Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Bruixes que protegeixen la infantesa, la maternitat i la sexualitat matriarcalista

Prosseguint amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, el folklorista passa al capítol de les bruixes i exposa sobre llocs on es reunien (p. 15) i que, com podem veure, figuren en moltes llegendes: el gorg (vinculat amb l’aigua), les goles (en nexe amb la dona) i la balma (en el text, “bauma”, mot que podria dur-nos a l’interior de la mare, a la cova on es prepara el futur nadó).

Com que són dones amb un paper maternal, addueix que, “Respecte els nadons i infants, les bruixes ens recorden la necessitat de la seva protecció” i, en la mateixa plana, escriu que “També hi ha bruixes bones, conegudes com a remeieres, que endevinen malalties i procuren remeis” (p. 15).

En el paràgraf següent, copsem que “El seu gran poder comença després del toc de l’oració del vespre” (p. 15), com en moltes narracions anteriors a 1932 o en què són ben considerades: és a dir, no tractades a partir de la visió de la Il·lustració, censora i repressiva (del segle XVIII en avant) de lo que fos lligat al suposat obscurantisme, actitud tan pròpia 1) del misticisme de partits de dretes, com 2) de les campanyes per aquest alliberament de la foscor, això és, en pro d’un desarrelament de lo femení, promogut, sovint, per l’esquerra i per grups progressistes de paraula. Recordem que el vespre enllaça amb una de les fases més obscures del dia.

Igualment, en plena obagor, la dona, mitjançant eixa visió matriarcalista de la sexualitat, connecta amb la Mare (simbolitzada per la lluna), un detall que ens portà a les cançons eròtiques mallorquines recollides pel pedagog Gabriel Janer Manila, en què la filla té una conversa amb la mare, però, per exemple, no és el pare qui li dóna el consell, ni amb qui ella raona. Aquest tret no és per desavinença filla-pare, ans podem pensar que per tradició: “Un dels remeis per conservar-lo és ensenyar les anques a la lluna, quan aquesta fa el ple” (p. 16), és a dir, quan es colga per a dormir.

Cal dir que, en el subapartat “D’on treien l’energia algunes bruixes?” (p. 16), el folklorista recorre a una explicació d’Enriqueta Folgueroles, qui morí a la darreria dels anys cinquanta del segle XX. Els mots que inclou lliguen amb els que Esther Borrell escriu sobre les ermites, sobre la fecunditat i sobre la sexualitat femenina (en la pàgina 144 del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”). Així, comencem per les paraules de l’estudiós:

“El dia vuit de setembre, les bruixes, bruixots, curanderos, endevinadors i intèrprets de somnis del Lluçanès pujaven a la muntanya de Montserrat (…). Quan eren al collet de Can Massana, procuraven d’endinsar-se el màxim que podien entre les roques de la muntanya: com més endins anaven, més energia carregaven per poder treballar la resta de l’any” (p. 16).

Per tant, després d’aquest aplec, celebrat el mateix dia de les marededéus aparegudes (o marededéus trobades), totes elles brunes i associades a la saviesa, a la Mare Terra, al sentiment de pertinença a la terra com també a una pervivència pagana, passen a lo tel·lúric, dins la terra, això és, a la mare.

Aquest fet podria evocar-nos l’empelt mare-fill mentres que el futur xiquet és en l’interior de la mareta i ella el nodreix i, altrament, dialoga i capta què li demana i, en conseqüència, li respon (signe d’amabilitat i d’obertura anterior al part i que, de pas, influirà en molts camps de la vida esdevenidora del fill).

Ara bé: l’antropòloga de Santa Coloma de Gramenet comenta que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa” (p. 144). ¿De veres no hi ha cap relació entre el simbolisme de l’ermita en l’obra sobre bruixes i en la de les arrels catalanes? Un poc després, Esther Borrell entra en un altre fet que podríem associar a la fecunditat de què parlàvem susara:

“Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter. La disbauxa era tan gran que el bisbe va amenaçar amb prohibir les processons al Turó de Montcada” (p. 144).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Cal dir que, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, en parlar sobre la sexualitat en l’Edat Mitjana, també diu Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49) i que, en una obra d’un estudiós català i d’una altra persona, sobre les bruixes, no es féu esment d’aquest detall, però sí d’aquesta obra de primeria del segle XXI i, altra vegada, captàrem el tema de l’obscurantisme. Al meu coneixement, es féu per por al ridícul i, més encara, al què diran.

assemblea-pagesa-6f (1)

El festeig, les noces i la bona consideració cap a la dona en el matriarcalisme

Prosseguint amb l’obra esmentada de l’escriptora Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), torna a reflectir el matriarcalisme, ara, empiulant amb la nit:
“Quan la lluna camina a son ple

              i el cel de tan serè

             sembla un mar sens vaivè

             -colometa marina’,

 

cor-ferit jo et vindria a rondar

            amb un tendre cantar

            que et faria somiar

            una rondania divina” (pp. 88-89).

