Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Sexualitat matriarcal, xicones dialogants i bona avinença entre generacions

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què capim trets matriarcals, com ara, la pervivència de la dona, és “El clau”, recollida per Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Una dona se li va morir l’home i un xiquet. I, per no pagar dos soterrars, els va ficar tots dos en la mateixa caixa: el xiquet, enmig de les cames del marit. I, plorant, feia:

-Ai, Pep! ¡No em dols tu, no, només que el clau que t’endús enmig de les cames!  Ai, Pep, quina pena tinc! ¡No em dols tu, no, sinó que el clau que t’endús enmig de les cames!

I el personal deia:

-Esta dona ha tornada orada! Esta dona ha tornada orada!” (p. 200).

Com podem veure, els personatges que es moren són masculins (el marit i el fill), però, tot i això, la dona no deixa caure l’home, ni la part sexual masculina (en aquest relat, representada pel clau, o siga, pel penis). Altrament, hi ha un vincle més fort amb el fill que amb el pare i el fet ens porta al tema de la maternitat: el de les mares que viuen com se’ls mor un fill abans de fer-ho elles. En altres mots, la marona conserva el fill en el seu cor.

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “El ball de la barca”. El narrador, qui es posarà de part de l’actitud del personatge femení (una jove) i d’un ancià, comenta al folklorista que, en la seua joventut, hi havia balls i “jóvens i vells (com jo) mirant també el ball (perquè ens agrada, almenys, sentir la música i mirar en la joventut). I hi havia una xicona d’eixes que un xicon agafa de males maneres i la trau. Llavors, ella li diu:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

I ella li afig:

-Aleshores, això que em punxa ací baix del ventre, això, què és?

Ell li diu:

-Això és el rem.

S’asseuen i, al poc de temps, ella, com que no la treia ningú, se’n va i agafa un home huitantot que escassament podia arrossegar els peus (…) perquè no podia una altra cosa.

I la xicona diu al vell:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

La xica li demana:

-És que vós no teniu rem?

El vell li diu:

-No, senyora: jo vaig a motor” (pp. 200-201).

Per consegüent, aquesta narració, contada en 1993, exposa uns passatges que són com l’espill de la societat valenciana del moment: el xic (més brusc) recorre a la penetració; i el provecte (més feble físicament) és respectuós amb la jove i, a banda, accepta que ella li done vida, que li faça de motor i ell encara conserva la seua humor amena, fets que compensen que ja no se li empine el penis.

Adduirem que aquesta contarella és un altre exemple en què la dona salva l’home (ací, com en el de fets reals de xiquets que, com ara, en el primer quart del segle XXI, anaven a una residència de majors i hi havia bona avinença i un compartir fructuós entre ambdues generacions).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb iniciativa i aplec eròtic

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, també copsem trets matriarcals en la contarella “Es sabater”. En primer lloc, la dona porta la iniciativa i és qui organitza: “Això era un sabater que sa dona li diu:

-En aquesta casa tan gran que tenim, tu, amb aquesta cambra, tens prou. Podríem llogar sa part de darrere.

Es marit li diu:

-Sí. Mira: fes un rètol i el posarem a sa porta.

Com que sa dona fa es rètol, el qual deia: ‘Es lloga sa part de darrere’. Li posa cel·lo i tot per a apegar-lo. Però, en això, la criden per anar-se’n i se’l deixa damunt d’una cadira.

Llavors, al poc de temps, torna a entrar-hi sa dona, s’asseu en sa cadira i se li apega es rètol en es cul” (p. 198).

Per tant, la dona (més activa) proposa i l’home ho aprova. En acabant, podem llegir que “I sa dona, quan se n’anava pes carrer, ho feia amb es rètol tot apegat a ses anques. I, allà, un home que la va veure, amb intenció de burlar-se’n, li diu:

-Xica! Llogues la part de darrere. I la de davant, què?

I ella li respon:

-En la de davant, hi treballa el meu marit” (p. 198).

Així, com que el marit a penes intervé, es plasma que ella és qui té la darrera paraula. 

Una altra contarella eròtica que figura en “El seculòrum i la seculera”, i amb simbolisme, és “Sa plica”. Començarem dient que una “plica”, com indica el DCVB, és un “Sobre o embolcall de documents”. “En Tàrbena, varen fer una oferta per a apanyar la teulada de l’església a plica tancada, a veure qui donava per a fer-ho més barat. Hi estaven els hòmens i els regidors:

-Apa! Vejam! ¡Acabem açò i diguem quan direm quant! I, més tard, com que s’havia fet a lletra tancada, el batle diu:

-Apa! S’alça la plica!

