Arxiu d'etiquetes: rondalles

Àvies i mares transmissores, que remenen les cireres i molt obertes

 

Àvies i mares nascudes abans de 1920 i que transmeteren cançons eròtiques en llengua catalana.

El 12 de febrer del 2022, en Facebook, preguntàrem sobre si bé les àvies o bé les mares, “Vos ensenyaven cançons eròtiques” i els comentaries foren els següents. En el meu mur, el mateix dia, em plasmaren “Que recordi, només ‘La Fadrina va a la Font’ i ‘Baixant de la Font del Gat’!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ara no em ve res al cap” (Montserrat Cortadella), “’Les nenes maques’, ‘El senyor Ramon enganya les criades’, “La tia Maria codonys collia’…” (Rosa Rovira).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de febrer del 2022, Magda Lazaro Mascarós ens escrigué “La iaia en cantava algunes. Li pregunte a la mare, Lluís”.  A banda, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, Montserrat Serra Rams n’afegí una que diu així:

’Estimada Agneta:

obre la finestra, obre-la,

tira-li la clau, tira-li…

que pugui obrir, pugui obrir”.

 

A banda, Montserrat Serra Rams ens comentà que “Ho cantava sempre la meva veïna, la Sra. Càndida.

Comarca d’Osona.

Nascuda al 1912”.

Igualment, el 12 de febrer del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “No”.

Ara bé, el 26 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren cançons eròtiques? ¿En transmeteu a altres persones, fins i tot, de les generacions més jóvens? Gràcies” i les respostes en foren més i, fins i tot, molt interessants.

Així, en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, Ester Berenguer començà escrivint-ne una en castellà, que li cantava la iaia (“La iaia em cantava […]. És més o menys així. No ho recordo més. I és molt bonica. Mai l’he oblidat i la canto, de vegades, a soles”). Ara bé, quan li demaní “¿I n’aprengueres cap en català? Gràcies”, ens respongué “No ho recordo, però, a part del ‘Caragol, treu banya’, d’en Patufet o els contes de rateta presumida, que deia ‘Si em compro avellanetes, / em cauran les dentetes. / SI em compro cacauets, / em cauran els queixalets’. O ‘Les cabretes i el llop’; ‘Els tres porquets’, que deien ‘Bufaréééé, bufaréééé’ i ens feia esgarrifar.

Tots els contes jo els conto, a les meves netes, en català, tal com els contava la meva mare. O iaia. Les cançons eren diferents.

Síííí: una en català. O dos; ara t’escric” i plasmà el text següent, d’una cançó didàctica amb un final eròtic:

“Marieta fa de cos,

s’eixuga amb un terròs.

El terròs no li va bé,

s’eixuga amb un paper.

El paper se li enguinça[1],

s’eixuga amb una pinta.

La pinta li esgarrapa,

s’eixuga amb una rata.

La rata li mossegà,

s’eixuga amb una ceba.

La ceba li cou,

s’eixuga amb un caragol.

El caragol, tot emprenyat,

se li fot dins del forat”:

 

Comentarem que, des del primer moment, vaig intuir que el caragol representaria el penis i, de fet, ho diguí (“¡Mira que fóra el penis!”), consultí la paraula en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta,… i posava “Membre viril”.

A continuació, Ester Berenguer en plasmà una altra, més destinada per a xiquets de pocs anys:

“Una xica rica pallarica,

cama curta i boterica,

va tenir cinc fills

rics pallarics,

cama curta i boterics.

 

Si la xica rica pallarica

no hagués tingut als cinc

fills rics pallarics

cama curta i boterics,

no seria la xica rica pallarica

cama curta i boterica”.

 

Més comentaris en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, foren “Sí. La meva iaia m’ensenyava cuplés i sarsueles que tenien un toc picant” (Cinta Forens Calvet), a qui preguntí “¿Eren en català?” i em respongué “No, ho sento. En català, em deia una cosa que ella anomenava ‘chascarrillos’, però no els recordo”, fet que indica que sí que cantaven cançons eròtiques, encara que, en aquest cas, fossen en castellà. Un altre comentari, però de Dolors Fuste Burjales, fou:

“Mon pare em va portar

un morteret de coure…

Besa’m ço cul

que no em puc moure”.

 

A més, Dolors Fuste Burjales ens afegí “Ma iaia era molt contadora de contes i històries; però, picants, poques”, fet que indica que sí que en narrava. En aquests casos, parlem de dones nascudes abans de 1920.

En canvi, el mateix dia, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Ros Vera Burguera escrigué “Nooooo! Això era pecat mortal”.

Adduirem que, en el meu mur, el 26 de febrer del 2022, plasmaren “Jo no hi recordo” (Montserrat Cortadella), “Alguna cançó picantona, sí; però, eròtica, no” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentí que són dues paraules sinònimes. Rosa Garcia Clotet afegí la cançó de Guillermina Mota “Remena, remena, nena”. Si la nena és qui remena (que ho és en aquest cas, com qui remena les cireres), és perquè la dona és qui té la darrera paraula, qui empunya les regnes de la seua vida.

Fins i tot, en el grup “Dialectes”, el 26 de febrer del 2022, Maica Ortega Rubio ens comentà “Penso que era una forma de parlar de temes sense ser directes. Per exemple, ma sogra no volia anar a servir a una finca determinada, per l’amo.

Ara no té sentit. Es pot parlar tranquil·lament d’aquests temes”  i li escriguí “Estic d’acord perquè hi ha estudis que plasmen que, per exemple, la cultura, per mitjà de la música, fins i tot, es transmetia en balls i danses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esquinça.

“Catalans, illencs i valencians, germans” (Joan Calabuig)

 

L’11 de gener del 2022, accedírem a l’article “Les nostres arrels” (https://blocs.mesvilaweb.cat/martagarciapuig/les-nostres-arrels), en el blog “Marta Garcia-Puig”, redactat en el 2014 i en què podem llegir que la novel·la rural plasma el vincle amb la terra[1]“Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes” i passa al Modernisme, un moviment del darrer quart del segle XIX, i afig que “Catalunya és un país rural. Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general.

            . Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen ‘Quien madruga, dios[2] le ayuda’. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no”, sinó amb lo religiós.

El 12 de gener del 2022, ma mare, per telèfon, em digué un refrany molt en línia amb el català que hem esmentat: “El pa de la primera, obri la panera”.

En eixe sentit, el 12 de gener del 2022 preguntí en el meu mur i en distints grups de Facebook, “¿Què opinaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, en relació amb les seues arrels (llengua, cultura, folklore…)? ¿Com ho reflectien? ¿I vosaltres? Gràcies”.

En el grup “La Xirivella que queremos”, el mateix dia, Raf Escomart em comentà “Em cauen de primera sant Abdó i sant Senent, els Sants de la Pedra, treballadors i formals.

Hui, hi ha molts valencians que, pel que fa a l’agricultura, prefereixen encomanar-se a san Isidro, un sant de devoció madrilenya, que no feia ni un brot, ni li pegava un pal a l’aigua. Un malfaener. Només resar i vinga de resar, mentre baixaven uns angelets i li feien la faena del camp.

Dos filosofies diferents”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 12 de gener del 2022, Miquel Torner de Semir, de més de huitanta anys, em comentà “No tenien el concepte de folklore. La llengua, les costums, les tradicions,… les assolien d’una manera normal, no hi havia excepcionalitat. El canvi, el vàrem trobar nosaltres: la globalització de la ràdio, la televisió i el turisme”, a qui escriguí “La pregunta va dirigida per a veure, per dir-ho així, el respecte als avantpassats, a lo que ells transmeteren”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de gener del 2022, Fermi Banus Teule ens  plasmà “El pare treballava; la mare, educava. ‘Punto pelota'”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “La meua iaia paterna sempre deia que valencians i catalans érem cosins germans. Ella no haguera entés la polèmica actual sobre la nostra llengua comuna. L’altra, la materna, era filla d’una catalana de cognom ‘Coratja’, però va nàixer a Bunyol i li varen canviar els cognoms. El primer era Navarrès ‘Egues’ amb dièresi a la u,  la varen inscriure amb els cognoms castellanitzats. No estava contenta” (Josép Antoni Torres Torres), “Catalans, illencs i valencians, germans. Va escoltar dir a Mary Santpere, a la ràdio, més d’una vegada. Fa anys…” (Joan Calabuig). En eixe sentit, podríem vincular, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, balls i danses, cançons, rondalles, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] A més, el matriarcalisme, ja que, tot i que no en faça esment, el reflecteix.

[2] Literalment, en lloc de “Dios”.

