Arxiu d'etiquetes: l’home és salvat per la dona

“Prou que ho faré!”, l’home és salvat per la dona

 

Una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què es plasma molt el matriarcalisme, és “S’infant que fa vuit, del Tom VI. Hi ha un rei que estava fart que els set fills haguessen sigut xiquets i que volia que si, el que feia huit, era xiquet, romangués en una paret. I, al moment, veiem que naix nen i que hi romandrà.

Però, des de molt prompte, el xiquet, En Bernadet, desenvolupa la seua iniciativa, malgrat que la mare tracta que no arrisque, per possibles perills. No obstant això, En Bernadet penetrarà en cal rei, furtarà part de la futura menja i la passarà a la paret on viu junt amb sa mare. La mare, immediatament, el tracta de “fill meu dolç” (p. 113), una dona “tan bona dona com era i tant comportívola, ben diferent a s’altra reina que ara tenia [el rei], més espinosa” (p. 114). El cuiner de la cort agafa En Bernadet, però el rei el tracta bé. I, el jove, amb la seua raboseria, a mitjan nit, passava per on era sa mare, qui l’havia educat d’una manera clarament matriarcal: “ell sempre li duia qualque cosa de menjar i ella no s’aturava de dir-li:

-Oh, fill meu dolç! Per amor de Déu, fes bondat! Creu tothom! Fes lo que et manen, mentres no siga res dolent! Serva es llum dret! No tregues mai cap peu des solc” (pp. 115-116).

Ara bé, un poc després, veiem que la reina nova del rei posa resistència al monarca i, el monarca, per a resoldre-ho, cerca una persona encoratjada. I… n’ix En Bernadet, qui, des d’un primer moment, consultarà amb sa mare, un detall clarament matriarcal com també ho és com hauria d’actuar En Bernadet amb la velleta que li aplanarà molt el camí, fruit de la seua saviesa i de l’actitud oberta i complidora del jove. De fet, en molts passatges de la rondalla, es plasma explícitament. Tot seguit, uns quants exemples, amb subratllats en negreta per a remarcar-los.

La mare diu al fill, que es lleve “a trenc d’alba i, sa primera doneta vella que trobaràs, li dius: Germaneta, per l’amor de Déu i la Mare de Déu, no em diríeu, si ho sabeu, a on són les tres penyes combatudes que brollen aigua bona de beure? I faràs tot lo que et dirà aquella doneta vella.

En Bernadet ho fa així(p. 117).

Immediatament, veiem que el fill parla bé a l’anciana i que ella li ho compensa:

-Per lo bé que has parlat, oh, jovenet! –diu aquella iaieta-, t’ho diré amb molt de gust. Mira, no deixis, per res del món, es camí que dus (…).

En Bernadet donà mil gràcies a aquella iaieta i va fer tot lo que ella li havia comanat(p. 117).

El jove, en un segon cas, torna a oferir-se voluntari al rei, i el monarca, de nou, confia en ell (p. 118), però En Bernadet, primerament, ho consulta a sa mare, així com molts hòmens d’arrels catalanoparlants, ho fan a la seua dona. La mare, novament, el tracta de “fill meu dolç” (p. 118). El jove es troba amb la velleta, la rep i la tracta com anteriorment i, la iaieta li aplana el camí i, a banda, li demana “¿Ho faràs, oh, jovenet!, tot això que t’he dit?

-Prou que ho faré! –diu En Bernadet” (p. 119). Aquesta frase és una de les que, de manera explícita, podem llegir entre les rondalles escrites en llengua catalana, fa més de cent anys i que, a més, plasmen que l’home és salvat per la dona i que es fa lo que vol la dona.

En Bernadet presenta al rei lo que li comenta sa mare i la velleta i, la reina actual del rei, salta envejosa al llarg d’aquests èxits del jove. La mare i la velleta, en la prova següent, actuen amb el mateix estil de cada una i, a banda, la mare li diu “Fes tot quant ella [, la iaieta,] et dirà” (p. 121). I el jove compleix.

