Arxiu d'etiquetes: “Rondalles de la Ribera” (llibre)

Dones amb molta espenta, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, que la dona és qui té la darrera paraula i en què, per exemple, es fa lo que ella vol i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “La senyora Pepa”. Una àvia molt vella, Pepa Pujols, “De bon matí, (…) se’n va anar a caçar granotes per a fer olla” (p. 81). Com veiem, tot i que la dona tenia molts anys, era molt treballadora i activa, un detall que es pot copsar en moltes dones nascudes abans de 1920.

A mitjan camí, “passà Vicent (…). La senyora Pepa li digué que la portara fins a la sèquia, i el bon home la pujà als muscles.

El pobre Vicent no podia més, però aguantava perquè deien que la dona era una espècie de bruixa bona i ell volia que li aconseguira un desig” (p. 81) i, per tant, com en altres detalls relacionats amb el matriarcalisme, és l’home qui porta la càrrega, la faena més feixuga, com també ocorre, com ara, en la cultura colla.

A més, “En arribar a la sèquia, la senyora Pepa li digué què volia en canvi. Vicent li contestà que una fanecada del lloc més bo de la marjal” (pp. 81-82). Tot seguit, veiem que, “A la senyora Pepa no li agradà aquest desig i Vicent es va haver de conformar amb una cistella de granotes” (p. 82). De nou, la dona toca els peus en terra i, a banda, és qui tria què dona a l’home.

Una altra rondalla de la Ribera, en el mateix llibre i amb trets molt semblants és “La coca”. “Quan acabà la guerra, hi havia una família que encara vivien tots junts: (…), els iaios, els pares, els fills, l’oncle…

El pare va enviar els tres fills a cavar amb una aixada.

Cap a migdia, aparegué la iaia, amb una coca de categoria” (p. 89) i el major dels tres germans proposa que, “aquell dels tres que somnie en el lloc més llunyà, en el més llunyà d’ací, se la menjarà.

Així ho van fer (…) i, quan es despertaren, el major va dir:

-Jo he somniat que anava dalt dels núvols.

-Doncs jo he somniat que era a la Lluna -respongué el del mig.

Tots dos germans preguntaren al menut:
-I tu, en quin lloc has somniat?

-Jo, com he vist que anàveu tan lluny, he cregut que no tornaríeu mai més, i me l’he menjada” (pp. 89 i 91). Com podem veure, el més petit dels germans actua de manera realista (com també ho fa l’àvia, qui ha triat un detall, una coca, el qual podia agradar a tots els nets) i, novament, com en moltes rondalles, és el més eixerit de tots ells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal en les rondalles, amb la dona ben tractada

General, , ,

 

En relació amb la rondalla del capellà prenyat (la qual figura en la web “Canpop”, vinculada amb la Universitat d’Alacant), en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, n’hi ha una i semblant, “El rector malalt”, la qual diu així:

“Això era, una vegada, un rector que estava malalt. Un dia va anar al metge i aquest li va manar que es fera una anàlisi.

Al cap d’uns dies, se’n va anar a arreplegar-la i l’analista li va donar una anàlisi canviada.

El metge digué al rector que anava a tenir un fill. El sacerdot es va quedar tot afrontat i va dir:

-Ara parlaran tots de mi! Què puc fer?

El metge li respongué:

-Puge dalt d’una figuera i afarte’s de figues; després, es tira de dalt a baix i, així, perdrà la criatura.

El rector anà a buscar una figuera i, pel camí, en va trobar una ben alta.

Va pujar i començà a menjar-ne: una, dues, tres,… vint-i-tres…, i continuà sense parar. Mentre el rector feia el seu àpat, passà per allí baix una rabosa, que començà a empassar-se les figues seques i les pells que queien de dalt. Quan es féu ben fart, es tirà d’un bot. La rabosa, en sentir el soroll com un tro, començà a córrer.

El rector va pensar que era la cria que havia perdut i corregué darrere d’ella, dient-li:

‐Fill meu, així te’n vas sense conéixer el pare; torna a conéixer el pare, torna, torna!” (pp. 63 i 65).

Cal dir que aquesta rondalla, la qual, primerament, podria tenir la lectura d’identificar la rabosa amb qui el rector considera que és el seu fill, n’admet, si més no, unes quantes i de línia eròtica com també un missatge molt vinculat amb la cultura matriarcalista dels catalanoparlants i amb la història de l’Església en tot l’àmbit lingüístic, sobretot, des de mitjan segle XVI, arran del Concili de Trento (celebrat entre 1545 i 1563).

