Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Dones que van a la mare, receptives sexualment i que enllacen amb el futur

Un altre relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i que podríem vincular amb la sexualitat, és “’Lo forat de la grallera’”. En primer lloc, direm que una grallera és on niuen i habiten les gralles, i que la gralla, com podem llegir en el DCVB, és un “Ocell (…) que és molt semblant al corb, però no tan gran, de color violat negrós, amb el bec i els peus vermells i les ungles negres”. Per tant, ja apareixen uns quants detalls que empiulen amb lo matriarcal: el forat (la vulva), que hi residien dones (se les sol relacionar amb lo interior), les gralles (en línia amb altres narracions en què el corb té a veure amb la dona, i que la gralla té el color de la nit i el de l’erotisme i la sexualitat, el vermell). A banda, es comenta que, “en aquell forat, hi vivien unes dones (…) que la gent les coneixia amb el nom d’’encantàries’.

Diu que, quan la fosca ho embolcallava tot, sortien del fons de la cova, per tal de fer les seves necessitats, rentar la roba o proveir-se de fruites i hortalisses.

La roba anaven a rentar-la a la font d’Escorts” (p. 350). Per consegüent, la dona passa d’un punt “femení” (la cova) a un altre del mateix ram i, a més, associat amb la dona, amb la mare (la font de la vida) i, en el relat, amb la netedat (com a senyal de renovació). Igualment, el color obscur i la fosca van units a lo matriarcal.  A més a més, se’ns indica que eren elles les que proveïen de menjar agrícola, detall que podria portar-nos, d’alguna manera, a la Gran Mare i, per descomptat, a la deessa grega Demèter (la de l’agricultura) i que, en la cultura catalana, té molt a veure amb els Sants de la Pedra (patrons de molts llauradors catalanoparlants).

A continuació, veiem que “tot aquell qui hagués gosat de mirar-les o haver-les vist mentre rentaven, hauria quedat, automàticament, encantat” (p. 350). Aquestes paraules ens porten a pensar en el tema de l’atracció sexual.

Tot seguit, llegim que “les encantades desapareixien, vers les entranyes de la terra, pel forat ‘Dels Encantats’, que és situat a les roques de damunt de la Viola (casa Viola)” (p. 350). Adduirem que, per exemple, són moltes les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover en què una persona s’endinsa en el món subterrani i hi desenvolupa les accions. Ací, al meu coneixement, podria ser un retorn “al si de la mare”, així com els morts ho fan a la terra. 

No obstant això, hi ha una part que podríem empiular amb aquest forat com a símbol d’una habitació: 1) es tracta d’una casa, on desapareixen els “Encantats” (¿la llavor, el semen, introduïts per l’home durant una relació sexual amb la dona i que espera, junt amb ella, el possible fruit en l’esdevenidor, això és, un nadó, la renovació de la vida)?, 2) es fa esment a unes roques (fortalesa) damunt de la Viola, les quals posem en nexe amb la fortalesa de la dona (a nivell general), des del forat per on s’endinsa la llavor masculina fins al cap, o siga, d’una persona amb fortalesa, i 3) la Viola, que, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, pot simbolitzar tant la vulva com el penis (en aquesta narració, s’ajusta més a lo femení, sobretot, perquè se la vincula amb un lloc a què es dirigeixen les encantàries, intern i de la terra).

Finalment, captem que “Diu la tradició que aquest forat és tan profund que suposen que arriba al mateix infern” (p. 350). Aquest forat tan pregó, ¿representaria el fil (el cordó) que uneix la mare amb el fill abans de nàixer el nadó? Sí que aprove eixa possibilitat, sobretot, simbòlicament, per la llargària que té (entre 30 i 100 centímetres).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que decideixen la seua sexualitat, que no furten i que sentencien

Una altra rondalla sobre encantàries (o dones d’aigua) que figura en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem trets matriarcals, és “Les ‘encantàries’”. “Les ‘encantàries’ vivien en un antic forat, i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res, ja que, més aviat, els tenien por.

La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa que atribuïen a les esmentades dones” (p. 349). Així, si, primerament, veiem que les dones d’aigua romanien prou en l’interior (en la cova, ací presentat com a forat i que, en lo sexual, simbolitza la vulva), més avant, podem llegir que hi havia roba estesa, una frase, sovint, dita per a indicar que hi havia xiquets i que es recomanava que no es parlàs sobre temes eròtics o relatius a la sexualitat. Nogensmenys, en el relat, aquesta expressió té a veure amb un missatge molt diferent: aquestes dones estaven nues. Cal dir que les cultures matriarcalistes són molt obertes en lo eròtic i en lo sexual.

