però als ulls de Vicenta, que era més desperta i a qui agradava bastant manar i dispondre, tenia un defecte: considerava les dones una miqueta bajoques” (p. 105).

La dona, Vicenta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, i que volia que la cosa canviàs i que Pep consideràs bé les dones, passa a l’acció: “L’endemà la dona s’alçà de bon matí, i, com que vivien en un poble mariner, va anar on venien el peix i va comprar un lluç enorme” (p. 106), va a casa i, immediatament, com que l’home encara no s’havia llevat del llit, planta el lluç en un camp que tenien (p. 107).

Un poc després, l’home s’alça del llit, va al camp i, al moment, s’acosta a la dona i li diu que ha trobat un lluç en el camp. Vicenta, amb creativitat, fa que, fins i tot, una veïna, a qui agradava manifassejar un poc, vaja a casa de Pep i Vicenta i pregunte a ell com podria ser que hi hagués un lluç en un camp.

I, finalment, Pep després de veure que la seua dona ha fet que, àdhuc, moltes persones del poble hagen preguntat per ell i que ell haja decidit parlar amb Vicenta, veu com la seua dona, “va obrir la fresquera que hi havia a l’entrada del jardí i, mentre sostenia el lluç per la cua, va dir amb un somriure de triomf:

-És aquest?

-Ah, mala gandula! I com m’has fet fer a mi el ridícul davant de tots?

-Perquè (…) les dones tenim més cervell i molt més trellat que no els hòmens. Mira quina faena t’han fet les dones avui!

I des d’aquell dia, Pep no va tornar a menysprear les dones” (p. 110).

Agraesc la col·laboració de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

Les dones trien i molt obertes

 

Adduirem que, el 19 de maig del 2021, trobí el document “Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències” (https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/ambits_tematics/families/23usostemps/usostemps.pdf), publicat en el 2010 pel Departament d’Acció Social i Ciutadania, de la Generalitat de Catalunya, amb un article titulat “Quatre generacions de filles úniques”, de Marga Solé en què hi ha un encapçalament que diu  “Som un matriarcat de quatre generacions”. Comença dient que “A la comarca de l’Alt Penedès, a Ca l’Obaguer, hi viu una família en règim matriarcal  de quatre generacions de filles úniques. La conformen: el besavi i la besàvia, l’avi i l’àvia, i el pare i la mare amb la seva filla. El cordó umbilical és el de les dones i els consorts s’hi han anat afegint” (p. 89).

Quan, en aquest article sobre quatre generacions, passem a la part referent a les faenes de la casa, veiem que “’Som un matriarcat de quatre generacions i per això funcionem tan bé: la besàvia és la reina mare; jo sóc la reina; la meva filla, la princesa, i la meva néta és la infanta’. Així de clar ho té la Laia quan explica qui és qui d’aquesta família nombrosa, que viu la major part de l’any en una masia a l’Alt Penedès. La Laia acaba arrodonint que els seus homes són els consorts, per la qual cosa el besavi, Josep Maria, afegeix irònicament,(…) ‘I jo sóc l’esclau!’. La família viu a Ca l’Obaguer, una masia envoltada de vinyes i arbres fruiters” (pp. 89-90).

Com veiem, fins i tot, un home (en aquest cas, el besavi), admet la seua condició d’esclau, fet que va en línia amb les paraules que, el 12 de maig del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), em comentà quant al paper de l’home i de la dona en aquesta cultura sud-americana: “Sí: ell és el burro de càrrega”. Com a exemple, en la rondalla valenciana “Pere Joanot (Arreplegada a Sant Joan)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, veiem que, a Pere Joanot, que estava casat amb Pepa, “no se li escapava que en sa casa manava la sogra, però, com que era tan pacífic i tan tranquil, no protestava mai” (pp. 111-112), i, a banda, “cada dia es veia més deixat de banda” (p. 112).

Finalment, en la rondalla en què intervé Pere Joanot, serà la necessitat d’espenta i el fet que, o s’espavila Pere Joanot, o les passarà magres, lo que farà que, a través de la seua iniciativa, la dona (Pepa) i la sogra (ací, relacionades amb la maldat), el tracten amb bonhomia i que, així, si bé es diu que passà a fer-se lo que ell deia, és clar, que, en el sentit que, en aquella casa, passarà a haver un ambient matriarcal: “I a partir d’aquell dia, la tia Teresina i Pepa conrearen molt bé Pere Joanot, l’estimaren més, li feren molt de cas i ja sempre el van obeir, perquè havia demostrat ser millor persona i tenir més trellat que no elles” (p. 115).