I el contractista que el va fer…, demana:

I, en què consisteix l’obra?

El batle li respon:

-A tapar es clavill de l’església i a fer-li sa verga as sant -que el sant tenia un gaiato (una vara) i deien ‘sa verga’ -diu” (p. 198).

En altres paraules, el relat és sobre una relació sexual entre un home i una dona (fer una lletra), potser amb una mena de subhasta en una sala en què s’acorda introduir el penis (el gaiato, la verga) dins del temple (la vulva que era oberta).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, llauradors, balls i vocabulari de la terra

General, , , , , , ,

Una altra contalla recollida en el l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, la qual ens evoca la del frare que s’emprava per a calfar els llits, és “Sa passada des fogons”. “Abans, anaven a Alger i ho féu una xica d’ací que no coneixia molt aqueixa ciutat. I s’ama li va dir:

-Hui heu de netejar es fogons.

(Per a dir ‘foguers’, deien ‘fogons’). I aquella xica, doncs bé, se’n va anar en amo allà i, un dia de tants, diu que li va dir s’ama:

-Escolteu: hui rentareu es fogons -o siga, els foguers-.

I aquella joveneta li respon:

-Mireu, senyoreta: a vós, vos el rentaré; però, a s’amo, no” (p. 195), és a dir, que no rentaria l’anus de l’home.

Un altre relat arreplegat pel folklorista tarbener i en què es reflecteix la filosofia de la terra i la castellana (simbolitzada per una mestra que parla en castellà), és “La contarella de Gines”. “En Gines, un llogaret de la vila valenciana de Guadalest, una mestra de la vila hi venia amb l’autobús (la callosina) i havien d’anar a cercar-la baix de la carretera. La senyoreta era molt fina.

Llavors, hi havien enviat un home de la vila, qui anava amb una haca, perquè hi muntara la mestra. La dona hi arriba i ell li diu:

-I bé, senyora mestra, que vinc a arreplegar-la.

I ella, en veure l’haca,… pum!, agafa amb un bot i hi munta. En muntar, la faldeta se li va muntar al coll, i la pobra dona no duia baix pantalonets. Aleshores, la mestra, tota fina, diu en castellà:

-Heu vist la meua lleugeresa?

Tot seguit, sense embuts, li respon el de Gines:

-Senyora mestra: ací, en Gines, diem ‘la bacora’” (p. 196).

Així, a més del repartiment simbòlic de papers (un escrit del segle XIX, a què accedírem, ja posava que ni lo políticament correcte, ni l’actuar segons les modes, eren propis de terres catalanoparlants), la dona és damunt de l’home (puix que ella és qui munta dalt del cavall). Quant al de Gines, li parla amb vocabulari popular de la terra (en aquest cas, d’una figa de pell negra que, igualment, vol dir les parts genitals externes de la dona).

Passant a la narració eròtica “El berimbell”, és a dir, el garbell, enllaça amb els versos musicals, ben populars en el País Valencià, que diuen que “La balladora, quan balla, / sempre mira el ballador: / si li penja o no li penja / la punta del mocador” (en la versió del folklorista Francesc Martínez i Martínez, 1866-1946, “La llauradora,…”). Unes quantes persones eren en una era i una dona veu que “passa un home amb un cavall i ell li diu:

-Bon dia!, sa bona dona i es derindell.

I ella li respon:

-Bon dia!, bon cavaller i lo que vos penja.

I ell li fa una qüestió:

-¿Em voleu vendre dues lliures pes pelut que porte enmig de ses cames?” (p. 197).

Al capdavall, el narrador fa un aclariment i, a la fi, diu a qui escolta el relat: “’Lo que li penja’ és s’espasa, que li penjava. (…) I, què era lo que hi duia? Era es cavall” (p. 197). I, com que “espasa” (recta) representa el penis i, altrament, el cap de cavall s’assembla al membre viril, tots dos són la mateixa part del cos (el segon mot, com a eufemisme de “carall”).