‘L’àvia m’explicava el conte” (Mercè Ramionet)

 

Continuant amb el tema de les rondalles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de gener del 2022 i després escrigueren[1] “En recordo una:

‘Cargol, treu banyes,

puja la muntanya;

cargol bover,

jo també vindré’.

 

La cantàvem quan era molt petita, agafades de la mà, fent rotllana” (Pilar Ortiz De Paz), “Només recordo això, d’una rondalla:

‘Conillets, amagadets,

que la llebre va a caçar”…

 

Si algú la sap, que continuï” (Carlos Piqué Terrés), a qui Maria Gloria Llombart li fa costat i continua la cançó:

“Carlos Piqué Terrés.

‘… de nit i de dia,

la llebre corria.

Conillet, esteu ben amagadets?

Si no em portes un conill,

t’estiraré les orelles així’[2]

 

(i se li estiraven les orelles a la nena o al nen)”; “Cantant,

‘Conillets a amagar, a amagar,

que la llebre va a caçar.

De nit i de dia,

la llebre corria.

Conillets, esteu amagadets?

Amagueu-se[3]

que la llebre ve’.

 

Era la cançó per jugar a fet i amagar[4](Rosa Bou Ferreras), “Conillets, amagau, amagau[5], / que la llebre surt del cau’” (Lurdes Pibernat), “’La fadrina va a la font, / a buscar un càntir d’aigua’…: cançó. I una altra: ‘A la voreta de la mar, / n’hi ha una donzella, / que brodava un mocador’… Són cançons que cantava ma mare” (Carmen Pelegri Moratona), a qui Iaia Bisbal li comenta “Ei, ‘refilant com un ocell / i dansant com una daina’… La meva mare va néixer el 1916” i M Teresa Ramionet li afig (respecte a la cançó de la donzella), “Quan era petita, la meva àvia, nascuda al 1900, m’explicava el conte de la Maria Cendrosa. Era un conte molt similar a ‘La Ventafocs’. No el recordo amb detall. Recordo frases: ‘Potser sí, potser no, que n’era jo’…

Una amiga m’ha dit ‘No és ben bé La Ventafocs però s’assembla!’

Està en un recull de contes populars de la Rosa Regàs” (Mercè Ramionet), “’Que brodava un mocador, / és per a la reina. / Mariner, bon mariner, / porte’m fils d’or i de seda’… Més o menys”[6]; “Havia sentit la cantarella que ens feia enfadar:

‘Hi havia una vegada un rei

que tenia el cul vermell

i cagava de gota en gota!

Merda per qui m’escolta!

Diu que el rei

del nas vermell

tenia tres filles

que no tenien faldilles,

els hi va fer de paper

i va ploure i se’ls hi va desfer’ (Mercè Ramionet), “’Uni, dori, teri, cuteri, matalanveri, viv, viro conté, bé que dotze són’. Això ens ho deien, a la canalla, a casa, quan eren petites” (Angela López Colome), “’La caputxeta vermella’, ‘La Blanca Neus’, ‘La Ventafocs’”[7] (Fina Juarez), “’Un cargolet se n’anava a l’escola perquè volia anar a aprendre a llegir. Quan va arribar-hi, l’escola era tancada perquè havia arribat l’estiu” (Cel MJ), “L’àvia sempre explicava el mateix. Eren els primers anys quaranta. I era un xic terrorífic. Ella sorgia un mixo[8] mentre contava la rondalla. Encara recordo els sorollets del didal tocant a l’ou de fusta” (Maria Angels Buxados). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Cal dir que, ací, hi ha respostes que són respecte a cançons que poguessen haver cantat rondalles de músics, motiu pel qual, posteriorment, introduírem el sinònim “contes”.

[2] Per tant, la cançó diu així: “Conillets amagadets, / que la llebre va a caçar / de nit i de dia, / la llebre corria. / Conillets, esteu ben amagadets? / Si no em portes un conill, / t’estiraré les orelles així”.

[3] En la forma genuïna, diríem “amagueu-vos”.

[4] En paraules d’un oncle meu, nascut en 1948, jugar a “conillets a amagar”.

[5] Durant el joc, es canta “Conillets, ‘magau, ‘magau”.

[6] En un comentari entre aquestes tres dones, veiem interés per lo que reberen de les seues àvies, de les seues mares i, com escriu Maria Angels Buxados, confiança en què els fills i nets “ho recorden amb carinyo.

[7] En aquest comentari, la majoria dels contes també tenen equivalent en castellà i no figuren entre els que hem vist majoritàriament. Podrien haver penetrat en la cultura popular mitjançant l’ensenyament obligatori del castellà en les escoles i a través de la televisió.

[8] En el DCVB, veiem que vol dir “Gat, en llenguatge infantil”.

“L’àvia materna era qui ens explicava més històries” (Rita Carbó Serra)

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens afegiren“’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné), “Todos estos”[1] (AnaMaria Banaag), “Tengo dos ejemplares de ‘rondaies mallorquines’. Una, del año 1916 y 1941. Jordi des Recó (Antoni M. Alcover, Pre…)” (Juana Pujol), “La meva padrina nasqué a l’any 1911 i ens contava ‘L’amor de les tres taronges’ i ‘La flor romanial’. Mu mare també les contà qualque vegada i jo, qualque pic, les contava a la meva filla, de més petita” (Xesca Moll), “’En Joanet de sa guerra’!” (Miquel Barceló), “’La flor romanial’, sobretot, i em feia por.

‘Sent olor de carn humana[2] i en menjarem tota sa setmana’” (Xisca Pi), “’Es gegant i es geperut’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”[3], el 4 de desembre del 2022 i en acabant ens plasmaren “’El conte del mig pollet’, que se’n van a les festes de Beniatjar, Vall d’Albaida, ‘La flor lliri blau’” (Llum Grau Borrás), “’El conte d’en Mejanet Pelacanyes’. No el recordiu[4] gaire, sortien les taules de multiplicar. Era un nen trapella” (Lidia Gratacós), “Ses rondalles mallorquines d’en Jordi des Recó” (Catalina Bernat Sastre), “Ni la meva àvia, ni la mare em varen contar mai cap conte. El pare ens contava les rondalles. També ho feia una cosina gran, per entretenir-nos” (Antònia Cabot), “’El conte de les tres taronges’. Era el que més m’agradava…” (Maripepa Brustenga), “L’àvia materna era qui ens explicava més històries. Sovint, eren coses verídiques que li havien passat, a ella, quan era petita, però ho sabia amanir molt bé i ens tenia bocabadats. Sempre li demanàvem que ens expliqués aquella o aquella altra” (Rita Carbó Serra), “L’àvia paterna ens explicava ‘El cigronet’ i afegia ‘que, a mi, m’havien sobrat sota una col de l’hort del veí’” (Neus Soler Rodríguez), “La meva àvia me n’explicava, sovint, un que feia moooolta por. ¿Algú el sap? El de la minyona que li va prendre un anell a la seva mestressa?” (Carme López Borràs), “Els meus pares es varen casar i volien una nena. El meu avi va anar a l’hort, passava un avió i em va tirar a mi. Ja varen tenir una nena!!!!!” (Rosa Cortina Mercader[5]), “A jo, les rondalles mallorquines m’agradaven molt i era quan em quedava quieta i embadalida” (Catalina Conti Negre), “Només en recordo una de l’avi matern. Alguna vegada que fèiem vida conjunta o el visitàvem, si era a l’hivern, ens posàvem entorn la llar de foc i ens contava alguna facècia que ens feia gràcia. (…) Me n’ha vingut una a la memòria, facècia, més que no pas conte, que ens explicà en certa ocasió. Deia: ‘Jo caic, jo caic’ i ens ho anava repetint encaterinant-nos ‘Jo caic, jo caic’ i, quan ens tenia prou encantats, sense que ens n’adonéssim, agafava un tió petit, cremant i el llançava xemeneia amunt, tot dient, amb una certa estridència ‘Cau, dimoni, caigui!!’. I, en esclatar sobre el caliu, escampava una sèrie d’espurnes roentes que ens feien saltar del seient esbalaïts. A ell, li cabia un pa a la boca, de la rialla” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, dir-vos que, aquesta vesprada hem trobat unes línies del llibre “Àngels i monstres: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, de fa poc i escrit per Antoni Maestre Brotons, en què l’autor exposa unes pàgines interessants sobre el matriarcalisme en la família catalana (pp. 30-31). Es pot llegir en Google escrivint prèviament “la Catalunya matriarcal”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que AnaMaria Banaag, en un primer comentari en forma de foto, ens exposà sis toms, dels més de vint, de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i publicats per Editorial Moll o bé per Institució Francesc de Borja Moll. Els membres de l’esmentada institució, des del 2015, són els continuadors de l’edició que feia la històrica editorial, la qual s’havia creat en 1934.

