Arxiu d'etiquetes: literatura matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra en literatura i música matriarcals del segle XX

Música en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu.

En aquest llibre, a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, captem el sentiment esmentat. Núria Feliu (1941-2022), autora i editora de l’obra i cantant i actriu nascuda en el barri de Sants (en la ciutat de Barcelona), a què se sentia molt relacionada, inclou molts poemes escrits per catalans nascuts en el segle XIX.

Així, en el pròleg, l’artista comenta que pretenia plasmar “Versos que romanen prop del poble, acompanyant melodies de tots conegudes, i músiques amb ressons de la terra”. I, primerament, exposa la sardana “La Santa Espina” (pp. 17-18), amb lletra del poeta català Àngel Guimerà (1845-1924) i amb música del compositor català Enric Morera i Viura (1865-1942), la qual fou estrenada en 1907:

“Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

Déu va passar-hi en primavera,

i tot cantava al seu pas.

Canta la terra encara entera,

i canta que cantaràs.

 

Canta l’ocell, lo riu, la planta,

canten la llunya i el sol.

Tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.

 

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

 

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

 

NOTA.- Segons l’equip tècnic de la celebració del cinquantenari de la mort d’Enric Morera, la darrera part del poema original de Guimerà:

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

 

Fou canviada per Morera, per una altra de contingut més nacionalista:

Fill meu de Catalunya

vull veure’t gran i fort.

Fes cara als que l’ultragin

i per ella viu i mor.

 

Àngel Guimerà”.

 

Com podem veure, en la primera estrofa, hi ha una connexió entre el poeta i la terra, per mitja del sentiment.

Després, copsem una terra que renaix (la primavera), potser, fins i tot, en lo tel·lúric (per exemple, és època de creixement de plantes, d’arbres i de ressorgir fulles).

Igualment, trau un tema que va associat a la cultura matriarcalista: el cant mentres es treballa (molt habitual fins a mitjan segle XX) i quan la mare bressola el nen (això és, en la primera fase de la maternitat posterior al naixement). A banda, la terra té vida (ací, possiblement, en el sentit geogràfic, és a dir, en al·lusió a la Catalunya interior): tot el dia (tant en temps de claror com en moments de foscor) i, àdhuc, en indrets emblemàtics com el massís de Montserrat (lloc que té a veure amb el Monestir de Montserrat i amb Nostra Senyora de Montserrat, una marededéu trobada i patrona de Catalunya).

Quant als versos del compositor, són més bé patriòtics.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

S'està carregant...

Poetes que enllacen amb esperança, en contacte amb la natura i amb la terra

Continuant amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, en el poema “Et busca amic…” (p. 44), hi ha trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, escriu unes paraules que podrien evocar-nos el lligam entre la mare i el fill de pocs anys o amb el nounat:

Un sentiment novell de cop t’adora

i vol tenir-te a prop aquesta nit”.

 

I els versos del final, la membrança de les persones estimades:

“El teu camí senzill, com una dansa

plena d’amor i fe, se’ns amistança

ara, que vius… present en el record”.

 

La composició següent, “Deixa’t sovint…” (p. 45) és un cant al contacte amb la natura, fins al punt que l’autor (o bé, àdhuc, qui el llig o bé qui l’escolta) se sent part de la terra i, a banda, encisat com ho faria durant el desenvolupament d’una llegenda tradicional:

“Deixa’t sovint amar pel cos humil de faig

de la fredor subtil que mena el xic oratge.

Entre el silenci oeix remorejar el brancatge

del cor que fa embellir les flors del mes de maig”.

 

O siga que, malgrat l’hivern, el cor, els sentiments, encara conserven l’esperança (per exemple, plasmada en el faig, un arbre amb facilitat per a crear boscúria) i el renaixement de la vida i, així, l’autor acull la natura en les diferents fases i, per consegüent, també en la més freda (en nexe amb la vellesa i amb la confiança en una vida nova, en el nounat).

Adduirem que tot esdevé en terres catalanes, on el poeta empiula amb la dona (la font de vida) i amb l’obagor aquosa (dos trets matriarcals):

“Observa aquesta font que adolla brots de seny

d’aquesta fulla muda a l’ombra humida impresa

que sent fregar la pell del llavi amic que besa

per transformar-te el bosc, i fer-te ser Montseny!”.