Així, 1) el metge també trau l’erotisme que es plasma (i prou) en aquest llibret i convida el rector a menjar figues (fruit associat a la dona), 2) el capellà té moltes relacions sexuals amb dones (se’n menja més de vint-i-tres), 3) una rabosa (que simbolitza la prostitució) passa per la figuera i arreplega les miques, així com, en la vida diària, les prostitutes han sigut u dels grups socials més marginats sexualment i socialment, 4) el rector, tot i que ja s’ha satisfet sexualment amb les dones (figues), també n’admet més: fins i tot, de pobres i arraconades (la rabosa).

A més, 5) el matriarcalisme, no sols es reflecteix en el fet que aquest tipus de rondalla tinga bona acollida a nivell popular i que semble com qui no diu res, sinó que, a banda, la dona està ben considerada (el rector troba una figuera “ben alta” ). Igualment, es plasma en el detall que la sexualitat està ben vista a nivell popular (i general), al meu coneixement, com es manifesta en el fet que abunden les figues (més de vint-i-tres) i de l’actitud del metge (qui, com moltes persones amb estudis universitaris, podria haver abraçat la cultura castellana, que no és el seu cas). I encara podríem fer-ne una altra lectura: 6) la ciència (el metge), en lo relatiu a la sexualitat i a l’erotisme, està més avançada que l’Església tradicional (el rector).

Afegirem que, així com el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, posa que la guineu (sinònim de la rabosa) és la prostituta, també comenta que “figuer”, a més de significar “Que li agraden molt les figues” (com és el cas del capellà de la rondalla), col·loquialment, vol dir “Conyarrí, que va darrere les dones”,… que és justament lo que fa el rector, quan salta de la figuera i veu la rabosa, és a dir, la prostituta.

Finalment, direm que, després de la lectura de moltes cançons eròtiques de Mallorca i de la resta de l’àmbit lingüístic i de rondalles, podem afirmar que, com que, des del Concili de Trento (1545-1563), els reis podien anomenar directament els  bisbes (i que, per exemple, en Catalunya i en el Regne de València, molts foren castellans i tractaren de castellanitzar la població, amb una visió molt distinta de la vida, de lo eròtic i de lo sexual), la figura del capellà, en temes associats a la sexualitat, no és, precisament, la que millor premsa hi té, com ocorre en aquesta rondalla. No obstant això, com ara, en l’obra valenciana “El virgo de Visanteta” (de mitjan segle XIX), l’Església apareix al costat de la gran majoria de la població i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La bonesa, la generositat, la col·laboració de les dones i la reconciliació salven els hòmens

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La bondat és ben acollida en les cultures matriarcalistes

General, , , , ,

 

En el relat següent, “La flor del lliri blau”, també recollit en el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, i semblant a altres rondalles, un pare estava malalt i només el podia salvar una flor de lliri blau. El pare, que tenia set fills, promet que, qui trobe la flor, serà l’hereu (p. 47). Cada u dels germans tira per un camí i, a banda, tots els germans acorden que, “quan passaren set dies, es veurien en el mateix lloc d’eixida” (p. 47), un detall matriarcalista que figura en rondalles en què uns germans, en un punt, accepten emprendre per camins diferents i, un temps a venir, trobar-se en el lloc on s’havien separat.

“El germà més xicotet es va dirigir cap als Pirineus. Entrà en una xicoteta cova i va trobar una velleta” (p. 47). I, així, copsem dos detalls matriarcalistes: una cova (en què, a més, entra) i la velleta (com a dona). El germà petit “Li va preguntar si sabia on hi havia flors de lliri blau. La velleta li ho va dir i aquest s’encaminà a buscar-la” (p. 47). Per tant, no sols la dona (ací, una anciana) li respon afirmativament, sinó que aplana el camí al jove (l’experiència a l’afany de superació) i, igualment, es fa lo que tria la dona. 

Quan el xicotet ho ha aconseguit, no troba la velleta, però el germà més jove “retornà al lloc on havien quedat” (p. 48) els germans. Aleshores, el germà gran veu que el més petit “tenia la flor de lliri blau, el matà i el soterrà” (p. 48) i, tot seguit, apareixen els altres germans i “li preguntaren si havia vist el xicotet” (p. 48) i, encara que eixos cinc germans s’alegren del fet que s’haja trobat la flor, “buscaren i rebuscaren el més xicotet i, com que no el trobaren, se n’anaren a casa” (p. 48). D’aquesta manera, es plasma el sentiment de germanor que hi havia entre la gran majoria dels germans.

