Arxiu d'etiquetes: la saviesa popular

Ensenyament i educació matriarcal i en llengua catalana

 

Tot seguit parlarem sobre com ensenyaven i com educaven (i com continuen fent-ho), a hores d’ara, en un model matriarcal. Primerament, comentaré que, el 12 de febrer del 2021, mentres preparava les línies que hem llegit abans, considerí interessant fer una pregunta a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcal): “¿Com es tracta el tema de l’educació en la cultura colla? ¿I el de l’ensenyament?”. La seua resposta, sense embuts, fou “És una educació matriarcal impartida per la ‘cap’ del poble”. I, quan, tot seguit, li demaní “¿Com sol fer-se? ¿A partir de la saviesa i del contacte amb la realitat i promovent la germanor, per exemple?”, em digué “Es fonamenta en la saviesa i l’experiència de la cap que transmet la saviesa del poble, per a viure en unió amb la natura”. En aquestes paraules sobre la cultura colla (traslladables a la vinculada a la llengua catalana), a diferència de lo que podem llegir en el llibre sobre els quaderns escolars de Maria, entre altres coses, no hi ha, per exemple, predomini de lo patriòtic i, ni tan sols, exerceix un paper important[1].

Un poc després, recordí que, per exemple, en un document que utilitzí per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, com ara, es pot veure en l’entrada “La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/08/la-padrina-rondalles-i-els-sants-de-la-pedra), publicada en la web Malandia, i en el llibre que fiu sobre els sants Abdó i Senent, veiem com, en “Una casa de pagès del Camp de Tarragona”, es diu:

La padrina Sió i la Maria[2]

Ara, tots plegats llegirem el seu diàleg:

Avui, la Maria, a la sortida de l’escola no s’ha quedat a jugar amb les seves amigues. Què li deu passar?

– Padrina[3], padrina! On ets?

– Sóc aquí, Maria, a la cuina. Com és que arribes tan aviat d’escola?

– Perquè aquesta tarda, la mestra, ens ha fet explicar tot el que sabíem del poble i entre totes hem dit molt poca cosa.

– Padrina, tu saps per què es diu Vilallonga? Des de quan hi viu gent? Com es guanyaven la vida anys enrera els seus habitants? Com vivien? Com eren les cases?

– Caram, ni poc ni massa. No sé si sabré explicar tot el que em demanes.

I enmig de confidències, trenant diàlegs de rondalla, avui, la Maria, ha escoltat les memòries de l’àvia:

— Maria, recordo quan també la meva àvia m’explicava a la vora del foc la història i les vivències del poble. A la vila de Vilallonga, construïda sobre una terra plana, allunyada de les muntanyes i a la dreta del riu Glorieta, hi vivim unes mil dues-centes persones. Som hereves d’aquell poble antic que, l’any 1174, es va construir a manera d’una gran masia estirada, i per això va rebre el nom de Vilallonga, que vol dir vila allargada. El seu terme, planer i no gens pedragòs[4], té 924 hectàrees de terres fèrtils que permeten que hi creixin, com ja bé saps, els avellaners, la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, regats amb l’aigua de pous i de mines.

El poble, silenciós, és format per petits carrerons, alguns sense sortida. No calen gaires paraules per explicar-ho, perquè, si mires bé, les cases ho diuen tot. Les reixes que a vegades hi ha al costat dels portals eren, anys enrera, un observatori de la més pura tafaneria, i on també els padrins del poble enraonaven amb les jovenetes.

Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats. Cada dia a les dotze les campanes de l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVIII, ventaven per tal d’avisar els homes que treballaven al camp que havia arribat l’hora de dinar i calia fer una aturada.

— Per això ara, a aquesta hora, toca la sirena padrina?

— Si[5] filla peró has de saber que les campanes no sempre tocaven igual. Si repicaven, anunciaven el baptisme d’un nou nat i reunien a tota la canalla de la plaça, on els padrins llançaven confits. Però, si els tocs eren lents i pesats i envaïen el silenci del poble, anunciaven la mort d’un veí.

— No fèieu festes?

—  És clar que sí! Els dies 30 i 31 de juliol celebràvem la festa major d’estiu, amb els saraus i els embalats, i els patrons eren sant Abdó i sant Senén, i l’onze de novembre, dia de sant Martí[6], la d’hivern destinada a commemorar l’acabament de les feines d’estiu: l’alegria de la verema i de la collita d’avellanes, considerades les més importants des del punt de vista econòmic.

La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit. L’àvia, cansada, s’adorm amb un dolç somriure als llavis” (pp. 7-9).

Personalment, com moltes persones que conec, preferesc aquest sistema d’ensenyament, de transmissió del saber. I, a més, afegiré un record personal. De xiquet, els meus pares compraven cassets en castellà per a que, els meus germans i jo,  escoltàssem contes i, vés per on, en “El pastorcillo mentiroso”, començava amb la veu… ¡de l’avi!: “Iba yo en la mula del tío NIcasio…”.

Com hem vist, la padrina (l’àvia), que simbolitzaria, d’alguna manera, la matriarca de la família, explica a la xiqueta “la història i les vivències del poble”, li diu que les persones que el formen “Som hereves d’aquell poble antic” (Vilallonga del Camp) i que, per descomptat, “Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats” i, veiem que, finalment, “La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit”. L’àvia transmet la saviesa i les seues vivències a la neta i, la xiqueta, immediatament, ho fa a les amigues.