 

D’aquesta manera, l’escriptor passa de l’arbre (un detall femení que té a veure amb la idea de mare, de matèria i de les arrels) al forest (zona associada a la dona, a diferència de la ciutat i de lo urbà) i està enllaçat amb la terra (el Montseny).

I, en paraules de Ramon Pagès i Pla, sota “l’embruix d’encisadora fada”, això és, d’un personatge en forma de dona i relacionat amb la infantesa en què, sobretot, l’àvia, li narrava llegendes i rondalles aborígens.

També copsem el matriarcalisme en un detall que figura en el seu poema “No caldrà un jorn…” (p. 46): l’ombra (a diferència de lo que podria simbolitzar i provocar com a resposta en una cultura patriarcal) és ben rebuda, quasi segur, pel vincle que hi ha entre la penombra i els personatges femenins. A banda, es reflecteix que el pas li resultarà senzill:

“No caldrà un jorn de fer engrandir

la bella veu policromada

que encén silencis a desdir

i engresca l’ombra, desitjada”.

 

En acabant, com captem en els versos “Poetes de secà” (pp. 49-50), fins i tot, les lliçons tardanes “aportaren rels d’ofici” en uns indrets on es diu

“que d’allà on no n’hi ha, no en raja.

De nosaltres, sí que en raja

i molts cops, quan no n’hi ha…”.

 

O siga, que perviuen l’esper i la vida (el doll o, com ara, el naixement d’un riu), la qual comença d’on ix aigua.

No debades, Ramon Pagès i Pla afig

“Rebeu, doncs, amb voluntat,

dintre el cor la humil presència (…).

Però també compartim,

cada mes plens d’alegria,

vetllades de poesia…”

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

S'està carregant...
S'està carregant...

Poetes que retornen esperançats a la mare, qui dóna vida i empara

La literatura matriarcal en poemes de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què captem versos de línia matriarcalista, però no necessàriament relatius a la terra, és Ramon Pagès i Pla (1947), nascut en Viladrau (Osona). Així, en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” (de 1998), la plasma en “El meu Montseny” (pp. 19-20), com ara, quan posa que, com si fos en l’inici de la primavera,

“El meu Montseny esclata al meu davant

si la finestra s’obre amb la dolcesa

d’aquell moment que forma amb la bellesa

o un tros de cor l’observa palpitant.

 

(…) i adolla cants sensibles a la font”.

 

És a dir, hi ha una connexió entre l’autor i la terra, de la casa cap a fora i, igualment, amb la mare (la font de vida).

A més, com indica tot seguit,

“La veritat del gran fondal silent

que crea el cel i cada jorn venera”.

 

O siga, que la terra (la dona), silenciosa i que ací apareix com la part activa de la frase, puix que no és el cel qui ha fet la terra pregona (el fondal), ans que ella ha creat el cel (l’home) i que està agraïda a lo celestial. Per tant, hi ha bona relació entre ambdues bandes, un tret matriarcal que, com podem veure, també és una realitat en les parelles (i en els ambients) matriarcalistes catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920.

 Més avant, addueix

“Benigna calma del terrer arrelat

lluny de la llum que la carena amaga

secretament sobre la fosca obaga…

per retornar el repòs sempre anhelat”.

 

Per consegüent, l’home que treballa extraient terra (el terrer) no és a prop de la llum, sinó que prefereix la foscor, s’hi identifica molt més amb ella. En eixe sentit, u dels versos enllaça amb la posta del sol i, més encara, amb indrets on hi ha molta ombra, amb intenció de tornar a la mare (al repòs, això és, a l’hivern de la vida, acompanyat d’esperança).

No debades, en acabant, parla d’un Montseny fosc i amigable:

“Contemplatiu perfil de rostre amic,

bocí d’estel brillant, xamós, bonic,

que llença al vol el gra de l’esperança”,

 

això és, el nadó, el nen que naixerà en època de fred, que es mourà en la primavera i que assolirà la jovenesa en començar l’estiu, però que ara és el gra que el pagès encoratjat colga en el camp.

Aquests versos empiulen prou amb els que escriu en el poema següent, “El meu petit piano” (p. 21), com ara, quan parla de “la fe del sentiment / i la tendresa viva” juntament quan diu que la nit l’empara:
“cau en el silenci del record

en tants moments que lluita i que m’empara.

 

El meu piano pren l’amable mida

(…) perquè és la saba que fa viure el cos”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i Venturós Any 2025 a tots.

 

 

S'està carregant...

