Arxiu d'etiquetes: refranys

“Es sembrats comencen a verdejar”, dones que transmeten esperança, encoratjadores i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta comenta que “es febrer treu ets ordis des bolquer, això és, es sembrats comencen a verdejar. I, sobretot, s’adagi ja ho diu:

Febreret abeurat,

mig any assegurat” (p. 100). I, per tant, amb un refrany positiu, esperançador. Quan passa a Març, li diu “Oh, qui altre mes més valent!” (pp. 100-101) i, així, encoratja l’oïdor i, més encara, tenint present que en març comença la primavera, estació vinculada amb l’esperança, amb el renaixement de la vida i amb la infantesa. Per això, si bé plou, “en ploure de març, plouen faves” (p. 101). I la velleta addueix que “qualque any ens du sa Setmana Santa i qualque dia de ses festes de Pasqua, que són ses festes més grosses de l’any. I, per acabar, ‘Març ventós i abril plujós’” (p. 101), un altre refrany.

Quan es presenta Abril, li diu que, “dins s’abril, cada gota val per mil” (p. 101), que “per Sant Jordi[1], garbes d’ordi”. A banda, li afig que “també diu s’adagi:

D’abril i maig,

surt es raig.[2]

 

Això és, s’esplet[3] d’un any” (p. 102). I, a continuació, comenta que

“Abril i maig

componen tots es sembrats.

Aigües d’abril i de maig rosades

fan ses anyades.

Abril plover i maig ventós

fan l’any ric i profitós.

Aigua d’abril

de fil a fil.

Si trona d’abril,

ve bon estiu.

 

I, sobretot, ja ho diu s’altre adagi: ‘No hi ha abril sense espigues’” (p. 102).

Quan passa al Maig, li demana:  

“-I qui ets tu, si es pot saber?

(…) –Qui som? Es Maig, per servir-vos[4] -diu aquell.

-Es Maig! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes més garrit!

Maig humit

fa es pagès ric.

Aigua de maig,

de raig a raig.

As mes de maig,

a segar me’n vaig[5].

En ploure de maig,

anyada de garroves segura” (p. 102).

 

I més encara: la jaieta aporta vida i esperança a Maig i als oïdors i, plasmat per escrit, al lector: “Dins es maig (…), floreixen els rosers, que es vesten de roses i, amb elles, endiumengen ets altars de la Mare de Déu de la Rosa[6] i hi fan es Mes de Maria[7], que agrada tant i tant a la Purissimeta. Per això, diuen:

Per sa festa del Roser,

tot ve” (p. 103).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Diada de Sant Jordi a tots els qui hui la celebren, d’aquest històric patró del Regne de València, fins que, en la segona meitat del segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer i, a hores d’ara, patró de Catalunya i d’Aragó, entre altres llocs.

Aclarirem que, així com Sant Jordi és un sant de línia patriarcal (representa el cavaller que, sexualment i tot, allibera la dona, ací, representada pel drac), a diferència, com ara, dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), en una de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Es murterar del rei de França” (la qual figura en el Tom XXII), una jove sospita que el drac que la manté molt bé deu ser fruit d’un encantament i…, al capdavall, és ella qui el desencanta i, així, el drac (que era molt obert i amable) es converteix en un jove. 

Finalment, comentarem que Sant Jordi és u (numeral vinculat amb lo patriarcal) i, en canvi, els Sants de la Pedra en són dos (numeral relacionat amb el matriarcalisme).

 

 

Notes: [1] 23 d’abril.

[2] Són mesos amb una considerable presència de llum, sobretot, maig, al llarg del dia.

[3] Collita; abundància.

[4] És l’home (ací, simbolitzat per cada u dels mesos de l’any) qui, fins i tot, per mitjà de la cortesia, “serveix” la dona, simbolitzada per la jaieta, una dona harmònica i molt oberta.

[5] Si bé la sega està molt relacionada amb el mes de juny i amb el de juliol, sobretot, amb el primer, la primera segada podria tenir lloc en maig i, quant a la darrera, àdhuc, per exemple, en la primera setmana d’agost.

[6] El 8 de maig.

[7] Aquest mes està molt vinculat amb la deessa grega Maia, nom que, com poguérem veure en Viquipèdia el 23 d’abril del 2022, es relaciona amb una paraula “per a referir-se respectuosament a les dones grans” i, a més, que Maia era invocada “com a protectora de les mares i la fertilitat en general”.

Dones etxerevides, que tenen mel en la boca i molt obertes

 

En línia amb el tema de la dolçor i, a més, amb el de les rondalles, comentarem que, en la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, va unit al de la transmissió de la cultura tradicional (i ben coneguda) per part de la dona (ací, una jaia, qui, com podem llegir en la pàgina 96, era “ben xerevel·la i que no tenia mal dia mai, (…) molt etxerevida i tenia mel a sa boca per tothom”. Aquesta dolcesa, igualment, la plasmava en els refranys, molts d’ells, positius i que aportaven esperança i bona harmonia. Aquesta jaia “troba a sa redossa d’una paret dotze homes que fumaven i feien la pretxa” (p. 96), és a dir, que raonaven, a qui ella, en primer lloc, els diu “em pareixeu tots de bona part i de bon manament. Sobretot, feis cara d’homes de bé i, llavors, que no sou gens malcarats.

-Bona capsa! -diuen tots aquells homes-. Quina jaieta tan etxerevida i tan amatent! (…) Demanau tot quant voldreu! -diuen aquells.

-Idò, (…) sempre m’ha agradat saber amb qui parl.

-Som es dotze mesos de l’any -diuen aquells” (p. 97).

