Arxiu d'etiquetes: poesia popular

“Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940”, poema de Manuel Nacher

 

El poema que plasmem tot seguit, escrit per l’aldaier Manuel Nacher (1917-2008), fou publicat per l’Ajuntament d’Aldaia, una població de l’Horta de València, en el llibre de les festes patronals de 1973. 

Hi tinguí accés quan, a principis del 2004, un poc després de donar-me Pere Riutort una bossa de llibres que ell valorava en unes 25000 pessetes, trobí vocabulari valencià del segle XIX que estava escrit en poemes populars del primer quart del segle XX i d’un poc després de la guerra i tot.

Aleshores, passí a interessar-me per la poesia popular que figurava en els llibres de festes patronals d’Aldaia, de què hem transcrit el poema com apareix en l’original (i que hem inserit en aquesta entrada) llevat de lleugers retocs.

Finalment, direm que hi ha trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la natura és tractada com una mare i, a banda, unes quantes estrofes eròtiques en línia amb la poesia i amb la música sarcàstiques.

 

****

 

“Abans l’horta d’Aldaia,

era un jardí de veres,

tot el món et convidava,

a menjarte quatre peres.

 

Els diumenges de matí,

a segar i a rascar,

i en les nits de les festes,

a cuidar del melonar.

 

Arribava el mes de juny,

i s’armava un gran rebol,

a segar i fer la parva,

abans d’eixir el sol.

 

Despres de vindre de l’horta

i la camiseta suar,

la partida de pilota,

es tenia que jugar.

 

Recorde els tres ‘borrullets’,

que formant bona quadrilla,

eren capaços de jugar,

contra el ‘Ratat i Patilla’.

 

Pues partides de pilota,

s’en jugaven a muntó,

en les millors jugaven,

‘Chapa’ i ‘Toni el fanfarró’.

 

En el carrer del sastre,

les partides de reserva,

sempre les solien jugar,

Paco ‘el fuster’ i Ernesto ‘el de la conserva’.

 

Aquelles partides de pilota,

jugades a la perja d’esquerra,

ja no s’han tornat a vore,

desde que pasà la guerra.

 

Alló era una tradició

d’homens forts i bragats,

pues la joventut d’ara,

quedarien espatarrats.

 

I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perque els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

I de la guerra de les músiques,

vos contaré un poquet,

recorde dels grans trompetes,

Rafelet i Perolet.

 

No es vajen a pensar

que me s’ha quedat en el putxero

pues també fon bon trompeta

el amic ‘Txocolatero’.

 

I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons.

 

I aquells montons de melons,

que posaven en la plaça,

et soltaven cada cocombro

que feia gust a carabassa.

 

I desde dalt del campanar,

aquelles nits d’albades,

i baix estava Cirilo,

amb les panolles torrades.

 

I d’aquelles berbenes,

i aquells balls familiars tan formosos,

ara toca la Xaranga,

i pareix que ballen els osos.

 

I d’aquella gran processó,

que no podia faltar,

al acabar la ‘carxofa’

i la traca del campanar.

 

Dinar el dia de les festes,

era cosa reposà,

pues no podia faltar per a postres

el plateret de sopà.

 

Siguent jo un xavalet,

jugaven molt a pilota,

Najer i Esteve Caseta,

contra Batiste ‘Garrofa’ i ‘Peret’.

 

I si anaves cap a l’horta

buscant algun gafarró,

solien pagar-ho els nesprers

del tio Ricardo ‘Farró’.

 

A menjar peres de la reina

t’en anaves molt content,

procura que no t’agafe 

el tio Elies ‘el Ravalench’.

 

Tots a nadar al pont-nou

era la nostra piscina,

a menjar fruta a l’horta

era una marxa divina.

 

Alló eren persones d’or

honrades amb molta gallardia

ara lo que relluix no es or

sino molta fantasia.

 

Un salut atent a tot el mon,

 a festers i autoritats,

i pregue que me perdonen, 

si en algo els he faltat.

