Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones que porten la iniciativa, que dicten i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es sabateret”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un sabater que era molt alegre, però molt pobre i molt treballador en una botigueta, un dia es troba que “Vengueren dos senyors forasters molt rics” (p. 226), apleguen a la botiga i li diuen:

“-Mirau (…): vet aquí vuit-centes lliures i feis-ne lo que voldreu i l’any que ve tornarem a veure si ja has fet carrera” (p. 226). El sabater les pren, les alça i no diu res a la dona.

Tot seguit, passa un saboner, qui diu:

“-Hala, dones, qui vol sabó?” (p. 226) i la muller, molt oberta, barata una alfàbia plena de segó (on el sabateret havia desat les monedes) i, al moment, ho comenta al marit (p. 227).

Un poc després, passen els senyors i “li tornaren a donar quatre-centes lliures perhom i li digueren lo mateix que la primera vegada” (p. 227). Ell les desa en un mocador i una milana (un ocell de la família dels falcons) li les roba.

De nou, passen els dos senyors i li fan una altra donació i el més generós li diu “anau a comprar es peix més gros que trobareu a sa pescateria, que nosaltres volem dinar amb vós.

Ell ho anà a contar a sa dona i sa dona anà a comprar es peix més gros que trobà a sa pescateria” (p. 228). Un tret molt vinculat amb el matriarcalisme: la dona fa la compra i és qui, igualment, s’encarrega de lo comercial.

A banda, ella troba una bolla molt grossa dins del peix, ho comenta al marit i la donen a uns xiquets per a que hi jugassen.

A més, llegim que, “Amb això, sa bolla redolava i una veïnada seva la va veure i li digué que n’hi donaria deu lliures si la volia vendre” (p. 228).

I la dona del sabater, sense pensar-s’ho dues vegades, “se n’anà a ca un argenter conegut seu i li demanà si aquella bolla era cosa bona.

-Oh! -li digué s’argenter-. (…) Això és una massa de diamants i no basten argenters per comprar-la.

-Idò, tu que ho entens -digué a s’argenter-, feu bocins i ven-los.

Així ho va fer s’argenter i n’hi donà moltíssims de doblers” (p. 228). Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, no sols en casa, sinó fora, en la vida social (en aquest cas, amb la veïna i quan se’n va a ca l’argenter) i és ella qui, com en molts comentaris, fa els acords, i que es fa lo que ella vol.

Immediatament, copsem que la muller, “amb es doblers, comprà una possessió i, es cap de poc temps, es senyors hi tornaren” (p. 228) i els veïns els comenten on viu ara la parella.

En els passatges següents, el marit i la dona recuperen lo que ell havia perdut al llarg del relat i, finalment, els dos senyors, molt oberts, “quan veieren que aquell home havia dit sa veritat, no volgueren es doblers i se n’anaren contents de veure que es sabater ja era ric” (p. 229).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei i la dona valenta i molt oberta

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Ses tres filles des sastre”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, hi havia un sastre que tenia tres filles molt garrides i, quant al rei, era vidu i molt bell. Una de les filles diu que, si es casàs amb el monarca, li faria un vestit que cabria dins d’una nou; la segona, que cabria dins d’una avellana i, en canvi, la tercera diu que “tendria un nin i una nina amb un estel d’or as front.

El rei ho va saber i envià un criat a ca d’aquell sastre a dir-li que hi anassen a veure’l ell i ses tres filles” (pp. 219-220) i, així, copsem trets vinculats, àdhuc, amb l’arquetip del rei, prou present en moltes rondalles. En primer lloc, la necessitat de virilitat, això és, de tenir descendència, ja que, en molts casos, s’associava les bones collites al fet que el cap d’estat tingués fills, com, per exemple, comenta Álvaro Bonilla (Naxos) en el seu escrit “La esencia de la masculinidad 9: El arquetipo del rey” (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-9-el), el qual figura en el blog “La estrategia de la seducción”: “D’acord amb el text que hem tractat, els reis eren associats amb la fertilitat i amb la creació. Moltes cultures ancestrals creien que l’habilitat del rei per a procrear determinava el destí dels seus conreus. Si el rei era viril, fèrtil i tenia descendència nombrosa, hi hauria prosperitat en els canvis, en les sembres i en els conreus. L’arquetip del rei en l’home modern es vivencia en la seua capacitat creadora, (…) també s’orienta la creativitat en tots els camps, en el llegat i en l’emprenedoria”. Aquestes paraules són igualment vàlides per a la figura de la reina, de la mare, de la velleta, del pare democràtic, etc., també habituals en rondalles en llengua catalana anteriors a 1930.