Mentres escric aquestes línies sobre la rondalla “Pere Joanot”, el 23 de maig del 2021, em ve al pensament que, si bé els Sants de la Pedra estan representats per dos hòmens jóvens, també estan vinculats amb el matriarcalisme (com també ho feia la deessa grega Demèter, amb qui tenen a veure), així com, en aquesta rondalla, ho fa un home bonhomiós i obert i que, per tant, lo prioritari, en les rondalles, és el missatge que es vol transmetre al lector (i, si són narrades oralment, a l’oïdor). Ens hem trobat amb alguna rondalla en què el pare actua de manera matriarcal amb els fills i aquests ho fan amb el pare i amb la mare: “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost”): “Les paraules del pare foren dites amb tanta sinceritat, que tots els fills comprengueren que calia fer allò que aquell home (…) desitjava” (pp. 19-20).

Al moment, Marga Solé addueix que “Malgrat ser set a la família, ho tenen molt ben muntat ‘perquè som les dones les que organitzem la feina domèstica’, diu la Laia mentre el José Ramon afegeix: ‘Tenim una distribució de funcions i, mentre uns  o unes fan unes coses, la resta en fa unes altres’ (…)” (p. 90) com també que “Segons la Míriam, el tema és que estan molt acostumats a viure junts i fer-ho tot entre tots: ‘Cadascú té molt clares les seves funcions i no hi ha cap problema’” (p. 90).

A més, veiem que, com comenta la besàvia, hi ha bones relacions, entre altres motius, perquè “’ens truquem moltíssim cada dia, estem tots assabentats de tot i no podem fer una cosa sense que la resta de la família ho sàpiga’. L’Alfredo ho corrobora: ‘La companyia del telèfon té molts guanys amb nosaltres perquè les dones es truquen per a qualsevol cosa, totes tres, és una norma” (p. 90).

Resulta interessant el sentit de la solidaritat i de la col·laboració,  en línia amb unes paraules que, el 24 de desembre del 2019, em comentà Pere Riutort Mestre, per telèfon, en relació a activitats que feien les dones en les Illes Balears: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”. Doncs bé, en l’article “Quatre generacions de filles úniques”, Marga Solé plasma que, “’Si algú es posa malalt, ens posem malalts tots, de veritat’, manifesta la Míriam, que afegeix que, si el malalt o malalta ha d’anar al metge, l’acompanya qui té més facilitats a la feina, però ‘després hi acudim tots quan podem’” (p. 91).

Cal dir que, àdhuc, ”Es defineixen com una família anxoveta perquè tot i que hi ha espai, sempre estan units, juntets, com les anxoves: ‘Ara d’aquí a uns dies, anirem a Jaca, que és la ciutat del meu marit’” (p. 92). Això és, que junts i molt oberts.

I, amb unes paraules interessants, d’Alfredo: “el nostre concepte de família per a nosaltres és l’ideal” (p. 94), això és, el matriarcal. Hi estic totalment d’acord.

Finalment, d’aquest article sobre les quatre generacions en una família de línia matriarcal, afegirem que, “La Míriam diu que sempre vols el millor: ‘Nosaltres som quatre generacions i cada cop hem estat millor i hem tingut més qualitat de vida. Cada generació s’ha esforçat per millorar i deixar un futur millor per als descendents’” (p. 95), una característica més de les cultures matriarcals: actuar, no sols de cara al present més immediat, sinó, per descomptat, pel demà i pensant en els altres i actuant amb bondat. Aquesta actitud es plasma, fins i tot, en rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, en què es prima la col·laboració, l’obertura, el pensar en els altres, la bondat, lo matriarcal, etc.

Agraesc la col·laboració de l’amic que coneix molt la cultura colla, la de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

La Mare de Déu, alliberadora i amb molta espenta

 

A més,  en la rondalla “Per què els pinyols dels dàtils tenen una o?”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, l’home és salvat per la dona. Així, la Mare de Déu, una dona amb molta iniciativa i amb molta espenta, no sols fa possible que Sant Josep, el Nen Jesús i ella s’allliberen dels soldats que havia enviat Herodes, sinó que, igualment, la creativitat la Mare de Déu serà decisiva, Així, podem llegir que, “malgrat que sant Josep s’apressava molt, els soldats cada vegada eren més a prop: no tindrien temps d’arribar a aquell tossalet salvador. Llavors la Mare de Déu va dir:

-Josep, amaguem-nos darrere d’aquella palmera.

