Arxiu d'etiquetes: solidaritat

“La filla tria el seu destí”

 

El 9 de març del 2021, l’amic Francesc Castellano Vilamu, m’envià un correu electrònic titulat “Una cançó, dos finals”, en què apareix una cançó que, en el primer cas, reflecteix lo patriarcal, mentres que, en el segon, és un exemple de matriarcalisme. En qualsevol cas, hem considerat adient plasmar-ne ambdues. Francesc Castellano escrigué “T’envio la mateixa cançó però amb dos finals diferents, cosa una mica sorprenent. La primera és tal i com la cantàvem en el grup de muntanya i que, pràcticament, a tot Catalunya, es canta igual. Diu així:

“Ai, mare, aneu a missa,

tururet , turí, turà,

ai, mare, aneu a missa,

que jo couré el dinar.

Quan va tornar de missa,

la filla li faltà.

Pregunta a les veïnes

si l’han vista passar.

‘N’hem vist passar a una,

del braç del capità’.

El pare agafa el burro

i a Lleida se’n va anar.

Quan és al mig de Lleida,

es trobà amb el capità.

‘Capità, si sou bon home,

la filla m’heu de dar’.

‘Ai, Catrina, Catrineta,

ton pare, et  ve a buscar’.

‘Digueu-li, al meu pare,

que jo no vull anar,

que vull anar a la guerra

al costat del capità’”.

 

Tot seguit, Francesc Castellano addueix “La segona és una versió valenciana que he trobat al ‘Cançoner valencià’ de Josep Climent, Piles[1], editorial de música, València, 1982, pàg. 100”. Aquesta segona versió, matriarcal, diu així:

“’Mare: vaja-se’n a missa,

ara va [de] debò,

que jo faré el dinar.

I, a la que tornà de missa,

en casa no se l’encontrà

i els preguntà, a les veïnes,

que si l’han vista passar.

I, una veïna, li contestà

que, ‘en’ un soldat, se n’ha anat.

I, sa mare, apreta a córrer

I encara la va alcançar.

‘Filla meua, mo-ne[2] a casa,

que, ton pare, et vol pegar’.

I, el soldat, per ser bon home,

a casa la va tornar.

‘Ací té la seua filla

que ningú li l’ha tocà[3]’”.

 

A continuació, Francesc Castellano escrigué “Crec interessant marcar que en una versió, la filla tria el seu destí i, en la segona, és la mare i el capità”. Quan llisquí aquestes paraules, li comentí: “Efectivament, els missatges són diferents: en la primera, com tu dius, la filla no determina la seua vida, sinó, per exemple, el capità. A més, el capità l’agafa amb el braç (cal pensar que amb el dret).

Doncs bé, hi ha moltes fotos de matrimoni de poblacions de les Illes Balears, en què és la dona (com també en moltes, però no tantes, del País Valencià i de Catalunya, atenent a la informació que he recopilat) qui, amb el seu braç dret, agafa el marit. Per tant, és ella qui fa de cap (matriarcal).

A més, en la segona cançó, la filla confia en la mare i la mare en la filla, ja que això fa que la mare es senta tranquil·la i vaja a missa. A més, el soldat veu que la filla perilla i, la filla, junt amb la mare, trien anar a viure en una casa on el pare no puga abusar de la filla. Per això, la segona lletra plasma una visió matriarcal de la vida, entre altres coses, perquè el soldat no aprofita la situació de la filla per a, de rebot, fer-li cap xantatge i condicionar-la: és un cas de solidaritat.

El fet que la mare convide a la filla a tornar a casa, no indica si ho fa a una segona casa (i, així, ser elles qui hi viurien) o si, per exemple, és un missatge per a evitar un moment de prepotència o d’irritació del pare.

M’incline per la primera opció, ja que hi ha alguna rondalla de Pineda de Mar en què, per dir-ho així, els de bon cor se’n van a un lloc on no acolliran els qui no ho siguen (en aquesta cançó, el pare)”.

Igualment, en la segona cançó veiem dones resolutives i un home (el soldat) que no fa el paper d’alliberador, perquè actua i ho fa procurant el bé de la dona com també el de la mare.

Agraesc la generositat de l’amic Francesc Castellano Vilamu.

 

 

Notes: [1] Editorial Piles.

[2] Popularment, “anem-nos-en”.

[3] Popularment, en lloc de “tocada”.

Pedagogia matriarcal i convivència: comentaris fets per catalanoparlants

 

Primerament, de nou, gràcies a totes les persones que decidíreu plasmar el  vostre punt de vista (i que figureu en aquesta entrada) i que, així, féreu possible que poguéssem conéixer més i millor les nostres arrels i què és lo que prioritzem, en el camp de la pedagogia i de l’educació (sobretot, de la no reglada, això és, de la que no té lloc en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats), els catalanoparlants.

