Arxiu d'etiquetes: “Rondaies mallorquines” (Antoni Ma Alcover)

Persones agraïdes amb els col·laboradors, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma u dels trets vinculats amb el matriarcalisme, l’actuació amb bon cor i no malintencionada, és “Sa rabosa i s’eriçó”, la qual figura en el Tom XXI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. A principi, una rabosa i un eriçó arriben a un acord i, “l’endemà, a punta d’alba, se’n van as cards i es posen a sa feina” (p. 79). I, tot seguit, la rabosa, com a excusa, li comenta que “sa meua germana, que ha tengut un infant!” (p. 80) i, així, mentres que ella fuig de fam i de faena,… però se’n va a un pot de mel i se’nq menja una part (la inicial, “Comencelis”[1], p. 80), l’eriçó treballa. Cal dir que apareix un tret matriarcal, el qual reflecteix la rabosa, a qui la germana, “ara m’envia a demanar, perquè faça es fillol! Jo li deia a sa veïnada que no hi podia anar, per amor de s’escarada[2] (…) i ella m’ha dit: ‘Mira-t’hi bé! No li faces aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Des d’ara, et dic que ho prendrà ben tort!’.

-Toca! -diu s’eriçó-. Vés-hi descansada! Jo no mir tan prim tampoc!” (p. 80).

En un passatge semblant i en què la rabosa aprofita l’ocasió per a pegar cullerada al pot de mel (i deixar-lo per la meitat, “Mitgelis”[3], p. 82) i tractar de viure com una reina a costa de l’eriçó, ho fa recorrent a una veïna, “Una veïnada d’una cosina meua (…). M’hi acostaré, vejam què vol.

Es fa unes quatre-centes passes enfora i torna.

-Què és estat? -diu s’eriçó.

– (…) Un altre enganx: una cosina meua que s’és casada i em convida a noces” (p. 82). I, novament, la rabosa trau el tema de l’escarada (l’acord de treball), per a la suposada conversa en relació amb aquest casament: “Però, fillet meu, dolç, sa veïnada s’és posada a dir: ‘Mira, no li faces aquest menyspreu[4] a sa teua cosina, que no el se mereix! I quina és ella! Prou que ho ha dit: ‘Que venga! Si no ve, que no em torn a mirar pus sa cara! Ja l’hi diràs!’.

–No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! -diu s’eriçó. (…) és una cosina i, as parents, els han de fer obsequi!” (p. 81).

En un tercer passatge en la mateixa línia, la rabosa ho fa amb l’eriçó, però, ara, relacionant-ho amb “una veïnada d’una tia d’una cosina germana meua” (p. 83, “N’Acabelis”) i amb enterrament. I l’eriçó, amb bon cor, s’ho beu… fins que, un dia, li comenta que ell encara no ha tocada la mel (p. 87).

I, com que la rabosa es confia i ell “se n’anà a cercar una partida de parents seus i en feu posar un cada cinquanta passes ran-ran paret” (p. 88), l’eriçó li guanya la partida, cobra en funció de lo treballat i, com a agraïment, en dona una part als col·laboradors (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El nom de l’infant, en aquest cas, “una femelleta”.

[2] Contracte de treball a preu fet, a destall, en què es cobra en funció de la quantitat de lo produït, de lo recollit, etc.

[3] El nom de la cosina de l’eriçó.

[4] En l’original, “despreci”.

Vos comentaré que Facebook, durant un poc més de quaranta hores no permeté l’accés dels meus amics a un escrit que jo havia plasmat la nit del 19 d’abril. Ràpid en la crítica i en el blocatge, en nom de les normatives comunitàries; suau i, no precisament, començant per una disculpa, sinó per un missatge lacònic (comentant que t’havia restaurat el post), en el retorn de l’accés. Ho hem plasmat en aquest escrit, publicat hui, unes hores abans: https://vivint-amb-esperanca.webnode.cat/l/persones-amb-bon-cor-i-receptives-a-la-valentia-i-a-la-solidaritat

 

Jóvens amb bon cor, amb molta espenta i molt oberts

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, llegim que, un poc després, mentres que li parlava la filla del rei, senten el drac,… En Joan, amb molta espenta i amb el cavall i amb el gos com també amb l’espasa, “envest es drac pegant-li una mala fulla” (p. 70), es fica entre els set caps del drac, veu on és la junta (p. 71), afina el drac i, a continuació, En Joan “li talla ses llengües des set caps, les s’amaga i se’n va i desferma sa filla del rei.

-Ja te’n pots anar en voler -li digué, quan l’hagué desfermada” (p. 71). I, així, el jove ha seguit les directrius de la filla i l’ha salvada però no es presenta com un alliberador sinó que li diu “T’he salvada (…). Tu tens ses feines a ca teua; i jo, a fer món cap envant” i, al capdavall, la filla del rei no el pot tòrcer (p. 71) i “arriba a la ciutat” (p. 71) i, així, a on eren el rei i la reina.

