Arxiu d'etiquetes: lideratge amb estil matriarcalista

Bruixes, sexualitat matriarcal en les jóvens, sinceritat, creativitat i natura

General, , , , , , , ,

Una altra llegenda de bruixes que apareix en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el de l’apartat “Diademes i cintes embruixades” (pp. 51-52). Convé dir que la diadema (per la seua forma quasi circular) enllaça amb lo femení i que, com indiquen els autors del “Diccionari eròtic i sexual”, Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, té a veure amb la vulva i, més específicament, amb el forat de la vagina i amb els pèls que l’envolten. O siga que ens trobem amb un tema clarament eròtic i, com podrem veure, matriarcalista, encara que ací recórrega a una narració amb simbolisme de pas.

Molt prompte, el narrador diu que les diademes eren emprades “per bruixar les noies joves, preferentment, les pobres, ja que, aquestes darreres, en no tenir diners per comprar-ne,  eren presa fàcil perquè els feia goig de poder presumir com les noies de les cases benestants”.

Per consegüent, qui descriu el relat pretén ficar en el mateix sac les noves generacions (els jóvens, ací, xiques) i les benestants. Igualment, connecta les primeres amb una pobresa que, al meu coneixement, intenta associar-se a la d’instrucció oficial i escolar. Aquest fet és u dels que ens ha portat a considerar-lo un escrit de transició (potser, nascut en el segle XVIII o amb l’entrada de les escoles com a element d’inculturació de lo castellà, això és, de lo presentat cap a fora com a modern, com a científic, com a alliberador de l’obscurantisme, com d’esquerres, com la veritat…).

En canvi, la jove, creativa, en altres narracions, podria haver agafat una poma (mot que simbolitza el pit, la mamella, la vida, la fecunditat…).

No debades, Jordi Torres i Sociats indica que “hi havia una noia de Sant Feliu Sasserra a qui feien molta gràcia les diademes. Un dia va arribar a casa seva amb una amb tot de floretes de roba. Era una diadema que feia molt de goig; la noia estava molt cofoia amb aquella joia i, amb una gran alegria, s’acostà a la seva mare per ensenyar-li l’objecte que li feia estar tan contenta” (p. 51).

Per consegüent, capim una joveneta receptiva a lo sexual i al lideratge de sa vida: ella es posarà la diadema, circular com la corona que, en antigues civilitzacions de l’orient de la Mar Mediterrània, encara que la portassen els hòmens dalt del cap, volia reflectir que lo femení era lo que predominava, lo que marcava el dia rere dia.

A banda, la fadrina és interessada per la jardineria (és pacient) i per la bellesa de la vida i de la natura (les flors).

Adduirem que la tradició matriarcalista porta la xicota a comentar-ho amb la mare, qui li demana d’on ho ha tret. La filla li respon:

“-Guaiteu, mare. He trobat la Mati i m’ha demanat: ‘Com és que una noia tan garrida com tu no porta diadema?’. Aleshores, jo li he dit que no teníem cèntims per poder-ne comprar. Llavors, ha tret aquesta diadema de dins del cabàs i m’ha dit que era per a mi.

La mare, tot esverada, va demanar:

-Te l’has posada al cap, aquesta diadema?

-No, mare. M’ha fet tanta gràcia que, abans de posar-me-la, volia que vós la veiéssiu.

-Sort n’has tingut. Mira què fa aquesta diadema” (p. 51).

Per consegüent, 1) el fet que la xicota (a qui na Mati ha donat el present) diga que era pobra, no ha estat motiu de menyspreu per part de na Mati i, en acabant, perquè la segona no li fos generosa: ¿és na Mati una dona que vol convidar la filla a ser ella qui faça la seua sexualitat, a viure-la de manera lliure i natural, sincera, en connexió amb lo terrenal? Podríem dir que sí.

De fet, quan la mare diu a la filla que la joveneta ha tingut sort, llança la diadema (els projectes eròtics) al foc (ací, amb significat destructiu, no amb el de vida) i, per eixe motiu, la llegenda agrega un color celestial. Recordem que el blau, sovint, emprat, per exemple, per la dreta en la política (puix que sol aspirar a l’honor, a l’honestedat…, però no amb honor, franquesa i bonesa juntes), no és una color abundant en poemes matriarcalistes…, si no és en nexe amb l’aigua (origen de la vida i que lliga amb les aigües de la maternitat):

“I, agafant-la, la va tirar al foc. La diadema es va encendre igual com si fos pólvora i feia una flama de color blau cel tot provocant uns forts espetecs” (p. 51). Aquest detall dels espetecs ens evocà el fet que, en la Setmana Santa tradicional en terres catalanoparlants, els actes semblants a una “saeta” són pràcticament absents i, com a exemple, només els hem trobats en un relat contat en el Carxe (entremig de terres castellanes de l’històric Regne de Castella, a on, en el segle XIX, s’establiren valencians catalanoparlants).

La mare li addueix que l’endemà na Mati estarà molt malalta. I així va passar.

En la pàgina 52, hi ha una llegenda acurtada, però en què intervé una cinta i amb un argument semblant. I, com que la cinta té a veure amb la maternitat, lo sexual, l’erotisme, la creativitat i lo maternal són vists per la línia progressista capitalista com un mal a extirpar i, com copsem en la llegenda de la diadema, a deixar que s’evadesca… de la ment del Poble.