El rei, com a monarca molt obert, se’n va a cal sastre i, a les filles, “els preguntà:

-Quina conversa teníeu tal hora?

Elles li digueren lo que havien dit i ell digué a sa darrera:

-Amb tu em vull casar.

Es casaren i, des cap d’un any, el rei es va haver d’embarcar perquè hi havia guerra, i sa seva dona va tenir un nin i una nina amb un estel as front” (p. 220).

D’aquesta manera, copsem la coincidència entre la tria de la jove que estava interessada per la fertilitat (la petita), el fet que ell se’n vaja als camps de batalla i, a més, amb espenta, i, al capdavall, que la dona (ara, reina) té dos fills i, per tant, no sols u.  Així, ha fructificat la reproducció i, de pas, la descendència estarà més garantida, detall que podem vincular amb les cultures matriarcalistes, les quals tendeixen molt més a centrar-se en fer les coses a llarg termini, pensant en generacions futures.

En aquest sentit, aquesta rondalla no és la típica en què un membre de la cort fa via cap a la batalla (i, per consegüent, no actua en línia amb el refrany “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), sinó d’un rei molt obert, com, en aquest relat, si més no, a burgesos (un sastre) i als jóvens,… i vigorós.

La rondalla, molt semblant a altres en què un matrimoni troba dos xiquets en una caixa (ací ho fa un moliner, p. 220), té un passatge en què una velleta diu al xiquet què haurà de fer i en què ell segueix les directrius de la dona (“Així ho va fer ell”, p. 221), qui, a banda, li diu “te n’has de dur la flor més mustia que hi haurà”, p. 221).

Adduirem que, vist des de la mentalitat matriarcalista, podríem relacionar aquesta flor amb no deixar caure les persones madures (en aquest passatge, representa una dona que ja ha passat la jovenesa i que no ha aplegat a la vellesa). Però, al capdavall, el germà resta dins un castell.

Aleshores, la velleta diu a la germana què haurà de fer, ella sí que segueix totes les seues órdens i, de pas, fins i tot, la xica li comenta que se’n va  “A cercar es meu germà, que se n’anà a dur es gorrionet de la veritat i no ha tornat.

-Jas! Vet aquí una vergueta: pega tres tocs a damunt una pedra que trobaràs davant es castell i es teu germà sortirà.

Així succeí i tots dos, plegats, se’n tornaren a ca seva amb es gorrionet de la veritat” (p. 221).

Captem, per consegüent, que la dona (l’anciana) salva l’home (el nin) mentres que ell accepta les indicacions femenines; que la jove salva el germà i que, finalment, la part masculina i la femenina van juntes i la xica porta la iniciativa. I, més encara, la flor mustia… es converteix en la mare del rei: la dona madura, però encara viva (p. 222), així com ho fa la primavera d’hivern (la tardor) respecte a les quatre estacions de l’any. Al meu coneixement, la maduresa inclou l’empatia i, per descomptat, l’atreviment.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Vellets, dones i infants ben tractats i molt oberts

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “En Ramon des Pujol”, recopilada en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Com en relats semblants, hi ha un fill (ací, el gran) que comenta a son pare que vol fer món i el parent li ho aprova i li dona un pa i una peça de formatge (com, en acabant, farà a l’altre germà). Però, així com ell no farà costat a un pobre que l’ha orientat (p. 215) i, igualment, un gegant se’l menja; el seu germà sí que col·laborarà amb un pobret i amb una pobreta i, al capdavall, ambdós vellets li diuen:

-Germanet: ¿ens voleu fer un poc de caritat, per amor de Déu?

-Sí! -digué ell-. Jau! Vet aquí mig pa i mitja peça de formatge.

-Que el Bon Jesús vos guard des gegant -li digueren es dos vellets.

-I on està aquest gegant? -els demanà” (p. 215). I els dos ancians, en agraïment, li ho comenten, li diuen com és el gegant, què farà i com cal que ell hi responga. En altres paraules, li fan de guia, de mestre: de mestres de la vida. És més: així com el primer germà només s’havia trobat amb un vellet; el petit, ho fa amb dos (un numeral associat amb el matriarcalisme). I, a banda, no el deixen caure en un moment en què ell no compta amb ningú que li puga fer eixe paper.