I, com que la jaieta els comenta que li han fet l’efecte de ser hòmens “tan plantosos i tan bencarats, ja he sospitat que éreu bona gent i cosa grossa” (p. 97), els dotze mesos, molt receptius, li diuen els seus noms, tot i que u rere l’altre. I la velleta, abans de passar al mes vinent, tractarà en relació amb el mes que se li ha presentat:

“Aquí, un d’ells, va dir:

-Jo som es Gener, per servir-vos!

-Es Gener! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes tan bo!” (p. 97).

Com veiem, aquesta rondalla mallorquina, com moltes més, a banda de destacar la suavitat i l’actitud acollidora de la persona (ací, la velleta com també la dels dotze mesos), plasma el bon tracte que rep la dona en les cultures matriarcalistes. I, molt prompte, la jaieta comença a dir-los refranys, a parlar-los sobre el camp, sobre meteorologia, sobre els arbres (com ara, les oliveres), i, per descomptat, els trau adagis positius (p. 98): “L’any d’albons[1], any d’eixams i any de cavallons”, “ses polles de gener, ja ponen en es paller”, “gener amerat, mig any assegurat”. I, a més, la velleta addueix “I, sobretot, sa cançó ja ho diu:

Sant Antoni és un bon sant.

Qui té un dobler, l’hi dóna

perquè mos guard s’animal,

tant si és de pèl com de ploma.

 

Sant Antoni de Viana[2],

dia 17 de gener.

Es qui beu primer i darrer,

sempre beu de bona gana.

 

I, ¿què me’n direu, de Sant Sebastià, que ve darrere Sant Antoni i que ens guarda de fam, pesta i guerra i de tots quants de mals hi ha?” (p. 98).

Es plasma, un altre tret: la jaieta vincula els sants, amb els que tenen bona fama i, en el cas de Sant Sebastià, amb els advocats contra mals que no es desitjaven així com, per exemple, els Sants de la Pedra (molt coneguts en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic i en relació amb el matriarcalisme). Al cap i a la fi, com em digué, ma mare (1943), el 15 de gener del 2021, parlant de la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”. 

Afegiré que és una de les rondalles que més he gaudit i que, com a ma mare, m’agraden molt les sentències. Un poc després de llegir les primeres planes d’aquesta rondalla, considerí que seria interessant plasmar-la en Internet i, fins i tot, que es podia aprofitar per a l’ensenyament de la llengua i de la cultura agrícola i vinculada amb la natura, a qui moltíssimes persones de fa cent anys, encara tenien (i tractaven) com una mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Espiga verda de la porrassa”.

[2] En l’original, “Diana”.

“La mare servia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga), educació matriarcal i dones molt obertes

 

“No teoritzen. Viuen i actuen”, un estil de vida molt reflectit en les rondalles i en el dia rere dia dels Pobles catalanoparlants.

Un altre tema interessant i que, tot seguit, exposarem junt amb comentaris, és el fet que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcalista) i ja hem tret en algunes ocasions (i que també és vàlid per a la vinculada amb la llengua catalana), “No teoritzen. Viuen i actuen”, paraules aplicables a tot poble matriarcal. De fet, el 25 de novembre del 2021, en relació amb aquestes paraules i amb les àvies (o padrines), o bé amb les mares, nascudes abans de 1920, preguntí en Facebook “¿Eren més de teoritzar, per exemple, sobre com es podria millorar la bonhomia, o de viure i d’actuar? Gràcies”. I, com veurem, les respostes encaixaven amb les frases que m’havia escrit l’amic.

Així, en el grup “Dialectes”, el 25 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Les àvies no eren gens teòriques!” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Ma àvia era una persona pràctica que no volia més que viure amb el major benestar possible i no complicar-se de bades l’existència.

Ella no concebia exercitar-se físicament fora de la faena diària per a fer les tasques i el treball que fornia els diners amb què sobreviure” (Joan Montpou), “La meva àvia era ambiciosa i treballadora, manava a casa, sens dubte, li agradava aparençar i rentar els draps bruts a casa. Era més de sentències que de teories” (Lidia Bros Sarroca).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella ens escrigué “A casa, uuummmm. Potser les dues i/o viure i actuar la iaia, la mama. El papa, a la reserva”. Hi ha algunes rondalles mallorquines en què l’home roman en la cuina o bé en casa, mentres que la dona passa, com ara, a fer la gestió fora de casa o, simplement, a fer lo que solem dir vida social. Afegirem que, com em comentà l’amic, quant a la cultura colla, en aquest poble d’Amèrica del Sud, “Les dones van al bar. Els bars estan plenes de dones. No hi veuràs hòmens”, un detall que, quan me’l contà (a tot estirar, a primeries del 2020), em resultà nou i molt curiós. Això sí, molt en línia amb el matriarcalisme.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 25 de novembre del 2021, Antonia Nadal comentà “Comunicació, comunicació, comunicació…

Saber perdonar. És més feliç el que perdona que el qui ofèn”.

Adduirem que el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Paraules ebrenques”, on havíem posat el post el mateix dia, Ester Berenguer comentà “A mi, la iaia Maria, quan s’enfadava, em deia ‘Si t’agafo, et faré xinxines’, sentenciant i amb el dit amunt i avall”.

En el grup “Valencians per la independència”, el 3 d’abril del 2022, Conxa Navarro Ramada ens escrigué “De sentències, sempre”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, per eixos dies, Isabel Mateu plasmà “Sentències!!!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’abril del 2022 i posteriorment ens comentaren “Teoritzar” (Victoria Humet), “La meva mare era un no parar. Un any vàrem tenir un cosí de Boise perquè aprengués castellà, i anava amb una llibreteta apuntant les dites de la nostra mare i el significat que tenien” (Ana Maria Osa Farre), “La meva mare era del 1905. Deia ‘No estiris més el braç que la màniga’ i ‘Prepara’t, per si ve la guerra’(Josep Maria), “La mare era de 1910 i feia servir totes dues coses. A tot, tenia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga).