Un poc després, duen la flor al pare i el pare guareix. El pare com també aquests cinc germans i el més gran, se’n van a cercar el més petit i, “en passar son pare pel lloc on havien quedat els germans, es va sentir:

Passa, passa, bon pare.

Passa, passa i no m’anomenes

per la flor del lliri blau,

per la flor del lliri blau.

La família es va quedar ben estranyada; després, passà la mare i els germans i es va oir el mateix” (p. 48).

Com veiem, el narrador es posa de part de la bonesa i de la sinceritat, ja que trau, principalment, el paper i les accions dels personatges que actuen amb bon cor. Afegirem que l’acte de passar representa una manera d’aprovar, de la mateixa forma que quan permetem que una persona (o més) entren en casa o en un local.

I, com en moltes rondalles, el germà petit, a banda de respondre eixerit, ho farà amb sinceritat i, així, malgrat que deixa passar el germà major, li diu “i no m’anomenes,

que m’has mort en el riu de les Arenes,

per la flor del lliri blau,

per la flor del lliri blau” (pp. 48-49).

 

Aquest passatge té punts en comú amb el d’algunes rondalles. Ara bé, el final ens indica que la bonesa és lo que prima i lo prioritari en aquest conte, fins al punt que “Van fer un forat i veren el xiquet xicotet. Aquest els ho va contar tot. El pare va condemnar el germà major a mort, però el més petit el va perdonar i, aleshores, el condemnaren a la pena del desterrament” (p. 49).

Adduirem que, al capdavall, hi ha trets relacionats amb el matriarcalisme i amb com vivien molts catalanoparlants, en casa i en la vida diària, sobretot, entre els nascuts abans de 1920: 1) col·laboren i tots fan el forat i recuperen el fill petit, això és, actuen en pro de la bondat, 2) el fill més jove també pot exposar el seu punt de vista, les seues vivències, 3) el pare accepta que el fill que havia sigut perjudicat (el més petit) tinga la darrera paraula, és a dir, copsa parers diferents al seu i tot. I 4) la decisió final ix entre els sis fills de bon cor, el pare i la mare, fet que va en línia amb moltes rondalles en què tiren junta, la resolució es pren després d’escoltar els parers dels diferents membres i, en aquesta rondalla, a més, el fill petit fa un paper semblant al de la dona en la cultura matriarcalista: és determinant. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La germana, bondadosa, sincera i cercadora, salva els seus germans

General, , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, hi ha dos relats i, a més, seguits, en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la bondat. Tot seguit, els tractarem. En la rondalla “Els set corbs!”, una dona tenia set fills i una filla. La filla cau malalta i la mare envia els fills al metge, per a que el cridassen, però, com que no ve ningú d’ells, ella diu que voldria que tots es tornassen corbs (p. 43).

Un poc després, la dona veu set corbs i pensa que deuen ser els seus fills. A més, la filla, ja guarida, se’n va a comprar i una dona li diu “Tu tenies set germans”, però, com que la mare ho nega a la xiqueta, la filla li respon: “Mare, prepara’m el cabasset, que me’n vaig a buscar els meus germans.

Se n’anà cap a la muntanya; a mitjan camí, es trobà un home, i ella li preguntà:

-Bon home, ¿sap si, per ací, hi ha alguna caseta?

L’home li respongué:

-Doncs, n’hi ha una” (p. 44) i li indica com hi podrà accedir.

Aleshores, la xiqueta fa via, troba la caseta i hi veu una taula parada per a set persones i “Va beure de cada copa, menys de la del més menut, on ficà l’anell de sa mare” (p. 45). Els sis germans més grans capten que algú ha begut dels seus gots i, quant al petit, digué:
“-En el meu got és l’anell de la mare.

I tots exclamaren:
-Ací és la nostra germana!

Ella isqué i els corbs es tornaren en persones, s’abraçaren i ho celebraren i, tots contents, se’n tornaren a casa” (p. 45). 