 

 

 

 

 

 

 

“Lletania de la muller”, la dona salva l’home, sexualitat i maternitat

El 15 de desembre del 2020, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida), m’envià un correu electrònic amb uns quants escrits i u n’era un goig de 1953 titulat “Lletania de la muller”. Diu així:

LLETANIA DE LA MULLER

 

Terra del meu camí de l’esperança.

Alba sobre el meu temps d’il·lusió.

Lluna rere el meu sol en delectança.

Eva del meu Adam cara al perdó.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Rosada de les meues flors novelles.

Besada dels meus dies amb les nits.

Corol·la on van les meues cinc abelles.

Bresca per a la mel dels meus sentits.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Pa de la meua fam de massa coses.

Al·leluia del fang del meu treball.

Rose tocant de maig les meues coses.

Rosari del meu plor sobre la vall.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Almoina del meu ofici de pobresa.

Mà oberta del meu clam vora els perills.

Cos de la meua sang. Set i promesa.

Got dels meus llavis. Mare dels meus fills.

 

Dona, salva el vol meu,

muller: ala de Déu!”. 

 

 

Nota: Com podem veure, en aquests versos de mitjan segle XX, no és l’home (mitjançant un heroi cavalleresc o d’un sant) qui allibera o qui salva la dona, sinó que, com en moltes rondalles vernacles plasmades abans de 1932, l’home, entre d’altres coses, demana que ella el salve.

Afegirem que, en la cultura tradicional, la dona no fa ostentació del fet d’haver-lo salvat, ni de ser ella qui el traurà del pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

S'està carregant...

Poesia matriarcal, naturalista i amb sentiment de pertinença a la terra

I, prosseguint amb lo tel·lúric, també ho enllaça amb la mare i, àdhuc, amb la Mare Terra. En eixe sentit, en el poema “Un anell d’amistat” (p. 65), en l’obra “Estones amb el meu silenci”, posa que

“La natura, vasos comunicants de relació,

és universal missatgera de sentiments,

el més còsmic, l’amor”.

 

Nogensmenys, Joan Sala Vila ho reflecteix molt en la composició “Sense deixar la muntanya” (pp. 68-69), en què captem la seua visió de la natura i bona part de la relativa a la vida, i apareixen la vesprada ja avançada (la maduresa) i la neu de l’hivern (la vellesa). De fet, comença amb un “M’agrada la muntanya i els seus boscos” i, més avant, escriu 

“No massa lluny de l’espessa boscúria

aigües transparents i fredes conviden a emmirallar-s’hi.

(…) Ell

vol gaudir la visió neta de l’infinit en el fons del llac,

i la immensitat en la petitesa d’un vol rupestre.

Una roca convida l’excursionista a seure” 

 

i l’home ho accepta. Per tant, en aquestes línies, no sols exposa lo que podríem dir la bellesa, sinó un enllaç entre el microcosmos (lo petit, el vol) i lo gran (representat per la dona, la qual predomina i es plasma en l’aigua, en el fons). És a dir, l’escriptor comenta que lo femení i la dona (que, ací, representen el matriarcalisme) predominen en la seua vida.

I més: en el darrer vers (el qual ens recorda passatges de rondalles), és ella, mitjançant la força de la roca, qui s’obri a l’home i qui, a banda, l’acull i li dóna forces, com tantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, trau la serp (un animal relacionat amb la fecunditat) i ho fa junt amb l’aigua (un element matriarcalista): “enllaçats en rams d’aigua per serps”.

Afegirem que, en línia amb l’estil de vida de Joan Sala Vila, després, diu que l’excursionista es posa en contacte amb l’estimada: la convida a implicar-se en la terra (ací, en nexe amb el simbolisme aquàtic):

“corre, vine a la muntanya,

he escoltat la cançó d’amor mai escrita pels homes i dones.

Hem d’estimar-nos banyant els peus en les aigües de l’estany,

enviant petons a les aus de la muntanya

i preguntar als peixos si volen ser els nostres padrins

i a les serps d’aigua si et regalaran el ram”.

 

Com podem veure, figuren animals que, o bé viuen totalment en l’aigua (els peixos), o bé que toquen terra i llocs terrestres (com ara, els arbres), en aquest cas, representats per la serpent. I, com que qui tindrà la darrera paraula seran aquests animals femenins (i amb la filosofia de vida de l’escriptor, que no pel fet de ser-ho), aquest passatge és pregonament matriarcal.