Aleshores, el rei fa unes dictes: “que es present es qui ha mort es drac, i es casarà amb sa seua filla” (p. 72) i, com en rondalles semblants, ho fa un arriscat (en aquest cas, un oportunista, “arriscat”, en la rondalla), i, com que diu al rei que ell ha mort el drac, el monarca, fidel a la paraula (“Paraula de rei no pot mentir”), ho exposa a l’aspirant, es preparen les noces i tot, malgrat que la princesa li comenta “Això no és es cavaller que matà es drac!” (p. 72).

I, un poc abans de l’inici del casament, hi apareix En Joan, “qui havia tenguda notícia de ses dictes del rei i se’n venia perquè li donassen lo que s’havia guanyat” (p. 72) i, com que la princesa diu que eixe sí que és el cavaller que l’havia salvada i, a banda, En Joan exposa al rei les llengües del drac i encaixen en els distints caps de drac i, àdhuc, la filla del rei comenta “Aquest és qui el matà” (p. 73), En Joan i la filla del rei es casen (p. 73).

Un poc després, veiem que la princesa i En Joan se’n pugen a una torre i que, un dia, la filla del rei li parla del castell de Liorna, que qui hi va, no torna. I, ell, amb molta espenta, tria anar-hi i, entremig, troba una jaia, qui el tempta i la terra s’obri i s’engoleix En Joan, el ca i el cavall.

Llavors, el germà, En Bernat, mira l’ampolleta i, en veure-la, diu, respecte a En Joan: “Me’n vaig a ajudar-li” (p. 74) i aplega a la cort i, encara que la filla del rei anava de dol i li comenta que qui se n’anava al castell de Liorna no en tornava, En Bernat li respon:

“-Idò, ara hi aniré jo. O tornarem tots dos o hi quedarem tots dos” (p. 76) i, amb molta espenta, se’n va cap al castell, amb el cavall i amb el gos. I, quan la jaia li dona un cabell per a que calme el gos, En Bernat, li comenta que el ca no mossega, agafa la velleta i li diu que, o allibera En Joan, o l’ofega. Immediatament, la jaia allibera En Joan, “Es dos germans es donaren un abraç” (p. 77) i, a més, En Bernat ordena la jaia que òbriga dos batiports i, aleshores, “en sortien tot un enfilall de cavallers, lo més plantosos i ben tractats. Tots eren fills de reis, o comptes o marquesos” (p. 77). I, tots ells i els dos germans, se’n van cap a la cort, En Joan es casa amb la filla del rei i, quant al germà, En Bernat, “el casaren amb una neboda del rei, el feren sa segona persona de tot es regnat. I aquells dos germans amb ses dues dones i amb tota s’altra família, visqueren anys” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Jóvens amb bon cor, que actuen en pro de lo matriarcal i molt oberts

General,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, simbòlicament, és “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI. Així, un home tenia una pollina (una egua jove), una cusseta[1] i un jardinet (p. 67). Un dia, l’home tenia un peixet molt airós i garrit en l’ham i, quan l’en treia, el peixet li diu que no el menge, si vol estar bé, i que no el tire: “M’has de rentar amb aigua dolça ben rentat. La mitat d’aquesta aigua, l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca teua; s’altra mitat, l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades” (p. 67) i que, una part d’aquesta aigua, l’home l’ha de portar a sa casa, i li afig que, “De mi, n’has de fer tres bocins: es cap, dóna’l a sa dona; es cos, a sa pollina; i, sa coa[2], a sa cussa” (p. 67). És a dir, la dona porta el cap (fa de cap de la família, de la casa, del grup), un detall matriarcalista i no aïllat en unes quantes rondalles. La banda central, el cos, també femení, i, al capdavall, la cua. Igualment, l’aigua és dolça, així com, en moltes cultures molt vinculades amb la terra i en línia amb el matriarcalisme, els seus membres, abans de passar per la instrucció obligatòria per part de l’Estat (lo que, eufemísticament, es diu “educació reglada”), ho plasmen en la manera de parlar. A més, l’aigua sol estar relacionada amb lo femení com també la terra i, ací, el peix pot evocar un figura semblant a la sirena.

Més avant, llegim que “Aquell home ho va fer així (…) i, de cada rebranca[3] des portal, va sortir una espasa de tan bon trempat (…) i tan lluenta que era; i, des cap d’una temporadeta, sa dona tengué dos bessonets” (p. 67). Afegirem que l’espasa simbolitza el penis… i que, tot i que Mn. Antoni Ma. Alcover no recopilàs rondalles eròtiques o, si més no, no fou eixa la seua intenció, per motius de principis morals (partint d’uns comentaris que em feu Pere Riutort), considerem que, ací, sí que té un significat sexual.

A banda, veiem que 1) la dona tingué dos bessonets, 2) la pollina, dos cavallets, i 3) la gosseta, dos gossets. Ens trobem davant d’un numeral associat amb el matriarcalisme: recorda, com ara, els sants Abdó i Senent, que representen dues parts de lo femení, no l’home i la dona, així com, en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, ho fan la mare (o bé, l’àvia) i la filla (o bé, una jove) (pp. 67-68).