En qualsevol cas, la dona és qui triarà si acceptarà l’home, no ell si ho farà amb la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, erotisme, maternitat i dones que gestionen

General, , , , ,

Prosseguint amb relats eròtics i amb temes religiosos en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha molt de simbolisme matriarcalista en “Es sermó”, amb una versió pareguda a una que ens n’envià Rosa Rovira, de Monistrol de Calders estant: “Una volta era Dijous Sant i, com tots es anys, el costum: fan sermó i hi varen anar molt de personal. Per cert, una dona hi havia posat una lloca i, és clar, tenia un poll gelat i que no era fort. Llavors, què fa? Se’l posa dins des pits i se’n va a sentir el sermó” (p. 189). Així, copsem que els personatges femenins són més grossos i robusts, com també més vius, bé la dona, bé la lloca, a diferència del poll (que representa l’home).

“Quan ja era dins, amb l’església plena d’hòmens i de dones, el rector es posa a predicar i es poll no cal dir que es va calfar,  va retornar i es posa ‘Piu!’.

Però una volta no va dir res el rector. Ara bé, quan ja feia una estona, doncs,.. es poll ja s’espavilava més i ja va fer ‘Piu!, piu!’.

I el rector diu:

-Mireu: no vos agreugeu. Tots es qui tinguen pardalet, que facen la favor d’eixir; perquè això està mal.

Aleshores, uns junt amb els altres, a poc a poc, se n’eixien i, al remat, ja en restaven pocs: només hi havia ses dones” (p. 189).

Per tant, com en la narració “Es forats per entrar al cel”, també recollida pel mateix folklorista, l’home és el més perjudicat i, en canvi, la dona roman en companyia del capellà.

En eixe moment, “ix un avi de darrere un pilar, qui tenia des huitanta as noranta anys, ja vell i, en veure que tots es hòmens ja havien eixit, va dir al mossén:

-Senyor rector: jo també tinc pardalet! Però es meu ja no piula” (p. 190).

Finalment, direm que ni el capellà, ni les dones el fan fora i, de pas, el Poble també té present la vellesa, no sols l’autoritat religiosa, ni la femenina.

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Es deute”, la qual comença amb el paper de la dona com a gestora de la casa: “Un home li va amprar diners a una viuda i sa dona li diu:

-Per molt de temps?

S’home li respon:

-Per vint dies i això; jo t’ho tornaré.

I hala! Passen vint dies i quaranta i no li’ls torna. Llavors, ella li diu:

-Escolta! M’has de tornar es diners…!

I s’home li comenta:

-Doncs, ara, no en tinc cap, de perra.

Sa dona li diu:

-Home! Per què no ho tens?

-Mira: descansa. Enguany, si plou -tenia garrofers, figueres i ametlers…-:

 

Si plou i sa garrofa s’allarga

i sa figa vaja en bé,

es primer forat que jo tape

serà es de vosté” (p. 190).

 

Quant als versos que, al capdavall, trau el narrador, addueix una explicació dels versets: “¿Ho has comprés, lo que vull dir-te? Ell ho deia per s’altre costat. Sa garrofa, si plou, s’allarga. I ses figues (com que tenia figueres), doncs, si es vengueren, es diners serien per a ella. I ell deia: ‘No, si enguany plou i sa garrofa s’allarga i sa figa va en bé -diu-, es primer forat que jo tape serà es de vosté’” (pp. 190-191).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, erotisme vernacle i dones amb molta espenta

General, , , ,

Tornant a la recerca de narracions eròtiques arreplegades per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la rondalla “El Nostre Senyor, quan va baixar”, hi ha detalls que podem lligar amb la figura del Senyor en el matriarcalisme i, àdhuc, en refranys com “Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu” i, en el cas de les dones, “Els pecats de la xona, Nostra Senyora els perdona”. Primerament, direm que el relat és ambientat en un aplec entre Déu, el Papa i els bisbes (encarà que no faça esment dels pastors religiosos). A banda, com si Déu fos un home de la vida quotidiana, l’informant indica que “El Nostre Senyor diu que va baixar una volta a parlar amb el Papa i amb tots aqueixos principals. Es van reunir per a arreglar totes ses coses durant set dies. Però, quan el Nostre Senyor se n’anava, un dels bisbes va dir al Papa:

-Xe! No ho hem pensat! Li haguérem pogut dir de també casar-nos nosaltres. Perquè, això, ja veus tu: sempre cercant dones…

El varen cridar i li diuen:

-Xe! Torneu! Puix que hi ha una cosa oblidada.