Finalment, comentarem que, encara que hui comença la Setmana Santa, entre els catalanoparlants, sobretot, els qui també ho som des de fa generacions, donem més importància a la Pasqua, la qual comença el dia de Pasqua (o de Resurrecció). I també que un tret que ho plasma molt bé són les cançons eròtiques que, per exemple, es canten Diumenge de Pasqua i durant les festes d’aquesta època de l’any i de què ens informen des d’ahir: com ara, “La tarara”, quan parla del catxirulo que no s’empinava. Ja n’inclourem en altres entrades.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Boise és una ciutat dels Estats Units.

“La meva mare era més de dites i refranys” (Montse Verdeny), educació matriarcal i dones molt obertes

 

El 26 de març del 2022 posí en Facebook unes paraules que deien que, en la cultura colla, “’No teoritzen. Viuen i actuen’. ¿Feien igual les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

Les àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX, sí”. Les respostes en el grup “Dialectes”, el 26 de març del 2022 foren “Sí. No tenien temps de filosofar: eren pràctiques” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Les meves àvies, nascudes una, al 1900, i, l’altra, al 1909, eren molt pràctiques. Feien el que calia per sortir-se’n. Van tenir una vida dura i no hi havia temps per plànyer-se” (Neus Soler Rodriguez), a qui comentí que, “En moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha personatges, siguen dones, siguen hòmens, que es pregunten què solucionen plorant i, immediatament, passen a l’acció”.

En el meu mur, el 26 de març del 2022 i posteriorment comentaren “Bon dia, Lluís,

Sí: a casa vivien i actuaven, dit i fet, sense rumiar-s’hi gaire. Penso que és l’únic que podien fer: viure i treballar.

Una abraçada” (Rosa Rovira), a qui pose el text original en què ens plasmaren les frases i, aleshores, ens respon: “Ok. (…)  En aquest sentit, sí: la mare governava i el pare es sentia content perquè es complementaven l’un a l’altre” (Rosa Rovira), “A casa, no podien rumiar massa. El temps escanyava[1]. Sobretot, la iaia no tenia espera. Ho he heretat” (Montserrat Cortadella), “A casa, també s’actuava. Crec que ho portava l’època en què vivien: no hi havia massa temps per rumiar. Tal vegada, va amb el caràcter…” (Rosa Garcia Clotet), a qui escriguí “De tot, un poc, perquè, per exemple, en el cas de les àvies de ma mare (…), les dues coses van unides: que vivien i actuaven com també el caràcter”; “Pensat i fet” (Majo Ortells).

Igualment, el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “Ma mare (n. 1911), de teoritzar” (Emili Rodríguez Bernabeu), “La meva mare deia ‘Sentència’ quan algú feia un comentari moral amb el que ella no estava d’acord. Irònicament” (Montserrat Segui Alemany), Sentències:

‘Tal faràs, tal trobaràs”.

‘Ditxosa la dona que et vulgui i no et pugui haver’.

‘Qui la fa, la paga’.

‘La pedra, quan surt de la mà, no sap a on va’.

‘Aquell és de tirar la pedra i amagar la mà’.

‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’.

‘La mentida té les cames molt curtes’.

‘S’atrapa més aviat un mentider que un coix’.

‘Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’.

Quan hi havia enraonies, en deia ‘Fer bullir l’olla’ o ‘fer safareig’.

‘A cinc minuts de casa seva, no n’hi ha cap de casat’ (referint-se als homes).

‘Val més ser gos de casa bona que no pas dona’…

‘Cap geperut es veu el gep’.

I, quan algun nano es deixava un plat mal escurat, deia ‘Aquí hi ha l’esmorzar d’un manador’.

En tenia un munt(Rosa Canela Vies), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li respon “Com a casa” i, aleshores, ens n’afegí un altre, “La llengua no té ossos i en trenca de molt grossos” i que “Les àvies són un pou de saviesa”; “La meva àvia, nata al 1909, era més de sentències” (Neus Soler Rodríguez), “La meva padrina, totes dues” (Maria Pons), “De sentències. La majoria de vegades, encertades” (Anna Maria Fabregat Gorriz).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 d’abril del 2022 ens plasmaren “Ma mare[2], de sentències: ‘Ho faig’ o ‘Sí, vaig’.

Ma uela teoritzava: molts exemples i rondalles, sempre amb significat” (Lourdes Hernandis), “Les meves iaies, les dues coses. Ma mare, més de sentències” (Rafa Taengua), “Sentències” (Xelo IProu).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia ens escrigueren “Sentències i refranys. Sabiduria heretada que intentaven transmetre a nosaltres, les filles” (Carmen Carmen)[3].

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 2 d’abril del 2022 plasmaren “La meva mare neix el 1910 i era més de dir dites i refranys” (Montse Verdeny), “La padrina (1880) sentenciava. La mare (1925) era molt més pràctica i d’acció” (Ruira Ribagorçana), “La meva mare deia sentències; la meva iaia teoritzava i la meva padrina, que ha fet 100 anys fa deu dies[4], fa les dues coses” (Joana Carbonell).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, bon dia de Diumenge de Rams.

 

Notes: [1] En l’original, “apretava”.

[2] Ens afegí que havia nascut en 1925. Hem inclòs el comentari com a part de l’escrit.

[3] Afegirem que em comentà “Que vaja bé el teu treball i, per al que necessites, ací estic”, que li ho vaig agrair.

[4] L’endemà, aprofitant una visita dels meus pares a ma casa, els contí aquesta anècdota, dels cent anys de la padrina. Les dues àvies i l’avi patern de ma mare aplegaren o passaren i tot els noranta anys. Havien nascut en els anys setanta del segle XIX. Aleshores, ma mare em comentà de sentències com “Eixa dita, eixes paraules que no fallaven”. I, per tant, que solien dir-ne d’eixe tipus.