Finalment, adduirem que, com en altres poetes (per exemple, Teresa Bertran Tolosa), l’arribada al cim empiula amb lo naturalista:

“Estimada,

he descobert a mil metres d’altitud

que el nostre amor és infinit,

com l’univers”.

 

Per consegüent, en el moment de la plenitud de la vida (la jovenesa), l’home ha assolit el punt més alt, però ho fa com el nen creatiu que està obert a la natura, als altres i a la vida i, per descomptat, amb sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

S'està carregant...

Maternitat, dones que fan de pal de paller i el sentiment de pertinença a la terra

Uns altres versos de Carme Cabús, en l’entrada Sota tovallola blanca” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/sota-tovallola-blanca), els quals podem llegir en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, no sols apareixen junt amb una foto en què es capta el nexe entre mare i fill, sinó que són un exemple de literatura matriarcal:

“Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua”.

 

Com podem veure, la poetessa trau la transformació (el creixement biològic i el desenvolupament qualitatiu en la vida), el vincle de la mare (com a protectora), la innocència (ací entesa com el bon cor del xiquet), el paper tan important que Carme Cabús atorga tant a la terra (fruïció) com també a l’aigua (immensa), els dos elements tradicionalment associats a lo femení, a la dona: 1) la terra, perquè és d’on procedim i a on tornem, i 2) les aigües de què nasquérem (sovint, representades pel pou). No debades, tot seguit, posa

“I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca”.

 

Al meu coneixement, una dona (siga mare o no), com també un home, que abraça un nen o, com ara, una anciana, expressen la seua obertura i la seua simpatia cap a dues etapes molt importants de la vida: la infantesa (l’aprenentatge i la bonesa) i la vellesa (la saviesa i l’educació unida a tocar els peus en terra i a la transmissió de la cultura tradicional, principalment, a les altres generacions).

De fet, hem pogut llegir noves en Internet sobre residències de vells en què, el fet de permetre que hi hagués relació entre persones de la primera etapa de la vida (la primavera) i ancians (l’hivern), havia generat que totes dues (junt amb els qui ho havien preparat) eixissen guanyant.

Una altra composició matriarcalista, amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, fins i tot, després de la guerra en Espanya (1936-1939), és “Cerdanyola en instantània” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/cerdanyola-en-instantania), en la mateixa web de Carme Cabús. L’autora comenta que les dones són el pal de paller i, igualment, exposa trets de la vida quotidiana d’aquells anys:

“Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

(…) dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble”.

 

Sobre el detall que l’home representa la persona de poca-solta, direm que no és un tòpic com tampoc no ho és el refrany “On va la corda, va el poal”: està molt reflectit en la cultura tradicional del primer terç del segle XX (rondalles, dones que havien nascut abans de 1920, etc.) i en cançons arreplegades en el segle XIX pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

Després, ens comenta que, encara que ella anava a l’escola, sa mare era qui més li feia fruir (i interessar-se) per l’ensenyament (ací, en casa):

“Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava (…).
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura”.

 

A més, afig que l’Església féu un paper a favor de la llengua catalana. En aquest sentit, recorde que, en 1985, durant un viatge familiar que férem al Pirineu català, en passar per Les (la Vall d’Aran), poguí llegir un exemplar del còmic “Cavall Fort” (a tot estirar, de 1965), el qual posava “Amb llicència eclesiàstica”:

“I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana”

 

i la mare la protegeix i serà qui, en aquell ambient (oficialment, patriarcal), aplanarà més el camí i l’esdevenidor de la filla. I, a més, la dona serà la transmissora del sentiment de pertinença a la terra:

“La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

(…) Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

(…) Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

(…) L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

S'està carregant...

Mares de bon cor i fortes i la mare i el naixement del nounat

Un altre poema en què copsem la literatura matriarcal, en aquest cas, empiulant amb la maternitat, és “I com t’estimava, mare” (https://mirallsdaigua.com/category/poemes-per-a-la-mare), el qual figura en el blog “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”. Així, l’escriptora Carme Cabús posa

“I com t’estimava, mare,

la teva lluita amb la vida,

la teva gran innocència

de ser estimada i bonica,

més preciosa del que et creies,

rompuda com flor que es trinxa.

 

I com estimava, mare,

la teva força de viure,

la que m’ho oferia tot,

a la que jo pertanyia,

descabdellant els estius

a qui un monstre arremetia”.