 

                                           MANUEL NACHER

                                                    ‘el cicliste'”

 

 

Agraïment a la mare com a generadora de vida, com a companya i per l’empremta

 

Tot seguit, com a exemple de literatura matriarcalista, posarem un poema facilitat per Cristina Fons Fons el 1r de maig del 2022, quan iniciàvem el mes dedicat, per excel·lència, a la mare com a generadora de vida, no sols en lo agrícola, sinó també en el camp de les persones: la maternitat. Agraesc la seua generositat.

Afegirem que Cristina Fons Fons feia referència a l’escrit com “una poesia molt antiga que l’ha recordat una gran mare i dona, per totes les mares del món”. Diu així:

“Mare,

Maria,

Maria,

jo voldria dir-te

Mare,

dir-te jo voldria,

que et  vull.

 

Que et vull

contenta i viva,

Mare Maria,

contenta i viva

et vull.

 

De l’arrel profunda,

Mare,

d’on he nascut,

jo voldria,

Mare, 

que saberes que et vull,

ai, Mare.

 

De la solitud de Mare,

ai, Mare Maria,

que tu has tingut,

jo voldria agrair-te,

Mare,

que jo no l’haja viscut,

Mare.

 

I que, allà on jo estiga,

i que, allà on estigues,

jo voldria agrair-te,

Mare,

la vida que has viscut.

 

Jo voldria,

Mare, 

agrair-te sempre

la vida que m’ha

tocat viure amb tu,

Mare,

Maria,

Mare”.

 

Com veiem, des del primer moment, es tracta d’una acció de gràcies a la Mare, siga, ací, la mare com a generadora de vida i humana, siga la Mare Terra com a natura, siga Nostra Senyora, això és, la Mare de Déu.

Adduirem que, a més que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la Mare de Déu és tractada com a Nostra Senyora”, en moltes rondalles (però referent a personatges humans), figuren les formes “senyora ama” i, per exemple, el tractament “senyora princesa”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

“Una València ben gran”, oberta i matriarcal

 

El 23 de febrer del 2021, Josep Fontestad Molina escrigué un poema de línia matriarcal, en el grup “Dialectes”, en resposta a un comentari de Joan-Carles Martí Casanova. En paraules de Josep Fontestad, “Jo tinc un verset de quan, a València, existia el teatre ‘Novetats’, abans de la guerra civil, que me l’ensenyà el meu avi, nascut el 1863, que començava així:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

puix, fins el fem de la casa,

és de l’Ajuntament”.

 

Immediatament, Joan-Carles Martí Casanova li escrigué “Preciós” i, aleshores, Josep Fontestad, més encoratjat, li respongué “Com he vist que t’ha agradat el verset, te l’envie complet:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

tot són contribuents,

puix, fins el fem de la casa,

és per a l’Ajuntament.

Manco raó i u que acabe

amb tot el que deu desaparéixer.

I, ¿qui és el guapo que s’atrevix

a repartir llenya?

Jo, a soles, a soles jo,

amb el garrot a les mans.

Quina és la meua missió?

Ser l’única salvació

que esperen els valencians.

Jo acabe hui amb l’avarícia

de tots els desaprensius[1].

¿Hi ha qui vullga regalíssia?

Palo al deshonrat i al viu.

Jo sóc el soldat primer,

del medicament provat,

del remei que vullguen desfer

de l’origen del passat.

¿Què demana  el poble, hui,

mentre, a València, va?

Una València ben gran[2]!

Públic, amable, i senyor,

reclame vostres bondats,

i, com a obsequi de l’autor,

donem-li marxa al motor

i, ¡xòfer[3]!, ¡a Novetats!”.

 

Com m’afegí Josep Fontestad, “És del meu avi[4], qui va nàixer en 1863. Era de Massalfassar, a l’Horta Nord; mon pare, també. I jo, també.

Els meus avis materns, de la Safra (pedania de Villena, però que parlen valencià) i la meua àvia, de Fontanars dels Alforins[5]”. Igualment, direm que Josep Fontestad, nascut en 1947, adduí que “El meu iaio, em deia que ell anava molt a València, al teatre ‘Novetats’, teatre que clausuraren en acabar la guerra, i tot això ho aprenia allí.