Però el Nostre Senyor els respon:

-Té igual. Jo, ara, tinc pressa i me’n vaig. Ja hi tornaré i ho arreglaré -volien casar-se.

I li afigen:

-I mentres, ¿d’ací a que tornarà…?

-Vos enteneu amb sa dona des altres. Després, ho arreglaré. Ja hi tornaré: d’ací a allà, vos enteneu amb sa dona des altres” (p. 184), ja que la dona és qui té la darrera paraula i ella és qui comanda.

Una altra contalla del llibre “El seculòrum i la seculera”, en què, a més, són ben repartits simbòlicament els papers (sexualment i tot), és “Es forats per entrar al cel”, en què capim la preferència vernacla per lo tel·lúric: “Això era una que, quan es va morir, se’n va anar al cel. I hi esperava a sa coa, per entrar. I, en això, se sent uns crits que eixien del cel i demana a s’home des costat:

-Aqueixos crits, això, què és?

S’home li diu:

-És que li fan es foradets per posar-li sa coroneta.

As cap d’una estona, se senten uns crits encara més forts. I ella diu:

-I aquests? I aquests crits, què són?

S’home li ho explica:

-És que ara li fan es forats per posar-li ses ales.

Llavors, sa dona li comenta:

-¿Saps què? Me’n vaig a l’infern, perquè ja tinc es forat per posar-me sa coa” (p. 185).

Per consegüent, a part dels signes masculins (cel, home, forat a fer, sacrifici), n’hi ha els femenins (infern, dona, cos natural, terra; fruïció de la sexualitat, ací, per mitjà de la introducció del penis en la vulva).

Una altra contarella de la mateixa corda i amb una dona amb molta espenta i activa és “La rondalla de la Figa”. Així, s’inicia de manera prou explícita i matriarcalista: “Diu que hi havia una dona a sa vila que li deien la Figa. I bé: Figa amunt, Figa avall. I estava un poc,… no sé com dir-te[1]. La qüestió és que li deien Figa” (p. 188).

Un altre detall interessant és que la mestra de la vila no convida la Figa i, per això, “la Figa se’n va cap a l’església i hi entra per sa porta de darrere i es posa darrere del rector” (pp. 188-189), és a dir, que el capellà i ella practiquen el sexe anal.

En acabant, ella, qui continua amb el prevere, 1) fa senyals a la mestra, obrint i tancant la mà, a l’alçada del cap; i 2) el rector, “de lo més esperitat, els va donar…:

-Ora pro nobis…!  Hala! Hala! Escampeu el poll, escampeu el poll!” (p. 189).

En altres paraules: la cultura autòctona és activa i acull bé lo sexual i lo eròtic. En canvi, el capellà, a cavall entre ambdues dones, opta perquè tots tres canvien d’activitat. En qualsevol cas, la jove apareix com qui més gaudeix en la vida: ni el representant instructiu de l’Estat (la mestra), ni el de l’Església valentina (el mossén). Un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Amb to irònic.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones que munten el marit

General, , ,

Una altra rondalla que apareix en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que podríem empiular, per semblança, amb el que hem posat sobre el mot “calces” i el marit Calces, és “Pardalet en divendres”. Un divendres, dia de confessió, una dona se’n va al rector i li comenta sobre ella i el seu home (qui havia anat a la verema):

“-Mire, senyor rector: no puc vindre a prendre la comunió.

El rector li demana:

 -Per què?

Ella li diu:

-És que es meu home ha vingut de sa verema i, tant de temps que no hem estat junts, i mire lo que passa: he menjat pardalet.

Llavors, ell li respon:

-Dona. ¿I just s’ha menjat es pardalet només ha vingut?

Ella li afig:

-Sí. Però era es pardalet d’ell.

I el rector li diu:

-Puix això no és pecat, dona. Es pardalet seu no és pecat.

La dona li diu més:

-Llavors, d’això, què en farem?

I ell li diu:

-Toque, pot vindre a prendre la comunió.

I aquella dona va dir:

-Puix ara ja és resolt. Aqueix pardalet no és pecat” (pp. 180-181).

Altra vegada, l’Església vernacla al costat del Poble.

Un altre escrit de la mateixa corda i ambientada en Pasqua, “Sa confessió”, trau simbòlicament el nexe entre lo sexual i la dona: “Era per Pasqua, quan, abans, tots anaven a confessar-se. I una xica entra a missa i, en això, se’n veu una, qui es rentava les mans a sa pica d’aigua beneïda. Aleshores, li diu:

-Xica!, què fas?