A banda, ens digué una que deia la seua àvia paterna, filla d’un jutge, si bé amb el castellà (com a llengua a nivell jurídic), per a indicar un mal costum: “Las costumbres hacen leyes”.

“Avant ses atxes” (Joana Soler Clar), dones que encoratgen i molt obertes

 

Continuant amb frases, dites, refranys o detalls preferits que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, mitjançant àvies (o padrines), o bé mares, nascudes abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, el 5 de març del 2022 i posteriorment també ens comentaren “Sa meva padrina, francesa / sollerica, deia ‘De ses herbes molles, se’n torquen es cul!!’(Ann Lladó), “Sa padrina de Pòrtol (1919) sempre sortia al carrer ben vestida i deia ‘No s’han de mostrar ses senalles rompudes’ venint a dir que sa roba havia d’estar neta i polida!” (Clarice Ishtar), “Fins aquí, no arrib” (Coloma Oliver Cabrera), “De mi madre, nacida en 1900: ‘La paciencia es una virtud’, ‘No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy’, ‘Si tu mal tiene remedio, ¿por qué te apuras?. Y, si no lo tiene, ¿por qué te apuras?’(Maria Oliver Mir), “Ens deia ‘No digueu mai d’aquesta aigua no en beuré’(Tere Arrom), ’Mal d’altres, rialles són’. I, un altre, era ‘Secret de dos és dubtós i, de tres, ja no val res’(Guiem Salas Martorell), “Gat escaldat, d’aigua freda tem” (Pep Martí), “Sa meva padrina, nascuda el 1911, no anava de cans. Per això, sempre deia ‘Es cans no fan ous’(Marisa Cerdó), “La senyora àvia deia ‘Déu me’n lliber d’un Ja està fet’” (Eduardo Cerda Ferrer De Sant Jordi), “Visquem i en vorem” (Familia Calafat Amengual), “Sa padrina Joana em deia, ‘Estrella des cul des covo[1]. Mai vaig saber el seu significat. Crec que era bo!!” (Yani Palou), “Quan jo era petita, estava un pic graseta i sa meua abuela em deia ‘Val més tenir que desitjar’” (Nela Segura), “A un negat, dau-li aigua” (Xisco Fiol), “Totes ses masses fan mal” (Antonia Salas Caldentey), “Allà on menos et penses, no hi poden estar de goteres” (Felip Monserrat Nicolau), “Sa meva padrina deia ‘Quan siguis massa, ja picaràs’(Maria Alemany), “També he sentit ‘No siguis tan prompte’ (impulsiu). M’agrada molt llegir tots els comentaris. Gràcies” (Cati Balaguer Bestard), “Tal faràs, tal cobraràs” (Cati Oliver Vila), “Dos filles i una mare, un dimoni per son pare” (Carmen Bonet Ribas), “Es bon temps i es mal temps no duren tot temps” (Rafael Gaya Campaner), “A sa creu des matrimoni, sa sogra hi fa de dimoni” (Carmen Bonet Ribas), “’A qui has de donar dinar, no li privis el berenar’, ‘A ca vell, cus cus’ (ja té experiència)(Cati Balaguer Bestard), “Avant ses atxes” (Joana Soler Clar), “Qui sembla an es seus, no fa mal a ningú” (Carme Llabres Palmer), “Sa meva encara és viva i en té un rosari.

‘Es racó de ca seva guarda de molts de mals’

‘En parlar de mi, no rius’.

‘Ca vell, no li facis cus cus’… etc.” (Luck Good), “Des teu pa, faràs sopes” (Carmen Cladera Bibiloni), ’Això s’usa? Sí. Idò, ja m’agrada’ deia sa padrina” (Maria Martorellordinas), “Quan xerràvem de temes d’adults i nosaltres hi érem, sempre deien ‘Alerta, que hi ha roba estesa’(Amalia Sánchez Matas), Sa meva padrina va néixer al 1899 i, cada dia, en anar a dormir, deia:

‘Bona nit, ramell florit.

Bona nit, rosa encarnada.

Bona nit, estrella amada.

Bona nit, ja t’ho he dit’.

‘Qui no vol pols, que no vagi a s’era’, ‘Es pensar no és sabre[2]‘, ‘El sabre no ocupa lloc’, ‘Tant es perd per el que sap massa, com per el que sap massa poc’” (Martina Frontera Puigros), “Sa meva padrina em deia ‘Maria, Maria, Maria, pensa-hi que, en esser casada, ja no hi ha remei…’. No hi havia divorci, en aquell temps” (María Mas Rosselló).

Afegirem que la forma “Avant ses atxes” també és molt emprada (i prou, en Internet) com “Avant les atxes” i com “Endavant les atxes”.

Agraesc la col·laboració, alta, en aquest grup, i a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta forma, segons el DCVB, sol utilitzar-se en Mallorca i en Menorca.

[2] Forma popular de dir “saber”.

