Arxiu d'etiquetes: poesia eròtica matriarcal

Dones encisadores, que abracen la sexualitat matriarcal, amb conhort i molt obertes

Continuant amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, de Miquel Duran de València, copsem aquests versos:
“L’HORTOLANA DORM

Amb les galtes enceses de color
pel bes del sol germinador i ardent
reposa la Maria blanament
baix l’ombra suau d’un taronger en flor.

El seu somni és tot pau i serenor,
i les colomes de son pit turgent
palpiten dolça i reposadament
al ritme dels sospirs que ixen del cor.

Junt a l’arbre florit i rialler
contemplo a l’hortolana com somnia
potser -qui sap!- en son amor primer.

I veu caure ma ardenta fantasia
una pluja de flors de taronger
sobre el somni ideal de la Maria”.

Per tant, el poeta plasma el simbolisme de l’home (el sol) i el de la dona (Maria i l’ombra) i que, el bes que ell li ha donat, aporta un bon son a la dona.

Igualment, captem una relació sexual agradable entre tots dos al costat d’un arbre, el qual introdueix les arrels en la terra i s’enfila cap al cel, en un moment de joia que podríem vincular amb la primavera i amb les flors de maig.

Afegirem que la manera en què Miquel Duran de València es relaciona amb l’hortolana reflecteix la sexualitat matriarcal i va en línia amb comentaris que ens plasmaren sobre la vida de parella entre l’home i la dona catalanoparlants nascuts abans de 1920.

A més, la llauradora també prega, com podem veure tot seguit:
“L’HORTOLANA RESA

És diumenge d’abril. Triomfa el color.
Maria va a l’església ben mudada;
porta falda de seda, ramejada,
pinta i agulles i arracades d’or.

Pel camí, ple de llum, troba l’Amor
que li pregunta: -A on vas tan apanyada?
-Vaig a missa; a resar per ser amada
de qui amb paraules m’ha robat el cor.

Maria entra en el temple silenciosa;
queda davant l’altar agenollada
pregant a Déu, humil i fervorosa;

i alçant al cel sa virginal mirada,
és talment una imatge dolorosa
encara pel dolor no aturmentada”.

Per consegüent, ens trobem amb una dona que triomfa amb el color, ben mudada i amb roba de seda, amb arracades d’or, és a dir, trets que empiulen amb la figura femenina en les cultures matriarcalistes. Adduirem que hi ha festes valencianes, com ara, ofrenes i les fogueres d’Alacant (amb la figura de la “bellesa del foc”) que enllacen amb aquest passatge, quant a com va vestida la dona.

Igualment, ella confia en Déu i li resa esperançada amb què un jove l’accepte com a núvia.

Prosseguint amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, podem llegir els versos en nexe amb el plor, que tenen a veure amb l’hivern:
“L’HORTOLANA PLORA

A l’arribar l’hivern, l’horta ha quedat
nua de fruits i flora; i la masia
desemparada està de l’alegria
que la feia admirable en temps passat.

El portal a tothora està tancat
i ja no s’obre al despuntar el dia;
ni es sent tampoc cantar a la Maria,
qui ara plora amorosa malvestat…

Oh, Maria, Maria! -dolçament
li he dit-. Maria, verge del dolor,
destria les boires del teu pensament

i obre ton fràgil cor a un nou amor…
M’ha mirat amb esguard d’agraïment,
i li he besat els ulls mullats de plor”.

En aquest apartat del poema, trobem que Maria, molt oberta, mira amb agraïment l’escriptor i, a més, es deixa besar els ulls. Aquestes paraules poden recordar les dones que, ja velles, encara són ben rebudes per persones més jóvens o que passen per millors moments. El nou amor comença en passar el dia més curt de l’hivern, així com, per juny, es cull el forment que, en desembre, era llavor acabada de colgar en la terra. Al meu coneixement, el fet que ella s’òbriga a l’home (qui estaria vinculat amb la llum) representa el pas esmentat i, així, l’inici d’una altra sembra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per mitjà d’aquest enllaç, podreu accedir als poemes esmentats: https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana.