Tot seguit, posa que “un dia, una noia que passava per allí, va veure unes tovalloles molt boniques i, com que no va veure ningú que les vigilés, va agafar-li l’acudit d’emportar-se’n una. Ah, renoi, que va fer!: les ‘encantàries’ que la veieren van sortir al seu darrere, però jove que era ella, no van poder-la encalçar, però, de lluny, van llençar-li aquesta maledicció:

-Mai més seràs ni més rica, ni més pobra” (p. 349). Comentarem que, des de la primera lectura d’aquest passatge, l’hem vinculat amb la sexualitat i que, quan el plasmàrem per escrit el 28 de juny del 2023, l’interpretàrem, àdhuc, com que la sexualitat de la dona és tan sagrada (indistintament, de qui siga) com la de qui se’ls hi acosta o qui entra en el seu camp (en aquest cas, una noia que els furta part de la roba). ¿Eren elles (organitzades i que actuaven en grup) més grans que la jove i, com ara, de trenta o quaranta anys i no estaven disposades a que la generació posterior els robàs res que tingués a veure amb el cos (ací, simbolitzat per les tovalloles, atractives)? ¿Eren també molt garrides aquelles dones d’aigua, malgrat que no estaven ja tan jóvens com la xicota? La narració sí que plasma que les encantàries tenien la darrera paraula, que es feia lo que elles volien i prenen la decisió final com a denúncia per un robatori.

Finalment, també sabem (i ací veiem) que, en les cultures matriarcals, més d’una vegada, es considerava que una resolució femenina podia tenir repercussió a llarg termini i que, sense necessitat d’anar amb peus de plom amb les dones, sí que era aconsellable tractar-les bé: “Veient que passaven els anys i no se’n sortien, i, recordant la maledicció, van decidir cremar aquella tovallola que havien agafat, en la joventut de la noia, a les ‘encantàries’. Diuen que, en cremar-la, es va trencar la maledicció i que, a partir d’aquell moment, com que, en aquella casa, eren molt treballadors, van fer-se rics amb el seu treball” (p. 349).

Quant al detall de la crema, direm que les dones d’aigua també tenen a veure amb la revetlla de Sant Joan (nit del 23 de juny) i que, en les fogueres de Sant Joan, és molt típic cremar roba vella. I, a més, es fa amb esperança en un demà millor. En eixe sentit, la narració sí que ens diu que, en la casa, passà a haver-hi prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, aprovada per dones i per caps, en valls catalanes regides per dones

Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Del castell al Pedraforca”. Així, diu la veu popular que, “en no poder posseir el castell, les bruixes s’adreçaren vers el Pedraforca, que, des de llavors, és la muntanya de les bruixes i, cada Nit de Cap d’Any s’hi reunien en assemblea extraordinària presidida pel dimoni” (p. 340). Per tant, copsem unes dones que, com moltes nascudes abans de 1920, malgrat els canvis que no jugaven al seu favor, trobaven una opció que ho compensava i que els servia d’al·licient. És més, en línia amb lo matriarcal, no es diu que ninguna d’elles tractàs de fer miques la resta de membres del grup,… ni tan sols, una. A banda, aquesta actitud no afavoria un individualisme indiferent a qui no fos de la mateixa corda, ni, per exemple, com una d’elles.

Igualment, l’aplec es fa de nit, enmig de la foscor, trets associats a lo femení i amb el matriarcalisme. El dimoni, qui podria haver substituït (almenys, en la tradició catalana) algun personatge femení pagà o pertanyent a una religió anterior al cristianisme i matriarcalista, fa de cap de colla.

També se’ns comenta que, en eixe acte, “acordaven les malifetes que durien a terme durant l’any que entraven. Per això, els moradors de Gósol i de tota la rodalia, que no es fiaven d’aquelles dones de l’escombra voladora, ni del diable, la Nit de Cap d’Any barraven portes i finestres per evitar-ne l’entrada a la llar” (p. 340). Partint d’aquest passatge i del fet que l’escombra (la granera) representa el penis i que, com bé podem llegir, l’escombra era voladora, ¿per què no pensar en una sexualitat matriarcal que “volava amb prou llibertat” així com un catxirulo ho faria en un dia de bon vent, encara que qui el portàs ho fes amb els peus tocant terra i li ho permetés? ¿S’amagaven en les cases per indicació de representants de l’Església catòlica que seguien els costums castellans en lloc de la tradició catalana (la darrera, molt més permissiva, oberta i en pro de lo matriarcal, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual, com es plasma en algunes rondalles, especialment, d’humor i en què, com ara, intervenen les figues i algun capellà)? No descartem, ni tan sols, la segona possibilitat.

Adduirem que el tema de la cacera de bruixes, en la història d’Europa, va molt de la mà de l’inici del cesarisme (durant el Renaixement) i d’intents de cremar tots els llibres (i les persones) que no s’ajustassen a les fal·leres del papa (o bé del cap d’estat o d’un membre de la noblesa que exercís de capitost d’un territori polític amb autogovern, com ara, d’un comtat), això és, de limitació de llibertats, sobretot, en relació amb les dones, amb lo matriarcal (per part de nous corrents religiosos i del catolicisme fidel a les directrius de Roma) i amb el paganisme que perdurava. Sobre això, a penes s’ensenya en els centres escolars i, en el meu cas, comencí a aprendre’n gràcies a un mestre de Magisteri (un home) que, en el curs 1993-1994, ens ensenyava “Didàctica de la Història”, a un mestre d’Història en el mateix centre (qui em parlà d’una historiadora de Magisteri que sabia molt més del tema) i a aquesta historiadora (que em recomanà dues obres, una d’elles, una enciclopèdia sobre la història des de les dones). Per consegüent, no cal ser dona per a estar interessat pel paper de les dones en la Història.

