Una altra rondalla en què figuren molts trets matriarcals és “El pagès i els dos bous”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Al meu coneixement, és un relat amb molts símbols i en què hi ha passatges que podríem considerar posteriors a uns altres en què, prèviament, hi hauria hagut personatges femenins i pagans.

Un llaurador de Vinaixa (les Garrigues), “sense ambicions, ni afanys, anava fent, és a dir, anava treballant la terra per tal de donar manduca als fills i a la dona” (p. 316). Per a començar, és un home sense esperit competitiu. A més, “El bon home, això sí, era un bon devot. No s’oblidava pas, ni matí, ni vespre, de resar les seves oracions” (p. 316). Cal dir que, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920, en pocs casos eren “beates” (en el sentit popular i pejoratiu de la paraula), sinó, més bé, de pregar i de fer.

Un dia, cansat de la misèria en què vivia, fa un renec i, llavors, el dimoni se li acosta i, somrient, li diu:

“-Però, què us passa, bon home?

-Res, home, res; que estic preocupat, car no me’n surto de poder tirar la família endavant -féu el bon pagès sense reconèixer en banyeta” (p. 317). Aquestes línies són molt bones per a l’educació matriarcal: el no deixar-se vendre a ningú, ni quan les coses van molt bé (als llepafils, a la fama i a l’ostentació), ni quan la corda està fluixa (als venedors d’il·lusions i a les actituds sectàries). De fet, a continuació, el diable diu unes paraules que podríem analitzar (i recórrer-hi, encara que no com a exemple) en promoure l’esmentada educació:

“-Si fas el que jo et dic, no caldrà que treballis més: viuràs bé tu i els teus.

-I què he de fer? Digueu, digueu.

-Primer que res, deixar de fer oracions: ja veus que no et serveix de res. I, després, quan moris, donar-me l’ànima” (p. 317). Comentarem que les paraules del dimoni (“no et serveix de res”) enllacen amb unes de les més comunes entre les persones políticament correctes i que promouen lo que consideren que fa fi, persones que, en el moment d’escriure sobre aquesta narració (11 de juny del 2023), abunden: tant en la política de la Unió Europea (per exemple, en el Parlament Europeu) com també en la castellana, en la valenciana, en la catalana, en la balear…, fins al punt que moltes persones estan decidides, com el pagès, a lliurar la seua ànima al dimoni (a renunciar a la seua identitat).

Igualment, adduirem que passatges com aquest podrien ser molt bons per a tractar sobre les sectes destructives, sobre les satàniques i sobre qualsevol intent de subjecció de les persones a la manipulació externa i, òbviament, de canvi als valors d’una altra cultura (aliena a la dels pares i a la dels avantpassats catalanoparlants i que ha passat de generació en generació). En aquest sentit, considere que es pot ser català culturalment, acollidor i viure, pensar, actuar i relacionar-nos en línia amb el matriarcalisme català.

A continuació, el dimoni es presenta i el llaurador, que toca els peus en terra, li diu una frase en nexe amb la pagesia de la Catalunya de l’Edat Mitjana, sobretot, abans del segle XIV, és a dir, quan els llauradors estaven molt forts junt amb el comunalisme i, de pas, la dona (a nivell familiar i entre els camperols, molt més que en les ciutats):

“-A veure, explica’m bé això” (p. 317). A banda, el pagès li afig: “Però, amb una condició -s’havia encès una llumeta en el seu cor-: que jo sigui l’últim en morir de la meva família.

-Bé, per això, no hi ha problema -digué en banyeta” (p. 317).

Tot seguit, com que el llaurador ja s’hi havia venut, fa lo que li dicta el diable: llaurar el camp. Ara bé, immediatament, la seua sexualitat (i, de pas, la seua creativitat), simbolitzada per la rella (que representa el penis, part del cos vinculada amb la fecunditat), es veu ancorada: “encara els bous no havien caminat deu passes, que la rella s’enganxà en algun lloc. (…) en una tenalla plena d’unces d’or” (p. 318). La dona (plasmada en la tenalla, com a objecte que acumula, que rep i, igualment, que proporciona i que facilita la prosperitat) li fa costat.

Més avant, l’home ho comenta a la seua muller, qui, encara que es fan rics i que ells dos i els fills creixen, un dia li proposa:

“-Ai, sant Bonifaci gloriós! (…). Això només es pot arreglar encomanant-se a sant Bonifaci.

I, a partir d’aquell dia, home i dona pregaren insistentment al sant, patró d’aquesta contrada, per tal que el deslliurés de tal pacte i d’anar a cremar” (p. 318).

Quant a aquest passatge, resulta adient escriure que Sant Bonifaci (que deu el seu nom a unes paraules que li digué un papa, que li ressaltava la bonesa) està vinculat amb els intents de cristianització de terres que no ho eren durant els segles VII i VIII. A més, com que la dona no havia fet cap acord amb el diable, abans de morir, “exhortà el seu marit a tenir confiança amb el patró” (p. 318). I, com en la rondalla que plasmàrem més amunt, l’home segueix la recomanació de la dona.

Així, una nit, mentres ell somiava, se li apareix el dimoni, qui li evoca l’acord que havien fet tots dos. I el pagès es despertà d’un ensurt i tot suat. I, aleshores, encara es posa de part de Sant Bonifaci (recordem-ho, associat a la bonhomia).

En canvi, durant el somni d’una segona nit, se li apareix l’esmentat sant, qui li diu “sóc el teu patró i, com que m’has invocat fervorosament, t’ajudaré, faré que no moris i que quedis viu pels segles dels segles: així, mai no aniràs a l’infern” (p. 318). El fet de seguir les indicacions de la dona ha garantit que el pagès puga reeixir i, a més, que compte amb el patronat d’algú que, dia rere dia, li farà costat i no el deixarà caure.

Cal adduir que, al capdavall del relat, durant una forta tempesta, “L’home es refugià en una cova de pedra que allí hi havia, tot pregant, car pensava” (p. 319) que l’hauria provocada el diable. Afegirem que, a diferència de lo que posa en la narració “Mare de Déu del Fa”, i, com ja escriguérem (encara que no coincidís amb la versió popular que es reflecteix en el llibre), la provoca un personatge que es posa de part de lo matriarcal, Sant Bonifaci (el qual podria haver substituït un personatge femení, ja que la pluja està associada amb la foscor i l’obscuritat ho fa amb la dona).

Finalment, l’actuació del sant permet que “l’home i els bous romanen allí colgats” (p. 319), és a dir, tocant terra, en relació amb lo femení (reflectit per la cova).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.