Arxiu d'etiquetes: dones moderades

Dones amb fortalesa, que fan costat, moderades i molt obertes

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Fa”. Primerament, podem llegir que “Una primitiva (i quasi oblidada) llegenda conta que, en temps llunyans, veien des del poble i, al lloc on ara hi ha l’ermita, una llumeta que brillava a la nit” (p. 303), és a dir, un indret relacionat amb l’acollida (l’ermita) i amb la dona (la llumeta que llueix de nit, moment del dia en nexe amb lo femení).

 A més, captem que una nit que plovia molt, “aquella llum brillava més que cap altre dia i la gent, des de llurs finestres, la miraven, tot pregant” (p. 303) que el desenvolupament no fes mal a ningú, ni malmetés bestiar o collita. I així es feu.

Afegirem que, com que l’aigua, la nit i la foscor tenen a veure amb la dona i, a més, la pluja era forta, el text plasma la fortalesa de les dones, àdhuc, en les hores de menys llum.

Com que la tractaren bé (ací, pregant), l’endemà pogueren veure que enlloc hi havia fet cap estrall. “Tothom atribuí a aquella llum, a aquell ‘far’ (…), el fet miraculós d’haver-los salvat en la tempesta, talment succeeix amb els mariners quan estan en alta mar (…), que es guien pel far per arribar a bon port” (p. 303). Per consegüent, la foscor de la nit apaivagà la claror que podria haver espatlat i és la dona (la penombra) qui salva la població: perquè fa que es modere aquella lluminositat.

En la rondalla que ve a continuació, “La roca del diable”, també recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, de nou, és la dona qui fa costat a la població. El diable, després de tirar junta amb els seus correligionaris súbdits, s’instal·la en la vall del riu Set i aplega fins a l’Albagés, un poble que “vivia ple de pau i convivència. Allí, no hi tenia estada ni l’odi, ni l’enveja, el que feia que la gent, amb el seu treball, la seva honestedat i la seva bondat, anés omplint, cada dia més, els seus cors de pau” (p. 307), detall que empiula amb l’arquetip del rei i amb lo humanístic.

Un poc després, el dimoni en cridà tres més a consell i acordaren (com en les cultures matriarcalistes) aixecar un gran ventada…, però feu figa. A continuació, tria per provocar un tempesta (detall que té a veure amb l’aigua), però els de l’Albagés continuaren tenint aigua de beure (p. 308), tret femení.

En acabant, tracta de provocar una sequera, però els habitants “decidiren anar a cercar aigua a d’altres llocs” (p. 308).

Tot seguit, el dimoni opta per fer nevar (un altre detall que empiula amb lo matriarcal, ja que la neu està formada per aigua). I els del poble prossegueixen amb bones provisions.

Igualment, el diable es decanta per una pesta, però “la rectitud d’aquella gent, la seva creença i la seva esperança” (p. 308) els fan d’aliats.

Al capdavall, el dimoni passa pel fons del torrent, del llit del riu (dos detalls que enllacen amb la dona), es posa a ploure i “una grossa pedra que rodolà avall, (…) anà a caure (…) on era el dimoni” (p. 308), és a dir, una dona forta (la pedra) i que toca els peus en terra salva els pobladors de l’Albagés.

Finalment, podem llegir “l’enorme i negra pedra que es troba a l’esquerra del riu” (p. 309). Per consegüent, es plasmen característiques matriarcalistes, com ara, la fortalesa de la dona (la pedra), el color negre (el qual empiula amb lo femení i, així, amb la dona), l’esquerra i el riu (el qual té a veure amb l’aigua).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.