L’altra li respon:

-Calla! Que he dit al rector que he tocat as nuvi i m’ha dir que em rente ses mans amb aigua beneïda.

I la primera li afig:

-¡Doncs no l’embrutes, perquè, a mi, em farà glopejar!” (p. 183).

Així, com que “glopada”, atenent al “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, representa la “Quantitat de semen que s’ejacula de cop”, el missatge va més enllà del lligam entre lo aquós (la dona) i lo masculí (la llavor): la segona de les dones hauria de beure-la…

Una altra contarella en relació amb l’arribada al cel, és “Un que hi va anar”, amb què podem copsar la sexualitat en les cultures matriarcalistes. Així, un home es mor, aplega al cel i, després de passar per diferents portes (tret que podríem lligar amb l’empelt entre la cultura tradicional castellana i bona part de l’Església valentina), li diu el Senyor:

“-Maria! Ací no entra ningú si no va en cavalleria. Ací no entra ningú si no va en cavalleria.

Llavors, aquell, que ho escoltava, diu a la seua muller:

-Doncs mira: ja és tot arreglat. Jo faig el ruc i tu em puges i hi entrem tots dos: anem en cavalleria.

Però, com que van entrar a on era Sant Pere, Sant Pere va demanar al marit:

-Bo! Tu, ¿què és lo que has fet en la terra?

-Mire. Jo no he fet res. Jo sempre he estat molt bon xiquet: jo no he fet res, no he fet mal a ningú.

Aleshores, el Senyor diu a Sant Pere:

-Pere! Porta l’estraleta

i li tallarem el piu;

si no, ¿per què no es divertia

quan estava viu?” (p. 184).

Aquest final, el 21 de gener del 2026, ens evocà una anècdota que un valencià nascut en els anys quaranta del segle XX ens contà algunes vegades: un dia, durant el règim del general Franco, ell anà a declarar a un guàrdia civil. El policia li féu unes quantes qüestions: si era afiliat a algun sindicat, si ho era a algun partit, si ho era al sindicat vertical del règim… I, com que li responia que no, aquell li demanà: “Entonces, ¿qué clase de hombre es usted?”. Però l’informador ens remarcava que ell s’havia limitat a dir-li la veritat…

En canvi, la resposta del Senyor és més moderada i lliga amb el matriarcalisme: la sexualitat com a part del desviament de la rectitud.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans, jovenetes i calces

General, , , ,

Un altre relat eròtic, paregut en altres versions i arreplegat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El rector i les xiquetes”. Així, “Una xiqueta se’n puja dalt d’un arbre i, com que no portava pantalons i el rector estava baix i li va veure el cul, quan ella se’n baixa, ell li diu:

-¡Nyas, dues pessetes! Ta mare, que es compre un parell de pantalons.

Després, el rector féu lo mateix amb una altra.

Llavors, quan ho saberen les mares, diuen entre elles:

-Sí? Si, a elles, les xiquetes, els donen dues pessetes… Si nosaltres ens posem allí dalt, ens donarà un duro” (p. 172), és a dir, tres pessetes més que a les filles. La pesseta era la moneda oficial en Espanya abans de l’entrada de l’euro en el segle XXI.

“I una mare d’una xiqueta se’n va dalt de l’arbre, sense pantalons, i diu el rector:

-Nyas! Dos quinzets i vés a afaitar-te. Vés i que t’afaiten” (p. 172). I, com que el quinzet tenia la valor de la quarta part de la pesseta, el capellà reflecteix les seues preferències per les jovenetes.

Una rondalla relacionada amb el tema de la prostitució, i amb una sexualitat tractada de manera oberta, és “La confessió” (p. 172), en aquesta obra. Un amic diu a un altre que ell volia passar a confessar-se i el segon li respon “-Passa per davant de l’església i hi entra

El xic diu al rector que ell volia confessar-se i el capellà li demana:

-Quins pecats tens?

-Només en tinc u -li diu el jove-. Que m’he gitat amb una dona” (p. 172).

Tot seguit, el mossén li demana amb qui ho ha fet i, com que no ha estat ni amb Tal, ni amb Tal altra, ni amb la de més enllà, el capellà li diu “Que Déu et perdone.

