Arxiu d'etiquetes: rondalles mallorquines

“Estic a ses mateixes”, la dona, molt oberta, salva l’home

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es fa lo que la dona vol i en què, a més, la dona salva l’home i, a banda, està ben considerada, és “Sa mula de plata”, la qual figura en el Tom IV, en què una dona, N’Aineta, “més llesta que una centella” (p. 23), primerament, fa lo que li diu la mare de llet (la dida) i, quan un rei jove i fadrí la trobarà, li demanarà explicacions de com ha viscut en la cort d’ell sense que ell ho sabés i ella li ho diu. El rei li comenta que vol casar-se amb N’Aineta, però, el mateix dia, comuniquen al rei que, un altre monarca, li ha declarat la guerra. Aleshores, N’Aineta li diu “Deixa’m una penyora, una recordança” (p. 24). El rei li deixarà una agulleta d’or i un anell de diamants, a banda que demanarà a la mare d’ell que la tracten bé i que li facen tots els favors que ell li indica.

Però la mare del rei, envejosa, farà que els criats de la cort fassen fora de la cort N’Aineta, junt amb la mula, la qual, en restar enganxada en un riu, permetrà que la jove es salve. Tot seguit, N’Aineta passa a un convent i, quan el rei torne de la guerra i no la veja en la cort, es desanimarà i la reina (la mare del rei) “comanà a totes ses esglésies, monestirs i convents que fessen rogatives perquè Déu salvàs la vida del rei, si convenia” (p. 25).

Aleshores, N’Aineta, parla amb la mare abadessa i li diu “me pens que si al rei jo li enviava un ramell que sé fer, aviat reviscolaria” (p. 25). L’abadessa li ho permet dues vegades, i N’Aineta, així, li envia dos ramells de flors: en el primer, posa l’anell de diamants i, en el segon, l’agulleta. El rei, en veure el primer ramell, “va fer una revifalla grossa” (p. 26) i, quan en veu el segon, “pega bot des llit, fa enrengar[1] tota la cort, i hala tothom, i ell davant, cap a aquell monestir” (p. 26). Per tant, el rei actua encoratjat i molt obert i, ací, de nou, es plasma que la dona (la jove) salva l’home.

El rei, ja en el monestir, dona les gràcies pels dos ramells i diu que necessita veure qui li’ls ha fets (p. 26). Al moment, el rei i tota la cort restaren “amb un peu alt com se veieren davant aquella al·lota tan garrida, tan gentil, tan encantadora” (p. 26). I, un poc després, llegim “El rei, aleshores, va dir:

-Aineta, estàs a ses mateixes[2] de que ens casem?

-Estic a ses mateixes –diu ella.

-Idò avui mateix –diu el rei.

-Idò en voler –diu ella.

Feren es preparatiu que pertocava; N’Aineta se lleva es vestit ordinari que duia, i se vestí de gala, i se casaren a gust de tota la cort i de tothom” (p. 27).

Com veiem, i com ocorre en moltes famílies catalanoparlants, més de cent anys després, ja que aquesta rondalla és de 1902, la dona dona l’aprovació a l’home, és a dir, és ella qui tria la seua voluntat i no l’home. A banda, està ben considerada per l’home i per moltes persones (en aquest cas, la mare de llet i els membres de la cort que acompanyaven el rei al convent).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El 13 d’agost del 2021, exposí, en el meu mur, dues fotos del llibre, en relació amb l’expressió “estar a ses mateixes”, la qual, pel context, em semblava equivalent a “estar d’acord”. Paula Burguera Garí, em comentà “A Ses Salines, Mallorca, vol dir ‘estar d’acord’, ‘pensar el mateix”.

“Tu seràs es venturós”, la dona tria

 

En la rondalla mallorquina “En Joanet de l’onso”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, la dona salva l’home, tot i que ambdós fan un paper prou semblant, però serà ella qui triarà amb qui es casarà i no, com ara, l’home.

Una dona que s’havia casat amb un home vell, desesperada, fa camí per a cercar una vaca, que li havia demanat el marit. I, al moment, veiem que li ix un onso (un os) i se l’emporta cap a una cova. L’onso tractarà bé la dona i, a més, serà en la cova on ella serà mare d’En Joanet de l’onso (p. 28), un home molt obert, amb molta força, diligent i amb molta voluntat. El fill, quan ja tenia set anys, li diu a la mare que no era qüestió d’estar tota la vida en la cova i que, si cal decantar la pedrota, que ell està disposat a fer-ho:

“-I si la decantàvem?

-Podríem fugir (…).

S’al·lotó s’aborda sa pedra, i amb una empenta, la féu botir[1] un tros enfora.

Ell i sa mare, com a coets, cametes me valguen cap a la vila.

S’home d’ella va esser mort, i se posaren en una caseta.

S’al·lotó havia nom Joan, i tothom al punt li digué En Joanet de l’onso” (p. 28).

En Joanet de l’onso, molt fort, ràpid i voluntariós, a banda d’un home de bon cor, va a un poble, on tracten d’abusar d’ell i, finalment, fan una barrina (un acord) que li permet conéixer tres hòmens menys forts que ell i, a més, oportunistes.