Finalment, el fet que existesquen aquests relats, ve a plasmar la gran presència que devia tenir lo que, de la ciutat estant (principalment, els més puixants), podrien considerar vicis rurals o de gent de la vila i inculta… El matriarcalisme hi era ben viu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones jóvens, matriarcalistes, agraïdes a les arrels i que lideren

General, , , ,

Continuant amb la rondalla “La punta la donzella”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, la mare i la filla fan estada en la cova i voltants, “fins al punt que, amb el treball i l’ajut, havien arreplegat un petit ramat de cabres que la noia, molt carinyosa amb els animals, cada dia duia a pasturar.

Un dia que havia sortit amb les cabres, per tal de pasturar-les, s’allunyà un xic més del compte de la rodalia que tenia coneguda” (p. 28) i troba que no sabia on era i que s’havia perdut. Ens trobem, de la mateixa manera que en la cançó “A la vora del riu, mare” (amb el tema del pas de la virginitat a la condició de dona amb possibilitat d’embaràs arran de la primera menstruació), que la xica ja fa de cap de colla, en aquest cas, àdhuc, fora d’on solia anar i, així, entra en camps no fresats anteriorment. 

Nogensmenys, ella continua esperançada i, no sols agafa amoroseta un cabridet, sinó que “enfilà per una serra amunt amunt, per tal d’arribar a la punta -el cim- i, des d’allí, localitzar on estava la seva cova” (p. 29). Així, encara que ella es distancia de la cova, manté un bon record de la mare i hi està interessada, o siga, que té present les arrels maternals. A banda, com que era una persona dolça amb els altres, “El ramadet de cabres el seguia fidel” (p. 29). Com veiem, la noia no fa de cap de colla de bous, sinó de cabres, això és, d’uns animals que, com les vaques, proporcionen llet, que evoquen lo femení i que, a més, enllacen amb la figura de la mare.

En ser en el cim i, amb vista d’àguila (una dona de ment oberta), no pogué veure la cova. Però, tot i això, “Passaren els dies, la noia s’alimentava de la llet que les cabres li oferien” (p. 29), així com, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui proporciona vida i qui aplana el futur als seus fills, als membres que en formen part de la casa, de la família, del col·lectiu.

Passa que un dia apleguen uns lladres que vivien i actuaven per aquelles terres, la rapten, però no la maten, i opten per tenir-la lligada, és a dir, per condemnar-la a mort lenta (p. 29).

“Així ho feren, deixant-la abandonada a la seva sort. Però el que en resultà fou que les cabres, que estimaven tant la pastoreta com aquesta a elles, es posaren a rosegar les cordes que lligaven a la donzella, mentre la cabra gran s’acostava a la noia fins que aquesta podia xuclar la llet del seu braguer” (p. 29), o siga, del conjunt de mames de la cabra. De nou, la dona (ací, una cabra fent de mare de la noia). Tot seguit, llegim que “Així s’alimentà fins que el cabridet acabà de rosegar les cordes.

Un cop deslligada i, amb la conversa que sentí dels bandolers, es pogué guiar i pogué tornar a la cova d’on havia sortit” (p. 29). I, així, la jove ha passat eixa mena de tempesta (l’adolescència) i, en tornar a la casa on havia viscut junt amb sa mare i bé (en aquest relat, la cova), ja ho fa com una dona d’igual a igual amb la mare, excepte, per exemple, en la sabiduria i en vivències i experiències. En altres paraules, amb la ment oberta, amb interés per lo maternal i, de pas, per lo matriarcal, per les arrels.

En aplegar-hi, veu que “La mare, la dolça mare que tant l’estimava, (…) s’entristí tant i tant que, del disgust, en morí, per la qual cosa la noia, en tornar a la cova, a la ‘font Joana’, es trobà que havia perdut també la mare” (p. 29). Aquest detall va en línia amb Demèter (la deessa grega de l’agricultura) i la seua filla i molt estimada Persèfone. Simbòlicament, la dona (la mare) dona pas a la jove (a la filla).

Per eixe motiu, encara que la noia torna a les seues arrels (la cova), “Amb  els ulls plorosos, amanyagà les seves cabretes, sobretot, la més petita, el cabridet que havia rosegat les seves cordes, dient adéu a la ‘font Joana’ que tant temps li havia servit d’hostalatge i, emprenent de nou amb el ramat, el camí de la serra, desaparegué d’aquesta contrada (…). I, des de llavors, aquell lloc és conegut com ‘la punta la donzella’” (p. 29). És a dir, que la jove ara fa de dona, es fa càrrec dels seus fills i desenvoluparà aquest paper fora de la casa maternal i, com ho captem en les llàgrimes, recordant sempre sa mare i la terra on tan bé l’havien acollida. Per consegüent, ella ha entrat en l’etapa adulta, de la seua plenitud, però en línia amb una cosmovisió matriarcal.

Afegiré que, el 15 de març del 2023, el detall de les llàgrimes em recordà les que em caigueren (com també a ma mare) quan, el 13 de novembre del 2014 li doní les claus de la casa seua en què ella m’havia permés viure des de la primavera del 2009 i jo passava a estar-hi en la que m’havia pagat del tot feia pocs mesos. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.