Com veiem, la filla, que simbolitza la bonesa, quan la mare fa que els fills es tornen corbs, guareix i, de rebot, la bonhomia. I, com que la xiqueta és una persona sincera i està interessada pels seus germans, demana i, mitjançant la seua obertura a l’home (ací, ell representa les persones de més edat, amb més vivències), accedeix a la casa on ells resideixen.

Adduirem un detall matriarcalista: la xiqueta salva els germans (els quals representen l’home). Cal dir que, malgrat que ells són majoria (en quantitat), igualment, són bonhomiosos, com ella, i, així, copsem un relat en què s’invita a actuar amb bon cor. A banda, captem que, com en moltes rondalles, el germà més jove (ací, una xiqueta) és el més eixerit i, àdhuc, té molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.                                          

Dones que fan de guia matriarcalista als jóvens

General, , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb relats de la comarca valenciana de la Ribera recopilats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez i publicat per Edicions Camacuc en 1994, hi ha una rondalla, “La serp de tres caps”, molt semblant a unes quantes que plasmen la bondat i la sinceritat. Igualment, en aquest relat, s’introdueix un missatge que no ho fa en aquelles: la dona (ací, simbolitzada per la lluna), no sols salva l’home, sinó que li marca les directrius que ell farà quan ja serà més gran, mercé, en bona mida, a la bonesa del jove. El passatge, curt, pot evocar-nos els rituals de pas de la infantesa a la jovenesa. Així, hi havia un poble en què, quan tocaven les dotze, una serp de tres caps agafava la donzella més jove i se la menjava (p. 33).

“Una d’aquelles nits va aparéixer un jove foraster” (p. 33) que tenia tres gossos i que feu nit en una fonda. L’hostaler li pregunta sobre els tres animalets i el jove li respon que una nit va sentir una gossa (p. 33) i que la lluna (que va unida a la dona), “semblava un formatge de redona i blanca que estava, (…) va guiar els meus passos i vaig arribar a un lloc arrecerat on hi havia una cadellada, vaig apartar els matolls i vaig descobrir tres cadells al voltant de sa mare morta” (p. 35). Per tant, podríem pensar que la lluna (amb el paper matriarcalista i, àdhuc, de mare) actua com a educadora del xicot, com a guia d’ell (com ho exerciria una mare respecte al seu fill) i que li facilita que puga trobar la gossa i salvar els cadells. O siga, que li aplana el camí de la vida i que li ho fa amb interés per la solidaritat, pels altres i per la col·laboració.

Un poc després, a la una de la matinada (a mitjan nit, en plena foscor), el jove copsa que cada u dels gossets ha crescut, i els posa un nom: Plater (era lluent), Tronxaferro (per la força, com el ferro) i Cadena (perquè corria com un llamp). De nou, el tercer dels fills (ací, un gos i, en moltes rondalles, una jove), és el més eixerit.

Aleshores, l’hostaler demana pel nom de Cadena i el xicot li comenta:

“-La cadena serveix per a lligar la persona o l’animal i deixar-los quiets, immòbils, però aquest animal no pot estar quiet, ha de ser lliure, córrer, fer cabrioles, saltar” (p. 35), trets molt en línia, principalment, amb la infantesa.

Immediatament, es sent remor pel poble i un home diu al jove que eixa nit, a la serp de tres caps, li toca menjar-se la filla del rei (p. 36) “i el rei ha promés que aquell que mate la serp, es casarà amb la seua filla.

El jove callà, va agafar els gossos i se’n va anar a l’encontre de la serp” (p. 36). Al capdvall, i, com en rondalles prou semblants, el rei agrairà la sinceritat del jove, perquè el xicot havia mort la serp, en lloc d’un altre jove “que se’n va voler aprofitar” (p. 37) i que havia tallat els tres caps. Ara bé, crida l’atenció que, igual que, en altres relats recopilats, com ara, per Enric Valor, el jove bonhomiós aparega com a llibertador (“beneir la unió de la princesa amb el llibertador”, p. 37)… com també quan el rei tria aprovar que el jove dels tres gossos es case amb la princesa: “el monarca, com a tal, el va complimentar com al vertader llibertador” (p. 38).

