Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que marquen la pauta, que trien, ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Castell”, el qual té a veure amb les marededeus trobades. “Diu la llegenda que la imatge de la Mare de Déu del Castell era venerada per la gent de Sant Llorenç de Montgai després que un pastor hagués trobat la imatge mentre pasturava el seu ramat. La va recollir del paratge on la trobà i va dur-la a casa per ensenyar-la, però tres cops que la va dur, tres cops que li va desaparèixer (…), fins que van decidir anar-la a buscar processionalment i entronitzar-la a l’església, que, des d’aquell moment, passà a anomenar-se ‘de la Mare de Déu del Castell’” (p. 145).

En vincle amb aquestes línies, direm que, en abril del 2023, accedírem a un post, en el grup “Dialectes”, plasmat per Pasqual Brock el 8 de setembre del 2021, en què es podia llegir “Les ‘marededéus trobades’ són una conversió d’antics cultes agraris al cristianisme i que, per això, prenen noms de llocs màgics femenins: fonts, arbres, coves, valls, evocacions de la ‘Mare Terra’”.

Prosseguint amb la narració, un poc després de l’esdeveniment, un senyor feudal es casà amb una dona que era molt més jove que ell i la noia “s’enamorà d’un jove del lloc, que feia les funcions de patge del senyor” (p. 146), fet que provocà l’enveja i la venjança del noble.

Per això, un dia, el senyor se n’anà de cacera, matà el patge i, en un passatge posterior, convida la xicota a carn del criat (sense dir-li-ho). I, quan li ho comentà, la jove “va anar a demanar ajut i clemència a la Mare de Déu a la capella del castell” (p. 146). Llavors, Nostra Senyora (amb el seu paper de mare) fa possible que la noia torne a veure viu el jove: “la dama (…) dirigí els seus passos vers la seva cambra però, en aquell moment, va trobar-se (…) el seu patge estimat, més eixerit i gallard que mai” (p. 146). I, com que Nostra Senyora no podia admetre la maldat i la bonesa per igual, “Alhora que el patge ressuscitava, el cavaller moria” (p. 146).

Una altra narració en què hi ha molts trets matriarcals i que podem llegir en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda del castell de Josa”. El castell “era immens, grandíssim, ple de soterranis que mai ningú no havia vist ni explorat, ni se sabia on s’acabaven. Eren plens de riqueses que els moros havien anat emmagatzemant amb les seves conquestes i pillatges” (p. 148). Així, apareixen sota terra i són molt grans i plens de riquesa (detalls que plasmen que la dona està ben considerada).

A més, tot seguit, captem “que estaven sota la vigilància de les bruixes (…) i del mateix diable” (p. 148), dues figures relacionades amb la dona, i que el dimoni hi havia posat dracs i serps per a guardar aquell tresor, és a dir, dones, ja que són dos animals que tenen a veure amb lo femení.

Fou, en aquell moment, quan els Pinós, senyors de la baronia de Bagà, es proposaren assolir el castell, ja que, qui es fes amb el tresor que hi havia, “esdevindria senyor de set castells” (p. 148). Cal dir que el cavaller ho feu “confiant amb l’ajut del seu patró sant Esteve” (p. 148), que el nom d’aquest sant significa “corona” i que la corona, per la seua forma redona, és un símbol matriarcal.

Finalment, el noble traspassa la porta del castell, hi accedeix, les bruixes i el dimoni fugen en veure la imatge de Sant Sebastià i, més avant, “El senyor (…) entrà a les estances, baixa als soterranis i es féu senyor de totes les riqueses com també d’un cofre d’or, argent i pedreria i que, en obrir-lo, veié que guardava l’escriptura que el nomenava senyor dels set castells veïns” (p. 148). O siga, que el noble ha hagut de recórrer a lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista (els soterranis i l’argent) i, a banda, al tresor (detall de recepció, el qual ell obri), per a ser propietari dels set castells. Cal indicar que, si bé l’or es podria relacionar amb lo masculí i l’argent amb lo femení, les pedres ho farien amb la terra i, així, predomina lo femení.

Adduirem que el 4 de gener del 2023, quan llisquí per primera vegada aquestes línies, plasmí en el llibre “accedir a lo femení i matriarcal és com trobar un tresor”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius a l’home, que premien l’agraïment i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El marquès de Camarasa i la Mare de Déu del Tallat”. El marquès de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua dona i, com que no tenien descendència, els seus béns restarien sense hereus. 