“Va fer 102 anys en plenes facultats” (Carme Garcia Cerdà), dones previsores i aprenents

 

Continuant amb frases, dites, refranys o detalls preferits que, àdhuc, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’àvies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “De lo que sembraràs, recolliràs” (Mas Bover Apolonia), “Sa meva padrina, nascuda el 1895, deia ‘Es més bo té set clovelles’(Eloina Sánchez Peña), “Sa meva padrina, dona sàvia, va fer 102 anys en plenes facultats!!! Sempre deia ‘Tal faràs, tal trobaràs’(Carme Garcia Cerdá), “Sa meva padrina, quan jo era petita i feia es beneit per no haver de fer algo, ‘Ulls espolsats i fora son’[1](Viky Caldes Castell), “Sa meva padrina deia ‘En bastar, basta’, quan ens queixàvem de que hi havia poc menjar” (Maria Antònia Horrach Abraham), ’Des seu pa, farà sopes’, una dita de sa meva padrina” (Cati Salom Sans), “Quan anàvem a partir en cotxe, ella ens despedia amb un ‘Déu vos guard de perill’, per sa finestreta. Es feia molt, des de temps immemorial, a Mallorca” (Angel De Ramon Vicens), “Sa meva padrina, quan li demanaven que fes les dues coses a la vegada, deia ‘O carn o reflacos[2]. Va néixer a l’any 1890” (Maria Magdalena Comas Pons), “I es diumenges, quan anàvem a nadar i dèiem ‘Anam a Alcúdia!’, ‘Tan enfora’ (Maria Pilar Gelabert), “’Que pugueu granar així com floriu’ i ‘Hi ha coses que necessiten alar i cofar’” (Maria A Cifre Borràs), “Sa padrina sempre deia ‘En aquest món, cercant el bé, he arribat a ses portes des cementeri’…(Catalina Suau), “Sa meva padrina, quan la fèiem enfadar, deia ‘Avui dormiràs amb sos telons darrere’” (Margarita Vaquer Muntaner), “Sa meva padrina Angela[3] deia ‘Haz bien y no mires a quién’(Angela Bosch Jerez), “Sa meva padrina, quan xerrava d’una filla seva, sempre deia ‘Se’n riu del món i de la bolla!’(Pazzis Veiret), “Ets un collonera!” [4](Maria Antònia Amengual Arquer), ’Qui pet m’envia, merda espera’, quan me’n daven algo, que no solucionat” (Marilena Navarro Garau), “Una paraula poc emprada, almanco, amb els nins… ‘Un mac’ (pedra). ‘Qui no vol pols, que no vagi a s’era’(Cati Balaguer Bestard), “Sa meva padrina em deia ‘Margalideta, vols que te canti una cançó? Idoia, gira es cul en es mirall i veuràs que el tens redó!!!’(Margarita Busquets Aroca).

Finalment, en relació amb la bonesa, vos convide a llegir la rondalla mallorquina “Un que va fer es mort per no pagar es deutes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XX: un deuter pagarà tot lo que deu a un creditor agosarat (qui no permet que abuse de la seua confiança), als altres creditors (a qui ell i la dona havien tractat de no afluixar ni un clau) i, al capdavall, l’home i la dona triaran per l’honestedat. L’he comentada hui amb ma mare i és una crítica contra la mentira malintencionada, repugnant i maquiavèl·lica com també a la corrupció i als robatoris.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em reportaren en aquest grup i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest refrany figura en moltes rondalles mallorquines.

[2] Aquesta paraula com també “refaix”, com indica el DCVB, són castellanismes i, a més, a partir del terme castellà “refajo”.

[3] Hem respectat el nom en la forma que figura en el comentari.

[4] El fet que es pose un collonera, això és, per exemple, un home de poca energia, va en línia amb “ser un figa molla”, que no, com ens han dit, a vegades, “ser una figa molla” i, així, reflecteix el matriarcalisme: la dona és la part forta, si bé, com en moltes rondalles, també és suau en el tracte, com ara, amb el marit, encara que ella siga qui faça de cap de la família.

“La Seu no espera parròquies” (Toni Sansó), dones eixerides i molt obertes

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, en relació amb frases, refranys, dites, fets, etc., que, en més d’un cas, hagen pogut haver deixat empremta i tot, el 5 de març del 2022 i més avant ens escrigueren “Quan era hora de dinar, a sa meva padrina (1915), ja solíem tenir preparat abans, perquè ja era molt gran (va viure 102 anys) i no podia menjar lo mateix que nosaltres.

Per això, moltes vegades, quan ets altres ens seiem a taula, ella ja havia començat a dinar. Quan qualcú li deia, per exemple, ‘No esperau a ningú?’ o ‘Ja heu començat?’, ella deia ‘LA SEU NO ESPERA PARRÒQUIES’[1].

Fa cinc anys que va morir i no hi ha dia que no me’n recordi d’ella” (Toni Sansó), a qui Agnès Matas li comenta “Que bonic.

La meva àvia / padrina, quan no volia fer faena de casa o deures i volia anar a la piscina, em deia ‘Els flamencos [2]amb el picó i la pateta[3] fan calceta’… , per a que treballara i callara” (Agnès Matas) i Paquita Pinya Aguiló li escriu “Idò, sa meva padrina, 1890. Quan deies ‘Tenc gana, encara no dinam’, et contestava ‘Sa fam no escapa’; “Mumareta (1917) era molt donada als refranys i en tenia un per cada situació. Per exemple, si estava molt enfeinada i anàvem a demanar-li qualque cosa, deia ‘En temps que nuen, no fan corda’[4]. O, quan estava nostàlgica i ens contava qualque història de temps passats, acabava dient ‘Ai, cavallet, quan eres jove!’.

O veníem d’escola i li demanàvem ‘Què hi ha per dinar?’, responia ‘Grescos frescos’ i molts més” (La Nonna), a qui Catalina Lladó Martínez li escriu “Això també ho deia mon pare (‘Cavallet…’)” (Catalina Lladó Martínez); “Record que sa meva padrina, per flastomar, deia ‘Requaranta pipes’[5] i sa meua filla ho va agafar de vici i, aviat, tota s’escoleta (que ses monges, aquell temps)… flastomava igual.