[2] Aquest detall de la carn humana també figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a principis del segle XX, i que podem llegir en l’obra “Rondallari de Pineda”, de Josefina Roma.

[3] Hem inclòs u dels comentaris, però no en conjunt amb els altres, pel seu interés: “’Una vegada, un noi es va enamorar d’una noia però, abans de comprometre’s, volia saber si la jove era polida (neta) i la va posar a prova. Va dir-li que el seu cavall s’havia fet una ferida i, per curar-la, necessitava borró d’aquell que es feia a sota el llit. I ella li contestà que a casa seva n’hi tenien molt. Aleshores, el festejador se’n va desdir’… La meva mare era nascuda l’any 1920” (Rosa Cortina Mercader).

[4] Textualment.

[5] En aquest cas, es tracta d’un conte per a explicar el naixement de la xiqueta.

“La padrina m’indicava per on passava el gegant” (Maria Sitges)

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens comentaren[1] “’Les set cabretes’” (Carme Andreu), “A mi, m’explicava rondalles a la vora del foc, la meva tieta, al cel siga, contes com ‘La Marieta’… I em moria de por (…) https://cordill.cat/2017/06/30/marieta-marieta-soc-a-lultima-escaleta[3]).

I una cançó que, la meva mare, em cantava i jo plorava perquè em feia pena:

‘Què és aquest soroll

que se sent en el bosc?

Són els amiguets

que caminen sense esclops.

Ai, escloper,

sense fusta no els pot fer.

i els pobres aneguets

porten els peuets nuets’(Roser Puig Volart), “La Ventafocs” (De Barceló Teresa), “’El patufet’ era el conte estrella i també ‘La rateta que escombrava l’escaleta’” (Antoni Vilaplana Civit).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “’La flor romanial’, ‘En Toni Garguel·lo’” (Catalina Bover Nicolau), “’L’amor de les tres taronges’, ‘En Patufet’, etc.” (Trinidad Medrano), “N’Estel d’Or’ i ‘N’Espardenyeta’” (Esperanza Perello), “A mi, de petita, la padrina em llegia les rondalles mallorquines de Mossèn Alcover. Totes.

Els contes estrangers, els vaig conèixer molt després” (Rosa Galmes), “’Això era un rei que pelava faves, li queien ses baves dins un ribell’. No sé de quin any és, però tenc molts d’anys i record a sa padrina quan m’ho contava” (Isabel Capellà), “’Això era i no era, i un brou faci la cadernera, un almud per jo i, per tu, una barcella’. Així començaven quasi totes i acabaven després de la boda de la filla del rei amb el Superman de torn. ‘I, si no són vius, són morts i, si no són morts, són vius, i en el cel mos vegem tots plegats. Amén’” (Rosa Galmes), “A mi, sa padrina me’n contava moltes i de memòria, ja que no sabia llegir, i les sabia totes. Me’n recordo una que m’impressionava molt, que era ‘Es ca negre sense nas’”[4] (Toni Tauler Fabre), “’El poal florit’” (Bàrbara Dalià Martorell), “’Na Magraneta’, ‘L’amo de So Na Moixa’” (Marga Cantallops Roca), “A mi, la meva padrina, em contava la de ‘Peret de sa murtera’, que va aconseguir enganar al matrimoni de gegants, sortir de la bota i fugir escapat.

També ‘El gegant de l’ermita’, que m’agradava molt perquè nosaltres vivíem a baix de l’ermita de Manacor i la padrina m’indicava per on passava el gegant[5].

Aquestes han estat les més significatives de la meva padrina” (Maria Sitges), “’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació alta en relació amb aquest tema (que toca u dels punts on menys penetració ha tingut el castellà), en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per a fer més senzilla la lectura, a vegades, no posarem en cursiva els títols de les rondalles.

[3] Com a curiositat, diré que, el 10 de gener del 2022, després d’entrar en aquest enllaç, que porta a la rondalla “Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta”, en la web “Cordill. La cultura de casa”, amb una versió amb moments semblants a frases que jo havia sentit des de xiquet, als meus pares (“Marieta, Marieta, que estic en el primer escaló”, en el meu cas, i els pujava successivament), veiérem que, en la banda de baix, hi havia l’entrada d’un escrit interessant i que, des d’ací, recomanem: “Adéu a les rondalles” (https://cordill.cat/2021/12/06/adeu-rondalles), en relació amb les rondalles en el segle XXI.

[4] Resulta interessant veure que Angels Jori comentà a Toni Tauler Fabre que a ella també li contaven “Es ca negre sense nas” i que Toni Tauler se li oferesca a cercar en quin tom de les rondalles figura aquest conte…, que li ho escriga i que Angels Jori, entre altres coses, li comente “El cercaré”.

[5] En relació amb aquestes paraules sobre els llocs geogràfics, durant una conversació que tinguí amb Pere Riutort, en el 2021, em digué que la cosa geogràfica em dificultaria el seguiment de la lectura de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover com també part del vocabulari. En qualsevol cas, vull dir que la voluntat  d’entendre paraules i expressions, el context i comptar amb un bon diccionari, com ara, el DCVB (per Internet), aplana prou el camí, com també preguntar, puntualment, per exemple, mitjançant Facebook.

“Reina dolça”, més que simples paraules

 

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha la rondalla “El conte de l’alfabegueta (Arreplegada a Mutxamel)”, en què podem llegir que una xica fadrina, Roseta, “d’ençà de la mort dels seus pares, que la deixaren molt petita, s’havia convertit en una xica fina i polida que enamorava amb la mirada. D’altra banda, també cal dir que l’àvia de Roseta la va instruir el millor que va saber en totes aquelles coses que pertocaven a una donzella com era la seua néta” (p. 30).

Direm que, en la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí, podem llegir que una jove, Carmeta, “conservava la seua amabilitat” (p. 47), un tret que es considera positiu, i, a més, que, quan acabà Carmeta, “va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir:

-Carmeta, filla, podries fer-me el monyo?” (p. 47). I, un poc després, veiem que, “Mentres que la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava” (p. 47), que “Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué:

-Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda” (p. 47). Ja veiem, per tant, una part més de la pedagogia matriarcal que es transmet en les cultures matriarcals: l’obertura, el tracte afable amb les persones i, per exemple, cap  a les persones grans, ací, cap a una anciana.

En moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix la figura de la jaia, de l’àvia o de la velleta molt oberta i que, fins i tot, connecta molt bé amb els xiquets i amb els jóvens. Així, en la rondalla “S’aucellet de ses set llengües”, que figura en el Tom XIV, una jaieta diu a un al·lot, fill de reis (com també un germà seu i una germana), què haurà de fer per a tenir molt aplanat el camí i, entre altres coses, podem llegir “Ell[1] es posarà a cantar, i N’Aineta[2] romandrà desenfadada. Llavors, ell voldrà que l’amolleu; però vosaltres no l’heu d’amollar fins que no vos haja fet trobar ton pare i ta mare… Hala, Miquelet, fill de rei!, trompitxa, que bona tanda t’espera!…

-Germaneta, que Déu la vos pag, sa mercè que m’heu feta,  així com jo i es meus germans la vos agrairem tota la vida -diu En Miquelet.

I ja va esser partit de bell nou, camina caminaràs” (p. 41).

El 24 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Quin era el paper de la ‘senyora ama’, de la ‘mestressa’ o bé de la ‘madona’ en l’educació dels fills i dels nets? ¿I el de l’avia (o padrina)? Gràcies” i, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Francoise Ramon em comentà “Diríem que sa padrina ja havia donat s’educació as seus fills, això era una veritat. I molt estricta, perquè havien de fer ses coses molt ben fetes… Però ses padrines, pes nets, eren molt blanes, per qüestions de donar ordres, perquè no totes ses padrines tenen que ser severes. Ses padrines només són per carinyar i fer-los goigs en tot lo que es pot”.

En línia amb la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí arreplegades per Joaquim G. Caturla, i amb les paraules de Carmeta i de la velleta com també amb el comentari de Francoise Ramon, direm que, el 12 de novembre del 2021 (un dia després que jo hagués passat per un metge del cor, qui em donà l’alta després de més de quatre anys de bon seguiment, i que, quan li preguntí com podria millorar jo la coordinació entre el cap i el cor, a què ell em respongué “Mente sana. Tú sabes” i que, eixe dia, plasmí en el meu mur) Montserrat Cortadella m’envià un missatge que, un poc després, passí al meu mur i a distints grups de Facebook, amb intenció d’esbrinar sobre l’educació matriarcal.