Un dia, “havent sentit noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge, que va creure oportú concedir-los un fill” (p. 144). Com veiem, recorren a la dona i és ella, qui, després d’escoltar-los, els fa un favor.

En agraïment, “feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 144). Així, copsem detalls matriarcalistes, com ara, el color argent (el qual té a veure amb lo fosc i amb lo femení) i l’ofrena (de la mateixa manera que, per exemple, en les cultures paganes, es lliurava part de la collita a qui els llauradors havien adoptat com a protector, detall que perviu, com ara, en la festa dels Sants de la Pedra).

A continuació, llegim “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent” (p. 144) i, quan feu l’any, compliren amb la promesa que havien fet a Nostra Senyora. Adduirem que, a més d’aquest esdeveniment, “a mitjan segle XVII, els marquesos de Camarasa continuaven fent donació” (p. 144) d’un quintar d’oli.

En la narració següent, “El bosc de Comiols”, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Diu la llegenda que el castell de Comiols s’havia aixecat enmig d’un dels boscos més grans i més espessos de Catalunya que es va tallar el darrer terç del segle XIX” (p. 145). A més, “La llegenda diu que el senyor de Comiols tenia una filla blanca com un lliri i la claror del sol l’emmorenia i l’enlletgia. Desitjós, el senyor, que la seva filla conservés la blancor de la cara, va acudir a una bruixa molt famosa d’Anya per tal de demanar-li consell i ajuda per solucionar semblant situació” (p. 145). Per consegüent, com en les cultures matriarcalistes, és la dona qui té la saviesa, qui la transmet i, en aquest cas, per a que un home puga assolir el seu objectiu. Adduirem que la dona és la part activa; ell, la dependent. Nogensmenys, ací, ell està ben tractat per la bruixa:

“La bruixa li féu pagar tres unces d’or i va donar-li quatre llavors que havia de sembrar al punt de mitjanit de Nadal, tot dient-li que, si ho feia així, sortiria al voltant del castell un bosc tan espès que hi hauria treballs per a poder-lo travessar i que, dintre del bosc, on quedaria el castell, no hi entraria ni un raig de sol a causa de l’espessor del brancatge” (p. 145). D’aquesta manera, captem la part contrària a l’ascetisme, a l’albor de la “religiositat” de lo políticament correcte, dels principis estatals o, per exemple, del misticisme.

Igualment, de nou, les bones relacions entre l’home (el noble) i la bruixa fan que prospere el propòsit del senyor. Això sí, després que ell seguesca les indicacions de la dona: “El senyor del castell ho féu així i, efectivament, va créixer un bosc (…) espès (…) i la filla del senyor va poder conservar-se blanca com un lliri” (p. 145). Una interpretació que admet aquesta narració és que la blancor de la filla estiga associada a la seua innocència, a ser una dona de cor net. I, així, enmig de lo que, primerament, podria semblar una foscor absoluta (tot el bosc ple d’arbres), resulta possible la bonesa de la jove.

Per tant, conviuen la claror i la foscor, si bé predomina lo femení i lo obscur, que no unit ni a l’obscurantisme que la Il·lustració (segles XVIII i XIX) vinculà amb els pobles no patriarcals, ni al que fou censurat pels dèspotes d’aquella època (i d’ara) sota l’excusa que la cultura (l’oficial i instructiva, la de les escoles i instituts, que no a partir de vivències, del llegat dels avantpassats i, àdhuc, de la cultura popular i ancestral) estava per a crear persones lliures… Això sí, lliures de lo que no fos acceptat pel poder polític i pels moviments industrials i, en el segle XXI, de lo que no vaja unit a lo científic, a lo tecnològic (com és el cas de la indústria armamentística) i, òbviament, a lo impulsat (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) en pro de lo patriarcal.

Tornant al relat, així fou com sorgí el bosc de Comiols.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Agraesc els comentaris que m’han fet hui Bartomeu Mestre i Sureda, Rosa Garcia i Clotet, Ricard Jové Hortoneda (1929), Jordi Salat, Montserrat Morera Perramon i un home molt coneixedor de la cultura colla, en relació amb el paper del germà de la mare en l’educació i en el dia rere dia dels fills, ja que hi ha cultures matriarcals (i no és el cas de la colla, ni de la catalana, però sí de la basca) en què aquest oncle fa el paper de pare, encara que no en siga el biològic.