I una veïnada va demanar a mumare si ja havien ‘tengut visites’ (sa regla)…

I s’altra padrina venia a veure’ns es dissabte vespre, quan ens havíem vestit per sortir i, si li agradava com anàvem (quasi sempre, era que sí), ens deia ‘Ohhhh… París se enciende’. Ja sé que és foraster, però el dit seu era molt graciós…” (Margalida Font Gil), “A mi, una paraula de sa padrina que m’agradava era ‘Què vols, moneta?’… Amb tant de carinyo…” (Cati Balaguer Bestard), ’Qui vol peix, que es banyi es cul’ i ens feien anar vius” (Carmeta Sánchez), “Sa meva padrina materna sempre deia, quan ens tenia, a tots (érem una quarantena), ‘Quina guarda més guapa que tenc!’(Sebastiana Nicolau), “Lo que més record, era quan quan dèiem ‘On vas?’, [perquè ens contestava] ‘A passejar pes Born’” (Maria Pilar Roca Gelabert).(Maria Pilar Roca Gelabert). En relació amb aquesta resposta, en setembre del 2013, després de passar jo per un ajuntament en què qui l’encarregat de recepció no era precisament un home amb un model de vida a imitar (i que, lo primer que em preguntà…, fou cap a on anava… davant d’unes sis persones) i que ho contàs a ma mar, ella em digué que el seu avi matern, Francisco, quan alguns malfaeners li demaven “¿A on vas?”, sense pensar-s’ho dues vegades, els deia “¡A moure als que estan parats!”. I, si no, “Primer, em dius ‘Bon dia’; després, em preguntes a on vaig. Si vull, t’ho diré; si no, no”. Ho recorde: l’anècdota i les frases de ma mare.

Ara bé, jo, immediatament, peguí mitja volta amb el meu carretó d’anar a plaça i el meu barret, i… ¡que feliç, tu, que feliç!  I és que “Del color del rei, se tinyen els vassalls”, com el color d’aquest funcionari, castellanoparlant, respecte al de la conseller en cap de la població. 

Agraesc la col·laboració de tots els que fan més fàcil i més extens l’estudi sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:  [1] Ma mare, qui no havia sentit mai aquest refrany (com tampoc jo, anteriorment, i que, com hem pogut veure, a penes figurava en Internet), em comentà que li havia agradat que li havia agradat molt la resposta de la padrina, com veiem, una dona eixerida.

[2] La forma genuïna és “flamencs”.

[3] La forma genuïna és “poteta”.

[4] Equival a preferir fer una cosa rere l’altra, en lloc de dues al mateix temps.

[5] En l’original, “Recoranta pipes”

“Fes el bé i no facis el mal” (Margarita Font Carbonell), dones per la bonhomia i molt obertes

 

Continuant amb l’entrada d’ahir i en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, del 5 de març del 2022 i més avant, en relació amb el llegat cultural i educatiu transmés per àvies (o padrines), o bé per mares, nascudes abans de 1920, ens comentaren “’Mare, quina hora és?’, li demanava, de petita. I sempre tenia la mateixa resposta:

‘Ara és més tard que suara’(Rosa Rovira), “Qui canta a taula i xiula al llit, no té el cap ben eixerit” (Yolanda Sans Luque), “La meva àvia sempre deia ‘Cap geperut es veu el gep’… En tenia moltes, de frases dites, la meva àvia… I totes eren certes com que sempre surt el sol” (Nuria Milla Ferrer), “La meva mare sempre deia ‘Fes el bé i no facis mal, que altra pena no et cal’(Margarita Font Carbonell), “’De lo que val poc, donen molt’, ‘Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes’” (Pilar Riudavets Salord), “La meva mare sempre em deia ‘Ja et passaran la mà pel llom’, perquè jo tenia molt de geni!!” (Nati Miralles), “Quan no volia menjar, la meva àvia ens deia ‘A la Serra de Pàndols hauríeu d’estar’. El meu avi va estar fent allà la guerra i van passar molta gana” (Gemma Mañas Fuguet), ’El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú’. M’ho deia la mare, nascuda el 1915” (Quim Batpar), “Jo era una mica trapella i la iaia deia Benaventurat el que et voldrà i no et podrà tenir, que no sabrà la sort que tindrà’(Josep Maria Vilaplana), “Quan no volia menjar, em deien ‘La gana dels ’40 teníeu que haver conegut!!!!’(Cami Serret), “’Qui li ha fet el nas, que la tingui al braç’.

‘No facis el burro, que la palla va cara’.

La meva àvia, 1910(Lourdes Cera), “’Val més conèixer que fer conèixer’.

Dita de l’àvia Rita(Nuri Mataro), “La meva mare deia ‘No es pot estirar més el braç que la màniga’. Era del 1915” (Rosa Mirabet), “Se n’han dit tantes, que la majoria ens deien, però m’ha vingut a la memòria aquesta:

‘El tancarem a la caga i menja fins diumenge[1]’. Quan no  volies menjar alguna cosa que no agradava” (Pilar Daunis Colomer), “’Ai, Senyor! Quanta roba i tant poc sabó…, i tan neta que la volen!’.

L’àvia, 1910(Lourdes Cera), “’N’hi ha un pam de net!” (Carme Torres), Moltes…: ‘Per Nadal, cada ovella, al seu corral’, ‘Més val un veí a la porta que un germà a Mallorca’, ‘Tal faràs, tal trobaràs’, ‘Qui de jove menja sardina, de vell, es menja l’espina’, ‘De cara a la feina, la llengua a la merda”. Per escriure un llibre… Va néixer al 1902(Montserrat Ventura Romeral). Hem escrit “merda”, per a que es puga llegir la dita, encara que, en l’original, hi hagués escrit “m.”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 5 de març del 2022 i posteriorment ens plasmaren “Bon dia,

Idò, jo, curiosament, lo que em va quedar ben gravat va ser quan em vaig fer dona, que, mumareta, al cel sia, ho deia a ses veïnades. Les deia ‘Sa nina ha romput es cossiol’. Sincerament, no li trob què té a veure una cosa amb l’altra, per això m’ha quedat gravat aquesta frase. Bon dia” (Katy Morla Amer), a qui comentí “Bon dia, Katy,

En moltes cultures, el triangle invertit (V) simbolitzava la dona. En canvi, el triangle que mira cap amunt (ꓥ) representava l’home.