 

Per consegüent, la trobada en què ell desenvolupa més la part musical té lloc durant l’obagor.

Després, el caçador li diu que els diumenges, ja de bon matí,

“t’aniria a collir

de gemat romaní,

de daurada ginestra”

 

els presents que ell li donaria i que li posaria en “ta bella finestra”.

Ben mirat, el xicot enllaça això amb “Ta carona de festa major” i amb el fet que

“Les campanes del poble veí

            des l’antic monestir

            se farien sentir

            repicant la diada;

 

tu, a la testa l’airós caputxó

            i al braç el cistelló

            de fer ofrena al Senyor,

            baixaries mudada”.

 

Com podem veure, no sols ell li destaca la bellesa, sinó també el renom que tindrien les noces. És més: en els versos següents, Agnès Armengol i Altayó plasma el paper de la dona en el casament i el que tindrà en acabant:

“Dret a missa, donant-nos les mans

            a l’estil dels amants,

            alegrois com infants

            aniríem de pressa,

i en passar pel porxat del convent

            on s’acobla el jovent,

            te dirien somrient:

            ‘Quina guapa mestressa!’.

 

Però la festa de l’enllaç va acompanyada de balls (ací, de sardanes):

“au, manyaga, quin sardanejar!

              (…) sis ençà, vuit enllà,

                     voli el temps si té ales!”.

 

En l’estrofa següent, el jove diu a la fadrina:

“Ai bonica i xamosa Sió!

             la del prim cossetó,

             la del peu petitó,

             la del bell gentil aire,

foll de mi! si ton pare ho volgués

             ans que Pasqua vingués…”.

 

Finalment, el pare ou els mots del xic i li demana

“-Fores tu son promès?

fores tu son rondaire?”

 

 

i li diu uns quants trets que considera positius en el futur marit:
“La palica no et manca pel cas;

            però ets un brau bordegàs,

            honradot i capaç

            de portar pa a la taula;

quan t’escaigui, doncs, si va de bo,

            ja ho diràs al rector

            com més prompte millor

            i ho diré jo a ma Paula!”.

 

En resum, el pare, com faria un llaurador en el dia rere dia (i un rei, en més d’una rondalla), té present la facilitat de paraula del jove,… junt amb el fet que és un home honrat (bonhomiós), amb facilitat per a fer rogle (la taula) i, a banda, li deixa en les seues mans el fet de comentar-ho al capellà (o siga, que el xicot rep l’aprovació del pare de la xica) i li addueix que ell ho farà amb la seua dona i, així, la seua muller també pren part en els actes anteriors a les noces.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

La maternitat en l’hivern, fer rogle i dones que toquen els peus en terra

Continuant amb el llibre “Els dies clars”, de l’escriptora sabadellenca, en el poema “Nit d’oratge” (pp. 71-72), copsem el matriarcalisme, encara que de manera simbòlica, mitjançant l’hivern i detalls que són habituals en aquesta estació. Per exemple, quan diu que, en un moment de molt de vent i d’obagor,

“l’au cerca un cau dins la roca

perquè cada arbre es doblega

des del cimal a la soca.

 

Dins del mas, a l’esconat,

la gent resa contristada;

els homes en un costat,

el cap nu, la veu pausada.

 

Al llur enfront les mullers

els infantons fent dormir,

acoten la faç al bres

per no veure el llamp lluir”.

 

O siga que, per una banda, la part femenina s’imposa: l’au se’n va cap a la roca (un símbol present en moltes llegendes), l’arbre (el pas de la vida i les diferents generacions que enllacen amb la terra) fa una mena d’homenatge a lo tel·lúric; bona part de la gent resa, la tristor apareix.