Adduiré que, en unes quantes rondalles de l’obra “Rondallari de Pineda”, amb molts contes recopilats per Sara Llorens,  a cura de l’antropòloga Josefina Romà, l’àvia simbolitza la saviesa i, de fet, ella facilita que, per exemple, hòmens jóvens, actuen amb molta iniciativa, oberts als altres i a lo que passa pel món, com també amb bon cor.

I, després de tota aquesta informació, es podria pensar que hem perdut l’oremus, però, el nostre objectiu és fer veure lo que ens servirà de punt de partida per a deixar clara la gran diferència que hi ha entre aquesta visió de l’ensenyament i el de línia matriarcal, com molt bé resta reflectit en molts comentaris que, en la primavera del 2020, es publicaren en diversos grups de Facebook o que, per exemple, m’enviaren per correu electrònic. Testimonis i paraules d’una visió de la vida, la matriarcal, que ni ha eixit en els llibres d’història, ni en els escolars, però que és vigent en la memòria col·lectiva i en la de moltes persones catalanoparlants del segle XXI.

No obstant això, en el llibre “Els quaderns escolars de Maria”, com també en l’obra “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, Illes Balears), sí que hi ha una forma d’educació que podem considerar matriarcalista i que aplegà a l’àmbit lingüístic catalanoparlant: el de la Institución Libre de Enseñanza (ILE). Aquesta institució, com comenten  Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal, va introduir “el mètode Intuïtiu (…) utilitzat per les modernes escoles europees, basat en l’absència d’exàmens i de llibres de text, en l’estudi directe de la realitat, que donava més importància a la intuïció i al fet d’aprendre jugant. Era una educació harmònica i integrada de totes les facultats de la persona, tot això recolzat amb excursions escolars per augmentar la seua cultura, el progrés intel·lectual, les seues habilitats socials i el contacte amb la natura.

La funció del mestre consistia a despertar i mantenir viu l’interès dels alumnes, excitant el seu pensament, suggerint qüestions i nous punts de vista, ensenyant a raonar amb rigor i a resumir amb claredat i precisió els resultats. Les classes servien per ensenyar i aprendre a treballar, fomentant l’esforç personal” (p. 44).

Un altra informació que podem considerar matriarcal i treta de l’obra “Els quaderns escolars de Maria”, és la relativa a la campanya que, en temps de la II República, es feu a favor de la difusió del valencià en les escoles, entre altres motius, per a compensar, per justícia (diria jo, com moltes persones), que “La llengua materna dels xiquets i les xiquetes de Benigànim era la valenciana, mentre que la llengua de la docència era la castellana, per tant els quaderns estan escrits en castellà” (p. 112). Així, “la Comissió Gestora de l’Estatut Regional Valencià (…) va enviar als negociats d’Instrucció Publica dels ajuntaments de la província[7] una circular dirigida als mestres animant-los a ensenyar Geografia i Història valencianes mitjançant conferències periòdiques , que havien d’impartir en la llengua vernacla del poble.

En la circular, escrita en valencià i castellà, signada per Juan Calot, president de la Diputació, i datada el 15 de maig del 1933” (p. 113), es pot llegir que ”Es per estes raons que l’ensenyança de la Geografia i Història valencianes és de cabal importància a les Escoles, car en elles se formen els homes que més avant han de regir els destins de nostre País Valencià” (p. 133) com també que “als pobles de parla valenciana deuran donar-se estes conferències en nostra llengua vernàcula.

Així mateix oferim facilitar totes aquelles dades que necessiten els mestres per al millor assoliment d’esta aspiració, convençuts de que nostra invitació serà ben acollida i de que la labor a que done lloc tindrà tota la possible eficàcia” (pp. 113-114).

I, en acabant, els autors addueixen que “L’ensenyament de la cultura valenciana no sols havia de ser a nivell teòric, també es portava a la pràctica amb la realització d’excursions escolars per a conèixer l’entorn geogràfic i cultural” (p. 114) i que, de fet, l’escola de Benigànim en realitzà una a Gandia (p. 114).

 

 

Notes: [1] “Un dels treballs més representatius és potser la descripció de l’escut d’Espanya, on es fa una anàlisi acurada de tots els elements que componen l’escut nacional” (p. 111).

[2] L’11 d’agost del 2019, a diferència de quasi dos anys abans (quan vaig accedir a aquest document, en què hi havia la rondalla), no es podia llegir en l’enllaç que ací figura i, per tant, la rondalla no estava accessible, com poguí comprovar en obrir una entrada nova en la web “Malandia”, “La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra”  (https://malandia.cat/2019/08/la-padrina-i-rondalles-i-els-sants-de-la-pedra).

[3] Sinònim de la paraula àvia, per exemple, en moltes poblacions catalanes, on és molt utilitzat. Ma mare (1943) també coneix aquest significat i, a més, durant la Pasqua del 2019, m’explicà què volia dir “padrina” i “padrins” i el motiu. Igualment, m’afegí que, en la seua família, hi havia costum de tenir com a padrins els avis, però que, per exemple, ella, a diferència d’alguns membres de la seua família (i molt pròxims), ja tenia un oncle i una tia com a padrins.

[4] La forma correcta és pedregós.

[5] Literalment, i no, per exemple, “Sí, filla, però has de saber…”.

[6] 13 de novembre.

[7] Es refereixen a la de València.