Un dia, el pare trau les dues ampolletes i diu als dos bessonets, que ja eren jóvens i, igualment, “més ben plantats i més vius que una centella, Un, havia nom, Joan; i, s’altre, Bernat” (p. 68):

“-Jau, això. A ningú, pot pertocar millor que a vosaltres. Mentres estiguen destil·lades, com ara, serà senya de que vos diu bé. Tot d’una que s’embullaran, serà que vos diu malament” (p. 68).

En Joan, un dia comenta a En Bernat que se’n va a cercar món i “Et deix sa meua ampolleta” (p. 68), pren el seu gos, fa via i, uns dies després, veu en un barranc “una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabells rossos” (p. 68) i, en lloc de presentar-se a la jove com un alliberador, li diu “Aquí em tens” (p. 68) i, encara que ella, filla d’un rei, li comenta que fuja, En Joan li respon:

“-Jo, ¿fugir? (…). Jamai,… mentres no pugues fugir tu davant! O tu et salvaràs o tots hi romandrem.

-Ah, bon jove! -deia ella-. Com es coneix que tens tan bon cor” (p. 70) i, tot seguit, li indica com podrà matar un drac: clavant-li l’espasa en “una junteta que té davall es pits” (p. 70). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Una gosseta.

[2] En l’original, “cova”, en lloc de les formes “coa” o “cua”.

[3] De cada part lateral del portal.

Dones amb molta espenta, que fan via i molt obertes

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, un poc després, veiem que, en primer lloc, la filla del rei i En Bernat es casen en el palau del rei (detall en línia amb el matriarcalisme) i, a continuació, se’n van al palau d’En Bernat (p. 42), on el jove convida el rei, la reina i tota la cort (p. 42). La filla del rei comenta a En Bernat que li agradaria saber com se les enginya (i això inclouria el tema de la maneta de plata) i, a banda, que, “A ca mon pare, ho fan així, perquè tothom puga triar” (p. 45), fet que plasma un rei molt obert.

Afegirem que, un poc abans que vingués el rei al palau d’En Bernat, el jove trau la maneta de plata, qui fa possible que es faça lo que ell li demana (p. 46). En un passatge immediat, la filla del rei comenta a En Bernat “hauríem de tenir uns quants criats i criades” (p. 47), ell li respon que ha sigut una bona idea, la dona d’En Bernat ho tracta amb el rei i amb la reina, i els arramben “tres criats i quatre criades” (p. 48), fet que plasma el matriarcalisme: més dones que hòmens, com a persones que el rei considera preparades.

Però, molt prompte, hi ha un criat, En Joanet, més viu que una centella, que entra a la cambra d’En Bernat i hi troba la maneta de plata, amb què es fa (p. 48) i demana que En Bernat romanga soterrat set-centes braces dins la terra i que ell es faça amb la filla del rei i amb tot el palau però sense cap criat ni criada (p. 50). Tots els criats passen a un passatge en què romanen amb quasi res. I, aleshores, apareixen les dones (ací, les criades), amb molta espenta i eixerides:

“-Sobretot -digueren ses quatre criades-. Així no hi podem estar nosaltres, amb tan poca roba damunt. Lo millor és anar a tocar a cal rei.

Se’n van totes a ses portes de cal rei” (p. 51) i tots, criats i criades, coincideixen en la versió que comenten al rei i a la reina. I, per això, el rei reuneix tota la cort i els grans senyors li proposen cavar fons on estava el palau d’En Bernat i de la filla del rei, per veure si els hi troben (p. 52). Aleshores, el rei, immediatament, es dirigeix al majordom per a que es faça amb cent hòmens forts i…, al moment, “troben En Bernat” (p. 53), qui els dona pistes i el rei troba que En Joanet era qui se n’havia anat amb la filla del rei (p. 53). I, així, el rei i la reina ho aplanen molt a En Bernat per a “recobrar sa seua dona, sa maneta de plata i es palau” (p. 53) i, així, li proporcionen lo que ell considera menester per al viatge: un cavall i un bon sarró de dobles de vint (p. 54).

I En Bernat, amb molta espenta i, com qui va cap al demà, fa via, troba un vell que li diu que sí que ha vist un palau com el que En Bernat cerca (p. 54) i En Bernat li ho agraeix i se’n va diligent amb el cavall (p. 56) cap a un pinar, on troba una formiga (p. 56), en acabant, un falcó (p. 57) i, així, aconsegueix volar per on era el palau i, un poc després, entrar en la cambra on era la filla del rei (pp. 57-58), sota forma de formiga i, després, aparéixer com a home. Ja com a home, En Bernat comenta a la filla del rei que demane a En Joanet que li diga on té la maneta de plata i, en venir ell, li ho diga (p. 59). 

Al moment, En Joanet tria dir a la filla del rei on era la maneta de plata, però ella no li comenta qui li havia demanat fer allò (p. 60) i, al capdavall, En Bernat ho sent i, en un passatge posterior, En Bernat fa possible que un exèrcit li faça costat, que guanyen a En Joanet, i diu a tots els soldats que cadascú pot prendre pel seu vent (p. 64).