Tot seguit, el germà més jove, “Dona moltes gràcies as dos vells i se n’anà per allà a on li havien dit i trobà sa casa” (p. 216), feu lo que li havien indicat i, així, “Quan es gegant no hi va esser, ell entrà dins sa casa i trobà molts de doblers. Se n’omplí (…) i se’n tornà a ca seva i varen esser rics” (p. 216). Per consegüent, malgrat que el relat no indica qui foren els benaurats, pel context, es dedueix que el xicot i el pare: qui ha pensat en els altres i ha actuat amb bonesa (el jove) i qui ha confiat també en el demà (en els fills).

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, amb contes del segle XIX, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “Sa filla de s’hostalera”, amb similituds amb narracions en què un rei (o un príncep) es casa amb una dona, jove i garrida, la qual és l’enveja d’una altra persona i, mentres que ell se’n va a una guerra, la seua muller té un fill.

Així, la mare (l’hostalera) envia dos hòmens a matar la filla i, en canvi, els dos no ho fan, sinó que la deixen en una coveta (p. 218), un símbol d’acollida i vinculat amb lo matriarcalista, de la mateixa manera que quan la dona acull el futur nadó.

Tot seguit, “un cavaller, fill d’un gran senyor, se n’anà a caçar i (…) trobà aquella al·lota que només treia es cap perquè no s’atrevia a sortir quasi desnua. Ell li donà sa seva capa i li digué que si volia anar amb ell. Ella li digué que sí i se n’anaren a ca d’aquell jove cavaller” (p. 218). Per tant, podem dir que aquest apartat del relat té tocs eròtics i en què es convida a fer costat els febles, àdhuc, als que van quasi sense roba. Adduirem que, en el text, aquesta nuesa no és presentada com a motiu de vergonya i que, per això, podem parlar d’un narrador molt obert en lo sexual.

De fet, a continuació, “Son pare des cavaller, quan dinaven, li demanà quina caçada havia feta. Es fill li digué:

-Molt bona (…) -i li mostrà s’al·lota que havia duita.

Son pare (…) va veure que era molt bona, li agradà i donà permís as fill perquè es casàs amb ella. Es casaren i, es cap d’un any, es cavaller se n’hagué d’anar a la guerra i digué a son pare que li guardàs i respectàs sa dona com es mereixia.

(…) S’home contestava que la tractassen bé” (p. 218). Remarquem aquestes paraules. Fins i tot, encara que una tia del príncep procura que el nebot canvie de pensament i que desitge (o, àdhuc, que ordene) res negatiu contra la princesa, “Ell li contestà que fos lo que fos, respectassen sa dona i s’infant, i que, quan ell vendria, ja veuria lo que hi havia” (p. 219).

Ara bé: la princesa, un dia, veu una suposada resposta del marit a la tia i, immediatament, “fugí amb s’infant de ca seva i se n’anà a cercar el món” (p. 219) i, en aplegar a una casa i ser-hi ben rebuda per un senyor d’un hostal, ell l’admet com a hostalera.

Finalment, un dia, el príncep passa per l’hostal, ella el reconeix tot d’una i l’infant el té com a pare, a qui diu tres vegades “-Donau-me a besar sa mà, mon pare” (p. 219). El cavaller demana per què li feia eixes qüestions i, “quan va veure que era sa seva dona, l’abraçà i la s’endugué a ca seva, molt content d’haver-la trobada” (p. 219). Al meu coneixement, el fet que el nen (qui el copsem junt amb la mare) demane que el pare li bese la mà, és un perllongament d’un possible acte semblant però de la dona a l’home i, per tant, reflecteix que, en el matriarcalisme, fins i tot, el fill de la mare estaria per damunt del pare (matrilinealitat).

Afegirem que, en novembre del 2022, hem fet preguntes vinculades amb com es tractava a les àvies (o padrines) i als nens i que les respostes van molt en línia amb les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquesta foto, es pot llegir part de lo que figura en la segona rondalla (p. 219), en un passatge relatiu al bon tracte cap a la dona i cap als infants.

 

Una figa com un hostal: dita eròtica i matriarcalista de la Garrotxa

General, , , ,

 

Tot seguit, exposem uns versos eròtics i que reflecteixen el matriarcalisme, els quals em plasmà Joan Carrera Casacuberta el 26 de novembre del 2022:

“‘— Suposant que suposéssim
que féssim la suposició
que la teva figa fos un hostal
i la meva pixa un viatjant,
¿deixaríes entrar-la,
encara que fos pagant?
— Ni pagant, ni sense pagar:
ma figa és una caixa de ferro,
on no hi entra cap pixa de verro’

Dita de la Garrotxa [sic]“.