Ara bé: com que aquesta època de l’any representa la mort i, ben mirat, l’esperança en una vida nova, en l’esdevenidor que se sembra (i en el nen nounat), al costat d’uns hòmens més aïna més febles que les dones i malenconiosos, les dones connecten amb l’esper i ho fan a través de la maternitat: “les mullers / els infantons fent dormir”. Aquests mots, com ara, ens podrien portar a la típica nadala en què Nostra Senyora vetla pel Nen i, per això, mena el cabet cap al bressol.

Al capdavall de la composició, veiem dos versos en nexe amb què representa l’hivern:

“-Ai dels que no tornaran!

ai dels qui han de venir!”.

 

En el tercer poema a què hem accedit, “La capta de la guineu” (pp. 87-91), d’aquest llibre d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), un jove aconseguirà la mà de la xica a qui es presenta. La primera escena esdevé dins la cuina d’una casa de pagès. Al meu coneixement, s’inicia amb el símbol de la rabosa (guineu) associat a la dona, puix que el xicot considera que, així com ha aconseguit matar-ne una (de què ell porta la pell), ell serà acceptat com a futur marit per la fadrina:

“’-Què volíeu l’hereu?’.

‘-A captar la guineu

jo passava, pubilla’.

‘-Sempre aquí fou la paga millor

           i el bon vi del racó

          per l’ardit caçador

         que fa guerra a la guilla”.

 

Agregarem que, en l’original, el mot “guineu” remet a l’explicació “Quan un fill de nostres muntanyes té la sort de caçar una guineu, sol penjar-se la pell a l’espatlla i anar per les masies veïnes a recollir lo que de bon grat li vulguin donar en premi a sa ardidesa”.

Un poc després, el caçador li parla sobre un mas i la xicota li respon que l’han reportat malament:

“que en eix pobre maset

fora el ranci groguet

no hi ha res que s’ho valga”.

 

Aleshores, el xicot li raona amb intenció de guanyar-se la confiança de la jove:
“’-Vinga el ranci de mans de la flor,

          no en serà que millor,

          poncelleta d’amor,

          pubilleta galana…’.

‘-Així solen parlar els fadrins

        eixerits i coquins,

        tant si són de Campins

        com si són de la Plana’.

‘-Ai, bonica i xamosa Sió!

       la del peu petitó,

       la del prim cossetó,

       la del bell gentil aire;

foll de mi! Si ton pare ho volgués

          ans que Pasqua vingués

          fóra jo ton promès,

          fóra jo ton rondaire” (p. 88).

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Dones interessades per la natura, per festes paganes i per balls i danses matriarcals

En uns dels darrers versos de la secció I del poema “Na Marió”, la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934) escriu que

“Na Marió ja té quinze anys,

quinze anys bonics com quinze roses;

les pubilletes de l’entorn

porten enveja a la pastora.

 

Fins baix al pla se’n parla arreu

de sa bellesa i de sa gràcia;

els caçadors desfan camí

per a trobar-la amb sa ramada;

quan ella els veu somriu i fuig

tot ensenyant ses dents tan blanques…”.

 

Podríem dir que aquests versos, en què es mestallen la sexualitat de la jovenesa i la resposta que ella fa al fet que la cerquen, com aquell qui diu, per destacar la seua bellesa, ens evoquen aquells passatges del Nou Testament en què Jesucrist no es deixa seduir pel culte a la fama, ni pels qui promouen només lo extern, ja que la xica prefereix ser ella mateixa i, així, només mostrant una part de la boca: les dents, símbol de la fortalesa i de la manera de prendre decisions.

Mentres escric aquestes línies, 3 de juny del 2025, recorde una dona d’Aldaia (l’Horta de València) qui, amb més de huitanta anys, alguna vegada, quan estava junt amb ma mare, li ensenyava les dents: totes les tenia bones i naturals.

Tornant a la pastora, la jove connecta amb l’indret on viu i amb la tradició catalana de no fer culte a la fastuositat, ni a les aparences com tampoc al poder (encara els Pobles matriarcalistes sí que acullen de bon grat que u accedesca de bon cor a un càrrec).

Tot seguit, en la secció II, passem a unes festes que se celebren: l’Aplec de Santa Fe. En ells, l’autora plasma el sentiment de pertinença a la terra i ho fa amb uns passatges que empiulen amb la típica rondalla en què el rei (o el príncep) balla amb una jove, frueix de l’acte i apareixen personatges (i passatges) semblants als d’aquesta composició (però, ací, en nexe amb la poetessa Marió, de renom):

“De Santa Fe avui és l’Aplec;

son campanar senyala festa

i els caminois i els xaragalls

vessen de gent i de ginesta;

diu que la gaia Marió

ve pel collet de Santa Elena” (pp. 17-18).

