Una altra sardana que figura en l’obra de Núria Feliu, i en què es veu la sexualitat matriarcal, és “Juny” (pp. 50-51), amb lletra del poeta Ambrosi Carrión i Juan (1888-1973) i amb música de Juli Garreta i Arboix (1875-1925), compositor de sardanes. Així, podem llegir
“Oh sol brunzent,
oh mar blava remorejant
que danses amb el vent;
harmonia del Juny cremant
que la terra i el cel
fon en un anhel”.
Quant a aquesta connexió entre el cel (lo actiu) i la terra (lo passiu), direm que, d’acord amb la recerca, abunda en persones amb un estil de vida matriarcalista, això és, entre catalanoparlants que promouen lo vernacle, bé en dones, bé en hòmens.
En relació amb aquest darrer punt, agregarem que això empiula amb unes paraules que l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”: “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir indistintament parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com també el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i donar llum a totes les coses (Virgo)” (p. 164).
Enllaçant amb aquests dos elements de la deessa, en aquesta obra d’antropologia, veiem que, segons paraules de Jacques Pirenne, “Entorn de la deessa mare, abans de la instauració del règim patriarcal, sembla que s’hauria format el primer d’aquests dos sistemes. Representava, alhora, la terra i el cel, la deessa mare és l’univers” (p. 152). Cal recordar que la sexualitat matriarcalista toca els peus en terra i té un lligam amb lo tel·lúric.
Tornant al poema “Juny”, tot seguit, afig que,
“Com un bressol
la barca es gronxa (…).
I el foc de l’amor que en ton llavi guspira,
eixam d’abella d’or,
joia d’estiu,
serà flam que gira
i covar de niu”.
Per tant, també trau la maternitat i la melositat com també la cova femenina (l’úter).
Immediatament, continua amb versos que evoquen l’inici de l’estiu, no sols pel vols dels ocells, sinó, per descomptat, perquè creix u dels símbols d’aquesta estació: el forment, sovint associat a les relacions sexuals. Així, escriu
“Seguem arran, arran,
que a la fatiga l’amor és consol”.
Un conhort resultat de l’empelt entre la corbella (la falç), la qual té forma semicircular (tret amb afinitat amb lo femení) i amb el contacte de l’home amb la terra.
En acabant, a la caiguda del sol,
“L’aigua del càntir durà fresca a tos llavis”,
uns llavis que poden tenir dues lectures: els llavis de la cara i els de la vulva, encara que ací enllacen, més bé, amb els del cap.
Serà en eixe moment vespertí, simbòlicament, agregat a la dona, quan ella,
“els teus llavis em diran,
dolçament cantant,
un gran secret d’amor
que en farà batre amb foc el cor”.
Possiblement, que ella el vol, que l’estima.
Llavors,
“Els camins són perfumats,
canten les fontanes dolçament,
els estels, al cel penjats,
fan com una llum esporuguida.
Si et deixessis tu besar,
tot el viure meu fóra cantar”.
Per consegüent, l’home espera que ella li aprove el desig de festejar i de mantenir relacions sexuals, puix que la dona té la darrera paraula (en lloc d’ell, ni de cap altra persona).
Després, ella el besa i, no debades, el poeta, arran del bon resultat, escriu
“Juny esplendent
els cors ajunta.
(…) el blat ja és madur i el volant
és lluent de sol.
Seguem arran, arran”.
Finalment, amb aquest lligam entre l’home i la dona, els darrers versos plasmen la sexualitat matriarcal:
“Oh sol brunzent.
Oh mar blavosa remorejant.
Oh sol brunzent.
Oh mar blavosa remorejant,
que danses al vent;
harmonia del Juny cremant
que la terra i el cel
fons en un sol anhel”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