Quant a aquest detall, direm que, des del primer moment, l’he relacionat a un fet de què parlí amb Pere Riutort, per telèfon, el 10 d’agost del 2021, quan li comentí que s’havien conservat més, de generació en generació, les rondalles que les cançons, a causa de la menor incidència de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el consentiment del rei Alfons XIII… i del PSOE) i del general Franco (1939-1975). Doncs bé, Pere Riutort m’afegí unes paraules (sobre les cançons, però que podem ampliar a les rondalles) que no són alienes a alguns escrits que m’han fet, en Facebook, sobre els valencians i els catalans: “Els valencians teniu els castellans al costat…

De totes maneres, les rondalles reflecteixen la cultura popular: televisió, res; ràdio, res; premsa, pràcticament, ningú no en llegia”. No obstant això, els valencians, com els catalans, com els balears i com els algueresos, formem part d’una cultura que acull la llibertat i… tocar els peus en terra. Molt. Per això, en moltíssims relats, no apareix l’idealisme,… ni el misticisme, tan vinculat amb la cultura castellana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Cultures d’esperit comunitari, matriarcalistes i que promouen la simpatia

General, , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb relats de la comarca valenciana la Ribera recopilats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez i publicat per Edicions Camacuc en 1994, veiem la rondalla “Sanxa”, en què es reflecteix el matriarcalisme. Diu així:

“Hi ha prop de l’Albufera de València un pla de poca pastura, al qual els llauradors denominaven el pla de la Sanxa. De l’origen d’aquest nom es conta una llegenda que és la següent:

Fa molts anys, moltíssims anys, un jove portava un ramat a pasturar el pla[1]. El pastor era molt solitari i no buscava mai la companyia d’altres pastors[2] i, en les matinades de calma, el sentien cridar: Sanxa! Sanxa!

Sanxa era un escurçó[3] xicotet, l’únic que era amic del jove.

I la serp, obeint la veu amiga[4], acudia de seguida, aleshores era obsequiada amb un barrelet de llet, de les millors cabres.

(…) El pastor feia flautes amb canyes i amb les quals tocava dolces melodies. Sanxa, l’escurçó, s’estirava i ballava com si estiguera encantat. Altres vegades, si el pastor travessava el pla, se li enroscava pujant per la cama fins al coll, la gent pensava que era un mag.

La serp creixia, i el pastor, fet un home, va ser soldat i a la guerra se’n va anar[5].

Passà el temps, més de cinc anys. El pastor tornà al pla i cridà com altres vegades:

-Sanxa! Sanxa!

Després d’un gran silenci, va repetir més fort:

-Sanxa! Sanxa!

Aleshores, va sentir entre les canyes un estrany soroll i, tot seguit, va aparéixer un cap (…) amb uns ulls grans (…). Era Sanxa, com havia crescut! (…) la serp l’havia reconegut i se li va enroscar com temps abans i l’estrenyé tant que l’ofegà” (pp. 39 i 41).

Aquesta rondalla, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme i, a més, promou l’esperit comunitari, la simpatia, l’obertura als altres i a lo que esdevé, etc. i, per mitjà de la serp, copsem que les cultures matriarcalistes no abracen el misticisme (la màgia), ni les lluites, sinó un ambient de proximitat, molt plasmat, per exemple, per dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Finalment, podríem dir que aquesta rondalla va molt en línia amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En les cultures matriarcalistes, com podem veure, per exemple, en moltes rondalles, predomina lo vinculat amb l’hort i amb el jardí.

[2] Les cultures matriarcalistes promouen molt l’esperit comunitari, l’associacionisme i, com ara, la col·laboració, detalls que estan molt reflectits en tot l’àmbit lingüístic, en moltes rondalles i en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

[3] Com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, la serp, com a animal de terra, entre altres coses, simbolitza “la gran mare” (p. 58) i lo vinculat amb la terra i amb l’aigua (p. 58).

[4] L’escurçó, xicotet, és molt obert.

[5] La serp, ací, no apareix vinculada amb la guerra, ni, de rebot, amb el nomadisme, sinó amb la terra i podríem dir que toca els peus en terra.

Senyora, criada afillada i vell majordom fan bona pasta, afectuosa i oberts

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor, un poc després, la dona que acull Brunilda, li recomana que faça camí cap a la Torre d’Alcoleja, on viu una dona rica que cerca criades (p. 77), dona Frederica.

La jove hi aplega de vesprada i, al moment d’obrir-li el vell majordom que la mena cap a dona Frederica, una dona de setanta anys (p. 78), podem llegir que “Les dues dones van simpatitzar a l’acte, i la jove digué, tota animosa:

-No us abandonaré; em quede amb vós.