Com veiem, el cossiol és prou semblant al triangle invertit.

Una forta abraçada” i Catalina Lladó Martínez comenta “Katy Moria Amer. Això del cossiol,… també és del meu temps”; “Quan jo vaig començar a fer feina, les vacances escolars d’estiu, com botones d’un hotel a Cala Sant Vicenç, ma mare em deia… ‘Alerta, amb el mal francès[2]!!!!!’ Jo venia de Lluc i no vaig saber, fins molt tard, què era això del mal francès!!! Era l’any 1974 i jo tenia catorze anyets!!!!! Me’n record, d’aquesta anècdota, i, per això, ma mare no volgué que estudiara turisme, cosa que vaig fer més tard!!!!” (Emilio Emazabel Cerda), “A mi, em deia mumare, quan era petit: ‘Vos enviaré a menjar a les torres’. Això, quan no ens agradava gaire el dinar (érem sis germans)” (Xisco Bonnin). 

Comentaré que, per a mi, la bonesa no és una mena de debilitat que cal amagar o combatre (ni, per contra, traure-la a relluir per a fer-se l’interessant), sinó més bé una manera de desenvolupar molt la part bona de la vida i l’obertura, tan reflectides en els xiquets, els quals, simbòlicament, estan associats a la primavera, estació que, en el moment de plasmar aquestes paraules, ja ha començat. En eixe sentit, un dia em comentava Pere Riutort que ell estava obert a ajudar a qui ho necessitàs, però no, com ara, a qui fes ostentació del seu punt feble.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que decidiren prendre part en ambdós grups. En el cas del grup mallorquí, superaren els setanta comentaris. Igualment, la dels qui em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En aquest refrany, rima per la pronúncia de la paraula “diumenge” en el català oriental, amb una e neutra en lloc d’una e.

[2] Sífilis.

“Als desanimats, anima’ls” (Marta Teixidó Abril) , dones encoratjadores, bondadoses i molt obertes

 

Continuant amb comentaris en el grup “Frases fetes i dites en català”, relatius a frases, refranys, fets, dites, etc., que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’avies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i posteriorment ens escrigueren “La meva iaia deia una frase que, ara, em fa molta pena: ‘LA DONA S’ESTIRA COM LA GOMA’[1]. Sento pena per ella, que es va estirar tota la vida i mai ens vam adobar. Jo ara sé que la dona no s’estira, va fins on vol” (Llorens Eva), “Parlant d’estalvis, el que no pot ser és que ‘Tants com n’ha plogut, el vent n’eixuga’ o ‘Qui s’ho menja tot en una menjada, ho caga tot en una caguerada’. La meva iaia… ‘De tenir a no tenir, va el doble’” (Teresa Segui Lopez), “Una de les frases de la meva àvia: ‘On vols anar, bou, que no llauris?’(Maria Rosa Soto Paloma), “La frase que sempre deia la meva àvia, nascuda el 1889, era ‘Els cansats fan la feina’. A mi, em va costar molt d’entendre. També ‘A la taula i al llit, al primer crit’. També em deia ‘Parlaràs quan les gallines pixin’(Venus Ona), “La mare, del 1919: ‘No pateixis: fins la mort, s’arriba viu’(Carme Bigas Sala), “’Apotecaris i taverners, fan pous de diners’.

‘Déu dona faves a qui no té queixals’.

‘L’hoste és com el peix menut: al cap de tres dies, és put’.

‘Tres filles i una mare, quatre dimonis pel pare’.

Ara sona estrany dir aquestes dites, però abans les utilitzaven molt” (Helena Elena), “La meva àvia em deia ‘Fes bé i no facis[2] mal, que altre sermó no et cal’!!!” (Imma Rovira), “A mi, em deia ‘Feina feta, no fa estorb’(Mariana Huguet Paris), “De la mare: ‘Als desanimats, anima’ls!’.

De l’àvia materna: On s’és vist…!’

De l’àvia paterna: ‘Paciència, que és la mare de la ciència’ o ‘El que és barat, és car’ o “Fent i desfent, aprèn la gent’(Marta Teixidó Abril), “A casa, deien ‘No hi ha res que s’esperi tant com la feina’, ‘Fer combregar amb rodes de molí’(Carme Fabre), “Una frase que ma mare deia: ‘Qui s’ha fet el cogombre, que se’l tregui a l’ombra[3]” (Maria Blanch Ros), “Qui no creu els consells d’un pare, creu una pell de cabra” (Maties Cros), “Ma àvia deia ‘Val més ser graciós que caure en gràcia’(Maties Cros), “La meva àvia també, a l’alcohol, en deia ‘esperit de vi’. ‘Si eres llepafils (poc menjadors), sembles la senyora de Tous, que sols menjava pa amb anous’. El que volia aparençar riquesa: ‘De porc i de senyor, se n’ha de vindre de mena’.

‘Tal faràs, tal trobaràs’.

‘A la taula i al llit, al primer crit’,

‘El que canta a taula i xiula al llit no té el seny ben complit’.

Per les dones que sempre es queixen que tenen molta feina: ‘La que molt en té, poca en fa’.

‘Març marçot, que tira la vella al clot i a la jove, si pot’..

‘Sol de febrer, que mascara més que un paeller’.

‘Nena: no et fiïs mai de cap home que porti nas a la cara’.

‘Ves cantant i fent tabola, dos conills a la cassola’.