Quant al fet que, en aquesta narració, les bruixes baixassen per un canal (com és un fumeral) i que ho facen cap a la casa, podria enllaçar amb un retorn a la casa maternal, a la terra on viuen. I, òbviament, elles, com aquell qui diu, governant la sexualitat masculina (el penis) així com un genet ho fa respecte al cavall que mena: damunt de l’escombra. 

Finalment, podem llegir que el castell, gran, estava “envoltat de muralles” (p. 340) i que hi havia una “antiga església llegendària” (p. 340). ¿Un antic monument pagà en nexe amb la Mare Terra o bé amb la Gran Mare i que era lloc d’aplec dels qui vivien per la rodalia? Podria ser; i, si fos així, sabem que “El poble es bastí als seus peus, estenent-se per la petita vall” (p. 340). En altres paraules, les dones portaven el territori, feien reunions comunitàries, qui les encapçalava era una dona (ací, el dimoni) i elles eren qui prenien les principals decisions. Si no, ¿per què no es fa esment a cap home, llevat del dimoni, en aquells aplecs i, igualment, per què l’espai en què manaven no anava més enllà, com ara, d’un comtat (lo que diu la petita vall)? Recordem que lo que ara diem Catalunya, inicialment, foren comtats.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Dones i mares que suggereixen en nexe amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals

A continuació, exposarem un punt dins d’aquest apartat relatiu a la discreció (encara que tocant els peus en terra i fent acte de presència) per part d’àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920, en el tema de la sexualitat matriarcal. I ho farem amb un correu electrònic que Montse Roset Armengol ens envià el 17 de juny del 2023: “La meva àvia quan es va casar”, el qual, al meu coneixement, empiula també amb el tema de l’educació matriarcal. Diu així:

“La meva àvia paterna va néixer l’any 1894. Quan es va casar, no sabia res de sexe. De fet, en el festeig, no va permetre que el seu promès li toqués la mà, per por a que li fes un fill.

El dia abans de casar-se, l’única cosa que la seva mare li va dir, va ser: ‘Fes el que ell et digui’.

L’home va estar pacientment durant la primera setmana de casats, explicant-li en què consistia el sexe.

Ell tampoc sabia gaire cosa de les dones i, en aquelles primeres nits, es va sorprendre de veure-li els pèls pel cos, a ella.

Van tenir quatre fills. Els van educar sense el masclisme propi de l’època. Les meves dues tietes, nascudes als anys 1925 aproximadament, van estudiar carrera universitària a Barcelona: tota una revolució feminista en aquells temps.

Salutacions des de Tarragona.

Montse Roset”.

 

El 18 de juny del 2023, quan tinguí accés al correu electrònic de Montse Roset Armengol, li responguí:

“Gràcies, Montse, i bon dia,

Un escrit molt sucós. Al meu coneixement, la mare de la teua àvia sabia el terreny que tocava i, per això, li feu eixe comentari, el qual em sembla savi.

Igualment, l’home, en un primer moment, respectà la voluntat de la dona i, a continuació, actuà de manera oberta.

Per això, em resulta fàcil d’entendre que l’educació que feren als quatre fills fos de lo que podríem dir ‘educació matriarcal’.

Per tant, rep la meua enhorabona per haver tingut familiars així.

Un forta abraçada”.

 

Adduirem que el matí del 18 de juny del 2023 ens reportà amb un segon comentari:

“Gràcies per contestar-me, Lluís. T’afegeixo una cosa.

L’àvia va tenir els quatre fills entre els anys 1925 i 1937. Li van matar el marit l’any 1937, quan el fill petit (el meu pare) tenia nou mesos.

Els va criar sola. Li van donar una llicència d’estanc de tabac per a que es pogués guanyar la vida i criar els fills. Van ser pobres tota la vida, però ella, quan cadascun dels fills arribava als disset anys, els va enviar a Barcelona a estudiar.

El meu pare va estudiar dos anys d’Enginyeria a la vegada. Tots quatre van treballar junt amb els estudis.

Sempre m’ha enorgullit tenir dues tietes, nascudes als anys 1925, que eren llicenciades universitàries i van treballar de professores tota la vida, tenint autonomia econòmica dels seus marits.

M’entristeix que, una d’elles, va tenir un marit mediocre. Ella ha arribat a comentar que, si hagués nascut unes dècades més tard, s’hauria divorciat. Va ser molt avançada pels seus temps, però, amb lo del divorci, no va poder-ho fer”.

Quant a aquest segon escrit seu i unit al primer, li plasmí “He llegit als meus pares el primer missatge i ma mare estava d’acord amb la línia de la mare respecte al marit (el nuvi) i amb la de la núvia”. I, a més, ma mare, a qui destaquí un punt que considerí important (la saviesa de la dona, però unida a la paciència del nuvi i sense deixar fora el fet que ell acceptàs la proposta que li feia la núvia, des del primer moment), el 18 de juny del 2023 m’adduí que, en casos així, era fàcil que, fins i tot, la mare del nuvi també fes “un escoltet” (sic)… al noi, és a dir, unes paraules a cau d’orella.