I, quan ix el xic, li demana l’amic:

-Què? Què t’ha dit el rector?

Diu:

-M’ha donat tres direccions…” (p. 172).

Aquest final lliga amb la religiositat matriarcalista, àdhuc, amb la figura d’un capellà que no s’escandalitza pels temes sexuals, sinó que els té com una part positiva de la  vida, encara que el relat ens trau un mossén que, potser, també anava amb dones.

Passant a la narració “Els carboners” (p. 175), igualment, eròtica, però amb un vincle entre una figura del camp i una del convent (qui parla en castellà), el relat apareix amb passatges en què es fa lo que vol la dona. Com a exemple, un carboner que hi havia passat, comenta a un amic com havia transcorregut i diu als seus companys:

“-Xiquets! Em passa estò amb la monja. Cada volta que hi vaig, em diu ‘¡Quin lloc tan fosc, si una fos roín!’.

I un carboner de la colla li diu:

-I tu, ¿no li dius res, a la monja?

Ell respon:

-Xico! A la monja, ¿què vaig a dir-li, jo?

-Doncs, la setmana que ve, hi he d’anar, jo.

A la setmana vinent, hi va l’altre carboner” (p. 175).

El folklorista de Tàrbena també recull una contarella molt coneguda pel País Valencià, “Això són altres calces”, ja escrita per l’estudiós Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en la segona part de “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del xe” (de 1906). “Una dona va a confessar-se i diu al rector:

-Pare. M’acuse que m’he gitat amb Calces.

El capellà li comenta:

-Ah! Això no és pecat. Jo també m’hi he gitat bona cosa de voltes… Em gite amb calcetins.

La dona li respon:

-No, però és que no són calces de les que porte. És amb un home que li diuen Calces.

Llavors, li diu el rector:

-Ooooi! Això són altres calces” (p. 180).

Sobre aquesta contalla, més d’un recopilador de vocabulari català en terres valencianoparlants, indica que és l’equivalent a l’expressió “Això són figues d’un altre paner”. En qualsevol cas, deu ser molt antiga.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones fortes i arriscades

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i que hem triat, és “El capellà i el sagristà”. El capellà i el sagristà estaven a veure qui se n’havia carregat més i un dia diu el rector “Triqui!” i l’altre li respon “Traca!”.

Quan ho deia el capellà, eixia una dona; i, quan ho feia el company, una altra. “I, en això, ve la dona del sagristà junt amb la filla i el capellà diu:

-Triqui! Triqui! -feia a les dues.

Llavors, el sagristà, com que eren la dona i la filla, feia:
-Traca!

El capellà s’havia carregat la mare i la filla” (p. 170), és a dir, havia tingut relacions sexuals amb totes dues.

Així, altra vegada, el tema de la sexualitat apareix obert, fins i tot, en figures simbòliques com el rector i lliga amb una cultura, la catalana, en què hi ha un vincle històric entre els càrrecs eclesials i el Poble, com indica Jaume Vicens Vives en l’obra “Notícies de Catalunya” en 1960.

Una altra rondalla amb capellans i amb dones és “Sa confessió”, recopilada pel folklorista tarbener. El rector, quan se li atansaven a confessar-se, els demanava el motiu i un home li diu:

“Mire: ara per ara, sempre dic males paraules. Sempre ‘Me cague en Déu’ i això. O siga, tinc un vici.

-¿Vols que te’ls lleve? (…) Doncs, la primera persona que veges quan isques, li dones cinc duros; i ja veuràs com, així, se te’n va el vici.

Com que ell ix i, en veure una joveneta que anava per allà i que tenia bon d’això, agafa i diu:

-Xe! Jas, cinc duros.

I ella li demana: -Cinc duros? Per què?

-Perquè el rector m’ho ha dit.

-El rector?

L’home diu a la xicota:

-Sí.

I la joveneta li afig:

-Cinc duros costa al rector; i, si tu vols, en són deu. I ara també li’n costarà deu, per escalivar-ho. Cinc li’n costa, a ell; tu, si vols, en són deu. I ara haurà d’amollar-ne deu, per escalivar-ho” (pp. 170-171).

Per tant, encara que el capellà és una autoritat moral i té qui li fa cas, en acabant, la dona té la darrera paraula i ella és qui determina en el camp eròtic, no ningú dels dos hòmens.