I, finalment, demana a la maneta de plata “que jo i sa meua dona i tot aquest palau, a l’acte, tornen a esser davant cal rei” (p. 64). I així ho feu i En Bernat i la princesa tornaren a ser davant cal rei i a viure junts tots dos, i, a més, el rei, la reina i tots ells i la cort visqueren (p. 64).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Cap viu, molta feina i Déu t’assistirà”, persones constructives, sinceres i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, un procurador, és a dir, un advocat, qui només tenia un fill, En Bernat, un poc abans de morir-se, diu: “Tu no neguis mai cap deute, perquè això no ho fan els homes que tenen un pam de cara (…)  [;] no n’he negat cap mai. Tu lo que has de fer és cap viu i molta feina, i pagar allà on puguis i Déu ja t’assistirà” (p. 32). Aquestes paraules poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en el punt “Eina i feina”, comenta que “La tendència individual que ens fa superar el dolor, no a través dels planys ni dels estimulants artificials, sinó dedicant-nos obstinadament al treball, s’anà convertint en una virtut social: el triomf damunt l’adversitat pel gust per l’eina i de la feina. No una, sinó diverses vegades en el transcurs de la nostra existència (…) cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51). I, igualment, cap als Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com a protectors dels llauradors.

Molt prompte, els creditors es presenten a En Bernat (p. 32) i ell es fica la mà en la butxaca, troba la claueta i obre la caixeta…, i hi havia una maneta de plata. Aquesta maneta de plata, a tota hora, serà qui li proporcionarà lo que En Bernat necessitarà, quan ell li ho demanarà: “Fes lo que vullgues i et serà accedit” (p. 33), com ara, quan vinguen els creditors a recuperar els deutes (p. 33). I, com que En Bernat “estigué cabal i ho tengué tot pagat, es donà a la bona vida, i es passejava tot el dia ben vestit i ben tractat com un sí-senyor” (p. 34).

Un poc després, veiem que el rei fa unes dictes per a casar la seua filla, que era pubila: s’hi casaria “aquell que li presentaria un palau tan bo com es seu” (p. 34). Llavors, En Bernat es posa cametes al coll i es presenta al rei “per guanyar aqueixa joia” (p. 34) i, un poc després, se’n va a cercar el mestre picapedrer més bo de tot el regne (p. 36), a qui comenta que ell es veu amb coratge per a fer realitat el projecte. Un fet semblant, amb el fuster i amb el ferrer, tots dos, els primers (p. 36), “que li donaven paraula de deixar-li tota sa feina llesta dins un any i un dia” (p. 36). I els tres caps de colla junt amb En Bernat fan que la construcció del palau progresse.

Però, la vespra de la data, el picapedrer, el fuster i el ferrer se’n van, pagats per En Bernat, i sense haver-se acabat l’obra. Aleshores, molts senyors grossos estaven contents de veure que En Bernat no en seria el gendre del rei “i no li haurien d’estar subjectes com a vassalls es dia que el rei hagués fet es darrer badall” (p. 38). I el rei (i, darrere d’ell, tots els senyors, p. 39) se’n va a parlar amb el jove per a dir-li el termini de la presentació del palau.

Aleshores, En Bernat compleix els pactes amb el monarca i comenta al rei que “Val més que parlin es fets que no sa llengua. Li he dit que, demà, dematí, li entregaré es palau llest (…); i, si no l’engan, que em don sa seua filla, tal com diuen ses dictes.

-Conformes -diu el rei” (p. 40).

Al moment, veiem que En Bernat es passeja per la ciutat i que, cap a les onze de la nit, es trau la maneta de plata i li ordena “Que aquest palau mig fet romanga llest de tot en trencar alba” (p. 40) i…, immediatament, hi aparegué el palau i les parets es revestien, les finestres i els portals rebien el colp en sec, les sales i els quadres també es posaven on els calia i, a més, “d’allò més preciós i (…) de lo més bé” (p. 41): “I lo gustós era que cada cosa d’aquelles se n’anava tot dret a posar-se allà on feia fretura (…) i tot moblat i endiumenjat de tot” (p. 41). I, de bon matí, el rei, la reina i la seua filla com també tota la cort veieren que el palau estava llest i ben acabat (p. 41). Aleshores, el rei diu a En Bernat “tu seràs es venturós, tu et casaràs amb sa meua filla” (p. 42). I així ho fa.

Adduirem que, ahir, 13 d’abril del 2022, Jose V. Sanchis Pastor em plasmà unes paraules que deia una àvia seua nascuda en 1917 i molt en línia amb el matriarcalisme: “La Mare Terra, el Pare Sol i Germana Pluja. Terra ferma, Sol templat i Aigua pura i en mesura” (sic). Hem rebut comentaris molt interessants i de simpatia amb aquest vincle amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ha de bastar també sa seua paraula”, jutges de part de la bondat i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, quant al tema de la bondat, de no promoure l’abús dels altres, ni l’oportunisme com tampoc la corrupció, és “Es set plets”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia dos fills, En Pau i En Pere, amb dues maneres d’actuar i amb vivències molt diferents i quasi antagòniques. En Pau, quan es fa gran, se’n va a la lleva, cau soldat i serveix el rei (p. 18). En canvi, En Pere, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme: “fonc més sortat (…): no hi caigué, ni se va haver d’embarcar” (p. 18), un detall que va en línia amb la renúncia a promoure la guerra, en les cultures matriarcalistes. Però, com que el pare no assumeix que En Pere no se’n vaja a la guerra, es mor. Aleshores, “Va deixar lo poc que tenia a En Pere, perquè no havien sabut res pus d’En Pau i ja el donaven per mort” (p. 18), però, uns anys després, En Pau torna de servir el rei i diu al seu germà que ell és l’hereu i “Tenc es papers ben estirats i pots prendre per allà on vulgues” (p. 18). Aquesta mena de culte a lo reglat (en aquest cas, els papers i, així, a lo administratiu i a lo jurídic) està vinculat amb les cultures patriarcals i no amb el matriarcalisme.