El text de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta de més de setanta anys, deia així:

“T’envio aquestes frases de la iaia:

‘Ets una joia’.

‘Vals or’.

‘Els llavis, de robí d’or’.

‘Les dents semblen perles’.

Jo, a la meva neta:

‘Perleta’”.

I, a més d’aquestes paraules, el text del missatge que posí en Facebook, deia “¿Quines paraules o bé frases, en aquesta línia, vos deien les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Els agradaven els dolços? Gràcies”.

La pregunta sobre el gust pels dolços tenia a veure amb unes paraules que em digué ma mare, el 14 de gener del 2021, per telèfon, en relació amb la seua àvia paterna, l’àvia Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em recordaren, des de molt prompte, unes paraules tretes del document “Saviesa ancestral”, del 2009, sobre pobles indígenes, en què, per exemple, la dolçor, àdhuc, estava present en el parlar, entre altres coses, com a resultat del major vincle amb la terra i amb la natura: “Ella era molt cuinadora. I li agradaven molt els dolços. Li eixien dolcíssimes, les coques cristines”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens respongueren “Perla fina. Ma tia-uela nascuda al 1902” (Majo Ortells), “’Cua de sangrantana’, la meua àvia” (Eva Rosello), “La meua àvia materna era socarrà i ens deia ‘les meues pelaïlles[3](Leo Sanchez), “Ma uela em deia ‘pela(d)illa dolça ensucrà(-da)’” (Pura Escriva Eleneta), “El meu ‘princés’ d’Astúries” (Jose V. Sanchis Pastor), “Perla fina, coral diamant’. En eixe orde i de carrereta” (Conxa Soriano), “Perleta” (Soledad Huertas Rico), “Ma tia em deia ‘perla’(Amparo Carpi Melia), “Ai, el més guapo”(Saoro Vidal), ’Tens la cara dibuixà, ma mare” (Maria Jo Ruiz), “Quina pelaïlla que tinc” (Adela Dura Dura), “Reina dolça” (Adela Dura Dura), “A mi, em deien ‘pelegrí’, en el sentit de rara avis(Fermin Colomer Leche, qui em m’afirmà que li ho deien en sentit positiu), “Bescuit de dotze ous” (Mila Perez).

Com veiem, les avies (com també les mares i, a més, hòmens pertanyents a la família), facilitaven la proximitat en les relacions i, per descomptat, a través d’un vocabulari que, com apareix reflectit en més d’una rondalla, aplanava l’educació dels infants, la dels xiquets, a banda, la dels jóvens i, igualment, l’obertura dels aprenents als qui els transmetien aquestes paraules, als altres i a lo que passava pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] L’aucellet.

[2] La germana d’aquest al·lot i del seu germà.

[3] En moltes respostes, figuren les formes “pelaïlla”, “pelaïlles”… en lloc de les genuïnes “peladilla”, “peladilles”. Hem plasmat les primeres perquè són les que reflecteixen les paraules, o bé les frases de les persones que les deien.

“Les rondalles és cosa de tots” (Ximo Caturla)

 

En relació amb les paraules d’Albert Llueca, el 28 de setembre del 2021, després que la vespra hagués parlat amb ma mare i que ella em parlàs sobre el seu paper en els escrits que mon pare feia com a catequista, considerí interessant fer una pregunta, en el meu mur i en distints grups de Facebook, sobre les rondalles: “¿Considereu que contar rondalles a xiquets, a jóvens, a pares i a vells és una cosa de poble? ¿Preferiu contar-ne, per exemple, de les que vos narraven les vostres àvies (també conegudes com padrines o majores), com a mitjà de transmissió de la saviesa del poble? ¿Què opineu?

Personalment, considere que és molt important per a la formació de les persones i per al desenvolupament creatiu i del sentiment de comunitat”.

Les respostes, en el meu mur, el 28 de setembre del 2021, foren “Com si els nens i nenes de ciutat no els agradessin els contes. A Catalunya, hi ha colles de contacontes que van reunint canalleta i els van contant contes, i són a ciutat i als pobles” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, Ximo Caturla comentà “Contar rondalles als xiquets és una de les coses que més agraeixen ells. Jo tenia una iaia rondallaire i sempre ens en contava a les nits d’estiu.

Però ara sóc jo el iaio rondallaire. I les meues nétes n’estan encantades.

Això és cosa de tots i vos assegure que aprenen millor l’idioma”.

En el grup “Dialectes”, el 28 de setembre del 2021, comentaren “A mi, m’agrada explicar-ne i que me n’expliquin. De fet, quan expliquem arguments de sèries a un amic o quan expliquem ‘aventuretes’ nostres, no és una mica com si expliquessin contes també?”, a qui contestí “Des de xiquet, m’han agradat molt els contes. I, ara que he llegit moltes rondalles en llengua catalana, veig que, en poquíssims casos, hi ha una moralitat al capdavall de la narració, però que els missatges sobre com s’entén que hauria d’actuar una persona, sí que apareixen al llarg de moltes narracions: agraïment, iniciativa, obertura, bon tracte cap als altres, bon cor, etc. La lluita pel poder no és dels més esmentats, però sí, en molts casos, l’accés al poder fent lo que podríem dir joc net.

Per això, en part de les ‘aventuretes’ de què parles, sí que pot haver-hi una semblança amb les rondalles”. Maripepa Brustenga escrigué “És bonic fer-ho i crec que important perquè no es perdin. Però els nens d’avui no estan per aquestes històries. No s’hi senten reflectits.

En canvi, més grandets, volen que els expliquis coses de quan érem petits o joves o, fins i tot, dels besavis…Els serveix per comparar i per adonar-se de com es vivia no fa tants anys. Tinc nou nets”. Immediatament, li responguí “Jo, ara, més d’un dia, li’n conte, a ma mare (o bé, li’n comente) i ella s’ho passa bé.

Fins i tot, ha vist que, en moltes, la dona no és un figa molla”.  I Maripepa Brustenga afegí “És bonic això…

La dona, encara que, sovint, a l’ombra, mai no ha estat una figa molla”. Tot seguit, li fiu una xicoteta explicació de l’expressió “ser un figa molla”i li comentí que eixa era la forma correcta i no la que, “Més d’una vegada, es diu en femení”.

En resposta als comentaris de Maripepa Brustenga, Daniel Lucas Fuentes li escrigué “Sí que ho estan. Jo, als meus, els hi dormia amb contes i, cada dia, un. Al final, els havia d’inventar”. A continuació, comentí a Daniel Lucas Fuentes, que, al meu coneixement, “Això també és bo. Per exemple, pots dir al xiquet ‘I ara, tu, ¿com continuaries el conte?’. I, aleshores, dir-te ell, ‘¿Val que…?’. I tu, ‘Doncs, com havíem dit… i, a més,…’”.  Un altre comentari relatiu a les rondalles fou “A casa, als estius a la masia, ni hi havia tele, ni electricitat i, a la llum d’un cetilè, escoltàvem tota mena d’històries”

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Un rei, Pepet, amb un estil de govern matriarcal

 

El 22 de febrer del 2021, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida), molt col·laborador, m’envià un correu electrònic en què hi havia dues fotos d’una rondalla valenciana de línia matriarcal, que diu així[1]:

EL RECTOR DE BENIGANI[2]

Puix, senyor, açò era un Rector que estava molt gros…

Ara, no creguen vostés que este Rector que estava tan gros , és aquell que, per culpa de l’airet de Ponent, caigué de tos.

No, senyor. Este Rector era un Rector que vivia en Benigani en temps del rei Pepet.

Tampoc han de creure vostés que este rei Pepet era el germà de Napoleó, sinó que  era un rei molt demòcrata, molt simpàtic, molt bona persona i, sobretot, molt justicier, que tenia la seua Cort en València, en l’època feliç en què la canya parlava i els gossos anaven a peu. Tanmateix, el rei Pepet era molt aficionat a tallar caps i errava poques voltes.

Quico Pantorrilla era un pastor de cabres que li semblava físicament.

El Rector, ocupat només de la seua ciència, no veia res, és a dir, tampoc hi havia res a veure, perquè el xic i la xica mai s’havien dit res: es miraven i prou.

 

II

 

-¿Què li passa, senyor Rector? Ve vostè hui malhumorat. Des de que s’ha assentat sobre eixa penya, fa mitja hora, que no ha dit pruna, ni ha tret el diari, ni quasi es meneja. A vosté li passa res.

-Home, sí que em passa –contestà el Rector. –Deixa les cabres que pasturen, i assenta’t ací, que vull que parlem.

-Vosté dirà.

-Tu saps que el rei Pepet, nostre volgut Sobirà, és molt aficionat a buscar el consell de persones sàvies.