Tot seguint els desitjos de la seua esposa, sant Josep va eixir del camí i féu anar el ruc cap a la palmera” (p. 158). Per tant, no sols és la dona qui li tira creativitat sinó que, a banda, és qui porta la iniciativa i, a més, l’home (Sant Josep) fa lo que ella li diu.

Un poc després, es pot llegir que “El galop dels soldats se sentia ja molt pròxim. Ja eren allí. Els matarien sense compassió. Aleshores, la Mare de Déu parlà a la palmera i li digué plorosa:

-Oh palmera, cobreix-nos!

A l’instant, la palmera abaixà totes les seus palmes, que n’eren moltes, fins qu tocaren en terra, i la sagrada família quedà ben amagada dels ulls dels soldats assassins” (pp. 158-159).

La Mare de Déu, després d’alliberar-se tots tres dels soldats, actuarà de manera oberta i, a més, agraïda: “Quan els soldats se n’anaren, la Mare de Déu donà les gràcies a la palmera, i des d’aquell dia, com que la primera parauls que va dir fou ‘oh!’, els pinyols dels dàtils duen impresa una o” (p. 159). 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

Hòmens que són alliberats per una princesa

 

Una altra rondalla, en aquest cas, valenciana i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, en què l’home és alliberat per la dona, és “Els set germans (Arreplegada a Agost)”,  en què hi ha una princesa molt oberta i intel·ligent que sospita que la reina és una bruixa. I, un dia, “quan la princesa jugava al bosc, se li va aparéixer una fada bona que li va dir:

-Princesa Margarida –que aquest era el nom de la jovencella-, vés alerta, perquè la vostra madrastra, que és una bruixa, ha ideat un pla per a fer-vos desaparéixer. (…) tu te’n pots lliurar si portes sempre a la butxaca aquesta vareta que et guardarà de totes les males coses” (p. 78).

A més, la fada li diu que hauran de passar set anys justament i que, si vol que els seus germans (que havien sigut convertits en cignes) tornen a tenir vida i com a humans, no ho havia de dir a ningú. Això sí, com veiem en un passatge de la rondalla, “Només l’amor que sentia pels seus germans li donava les forces per a continuar” (p. 80).

A banda, la princesa fa amistat amb un príncep bo, Jeroni i, de fet, ella també desitjava el casament. Ara bé, sense embuts, li diu:

“-Príncep Jeroni, jo accepte de bon grat aquest casament, però t’he de dir que tinc un secret que he de mantenir durant un temps i que no el puc revelar a ningú. Si em promets de respectar aquest secret, em casaré amb tu. Altrament, em resultaria impossible” (p. 80). I, per primera vegada, el príncep fa un pas que serà decisiu en el fet que es pugen salvar els germans de la princesa i, de pas, el regne del pare de la princesa Margarida: “com que el príncep Jeroni va admetre aquesta condició, no se’n va parlar més i, després d’algunes setmanes dedicades als preparatius, se celebrà la boda” (p. 81).

Un poc després, llegim que, moltes persones del regne d’on era el príncep, sospiten que la princesa Margarida és una bruixa, cosa que aplegà a les orelles del príncep Jeroni, tot i que, com li diu ell, sap que no és certa.

El príncep Jeroni demana que Margarida li diga el secret. Però, la princesa, com vol que els seus germans puguen ser alliberats, s’oposarà i, a més, aconseguirà, per segona vegada, que el príncep accepte la voluntat de Margarida: “Novament, el príncep acceptà les paraules de la seua esposa” (p. 82).

Àdhuc, quan, només falta un dia per als set anys de què havia parlat la fada a la princesa Margarida, el príncep (que li diu que, si la princesa no li revela el secret , es faran els prepatius per a cremar-la) veu que la princesa Margarida li demana que puga anar al cementeri, per darrera vegada (com ja ho havia fet en altres moments) i podem llegir que “El príncep atorgà de bell nou” (p. 82).

I, quan ja era la princesa en la plaça i a punt de cremar-la, justament el dia de què li havia parlat la fada, “aparegueren enmig de la plaça, sense saber com, set signes[1] blancs, bells i majestuosos: eren els germans de Margarida. Tothom estava meravellat. Llavors la princesa prengué les túniques, que les havia portades amb ella, i les posà suaument sobre cada un d’aquells animals. Tot seguit els cignes es convertiren en set prínceps elegants que abraçaren la seua germana fortament emocionats.

El príncep Jeroni i tots els qui estaven presents comprengueren el gran error que havien estat a punt de cometre. Davant de tot el poble, el príncep demanà perdó a la seua esposa i la besà amb molta estima” (p. 83).