Ell farà costat a aquests tres hòmens, els quals, menys encoratjats que ell i que, quan es troben amb un vell, tornen baixos de moral i com si el futur fos negre (entre altres coses, perquè un iai que gens educat, els venç sempre) i En Joanet i els tres no poguessen treballar en equip. Però ell, fort i encoratjat, va cap al fons del pou. Allí troba una jove i garrida d’uns quinze anys i formosa com el sol. La fadrineta, que és una filla de rei encantada, primerament, li recomana no arriscar, perquè hi ha tres que resulta molt difícil de véncer: el  vell (el iai) com també una serp de foc i un bou de foc.

Ara bé, com que la princesa veu que En Joanet té molta espenta, li diu què ha de fer: no prendre l’espasa lluenta que li temptarà el iai, sinó “una de vella i rovellada que veuràs en un racó” (p. 46), detall matriarcal que figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a primeries del segle XX. Un exemple en què la dona salva l’home.

Serà la força i la voluntat lo que permetran que, fins i tot, En Joanet guanye a la serp, al bou i, finalment, al iai. Això fa possible que En Joanet puga oir “Ja estic lliberta! Joanet, tu m’has salvada! Anem a ca mon pare, i mos casarem! Tu m’has guanyada, m’has feta teua; i teua he d’esser, surta d’on surta!” (p. 49).

Però és, aleshores, que sembla que ell és el fort, quan llegim que En Joanet diu “Filleta, a veure per on prenem!” (p. 49). Per tant, ambdós són forts i, no solament, ella li ha aplanat el camí per a que ell no fos víctima del iai (a diferència dels seus company, els tres missatges), sinó que ara, és ella la forta. A banda, la jove diu a En Joanet “idò, mira (…), per lo que puga succeir, jas aquesta sabateta meua, tota d’or, i aquesta mitja pera, també tota d’or. Guarda-ho bé, per un si acàs” (p. 49). I ell segueix les directrius de la princesa.

Els tres missatges trauen del pou (detall vinculat amb rondalles de línia matriarcal) la jove, però, com que ella els diu que és princesa (“som filla del rei i pubilla”, p. 50), apareix, en ells tres, les ànsies de poder i d’aplegar a generals.

Un poc després, veiem que els missatges i la princesa apleguen a la cort, però ella amb la moral baixa, perquè sap que qui l’ha salvada no és ningú dels tres hòmens. I, aleshores, el rei, al principi, es decanta perquè u dels tres es casarà amb ella, però, com que la jove no cedeix, es posarà de part d’ella i, així, acceptarà una resolució: “No em casaré, en no esser amb un qui em present mitja pera d’or com una mitja que jo en tenc i una sabateta d’or com una que me’n falta” (p. 53). I el rei, ho accepta.

I, com que, mentrestant, En Joanet l’onso recorda que la princesa li havia donat una orella, se la trau i, amb molta facilitat, anirà cap a la cort, superarà els obstacles i, al capdavall, es casarà amb ella. Però, com veiem, de nou, és la dona (la jove) qui tria, i no l’home (En Joanet), pel fet d’haver-la salvada, motiu pel qual diu el rei a En Joanet: “Tu seràs es venturós” (p. 54) i, immediatament, llegim:

“El presenta a la princesa a l’acte.

-Aquest és! –diu ella, botant d’alegria tot d’una que el veu-. Aquest és qui m’ha desencantada! D’ell som i de ningú pus.

Ni el rei ni ningú hi posà cap dubte.

(…) Sa filla del rei i En Joanet de l’onso es casaren” (p. 54) i, als altres tres, els perdona en la vida, “per tal que no s’acostassen pus devers la cort” (p. 54).

Agraesc la col·laboració de moltes persones, les felicitacions que he rebut aquests dies, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Expulsar.

Peret és salvat per Margarideta, rondalles matriarcals

Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles’” (https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reinvidicar-son_1_1186321.html), comenta que, “A les rondalles d’Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes… Però, siguin el que siguin, tenen un poder més que considerables. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions”. 

Un poc després, Ma. Magdalena Gelabert afig que “Sempre dic que la nostra societat té una crosta de patriarcat[1], una crosta, però tot d’una que gratam una mica, hi ha un matriarcat implícit innegables. A les rondalles, les madones tenen la clau del rebost i la bossa dels doblers. I a la societat mallorquina, gairebé fins ara, la que duia la bossa dels doblers a la casa era la dona”.