Dones que despunten, molt acollides, encisadores i molt obertes

Una altra entrada en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de l’escriptor valencià Miquel Duran de València (1883-1947), és “El poema de Maria, la bella hortolana” (https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana), publicada en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Tot seguit, l’exposem:
“L’HORTOLANA CANTA

Quan l’horta riu al despuntar el dia,
i l’herba és tota fresca de rosada,
i canten els aucells dolça tonada
d’una estranya, amorosa melodia;

i llauradors i carros fan sa via
per treballar la terra assaonada;
i el sol envia sa primera besada
a les blanques parets de la masia;

dins de la casa, tota perfumada
d’olor de prada verda i establia,
alegre, matinera i enfeinada,

com alosa que a l’horta el cel envia,
una cançó de dona enamorada
canta que canta la gentil Maria”.

Per tant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’horta, la rosada (vinculada amb l’aigua), l’amor, la melodia (la música), els llauradors, la terra, el fet que el sol bese la terra (en semblança amb la cultura colla, en què el sol envia els seus raigs a la Pacha Mama, és a dir, a la Mare Terra) i la masia (en nexe amb la dona i amb la terra).

A continuació, Miquel Duran de València escriu aquests versos:
“L’HORTOLANA RIU

Baix la parra de l’ombra protectora,
vora el pou d’aigua fresca i cristal·lina,
sobre el brancal, graciosament inclina
son cos diví la bella llauradora.

Ella és alta i és plena i temptadora
com una fruita saborosa i fina;
i té els ulls blaus, i en la brillant retina,
un no sé què que encanta i enamora.

Jo la miro, indiscret, des de la porta
del meu casal i, adelerant el pas,
li dic que és la més bella flor de l’horta.

I ella fuig, pressurosa, cap al mas,
florint-li als llavis una rialla forta
i amb el cànter ple d’aigua baix del braç”.

Com podem veure, apareix la figura de la mare protectora (la parra, mitjançant l’ombra, un tret que empiula amb lo matriarcal), el pou (que connecta amb la terra i d’on s’extrau aigua i amb la mare), el cànter (atifell d’acollida), la dona atractiva i encisadora (qui rep floretes, ací, per part del poeta) i, altra vegada, el mas.

En tercer lloc, passa a l’apartat del ball:
“L’HORTOLANA BALLA

Per dol o joia el poble s’agermana
i avui la plaça és una meravella;
i és cada dona una fulgent estrella
en el cel de la festa valenciana.

La bella Marieta, l’hortolana,
dansa graciosa, amb sa gentil parella,
el rítmic ball de la ‘Xàquera vella’,
que té caient de minué i pavana.

Les parelles, lleugeres i amoroses,
van combinant alegrement la dansa.
-Hermosa tu eres entre les hermoses diuen

les veus en himne d’alabança.
I ella en les galtes sent florir les roses
i en els ulls li espurneja l’esperança”.

En aquests versos, apareix el tema de l’agermanament entre la gent del poble, el comunitarisme (la plaça com a lloc de reunió), la figura de l’hortolana (en línia amb la del pagès), la dona en la cultura valenciana, matriarcalista. Aquesta dona del camp troba parella per a ballar una xàquera vella, això és, per a una dansa popular valenciana que es realitza acompanyada de tabalet i de dolçaina, dos instruments musicals molt típics en el País Valencià. A més, les felicitacions i els himnes que rep la dona reflecteixen el matriarcalisme que hi havia en l’època de l’autor. Finalment, la dona afavoreix que floresquen les roses. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i tractament positiu cap a la dona

 

En un poema que, el 17 de febrer del 2021, publicà Miquel Ramis Pol, en un grup de  Facebook conegut com “Paraules mallorquines”[1], podem llegir unes paraules que s’ajusten al tema de la sexualitat matriarcal. Diu així[2]:

“DECLARACIÓ D’AMOR

 

Un generós pensament

dins es meu cap m’il·lumina,

per mi n’ets una fadrina

guapa i molt excel·lent.

