Arxiu d'etiquetes: Mercè Ventosa i Roca: una folklorista per descobrir” (llibre)

La dona tria el cavaller, sexualitat matriarcal

 

Com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[2], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies: “”Sí que eren arriscades, sí”.

En relació amb el fet que, en les cultures matriarcals, la dona salva l’home, com hem pogut veure en aquesta rondalla, matriarcalista, direm que, el 15 de juliol del 2021, després d’haver llegit la vespra, una part de la rondalla menorquina “En Pere de sa maça”, en què un jove d’uns quinze anys i de mare vídua, però ell, bonatxot i viu (p. 60), amb bones mans i que, fins i tot, després d’haver fet bon servici en una ferreria, passarà a dedicar-se al ramat (però al servici del rei i amb l’aprovació del monarca), com podem llegir en el llibre “Rondaies de Menorca”, d’Andreu Ferrer Ginard, plasmí un missatge[3] que, el 15 de juliol del 2021, havia enviat a Kike Gandia, en resposta a un comentari seu. El comentari escrit a Kike Gandia deia així: “Gràcies, Kike.

Moltes rondalles, lo que confirmen, és que el matriarcalisme és un fet, encara que, per exemple, hi haja molta festa a Sant Jordi (que representa el cavaller que allibera la dona).

Encara no he vist cap rondalla, CAP, ni de Catalunya, ni del País Valencià, ni de les Illes Balears, en què aquest Sant Jordi faça d’alliberador. NI UNA.

Però moltes en què la dona salva l’home. I en què la dona fa de ‘senyora ama’ o en què es fa lo que ella vol.

És un fet.

Ni tampoc en què ixen els Benissants.

Una forta abraçada”.

Com a detall, afegirem que, en la rondalla “En Pere de sa maça”, si bé els servicis d’En Pere al rei faran que el regne prospere i que es superen molts perills (quan ell, en lloc de pastor per al rei, una mena de “bon pastor”, faça de cavaller i tombarà els dracs, la draquesa i la serp), serà la filla del rei qui determinarà, entre dos cavallers, qui és el noble (després, descobriran que és el pastor del rei) que l’ha alliberada: la princesa tenia uns quants flocs de cabells que, en tres ocasions, havia tallat a En Pere, amb l’excusa de llevar-li els polls que ell portava. I, així, el rei cedirà a les proves de la filla i, per tant, de nou, es fa lo que la dona vol, àdhuc, en lo sexual.

I, més encara: no sols En Pere, tot i no ser de la noblesa, es podrà casar amb ella, sinó que, igualment, la mare d’En Pere (que era vídua) també podrà viure junt amb ell, un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. 

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, a Rosa Garcia Clotet i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

[1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48)..

[2] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.

[3] En el meu mur i en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”.

Sexualitat matriarcal en poesia i en rondalles en llengua catalana

 

Podem trobar una visió matriarcal de la sexualitat, en aquestes línies: un poema que m’envià Joan Sala Vila, per correu electrònic, el 8 de febrer del 2021, i que reproduïm textualment:

“EROTISME, PLATAFORMA A L’INFINIT

Erotisme, joia de la imatge humana,

il·lusió del cos, germà de l’esperit,

l’ésser humà obra d’art de l’artista diví.

Passió intel·ligent, dignifica,

passió irracional, perjudica.

Nuesa, mirall de transcendència sublim,

sexe, inspirador del desig del sol,

petó, nota musical del vers de les estrelles,

desig del cos, abraçades finites en l’infinit,

esperança de l’amor humà, saltar al del cel.

Quan jo soc tu, i tu ets jo,

som imatge humana del Creador celestial.

Déu a tu i a mi ens donà poder creador,

home i dona els va fer a imatge seva.

Erotisme, amor humà, plataforma a l’amor diví.

                                                    Joan Sala Vila”.           

 

En línia amb aquests versos de Joan Sala Vila, afegiré unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no , no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, a principis del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres (i, no solament a una persona i a esperar que faça sempre lo que ens agradaria i a fer-la, de l’altra part de la parella, una mena d’esclau), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, i en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa, com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[1], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat a la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “ com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ,ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies, “Sí que eren arriscades, sí”.

I, en el llibre “Rondallari de Pineda”, en què aquesta rondalla figura amb el nom de “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, podem llegir “Quan la noia petita va veure que les altres se n’anaven i ella quedava despullada va cridar: – A qui em doni la roba jo li donaré tot el que vulgui!

El noi li va donar i ella li va dir: – El pare és a la casa de l’Hostal. Va per matar-te. Quan no sàpigues fer el que et mani, crida: – Leonor! I jo t’ajudaré” (p.153). Dues pàgines després, es diu que “El pare li fa triar una noia i, sospitant la coneixença, les fa presentar totes amb un vel a la cara i amb guants, i li fa tocar el dit petit a cada una. Ell tria la Leonor” (p. 155). I, en un passatge immediat, el xic demana ajuda a Leonor i ella li pregunta què mana i… actua i això fa possible que els intents del pare per matar Leonor i el seu amic resten avortats (p. 155).

 

 

Notes: [1] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.