Aquesta dita, hui, 27 de novembre del 2022, no figurava en Internet, ni tan sols en algunes entrades referents al folklore en la comarca catalana de la Garrotxa.

Com podem veure, la dona té la darrera paraula, àdhuc, en lo eròtic. A més, no accepta lo que podria recordar l’home porc (verro).

Agraesc, per tant, la generositat del reporter.

 

Reis i súbdits que tracten bé, amb caràcter i molt oberts

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Es tres germans”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, tres fills que no tenien ni pare, ni mare, i que el pare de tots tres s’havia mort sense dispondre, “Consultaren d’anar al rei, que els partís es béns” (p. 212) i ho fan de més gran a més petit. Troben un home que cercava una mula i que, més avant, “els demanà on anaven i l’hi digueren. I aquell home partí davant davant i se n’anà a cal rei i li contà lo que li havia passat amb es tres germans” (p. 212). I, així, ni els germans deixen caure el bon home, ni ell a tots tres. A banda, l’home fa el paper de pare i, per això, els representa davant del monarca.

Tot seguit, “Arribaren es germans a cal rei i li demanen que els partesca es béns. El rei diu a un criat que els don un bon berenar i que li duga per escrit tot lo que conversaran mentre berenen” (p. 212). Per consegüent, el rei, molt obert, no sols els proporciona aliments (una porcella rostida i vi), sinó que vol conéixer com són. A més, els tres germans copsen semblances entre part del menjar i lo que ells han vist durant el trajecte.

Després, el monarca els demana (quant als aliments), com també a sa mare. La dona li diu que el rei és fill de son pare i li afig “un any que hi va haver guerra, passàrem as moro i tu ets fill d’un moro” (p. 213) i, per tant, és la dona qui ha educat el fill, a qui li transmet la història (de la família i la vinculada amb la política).

El rei torna a fer preguntes als germans i ells li encerten. I, com que només u dels tres seria l’hereu dels béns de son pare, el monarca (com en altres relats) els comenta:

“-I ara, vosaltres. ¿Què no pintaríeu es vostre pare a un paper?

Varen dir que sí i el pintaren, a son pare.

Quan el tengueren pintat, els donà una pistola i els digué que li havien de tirar un tro perhom i, es qui li faria més bo, tendria tots es béns” (p. 214). Però el darrer “va dir que no li volia tirar. Diu el rei:

-I tu, ¿per què no li tires? Tu veus que això no és ton pare, que això és una estampa.

Diu es petit:

-Maldament, jo no li vull tirar.

Per molt que el rei li suplicà, ell no volgué tirar a son pare i el rei li digué:

-Idò, es béns són teus” (p. 214).
I, per consegüent, veiem que el fill tractaria bé son pare, que se l’estimava (“no volgué tirar a son pare”, frase que admetria la lectura “no volgué tombar del poder a son pare”) i que té caràcter.

Al capdavall, llegim que se’n tornaren tots tres a casa i que el més jove heretà els béns. I, de pas, malgrat que el més petit fos l’hereu, això no els impedia viure junts: els diners no eren motiu de rivalitat, ni de separació entre germans, ni, anant un poc més lluny, entre persones de generacions diferents.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

La dona, com la Mare Terra, ben tractada i molt oberta

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es quatre germans”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això eren quatre germans de casa molt pobra que determinaren de sortir de sa seva vila, per anar a córrer món i llogar-se per fer feina de sa que trobarien” (p. 210). Es deien Joan, Toni, Miquel i Bernat.

Tot seguit, veiem que “Partiren tots quatre, plegats, i, quan varen esser a un poble, s’aturaren davant una casa molt gran” (p. 210) i els rep un home. El gran li proposa treballar per a ell, cosa que li accepta. I, al moment, els altres tres fan camí com també passa, més avant, quan en restaran dos (i, al capdavall, u troba amb qui guanyar-se les garrofes). El gran se’n va a la casa; el segon, a una fàbrica; el tercer, a un camp en què hi havia caçadors i, quant al quart, en Bernat, “camina caminaràs, va trobar un gran bosc. Dins es bosc, li sortiren una partida de lladres i li demanaren es doblers o la vida” (p. 211). Aleshores, el petit els comenta que cerca faena i “es quedà amb sa companyia de lladres” (p. 211).