En Pere, malgrat que l’hereuatge de son pare era poc, “havia mester un bou per llaurar i el manlleva a un veïnat” (p. 19)… i, malauradament, mentres que llaurava, es mor l’animal. Aleshores, el germà, En Pau, junt amb aquell veí, l’endemà, de matí, se’n van a Ciutat (a Palma) i posen plet a En Pere i ell se’n va darrere. Detalls semblants es repeteixen al llarg de la narració: moltes persones a qui serveix En Pere l’acusen d’haver-los fet malbé. Per exemple, un frare a qui ajuda a traure un ase encallat (p. 20), un home amb un sarró[1] (pp. 22-23), una senyorassa amb qui En Pere es topa en un carrer estret (pp. 24-25), l’hostaler a qui demana hospitalitat després dels fets amb la senyorassa (pp. 26-27) i, finalment, veu un home, l’agutzil, a qui pregunta pel jutge. Llavors, l’agutzil li diu:

“-Sí que sou caigut bé. Jo som s’agutzil i ara vaig a veure’l per rebre’n ordes” (p. 26). En Pere li comenta què li havia passat durant el trajecte i “s’agutzil se’n compateix i el presenta as jutge, que era un sant home i, sobretot, un defensor des malanats i desvalguts, quan veia que altres els volien fer sa llenya damunt. En Pere li donà relació des set plets que li volien moure i, llavors, li diu:

-Senyor, vet aquí ses cent lliures i es sarró des plet qui fa quatre i les se qued per vostè, que bé les se guanyarà amb sa sentència que faça.

-A poc a poc! -diu es jutge-. Sa justícia no s’ha de fer per doblers. Ja guardaré ses cent lliures i faré d’elles segons veja que sia just” (p. 26).

¿S’ensenyaran rondalles així en les escoles i als estudiants o, per contra, es limitaran a retallar-les, a adaptar-les i, per descomptat, a eliminar les que, com aquesta, no puguen resultar políticament correctes per a alts càrrecs polítics, eixos que “donen de menjar” als mestres públics, treballadors que, en els fons, no són sinó una mena de mercenaris al servici del poder polític? Recordem, i ho escriurem sense embuts, que lo que ara diem mestres (que no són altra cosa sinó instructors, una mena de sergents amb visera), tenen les seues arrels en la política patriarcal i castellanitzadora del segle XVIII, després de la guerra de successió (primer quart del mateix segle) i que la seua influència, com molt bé plasma David Algarra en “El Comú Català”, fou més forta que la que havia tingut, fins al segle XIX, l’Església. Les coses, com són.

Un poc després, comencen tots els judicis i el jutge fa passar tots els acusadors, u rere l’altre. A En Pau, el germà, li diu que En Pere tindrà l’heretat “mentres viurà i, de mort d’ell, que vaja a vós” (p. 27). A l’home del bou, “que tenga es bou fins que li torn a sortir una altra banya i siga grossa com sa que es va rompre” (p. 27). Al frare, molt semblant, però amb l’ase (p. 29)… i passatges similars. I, com que el jutge era bo, diu a l’home del sarró:

“-I, a aquest home -diu (…) signant a En Pere-, no li ha de bastar també sa seua paraula per provar que ell no tragué ni una treseta des sarró?” (p. 29). I així, successivament, fins al punt que l’hostaler, el darrer dels acusadors, veient com havia anat la cosa als altres que havien presentat plets a En Pere, “se n’anà a ca seua, donà dinar a En Pere i sopar i llit per jeure, i En Pere, l’endemà, de matí, se’n tornà as seu poble content i alegre de lo bé que era sortit de tots aquells plets.

Ara s’hostaler no tengué pit per anar a cobrar des jutge s’hostatge d’En Pere, per por de no sortir-ne més nafrat” (pp. 30-31). I, així, veiem com les cultures matriarcals abracen les bones intencions i la generositat, però no els abusos, ni els intents de compra de jutges.

Afegirem que, en un fet real que m’afectà (una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat, per part d’una xiqueta de sis anys que, anys a venir, m’acceptaria 500€ i que em diria que volia ser jutgessa de dret internacional), es resolgué per mitjà d’una mena de sentència en què, un home que escoltà les dues versions (la de la part acusadora i la meua, si bé cadascuna en dies diferents), es posà de part de qui no havia mentit, en aquest cas, meu. Estic agraït al sentit de la justícia que té aquest home, qui, uns cinc mesos després, em comentà que, abans que ell em fes eixa entrevista, d’uns vint o vint-i-cinc minuts,… ja coneixia la versió de la part acusadora, detall de què no em digué res en cap moment de l’entrevista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Bossa feta de pell o de tela, que els pastors i altres persones solen dur penjada amb una corretja, per a dur-hi menjar, utensilis, etc.

