Arxiu d'etiquetes: la humilitat

Dones que empiulen amb la seua voluntat, artistes, humils, dolces i molt obertes

Una altra narració en que captem molts trets matriarcals i que figura en el llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “Mare de Déu dels Esclopets”. Un pastor troba una marededeu “que anava calçada amb esclops” (p. 301).

“La gent va creure que una imatge de la Mare de Déu no podia anar calçada d’aquella manera, ja que, més aviat, era signe de pobresa i que, a la reina del cel, li corresponia un calçat millor, per la qual cosa van treure-li els esclops i van posar-li el millor calçadet que van trobar” (pp. 301-302). Per consegüent, Nostra Senyora ha triat el calcer que ella ha preferit i copsem uns habitants que abracen l’elitisme, la fama i, per això, vinculen la dona amb el cel. A banda, està ben considerada (rep el tractament de reina).

“No obstant això, l’endemà (…), quan anaren a veure la seva imatge estimada (…) [,] van trobar que duia altra vegada els esclops” (p. 302). Com veiem, la dona (ací, la Mare de Déu), no cedeix. A més, “Van agafar aquell fet com obra d’algun irreverent que, durant la nit, havia fet el canvi, amb la qual cosa tornaren a treure-li els esclops i li posaren de nou les sabates.

Aquest fet es va repetir diverses vegades” (p. 302), fins que decidiren posar dos hòmens de guardians de la Mare de Déu.

Però, tot i això, en obrir la porta, veieren “que, de nou, s’havia produït el canvi i que la Mare de Déu calçava esclops. Això els obrí els ulls i entengueren la voluntat de la Verge: li deixaren, per sempre més, els esclops” (p. 302). Com podem veure, la dona no abraça lo que no vol i, al capdavall, respectaren la voluntat de Nostra Senyora: fan lo que ella tria, com en moltes poblacions catalanoparlants.

A més, cap al final del relat, llegim que “Van penjar aquelles sabates a la paret, on van restar-hi molts anys” (p. 302), fins al punt que moltes generacions les pogueren veure-hi… i Nostra Senyora no se les va posar… i, així, feu lo que ella tenia com a objectiu.

En la narració següent, “La Mare de Déu dels Àngels”, també es plasma el matriarcalisme, per exemple, mitjançant la dolçor i la dona, en un relat que enllaça amb un pintor del segle XVI: “El bon pintor començà la seva tasca (…). En arribar a trenc d’alba, l’ermità custodi, que dormia en una humil caseta ubicada al costat de l’ermitatge, veié el seu son trencat en escoltar uns dolços cants que provenien del setial de l’excelsa Mare de Déu” (p. 303). Així, copsem 1) un pintor (art) 2) la humilitat, 3) estar molt pròxim a un lloc d’acollida i, així, femení (com ara, l’ermita), 4) cants dolços (la música) i, per descomptat, 5) la Mare de Déu, ben considerada, és a dir, trets que empiulen amb el matriarcalisme. Igualment, captem la dolçor de l’inici del dia així com, en les estacions de l’any, aquest moment restaria vinculat amb la infantesa.

A continuació, el narrador posa més detalls de línia matriarcal: el pintor “Acudí presurós i restà meravellat davant allò que veien els seus ulls: la imatge de la Verge era acabada de pintar!, però, al mateix temps, havia estat feta amb tanta delicadesa i finor que (…) acudí presurós vers el poble anunciant la bona nova” (p. 303). O siga que Nostra Senyora ha fet costat a la tasca de l’home i, malgrat que el relat no reporte més, sí que podem dir que aquests trets estan en nexe amb lo femení i amb lo maternal (per exemple, en les relacions amb els nens de pocs anys).

Adduirem que, per a que una persona desenvolupe la seua vena artística o, per exemple, literària (ací, lo artístic està reflectit en el pintor i en la Mare de Déu), cal que toque els peus en terra (una altra característica associada a les cultures matriarcalistes). I tots dos ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.