A continuació, veiem que, com en rondalles semblants, “Es quatre germans seguiren cadascun fent sa seva feina, fins es cap d’un any i un dia, que se’n tornaren tots quatre a ca seva. Quan es veieren plegats, es digueren:

-Ara hem de veure lo que sabem fer” (p. 211). Aquest passatge pot recordar quan, en el llibre dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament, de la Bíblia, llegim “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Ac 2, 44) i que aquest llibre (escrit en el segle I i que no fou tergiversat) compta amb capítols en què es reflecteix molt el matriarcalisme. De fet, comparteixen la casa, les vivències i lo que saben fer.

Així, Joan (el gran) diu:

“-Jo (…) vos dic que, damunt aquell pi de tal bosc, hi ha una milana que cova en es seu niu.

-Idò, jo -va dir en Bernat, que era es lladre- li aniré a robar dos ous sense que sa femella se’n temi.

-I jo -va dir en Miquel, que era es tirador al vol- tiraré s’ou a l’aire i, amb s’escopeta, el feriré i el faré bocins.

-I jo -va dir en Toni, que era s’afegidor-, abans que es bocins de s’ou caiguen en terra, ja els hauré afegits i tornarem a tenir s’ou sencer” (p. 211).

I així ho fan i així els ix bé. A més, comentarem que, a banda que l’ou (no sols per la seua forma, redona) està vinculat amb la mare com també ho fa l’òvul, en Toni “no el deixa caure”, és a dir, no fa que lo femení “caiga en sac foradat”. Per tant, no sols copsem que hi ha algunes rondalles en què els sants no giren l’esquena a les persones bonhomioses, ni a les senzilles, sinó que “en Toni, abans de caure es bocins en terra, els afegí tots i tornaren a tenir s’ou sencer” (p. 212).

Adduirem que, en el moment d’escriure aquestes paraules, dia 25 de novembre del 2022, interpretàrem que els bocins eren com els fills de la Terra (entesa com una Mare), com els petits, els humils, les persones senzilles i que, igualment, en Toni està obert a tots (els addueix) i que tothom (els quatre germans i els ocells) tingué un ou (una mare) de qui poder viure i a qui tractaven bé: ella n’és la subministradora i, per consegüent, molt oberta. I ells, tots quatre, els qui li ho agraeixen. Com els quatre germans, tots guanyen: els fills i la Mare (ací, simbolitzada per la milana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i semblant a altres, fins i tot, de cultures matriarcalistes com la basca, és “Sa cadeneta”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un pare que tenia tres fills, Toni, Joan i Bernat, un poc abans de morir, els diu “com tenc poc, vos daré tot lo que tenc i, si ho sabeu aprofitar, vos serà molt. Quan seré mort i enterrat, vos n’anireu per aquell camí a passejar tots tres plegats i, quan haureu caminat molt, trobareu una cova” (p. 202) i cada germà, començant pel més gran, hi entraran. I, així, els fills passen a ser jóvens, s’acosten a lo femení, a la dona (ací, reflectida en la cova). A més, han de dir unes paraules, entrar en la cova i eixir-ne amb lo que hauran arreplegat.

Quan hi entra el petit, en Bernadet, es fa amb una bossa i diu als seus germans:

“-Però està plena de doblers. Voleu que els comptem?

Els comptaren i, com més els comptaven, més n’hi havia” (p. 202) i en Bernadet, el germà més jove, en veure que els germans estan enutjats, els diu “Això és sa bossa, que mai s’acaba. Ens partirem els doblers entre tots” (p. 202). Per tant, copsem que seguir les petjades dels pares (ací, del pare), genera una merescuda recompensa: no tornaran a ser pobres. A més, en línia amb el matriarcalisme, en lloc de restar tot, per exemple, en mans d’u, es fa un repartiment entre tots, es posa tot al servici de tots, com, àdhuc, veurem més avant. 

El segon, en veure el resultat del petit, vol veure quina és la seua sort i ix amb una cadeneta de la cova (p. 202) i diu “Cadena: torna’m allà on era!” (p. 202) “i sa cadena li tornà” (p. 203), o siga, la dona. Cal dir que la cadena (la qual, ací, podria simbolitzar la continuïtat) està feta de peces redones (les baules) i, per consegüent, podríem vincular-les amb lo femení. Com llegim en la tercera definició de “baula” en el DCVB, “Cada una de les anelles que formen una cadena”. Redó, cercle, anell, anella,… són paraules relacionades amb la dona.

El tercer fa una cosa semblant, però amb un corn, el qual podem empiular amb l’abundància i, de nou, amb la dona: ¿no és la dona, en les cultures matriarcalistes, qui aporta la vida, tot lo que cal per a viure, el menjar,… qui afavoreix la subsistència així com la terra (com a mare de tots), com ara, ho fa als llauradors i a les persones que la tracten bé? En aquest cas, del corn, sorgeixen soldats i, per indicació del germà gran, hi tornen.