Dona Frederica, molt agraïda, va fer que se li acostàs i la besà en les galtes. Després ordenà al majordom que donàs alcova i roba a Brunilda. I allí començà la nova vida d’aquesta fadrina extraordinària, ara coneguda per Consol” (pp. 78-79). Ens trobem, de pas, amb dues dones amb bona empatia.

A partir d’aquestes línies de la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, podem trobar semblances amb altres detalls matriarcals: 1) els germans Abdó i Senent (els Sants de la Pedra, en el refrany “Sempre junts, com Abdó i Senent”) i el fet que s’unesquen la part jove (qui aprova el vincle amb l’anciana) i la vella (receptiva a la iniciativa juvenil), ja que els dos sants mai no van separats, a diferència, com ara, de Demèter i Persèfone (de la cultura grega), 2) la bona acollida de la vella i que li ho agraeix, àdhuc, amb una cosa tan elemental i tan quotidiana com un lloc on poder menjar, relacionar-se amb altres persones (“allí començà una nova vida”, però no en sentit místic) i dormir (la cambra dormitori, presentada com una alcova), a banda de donar-li hospitalitat i roba i, de pas, Brunilda (i, de rebot, la jovenesa) veu els fruits de la bonesa i, igualment, 3) dona Frederica (la vella) li posa un nom positiu (Consol, perquè l’anciana copsa que Brunilda li podrà fer de conhort).

Adduirem que, el mateix dia que escrivíem aquestes línies, el 29 de juny del 2022, i, després d’haver posat en el meu mur, unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Karl Mayr, molt interessants, “el matriarcalisme èuscar no representa un feminisme beatífic, sinó naturalístic” (p. 110), en el sentit que aquest matriarcalisme no s’inclina per una mena de feminisme místic (perquè acolliria lo patriarcal, la rectitud, etc., i no, com ara, la creativitat, ni una actitud favorable cap a la germanor), captàrem que, en el relat valencià “Sanxa”, arreplegat en el llibre “Rondalles de la Ribera”, dels valencians Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, un pastor que reflecteix molt lo patriarcal (solitari, no cerca mai la companyia d’altres pastors, accepta ser soldat i anar-se’n a la guerra…) és vençut per la serp (u dels símbols matriarcalistes).

I la relació entre la rondalla “Els guants de la felicitat” i la de “Sanxa” (en què una serp, al capdavall, creix i ofega el pastor), és un missatge molt ben plasmat: si vols guanyar-te la simpatia d’altri, pensa en els altres, practica la bondat, no menyprees les persones velles, ni aproves la prepotència (que és lo que ha fet caure el pastor que havia triat anar-se’n a la guerra).

I un altre detall matriarcalista: els ancians estan molt ben tractats (en aquest cas, dona Frederica), sense necessitat de passar per cap mena de servilisme extern, ni de viure subjugant els qui no són de la seua corda. Així, en la rondalla “Els guants de la felicitat”, llegim que, després de sopar dona Frederica, “recolzada afectuosament en Brunilda” (p. 79), se’n va a un llit de cos i mig, mentres que la jove Brunilda ho fa a u de cos: la dona gran és la que prioritza i, no obstant això, dona gran i dona jove fan bona pasta.

Però, per si aquestes paraules no n’eren prou, en un passatge posterior, veiem que la velleta es guareix mercé a la participació de la jove i que “Senyora, criada afillada i vell majordom feien una petita família d’allò més unit.

Així van transcórrer dos anys, i la filla del marqués va acabar mentrestant de fer-se una dona amb tota la seua plenitud i bellesa” (p. 80). Cal dir que, tot i que, primerament, el majordom és qui fa el paper actiu de la casa (ell rep la jove Brunilda), en acabant, les bones relacions entre la jove i la vella converteixen ambdues en una mena de vasos comunicants i, a banda, el majordom també n’ix beneficiat i, de rebot, el futur de Brunilda, perquè es podrà desenvolupar en un ambient molt propici i fer-se una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Jo he dit (i empre) “fer bona pasta”, que no té a veure amb el llenguatge cheli “pasta”, per a indicar que dues persones (o més) s’entenen molt bé.

Moltes persones no tenim la culpa que hi haja persones ignorants i amb poques ganes d’aprendre la llengua, amb l’excusa de “tot evoluciona”.

Des de xiquet, m’ha agradat molt aprendre-la i millorar-la, perquè no podia escriure-la en l’escola i sí uns cosins que anaven a “L’Escola Comarcal”.

Nasquí en 1971.