Agraesc la generositat de Montse Roset Armengol i la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Ovelles negres i dones que menen en relats eròtics del Pallars i molt obertes

Un altre relat, curt, en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’estany del Diable”. Així, en l’estany anomenat del Diable, en Tavascan, “un dia llunyà, quan un pastor (…) pasturava el seu ramat, va veure, astorat, com, de les aigües de l’estany, sortia una ovella negra que es deixà muntar pel marrà del seu ramat” (p. 333). Així, ens trobem amb una narració eròtica. Anem a pams.

En primer lloc, la contaren en Tavascan (un poble del terme de Lladorre, el qual està en la comarca del Pallars Sobirà). Igualment, el marrà (el mascle de l’ovella) munta damunt, això és, l’home, que està estirat damunt de la dona, li introdueix el penis en la vagina. A més, la dona porta la iniciativa (ha sigut qui ha impulsat l’acte sexual, en aquest cas, eixint de l’aigua, un lloc vinculat amb lo matriarcal) i és ella qui li permet l’acte, no el marrà (l’home) a l’ovella (la dona).

Cal afegir que la narració és del Pallars i que, d’acord amb l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on hi ha l’entrada “Be”, la qual, més avant, inclou “Be negre, ovella negra”, “Al Pallars, tenir una ovella negra o ‘burella’ porta sort a la casa, té caràcter diví i inspira el respecte als pastors”. Així, es pot entendre millor la reacció del pastor. Igualment, es comenta que, en aquesta comarca, “La mestressa obsequiava amb botifarres el pastor a qui naixia una ovella negra. El manyac que s’ofrenava en la missa del Gall la Nit de Nadal havia de ser, preferentment, negre. Una ovella negra -i més si és ‘estelada’ o ‘coronada’, és a dir, amb una taca blanca al front- porta sort i guarda el ramat de llamps i llops”. Aquestes línies aporten un report molt sucós per a l’estudi sobre el matriarcalisme i adduirem que el 17 de juny del 2023, quan plasmàrem, per primera vegada, aquesta paraules, no esperàvem una informació així. A banda, ens parlen d’estreles en el front, detall que copsem en més d’una rondalla.

A continuació, el narrador posa que l’acabament del relat té dues versions. “La primera diu que, des d’aquell moment, totes les ovelles que deixà prenyades aquell mascle van parir ovelles negres, símbol que fou el dimoni, en forma d’ovella, qui sortí del llac” (p. 333). Un detall més en nexe, i positiu, amb les paraules que escriu Joan Soler i Amigó relatives al Pallars.

La segona versió diu que “aquella ovella negra, després que la muntés el marrà, va matar-lo i l’arrossegà dintre de l’estany, on van desaparèixer per sempre més sota les aigües” (p. 333). Per consegüent, la dona (l’ovella) aprofita la seua força per a menar l’home cap al territori que ella regenta (sota les aigües), dos trets matriarcalistes com també ho són 1) que la dona propose, però que, al capdavall, el marit cedesca a ella (com ens han plasmat en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920) i 2) l’aigua (símbol femení molt present en relats en llengua catalana).

Àdhuc, el narrador n’afig una tercera versió: “fou un marrà que va sortir de les aigües i va cobrir totes les ovelles, de les quals n’haurien nascut corders negres que, en sentir belar el mascle una nit de lluna plena, s’haurien abocat de cap a les aigües de l’estany, sense deixar ni rastre, ni veure’ls mai més” (p. 333). En aquest passatge final, l’home (el marrà) naix de les aigües (de la dona), de la mateixa manera que el fill ho fa de les aigües de la mare. En acabant, té fills (els corders), són de color negre (el qual empiula amb lo matriarcalista i amb la dona) i, quan ouen el mascle (i ho fan durant una nit, moment del dia vinculat amb lo femení), s’acosten a la mare (a les aigües) i, així, no l’abandonen… fins que n’eixiran. El motiu és perquè la lluna plena, com poguérem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Lluna”, està associada amb la sembra: “un costumari agrícola que encara es manté: sembrar en lluna plena”. Per consegüent, l’home ha introduït la llavor (el semen) en la dona i ho ha fet en desembre, o siga, en el mes, tradicionalment, vinculat amb la sembra i en què es registren els dies de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que menen, que porten la iniciativa i molt obertes

Una narració en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme és “El cavall del dimoni”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un cavall blanc (del color associat a lo patriarcal i que té a veure amb l’heroi cavalleresc), que els del poble de Berrós Jussà relacionaven amb el dimoni, un dia passa molt pròxim d’un home. El cavall era “molt maco i es posà al seu costat com si volgués que l’home pugés damunt seu. L’home se’l mirà, però, com que no era de la seva propietat, no hi va pujar” (p. 331). Cal dir que el cavall ho feia allà on era i allà on anava. Nogensmenys, l’actitud de l’home, al llarg del camí, el salvà i, més encara, perquè “donà gràcies a Déu, pel bon camí, i, a l’acte, aquell cavall (…) va desaparèixer” (p. 331).