En línia amb aquest paper de la dona, en la contalla “Es pardalot”, en l’obra “El seculòrum i la seculera”, podem llegir que “una dona que era de Bolulla i amiga del rector, se’n pujava cap amunt i, en una era, es veia amb el capellà.

El rector deia que va anar-hi i que ell volia fer. I els corbs anaven coooc!, coooc!, coooc!, per dalt de s’era. I diu que un corb va anar-hi i ella va dir al rector, qui estava per darrere:

-Pica, pica, pardalot negre, que, per molt que piques, d’aqueix ull, no em deixaràs torta” (p. 171). Per consegüent, ens trobem davant una narració amb un intent de penetració per darrere (coit anal), però per a fer miques la dona (bé com a persona, bé per la manera de desenvolupar l’acte), cosa que no prosperarà a causa de la fortalesa femenina. Igualment, l’animal masculí és de color fosc i, com que és negre (el corb), simbolitzaria la color de la sotana i, així, el rector.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que gestionen i prostitució

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, també capim trets matriarcalistes en la rondalla “El gosset de la senyoreta”. Començarem dient que el relat parteix del simbolisme entre la dona que mana i el gos (el serf i, en el llenguatge sexual, el penis i, així, l’home). Primerament, una senyoreta que ho havia deixat tot a un convent de frares, decideix donar-ne una part a Jaume, un element eixerit. L’home se li acosta amb l’animalet i diu a la dona:

“-Senyoreta: podríem fer parlar este gos.

Ella li demana:

-Com, Jaume?

I ell li respon:

-Sí: el portem a València, que hi ha un això que avesen els gossos a parlar.

Llavors, ella li diu:

-Oi! Doncs, això és arreglat, fill! Demà el portes a València. ¿Tu saps lo bonic i manset que és? Avesa’l a parlar” (p. 167). 

La dona és qui porta la casa i el personatge masculí representat pel gos és mans i garrit, però no parla (ella té la darrera paraula). Quant a “avesar”, ací significa “ensenyar”.

Aleshores, l’home, seguint les directrius de la dona, se’n va a València amb part dels diners que li amolla la senyoreta. Aquest detall empiula amb el de molts escrits (com també amb comentaris) relatius a la muller que, després que el marit li hagués lliurat el sou, el gestionava i, en alguns casos, la dona en deixava una part perquè l’home, per exemple, quan ja li havia demanat que li’n passàs uns quants per a poder fumar, ho fes. Doncs bé: en aquest relat, serà que ell es puga dedicar a la gresca i, com ara, a anar de putes: “este element se’n va allí de tabola, a les putes i de rebombori. Es gasta els diners i torna altra volta:

-Senyoreta, vinga. 

-Què s’ho avesarà?

-Sí. Això ha fet. Allí m’han assegurat que el gos, en un parell de mesos o tres, ja sap parlar.

-¡Ai, quin gust! Quin gust!

A dos o tres mesos, diu Jaume:

-Senyoreta: me’n vaig a veure el gos.

I la dona n’amolla.

Mentrestant, ell se’ls balafiava fent viatges i, quan ja se’n va fartar, li demana la senyoreta:

-Per què no tens intenció de portar-te el gos?

-Sí. Hi caldrà anar i veure.

Ell fa dos o tres viatges, la senyoreta li amolla i l’home, allí, de rebombori i de tabola” (p. 167).

En altres paraules, en diferents passatges, Jaume recorre a la dona (qui confia en ell) i, així, es fa lo que ella vol. Quan torna, Jaume diu a la senyoreta:
“-Ara me l’emportaré, 

-¡Ah, recontra! Quines ganes tinc de veure’l! -li respon ella.

Quan arriba Jaume, la senyoreta li demana.

-Que no et portes el gosset?

Llavors, ell li diu:

-Calle, senyoreta, que m’ha donat un disgust! Quan venia per l’Encina, em diu: ‘Jaime! ¿Encara es gita la senyoreta amb el canonge?’ I em va fer una ràbia! El vaig tirar per la finestreta del tren.

Al capdavall, li comenta la dona:

-Has fet bé, fill, perquè, si ve aquí, no sé lo que haguera passat.

I aquell va matar el gos abans d’eixir d’aquí, quan anava per la carretera” (p. 168).