-Bé, ¿i què?          

-Lo que tu no saps és que tinc orde de presentar-me en el palau dins del terme de quinze dies. ¿Qui li haurà parlat de mi?

-¿I això el té tan cavil·lós?

-Home, és que tu tampoc saps que, quan crida a una persona sàvia, la posa a prova a la seua manera i, si no li resulta a gust d’ell, li lleva els càrrecs, les dignitats, els béns, i tot lo que té, i el deixa per a anar a captar. Això, si no li talla el cap.

-Motiu de sobra hi ha per a que vostè estiga seriós, però vostè té la culpa de lo que li passa. Si vostè no tinguera eixe afany de passar per savi, fóra que ningú l’haguera pres en comins, i haguera anat al Rei amb l’encàrrec. Ara, aguante’s i rossegue ferro.

-¡Carai! ¡Vaja!, quin consol que em dones”.

En aquesta rondalla, veiem un rei, Pepet. El nom, ja de per si, ens parla d’un rei obert, familiar, ja que no utilitza un nom formal, ni llarg, sinó el casolà (com tampoc cap malnom). Però, a més, se’ns diu que era “molt demòcrata, molt simpàtic, molt bona persona”, trets que podríem considerar en línia amb el matriarcalisme i receptius. Ara bé, remarca que era, “sobretot, molt justicier”, això és, que era estricte en la justícia i que, òbviament, primaria prou l’honestedat i la bonhomia de tots els ciutadans del regne.

Quant al capellà, que cal dir que forma part d’u dels grups socials que més ixen escaldats, com ara, en les cançons (i en els poemes) de línia eròtica en llengua catalana, podríem dir que, implícitament, representa la influència castellana, ja que se’l relaciona, com ara, amb la prepotència i que, en eixe sentit, en aquesta rondalla es prima la humilitat i no el que u actue com si fos un setciències (ací, el rector).

I diem açò, perquè, en molts casos, des del segle XVI, quan el castellà passa a ser la llengua de la Cort i quan la Cort romandrà en Castella i, a més, quan el rei (que feia ús del castellà), donava prioritat a la llengua castellana i comença a anomenar bisbes castellanoparlants per a moltes diòcesis de tot l’àmbit lingüístic de la Corona Catalanoaragonesa, i, a més, com a cap d’estat, afavoreix intents de castellanització per part de l’Església i, en altres casos, d’introducció ràpida de sants castellans, com ara, Sant Isidre, per a  substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic. Cal tenir present aquests fets històrics que no convé ocultar, sinó fer que estiguen a l’abast de la població.

Els actes de fer ostentació tampoc no van en línia amb el matriarcalisme  i, a més, es valora positivament la saviesa (ací, la del pastor de cabres), un home que, com podem imaginar, portava les cabres d’un lloc a un altre i, a banda, aprendria de moltes persones i, com aquell qui diu, coneixeria més el camp i la vida, a diferència d’un rector, en paraules del narrador, “ocupat només en la seua ciència”. Finalment, com es sol dir, popularment, el pastor, amb bones paraules i sense recórrer a una ironia que pogués ferir el rector, li diu que, si el capellà no hagués actuat com un sabut, possiblement ningú no hauria informat el rei.

¿Era el rei, un amic de les persones setciències o, més aïna, era una persona oberta al saber, als seus ciutadans i amb trets semblants als que van units a moltes velles, dones i, fins i tot, xiques jóvens, en moltes rondalles recopilades en Pineda de Mar i que, a més de fer el paper de mestres, de conselleres, de sàvies practiques, tampoc no promouen el menypreu cap als altres? Doncs, com moltes d’aquestes dones. Sí, és rei el personatge, un home, però la manera d’actuar, matriarcal. Una cosa no desfà l’altra.

 

 

Notes: [1] Ací hem adaptat lingüísticament la rondalla i, fins i tot, hem traduït castellanismes inadmissibles que figuren en l’original.

[2] En l’original, hi ha una nota en què, textualment, es pot llegir “Este Cuento está basat en una llichenda que me contà m’agüela cuant yo era chicotet”. Estem parlant, doncs, d’una llegenda relatada per l’àvia quan ell era un xiquet.

La dona salva l’home: exemples en rondalles catalanes de línia matriarcal

 

Comentarem que, en l’obra “Rondallari de Pineda, amb moltes rondalles recopilades a primeries del segle XX per Sara Llorens, ens hem trobat una quantitat interessant en què no es fa, precisament, una lloança del poder i que, en tot cas, sí que es parla de persones amb autoritat, dues coses molt diferents. I, en eixe sentit, en molts casos, apareix la figura de la vella i, igualment, la de la mare o, si no, la d’una altra dona (com ara, una jove) qui, per exemple, facilita que un jove es salve. Així, afegirem que l’antropòloga Josefina Roma, respecte a aquest tema, en les rondalles arreplegades per Sara Llorens, comenta que, quan cal triar entre “fer el bé o el mal, la natural inclinació de l’heroi cap al bé, el farà triomfar dels seus enemics, que busquen fer-li mal, o aprofitar-se de la seva sort i prendre-li” (p. 38) i, en eixe sentit, Josefina Roma addueix que, “Quan la tria s’esdevé entre regals, sovint, la humilitat és el criteri vàlid: ‘No em pertoca’, diu l’heroïna que se li ofereix pa blanc, o un vestit molt ric, en el conte que estem considerant[1]” (p. 38), lluny, a més, del culte “al triomf i l’èxit immediat” (p. 38), en lloc d’optar per lo que “aparenta ser un problema o complicació immediata” (p. 38), i, per això, fa aquesta pregunta: “Perquè, com sabem que el que es presenta com una desgràcia no amaga dintre seu la possibilitat de créixer internament i aconseguir finalment la plenitud desitjada? Aquest sembla que és l’ensenyament de les tries que ens proposen les rondalles, i, per les quals els nens i els adults, en qualsevol etapa de la vida, havien d’aprendre el difícil art de la decisió i de la tria” (pp. 38-39).

Una altra característica de moltes rondalles de Pineda i que em cridà l’atenció, molt prompte, és que apareix la figura del rei (és a dir, lo que en psicologia, simbolitza l’autoritat) i, si no, per exemple, de la velleta (una altra autoritat), en què, en lloc de premiar el més agressiu o el més flatós, prefereix la persona molt oberta i, a més, molt col·laboradora mitjançant la bondat. Així, en la rondalla “La Culdolla (variant B)” , llegim que “Ella anava plorant d’un cantó a l’altre fins que troba la velleta, li dóna un bastonet i diu: ‘Bastonet, bon bastonet, per la virtut que Déu t’ha donat, torna els ulls a aquesta noia’. Ella va recuperar la vista i la vella li va regalar el bastonet, i anava pel món curant la gent cega, fins que el rei ho va saber, la va fer anar a palau, la va reconéixer i s’hi va casar” (p. 65).

Podríem lligar aquesta part del conte amb unes paraules de l’historiador Jaume Vicens i Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[2], publicat per Edicions 62 (1a edició, del 2013): “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), de línia matriarcal.

I, en aquest sentit, en lo tocant a lo comunitari, direm que, si bé hi ha rondalles en què l’heroi és un home i allibera “del més enllà feréstec” (p. 98) la dona (que hi romanien presoneres encara) per mitjà de l’acció que  “les deslliurarà tot matant el personatge poderós que les reté” (p. 98), també és cert que, com indica Josefina Roma, “Però elles també tenen la saviesa d’aquest contacte amb la mort i, per això, poden aconsellar l’heroi, de tallar l’orella de l’enemic, perquè tot el seu poder s’hi reproduirà.

El consell d’utilitzar les armes rovellades és cabdal perquè permet guanyar la batalla, no amb el sistema de valor dels vius, sinó amb el de l’inframón[3](p. 98), un tret clarament matriarcal i, fins i tot, finalment, en agraïment, de la mateixa manera que, per exemple, en més d’una població catalanoparlant, amb motiu de la celebració de la festa matriarcal dels Sants de la Pedra, “L’aliment que demana per fer l’anell és el de l’ofrena per als difunts, ametlles o fruites seques, pa i vi” (p. 98). La primera vegada que llisquí aquestes darreres paraules, immediatament, escriguí, en la mateixa pàgina del llibre, “a la terra” (en relació amb els difunts) i “Sants de la Pedra”, com veurem tot seguit.