I, en un altre moment de l’entrevista, comenta que aquestes rondalles “Mostren dones poderoses, intel·ligents, amb capacitat d’administrar els seus béns, per decidir sobre la seva vida…”. I, podríem rematar-la amb unes frases que cal remarcar: “Que unes tesis com aquestes estiguen construïdes a partir de les rondalles, un material que tenim tan a mà, demostra que aquesta posició de la dona la tenim al substrat de la cultura més arrelada, a la imatgeria col·lectiva del nostre poble. No hem d’anar a cercar les eines per reivindicar les dones, les tenim a ca nostra. Són a les rondalles”. Hi estic totalment d’acord. I, per un motiu: el treball sobre el matriarcalisme m’ha fet veure que, donant molta llibertat als possibles informadors (indistintament de l’edat, del lloc de naixement, de si les seues arrels són valencianes, catalanes o, com ara, balears o de l’Alguer), és en les rondalles com també en les cançons eròtiques i en altres cançons, on és viu el matriarcalisme, indistintament que hi haja qui puga considerar-ho de poble o casual (que no ho és).

I, en molts casos (en el cas del País Valencià), en rondalles que no foren recopilades per Enric Valor, qui, entre altres coses, les retocava i, a banda, n’exclogué les de línia eròtica[2], a diferència, com ara, de les arreplegades per Ximo Caturla (qui sí que arreplegà rondalles, però sense refer la substància ni inventar-se-les, això és, amb lo que podríem dir honestedat). Agraesc el detall de Ximo Caturla, qui, com podem llegir en l’article “La recerca folklòrica: Joaquim González i Caturla i les seues rondalles” (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000192/00000040.pdf), de M. Jesús Francés i d’Anna Francés, “no reformula ni augmenta sinó que tria la reproducció fidel de les rondalles que li són contades”. A banda, una part important de les que figuren, per exemple, en el seu llibre “Rondalles de l’Alacantí”, com ara, és la dona qui s’ho trau de les mans, la persona activa, la saviesa tradicional, qui gestiona (fins i tot, una dona ja vella i amb molta espenta) i, àdhuc, l’home és salvat per la dona.

Així, en la rondalla “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, Margarideta, germana de Peret, renuncia a menjar-se una part del seu germà (els ossos que li corresponien en una menja), els colga com si fossen una llavor (com qui ho fa en desembre amb l’esperança en la collita en començar l’estiu) i, posteriorment, eixos ossos es converteixen en un arbre. I Peret, com que sap que la seua germana Margarideta sí que és una persona de bon cor, li aplanarà el camí i li premiarà la bonhomia:

“Finalment, va venir la seua germana Margarideta, la qual s’acostà a l’arbre i li preguntà amb molta tendresa:

-Peret, Peret, em dones una pereta?

Aleshores, totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i se sentí la veu que feia:

-Sí, totes per a tu, que tu m’has salvat.

I zuuum! Totes les peres van caure a terra i, al mateix temps, es va poder sentir la veu de Peret que deia:

-Xacarracatxac! Ja estic viu!

I així fou com Peret va tornar a la vida. El xiquet va baixar de l’arbre, donà la mà a la seua germana i se n’anaren tots dos ben junts” (pp. 17-18).

 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Té una relació directa i, cal dir-ho, prou considerable, amb la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, en 1412, després de la mort del rei Martí l’Humà, en 1410 sense descendència, el darrer rei procedent de la rama dels històrics comtes de Barcelona.

Sobre aquest tema, han parlat, com ara, l’historiador Jaume Vicens Vives (en l’obra “Notícia de Catalunya”, de 1955) com també Diether Rudloff (en l’obra d’art “Catalunya romànica. Art, cultura i història”, de 1980, originàriament, en alemany) i, per descomptat, Josep Fontana, en el seu llibre “La formació d’una identitat”, del 2014 i en alguna entrevista feta arran de la publicació d’aquest tercer llibre.

Aquesta introducció de la cultura castellana i, sobretot, del tipus de política de la dinastia dels Àustries (des del primer quart del segle XVI) i, molt més, de la dinastia dels Borbons (la qual encara cueteja i molt), té una relació directa amb lo patriarcal en el present, tant en l’actual Estat espanyol, com en França, encara que a penes se’n faça esment: ni en molts articles sobre lo matriarcal, ni en moltes obres sobre la dona i els seus drets (principalment, en les de tipus social, econòmic i històric). Cal unir-ho a l’homenatge als diners i, òbviament, a la cultura castellana del “furtar i mentir” que Francesc Eiximenis (qui, entre altres coses, feu de conseller del rei, en el segle XIV) plasmà en el seu temps.

Per això, agraesc, des d’ací, l’espenta de les persones que sí que ho plasmen, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi Salat, Marc Pons, Biel Majoral  o, com ara, Bàrbara Suau Font (per mitjà de comentaris en el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”).

[2] En l’article “Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor”, de Vicent Vidal Lloret i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, llegim que “En una entrevista concedida a Gemma Lluch i Rosa Serrano, Valor explica com va canviar per complet les rondalles ‘El pollastre en festes’ i ‘La mestra i el manyà’ , i encara va decidir no recollir-ne d’altres, perquè les considerava excessivament obscenes. (…) Encara que no es refereix directament al sexe, podem suposar que l’autor hi operava com amb la qüestió escatològica i, ja ho podem avançar, no hi podrem trobar mostres de sexualitat explícita en cap racó de les seves rondalles. El garbell personal de l’autor, per tant, sembla evident” (p. 174).