 

En acabant, un home estima la jove i demana permís a la mare, qui li ho aprova i, de pas, l’escriptora no trau la figura del pare, ni la del paper del marit en la decisió: una qüestió entre l’aspirant i la mestressa (ací, la madrastra).

Altrament, la fadrina na Marió, quan fa camí cap a la ciutat, té més interés per la natura, per detalls més propis de lo rural i, ben mirat, de la Mare Terra:
“ço que ella escolta és la música

de la dolçaina que, allà lluny,

com un ocell molt gros refila.

I recordava al rossinyol

canta que canta en la boscúria,

mes cant i ocell tot era xic…”.

 

Però la festa tel·lúrica continua i, com capim, ho fa de dues maneres: la festiva i matriarcalista i la recta i més aïna semblant a la d’altres cultures. No debades, posa que

“Enfront l’ermita tot són balls,

dins de l’ermita tot pregàries;

na Marió llampega d’ulls

com foc-follet que brilla i passa;

mai res no havia vist tan bell,

gran és el món com no es pensava…”.

 

En llegir aquestes línies per primera vegada i d’haver-les tractades, em portaren a un acte matriarcal que, en maig de 1999, vaig presenciar en la Vall d’Aralar (en el terme d’Orkoien, Navarra). Per una banda, hi hagué un fet cultural en la part externa, detall que em recordava la figura sexual del boc; i, ja molt pròxims a l’edifici, u de signe eclesial, per mitjà d’una celebració religiosa que, anys a venir, jo enllaçaria amb la que té lloc en la vila valenciana Cullera (la Ribera Baixa) amb motiu de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra): una benedicció cap a la vall (en el cas navarrés, amb un cant en què es feia esment de l’indret). Aquesta cerimònia religiosa (potser, d’arrels paganes), com ens deia Pere Riutort, es podia fer en qualsevol moment, no necessàriament amb motiu del mes de maig.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones mecenes i jocs florals del segle XIX

Tornant al poema “Clemència Isaura”, d’Isabel de Villamartín Thomàs (poetessa catalana que visqué en el segle XIX), capim la relació entre Clemència, el jardí (com a símbol de les persones del seu entorn i a qui ella encoratja i dóna vida) i Raül (el jove amant que, al capdavall, se n’anirà a la guerra i hi morirà). Així, llegim que, a poqueta nit,

“baixava a regar ses flors,

buscant en les fresques brises

un consol per lo seu front

i, en l’arpa del jovencell, 

un consol per lo seu cor”.

 

Com a resposta, les plantes creixen i li ho agraeixen amb dolçor per mitjà d’un balanceig. Com a exemple,

“La violeta, l’englantina

i lo gessamí olorós

foren d’aquells cors amants”

 

junt amb el

“llenguatge del cor, los ulls,

llaços de l’amor, les flors”

 

i amb una vida en què la natura té un paper important i, ben mirat, la bonesa i lo femení, principalment, en aplegar la foscúria:

“Cantau, amors, ses gràcies i bellesa

de dolces flors sembrant la seva vida!

(…) és ja la dona que, en lo cor, amaga

 

la font d’un sentiment que no sabia.

        I més pur troba el cel i les estrelles

més brillo tenen en la nit tranquil·la,

lo sol més raigs per fecundar les plantes

i els núvols mostren més precioses tintes.

       Amor immens al Trobador consagra

i espera sempre lo finar del dia,

perquè és l’hora del crepuscle bella

i, en ales de son cor, portant sa ditxa,

al jardí, baixa amb planta silenciosa”.

 

Per consegüent, l’autora exposa trets que ens enllacen amb la cultura colla (com ara, el sol enviant raigs a la Mare Terra, ací, on naixen les plantes), una foscor més destacada per l’escriptora que el dia (un altre detall matriarcal) i en què na Clementina Isaura és més viva (però amb un paper maternal semblant al de la mareta que alleta, encara que ho faça amb la paciència de la jardinera amb lo que serà la vida en l’esdevenidor).

No obstant això, en el regne de Raül, com en més d’una rondalla, esclata una guerra i ell és cridat a prendre-hi part.