Encara que tenia una memòria prodigiosa, va morir l’any 1957, el dia abans de la riuada, als 95 anys. Devia haver anat moltes voltes o, efectivament, la memòria era real”  i, un poc després, escriu “El meu iaio, el de Massalfassar, regentava, en temps de la república, i abans, el Casino Republicà, i va ser agutzil del poble, durant un grapat d’anys”.

 Agraesc la col·laboració de Josep Fontestad i de Joan-Carles Martí Casanova, entre altres motius, perquè, com poguí comprovar abans de passar l’escrit a la web, els versos no figuraven en Internet. 

 

 

Notes: [1] L’avi de Josep, Francesc Fontestad Andreu, identifica avarícia amb els ajuntaments de les grans ciutats, on, com  sabem, hi havia major presència de la llengua castellana. Caldrà recordar que Ferran I d’Aragó, el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (1412-1416), també es negava a pagar, en aquest cas, el vectigal, això és, l’impost sobre la carn, de què, com llegim en Viquipèdia, “els compradors de la Casa del monarca adquirien a la ciutat” de Barcelona (ciutat en què, de fet, estava el govern de la Corona Catalanoaragonesa).I això, simplement, perquè ell era el rei.

Ara bé, finalment, per pressió de Joan Fiveller, conseller segon de Barcelona, acceptà el pagament. Es tracta d’un fet que ens recorda que, en la cultura vinculada a la llengua catalana, el rei, com a cap d’Estat, és el representant del conjunt de la població, però que, com en els Pobles matriarcals, això no l’autoritza a abusar de la seua condició de sobirà. Es tracta d’un fet molt important per a distingir entre una cultura matriarcal i una patriarcal, ja que, en les matriarcals, el superior no actua amb esperit absolutista.

Finalment, comentarem que això està vinculat amb el matriarcalisme de la llengua catalana i amb el que encara conservem molts catalanoparlants i que ja existia en els històrics comtats catalans, fa més de mil anys.

[2] Joan-Carles Martí Casanova comentà a Josep Fontestad Molina que “Eixa és la València Gran que estime com el meu cap-i-casal dels valencians”.

[3] Literalment, com es sol pronunciar, popularment, encara que la forma genuïna és xofer.

[4] En paraules de Josep Fontestad, li deien Francesc Fontestad Andreu.

[5] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

“Al Pla de Pastor”, també es fa lo que la dona vol

 

El meu avi matern (1906-1992) deia que “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, com molt bé ho veiem reflectit en el poema i en el goig que exposarem tot seguit. 

El 6 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, m’envià “Un vers de Quatretonda”, amb toc clarament eròtic i matriarcal, que diu així:

“Al Pla de Pastor [1]

no es cull cap raïm

que dolç no estiga,

ni es gita cap de dona,

sense que li toquen la figa”.

 

Per tant, cal tocar la figa… per a que es gite ella i no, per exemple, ser ella qui toque… el piu, per a que, com a dona, es gite. Un detall més de línia matriarcal. 

El 15 de desembre del 2020, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida) m’envià un correu electrònic amb uns quants escrits i, u d’ells n’era un goig de 1953, titulat “Lletania de la muller”. Diu així:

LLETANIA DE LA MULLER

 

Terra del meu camí de l’esperança.

Alba sobre el meu temps d’il·lusió.

Lluna rere el meu sol en delectança.

Eva del meu Adam cara al perdó.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Rosada de les meues flors novelles.

Besada dels meus dies amb les nits.

Corol·la on van les meues cinc abelles.

Bresca per a la mel dels meus sentits.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Pa de la meua fam de massa coses.

Al·leluia del fang del meu treball.

Rose tocant de maig les meues coses.

Rosari del meu plor sobre la vall.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Almoina del meu ofici de pobresa.

Mà oberta del meu clam vora els perills.

Cos de la meua sang. Set i promesa.

Got dels meus llavis. Mare dels meus fills.

 

Dona, salva el vol meu,

muller: ala de Déu!”.

 

En la cultura basca (com també en la vinculada a la llengua catalana), no és la dona qui espera un home que la salve, sinó, al revés, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, elaborat per Andrés Ortiz-Osés i per Franz-Karl Mayr i editat per la Universidad de Deusto (País Basc). 