Un poc després, “Quan va veure això, els digué es petit:

-Ja vos podeu aconhortar amb lo que teniu. Jo vos donaré un parell de doblers a cadascun i ens separem en aquests tres camins, i cada un prendrà per una banda i, es cap d’un any, ens tornarem a aplegar a veure com ens ha anat” (p. 203). Aquest passatge l’hem trobat també, com ara, en un relat que figura en el llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 53-55), d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr.

El més jove, en Bernadet, “se n’anà a un poble i allà s’enamorà de sa filla d’un comte” (p. 203), però ella, que té la darrera paraula, no el volgué. I ell, com que volia que l’acceptàs, es posà a menjar peres (p. 203) i “li sortí as cap una pua grossa. (…) tornà a trobar un figueral i es posà a menjar figues i, per cada figa que menjava, li queia una pua.

-Bé va -digué ell-. Això em servirà” (p. 203). Cal dir que u dels significats que té el mot “pera”, en el llenguatge eròtic i sexual, és “fer nosa” i que, en canvi, el terme “figa” té a veure amb la dona i, així, és la dona qui salva l’home. A més, la figa és un fruit dolç, tret vinculat amb el matriarcalisme.

Tot seguit, en Bernadet troba un pastor, li diu si volia baratar el vestit, i l’home, molt vell, li ho accepta. “Quan va estar vestit de pastor, cercà un paner, l’omplí de peres i se n’anà a passejar per davant cas comte”(p. 203). I, com en rondalles semblants, la filla del comte vol peres, en menja i, al capdavall, li ixen pues (p. 203).

El germà petit, eixerit, es vist de metge, se’n va a cal comte, i el comte li diu que si aconsegueix llevar les pues a la filla, es casaria amb ella. I, quan ho fa, “A ella, ja li agradava, però es comte volia que es casàs amb un home molt ric i molt poderós (…), que tenguésseu molt de poder i moltes tropes” (p. 204).

No obstant això, com que el germà petit, molt obert, se’n va als germans, els comenta el tema del casament i que necessitaria el corn i la cadeneta i els addueix (el dia de la trobada) que els ho tornaria, “Es seus germans li deixaren i ell se’n tornà a cas comte” (p. 204). Aleshores, com que cada cosa que li demana el comte, en Bernadet la fa possible i, a més, la filla vol casar-se amb el germà més jove, el comte accepta la decisió de la filla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones col·laboradores, que aplanen el camí i molt obertes

General, , ,

 

En la rondalla següent, “Sa rondalla des felistroncos”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, trobem un altre cas de col·laboració amb els pobres, recopilat de manera semblant en distints llocs de tot l’àmbit lingüístic i en línia amb el matriarcalisme: no deixar que ningú romanga pobre si és una persona bonhomiosa. “Això era un home que era molt pobre i tenia un germà molt ric. Un dia es determinà d’anar a veure es germà i sa dona li va dir:

-No hi vages que, tanmateix, no et darà res” (p. 199).

“Quan va haver caminat molt, trobà un home vell i li va dir a veure si li volia acompanyar. Aquell home digué que sí” (p. 199) i el vellet li comenta “si et demana què vols, diga-li, a s’anell, que du posat as dit. Ell el te donarà i t’anirà bé.

Així ho va fer ell i, quan tengué s’anell, el s’endugué i, més avall, li digué:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, treu dinar per nosaltres.

Dinaren i s’home vell, llavors, s’acomiadà d’ell. Més avall, trobà un gegant” (p. 199). Veiem que, després que el vell (qui podríem dir que fa el paper de mestre) copsa que l’home ha aprés què li cal fer, no torna a aparéixer en el relat: el missatge podria ser que el mestre i l’alumne, ara, estan en un nivell més semblant.

Tot seguit, l’home, com el gegant li diu que se’l menjarà, li respon que no i fa que l’anellet li traga “què menjar i beure” (p. 199). Com a agraïment, el gegant li demana si li vol baratar l’anell per un felistroncos. I el marit li qüestiona:

“-I quina habilitat tenen es felistroncos?

-En dir-los ‘pega’, peguen; i, en dir-los ‘mata’, maten.

-Sí -digué ell tot d’una” (p. 199) i, sense pensar-s’ho dues vegades, ordena que maten el gegant i, així, ell continua amb l’anell i amb els felistroncos. Aquest mot, “felistroncos”, que no figura en cap diccionari, com s’indica en una nota a peu de pàgina, pel context i per les semblances amb altres rondalles, es refereix a una mena de porra, de bastó. 