Dones que salven l’home, en pro de la renovació, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “Aigua passada, verge enganyada”, el comte i l’escuder veuen que un cervatell, és a dir, un cérvol petit, s’endinsa “en les gelades aigües de l’estany, per creuar a l’altre costat” (p. 122) i, com que el comte s’hi dirigeix amb intenció de fer-ne un trofeu, el glaç cruix i, si bé es salva el cervatell, el noble demana protecció:

“-Verge Maria de Gerri, si em salvo, us faré un ric present, una generosa donació per al vostre monestir. Promesa de comte!

La Verge escoltà aquell prec (…) i va fer que el glaç no cedís més” (p. 122). Per tant, la dona salva l’home i és qui té la darrera paraula.

Afegirem que, com poguérem veure en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on consultàrem l’entrada “Cérvol, cérvola”, el cervatell està relacionat amb “la vida que es renova, a causa dels brots de les seves banyes, semblants a un arbre de la vida; en relació amb la claror, mitjancer entre el Cel i la Terra” i, per això, Nostra Senyora fa costat al cérvol xicotet.

Tot seguit, el comte i l’escuder tornen al castell, l’escuder demana al noble quina donació pensava fer a la Mare de Déu i el comte li respon que cap ni una, malgrat que el cavaller sabia que, com posa el relat, “ja ho deia el mateix proverbi: ‘A la Verge i als sants, el que els promets, els daràs’” (p. 123).

Un poc després, el comte perd la vista i ningú no podia guarir-li-la. Així que, “al final, va decidir d’enviar a buscar un d’aquells sants barons que feien vida de monjo” (p. 123) i, més avant, s’adreçà al seu escuder i li comentà:

“-Confio en tu, en Déu o en la Verge Maria de Gerri, perquè espero que sàpiga que jo, aquesta vegada, compliré la meva promesa.

L’escuder va preparar els cavalls i van emprendre el camí del monestir” (p. 123).

En aplegar-hi, el comte es posa sol als peus de la imatge de la Mare de Déu i, llavors, “la imatge prenia vida, allargava la mà i acariciava el cap del comte (…), que, en sentir com l’acaronaven, aixecà el cap de terra” (p. 124) i copsa que els seus ulls tornen a veure.

Com captem, la dona (ací, Nostra Senyora) salva l’home. Igualment, el relat va en línia amb el tret que, en les cultures matriarcalistes, s’aproven les accions de bon cor.

Finalment, el comte fa donació de la gran muntanya de Pentina i de terres.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les pedres precioses de Ceuró”. Adduirem que l’inici pot recordar-nos relats eròtics, quan es comenta que “Hi havia un lloc que, popularment, era conegut com ‘el safareig del rector’, situat en un racó del camí vers el Puitot. Era un lloc ideal per esbandir-hi la bugada i també s’aprofitava aquella aigua per a regar l’hort del rector” (p. 124). De fet, “esbandir”  vol dir “estendre” (detall que pot evocar la frase “haver-hi roba estesa”) i el fet d’entrar en l’hort significa tenir un home relació sexual amb una dona. A més, l’hort representa la vulva i apareix l’aigua, un tret vinculat amb lo femení.

Tot seguit, en línia amb lo matriarcal, llegim que “Deien els vells que aquell lloc mai no s’havia vist eixut d’aigua. Sempre era clara, transparent, nítida” (p. 124) i, així, com en moltes narracions, captem la dona com a font de vida i, a banda, associada amb accions fetes amb bon cor.

A continuació, s’indica que, “Precisament és, en aquest lloc, on la tradició ens diu que, si us hi acosteu en una nit clara d’hivern, hi podreu contemplar unes pedres precioses als seus fons” (p. 124). Per consegüent, així com el Nen Jesús naix enmig de la foscor i va unit a la llum, la dona també aporta esperança, fins i tot, en l’època de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, ben tractades, consistents i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell d’Escaló”. Així, el castell d’Escaló “tenia una mina que arribava fins a la Noguera Pallaresa, per on els assetjats sortien a pescar i a avituallar-se” (p. 119) i, per consegüent, veiem que la dona (la mina) és qui facilita la relació i que ho fa sota terra, un tret vinculat amb lo matriarcal. A més, hi ha un vincle entre la terra i l’aigua, dos símbols femenins.