“Anem-hi”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les rondalles mallorquines, quan el capità ja portava molts anys que navegava sempre amb els vents molt al seu favor, es topa amb una nau de corsaris, la qual envest En Joanet, qui, quan ja és en la nau, copsa que el capità dels corsaris era l’esclau que tenia el pare de Na Catalineta i que l’havia deixat en l’illot (p. 11).

Aleshores, En Joanet comenta al capità dels corsaris que li deixen obrir “una caixeta que duc i mudar-me sa roba” (p. 11) i el capità li ho concedeix i, al moment, el reconeix i fan bona pasta (p. 11) i, a banda, el capità li diu “Pren sa teua barca amb tots es teus mariners” (p. 12) i li permet que faça via. I, un poc després, En Joanet, “amb es mariners de sa barca, des d’allà, cap a ca son pare i sa mare!” (p. 12), on, entre altres coses, els comenta que és un capità de barca (p. 12), encara que no els diu que és fill de tots dos. I, com que els seus pares, “li suplicaren que hi tornàs, si podria, a fer-los companyia, ell els donà paraula de qui hi aniria cada dia” (p. 12). I així ho feu (p. 12).

A més, veiem que els seus pares diuen a En Joanet que Na Catalina, la filla del senyor que hi havia davant, encara és fadrina, que no ha volgut casar-se amb ningú diferent d’aquell al·lot amb qui jugava quan era petita. Ara bé, En Joanet, amb molta espenta i que comptava amb una barca de primera i garrida, no sols comanà els mariners que la mostrassen a totes les persones que s’hi presentassen i, així, un dia “arribà notícia de tal barca a aquell senyor de davant cas carnisser” (p. 14) i ho “diu a sa senyora i a Na Catalina” (p. 14). I, la mare i la filla responen al senyor amb molta espenta:

“Anem-hi idò!”  (p. 14).

Aleshores, En Joanet veu el senyor, la senyora i Na Catalina, els reconeix ràpidament, els rep amb amabilitat (p. 15) i ells tres conviden En Joanet a visitar-los i ell ho accepta (p. 15). I, a més, el capità ho comenta al carnisser i a la carnissera, o siga, als seus pares. I, immediatament, veiem que la carnissera plasma el matriarcalisme, ja que és ella qui proposa al capità que es case amb Na Catalina, la filla del senyor, sobretot, perquè En Joanet li diu que encara és fadrí (p. 15):

“-Idò, veja si es fa seua la senyoreta Catalina! -diu sa carnissera. (…) Per ventura, li agradarà a vostè” (p. 15).

I, un poc després, “es capità surt de cas carnisser i se n’entra a ca aquell senyor d’allà davant, que, amb sa senyora i sa filla, el reberen” (p. 16). Igualment, llegim que, per tercera vegada, el conviden i que el capità ho accepta i, a banda, els comenta que hi ha de poder assistir el carnisser i la carnissera (p. 16),… i el senyor li ho aprova.

Aleshores, el capità diu a un mariner que porte una caixeta als senyors i a la seua filla, els quals reben En Joanet i els seus pares. El capità obri la caixeta, hi hagué la roba de quan l’esclau l’havia deixat en l’illot i diu a son pare i a sa mare que ell és En Joanet (p. 17):

“-Mans, mon pare!   Mans, ma mare! Som En Joanet (…).

Aquells (…) el conegueren; es senyor i sa senyora i Na Catalina el conegueren igualment” (p. 17).

I, finalment, el senyor comenta a Na Catalina que, “si vols En Joanet, ja tens es meu sí” (p. 17) i ella li diu que sí. I, tot seguit, veiem que es casaren (p. 17) i que, de nou, és la dona qui té la darrera paraula.

Adduirem que hui hem posat en Facebook una frase de Rosa Garcia i Clotet, “Les dones han tingut la darrera paraula”, i que ens han fet comentaris molt en aquesta línia, la qual també coincideix, per exemple, amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX), amb moltes rondalles en llengua catalana i, per descomptat, amb molts comentaris que veiem en Internet en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ja fonc partit vent en popa”, persones que aplanen molt el camí i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, com ara, que la dona té la darrera paraula i que els pares donen moltes facilitats als fills és “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, veiem que un carnisser tenia un fill, En Joanet, eixerit, agraciat i bon al·lot (p. 7) i que, porta per porta, vivia un matrimoni que només tenia una filla, Catalina, “tan garrida i gentil com bona al·lota” (p. 7).

A més, veiem que “En Joanet i Na Catalina sempre jugaven plegats, des que començaren a sortir pes carrer un i altra, que eren des mateix tenor” (p. 7). I, com ja hagueren doblegats els deu anys, la gent els veia molt agermanats (p. 7).