 

All-focus

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] En paraules de Jose V. Sanchis Pastor, “Pla de Pastor: partida del terme de Quatretonda, camí de Dorresment”, una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

En el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, es reflecteix el matriarcalisme que hi havia en el primer quart del segle XX, en Pineda del Mar i que també estem veient en cançons, contarelles, versos, escrits, etc. recopilats, per mitjà de persones de tot l’àmbit lingüístic i d’arrels valencianoparlants, com a mínim, des de fa dues generacions o més.

Agraesc la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Vicent Pla.

Pregó en Massarrojos i els Sants de la Pedra

A continuació, hi ha informació sobre esdeveniments que tingueren lloc en Massarrojos (històrica població valenciana, integrada en la Ciutat de València des de les darreries del segle XIX), en 1906, amb motiu del “primer centenario de la estancia permanente de Jesús Sacramentado en nuestra amada Parroquia”, com podem llegir en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (p. 92).

En l’apartat d’on més informació n’hem tret (pp. 94-95), diu així:

 

                                          “Pregón de las fiestas

No existía la radiodifusión para propagar el anuncio y programa de las fiestas centenarias; aunque circulaban los diarios, tampoco se ocuparon en hacer propaganda. Bastaron unas inspiradísimas décimas del P. Bau para que Masarrochos, Moncada, Rocafort y demás pueblos de la comarca, sintieran el contagio de nuestras fiestas, que habían de tener una semana consecutiva de duración, pues se habían reunido, para la fecha del centenario, todas las fiestas del pueblo.

Dichas composiciones poéticas, en estilo popular, fueron cálidamente aceptadas; se leían con sumo deleite y se propagaron rápidamente en fábricas, pueblos, amistades y forasteros.

 (…) Su alma, amorosamente eucarística, prosigue irradiando fervores. Por eso todas las fiestas y los Santos titulares de las mismas, formarán hermoso conjunto, enderredor al trono del Santísimo.

Avís:

           Una semana de festes                                                        San Abdón y San Senén

          va Masarrochos a fer :                                                       Dimecres, a Santa Bárbara

          Dilluns, será la mes grosa                                                y, en los tres dies siguients,

          al Santissim Sacrament.                                                  la Purísima, la Asumpta

          Dimats, als Sants de la Pedra                                         y les ánimes después.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: Hem reproduït textualment l’obra i, així, “dimats” (en lloc de “dimarts”) o, per exemple, “Sacrament” i no, en aquest cas, “Sagrament”. O bé, el castellanisme “siguients”, inadmissible, en lloc, com ara, de “següents”.

Igualment, adduïrem que, en l’apartat dedicat al pregó de les festes (pp. 94-99), que s’iniciaren en Massarrojos el 10 de setembre de 1906 (quan s’hi complia el centenari esmentat del Jesús Sagramentat), hi ha molta poesia popular en valencià, molta, encara que només n’hem triat la que inclou els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

 

Poesia popular, poesia religiosa i versets relacionats amb els Sants de la Pedra

A continuació exposarem poesia popular, poesia religiosa i alguns versets relacionats amb els Sants de la Pedra, sobretot, dels que no havien resultat tan fàcil de trobar,  o bé que estaven més dispersos, o bé en llibre.

 

“Para san Abdón y Senén,

pintan las uvas;

para la Virgen de Agosto,

ya están maduras.” (1)

 

“La terra sol-litària, esta preocupada, vol pa i te fam,

i els homens li donen aigua quant venen nuvols de Llevant.

Porten blusa fruncida els que a la terra van a plorar les penes dels seus xiquets

que volen pà i tenen fam.

Els nostres uelos i pares, contents les gracies els volen donar el volen donar perque sempre amb (2)

mans obertes a tú, confiats, s’an aclamat.

Abdòn i Senent sagrats doneu als homens collites que els xiquets volen pá

I tenen fam.