Però quan, en el paràgraf següent del llibre, parla que “Finalment, una cop la iniciació ha estat acomplerta, gràcies als dons que ha replegat en el seu procés iniciàtic, pot entrar amb tot dret a la plenitud” (p. 98), em recordà un escrit que figura en el relat “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[4] (editat en 1980, p. 42),  en què un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[5]”, un home, un fruit, un projecte…) a la valentia (la calor de l’estiu, i, així, ja estan fets uns hòmens, braus, amb gosadia, amb criteri propi i com a sobirans de la seua vida).

En l’escrit de Carles Macià, hi ha que la mare d’un jove indi s’acosta al seu fill, a qui, son pare, Ploma Negra, dona una bossa que el xic havia de portar a un amic i cap d’una tribu, Cavall Solitari, d’un altre país. En aplegar, el jove, al nou país, “Cavall Solitari la va prendre i en va traure el contingut: un grapat de pedretes verdes a ratlles blanques” (p. 42).

Més tard, el jove, en tornar al poblat d’on és natural, lliura a son pare una bosseta (enviada per Cavall Solitari). Llavors, “Ploma Negra va prendre la bosseta i va vessar-ne el contingut a la seua mà: un grapat de pedretes de color roig viu” i entén el missatge. Immediatament, el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu: “—Ploma Negra i Cavall Solitari són guerrers braus i savis. Ells saben fer parlar les pedres: les verdes han dit que tu has anat del teu país al de Cavall Solitari; les vermelles, que tu n’has tornat. Ploma Negra és un guerrer brau i astut. Ell sap com fer córrer el temps: en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”.

I, després d’haver escrit aquestes línies sobre aquest relat (fet, a propòsit, en un llibre preparat, principalment, per a adolescents que tenen onze o dotze anys), direm que hi ha goigs o, per exemple, una novena de Calasparra[6] dedicada als Sants de la Pedra (de 1765), en què apareixen els colors blanc en les assutzenes (també sinònims de “lliris blancs”) i les relacionen amb Pèrsia; en canvi, quan Abdó i Senent apleguen a Roma (o bé, amb la mort) o bé apareix el color porpra (relacionat amb la penitència i, per exemple, amb el sacrifici[7]) o bé el color vermell (goigs de Llorenç de Rocafort). Recordem que la porpra, a banda de ser una matèria colorant roja, és, com llegim en el Diccionari Català-Valencià-Balear”, el color vermell fosc tirant a morat,  una tela tenyida de porpra i també “Vestits de porpra portats com a emblema d’autoritat, especialment pels emperadors, pels cardenals, etc.; la dignitat imperial o cardenalícia”.

Així, els germans Abdó i Senent, després de la mort (això és, de la seua condició de xiquets, des del punt de vista psicològic i ritual), passen a ser sants, ja que han sacrificat la seua vida per la defensa del cristianisme i, per tant, com la llum del dia[8] (o com lo que, inicialment, era un gra soterrat en la terra), ha aplegat el moment de màxima lluminositat del dia (juny i juliol) i, així mateix, es pot oferir part de la collita (la vida dels sants, el forment) en acció de gràcies.

Un altre signe de matriarcalisme i de què la dona actua com a cap de colla, amb molta iniciativa i que la tenen com una autoritat moral, figura, com ara, en aquestes línies de la rondalla “El Gegant”, treta del llibre “Rondallari de Pineda”: “La noia diu: -Sí, aquí hi ha un rei que a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però si em creieu a mi, per això, no us matarà pas. Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però al cul del sarró veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i amb aquell guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (pp. 101-102).

I, un poc després llegim que, “Quan va ésser dalt, tots dos, li van dir que si es volia casar amb ells, i ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102). I, finalment, no solament ella complirà la paraula, sinó  que el Gegant fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, al capdavall, la filla del rei accepta el Gegant com a marit, ja que “El rei va dir a la seva filla que amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia la paraula donada” (p. 103). Per això, a finals de la rondalla, hi ha unes línies que diuen entre qui dels tres hòmens triaria la filla i, “L’endemà, tornen a esperar-lo, ell[9] s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

Però ell, res de voler-se aturar.

Al cap d’avall del tercer dia s’hi va aturar i la filla dels rei el va abraçar. I es van casar. I als dos companys els van matar, per dolents” (p. 104).

A més, hi ha una versió molt semblant, que és la rondalla “Les noies encantades al pou”, amb uns passatges que plasmen el matriarcalisme vinculat a la llengua catalana:  “En tornar-se ell a trobar a baix i sense que ànima vivent li tires una corda per a salvar-lo, li va venir al pensament el consell d’una de les noies, que era que, si tallava una orella del gegant, els miracles que feia el gegant també els faria ell.

Veient-se tan desemparat venta mossegada a l’orella tallada i… es troba al seu poble” (p. 105). Per tant, l’home, que és u dels tres germans de què es fa esment a principis de la rondalla, aprova lo que li ha comentat la xica (noia).

I, al capdavall de la rondalla, no solament les noies i el pare (el rei) són al balcó esperant el xicot, sinó que, àdhuc, el jove, “d’un cantó a l’altre, amb el cavall… i cops de grips!

Les noies: -Pare, és aquell! Pare, és aquell!

I el rei: -Bé, sí, però, qui és qui l’agafa?

El tornen a perseguir. Ell també venta mossegada a l’orella i… cap a ca l’amo! L’amo li va pregar que s’hi presentés perquè, si no, el matarien a elll. El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar.

Les princeses el van abraçar, dient que era el qui les havia tret de l’encantament.

Van matar els dos germans dolents i ell es va casar amb la qui l’havia aconsellat” (p. 107).

Per tant, podem veure que la rondalla plasma alguns trets clarament matriarcalistes: es prima, per exemple, a) l’honestedat, b) la bondat, c) tenir en compte les persones col·laboradores i, fins i tot, d) tenir present les que, a més de fer-nos costat i de ser bondadoses (el cas de l’amo que és argenter), encara que no ocupen càrrecs de poder de molt de ressò (reis, bisbes, capitans, etc.), podrien córrer perill de mort (“El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar”), això és, la sensibilitat pels altres. I ,això, a partir d’un personatge masculí, que no d’u femení, però que reflecteix una educació matriarcal. Finalment, e) el premi, perquè el jove havia fet mèrits, és el casament amb la filla que li havia fet possible que ell aconseguís l’objectiu. Així es confirma allò que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. I, com veiem, d’una manera de comandar oberta i en què l’home aprova de bona gana lo que ella li comenta al principi, fruit de la saviesa pràctica (vinculada a l’arquetip del rei) de la dona. En altres paraules, f) podem dir que hi ha fraternitat entre els dos, tot i que g) la dona siga qui salva l’home, un tret relacionat amb el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] Es refereix a la rondalla “Les estisoretes, el cabdell de fil i la pelleta”.

[2] Partim de la versió de 1960, la segona i darrera.

[3] Representa el món situat sota terra, on són les persones mortes, però també les arrels que permeten que estiguem vius i que ens sentim part del món, part de la vida, del lloc on vivim.

[4] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[5] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

[6] Calaparra és una població de l’històric Regne de Castella, ara en terres murcianes, i que, si bé és de tradició castellana, els Sants de la Pedra, de línia matriarcal, estan molt arrelats des de fa segles.

[7] Recordem, com ara, el dia de la Passió (Divendres Sant). Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i Alain Gheerbrant (editorial Herder, 2015), en l’entrada “Violeta”, es fa esment a “las colgaduras y las ropas violetas de las iglesias el viernes santo” (p. 1075).

[8] El mes blader és juny, en què es sol collir el blat (o forment), i la festivitat dels sants Abdó i Senent és el dia 30 de juliol.

[9] U dels tres aspirants.

La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra

Hui tractarem el tema dels Sants de la Pedra però, això sí, introduint-hi un detall que, en el seu moment com també durant la Pasqua d’enguany, m’ha dut a descobrir el gran paper que juga la padrina (l’àvia) en la nostra cultura, com a transmissora de la saviesa popular, com ja ho comentarem amb major deteniment en alguns punts d’aquesta entrada.

En l’apartat de rondalles, n’he trobat quatre. La primera es diu “Les raboses de les festes dels Benissants” (1), elaborat per Patri Asunción, Sergio Cebolla i Noelia García. Aquest document és una “seqüència didàctica centrada en la realització d’una eixida literària per la comarca de la Ribera Baixa”, per a un curs de 1r d’ESO de l’IES Joan Fuster (de Sueca). Tot seguit exposem la rondalla, “Les raboses de les festes dels Benissants”, això és, sobre els sants Abdó i Senent, els quals hi són coneguts, com també en Cullera (una altra població valenciana de la Ribera Baixa), com “els Benissants”.