La velleta torna a preguntar a En Bernadet: “¿Ho faràs, oh, jovenet!, tot, així com t’he dit?

-Prou que ho faré –diu En Bernadet” (p. 122).

I, ara, el jove, fruit del compliment indicat per la velleta, es troba una jove, en un jardí (un detall molt vinculat amb el matriarcalisme), i presenta al rei lo que la reina actual li havia exigit. Cal dir que En Bernadet, en el passatge amb la jove, fa el paper d’alumne, mentres que ella desenvolupa el de persona sàvia, entre altres coses. Ara bé, la reina no acceptarà lo que lliura En Bernadet i, el rei, sense embuts, diu que la condemnarà a mort,… i ho fa. I, immediatament, el monarca sospita que el jove… podria ser el huité fill que tingué:

“-Qualsevol cosa posaria de messions que aquest Bernadet és aquell infantó que feia vuit que el vaig fer paredar amb sa mare!” (p. 134). Es comprova, la mare, ara, fa el paper de reina, i En Bernadet agafa son pare i sa mare i els diu que vol casar-se amb la jove, però que no ho faria amb ningú més. I a la fadrineta jove, li respon que ell fou qui li tornà el fus que havia perdut i que ell era qui la veié en el jardí. Ara bé, el rei pregunta a la jove “Et vols casar amb aquest fill nostre?” (p. 125) i no recorre a un possible xantatge ni a pressions del tipus “¡Casa’t!”, ni a cap altre de línia patriarcal i, per tant, ho deixa en mans de la fadrineta:

“-Idò, sí que em vull casar amb tu. Ara mateix! –diu ella” (p. 125).

I es casaren. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Hòmens que són alliberats per una princesa

 

Una altra rondalla, en aquest cas, valenciana i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, en què l’home és alliberat per la dona, és “Els set germans (Arreplegada a Agost)”,  en què hi ha una princesa molt oberta i intel·ligent que sospita que la reina és una bruixa. I, un dia, “quan la princesa jugava al bosc, se li va aparéixer una fada bona que li va dir:

-Princesa Margarida –que aquest era el nom de la jovencella-, vés alerta, perquè la vostra madrastra, que és una bruixa, ha ideat un pla per a fer-vos desaparéixer. (…) tu te’n pots lliurar si portes sempre a la butxaca aquesta vareta que et guardarà de totes les males coses” (p. 78).

A més, la fada li diu que hauran de passar set anys justament i que, si vol que els seus germans (que havien sigut convertits en cignes) tornen a tenir vida i com a humans, no ho havia de dir a ningú. Això sí, com veiem en un passatge de la rondalla, “Només l’amor que sentia pels seus germans li donava les forces per a continuar” (p. 80).

A banda, la princesa fa amistat amb un príncep bo, Jeroni i, de fet, ella també desitjava el casament. Ara bé, sense embuts, li diu:

“-Príncep Jeroni, jo accepte de bon grat aquest casament, però t’he de dir que tinc un secret que he de mantenir durant un temps i que no el puc revelar a ningú. Si em promets de respectar aquest secret, em casaré amb tu. Altrament, em resultaria impossible” (p. 80). I, per primera vegada, el príncep fa un pas que serà decisiu en el fet que es pugen salvar els germans de la princesa i, de pas, el regne del pare de la princesa Margarida: “com que el príncep Jeroni va admetre aquesta condició, no se’n va parlar més i, després d’algunes setmanes dedicades als preparatius, se celebrà la boda” (p. 81).

Un poc després, llegim que, moltes persones del regne d’on era el príncep, sospiten que la princesa Margarida és una bruixa, cosa que aplegà a les orelles del príncep Jeroni, tot i que, com li diu ell, sap que no és certa.

El príncep Jeroni demana que Margarida li diga el secret. Però, la princesa, com vol que els seus germans puguen ser alliberats, s’oposarà i, a més, aconseguirà, per segona vegada, que el príncep accepte la voluntat de Margarida: “Novament, el príncep acceptà les paraules de la seua esposa” (p. 82).