R. R. ” (3)

 

“Sant Abdon y Senen

Lliureu de pedrá les Alcuçes” (4)

 

“Los Sans Abdón y Senent

Prenda tambe nos deixaren

En que no auguraren

Son amparo permanent.” (5)

 

“Ben penedits dels pecats

Us venerem humilment:

Màrtirs Abdon i Senén

Siau nostres advocats.” (6)

 

“Sant Nin i Sant Non

doneu-los una bona son.” (7)

 

 

Font:

(1) Llibre “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén”, de José Sistac Zanuy (ed. Ramón Sopena, 1948, p. 72). Aquests versos populars es diuen en Montanejos (població valenciana de la comarca de l’Alt Millars). En el llibre, podem llegir que “En Montanejos (Castellón), aunque no celebran la Fiesta Mayor el día 30 de julio, los agricultores de la villa sienten gran devoción hacia los santos Abdón y Senén, y el día de su fiesta organizaban una fervorosa procesión y celebraban misa solemne ante el altar de los Santos” (p. 72). Tot seguit, José Sistac exposa els versets.

(2) En l’original, que l’hem escrit textualment, la paraula “amb” va unida a les línies anteriors. Per motius d’espai, ha eixit així, com podem comprovar en l’enllaç de la nota següent.

(3) Document “Festes Patronals del 17 al 20 de setembre Bellús 2010” (http://www.bellus.es/sites/bellus.portalesmunicipales.es/files/Programa%20d’actes.pdf). Bellús és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

(4) Es tracta d’una inscripció que hi ha en una obra de ceràmica que hi ha en Moixent (població valenciana de la comarca de la Costera), reproducció d’una que fou robada en 1987, com podem llegir en l’entrada “Agenda 2013: Assumpció de la Mare de Déu i Festa dels Sants de la Pedra” (https://campanersmoixent.blogspot.com/2013/08/agenda-2013-assumpcio-de-la-mare-de-deu.html), Per a facilitar-ne la lectura, hem passat les majúscules a com figurarien en una lectura amb majúscules i minúscules, però amb mantenint  lletres la “y”  i la “ç” que apareixen en l’original. La forma “pedrá”, en la pronúncia popular valenciana, equival a “pedrada”.

(5) Article “Les santes relíquies que el bisbe Caixal va obtenir per a l’església parroquial del Vilosell” (https://www.tinet.cat/portal/uploads/temps_de_collir.pdf), de Vicenç Aguado i Cudolà, publicat en “Talaia del Vilosell. Revista del Centre d’Estudis Locals del Vilosell” (no. 8, juliol del 2007). Forma part d’un document religiós que s’hi havia trobat feia poc, uns goigs, com diu l’autor de l’article, la descoberta del qual, en aquell moment, es considerava com la d’un tresor.

(6) Llibre “Història de Cubelles” (https://issuu.com/ajuntcubelles/docs/historia-de-cubelles), del prevere Joan Avinyó Andreu, de 1973 (p. 123). En la mateixa plana, l’autor comenta que es tracta d’una transcripció feta a partir de “tot el que hem pogut trobar a l’Arxiu amb referència als nostres Patrons sant Abdon i sant Senén” .

(7) Llibre “Fets, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras (editat  per Pagès editors, de Lleida, en 1993, concretament, en el primer dels dos volums sobre el Solsonès, això és, en el volum 21 de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras). Aquestes línies es poden llegir en l’apartat relacionat amb Lladurs (població catalana de la comarca del Solsonès), en què l’autor comenta que “Als dos patrons d’aquí, coneguts també com sant Nin i sant Non, se’ls deia una oració quan es posava la quitxalla a dormir” (p. 211) i, immediatament,  en la mateixa plana, afig els dos versets que hem escrit.  Es tracta de la primera font, des de que començà la recerca, en què hem trobat una relació entre versos i oració per a fer que s’adormen els xiquets.

La paraula “quitxalla” és sinònima de “xicalla”, “canalla”, “mainada”, “al·lotim”…

Hem accedit a aquesta informació sobre Lladurs per mitjà d’un missatge de Sílvia Farrus (de l’Institut d’Estudis Ilerdencs), qui pertany al “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental”, enviat el 31 de maig del 2019, i d’un altre, però del 3 de juny del 2019. Aquest servei ens ha facilitat una còpia de la secció sobre Lladurs i d’altres fonts documentals.