En el relat que ve a continuació, “Bruixes a la Rivalera”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts detalls matriarcalistes. “Temps endarrere, es contava que, a Burg, hi vivia una bruixa que, a vegades, venien a veure-la les de la rodalia. Això sempre succeïa al vespre, quan era fosc, però la gent veia la corrua de torxes que duien per fer-se llum” (p. 332). Per tant, l’acte té lloc durant el vespre (fosc), és grupal (femení), hi prenen part moltes dones, hi ha un component eròtic i sexual important (les torxes, el ciri com també les atxes, per la semblança entre tots tres, simbolitzen el penis) i, òbviament, en relació amb la sexualitat matriarcal: les dones porten la iniciativa i són les que trien.

A més, adduirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, podem llegir el mot “torxa” com a sinònim d’atxa com també amb el significat “Membre viril” i, igualment, una entrada interessant: “torxa imantada”. Doncs bé: aquesta torxa imantada, que vol dir “Príap; penis en erecció”,… era menada per una dona (cada bruixa en portava la seua); en altres paraules, elles dirigeixen els hòmens, no al revés, i, per consegüent, es fa lo que elles volen.

Més avant, Joan Bellmunt i Figueras posa que “També es diu que aquesta bruixa havia tingut una corretja de brida d’animal que li havia donat el mateix dimoni” (p. 332), és a dir, que una dona que feia de cap (el dimoni qui, sovint, se’l vincula amb la dona) li havia donat eixes regnes (la brida), encara que ací apareguen simbolitzades en una corda i, per tant, és ella qui encarrila el marit.

De fet, a continuació, llegim que, “Quan havia d’anar a alguna reunió de bruixes o a les que convocava el mascle cabró (el dimoni), posava aquella corretja de la brida al seu marit i aquest es convertia, automàticament, en un cavall que podia córrer i volar i, d’aquesta manera, aquella bruixa muntava damunt seu i arribava a les reunions” (p. 332). Adduirem que, quan plasmàrem per escrit la interpretació del text que hem fet del paràgraf anterior, el 16 de juny del 2023, escriguérem que ella menaria el marit…, com, adés, n’hem vist en aquest. Igualment, el fa volar i al seu gust, com qui empina un catxirulo. Al capdavall, veiem que ella assisteix als aplecs, tret que empiula amb lo matriarcal.

Finalment, tocant a l’home, entre altres coses, “sempre que li succeïa això, l’endemà ho notava tot el poble, ja que no podia anar a treballar de tan cansat com estava” (p. 332), una manera de dir que ell és el burro de càrrega, com em plasmà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal) en relació amb aquell poble d’Amèrica del Sud. Afegirem que les paraules “ho notava tot el poble”, al meu coneixement, venen a dir que “el matriarcalisme perviu en el poble”, que predomina entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El dibuix figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera”, recollides per Francesc Escandell Castelló i publicades per Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994 (p. 49).

 

La sexualitat matriarcal, el paganisme i el gaudi de lo eròtic en Pasqua i després

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La font Bordonera”. Cal dir que, des d’un principi, ja veiem el detall matriarcalista de la font, vinculat amb la dona, com ara, com a font de vida: “De la font Bordonera d’Organyà, es conta una bella llegenda que (…) diu que el comte de Sellent va tenir, del seu matrimoni, una bella filla, d’una formosor fora del normal” (p. 149), i que, quan cresqué, s’adonaren que era cega (p. 149).

“Els bons pares van fer venir tots els entesos en la matèria (…) però no defalliren i, a mesura que la noia es feia més gran i més bella, més confiança tenien que recobraria la vista” (p. 149). Així, si, primerament, captem que la claror (la bellesa immaterial) s’associa a la foscor (la ceguesa i material, corporal), els pares, en qualsevol moment, són optimistes.

A mitjan narració, el comte fa promesa a “Santa Maria d’Organyà de fer-li donació de la font Bordonera si la seva filla recobrava la vista” (p. 149). Llavors, Nostra Senyora, en recompensa al propòsit i a la fe del pare, volgué que “la noia hi comencés a veure, davant l’esclat d’alegria dels seus pares.

Va passar, però, que el comte s’oblidà del compliment que havia promès i, al poc temps, la noia tornava a quedar-se a les fosques” (p. 149). Per tant, el missatge que transmet el relat és que les promeses s’han de fer realitat i, si no, no fer-les. Igualment, veiem que l’oblit i la foscor estan molt relacionades, àdhuc, a banda, amb l’hivern, en aquest cas, simbòlic i que empiula amb passatges posteriors.

En resposta a la nova realitat, el comte fa memòria de la prometença i, “en un veritable acte de contrició, demanà perdó, va renovar la promesa i, a més, va proclamar que, no sols donaria la font Bordonera a Santa Maria d’Organyà, sinó que faria conduir l’aigua fins al mateix temple, cosa que començà a portar a la pràctica l’endemà mateix” (p. 149). Sobre aquestes línies i d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, comentarem 1) que la fonteta, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vulva, 2) que el temple (almenys, el “temple de l’amor”) representa la vagina i, per extensió, la vulva, mentres que 3) l’aigua és el símbol del semen. En altres paraules, per a una bona relació entre el noble (l’home) i la dona (ací, fins i tot, en forma de Nostra Senyora), calia que hi hagués vida així com ho fan un home i una dona que vullguen tenir descendència sense recórrer-hi a adopcions, ni a fecundacions fruit de la ciència.