Aleshores, la xicota l’esperarà, posa en el minyó molta de la seua esperança (però també en altres projectes) i això li permetrà trobar un seny a la vida (el qual perpetuarà després de saber que una llança ha travessat el cor del trobador):

“(…) ferida de pena,

renova, entre plors amargs,

lo sant vot que féu sa mare

un jorn al peu dels altars,

que ja, per ella, en la terra,

no hi ha amor, ni hi ha amistat,

(…) sols un nom a tes orelles,

sols un nom murmurarà”

 

fins que,

“Llavors, Clemència, fugint

d’aquest món les vanitats,

guardant dintre de son cor,

per son dolor, un altar,

sa fortuna tota entera,

 

 

als jocs florals, consagrà

dels antics mantenidors

la idea ressuscitant.

      ¡Oh, Clemència, ton amor

i la mort de ton amant

los donà una nova vida,

nova vida als jocs florals”.

 

És a dir: l’escriptora Isabel de Villamartín Thomàs, amb la figura del trobador, connecta amb el passat que havia mort (el de l’ús literari de part de la llengua catalana), el qual, mitjançant la poesia i la convocatòria dels jocs florals i de l’atracció pel folklore (la llegenda de Clementina Isaura) i, altrament, amb la dona com a mecenes i com a promotora de la llengua, empiula amb la vida (ací, sobretot, simbolitzada per moments d’obagor).

Així, de la mateixa manera que la llavor (el semen) de l’home mor en l’interior de la dona (en la terra), la influència de Raül junt amb el paper femení han donat, com a fruit, la celebració d’aquests actes literaris i culturals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació i sexualitat matriarcals, dones que transmeten la Història i mares de llet

Prosseguint amb la composició “Clemència Isaura”, de l’escriptora catalana Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877), la jove Clemència se’n va al jardí i, com que tracta bé les plantes, elles li donaran bons fruits:

“que, d’agraïdes se n’alcen,

puix lo que se’ls dóna en vida,

elles tornen en fragància”.

 

A continuació, passem a una escena vespertina, quan un jove (Raül) amb una arpa, se li acosta per si ella accepta festejar amb el minyó. Raül, per exemple, li comenta

“No em porten aquí, senyora,

ni, d’aquest lloc, la frescura,

ni, de les flors, l’hermosura

que mou la brisa al passar.

A contemplar vinc, Clemència,

lo tresor de ta bellesa”.

 

Uns versos després, la fadrina,

“amb sa dida, platicava

sentada en un terraplè,

banyat per la lluna clara.

‘-¿Coneixes algun castell

dels que té aquesta comarca?’,

indiferent preguntà

a la dida que escoltava.

‘-Tots estan deshabitats’,

li respongué sens tardança,

‘a no ser los mals esperits

que sempre hi tenen entrada’.

‘-¿I, en aquest castell, també

poden entrar-hi, Joranda?’

‘- No, filla, que beneïdes

estan ja totes les cambres

i, com, per això, no poden

ells penetrar en les sales,

es queden en lo jardí,

a l’altra part de la tanca’”.

 

Per consegüent, copsem que la dida (la mare de llet) fa el paper de mare i, altrament, podríem dir que de la velleta sàvia i que transmet la història de la comarca, de la terra.  Unes línies després, la jove li diu que li agradaria saber si els esperits

“que, entre tenebres, divaguen

i voltegen lo castell

a penes lo jorn acaba,

tenen la forma d’humans,

altiva, hermosa i galana,

lo mirar que arriba al cor

i dolcíssimes paraules?…’.

‘-¡Ai, filla de mon amor!

Tenen la forma que espanta!

los hi espurnen foc los ulls

i llur boca sempre brama,

los llurs cabells són com serps

que, per lo llur front, s’enllacen

i tenen les ungles corves

com la fauç que l’herba talla.

¡Ai, filla de mon amor!

Quan arribe la vesprada,

no baixes mai al jardí

a cuidar les tendres plantes,

ni t’acostes a la font

a buscar de l’aigua mansa,

perquè, en lo seu pur cristall,

si t’emmiralles la cara;

pot sortir-te una visió

fent-te visatges que espanten

que et facen tancar los ulls

fent-te caure desmaiada’”.

 

Així, com es reflecteix en relats, sobretot, eròtics i de bruixes, la nit connecta amb lo femení i, ben mirat, es vincula amb lo negatiu. Adduirem que, en aquestes línies, la fadrina, oberta a la realitat, connecta amb lo matriarcalista: l’obagor, el final del dia, el cor (la franquesa que li podria transmetre la dona). Però encara ho farà més i, de pas, amb la serp (la dona que toca els peus en terra i com el cicle de la vida, en què enllacen el cap i la cua), el front (on alguns xiquets de determinades rondalles porten un estel com a fills de reis), la corba (detall feminal) com també ho és la falç (símbol que té a veure amb la fecunditat i amb la renovació de les collites).