En acabant, el marit veu la geganta i ell dicta que l’anellet traga “què menjar per sa geganta” (p. 200), i llegim que ella li diu:

“-Que em vols baratar aquest anell amb aquesta bossa? (…) cada pic que l’obrin, cau una pesseta.

-Sí!” (p. 200).

I, sense ajornar-ho, indica que el felistroncos mate la geganta. I, per tant, ell, ara, a més, es fa amb la bossa.

Com veiem, no sols l’home (com també els altres personatges) fan barates i, per tant, comerç, sinó que ell, per mitjà de la dona (recordem que l’anell és un objecte redó i que lo circular té a veure amb lo femení i, ací, igualment, amb lo matriarcalista), aconsegueix fer camí i fer-se amb lo que, inicialment, no tenia previst.

L’endemà, l’home se’n va a un hostal i, després, a sa casa. Aleshores, comenta a la dona que ja no són pobres i, quan tracta de fer-li-ho veure, s’adona que, en l’hostal, li han robat la bossa: “Idò, s’hostalera la’m deu haver baratada.

Se’n va a s’hostal i digué a s’hostalera que li donàs sa bossa i ella li digué que no sabia res” (p. 200).

Llavors, ell ordena que el felistroncos pegue “a s’hostalera fins que haja tret sa bossa.

-No pegueu, no pegueu -digué ella-. Ja la trauré. I l’hi donà” (p. 200).

A continuació, el marit torna a casa i, ara sí, l’anellet li fa costat i els aporta “què menjar per sa dona i pes infants.

S’anellet els en va treure” (p. 200) i, a banda, ell dicta a l’anellet que “demà, de matí, tenga un palau com es del rei” (p. 201). Però el monarca, envejós, se’n va a cal matrimoni i, com que es posa molt encarat, la dona considera adient donar-li una gerra que li demana el rei, i…, eixerida, la muller “digué a s’anell:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, fes que no es puga aturar de pujar i davallar s’escala amb sa gerra as coll” (p. 201).

En uns passatges posteriors i semblants, intervenen els criats del rei, el monarca i la reina, fins i tot, al capdavall, intentant matar l’home (pròxim a un ase), però el marit ordena que se’n vagen a matar l’animalet. Aleshores, l’ase perviu i el rei, “quan va veure que no li podia fer res, el va deixar anar i ell visqué ric tota la vida” (p. 201).  Com hem pogut veure, l’anell (la dona), des del primer moment, fa costat al marit i és qui li atorga força i espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones que trien, organitzadores, amb espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, semblant en distintes poblacions catalanoparlants, és “En Joan de sa favera”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Afegirem que, en més d’un passatge inicial, es copsa erotisme. Un matrimoni vivia en una gerra enterrada i el marit nomia Joan. “Un dia que es pagès de sa terra a on estava sa gerra sembrava faves, en va caure una dins sa gerra i aferrà. Cresqué i cresqué i, aviat, va sortir defora de sa gerra” (p. 197). Així, hi ha, a més, una lectura eròtica: la fava (la llavor, igual que el semen, mot que, etimològicament, significa “llavor”) cau en una gerra (paraula vinculada amb la vulva i que té a veure amb un objecte on s’insereix material i, igualment, de forma circular en la boca, forma associada a lo femení) i, per tant, hi acampa, fins a poder eixir de la gerra, així com el fill ho fa en el part.

A banda, addueix que “Tant va créixer que arribà fins al cel. En Joan va voler provar de pujar-se’n pes tronc de sa favera i pujà i pujà i arribà fins al cel. Quan va ser allà, tocà i sortí sant Pere.

-Què vols? -li demanà sant Pere” (p. 197). Veiem, per consegüent, un Sant Pere que, com en moltes rondalles, es mostra planer, molt obert, en aquest cas, reflectit pel tractament de tu.

En acabant, diu a Sant Pere que ell vol conversar amb el Bon Jesús:

“-Li volia demanar si em volia donar una barraqueta per no haver de viure dins sa gerra” (p. 198).

Aleshores, Sant Pere ho comenta a Jesús, i, al moment, diu a en Joan:

“-Ja te’n pots tornar. (…) Ja tens sa barraqueta.

En Joan li donà les gràcies i se’n tornà (…) i ell i sa dona hi anaren a viure” (p. 198).