 

Com podem veure, altra vegada, apareix lo femení, però unit a la fortalesa i a l’espenta.

A més, la poetessa afig trets que estan ben vists en les cultures matriarcalistes, com ara, la sinceritat, la veu amb què parlava la mareta i com l’adulta tractava la filla:

 “I com estimava, mare,

l’ésser que de veritat eres,

dona carnal per parir-me,

la teva veu fonda i tendra,

la teva mà que em nodria,

tu masegada, atuïda”.

 

Una altra composició de Carme Cabús, en el mateix blog i en què captem el matriarcalisme i bona avinença amb lo maternal, és “Cos de mare” (https://mirallsdaigua.com/2020/12/18/cos-de-mare), en aquest cas, mitjançant l’embaràs i, al capdavall, quan hi addueix el part:

“El meu cos absolut

és el cos d’una mare

que en nou mesos creà

un nadó sense màcula.

 

*

 

Empeltada de vida,

engendradora alada,

deessa alçada al cim

amb l’ofrena vessada”.

 

Així, l’escriptora posa el tema en un punt molt important, perquè el vincula amb la vida i ho fa com si fos l’ofrena de la mare a una deessa i, tal vegada, també a la comunitat.

En acabant, la dona,

 “Per sempre, transformada

en una consistència

de totes la més tendre

i forat com el marbre.

 

*

 

Per sempre mare amant

formosíssima i rica

amb el cos sabedor

de l’origen del viure.

 

*

 

S’han desfet els secrets

i el meu cos n’és la causa,

savi íntegrament,

fet de sang i fet d’aire”.

 

Tocant aquest darrer vers, el podríem enllaçar amb la parturició i, a més, amb el primer acte d’alenar que fa el nounat. A partir d’eixe moment, com posa Carme Cabús, el fill i la mare prenen un paper que fa que estiguen en nexe entre ells i, òbviament, amb la vida (els sentiments del nen i, igualment, la llet que acumula la mare i que, després, mamarà el nadó) i amb lo terrenal (simbolitzat per la dona):

“Conscient és al món

ple de sentit i saba,

com la llet puja al pit

després que el fill s’infanta”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com que, pròximament, hi haurà una actualització de la web, demà passarem al blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com).

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, monuments i dones que salven l’home

Continuant amb la literatura matriarcal facilitada per Rosa Rovira, el 28 de juny del 2023 ens envià un correu electrònic titulat “Poema de Jacint Verdaguer”, amb aquestes paraules:

“Bon dia,

He pensat que t’agradaria aquest poema de Jacint Verdaguer. Fa anys, que el vaig llegir. El va escriure abans d’entrar al seminari de Vic, per fer-se capellà. És un comiat a les noies:

‘LES TRES VOLADES

 

Lo matí de ma infantesa,

quin matí fou tan hermós!,

lo cor vessava d’olors.
Jo em sentí unes ales nàixer

i volí de flor en flor,

a quiscuna que em somreia 

li dictava una cançó.

si cançons no li plavien,

li donava un bes o dos.

No veia de vostra tenda,

gran Déu, les estrelles d’or.

Les vegí per entre els arbres,

i adéu floretes del bosc;

per la bresca de mos càntics

ja no teniu prou dolçor.

Prou veia aprés les estrelles,

mes no us veia encara a Vós,

del cel bellesa increada,

robadora de l’amor.

Ara que us veig i us abraço,

adéu, estrelles i tot;

per aimar a qui tant aimo

ja no tinc prou gran lo cor.

 

Jacint Verdaguer, 1896”.

 

Enllaçant amb aquest poema de Jacint Verdaguer, adduirem versos que, a més de tocar el tema del sentiment de pertinença a la terra, tracten uns altres i, per això, hem preferit posar-los en l’apartat de la literatura matriarcal (i no en el d’aquest sentiment). Tots ells figuren en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera. Primerament, en el poema “Los dos campanars”, acaba dient que

“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra

el Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran per ara el Pirineu” (p. 72).

 

Per tant, l’escriptor plasma què passava en el segle XIX: revoltes contínues, sovint, contra patrimoni religiós… acompanyat de documentació i de biblioteques seculars, com és el cas del Monestir de Poblet. Això explicaria per què ell, en lloc de posar-se de part de la campana (la qual empiula amb lo celestial), ho fa amb la casa que acull els fills de Déu: el monument toca els peus en terra (no està en l’aire).