I, per descomptat, gràcies per la vostra manera d’escriure, de raonar, per les vostres propostes, etc., que, com Joan Sala Vila (nascut en 1929) m’escrigué el 18 de gener del 2021, són fruit de raonar i que “palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”. 

El 13 d’abril del 2020, i també en Facebook, exposí una pregunta, tocant el tema de la pedagogia. Primerament, era així: “¿Què vos agradaria que s’ensenyàs els xiquets, en les cases? ¿I a nivell de barri?¿I en les escoles o instituts?” i, després de veure les tres o quatre primeres respostes, vaig afegir “¿I en Internet?”. Em cridà l’atenció, fins i tot, unes vint-i-quatre hores després i tot, que ningú encara no havia escrit res en relació amb la història, ni a la cultura, ni a la llengua catalana… Les respostes, per grups de Facebook, i en el meu mur, foren les que veurem tot seguit.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 d’abril del 2020, escrigueren “Jo crec que l’assignatura bàsica és l’ètica. Pense que és la base de tot. Després es pot anar sumant la lectura, les matemàtiques, les ciències… però sense una base ètica, res importa” (Mireia Marques Gargallo[1]), “Valors” (Isabela Dulcevoz), “Ètica” (Inma Bel Beltrán), “Ètica, en general, però, sobretot, valors” (Montserrat Sesé Ros), “Educació” (Ruperto Blasco), “Ètica, lo que nosaltres estudiàvem en Primària com ‘urbanitat’” (Emilio Conca Puig), “A casa, el valor del treball i l’estalvi. Al barri, jugar lliurement amb la resta de xiquets. A l’escola, matemàtiques, llengua i economia” (Alberto Fornés).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi hagué les respostes següents: “Més socials i menys matemàtiques” (Pere Ramon Nadal), a qui vaig contestar: “Jo, més de la rama d’Humanitats i de lo científic (vull dir, a lo que tracta de cercar la veritat, com ara, en fer un estudi)”, “Més Humanitats” (Isabel Pont Colldrcsrrera). En respondre jo, a Isabel Pont, que, “en l’institut, estudií la rama d’Humanitats i, en Magisteri, la d’Humanes”, contestà “A la meva època, no hi havia aquesta possibilitat. Jo vaig començar l’institut el 1976. Jo vaig tenir tota la sort del món, amb els meus professors, ja que el primer va ésser el meu avi…, roig[2] i sastre: em cuinava, m’ensenyava, en aquells temps. Jo deuria tenir 6 anys. Recordo escoltar ‘Radio Pirenaica[3]’, i els valors d’ell, sempre m’han quedat. La segona família, els meus professors: teníem ‘la crème de la crème’[4]. Després, a la universitat, uns catedràtics que, segurament, mai ningú més d’aquella època haurà trobat.

(…) Crec que vaig matar el matriarcat i els meus profes[5] han estat una gran família- Tanta necessitat tinc d’anar a escoltar i aprendre, malgrat ja passi els 50. Vull matricular-me a Vic, ni que sigui d’oient” (Isabel Pont Colldrcsrrera). I, després, addueix que “Tenir una mare que no et volia tenir…, tenir avis, pare i mestres… i amics i companys de treball i pacients,… és tota una vida molt gratificant.

El llibre que estic encarrilant, una mena d’epistolari, a part de qui va dedicat per majoria absoluta,… està dedicat als meus professors i als avis[6]. És despullar-se… I ho dic per a tu i per valorar la tasca dels professors de la meva generació: vam tenir l’honor d’haver-los [tingut]: ens estimaven i estimaven la seua professió. I això cal que se sàpiga” (Isabel Pont Colldrcsrrera), “Parlar l’idioma d’on es viu, a part del dels Pares, clar!!! Tenir unes ensenyances de Vida[7] prou suficients, per ser una persona EXEMPLAR en la Societat i prou INDEPENDENT per fer la seva Vida i Món, un lloc per Compartir tota la saviesa que es pot aportar com a Humans que som i saber gestionar els diferents Estadis Emocionals que la pròpia vida ens porta mentre l’anem travessant. Aquesta és la meva aportació” (Maido Barniol Dot).