Àdhuc, quan, només falta un dia per als set anys de què havia parlat la fada a la princesa Margarida, el príncep (que li diu que, si la princesa no li revela el secret , es faran els prepatius per a cremar-la) veu que la princesa Margarida li demana que puga anar al cementeri, per darrera vegada (com ja ho havia fet en altres moments) i podem llegir que “El príncep atorgà de bell nou” (p. 82).

I, quan ja era la princesa en la plaça i a punt de cremar-la, justament el dia de què li havia parlat la fada, “aparegueren enmig de la plaça, sense saber com, set signes[1] blancs, bells i majestuosos: eren els germans de Margarida. Tothom estava meravellat. Llavors la princesa prengué les túniques, que les havia portades amb ella, i les posà suaument sobre cada un d’aquells animals. Tot seguit els cignes es convertiren en set prínceps elegants que abraçaren la seua germana fortament emocionats.

El príncep Jeroni i tots els qui estaven presents comprengueren el gran error que havien estat a punt de cometre. Davant de tot el poble, el príncep demanà perdó a la seua esposa i la besà amb molta estima” (p. 83).

I, un poc després, veiem que “El pare de Margarida recobrà els seus fills i ella va viure molts anys de felicitat al costa del seu marit, que des d’aquell moment la va voler més encara” (p. 83).

I, tot seguit, llegim que els germans de la princesa buscaren la bruixa i la cremaren (p. 83).

Novament, és la dona (en aquesta rondalla, la princesa Margarida) qui fa que l’home siga alliberat, ací, els set germans, i que, de pas, el rei recupere els seus fills. Uns passatges en línia amb el matriarcalisme, plasmat en rondalles en llengua catalana.

Agraesc les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “cignes”, que és la forma correcta i que apareix en altres passatges de la rondalla.

El rei molt obert i la modista jove, bella i bondadosa

 

Hem trobat una rondalla valenciana molt semblant, en molts punts, a “El Gegant”, del “Rondallari de Pineda”, en un llibre de Joaquim G. Caturla, qui n’ha recopilat de les comarques de l’Alacantí i del Baix Vinalopó i, a més, com Sara Llorens, sense trastocar-les. Parlem de la primera que llisquí de l’obra “Rondalles de l’Alacantí”, publicada per Tabarca Llibres, en el 2016: “La rosa de l’amor (arreplegada al Campello)”. Molt prompte em cridà l’atenció que, en aquesta obra, “era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que ja havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9), és a dir, que eren dues dones molt emprenedores, amb molta iniciativa i amb molta espenta, ja que la mort del pare no ha representat un obstacle per a caure, com ara, en el victimisme de què un dia em parlava ma mare, en al·lusió a una dona que perdé el marit molt prompte però que no li fou un impediment per a tirar avant la casa i els fills.

Les dues modistes apleguen a una casa on són molt ben rebudes per l’ama:

“-Si la seua filla sap cosir, jo tinc molta roba aquí. I mentre ella cus, vosté pot anar al poble, que és a quatre passes, arreplega la roba, treballen i es queden aquí el temps que vulguen.

La mare, agraïda, va respondre:

-Ai, senyora, li ho agraïm molt! (…) Sí que ens quedarem, senyora. Que Déu li ho pague” (p. 10).

Ara bé, el rei jove que apareix en aquesta rondalla valenciana, molt prompte sap que la modista jove, qui, a més, “era una fadrina molt fina i molt bella” (p. 10) seria en el poble. I, aleshores, sense parar-se en palles, agafa el cavall i “corrents cap a la finca, que es fa tard” (p. 10). Així, veiem un cap d’estat interessat per la bellesa, per la jovenesa i amb molta espenta. Però, per al monarca, la bellesa està ben considerada, però no vinculada a la prepotència. Que el rei vaja a visitar la jove, podem considerar-ho com un signe molt positiu: és un home molt obert a tots els ciutadans i, per exemple, no dona preferència a les persones pertanyents a la noblesa.