Igualment, captem un Jacint Verdaguer pacifista i que encoratja a defendre lo que té a veure amb la tradició i amb la història de Catalunya i, fins i tot, la natura (el Canigó i el Pirineu).

En el poema vinent, “La corona”, podríem dir que es reflecteix matriarcalisme per molts costats i en diferents passatges. Així, en començar i en bona part dels versos, trau vocabulari de plantes i de fauna; després, apareix un personatge femení que, seguint la tradició matriarcalista, salva” l’home (ací, simbolitzat per Jacint Verdaguer):

 

“La violeta humil me deia: ‘Puja;

jo et faré aqueixa afrau menys enyorívola’.

L’heura, enfilant-se als roures centenaris,

‘Amunt -tornava a dir-me-, amunt enfila’t’.

La morella roquera em deia: ‘Munta’;

la jonquilla de neu me deia: ‘Vine’;

i des d’uns penyalars on nia l’àliga

la corona de rei me deia: ‘Encingla’t’,

i em mostrava allí dalt, (…) la corona que ara rebo,

d’amor, de somnis i records teixida” (p. 74).

 

Afegirem que, com indica Angie Simonis en la seua tesi sobre la deessa grega Demèter, la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb la dona i, per consegüent, encara que se la posàs un home, implicaria que lo femení es troba per damunt de lo masculí (però no com a senyal de poder, sinó com a estil de viure i de cosmovisió).

Al capdavall d’aquest poema, és quan l’escriptor de Folgueroles plasma el sentiment de pertinença a la terra:

“Mes, ¡oh Conflent!, ¡oh Vallespir!, ¡oh serres

que teniu la meva ànima cativa!,

¡oh cel, per on encara mon cor vola!,

¡oh amics del cor!, ¡oh fades d’eixes ribes!,

¿per què, d’esta garlanda entre les roses,

per què hi posau la flor del no-m’oblides?” (p. 74).

 

O siga que aquest sentiment no cerca, com aquell qui diu, l’exaltació de les masses, ans un cant a la bellesa de la natura catalana, una evocació cap a lo terrenal, cap a lo senzill i, igualment, una flor (per exemple, la del no m’oblides, també coneguda com myosotis, que, ni és de color vermell, ni de blau fosc, sinó del color que, sovint, és relaciona amb l’aigua). D’aquesta manera, Jacint Verdaguer empiula la terra (a què s’adhereix la planta) i lo aquós (el color de les flors no m’oblides).

Adduirem que el poeta escriu el nom d’algunes comarques pirinenques junt amb el cor (els sentiments) i les fades (un personatge present en la mitologia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Posem una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, junt amb uns apunts que hem fet posteriorment, per a facilitar el tema que ací tractem i molts més. A banda, el recomanem.

Igualment, afig una foto que m’envià ahir Rosó Garcia Clotet, una dona que, de xiqueta, rebé una educació matriarcal que encara reflecteix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

S'està carregant...

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua catalana en poemes del segle XX

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Guillem Colom Ferrà (1890-1979).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, en aquest cas, en Guillem Colom Ferrà (Sóller, Mallorca, 1890- Palma, 1979), mallorquí, és “Cançons de la terra” (https://www.escriptors.cat/autors/colomg/cancons-de-la-terra), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, a què accedírem l’11 de gener del 2024:

Cançons de la terra

                                                           Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix.

                                                                                                                                              M. Aguiló

 

Glosador fou el meu avi, i glosador és el
seu nét: als meus, doncs, no faig agravi, no se me’n
pot fer retret.

Mes la cançó que s’estila és ben
diferent d’ahir: ara Marta ja no
fila a la vora del camí.

Ja no s’asseu de vetlada a la llar
de l’avior, ja no porta botonada,
ni percinta ni gipó.

La Musa flamant de l’hora
porta un coturn molt balder,
fa seus els costums de fora
i tot vestit li ve bé.

Els seus dols no plany ni canta,
fa cor amb qui l’escarneix,
acull el qui la bescanta,
i la seva sang traeix.

Però la llengua es eterna,
i, enmig del fosc horitzó,
alça ardida la llanterna
d’un passat ple d’esplendor”.

 

Com podem veure, el poeta Guillem Colom Ferrà comenta que son avi fou glossador com també el nét del padrí i, així, hi ha hagut transmissió de la cultura tradicional i el nét ha acceptat continuar-la.