I, un poc després, veiem que “El pare de Margarida recobrà els seus fills i ella va viure molts anys de felicitat al costa del seu marit, que des d’aquell moment la va voler més encara” (p. 83).

I, tot seguit, llegim que els germans de la princesa buscaren la bruixa i la cremaren (p. 83).

Novament, és la dona (en aquesta rondalla, la princesa Margarida) qui fa que l’home siga alliberat, ací, els set germans, i que, de pas, el rei recupere els seus fills. Uns passatges en línia amb el matriarcalisme, plasmat en rondalles en llengua catalana.

Agraesc les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “cignes”, que és la forma correcta i que apareix en altres passatges de la rondalla.

Dones transmissores i molt obertes

 

En el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, Teresa Vinyoles escriu que, des del segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de la vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Igualment, en l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” (https://www.ehumanista.ucsb.edu/sites/secure.lsit.ucsb.edu.span.d7_eh/files/sitefiles/ivitra/volume1/14%20ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf), de Cristòfol Despuig[1], i a què vaig accedir mitjançant un correu electrònic de Jordi Bilbeny, Fàbio, representant de l’oligarquia tortosina (p. 248), comenta, amb un to popular, que, al Regne de València, anaren dones “per a poblar la ciutat se comensà en llengua cathalana, per ço que les criatures més aprenen de las mares que no dels pares” (p. 262).

En referència a les dones i, més encara, a moltes de les dones grans (les àvies[2]) cal dir que han salvaguardat el llegat cultural i ancestral (rondalles, refranys, goigs, costums, cançons, endevinalles, esperit comunitari, l’esperit emprenedor, la cooperació, etc.) i, així, aquest paper de les dones ha anat unit a una valoració positiva també de l’experiència (la vellesa) i de l’esperança (la infantesa i la joventut), aplanada pels pares i per les persones que ja, en molts Estats, es proposen passar la cultura ancestral a les noves generacions i a nivell social, per exemple, mitjançant Internet. Com a primer exemple, posarem la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, la qual comença així: “Puix senyors, fa molt de temps que vivia a Xixona una dona vella i molt xarradora que ho sabia tot. Coneixia totes les històries del poble i, de rondalles, contes i contarelles, en sabia un cafís[3]. Com que la tia Maria, que aquest nom li posarem, era tant simpàtica i tan amiga de tots, sempre tenia visites, sobretot, de xiquets, que li preguntaven moltes coses i li demanaven:

-Tia Maria, va, conta’ns una rondalla!

I no li ho havien de dir dues vegades. Sempre en tenia alguna a punt i, si no se’n recordava de cap, se la inventava” (p. 57).

Ara bé, en la rondalla “L’home que sabia totes les cançons (Arreplegada a Sant Joan)”, plasmada per Ximo Caturla, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, ens trobem que, tot i que, normalment, són dones les que transmeten la saviesa tradicional en llengua catalana, “Fa molt de temps vivia a Alacant un home molt simpàtic i xarrador anomenat Nicolau, conegut de tots, que tenia una tenda de cordes i estores prop del mercat. Colau era un home de caràcter obert, expansiu i alegre, que sempre portava el somriure a la boca.  Els seus veïns se l’estimaven molt, i com que sempre estava de bon humor i era tant entonat i cantador, passava el dia entre cançó i cançó” (p. 117).

En aquestes dues rondalles valencianes, veiem que està ben vist que les persones siguen molt obertes, simpàtiques, que sàpien aplegar als altres i, en el cas de la vella, se’ns indica que era ben considerada pels xiquets i molt creativa i, en el cas de l’home, copsem que, a més, era emprenedor. No obstant això, cal dir que ens hem trobat amb moltes dones emprenedores.

Igualment, direm que, majoritàriament, és la dona qui fa el paper de transmissora de la saviesa tradicional, com és habitual en les cultures matriarcals i, així, també ho feien les trementinaires (remeieres).

Agraesc la col·laboració de Jordi Bilbeny i la de les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Edició, introducció i traducció a cura de Juan Antonio González. Data del 2012. Aquest enllaç és del 30 de gener del 2020.

[2] En moltes poblacions catalanoparlants, com ara, en Catalunya (però que també ho ha conegut, ma mare i en la seua família, valenciana), és costum utilitzar el nom “la tia” en parlar de l’àvia.

[3] Un cafís és una mesura de capacitat. En el DCVB, podem llegir que “encara està en ús al Ribagorça , a Tortosa i A València per a mesurar cereals i calç”.