Una setmana després, la dona, com qui té la darrera paraula, “digué a en Joan:

-Joan: torna a pujar fins al cel i demana al Bon Jesús si, en lloc de sa barraqueta, ens vol donar una casa un poc més gran, perquè, dins sa barraqueta, quasi no hi cabem” (p. 198). I Joan ho torna a fer sota les directrius de la muller, qui és l’organitzadora i qui prepara el demà:

“En Joan se tornà a enfilar pes tronc de sa favera i tornà a demanar al Bon Jesús” (p. 198) com també en dos passatges més: en el primer, per a demanar una casa més gran i un poc de terra per a poder conrear, i, en el segon, per a que els concedís una possessió. I, novament, el marit segueix la pauta que li marca la dona. I el Bon Jesús li ho aprova.

En el cinqué passatge, la dona comenta a en Joan que se’n pujàs per la favera i que li demanàs “una possessió més gran, amb un bon celler i una bona tafona i amb sa vinya i s’olivar per poder tenir de tot” (p. 198). I Sant Pere, tot i això, se’n va a Jesús i li ho comenta. Aleshores, Jesús tria que “se’n tornàs a viure a dins sa gerra, i en Joan davallà altra vegada pes tronc de sa favera (…) i va haver de tornar a viure dins sa gerra” (p. 199).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que tracten bé els fills, que encoratgen, amb bona empatia i molt oberts

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “En Joan, es comerciant”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, i que, com molts refranys, va en línia amb què la dona sol prendre millors decisions que l’home. Així, “un comerciant que estava casat i que era ric perquè es seus negocis anaven vent en popa i encara” (p. 184), com en molts reis que governaven i que, per mitjà de la seua actitud oberta i amb bona empatia, afavorien que hi hagués bones collites, la dona té un fill. Aquest fill, que nomia Joan, de jove, comenta a son pare que ell no volia ser estudiant, sinó mariner. Per tant, molt prompte, captem dues professions vinculades, tradicionalment, amb el matriarcalisme associat amb els catalanoparlants: el mercader (el pare) i el mariner (el fill).

“I son pare, que l’estimava molt, feu fer un barco, el carregà d’aiguardent i l’avià, i en Joan ja va haver partit cap a Alger a fer negoci” (p. 184).

En arribar-hi, copsa un home mort enmig de la plaça, després d’una condemna. I ell, a qui demanen una quantitat alta, la paga i “li feu fer un bagul de bronze i avià, ja va ser partit cap a Mallorca” (p. 184).

Quan es troba amb els seus pares, que eren contents de l’agilitat del fill, a qui reben amb simpatia, “li deien:

-Bé: i què ens dus, Joan?

-Mon pare -digué en Joan-: duc obra morta. I els contà tot lo que li havia passat.

Els pares s’alegraren d’aquell fet i n’estaren orgullosos, puix comprengueren lo molt que havia de valer davant Déu aquella tan bona obra. Feren desembarcar es mort i li daren sepultura” (pp. 184-185).

Cal dir que, en aquest passatge, veiem que el mort… és un home. 

Llavors, el pare li ompli de botes d’esperit el vaixell i en Joan se’n torna a Alger. Per consegüent, el parent afavoreix el projecte del fill. I quan el jove hi aplega, es troba una embarcació en què, al capdavall, després de pagar Joan molts doblers, un home li permet accedir a un camarot i el xicot “va veure dues al·lotes; una d’elles, guapíssima, i, s’altra, no tant, però que també ho era. Aquell home li digué que eren dues captives, senyora i criada” (p. 185). Per tant, veiem dues dones (com en relats on ho fan mare i filla) i un home (en Joan) com també que les dones, a diferència de l’home mort del primer viatge, estan vives, i que són elles la part més activa…, com en el dia rere dia en les cultures matriarcalistes.

En Joan vengué el carregament d’esperit que duia, “s’endugué aquelles al·lotes a bordo i avià, feu rumb a Mallorca.

Arribà i son pare li preguntà:

-Joan, i què ens dus, que vens tan prest?

-Mon pare: duc obra viva.

I, quan son pare i sa mare hagueren sentit tot lo que li havia passat, i vist aquella senyora tan guapa i sa criada, quedaren molt contents” (p. 185) i en Joan emprén un tercer viatge, entre altres coses, per a donar la notícia al pare de la senyora (pp. 185 i 186).

En la terra on apleguen, un príncep empresona el jove Joan. La senyora diu que l’alliberen, com a compensació als favors que li havia fet ell i, així, és ella qui salva l’home (en Joan).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.