“Això era i no era, un parell de raboses que estaven molt famolenques i que vivien prop de la Muntanyeta dels Sants. Sabien que per aquells dies se celebrava la festivitat dels Benissants i que la gent pujava en processó a la Muntanyeta una vegada sentien les campanes de l’ermita que alli hi havia. Com que tenien molta fam i volien distraure els humans per furtar-los el menjar, decidiren tocar la campana perquè el ritual començara com de costum. Encara que estranyada perquè encara era massa prompte, la majoria de la gent del poble es va posar en marxa una vegada sentiren el senyal. En veure aquella resposta, els dos animalots baixaren al poble per una senda secreta i es feren amb tot el menjar que pogueren aprofitant que la gent havia eixit de casa. Amb el botí, les dos bestioletes es van ajocar baix d’un arbre per menjar i després, amb la panxa plena, es van dormir. Quan els suecans tornaren a les cases després de les romeries, van veure la desfeta que havien patit:

— Redéu, m’han furtat una gallina!

— I a mi un conill!

— I a mi un porc!

Sense pensar-s’ho massa, ja s’oloraven els autors d’aquell robatori. Van reunir tots els homes i dones possibles i, armats amb pals i graneres, eixiren a buscar les raboses. Se les trobaren allà ben felices; vés a saber què somiaven. Aleshores, tots a una, els van pegar unes bones granerades que les feren fugir a la velocitat de la llum.

Per tot això i més, les raboses temen més les graneres que les escopetes i ho corrobora la següent dita:

            ‘Si una rabosa vols espantar,

            una bona granera t’has de comprar’”

 

La segona, treta de l’article “La raboseta de Pamis” (2), escrit per Amàlia Pastor, diu així: 

“El record dels estius a la caseta amb els meus avis i Vicent el meu germà, em du a escriure la història que em contaven d’una rabosa que vivia a la serra de Segària i baixava a menjar a Pamis, un llogaret d’Ondara, a la Marina Alta. (…) vaig gravar en vídeo diferents dones del meu poble perquè em contaren la seua versió, vist que no n’hi ha cap escrita.

(…) Totes coincideixen en el fet que passava el dia de la festa de Pamis, en honor dels Sants de la Pedra, Abdon i Senén, però, els finals del conte i els companys de la rabosa, eren diferents.

(…) Les històries d’animals personificats són una part important de la rondallística valenciana.

(…) Per acabar, contaré el conte de Pamis, millor dit, una de les versions de La raboseta de Pamis, la de Paquita Ginestar Martínez”.

La versió d’aquesta dona, que va tot seguit de citar-ne el nom Amàlia Pastor, qui signa l’escrit, és així:

La història que contaré va passar a Pamis, un poblet molt petitet però molt reboniquet. Pamis era molt conegut per les seues festes en honor dels sants de la Pedra, Abdon i Senén, on es feien carrosses, processons i danses. El dia de la festa grossa, un predicador venia a dir missa major i, aprofitant que la missa i el sermó serien llargs, les dones posaven al foc una bona cassola amb una bona pilota (*).

Però ara resulta que, prop d’allí, a la Cova Fosca, a la serra de Segària, vivien una raboseta i un rabosot que passaven molta fam. La raboseta, que era molt pilleta, la vespra li digué: ‘Rabosot, demà farem una cosa. Ens alçarem matí i ens posarem darrere de la Penya Plana i, quan olorem les olles de Pamis, baixarem. Tu aniràs a revoltejar les campanyes perquè tots isquen de cap a fora i, mentrestant, jo entraré a les cases i posaré les pilotes dins un cabàs. Més tard, ens trobarem ací i ens ho menjarem tot’. ‘Ben pensat’, digué el rabosot.

Dit i fet. L’endemà de bon matí, baixaren tots dos a Pamis. De seguida que arriben, el rabosot anà a tocar les campanes. Però en sentir repicar, les persones, estranyades per no ser hora de missa, eixiren al carrer. En veure que era el rabosot, van agafar bastons i graneres per acaçar-li i pegar-li. Tant li van pegar, que la cua li van trencar. I el rabosot, més coent que un all, cap a Segària se’n va fugir.

Mentrestant, la raboseta, molt guilopa ella, havia entrat pels corrals a totes les cases del poble. Cassola que destapava, pilota que es menjava; cassola que destapava, pilota que es menjava. I així va fer amb tots els putxeros que s’hi va trobar. No li’n va guardar cap ni una al rabosot. Farta com n’estava, se’n va tornar ben assaciada cap a la muntanya. Allí, gitada sobre la Penya Plana, amb la panxa ben grossa, es trobà el rabosot, que li deia: ‘Ai!, raboseta, que malalt que estic, m’han trencat la cua! Quin mal que tinc! Dóna’m, dóna’m una piloteta, sí, una piloteta, que tinc fam’. ‘¿Piloteta?’, afegí ella, ‘però si me les he menjades totes!”. ‘¿I no me n’has guardat cap?’, preguntà enfadat, ‘Doncs, ara t’apanyaré!”.

La raboseta arrancà a córrer muntanya amunt i el rabosot tirà darrere. En això que veu un corb, la raboseta li demana: ‘Ai!, corbet, salva’m, que el rabosot em vol menjar!’. ‘Puja dalt de les meues aletes’, li digué ell. I en un bot pujà dalt del pardalet per alçar el vol. Contenta com estava de fugir del rabosot, la raboseta anava cantussejant: ‘Raboseta altera, altera, menja ous i cavallerar’. En arribar molt alt, el corb li preguntà: ‘Raboseta, ¿veus terra?’. ‘Sí’, respongué, ‘veig Pamis, veig Ondara, veig Pedreguer!’. Continuaren cap amunt i ella seguia cantant: ‘Raboseta altera, altera, menja ous i cavallera’. ‘Raboseta, ¿veus terra?”, tornà a preguntar el pardal. ‘Un rogle com una era’, digué ella. I més, i més que van pujar. I de nou el corb: ‘Raboseta, ¿veus terra?’. I ella respongué: ‘Un rogle com un garbellet’. ‘Doncs, ja estem propet!’, digué el corb. I tancant les ales, deixà caure la raboseta.

¿Sabeu on va caure? A l’almadrava (*), just a la voreta de la mar, on va fer un munt de pilotes tan gran que les dones de Pamis, quan fan putxero ja no fan mai pilota, sinó que van a la mar, n’agafen una i la posen dins de l’olla. I conte fora, vés en bona hora, tu que estàs dins i jo que estic fora”.

 

La tercera que trobí, del 2002 i treta del document “Una casa de pagès del Camp de Tarragona”, elaborat pel “Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona” (3), en la seua primera edició (pp. 7-9), diu així:

La padrina Sió i la Maria

Ara, tots plegats llegirem el seu diàleg:

Avui, la Maria, a la sortida de l’escola no s’ha quedat a jugar amb les seves amigues. Què li deu passar?

– Padrina, padrina! On ets?

– Sóc aquí, Maria, a la cuina. Com és que arribes tan aviat d’escola?

– Perquè aquesta tarda, la mestra, ens ha fet explicar tot el que sabíem del poble i entre totes hem dit molt poca cosa.

– Padrina, tu saps per què es diu Vilallonga? Des de quan hi viu gent? Com es guanyaven la vida anys enrera els seus habitants? Com vivien? Com eren les cases?

– Caram, ni poc ni massa. No sé si sabré explicar tot el que em demanes.

I enmig de confidències, trenant diàlegs de rondalla, avui, la Maria, ha escoltat les memòries de l’àvia:

— Maria, recordo quan també la meva àvia m’explicava a la vora del foc la història i les vivències del poble. A la vila de Vilallonga, construïda sobre una terra plana, allunyada de les muntanyes i a la dreta del riu Glorieta, hi vivim unes mil dues-centes persones. Som hereves d’aquell poble antic que, l’any 1174, es va construir a manera d’una gran masia estirada, i per això va rebre el nom de Vilallonga, que vol dir vila allargada. El seu terme, planer i no gens pedragòs (*), té 924 hectàrees de terres fèrtils que permeten que hi creixin, com ja bé saps, els avellaners, la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, regats amb l’aigua de pous i de mines.

El poble, silenciós, és format per petits carrerons, alguns sense sortida. No calen gaires paraules per explicar-ho, perquè, si mires bé, les cases ho diuen tot. Les reixes que a vegades hi ha al costat dels portals eren, anys enrera, un observatori de la més pura tafaneria, i on també els padrins del poble enraonaven amb les jovenetes.

Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats. Cada dia a les dotze les campanes de l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVIII, ventaven per tal d’avisar els homes que treballaven al camp que havia arribat l’hora de dinar i calia fer una aturada.

— Per això ara, a aquesta hora, toca la sirena padrina?