És més, la dona lliga la vesprada amb un moment d’activitat de la jove (de fet, la trau junt amb el jardí i amb l’aigua).

Nogensmenys, la minyona pensava

“és un àngel, com aquells

que, en lo cel, tenen la planta”

 

i evoca el trobador Raül, polsant l’arpa, i ella sospira

“de la boca perfumada”.

 

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra, bona avinença i maternitat

Un altre poema exposat per l’autora de Monistrol de Calders en aquest ramell, i en què copsem la sexualitat matriarcal junt amb el sentiment de pertinença a la terra i, a més, la maternitat (mitjançant simbolisme relacionat amb la mare), és “A l’Anna i en Sergi” (pp. 135-136), amb motiu d’un enllaç. Així, comença parlant d’una prometença i d’una amor exuberant que, a banda, es vincula amb lo tel·lúric:
“Heu triat un lloc d’història

les coves de Serinyà,

un indret ple d’encanteri

per unir el vostre demà” 

 

i que és en la comarca catalana del Pla de l’Estany.

Per consegüent, connecten amb la mare, amb el passat i ho fan junts.

A continuació, indica que,

“A Mas Palau tindreu la casa

que heu comprat amb il·lusió (…).

Però voldria fer memòria

recordant el temps passat”.

 

Ben avançada la lletra, torna a evocar, si bé passatges favorables de la vida:

“I també faig recordança

compartint els bons moments,

quan estàvem d’acampada

en gaudíem molt contents”.

 

Finalment, després de les tasques diferents que fa cada u durant part de la seua jovenesa (ella, estudis universitaris), continuen plegats:

“Avui dia ets bona mestra

de l’educació infantil,

que aquest do per la quitxalla

us porti alegries mil”.

 

Això explica que, en uns dels darrers versos, llegim

“Ara sí, vull desitjar-vos

pel camí que us heu traçat”.

 

En una composició que figura més avant, “Aliança en primavera” (p. 144), recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, Rosa Rovira Sancho trau uns versos en què apareixen dues persones (potser jóvens) receptives, àdhuc, a altres de més edat que ells:

“l’atracció va anar augmentant,

i l’afany de voler aprendre

amb consells de goig i encant”,

 

això és, sobretot, per a la vida diària i per a l’esdevenidor.

Igualment, afig que la fadrina és

“Una núvia llesta i culta

pianista amb vocació,

molt tranquil·la i reposada

i un gran do de reflexió”.

 

Per a rematar l’escrit, la poetessa, com qui ha passat per diferents etapes de la vida, indica que,

“En aquesta nova etapa

teniu somnis per complir,

d’ajudar-vos l’un a l’altre

d’avinença i compartir”,

 

paraules en nexe amb la cultura matriarcalista, bé en lo sexual, bé en lo quotidià, bé en lo educatiu.

Un altre poema de la mateixa corda, amb trets semblants i que té a veure amb la sexualitat matriarcal, és “A la Isabel i en Joan” (p. 145), en què una parella celebra els vint-i-dos anys de casats:

“Isa, tu ets bona germana

sempre a punt per escoltar,

ets seriosa i compassiva

per donar un cop de mà.

 

Tu Joan, ets un manetes

(…) entre amics i en la família

sempre hi regna bon ambient”.

 

Així, ens trobem amb un matrimoni amb bona compenetració entre tots dos. I, com a resultat, l’escriptora li agrega

“Pels dos fills que tant t’estimes

ets bon pare i bon amic,

i també per a les nores

tens un tracte molt bonic”.

 

O siga que captem la figura del pare que també acull bé i desenvolupa la part maternal de la persona. No debades, entre els darrers versos, podem llegir que,

“Amb aquesta avinença

continueu sempre endavant

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”,

 

 

mots que tenen a veure amb el model de vida matriarcalista: unió de bona avinença, fruïció i tocar els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Elena i en Josep(pp. 133-134). Així, inclou mots com “nets de cor” i “feu el pas amb valentia” junt amb

“enllaçant una aliança

d’estimar-vos constantment.

 

Una parella molt alegre

bon caràcter i eixerits”.