Igualment, el pare de Na Catalineta, a un esclau que tenia, li proposa de matar En Joanet, a canvi de la llibertat (pp. 7-8). L’esclau se’n va a ca En Joanet, pregunta per ell i demana permís per a que l’acompanye al jardí del seu amo, jardí en què jugaven els dos xiquets (p. 8). Una vegada més, ix el jardí, com en moltes rondalles i, a més, vinculat amb el matriarcalisme. I, després, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a En Joanet:

“- I ara, ¿no t’agradaria anar a pescar amb aqueixa barqueta per endins per endins?” (p. 8). A banda, l’esclau ho comenta amb els pescadors, l’al·lotó es posa dins la barca i per endins per endins de la mar (p. 8), fins a un illot. El deixen i, un poc després, veiem que En Joanet veu una barca “i el capità de sa barca, el fa pujar” (p. 9) i, com que el veu tan etxerevit i ell era casat però no tenia cap fill, “resolgué prendre per tal En Joanet.

El fa vestir bé, arriben a ca seua, el presenta a sa senyora, que també el va rebre amb amor i conformada de tenir-lo per fill” (p. 9) i En Joanet, molt obert, ho accepta. Ací es plasma que la dona té la darrera paraula, ja que és ella qui aprova que el tinguen com a fill.

Al moment, veiem que la dona del capità fou mare d’un infantó, Bernadet, qui, com en altres rondalles ho fan altres xiquets, un dia, qualifica de bord a En Joanet. Aleshores, En Joanet se’n va als pares (p. 9) i els ho comenta, els diu que està agraït per lo que han fet per ell i que ha triat fer via (p. 10). I el capità i la capitana, com en altres passatges semblants de rondalles mallorquines, plasmen l’educació matriarcal i, entre altres coses, “es capità entregà a En Joanet una barca nova de trinca[1]perquè s’hi pogués guanyar la vida anant per mar i, llavors, li dóna sa caixeta on guardava sa roba que En Joanet duia quan es capità el trobà damunt aquell illot”  (p. 10).

Immediatament, llegim que En Joanet carrega amb mercaderies la barca i que “ja fonc partit des d’allà a vendre-les a unes altres terres” (p. 10) i, a més, com a capità, “vent en popa” (p. 10) i amb bones relacions amb els mariners (p. 10).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Nova, acabada de fer.

Persones que premien el treball en equip, la bondat i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet i la filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, llegim que En Joanet es desperta i, després de considerar que lo més adient era anar per avall, ho fa:  “Anem per avall, que, per ventura, sa bona sort em tornarà a topar” (p. 121), paraules amb què plasma l’esperança. I, encara que la baixava i no semblava que es trobàs amb res que li compensàs, “A la fi, topa amb un hort, ple d’arbres fruitals. Afina una perera ben carregada de peres (…) que les trobava com un sucre” (p. 121) i…, en haver-se-les menjades, li apareixen unes banyes. A més, veiem que, “quan s’hortolà se’n tem de que li salpaven ses peres, hi compareix amb un bon venable” (pp. 121-122) i el pagès el carda de valent. Ara bé, com que En Joanet l’ha tractat molt bé, “S’hortolà en va tenir pietat i dóna a En Joanet tres peres de ses que feien sortir banyes as qui en menjaven i tres peres de ses qui les llevassen as qui en tenien” (p. 122) i li diu com podrà recuperar el canyamet, la bosseta verda i la selleta que li havia robat la princesa.

Un poc després, En Joanet, com en altres rondalles semblants, es posa a vendre les peres en la ciutat on viu el rei (p. 122), unes criades de cal rei comenten a la filla del rei que hi ha un venedor de peres que tenen la virtut més grossa que no es pot pensar (pp. 122-123) i li les compren. Així, novament, es plasma el matriarcalisme: la dona (ací, la reina) és qui fa la compra, no l’home. La filla del rei se les menja i… li ixen tres banyes (p. 123) i el rei ordena que vagen a cercar el polissó que les venia,… però ja era tard (p. 124).

Aleshores, el rei cerca metges que facen possible que desaparega el banyam de la filla, però no ho assolien i veiem que En Joanet (ara, com un metge nou) passa per la cort a veure la princesa. I, primerament, li donarà una pera, després que ella li haja tornat el canyamet (p. 126); en acabant, una altra, i ell recupera la bosseta verda (p. 126) i, al capdavall, després de cedir-li’n la tercera, la filla del rei li torna la selleta:

“Aquí, es metge nou diu:

-Per llevar-la-hi, (…) necessit una selleta que, en posar-s’hi damunt i li diguen ‘Selleta, du-me a tal banda!’, a l’acte, sa selleta duga es qui l’hi diga a tal banda.

El rei i la princesa es miraren i varen dir:

-No tendrem altre remei que donar-li aquella que tenim!” (p. 127).

