Continuant amb lo sexual i matriarcalista en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, ho copsem en el poema “Felicitats” (p. 54), relatiu a unes noces:
“Primavera és ja florida
i tu Josep et vols casar
(…) anireu junts a l’altar.
Heu preparat la nova vida
niu d’amor amb il·lusió,
compartiu cada diada
lleialtat i comprensió.
Si en els cors ha fet estada
(…) recordeu a cada albada
el bonic que és estimar.
I també feu recordança
dels amics i dels companys,
que us desitgen amb gaubança
felicitat i per molts anys!”.
Com podem veure, en primer lloc, apareix la idea de pacte (junts en l’església); després, una aliança que va unida amb bon cor, amb sinceritat i a posar-se en la pell d’altri.
A més, l’autora proposa que els nuvis, amb el mateix interés per la continuïtat del lligam que el primer dia, evoquen, cada inici del dia (moment, simbòlicament, associat amb l’esperança), les paraules amb què cada u dels dos prometé fidelitat i tolerància cap a l’altre.
I, finalment, Rosa Rovira Sancho indica la importància de tenir present els qui els han facilitat el camí i, per descomptat, els qui encara viuen i els aplanen una vida amb fruïció.
En una altra composició sobre el mateix tema (però relativa a una parella que celebra les noces d’argent, és a dir, els vint-i-cinc anys com a casats), com és “A la Josefina i en Francesc” (p. 63), captem trets matriarcals. Així, la poetessa trau que
“dues vides enllaçades
vàreu fer-ne un casament.
(…) una llar que és una toia
i és el somni dels casats”.
Per tant, connecta la llar (en línia amb el mas, i que és u dels punts que defineixen el matriarcalisme català) amb la figura del jardiner (qui s’assembla al pagès, per com tracta la terra i, així, la mare) i, de pas, amb els bons fruits que en resulten: les flors, senyal de vida que qualla.
De fet, com en la rondalla en què hi ha harmonia en un matrimoni (o bé en les relacions entre un parent comerciant i que compleix amb la dona o que la defén), l’escriptora comenta
“Heu tingut ja dues noies
resplendents com raigs de sol,
del jovent són les miroies
al poble de Monistrol”.
Al capdavall dels versos, afig que
“Camineu sense temença
el camí que us heu traçat:
guanyareu la pau intensa
benestar i felicitat”.
O siga que, per una banda, l’autora plasma l’esperit jove que encara conserven els pares (en la plenitud de la vida) i, igualment, com qui va cap al demà i algun dia es farà vell, ve a dir que la faena ben feta garanteix el benviure de la gent. Aquest detall està en nexe amb la tradició cultural catalana de terres de l’interior, de les muntanyenques i, ben mirat, de la societat que existia en la Catalunya del segle XIII, de què, en el segle XX, encara romania un tarannà en aquest seny.
Empiulant amb aquesta darrera centúria, en la composició “A l’Anita i en Pius” (p. 64), en el mateix ramell poètic, Rosa Rovira Sancho escriu sobre una parella que es casà en 1956:
“Dos carrers van unir-se en abraçada
(…) i enllaçant una unió sagrada,
en feren de la llar un santuari”.
Per consegüent, figuren detalls que tenen a veure amb els Pobles matriarcalistes: la fidelitat a la paraula (la persona és considerada així o aixà segons la seua paraula i com parla i com escolta), entesa com una cosa que no s’ha de profanar i, en segon lloc, la llar com a espai d’acollida i com si fos un temple.
A més, agrega que
“Cal Ton és botiga vella en el poble
(…) dispensant sempre un bon tracte noble
des del matí a la posta del sol”.
El bon cor tan comú en les cultures matriarcals.
Finalment, la poetessa de Monistrol de Calders addueix que
“Són cinquanta anys d’amor i harmonia
gaudint sempre de l’encís conjugal,
on heu combinat treball i alegria
amb un gran ramell de goig filial” .
Aquests mots podem empiular-los amb el fet que, com en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en aquesta parella, la part activa i la materna s’han combinat amb bona avinença.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