 

Molt avançada la composició, indica que l’home està interessat pel passat (possiblement, per l’arqueologia):

“Tu Josep, les teves curses

vas pels pobles tot corrent,

i a les ruïnes i les pedres

els hi tens amor fervent”.

 

En acabant, captem que la poetessa escriu com si la núvia parlàs a l’estimat:

“Però no vull que mai t’enfadis

quan et dic interpel·lant:

per anar veure les pedres…

jo no hi trobo el seu encant!”.

 

Ara bé: això no ha impedit que els dos decidesquen pactar i casar-se. A més, la bona empatia de la fadrina fa que ella evoque el paper de la mare del xicot i, així, diu

“Ben segur que en aquest dia

hi tenim aquí present,

a la mare estimada

que vas perdre recentment”.

 

Es tracta d’unes línies en què, altra vegada, l’escriptora de Monistrol de Calders empiula amb el paper important que té la maternitat en les cultures matriarcalistes. No debades, addueix que

“Un missatge de confiança

d’assossec i serenor,

és allò que ella voldria”

 

en eixe dia de noces.

Finalment, l’autora dels versos comenta que

“Jo també vull desitjar-vos

harmonia i comprensió,

que tingueu salut i força

en la vostra estimació”.

 

Una altra composició que figura en la mateixa obra i en què capim la sexualitat matriarcalista és A la Jana i l’Adri” (pp.  137-138). Cal dir que, encara que la meitat inicial és en català i la segona és en castellà, comença amb la llengua vernacla, un tret significatiu. A més, apareixen trets que tenen a veure amb lo matriarcal:

“Avui és dia de festa

celebrem la vostra unió

(…) per cuidar-vos l’un a l’altre

(…) Un enllaç de valentia

de projecte emprenedor,

avivant el vostre emblema

de feiner i treballador.

 

Heu guanyat la clientela

treballant fort, de valent,

el boca orella a la comarca

ha engrescat a molta gent”.

 

 

Per tant, l’empelt amb la terra va unit a un sentiment de pertinença i al fet que continuaran en terres catalanoparlants amb el projecte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Sexualitat matriarcal, la figura del jardiner i maternitat

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què es plasma la sexualitat matriarcal, és “A la Laura i en David” (p. 126), per exemple, quan, en el segon vers, diu “nets de cor” i, com ara, quan, ben avançat el poema, comenta que

“el contacte amb la natura

és la vostra vocació.

(…) compartiu la vostra vida

de respecte i comprensió”.

 

També l’hem copsada en els versos “A Paula” (p. 130), en l’esmentada obra, en un encàrrec d’un padrí de noces, qui fa esment d’un enllaç sentimental i afig que

“Un jardí de fines roses

cada una el seu encant,

sobresurt una poncella

més bonica i més galant”.

 

Per tant, altra vegada, apareix el símbol del jardí. A continuació, la de qui el cuida com si fos la mare amb el nadó o bé amb el xiquet de pocs anys:

“Necessita que la cuidin,

que la reguin molt sovint,

i en les nits de fredorada

l’embolcallin com un nin”.

 

Tot seguit, parla sobre la bellesa de la dona i sobre el bon cor pel qual destaca na Paula:

“Una rosa amb candidesa

atractiva i especial,

dissemblant entre les altres

pel teu noble potencial”.

 

Cap al final de la composició, capim la figura del jardiner (però en nexe amb l’home) i, així, la dona (na Paula) i el marit (n’Emili) fan com un empelt i coincideixen:
“Que l’Emili amb galania

esdevingui un jardiner,

dels dos cors que avui s’uneixen

plens de goig i gran deler”.

 

Un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, del mateix ramell, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes que connecten amb la sexualitat matriarcal, és “Per la Núria i el Rubén” (pp. 131-132), quan el padrí de noces comenta

“et vull dir quatre paraules

si m’escoltes dolçament”.

 

Per consegüent, figuren escoltar i la dolçor.