En el meu mur, les respostes del 13 d’abril del 2020, m’impactaren, en començar a veure que, unes quantes persones, introduïen el tema de l’empatia: “A ser persones. Així de senzill” (Ricard Jové Hortoneda), “Empatia, molta empatia amb tots els sers humans. Amb empatia no hi ha xenofòbia, no hi ha homofòbia, no hi ha crueltat, no hi ha maltractaments…” (Montserrat Espallargas), “A la meva manera de pensar, respecte per la gent gran, [per la] gent amb discapacitats, a estimar tant als familiars com als amics, tolerància, diàleg davant els aldarulls” (Maria Reig Pla), “A ser bones persones i compartir-ho tot. Eh!, les tasques de casa, també, i respectar totes les maneres de pensar” (Àngels Moran Navarro), “Primer de tot, a ser bona persona”  (M Lluïsa Tudela Riera), “Empatia i aprendre a respectar les coses” (Maria Rosa Llort), “Jo, els vaig ensenyar: estimar respecte per a tothom, a ser autosuficients; però, sobretot, saber ajudar, sense mirar el què ni el per què. Molts cops em deien ‘No s’ho mereix’… Jo els contestava ‘Tu no ets ningú per jutjar a ningú’. I una cosa que encara dic ara: ‘Ningú és més que ningú’. Em miraven i deien ‘Vaaaleeee!!!’” (Montserrat Cortadella Juan), “Si aprenen a pensar i a estimar totes les persones, les demés coses vindran soles” (Assumpta Capdevila), “Ser persones: no importa el color, la raça o la religió, si són rics o pobres. Per damunt de tot, són persones. I tenim que tractar els demés amb tot el respecte” (Lina Molar), “Sobretot, respecte. Lo demés ja ve en conseqüència” (Rosa Garcia[8]).

 

 

Notes: [1] Li responguí, a la primera frase, “En molts sentits, sí”. En acabant, ella afegiria, la segona part de lo que escrigué.

[2] Amb el nom de roig es solia designar els comunistes, però també, encara que no tant, els qui, durant la guerra (1936-1939), havien estat en la zona que no es rebel·là contra la República.

[3] Nom familiar de Ràdio España Independiente, una emissora creada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE, en 1941, durant la Segona Guerra Mundial, i que, al principi, estava en Moscou, tot i el nom que se li donava, potser per eliminar la sensació de llunyania. Informació treta de Viquipèdia, el 18 d’abril del 2020.

[4] Aquesta forma francesa vol dir, més o menys, “lo millor que es pot tenir”, “lo millor del món”...

[5] Literalment, en lloc de professors.

[6] A la seua idea de fer un llibre dedicat a les persones que havien deixat empremta en la seua vida, li contestí “Molt bé: un acte d’agraiment molt interessant”. I ella, tot seguit, afegí les frases que hem escrit a continuació d’aquesta nota. Com que la segona part va en línia amb la primera, he decidit no ficar la meua resposta entremig.

[7] Per a conservar l’esperit d’aquesta resposta, respectarem les majúscules de qui escrigué el text, ja que considerem que ajuden a plasmar què és lo que emfasitza en l’educació i en l’ensenyament.

[8] Publicat en Facebook el 14 d’abril del 2020.

Més enllà de la treva // Beyond the truce

 

Més enllà de la treva

 

Estats Units i Cuba fan les paus.

Miquel ja torna a confiar en Roma:

homosexual i catòlic.

Roment, dona, em diu que el demà serà millor.

Té 57 anys.

Ximo, 31 anys i… torna a treballar i en un treball just.

¡Ah!, ¡i participa en una ONG de manera activa!

The United States of America and Cuba bury the hatched.

Miquet trust, now, Rome again:

homosexual and Catholic.

Roment, a woman, says to me that tomorrow will be better.

She is 57 years old.

Ximo, aged 31 and… working again and in a well-paid.

Ah!,  and he is participating actively in a NGO!

 

Jaume i Nathalie, cadascú fill d’una mare,

d’una llengua i

d’un continent,

inicien un camí nou: família de fet i sense voluntat de tindre fills.

En la finca viu una dona,

fadrina i de 27 anys…

i amb un fill, per decisió pròpia i lliure:

monoparental.  

Jaume and Nathalie, each of them an offspring of their mothers,

of a language and

of a continent,

begin a new way:

civil family and without willing of having any children.

In the building lives a woman,

she is single and 27 aged…

and she has one child, by own and free decision:

monoparental.

 

Tots veïns,

tots diferents,

tots units,

com una família,

per l’esperit de contribució…

i per haver-li trobat un sentit

a la vida.  

All of them are neighbours,

all of them are different,

all of them are united close,

as a family,

by spirit of contribution…

and after have discovered them a life

meaning.

 

Òbric la porta i…

tots,

a l’uníson i

amb una pancarta davant,

criden ben fort:

¡Demà, millor!

¡Demà, millor!

¡Demà, millor!  

I open the door and…

all of them,

in unison, and

with a placard in front,

are shouting very loud:

Tomorrow, better!

Tomorrow, better!

Tomorrow, better!

 

No puc evitar-ho i

decidisc ajuntar-me amb ells:

I can’t avoid it and

I decided to get together with them:

 

¡¡¡ja en som més!!! ,

now we are more!!!

 

crida un jove acompanyat d’un xiquet.  

shouts a teenager going with a kid.

 

I tots…

¡¡¡Demà, millor!!!

¡¡¡Demà, millor!!!

And all of us…

Tomorrow, better!!!

Tomorrow, better!!!