A continuació, llegim que “Una filla del cap de les forces assetjadores s’enamorà del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare (…). El jove féu al pare de la noia un present de truites acabades de pescar” (p. 119). O siga, que la dona porta la iniciativa en lo eròtic i com a transmissora de noves. A banda, el xicot arrisca i el pare, “Per efecte del present, alçà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill d’Escaló” (p. 119). En altres paraules, la iniciativa de la dona ha permés que es salve el noi i, igualment, l’actitud del pare (quant a lo sexual) és oberta.

En eixe sentit, cal recordar que la truita, a més de ser un peix amb nom femení, en la cultura popular, per exemple, està vinculada amb les dones, com ho plasma que el terme “truita” signifique “Coit entre lesbianes” o, com ara, que “fer truites” vullga dir “Practicar el coit lesbià” com també “Ser lesbiana”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

Una rondalla de l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Aigua passada, verge enganyada”. Afegirem que, en aquest relat, el narrador es posa de part de la dona i, per tant, de Nostra Senyora. Un dia, quan trencava l’alba per l’horitzó, el comte de Pallars i el seu escuder anaven de cacera cap a l’estany, “quan els primers raigs de sol deixaven anar el seu bes més suau damunt les glaçades aigües” (p. 121). Per tant, de manera semblant al déu Sol en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en què el sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra), ací ho fa i, a més, amb dolçor, dos detalls que reflecteixen el matriarcalisme: la dona està ben tractada i és l’home (el sol, per mitjà dels raigs) qui baixa a la terra (lo femení). A banda, com resta reflectit, la dona està forta com el glaç, un tret matriarcalista.

En línia amb això, tot seguit, llegim que “El comte Borrell va començar a contar a l’escuder que aquell era el lloc que més s’estimava de totes les seves possessions, ja que la bellesa de tot l’entorn el convertia en un lloc únic. A més, d’aquell lloc, es contaven mil i una llegendes, de les quals en guardava un grat record en haver-les sentit contar de boca dels llenyataires, pastors i camperols que habitaven per l’entorn” (p. 121). Adduirem que, en molts casos, s’han narrat relats que tenen a veure amb indrets que, tradicionalment, se’ls ha considerat bells, un regal de la Mare Terra. 

A continuació, el comte comenta a l’escuder que “Em contaven que, un dia (…) havien sentit explicar els meus avis que, al fons d’aquest estany, hi ha una població colgada a tanta profunditat que no hi ha corda suficientment llarga per poder arribar al fons de les aigües” (p. 122) i, més avant, li afig que “També diuen i, amb tota certesa, que hi habiten unes serps tan llargues que (…) encara sobra pell, que, per cert, és d’una consistència única” (p. 122). En aquest passatge, captem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua, la serp, una pell forta (com moltes dones) i per a moltes utilitats (la dona com a proveïdora, amb un paper semblant al de la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es capta el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El dallaire”. Un pare que tenia tres filles, un dia, mentres dallava un prat, sentí un gegant que li digué que estava encantat per la sogra i que “li hauria de donar una filla per casar-s’hi” (p. 112).

A continuació, el pare ho conta a les filles i “la petita va contestar-li que ella faria el que fos pel seu pare” (p. 112), i, per tant, la filla estava disposada a salvar son pare i el gegant.

Un poc després, el pare i la xica van al camp i el gegant comenta a la jove que, amb ella, podria desencantar-se i, posteriorment, el gegant i la noia apleguen a un castell molt ben guarnit i amb moltes flors, ell li diu com cal que responga la xicota i ella li contesta que ho farà com li indica (p. 112). Així, la jove “Agafà el teler i es posà a brodar. (…) Quan la vella hagué marxat, el rei, que era aquell gegant encantat, se li va presentar i va dir-li:

-Gràcies a la teva valentia (…), he quedat desencantat. Que t’agrado ara?

-Molt -contestà la noia.

En aquell moment, (…) el rei va quedar desencantat per sempre” (p. 112). Com podem veure, la dona ha salvat l’home.