Per consegüent, la dona, com la mare que dóna el vistiplau al fill, ho fa amb Jaume, qui ha fet realitat el seu objectiu eròtic i sexual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En relació amb la festa de Sant Antoni, afegirem aquests mots que hem posat en el meu mur i en l’entrada que plasmàrem anit, 17 de gener del 2026, en un blog:

<<“Sí que les dones acostumen a ser capdavanteres” (Assumpta Capdevila, en el meu mur, el 18 de gener del 2026).

El 18 de gener del 2026, ma mare, per telèfon, em digué que “El dia de Sant Antoni es feia una foguera. El dia que se celebrava la festa hi havia missa, processó, repartiment, benedicció, novena (abans, huit dies; després, la novena se’n reduí a tres).

I, en acabar la novena, feien una picadeta. I el dia que era Sant Antoni i acabava la festa, cada u s’enduia de sa casa lo que volia, feien unes fogueres, menjaven,… Els clavaris ho pagaven tots junts”.

Quan li hem adduït que era una festa del barri molt entroncada com també ho era la del Carrer Sant Miquel i la del Carrer Sant Rafel, m’ha respost que eren festes de barri.

També ha coincidit en el fet que les dones eren qui portaven la festa i que la manera de fer-la, en els darrers anys, els “Amics dels animals” (sic, “Que ja no porten el nom del sant”, com ens ha agregat), es limitava més al dia de la festa, a l’espectacle i al repartiment de llepolies>>.

 

Sexualitat matriarcal, hòmens mansuets i dones deixondides i amb espenta

General, , , , ,

Una altra contalla amb trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Sa gatera”. Així, en un moment en què les portes tenien un forat, una dona que havia pecat va a confessar-se i el rector li comenta “Puix això és apanyat. Quan es teu home se’n vaja, tanques amb clau i poses sa clau dins des forat. I jo hi aniré, hi entrarem i et perdonaré es pecat.

Sa dona, és clar, ho diu contenta as seu home:

-Mira: prompte tindré absolt es pecat perquè es rector m’ha dit que, quan tu te’n vages, pose sa clau baix d’allà i ell hi entrarà i em perdonarà es pecat.

I s’home li diu:

-¡Ah, doncs bé!

Com que s’home fa això” (p. 158), o siga, lo que li diu la muller.

Un altre passatge en la mateixa línia és en el relat “El candeler”. “Puix això era el rector, qui era amic de la tia Maria i el marit se’n va anar a fer faena. Hi havia qui deia a l’home:

-La teua dona és amiga del rector. La teua dona…

L’home els deia:

-Jo no en sé res” (p. 159). A més, altres dones fan comentaris al marit i, al capdavall, ell volia anar-se’n i ho diu a la muller, qui li respon “Ei, doncs bé” (p. 159).

Per tant, l’home fa lo que li indiquen unes quantes dones i, ben mirat, n’hi ha una que té la darrera paraula i que li ho aprova.

En una altra narració que hi ha més avant, “El pare Soto”, apareixen les típiques tres germanes en què la més petita és deixondida. Totes tres pertanyien a una família que tenia molta terra i tots els dies hi anaven amb son pare i hi havia una filla que romania en casa.

En acabant, el rector diu a les germanes que elles s’han de confessar i el capellà ho aprofita per a fotre castanya (tenir una relació sexual) amb la més gran i amb la mitjana (p. 165).

Després, les dues més grans comenten que el mossén ho ha fet amb elles i que ara toca a la petita. Però la més xiqueta ho sent, se’n va a una carnisseria i compra un potonet (una cameta) de xot i eixe dia no donà mamar a l’animalet.

Quan la xica se’n va a confessar, el rector li diu:

“-Vinga! Posa es cap ací; així, es cap.

Sa xicoteta li demana:

-Ací? Jo què sé com es posa?

El capellà li afig:

-Mira: fes així, posa es coll.

Llavors, ella enganxa el rector, li agafa es pantalons i li estaca aqueix potó dins des cul. I, com que, aleshores, es veia de tot, agafa es xotet i li’l posa. I, a ses portes de l’església, comença:

“-¡Acudiu, que el pare Soto ha parit un xot i encara en falta un altre! ¡Acudiu, que el pare Soto…!

I hi acudien tots i veien es xotet acusant-li es ous, i s’altre potó dins… I au! ¡I el rector se’n va anar d’aquella vila” (p. 166).

Per consegüent, la petita de les germanes, amb molta espenta i eixerida, assoleix el seu objectiu i influeix en la gent (hi van moltes persones). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.