— Sí filla però has de saber que les campanes no sempre tocaven igual. Si repicaven, anunciaven el baptisme d’un nou nat i reunien a tota la canalla de la plaça, on els padrins llançaven confits. Però, si els tocs eren lents i pesats i envaïen el silenci del poble, anunciaven la mort d’un veí.

— No fèieu festes?

— És clar que sí! Els dies 30 i 31 de juliol celebràvem la festa major d’estiu, amb els saraus i els embalats, i els patrons eren sant Abdó i sant Senén, i l’onze de novembre, dia de sant Martí, la d’hivern destinada a commemorar l’acabament de les feines d’estiu: l’alegria de la verema i de la collita d’avellanes, considerades les més importants des del punt de vista econòmic.

La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit. L’àvia, cansada, s’adorm amb un dolç somriure als llavis”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com a qüestió cultural, comentaré que, una vegada vaig penjar en Facebook, una pregunta sobre qui era qui els contava els contes, quan eren xiquets. En el cas d’un grup de Catalunya, molts responien que la padrina (l’àvia) i que, si no, la mare. En tercer lloc apareixia el pare. En canvi, en u de les Illes Balears, en què la participació fou més baixa, no semblava tan igual. De totes maneres, sí que he trobat una cosa que m’ha semblat interessant i…, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans” (4), de Ma. del Mar Duque Alemán, En llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139). I la meua pregunta és: ¿no passaria igual amb els goigs dedicats als Sants de la Pedra? 

També n’hem trobat una  quarta, a finals d’abril del 2019, en l’entrada “Llegendes dels simiots”, en la web “La maleta de la Lili” (5), on apareix una llegenda relacionada amb els simiots i en què es fa referència als Sants de la Pedra. Diu així: ”Una nit, un vianant que es va perdre per les fraus (*) de la muntanya va trucar a la barraca i li va demanar posada per aquella nit. El rei dels simiots el va acollir amb molta hospitalitat. Com que feia molt de fred, el vianant no parava de  bufar-se els dits per tal d’escalfal-se’ls (*). El simiot va restar tot sorprès del sistema, que va considerar com un art de meravella. Per tal de regalar el seu hostre, el rei li va escalfar una alla d’aigua ben calenta perquè pogués beure i fer-se pas[s]ar el fred. L’aigua gairebé bullía (sic) i era impossible beure’n una gota sense fer-la refredar. I el desconegut, perquè es refredés, no parava de bufar. El simiot restà tot sorprès per l’acció del seu hoste. No es va explicar que amb el buf pogués escalfar allò que era fred i refredar allò que cremava. Considerà el nou vingut com un bruixot o com un diable i no li volgué donar més acolliment. El rei va fer saber el cas als seus vassall[s], entre els quals es va estendre l’opinió del cabdill.

Mentre els simiots vivien pels cims més enlairats del Canigó, llur acció no era sentida per la terra plana. Malauradament, però, més endavant, baixaren al pla, on van caure  com una plaga terrible. Arbre per on s’enfilaven restava mort; fruit o conreu que tocaven esdevenia com rostit i no feia res més de bo; tot el bestiar es moria. De nit baixaven per la xemeneia i es posaven per les cases, i sembraven l’angúnia, la desolació i la mort.

Molt aviat la pesta, la fam i la misèria van envair el país. La vida es feu impossible pels homes i per les bèsties, fins que el rector (*) d’Arles de Tec, que s’anomenava Arnús (*), va anar a Roma a cercar els cossos dels sants Abdó i Senén, la presencia (sic) dels quals esquivà tota aquella feram, i la pau i la tranquil·litat retornaren a les llars atribolades. Des d’aleshores que no s’ha vist no se n’ha sentit parlar més”.

Aquesta llegenda, com podem llegir a peu de l’escrit, està treta del llibre “El Pirineu. Tradicions i llegendes”, de Joan Amades, publicat per Garniseu Edicions.

Afegirem que, quant a la paraula “padrins”, en la Pasqua d’enguany, hi aprofití que era ma mare i li plantegí la pregunta de si havia sentit el terme “padrins”  (i, per exemple, “padrina”) com a sinònims d’avis i d’àvia, respectivament. 

La seua resposta, la qual reproduesc, de manera aproximada (perquè la recorde prou), no pogué ser més clara:

— Sí: els padrins eren els avis. Lo que passa és que, com que, moltes vegades, els qui feien de padrins dels nets morien relativament prompte en relació amb l’edat dels nets, passaren a fer aquest paper, per exemple, germans i germanes dels pares i no els avis. Jo, per exemple, ja no tinguí com a padrins els meus avis, però sí altres persones de la família. I els coneixíem com “els padrins”. Per tant, sí que és correcta la paraula “padrins” com a equivalent a “avis”.

Finalment, quant a la funció de la padrina que ha aparegut en la rondalla sobre Vilallonga, no és tan llunyana de la que he vist, a ma mare, amb motiu d’alguna visita a cals meus pares: la major part de les vegades és ella (ma mare, com a àvia) i no mon pare (l’avi), qui hi apareix responent a preguntes sobre costums, tradicions, rondalles, refranys, etc. que plantegen els nets, per exemple, de cara a un tema que els han comentat en l’escola. Podem dir, així, que la rondalla de Vilallonga no és un muntatge, sinó que s’acosta molt a la realitat, un fet que valore positivament, com moltes persones que conec i que impulsen el coneixement de la nostra cultura, matriarcal, de generació en generació i, igualment, mitjançant la família, els centres educatius (i els culturals), les associacions que promouen la nostra llengua i les nostres tradicions, les persones que estan per aquesta llavor perquè volen que pervisquem com a Poble, com una cultura entre tot el ventall que hi ha en el món, i, per descomptat, a través de les revistes, dels llibres,… i d’Internet.

 

Font: 

(1) Escrit “Les raboses de les festes dels Benissants”, el qual figura en el document “Itinerari literari i lingüístic per Sueca i Cullera: Els Assotalloques, de Josep Franco, i Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Manuel Sanchis Guarner” (http://geografiesliteraries.com/wp-content/uploads/2015/10/Cebolla_Minguez__Sergio_SUECA-I-CULLERA.pdf), elaborat per Patri Asunción, Sergio Cebolla i Noelia García.

(2) Article “La raboseta de Pamis” (http://barcella.cat/carpeta_darrer_numero/fitxa_darrer_numero.php?camp_referencia=1621), amb diferents rondalles i comentaris personals de qui el signa, Amàlia Pastor, en la revista “Barcella” (núm. 62, juny del 2014). Aquesta revista està dedicada a informació general dels pobles de la Mariola, com indica el seu subtítol.

(3) Escrit tret del document “Una casa de pagès del Camp de Tarragona” (http://cdatarragona.net/wp-content/uploads/casa_pages_guia_didactica.pdf), elaborat pel “Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona”. En el moment de redactar aquesta entrada, no està accessible en Internet. Això sí: a través d’unes fotografies fetes, hui, de les tres planes en què apareix aquesta rondalla, hem pogut fer possible la seua difusió tal com figura en la font original. Només cal ampliar la grandària de la pantalla.

(4) Llibre “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán (Edicions del Bullent, Picanya, 1a ed., juny del 2003), guardonat amb el 4t Premi Bernat Capó.

(5) Entrada “Llegendes dels simiots” (https://lamaletadelalili.es/ca/llegendes-dels-simiots), en la web “La maleta de la Lili”. En el moment d’escriure aquesta entrada, no es pot accedir amb aquest enllaç, malgrat que, ho he pogut fer, hui, una primera vegada, però no en la segona, tot i haver-lo escrit com figurava en abril d’enguany. 

 

Notes: En el DCVB,  el terme “pilota” (amb el seu significat gastronòmic) apareix definit com “Massa de carn capolada, farina, pa rallat, ou batut, etc. de forma esfèrica i rodonenca”.

L’almadrava és una xarxa que s’utilitza, per exemple, per a pescar tonyina.

La forma correcta no és “pedragòs”  sinó “pedregós”, com apareix, per exemple, en el DCVB.

Una “frau” és un pas estret  i pregon entre muntanyes.

Hi ha un apartat de l’escrit sobre el Pirineu on llegim “escalfal-se’ls” ,literalment, en lloc d’”escalfar-se’ls”, la forma correcta.

L’escrit de Joan Amades és la primera font en què he llegit que l’abat Arnulf (ací, amb el nom Arnús) fou un rector (i no un abat) com també en què llegim el nom Arnús, en lloc del correcte, Arnulf.  Així, Arnús, d’acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear procedeix del nom propi germànic Ernust (amb la variant Arnust), mentres que Arnulf també prové d’aquesta llengua però mitjançant el nom propi Arnulf.