A més, li diu

“Ets bonica i presumida

ets amant dels animals,

una mica extravertida

de bons sentiments cordials”,

 

mots que ens acosten, més aïna, al simbolisme maternal. De fet, un poc després, indica

“ets bona recepcionista” com també que “són deu anys d’amor sincer”, detall que, ben mirat, afavoreix l’home (en Rubén):

“sempre a punt si el necessites

a ajudar-te alegrament”,

 

més encara, tenint present que ell és molt obert:

“els amics teniu a dojo

pel seu tracte familiar”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, maternitat i el paper dels parents i el dels avis

Un altre poema en la mateixa obra de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el tema de la sexualitat matriarcal (sobretot, empiulant-lo amb el de la maternitat i amb la relació mare-fill), i que és presentat com un encàrrec per a un enllaç, és “Als meus pares” (pp. 123-125). En primer lloc, diu que

“Com que sóc petit encara

m’he buscat un aliat,

que m’ajudi en aquest dia

a expressar-me en claredat”.

 

Aquest aliat podria ser la poetessa. Després, indica que

“vau anar a viure junts,

era bona l’aliança

vau voler ser més fecunds”.

 

Per tant, es tracta d’una parella amb interés per lo maternal. En acabant, expressa que

“A tu mare jo vull dir-te:

d’un anhel que vas tenir,

vas escriure un poema”

 

dedicat al marit. I, així, apareix la part poètica de la vida.

Igualment, com a resultat de les bones relacions entre l’home i la muller, el fill naix com també passa en moltes rondalles:

“i un Nadal arribo a casa

d’amoretes envoltat.

 

(…) Sento els braços, m’acaronen

i els dos cors van palpitant,

sou conscients de la feinada

que us daré d’ara endavant.

 

Ara el bibi, ara ploro,

ara m’he fet el pipí,

ara tinc una cacona,

ara el bany per a dormir.

 

Ara sec, ara gatejo

ara aprenc a caminar,

començo a desenganxar-me

de la falda i de la mà.

 

Però la feina no s’atura

cada cop demano més,

vaig creixent de mica en mica

avançant i fent progrés”.

 

Com em deia un home acostat i de la generació anterior a la meua, amb un toc d’humor, “¡Que no tot és casar-se i tindre fills!: ¡també cal cuidar-los!”. 

En eixe seny, conec una parella que se centrava en la fama (casats a mitjan dels anys noranta del segle XX i, en el 2011, separada), que pretenien que els avis es fessen càrrec dels fills i que…, a banda, els tractassen d’acord amb les directrius del tàndem… i, òbviament, treballar ells dos.

Afegirem que aquest poema és dels més planers que hem trobat en nexe amb la maternitat i dels que més m’ha fet somriure. De fet, el 30 d’abril del 2025, després de tractar aquesta composició, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies per les teves paraules.

En aquest poema, hi vaig posar molt d’afecte… Me’l va demanar la iaia i el va llegir ella amb el nét als braços, en el casament de la seva filla. El nen encara no tenia dos anyets, però representa la seva veu cap als seus pares”. 

No debades, com vaig intuir en un primer moment, en eixa tasca educativa i de connexió, també intervenen els avis (com a reforç dels pares i, ben mirat, com a transmissors de la cultura i amb estimació pel nét):
“Iaia Marga, iaio Mingo

estan sempre disposats,

ajudant i fent suplència

en els pares enfeinats.

 

L’avi Miquel i iaia Àngels

com que els veig de tant en tant,

el meu cor s’omple de joia

quan els tinc al meu davant”.

 

Per la bona compenetració que hi ha entre les tres generacions, el fill, tot seguit, addueix que,

“Amb aquest model de vida

sóc feliç i estic content,

i així vull que continuï

després d’aquest casament”.

 

En aplegar a aquest vers, captem que, lo que podria ser una mena de versos imaginats del fill cap als pares, altrament, va unit a una plasmació de l’agraïment cap a ells (i cap als padrins), arran d’unes noces, encara que l’escriptora de Monistrol de Calders no incloga el nom de la núvia…, ni que l’àvia portava a braços aquest fill… que encara no havia fet els dos anyets:

“Vull que sigui una aliança

segellada per tots tres,

perquè mai no es pugui rompre

i ens uneixi encara més”.

 

Per això, finalment, el fill agrega

“Que trobem la bona estrella

que il·lumini el nou camí,

i donar-nos l’embranzida

cada dia al dematí.

 

Moltes gràcies pare i mare

per ser un noi tan estimat,

jo us desitjo benaurança,

benestar i felicitat”.

 

 

És a dir, el fill continuarà amb el lligam amb els pares, sobretot, perquè hi ha hagut molta coincidència entre la parella i el descendent, qui els desitja que es perllongue eixa mena d’empelt fructuós entre el pare i la mare. I, més encara,… ¡perquè el fill no té ni dos anyets!

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)