Quan el rei aplega a la casa, la casera (l’ama de la casa), li diu que no hi és, però, com que el rei estava ben informat, en comentar-li la casera que hi ha una cambra on alcen ferramentes, li diu:

“-Doncs, òbriga –féu el fadrí-, no siga cosa que hi haja alguna gotera que vosté no haja vist i se’ls rovellen les ferramentes.

Quan la dona va obrir la porta i aparegué enmig de la cambra aquella preciositat de Roser, el rei es girà de cara a la casera i li digué amb molt bon humor:

-Doncs no tenen vostés mala ferramenta aquí![1](p. 11).

I, com que la jove Roser era del gust del rei i ell volia fer-la reina, el monarca no deixava de visitar-la. Això sí, la reina mare (una mena de reina emèrita a qui el rei tenia fidelitat i amb qui tenia bones relacions) preferia que el fill anàs a visitar un oncle que vivia en Itàlia on, a més, aquest familiar era rei.

El rei ho acceptà, però, la jove modista, “quan va saber la notícia (…) va dir al rei que li volia fer un regal. Tot seguit, va anar al jardí, tallà una preciosa rosa de color vermell i li digué les paraules següents:

-Aquesta rosa que us done és la rosa de l’amor. Sempre que la vegeu fresca, com jo us l’he donada, podreu estar tranquil perquè a mi no em passa res. Si la veieu mig mústia, vol dir que em trobe malalta. Però si un dia desgraciat la trobeu seca, estimat i senyor meu, això significaria que he mort.

El rei agafà la rosa i sense més paraules es digueren adéu” (p. 12).

Passa que la reina, qui considerava que, per dir-ho així, el fet que el seu fill tingués amistat amb una modista era de poble, no de persones “de sang blava” ( com em digué ma mare, el 10 de maig del 2021, quan li llisquí i li comentí passatges de la rondalla), no li feia goig i, per tant, pretén que l’oncle que resideix en Itàlia s’encarregue de distraure el rei.  I, de fet, en aplegar el jove monarca a Itàlia, li diu l’oncle:

“-Gràcies a Déu, fill meu, a última hora no ha estat res i ha resultat una cosa lleugera. Però, ara que has vingut, ja veuràs quines coses farem: anirem al teatre, farem festes i balls, anirem de cacera… de tot, de tot” (p. 13). En altres paraules, aquest oncle pretenia que, com diu una cançó eròtica valenciana[2], molt coneguda, el jove rei s’ho balafiàs tot “en putes i demés”, en lloc de fer-ho en comandar obertament el país, d’estar obert a tots els ciutadans de la seua terra (com ho mostra el fet que visite una jove modista, això és, una persona no pertanyent a la noblesa). I, així, al jove rei, una vegada en Itàlia i, quan li ve el record de la seua terra, se li presenten dos camins, dues opcions de vida:  o bé actuar com un home laboriós i interessat per la seua terra i fer de cap d’estat amb molta creativitat, o bé respondre al dia a dia com ho faria un home idealista i dedicat a donar-se bona vida, aprofitant els seus privilegis reials i, com ara, a anar de cacera… “de tot, de tot”[3].

Però, un dia, el rei, qui, des de feia temps, no havia mirat la rosa de l’amor (p. 13), veu que la flor estava quasi seca i, immediatament, evoca les paraules que li havia dit Roser, la jove modista de qui ell estava enamorat i que valorava positivament com a dona i com a persona i, per això, “Sense més dilacions, digué al seu oncle que se n’anava, que se’n tornava, que de sobte li havia vingut una gran enyorança de la seua terra i, dit i fet, en un moment el vaixell reial es feia a la mar (…) i tot el temps el jove va tenir la rosa dins un gerronet d’or amb aigua” (p. 13). El detall de ficar aigua per a que la rosa continue viva, d’entrar en contacte amb la mar i de passatges marítims (que evoquen el Consolat de Mar, de l’Edat Mitjana en la Corona Catalanoaragonesa) i de la mar (relacionada, tradicionalment, amb lo femení, així com també l’aigua),  són trets matriarcalistes.