“Llavors, la noia va decidir d’anar a fer una visita a casa del seu pare i les seves germanes, que, quan la van veure tan ben arreglada (…) i casada amb aquell rei tan jove i bell, es van morir d’enveja” (p. 112). Com veiem, la dona (ací, la noia) està ben considerada.

Finalment, el pare de la jove “se’n va anar a viure amb la seva filla i el rei” (p. 113).

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i recopilada per Joan Bellmunt Figueras en la mateixa obra és “La donzella i el sarraí”. El senyor d’Àrreu tenia una filla garrida amb setze anys i molts nobles pensaven en ella com a dona dels seus fills.

Més avant, llegim que els sarraïns apleguen a terres catalanes i que un jove era qui comandava els musulmans. La noia, un dia que el veié, “se’n va agradar. I el mateix succeí al jove” (p. 114).

No obstant això, el pare de la xicota, en assabentar-se de l’opció de la noia, manà començar una torre i tancar-hi la filla, la qual, cada dia, de matí, era ben tractada per un seguit de serventes.

Però una nit, el jove “arribà a la cambra de la noia, la qual, en veure’l entrar (…) es llençà als seus braços.

La jove parella va fugir i van marxar lluny” (p. 115), cap a Àfrica (p. 115). I, així, copsem dones amb molta espenta, que fan camí i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones nobles, que eduquen de manera matriarcal, subministradores i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es capta el matriarcalisme és “Quan Agramunt era Acrimons”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Cap a l’any 714, quan Agramunt es deia Acrimons i els sarraïns tenien assetjada la vila, el senyor Pau (qui feia de cap d’Acrimons) era una “persona estimada per tots els seus vassalls” (p. 104). La seua dona feia poc que havia mort i “Havia infantat una nena més bonica que un sol” (p. 104), Petronella. Aleshores, el senyor Pau va decidir “salvar (…) un seguit de persones de la població, sobretot, dones i infants; per descomptat, que la seva filla Petronella també entrava en els seus plans de salvació” (p. 105).

Per consegüent, es posa de part de la dona i dels que podrien garantir la pervivència: els xiquets. I, a banda, ho fa de nit (un altre tret vinculat amb el matriarcalisme): “Aquella mateixa nit, (…) la comitiva de dones i infants, acompanyats per uns quants guerrers molt valerosos” (p. 105) feren via.

En acabant, els sarraïns passen la majoria dels d’Acrimons a tall d’espasa, però veuen la petita Petronella i, “abans de fer-li res, preferiren comunicar-ho al cabdill que tenien, el rei de Tremecen.

El rei, en veure-la, decidí quedar-se-la en adopció, per la seva gran boniquesa i dolç somriure” (p. 105), i, “agafant dos servidors fidels, els encomanà el rescat de la nena en alta mar i que (…) la duguessin a la seva residència d’Àfrica” (p. 105). I així ho fan. Per tant, copsem que la dona està ben considerada i ben tractada. 

Més avant, veiem que Petronella (qui adoptà el nom Delfina), que vivia entre els africans, fa via cap a terres catalanes i “es creuà, en el seu camí, un (…) jove cristià” (p. 106) i, com que venceren els cristians, porten la noia a territori cristià i la jove es torna cristiana per a poder-se casar amb el noi (p. 106).

A més, “la van portar al castell (…) perquè rebés la preparació adient” (p. 106) i una dona, Anna de Granyena, veu que “la noia procedia d’una noble família del país” (p. 106) i el cavaller tria casar-se amb ella.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El castell d’Aristot”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, en què es reflecteix el paper de la dona com a subministradora. Així, podem llegir que, durant la guerra de Successió, hi havia un túnel “que anava des de l’interior del castell fins als afores” (p. 108).

Un altre relat amb trets en línia amb lo matriarcal, en el mateix llibre, és “El senyor de la torre Cadell”, semblant a altres narracions. Una dona, després de tenir nou fills, “manà a un servent que anés a llençar-los al riu. Aquest (…), tot posant els nou infants dintre d’una cistella, (…) els portà a casa seva mentre encarregava a la seva esposa que els pugés el millor possible, talment fossin fills seus” (p. 110). I, així, no sols salven el futur, sinó que la dona serà qui educarà els fills.