A més, en concordança amb el paràgraf anterior, en el següent, s’indica que “Era el dia de Pasqua quan l’aigua arribava a la col·legiata. I era, en aquest dia, quan la filla del comte recobrava la vista definitivament per a glòria de qui li havia atorgat i per a satisfacció dels pares i de tothom” (p. 149). Per consegüent, de la mateixa manera que el dia de Pasqua, en el món catòlic, es celebra el triomf de la vida (la resurrecció) sobre la mort, ací (en un relat que sembla d’arrels paganes, encara que adaptat amb trets cristians) ho fa la llum sobre la foscor, detall que, òbviament, té a veure amb el renaixement de la vida amb l’arribada de la primavera.

Així, es pot comprendre per què, finalment, la narració posa que “És tradició d’anar-hi el Dilluns de Pasqua Florida a passar-hi el dia; la gent oeix missa, s’hi queda a dinar i recorda tan bella llegenda” (p. 149), relat, per descomptat, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, ja que la gent que hi va, l’evoca i, de pas, promou el gaudi de lo eròtic i de la noblesa en el dia rere dia. Igualment, entre una dona (la font) i l’altra (el temple), l’home fa d’enllaç i, a més, captem que es prima la part femenina (dos elements) sobre la masculina (el comte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, ben considerades, que tenen la darrera paraula i molt obertes

Una altra narració en què es plasmen trets matriarcals és “Castell de Torrall”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, veiem que “el castell de Torrall s’havia aixecat al terme d’Àger, prop de la cova dita encara de Torrall. S’hi van fer forts, els cristians” (p. 138) davant els musulmans. Per tant, apareix la dona (la cova) i, a més, ho fa al costat del castell (símbol nobiliari).

Un dia, als assetjats, “se’ls va acudir d’alimentar tan bé com van poder la darrera vaca que els quedava (…), ben grassa i rodona” (p. 138). O siga, que recorren a la dona, confien en ella i, per això, la tracten bé. Afegirem que la vaca és grassa i redona, detalls que empiulen, fins i tot, amb la figura de la Deessa Mare.

Tot seguit, “la van estimbar (…) avall perquè anés a parar al campament sarraï. Quan els musulmans van veure aquella bèstia tan grassa, (…) van decidir aixecar el setge. I, així, van salvar-se els refugiats” (p. 138). En aquest passatge, copsem una dona forta, fins i tot, que fa que els contraris se’n vagen de la zona.

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, és “La vall d’Omar”. Així, en terres de la Noguera, una de les faenes que el cabdill musulmà encomanava als seus guerrers era que, “quan la seva bella filla s’anava a banyar al riu, que en tinguessin cura, que res li passés i que el corrent no li suposés cap perill” (p. 139). Per consegüent, la dona està ben tractada, àdhuc, des de la màxima autoritat, en aquest cas, masculina. Això va en línia amb les rondalles en què un rei jove (o un príncep) se’n va a la guerra i ordena que, per exemple, ho facen amb la dona i, en alguns relats, amb els fills i tot.

“Va succeir, però, que, un bon dia, aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i (…) fill d’una persona molt coneguda” (p. 139). Un poc després, podem llegir que, “A poc a poc, els dos joves s’anaren veient i coneixent (…).

La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu. Ell l’esperava darrere unes mates” (p. 139). I, mentrestant, el capitost musulmà “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (pp. 139-140). Per consegüent, no sols les relacions sexuals tenien lloc lluny d’on residia cada u dels dos jóvens, sinó que és ella qui porta la iniciativa i més oberta: mentres que la noia se ’n va al riu (un símbol femení, relacionat amb l’aigua), ell és més reservat.

Més avant, un dia, el jove li diu que la volia per muller i, a més, li addueix:

“-Jo t’estimo, però no puc renunciar al que els meus pares i els meus avantpassats m’han ensenyat” (p.  140), és a dir, a l’educació matriarcal.

Ara bé, com ja feien moltes dones nascudes abans de 1920, “Un i altre parlaven i tornaven a parlar, tot intentant de trobar una solució” (p. 140). Aquest passatge m’evocà quan, cap a juny del 2011, arran de les eleccions municipals que s’havien celebrat en l’Estat espanyol, un home molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), em digué que, en poblacions on no hi havia majories absolutes, els polítics s’havien de dedicar a parlar: “Parlar. Ja ho diu la paraula ‘parlament’. De ‘parlar’”.  Evidentment, en línia amb la tradició pactista, no amb la castellana i patriarcal. 

A més, malgrat que el pare d’ella no li ho aprovava, la noia porta la iniciativa i, un dia que el capitost musulmà era fora, “es presentà el noi, (…) sota la finestra de la seva estimada, amb un cavall i emprengueren la fugida. El cavall es dirigí vers el lloc on, en aquells temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 140). Amb aquestes paraules, copsem que, com en una cançó eròtica valenciana, és un jove qui fa via cap a la xicota (per si ella li aprova ser-ne núvia). I la noia sí que li ho accepta.