I això m’ho deien el dia que em costava molt d’acabar-me el menjar i, a l’acabar, em canta ‘En això, sembles la Marieta de l’ull viu, que tan aviat plora com riu’.

‘El que avui en té és perquè ahir ho va guardar’.

Per si et pot interessar, aquestes dites són de la part d’Urgell, de la Plana.

Ara també em ve aquesta de ‘Llops amb llops no es mosseguen’. Ho podrien col·locar als polítics.

‘Qui mai no fa mal, mal no pensà’

‘Per el que diràs, passaràs’(Merce Cebriá). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta expressió, en paraules de Llorens Eva, vol dir “que té capacitat per fer-ho tot, que arriba a tot arreu, per organitzar casa seva, els fills, el marit, tots els problemes que se li posin per davant. Tot passava per ella i ella ho resol tot. A costa d’ella mateixa, clar”.

[2] En l’original, “fagis”.

[3] Atenent a com figura en el text original, la pronúncia de “cogombre” fa rimar amb “ombra”.

“La meva àvia en deia un munt, de dites” (Maria Rosa Alcazar Rovira), dones com un llibre obert i obertes

 

Prosseguint amb els comentaris en el grup “Frases i dites en català”, sobre frases, refranys, fets, dites, etc. que, fins i tot, puguen haver estat relacionats amb l’empremta que hagen deixat àvies, o bé mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i més avant, escrigueren “La meva àvia va néixer al 1891 i deia ‘No m’interessen les xarroteries’ referint-se a que no volia saber crítiques, ni comentaris de la gent” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva àvia sabia una oració pel mal de queixal. Feia així:

‘Santa Apol·lònia,

Santa Apol·lònia,

em fa mal el queixal,

em fa mal el queixal.

Ara no me’n fa,

ara no me’n fa.

Doncs, si no et fa mal,

de què et queixes?’(Glòria Reverter), ’Déu nos guard d’un ‘Ja està fet’. Referint-se a quedar embarassada sense estar casada” (Maria Quintana Vito), “Déu té un bastó que pica i no fa remor” (Carme Pagès Vicens), “’De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!’, “Ajuda’t que ajudat seràs!’, ‘Déu dóna faves a qui no té queixals’. Les meves àvies són del segle XIX(M Teresa Hortoneda), “’Ser cul i merda’, ‘Qui menja sopes, se les pensa totes’, ‘Ets com el gos d’en Móra, que, de tot, s’enamora’, ‘Ara li fan el mànec’[1], “Val més el mall que l’enclusa’[2], ‘Anar enrere com els crancs’, ‘Val més grans a la cara que petits al ventre’, ‘Fer creixent el burro’, ‘Ser més tossut que una banya de marrà’, ‘Cap geperut es veu la seva gepa’, ‘Quan tu hi vas, jo ja en vinc’” (Montse Miralles Teixidó), ‘On no n’hi ha, no raja’, ‘Tant faràs, tant tindràs’” (Rosa Sabate Mas), “La meva àvia (1917) deia ‘Qui, de jove, no treballa, de vell, dorm a la palla’(Patricia Rebull Pallarés), “’La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos’, ‘De porc i de senyor, s’ha de venir de mena’, ‘Déu tanca una porta per obrir una finestra’” (Anna Maria Guirado Gelpi), “Jo el que recordo és l’esperit de vi (que, quan vaig començar a treballar a Barcelona, m’ho vaig sentir a dit[3] tot). ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’. ‘Tancar el barri’ també ho deia. I, a mi, que era una mica llepafils, de petita, el dia que tocaven llenties, em deia ‘Què et penses, que ets la marquesa del pa torrat?’” (Eva Ral Aloma), “Una frase de ma mare: ‘Lo millor es té que quedar per dir’. Ma mare, si tornaves a casa una miqueta tard, de passejar amb les amigues, et deia ‘Portes les claus del Mercat o del Passeig?’ (Mercat i Passeig eren llocs on anàvem a xerrar la gent jove” (Maria Pilar Cabanes Borja), ’Dones més voltes que el 29’. Crec que era un tramvia’ (Maria Cristina Garcia Gonzalez), “Feina, fuig; mandra, no em deixis” (Eva Miquel Antonio), “La meva àvia era de 1909 i sempre deia ‘Feina, fuig; mandra, no em deixis’ i també ‘A la taula i al llit, al primer crit’ i s’empescava els contes, no els inventava. Ara me n’adono que moltes, les he anat oblidant i em sap molt de greu” (Teresa Ullod), “Qui canta, els seus mals espanta” (Ana Maria Osa Farre), “La meva padrina sempre deia ‘Els testos s’assemblen a les olles’(Mercè Gassó), “Qui va amb un coix, a l’any i mig, coix i mig” (Anna Canales), “La meva àvia deia ‘Uns tenen lleganyes i, altres, coses estranyes’ (Neus Paltré), “La pressa és parenta de la pobresa” (Carme Pagès Vicens), “La meva àvia, a qui jo m’escoltava molt, en deia un munt de dites. No acabaria…:

Qui no guarda quan té, no menja quan vol.

-De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

-Tal faràs, tal trobaràs.

I moltes de les dites que aquí es diuen” (Maria Rosa Alcazar Rovira), “Una que em deia l’àvia i que recordo molt: ‘Feina feta no té destorb’. I una altra àvia: ‘Els ulls no ploren tots el mateix dia’(Cristina Mauri Llao).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la dels qui m’encoratgen a prosseguir i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] Aquesta frase, irònicament, s’empra en referència a qui, per exemple, vol fer creure un fet o una situació que ben bé es sap que no són certs.

[2] Aquest refrany convida a fer una compra alternativa en lloc de triar, per exemple, respecte a una roba.

[3] Textualment.