En un passatge posterior, llegim que un dia que el senyor de la Torre havia eixit a passejar, “es topà amb els nois, els quals ja rondaven els dotze anys (…), tots iguals i eixerits, i s’hi acostà a parlar amb ells” (p. 110). 

Un poc després, la muller del servent, molt oberta i sincera, comenta al senyor que ella i el seu marit els havien criat. Llavors, el noble, com que copsa que la dona li parla amb el cor en la mà, aplega a un acord amb ella i, en acabant, porta els fills a casa i tot ells estan en la taula (p. 110).

En la narració següent, “El Quer Foradat”, també es reflecteix el matriarcalisme, com ara, quan veiem que “l’alcaid de la fortalesa va mostrar, des del cim de la muralla, unes truites fresques (…), les quals provenien de la cisterna del castell” (p. 111), i, per tant, copsem la dona com a subministradora, en aquest cas, per mitjà de la cisterna.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora recompensa la bonesa, l’estima per la Mare Terra i la generositat

General, , , , , , , , ,

Un relat arreplegat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, és “La filla del senyor d’Erill”. Així, “el senyor d’Erill tenia una filla bella com ningú més, a la qual li agradava de contemplar les coses més senzilles, com l’esclat de les flors en primavera, els cims nevats de les muntanyes, el blau del cel…, i era tan feliç així que no es preocupava de res més, la qual cosa també feia feliç al bon pare i senyor d’aquestes valls” (p. 102). Com veiem, aquest paràgraf, al principi de la narració, presenta una dona molt oberta a la natura, als petits detalls, a la bellesa, etc., i això és ben acollit pel pare, parent que, a més, permet que ella gaudesca de lo que la fa sentir-se part de la terra on viu i estimar-la. A banda, fruit de l’ensenyament que hauria fet el pare, la filla frueix de la vida.

No obstant això, a mida que ella creix (en edat i en garridesa), l’escuder de son pare pretén fer-se-la i, així, un dia demana a la jove “que accedís a les seves pretensions” (p. 103), ja que, si no, la mataria.

Com que la noia no hi cedeix, l’escuder li talla el cap i fuig “de la justícia que voldria imposar-li el pare de la noia i senyor d’aquestes terres.

Quan el senyor d’Erill tornà i va trobar la seva filla estimada en un bassal de sang, la seva primera exclamació fou adreçada a la Verge Maria. Era un clam de súplica i esperança” (p. 103). Per tant, l’home confia en Nostra Senyora (la dona salva l’home, com en les cultures matriarcals) i, a més, ho fa amb dos trets que enllacen amb l’esmentada cosmovisió: la dona com a auxiliadora (ell li envia una petició) i l’esperança de l’home, signes que, en conjunt, encaixen amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, és a dir, no limitar-se a pregar, ni a lo religiós adreçat cap al cel, sinó, en tot cas, cap a l’estima per la Terra com a mare i contribuir a un món millor (àdhuc, a petita escala).

Tot seguit, llegim que “tot fou en un instant: suplicar el senyor i la noia recobrar la vida. Fou el miracle més gran atribuït a la Mare de Déu” (p. 103). I, així, com es sol dir, popularment, la fe ha mogut muntanyes…: Nostra Senyora ha sigut generosa amb el noble.

Igualment, “La noia acudí tot seguit al santuari a donar gràcies a la Mare de Déu i a pregar pel seu assassí, el qual es posà frare i guardà una actitud de santedat durant la resta de la seva vida” (p. 103). Aquestes paraules ens evocaren el conte “El dragó del Patriarca”, recopilat per Josep Franco en l’obra “Llegendes valencianes”, en què la Mare de Déu ajuda un malfactor després que ell li haja promés que mai no tornarà a ser un mal fill.

Igualment, comentarem que hem trobat algunes narracions en què, en lloc de ser una dona qui passa per l’etapa de penediment i, posteriorment, ingressa com a monja (“Bagassa primerenca, beata tardana”, com diu un refrany),… ho fa un home (en el relat que ací tractem, es fa frare). Per consegüent, captem aquest tret matriarcalista i significatiu: la bondat sol estar més bé associada a la dona.

Finalment, veiem que, “Mentre, el pare de la noia fou generós en béns i prebendes al santuari” (p. 103). I, per consegüent, la dona veu recompensada la seua ajuda i està ben considerada: han guanyat les dues bandes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a detall relacionat amb la dita “Bagassa primerenca, beata tardana”, direm que ja figura en l’obra “Encisam de totes herbes” (de 1891), de Joaquín Martí Gadea.