Igualment, fan via cap a la cova, un símbol que té a veure amb els genitals de la dona, amb la vulva. I, per descomptat, ho fan en un lloc d’acollida i, de pas, d’obertura en lo eròtic i en lo sexual, com també té lloc en les cultures matriarcals, receptives a la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Sinceritat, gratitud, amor franc i sexualitat matriarcal en la cultura catalana

Un relat en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en l’humor, és “El fill del rei de França”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, en esclatar la revolució francesa, això és, en 1789, un matrimoni de nobles gals, “En passar per Almenar, foren hostatjats per un matrimoni jove que encara no tenien fills i, en els pocs dies dedicats a descansar aquí, s’emmalaltí un nen que portaven amb ells. Amb el seu neguit per marxar lluny, acceptaren l’oferiment dels amos de la casa i els deixaren el noiet perquè el cuidessin” (p. 101).

Primerament, cal dir que la narració no indica si vivien en la Catalunya del Nord, és a dir, en la banda de la històrica Catalunya que, de 1659 ençà, forma part de França i que és catalanoparlant. Igualment, copsem que la bonesa de la família catalana es premia amb un fill, allà on, en moltes rondalles, ho faria amb el naixement d’un nen o més.

Igualment, com que hi havia bones relacions, “Sinceritat per gratitud confiaren el seu secret. Els pares de l’infant -gent de l’aristocràcia del país veí-, els l’havien confiat segurs que els revolucionaris el matarien si el trobaven” (p. 101). Per consegüent, veiem que s’agraeix el fer les coses amb el cor en la mà i la generositat, però que el narrador no aprova els moviments revolucionaris com l’esmentat (en el fons, són de signe patriarcal), sinó l’esperit creatiu (com és fer via cap a altres indrets) i la gratitud.

Per això, tot seguit, es posa que, “Per provar-ho, els deixaren els documents acreditatius i varen marxar” (p. 101), o siga, que els mostraren les cartes.

Ara bé, “Aquella bona gent estimà el noi i se’l quedaren com un fill més i, perquè mai no el molestessin, ni els el prenguessin, van cremar els papers i, en ser el primer ‘fill’, el feren hereu” (p. 101). El 4 d’abril del 2023, mentres feia la interpretació d’aquest relat, copsí que aquestes línies enllaçaven amb lo consuetudinari (fiar-se de la paraula, reflectit en les frases “Ser dona de paraula” “Ser home de paraula”) i més tenint present que els esdeveniments tenen lloc en la Catalunya del segle XVIII (de signe matriarcal), i no amb lo administratiu. En eixe sentit, la Història ens mostra que, en les cultures matriarcals, recórrer a aquesta mena d’escrits (els documents de la narració) és molt baix, com bé han plasmat estudis sobre el comunalisme, com ara, de David Algarra.

Finalment, entrem en una part on apareix l’humor, el qual, a banda, ho fa en defensa del fill i dels pares adoptius: “Hom deia si era el delfí, el fill del rei de França, però els d’aquella casa sempre guardaren el secret, fins i tot, amb els altres fills que tingueren després” (p. 101). Ens trobem davant un altre detall matriarcalista: la importància de la paraula, de la sinceritat, de complir amb els acords (i més, entre dues parts que s’estimen). Així, podem llegir “A mi, fa anys em digueren de quina casa es tractava. Era de cal… (per guardar el secret, millor no dir res)” (p. 101).

En la narració vinent, “El senyor de Rosselló”, un home tenia una muller amb una bellesa incomparable, a qui, un dia, el trobador Guillem li va fer uns versos que, “escrits, els feia arribar a les mans de la seva enyorada senyora a través d’un ram de flors. Diuen que les tendres paraules del trobador feren néixer en el cor de la senyora un corrent de simpatia vers ell” (p. 101). Copsem, per tant, que la suavitat es valora positivament. Sobre aquestes línies, també comentarem que la cultura catalana ha tingut certa inclinació, per exemple, pel jardí, per l’horta, per la poesia i per la mar, però no pel xantatge, ni per la guerra, ni per les pressions cap a qui no era de la mateixa corda.

Igualment, veiem el bon cor (un tret matriarcal) de l’home: “El trobador va entendre la situació i, amb les seves belles paraules i un amor sincer sortit del fons del cor, va dedicar les més ardents trobes a la bella senyora” (p. 101).

Però el marit, com que tenia gelosia cap al trobador, el mor amb una espasa i, després, veiem que “Els familiars del trobador Guillem (…) li feren una tomba monumental” (p. 102), detall que podríem empiular amb les preferències en el matriarcalisme català: resulta significativa que la tomba siga molt gran i com una mena d’agraïment.