Igualment, els costums castellans no impedeixen que ell trie la llengua materna i vernacla (la catalana), la qual ha passat de generació en generació de fa segles ençà i, per això, tot seguit, fa referència a Carlemany (el qual està vinculat amb l’himne nacional d’Andorra, en català):

“Encén màgiques espurnes
dins el foc colgat d’antany
i treu d’ignotes cofurnes
l’or d’en temps de Carlemany…

Amb ella glosar voldria
las cançons d’en temps primer,
que d’infant encobeïa
i de gran no oblidaré;

les cançons d’una Mallorca
que voldríem despertar,
en lloc de la cobla eixorca
que ens arriba d’Ultramar”.

 

Altra vegada, captem el nexe entre la llengua materna i les cançons que aprenia durant la infantesa (la qual anà acompanyada de reviscolament lingüístic). Afegirem que Guillem Colom Ferra escrigué molt sobre Mallorca, sobre tradicions mallorquines i que, a banda, pertanyé a l’Escola Mallorquina, la qual promovia la llengua vernacla en la literatura catalana.

En acabant, enllaça amb la dona com a transmissora, amb el pagès i amb el mariner i amb la terra, trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“Dicta’m, dicta’m, Musa mia,
dicta’m amb mots ben sincers,
les cançons de pagesia,
les dels nostres mariners;

la cançó humil de cada hora,
gustada en el dur jornal,
que amb la pàtria canta i plora
i és, com la pàtria, immortal!

Tan debò ma cançó noble
fos el màgic tornàveu
que despertàs el meu poble
del son de plom en què jeu!…”.

 

Finalment, l’escriptor plasma el seu vincle amb la terra i, com que fou una terra amb un passat gloriós, fomenta lo que té a veure amb el Poble, amb la llengua i amb el folklore (en aquest cas, amb les cançons) i, fins i tot, amb la sexualitat:

“Terra de nostres batalles,
terra dels nostres amors,
heus-les aquí, les deixalles
del teu passat gloriós.

Són engrunes de ta vida,
són esmicolats bocins
de la gran cançó espargida
als quatre vents dels camins.

-Càntics d’amor i de guerra
modulats a mitja veu-,
són les cançons d’una terra
que confia, espera i creu.

Canta-les al qui et bescanta
i al qui es riu del teu demà:
Poble que en sa llengua canta,
tard o d’hora reviurà!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

S'està carregant...

Poesia matriarcal, receptiva al camp, a muntanyes, a rius, plasmada i molt oberta

A continuació, posem el tercer dels poemes enviats per Rosa Rovira Sancho:
“LA DANSA DE LES LLETRES

Les lletres que estan adormides
dins d’un racó de la ment,
a l’alba desperten unides
amb goig de sorgir somrient.

Deixem que la veu les exhali
deixem que contemplin el sol,
deixem-les que dansin i ballin
deixem-les que emprenguin el vol.

Que explorin les noves fronteres
escapant-se pel vell finestral,
voltegin enmig la natura
gaudint del frescor matinal.

Que voleïn per rius i muntanyes
agitades, gronxades pel vent,
que escoltin la veu del silenci
pujant cap el blau firmament.

Més tard quan arribi el capvespre
retornin joioses al niu,
farcides d’idees i somnis
buscant un escalf amb caliu.

L’escalf elegant del poeta
que enllaça paraules i mots,
que expressa l’encant i bellesa
divulgant la poesia per tots.

 

Rosa Rovira Sancho, 2020″.

Com podem veure, hi ha una relació entre les lletres i els infants, els jóvens i, igualment, qualsevol persona oberta als altres. A més, té lloc amb la natura, amb la vida i, àdhuc, amb vivències noves, fins que, quan aplega el capvespre, torna a la casa maternal (al niu).

Això sí: tot esdevé no sols com si fos un xiquet, sinó, com ací exposa, com el poeta que ha trobat de què escriure i com enllaçar les paraules, de manera que puga plasmar un altre poema i, en acabant, divulgar-lo, fer-lo accessible a tots, en lloc de limitar la poesia a un nombre de persones.

Per consegüent, al meu coneixement, es tracta d’un poema que, sense recórrer a lo que podria ser la poesia social, fa poble… des de la cosmovisió matriarcalista. Així, el lector pot copsar una mena d’escriptor (el poeta) amb un paper semblant al de la padrina que narra rondalles als seus nets i a persones de totes les edats: transmissor i com qui comparteix temps de la seua vida junt amb els altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.