Un altre relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell de Tuixén”. “Els castellers d’Odèn i de Tuixén eren família, un fet que facilità que, (…) davant l’embranzida dels sarraïns, el seu senyor decidís agafar els seus tresors i posar-los a resguard (…) i (…) portar-ho tot al castell de Tuixén” (p. 153).

I, com que el casteller de Tuixén era molt obert, “va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per allò que ara n’era dipositari” (p. 153). 

En el paràgraf següent, copsem trets matriarcals, per exemple, quan llegim “va disposar que fos guardat el tresor en la més fosca caverna del castell” (p. 153). Per tant, el tresor (lloc on alçar material) empiula amb la dona com també ho fan la foscor i la caverna (en línia amb la cova com a lloc de recepció).

Més avant, veiem que el senyor de Tuixén (el que havia rebut el primer dels castellers) “i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Si ell marxava, volia deixar a bon resguard el tresor del seu parent, així que, reunint totes les bruixes del lloc, els comminà que fessin encanteri per tal que ningú pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I així ho van fer” (p. 153). És a dir, que tiren junta (com en moltes rondalles) i el rei confia en elles, això és, en les dones (en aquest cas, com a protectores).

A continuació, es plasma que aquest casteller i els seus hòmens se’n van a la lluita i que “La veu popular parla del fabulós tresor. Hi ha atrevits que s’hi acosten, (…) però ja no en surten. (…) Ningú més s’hi acosta” (p. 153). O siga, que les dones defenen la terra i, junt amb el noble, qui fa via, són la part forta. Podríem dir que el senyor les ha triades com a persones que ell considera més adients per a l’objectiu, detall amb què es reflecteix que la dona està ben preada.

Tot seguit, captem que “Una de les bruixes que van participar en l’encanteri revela, abans de morir, per què no tornaren aquells intrèpids que van entrar al castell” (p. 154) i, així, és la dona qui fa de transmissora de la cultura popular, com en moltes rondalles i entre dones nascudes abans de 1920.

Aleshores, la bruixa comenta que “La porta negra que guardava l’entrada al tresor era folrada amb planxes de ferro,  i un estol de serps (…), tirant-se sobre aquell que intentés obrir la porta. Al costat de dins, un drac” (p. 154). Per consegüent, de nou, la força està associada a la figura de la dona i lo femení ho fa amb representacions com la serp (la qual toca terra i puja per les plantes i pels arbres), amb el drac i amb lo fosc. Adduirem que, en llengua catalana, hi ha la frase “tocar ferro”, la qual té a veure… amb la porta.

Per això, finalment, llegim que “La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixén, els caldrà desencantar primer el drac i les serps” (p. 154), passatge en què copsem que, en molts relats com també en la realitat, la dona està vinculada amb la fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.