Aplega al poble i, uns cavallers, trists, li comenten que havia mort la jove modista i que “–Aquella jove semblava una Mare de Déu” (p. 13). El fet que es compare la jove amb una Mare de Déu representa un tret matriarcal, a més, vinculat amb la bondat.

El jove rei, ja en el poble, ordena a l’enterramorts, que, “sota paraula de rei, traguera la xica que acabava de soterrar” (pp. 13-14), Roser. I, ràpidament, “el rei ficà la xica dins la carrossa i la va portar al palau. Allí (…), va posar al costat del capçal del llit, damunt la tauleta, el gerró d’or amb la rosa ja seca. En acabar, es quedà en silenci, tot sol, per fer-li companyia”  (p. 14).

Però, després que la reina visitàs el fill i parlàs amb ell, “per la finestra hi va entrar una papallona daurada. Volant i revolant, s’acostà al llit i va fer tres revolades sobre el cap de Roser. (…) a poc a poc la jove va començar a recobrar el sentit, va obrir els ulls i, quan es va adonar que el rei era al seu costat, l’abraçà i es va posar bé del tot. Amb la mirada buscaren la rosa, que era damunt la tauleta, i la trobaren tan fresca com si tot just l’hagueren acabada de collir” (p. 14).

Com veiem, l’home (el rei jove) és salvat per la dona i ho fa mitjançant la papallona i la flor (fet amb què, en aquesta rondalla, es fa una valoració positiva dels xicotets detalls), la bondat i la bellesa, com també es considera encertat que el rei estiga obert a tots els ciutadans. A més, com em vingué a la pensa l’endemà d’escriure, per primera vegada, sobre aquesta rondalla, això és, l’11 de maig del 2021, la papallona, ací, té un paral·lelisme amb la jove modista i amb la rosa, perquè, un poc després d’entrar l’animalet (i amb vida, així com la papallona que ix del capoll de lo que, en un altre temps, fou un cuc de seda), serà la jove qui reviscolarà i, per tant,… la rosa. En aquesta rondalla, ens hem trobat amb un rei que, àdhuc, està a favor de la sinceritat (com li ho manifesta a la casera[4]) i de la bonhomia en les relacions amb els altres i amb lo que passa pel món.

La rosa, en aquesta rondalla, és el símbol de lo que fa que la vida tinga sentit, tant la de la modista garrida, com la del rei, molt obert i franc, en línia amb un refrany que apareix en el DCVB i que diu molt de com calia que fos un rei: “Paraula de Rei no pot mentir” ja que, com veiem en un altre que figura en el mateix diccionari, “Del color del Rei se tinyen els vassalls”, com algunes vegades he dit a ma mare i ella comparteix amb mi.

Com a anècdota, diré que, el 10 de maig del 2021, en llegir la segona rondalla que figura en aquest llibre de Joaquim G. Caturla, “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, observí que comptava amb una frase que plasma el matriarcalisme de manera explícita: quan Peret diu a Margarideta “-Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat!”.

Agraesc els comentaris de Vicent Pla, de Joan Llàcer com també els de ma mare  (qui, com els dos amics) l’havia oïda (encara que “en casa dels majors”), en relació amb aquesta rondalla,  i a totes les persones que m’encoratgen en el treball sobre el matriarcalisme i en el dia rere dia. 

 

 

 

Notes:[1] Des del primer moment, he relacionat aquest humor irònic amb el típic vinculat amb la llengua catalana ,eixe humor que, com em comentà, un dia, un amic (molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal), en relació amb moltes cançons eròtiques valencianes, “És eixe humor que pareix innocent, com si no diguera res…”.

[2] La “Cançó de la llum”.

[3] En aquest sentit, cal recordar que, en la història de lo que ara és Espanya, com ara, en el segle XVII, hi hagué reis, per exemple, Felip III d’Aragó i IV de Castella, que foren famosos perquè prengueren part (i de manera activa) en la prostitució ( com es pot llegir en el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de Maria Helena Sánchez Ortega, a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat) o que delegaren en nobles, els quals, durant prou de temps, feren el paper de caps d’estat..

[4] “Paraula de rei no pot mentir”.