També és molt interessant (i convé plasmar que té molt a veure amb lo matriarcal vinculat amb la tradició catalana) el final d’aquest relat, tal com figura en una segona versió: “el senyor va fer llançar el trobador ben lligat a la séquia cabalosa que passava per aquí i que, assabentada del fet la senyora, també s’hi tirà i, així, en la mort, es va trobar amb el seu estimat i llurs cossos es van unir per sempre més” (p. 102). A banda del tret de l’aigua (relacionat amb lo femení), les paraules s’ajusten molt (per semblança) a unes que posa Bartomeu Mestre i Sureda en el seu escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), quan indica que “Ells [= Els castellans] prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La noia que salva el jove, amb bona avinença i que fa de cap de colla

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Vall de la Mora”, la qual s’empra per a explicar l’origen del nom d’aquest indret. En un moment en què, “per aquestes terres, corrien vents de pau entre cristians i moros” (p. 98), el rei moro s’interessava per la seua filla, com ara, quan ell li comentava què considerava que li aniria millor per a que no li passàs res: no l’obligava (p. 98).

Un bon dia, “aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i que, per damunt de tot, tenia unes qualitats com a persona molt poc comunes. Aquest jove era fill d’un cristià molt conegut” (p. 98).

I, malgrat que els dos jóvens eren de dues religions diferents, hi havia bona avinença. A més, “La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu” (p. 99), fet que ens plasma una dona plana i en relació amb la font de vida”, amb la fluïdesa i amb lo matriarcal: l’aigua i el riu com també ho podria fer, per exemple, una font.

Un altre detall matriarcalista és l’ensenyament del pare cap a la filla: el pare “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (p. 99): el contacte amb la natura, tan bo per al cor i per a la ment. En canvi, tots dos, enamorats, “s’asseien a l’herba a garlejar” (p. 99), això és, a raonar.

En un passatge immediat, veiem que, com que el pare de la jove “no consentiria que es casés amb un que no fos musulmà” (p. 99), els dos jovenets s’organitzen per a poder viure plegats, ja que “ni l’un, ni l’altre podien viure separats (…).

Un dia, al vespre, el noi es presentà sota la finestra de l’estimada amb un cavall, i aquesta es despenjà i (…) emprengueren  fugida (…) vers el lloc on, en aquell temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 99).

Aquest darrer paràgraf admet algunes interpretacions. Per exemple: 1) que la dona, com en alguns relats o, com ara, com en una cançó valenciana en què un xicot (Cento) va a ca Maria Rosa (la núvia) a demanar-li la mà, 2) la mare, simbolitzada per la cova, en línia amb l’úter que, com indica Mari Carmen Basterretxea en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, alhora, representa “l’origen de l’ésser humà, el començament de la vida, mare, cordó umbilical, criatura” (p. 45), la vida nova que sorgirà fruit de les relacions sexuals de la parella i 3) la cova com a lloc on “covar”, així com una au ho fa amb els ous per a que s’hi desenvolupe l’embrió i en puguen nàixer pollets (en aquest relat, un nen o més, com a recompensa de les bones relacions).

No obstant això, el pare de la noia s’adona del fet i agafa una esquadra de soldats, amb intenció de cercar la parella, “i no trigà a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 99). Ara bé, la xicota veu que disparen una fletxa al seu nuvi i, com que ella volia salvar-lo, “s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada, clavant-se, aquesta, en el preciós cos de la noia, que caigué (…) a terra mentre els seus llavis deien als soldats del seu pare:

-Detureu-vos, no li feu res a ell.

Diu la tradició que la noia es guarí i el seu pare va entendre la gran dimensió de l’amor” (p. 99).

A diferència de moltes narracions, la jove fa un paper semblant al de la mare que, com es diu, popularment, faria lo que calgués per salvar la vida del seu fill (ací, representat pel noi, el qual, del primer moment ençà, juga un paper més passiu que la fadrina).

En eixe sentit, ella li fa de mare i exerceix el seu paper maternal (el protegeix de la mort) i, igualment, actiu (es mou i, com es pot intuir, fa que ella no muira i que els soldats no maten el jove).

A banda, copsem el premi que té per a la dona la seua generositat i el seu interés per una sexualitat (ací, matriarcal): 1) que es guareix de les ferides… i no mor i 2) que son pare els atorga llibertat per a fruir la sexualitat a la manera que els dos fadrins prefereixen en eixe moment i, per tant, la dona assoleix el seu objectiu.

Afegirem que el relat presenta dues maneres de concebre la sexualitat. Per una banda, oberta i suau, forjadora de ponts i no possessiva: la matriarcal, plasmada en la jove. Per una altra, la que no aprova lo que no vaja en línia amb la visió paterna (i, com es pot veure, de signes patriarcals): la del parent de la jove. Un noia que, al contrari que el pare, ha abraçat la cultura matriarcal que, en la rondalla, va associada a la figura cristiana (o siga, a la catalana).

Per consegüent, una narració, simple i curta, que plasma trets matriarcals interessants, àdhuc, relacionats amb lo sexual i amb la cosmovisió de la cultura catalana.

Adduirem que, com a fruit de la lectura, de l’anàlisi, de la interpretació (i, en més d’un cas, de comentaris), etc. sobre més de sis-centes narracions, una de les coses que penses i que tries escriure, és que, per sort, hi ha persones que sí que creuen (i amb proves que t’aporten i tot, sovint, des de la vessant de la saviesa popular o referent a dones nascudes abans de 1920) que la cultura catalana és matriarcal. La resta, paraules boniques, per exemple, per a més d’un míting polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.