 

Déu vulla un casament

plegats poguem fer un dia,

que visquem amb alegria

amb pau i tranquil·lament

i si així és convenient

que Déu mos don molts d’anys de vida.

 

Sa que amb mí se casarà

no perdrà sa llibertat,

jo li daré autoritat

per fer lo que ella voldrà,

s’entén que amb so bon obrar

sense fer cap desparat.

 

Jo et diré lo que fa al cas,

Tonina, i m’has de sentir:

si tu te vols casar amb mi

pots triar i elegir

es dia que tu voldràs,

per companyia tendràs

un homo qui no és capaç

de dar-te un que-sofrir.

 

Careta de xerafí,

hermosa com un domàs,

si amb un altre te’n vas

segons amb qui cauràs

tal volta no serà així.

 

Si em volies tant de bé

com jo te vull

en aquest dia seria

cert que algun dia

tendries per companyia

en Joan es Caminer.

Jo ja mai t’olvidaré,

el temps de la meva vida,

cara de rosa florida

per mi n’ets sa més garrida

que ha creat Déu vertader.

 

        Joan Jaume Gual (1.918)”.

 

I, en la mateixa pàgina, es pot llegir “DECLARACIÓ D’AMOR

Aquesta declaració d’amor versada fou feta per Joan Jaume Gual (Jordà) a Toninaina Ginard Gaià  (Fustereta), pares de na Catalina, en Rafel i en Toni de Calicant l’any 1.918. Joan tenia 36 anys i Toninaina sols en tenia 18. Festejaren uns pocs mesos, es casaren el mateix any”.

I, tot seguit, es pot veure una foto de la parella i que, mirant-los frontalment, la dona està a la dreta de l’home i l’agafa amb el braç de la dreta, com moltes parelles catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic, en fotos de parella anteriors a 1930.

Com podem veure, el nuvi, Joan Jaume Gual, diu a la núvia que ella no perdrà la llibertat, des del moment en què es case amb ell, i que, igualment, ell li donarà molta llibertat, moltes facilitats, sempre que ella actue amb bondat (“amb so bon obrar” i amb coneixement).

A més, l’home li comenta que no la maltractarà, ni la farà patir (“es dia que tu voldràs, / per companyia tendràs / un homo qui no és capaç / de dar-te un que-sofrir”).

I, igualment, si no acabassen de casar-se (que no fou el fet), ell no intentarà carregar-se-la, per venjança, ja que, de fet, els versos que inclou en eixe passatge no van en eixa línia.

I, finalment, podem veure que, uns mesos després, es casaren.

Afegiré que, el 18 de febrer del 2021, llisquí tot el poema a ma mare i, no solament li diguí que ell “No vol tractar-la com una esclava”, sinó que, ma mare, comentà que “No vol tractar-la com una esclava. No la maltractarà, ni li donarà un malviure” i que “Eixes coses sempre són agradables de sentir”.

Aquesta declaració d’amor és un exemple més de com el matriarcalisme està vinculat amb la sexualitat en tot l’àmbit lingüistic i que, a més, està present en la poesia popular en llengua catalana, en aquest cas, del primer quart del segle XX.

 

 

Notes: [1] Aquest grup, a diferència d’un altre amb el mateix nom, el 18 de febrer del 2021, comptava amb més de 20000 membres.

[2] El reproduïm textualment.

“Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX” (llibre)

 

Ací tenim unes quantes fotos del llibre “Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX”, editat per Trabucaire, en Canet (Catalunya Nord), en el 2000.

Aquesta obra, junt amb les que ja hem recopilat, ens permet mantenir un vincle entre el passat, per exemple, del segle XVII, i la poesia eròtica en llengua catalana, actual i de línia matriarcal i que té molts punts en comú amb la música popular eròtica en valencià i anterior, com ara, a 1970.

En aquest llibre, podem llegir, com ara, que aquest tipus de poesia, en la Catalunya Nord, és “producte d’un grup d’amics, d’autors que podríem qualificar de cultes, però dirigida a un públic més ampli i local (cosa que explica la tria del català)” (p. 12).