Li la tornen, En Joanet se’n va com un coet, prometent que l’endemà, a la mateixa hora, seria de nou en cal rei i faria que li desaparegués la tercera banya. I, així, veiem que, en lloc de fer que la filla del rei no tinga cap banya, en primer lloc, recupera la selleta i, a continuació,… li demanarà la mà a la princesa (p. 127). Així, En Joanet, mostrant la tercera pera al rei, a la reina i a la filla del rei, els diu que, per donar-los-la, “primer, ella i Vosses Reials Majestats, m’han de donar una altra cosa, que em sembla que la m’he guanyada i és es sí per jo casar-me amb la senyora princesa” (p. 127). I, immediatament, “la princesa va dir que sí més que de pressa, i el rei i la reina, també” (p. 128) i, un poc després, llegim que “ella bota del llit i s’aferra a son pare i a sa mare, i s’agenolla davant En Joanet (…). I allà mateix es casaren” (p. 128).

Finalment, En Joanet, no deixa fora son pare, sinó que anà a cercar-lo “a sa barraca i encara l’hi trobà viu, i el se menà a cal rei i, amb el rei i amb la reina i amb la senyora princesa, el rei i la reina, varen viure contents i alegres” (p. 128) durant molt anys. Amb aquest final, veiem com, de nou, es reflecteix que, més d’una vegada, en les cases dels avis, també vivien persones de generacions distintes i, a banda, que el fill té en compte la tasca que ha fet son pare i el premia amb la possibilitat de viure en cal rei, la qual accepta el pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones que trien anar a córrer món, amb bonesa i molt obertes

General, , , , , ,

 

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en un altre passatge en què En Joanet demana al gegant que solte els dos germans, el gegant li diu que, si de cas, sí que li pot donar “aqueixa bosseta verda amb es cordonets d’or, a on, com més doblers es treuen, més n’hi compareixen” (p. 102). En acabant, i ja amb el gegant en una altra terra, En Joanet i son pare tornen a la barraca i continuen “fent sa gran vida devers aquella barraca amb aquell arbre que, cada dia, en sortir es sol, es vestia de flors, i amb es canyamet que els treia des menjar del senyor rei i amb aquella bosseta verda” (pp. 104-105). I, de nou, el gegant fa via cap a l’arbre de les flors dolces (p. 105) i, igualment, En Joanet i son pare passen a l’acció (el jove, dirigint i, el pare, col·laborant amb el fill). I, com abans, el gegant no li torna els dos germans, però sí li fa una donació, ara una selleta que permetrà En Joanet anar on vullga, quan li diga “Selleta, du-me a tal banda” (p. 106). De fet, el jove ho prova i veu que és cert i, un poc després, comenta a son pare que vol fer món: “vós ja ho veis: jo estic a la flor del món i (…) he pensat d’anar-me’n a córrer món amb es canyamet, sa bossa verda i sa selleta (…). Jo vos deixaré una bossa de dobles de vint, dotze dotzenes i es violí” (p. 107), detall amb què es plasma que el fill dona vida a son pare.

Al moment, veiem que, de bon matí, fa via cap a “sa ciutat del rei. Allà compraré sa casa més bona que hi haja i m’hi posaré a fer almoina” (p. 108). I així ho fa i, a més, davant cal rei (p. 108), i uns criats del rei li comenten que el monarca té una filla com un sol, que encara no festeja amb ningú i que no ha fet els setze anys (p. 108).

Tot seguit, En Joanet es compra una casa, la reforma i, igualment, actua de manera solidària amb els pobres que es presenten en sa casa (p. 109), fins al punt que els pobres deien “Vaja, quin home més bon home!” (p. 109).

I el rei copsa que el jove donava “a tots es pobres que es presentaven as seu portal i donant-los es doble de lo que els havien donat a cal rei”[1] (p. 111). I si ja la solidaritat està vinculada amb el matriarcalisme, també ho està el fet que En Joanet, “en passar el rei per allà davant, una capellada fins en terra! (…) Però encara era més blau és fester en passar sa filla del rei, la senyora princesa amb un estol de criades. Per ella sí que n’hi havia, de capellades fins en terra!” (p. 111). I, així, en distintes ocasions.

Afegirem que, en passatges següents, el rei i la princesa veuen que En Joanet no els enganya i que, a més, fa que els convidats al seu palau estiguen tractats i que mengen com un rei… A banda, per exemple, el jove fa que els dos membres reials vegen d’on trau els diners amb què pot organitzar tot (p. 115).

Ara bé, en un passatge, la filla del rei es vol fer amb la selleta, aprofita que ell no s’ha esplugat i la pitxorina li proposar fer-ho. I, com que ell ho accepta i… la filla del rei diu “Selleta, fes lo que saps fer! Du-me ara mateix a ca mon pare!” (p. 120) i, immediatament, ho fa, hi és i, a més, amb la selleta, el canyamet i la bosseta verda (p. 120).

En aquesta part de la rondalla, són molt significatius tres detalls: el treball en equip entre el pare i el fil i que el fill tracta bé el pare, en segon lloc, que En Joanet prefereix més lo vinculat amb la dona (ací, la filla del rei) i que es plasma en el tema referent a les capellades, i, per descomptat, la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Aquest detall em recordà Pere Riutort (1935-2021), d’origen mallorquí i que portà una vida molt en línia amb el matriarcalisme. Així, quan ell vivia en la ciutat de València i anaven a demanar-li, estava disposat a fer un bon menjar a qui li hagués demanat almoina.