Igualment, en Alaquàs (l’Horta de València), com algunes vegades m’ha comentat ma mare (1943) i més dones del mateix poble, hi havia un centre on anaven dones que, en la seua jovenesa, havien treballat de prostitutes: el que portaven les monges “Oblates”, les mateixes que crearen l’escola privada “Colegio Venerable Madre Oviedo”.

Dones acollidores, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “El pinar del Met”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”. Un dia, un bandoler que nomia en Met, s’arribà fins a un petit poble, per tal de fer-se amb una jove, garrida i simpàtica , “d’un cor generós i bondadós” (p. 88). Un poc després, llegim que, un dia, un vagabund passa pel poble i ella “reptà la quitxalla i convidà el vagabund” (p. 88) a passar a la seua caseta.

El vagabund, que era un jove, no sols li ho agraeix, sinó que s’interessà per ella com a pastoreta. A banda, l’endemà, a punta de dia, diu a la noia que, per damunt de la bellesa que tenia ella, li destacava la seua bonhomia (p. 89). En anar-se’n el xicot, tant la jove com els seus pares en guardaren un bon record.

Més avant, llegim que, un dia, mentres que la jove (que era molt devota) pregava Nostra Senyora per a que ella tornàs a veure el jove vagabund (ja que la noia havia trobat que era molt devot i bona persona), el Met i els bandolers que l’acompanyaven la prenen: el Met volia casar-se amb la noia.

Igualment, veiem que el bandoler la visitava tot sovint i que li deia “que tenia molt d’or i que, si es volia casar amb ell, seria molt rica” (p. 89).

Però la xica, com que “el seu pensament era amb el bon i afable vagabund” (p. 89), li respon:

“-No estic sola, car tinc la Verge que em fa companyia i no em deixa” (p. 89). Com copsem, l’or (un metall associat a lo masculí) està vinculat amb l’home, com en altres narracions.

Igualment, captem que “Mentre ella així plorava, el seu prec era escoltat i, per un altre costat, arribava al petit poble una important comitiva de gent a cavall, encapçalada per un jove molt ben vestit” (p. 89), qui era el vagabund, el qual era el fill del rei.

A més, el vagabund, en aplegar al palau, havia comentat a son pare (el rei), “que volia tornar al petit poble, casar-se amb la noia i retornar a palau amb els pares d’ella, car eren plens de bondat.

El rei hi accedí” (p. 90). D’aquesta manera, es plasma que el monarca aprovava que el seu fill fos un home de bon cor, tret que podem empiular amb les cultures matriarcals.

El noi arriba a la casa on vivia la jove, el rep la mare, plorant, i, tot seguit, passem a un passatge en què el fill del rei i els qui l’acompanyaven es troben amb el Met (el bandoler) i els seus (p. 90).

Llavors, durant la comtessa, en què el jove dominava i en què la noia invocava la Mare de Déu, sentiren una veu dolça “baixada del cel, que deia:
-Met, per què ets així?

Davant aquesta veu, en Met caigué de genolls, es lliurà, ell i els seus homes, i la noia no sofrí cap mal” (p. 90). Per consegüent, la dona salva l’home: per una banda, Nostra Senyora ho fa al fill del rei, als qui li feien costat i a la noia i, igualment, ha sigut possible per mitjà de la jove. Per tant, es reflecteix el matriarcalisme.

Passaren els anys i en Met va complir el seu castic amb la justícia. A més, “La noia es casà amb el fill del rei, els seus pares anaren a viure amb ella, donant gràcies constants a la Verge, sense haver perdut ni un moment la seva devoció” (p. 91).

Finalment, la xica “Va intercedir per en Met i els seus homes, fent que aviat poguessin recobrar la llibertat i el seu compte amb la justícia restés saldat” (p. 91). Afegirem que, mentres que la noia i el fill del rei “vivien a palau” (p. 91), el bandoler en Met “retornava a aquests paratges de Tarrés, per a fer vida eremítica” (p. 91), tret amb què copsem que, en el matriarcalisme, es recompensa la bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i ben considerades i fonts que atorgen vida

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets vinculats amb el matriarcalisme i amb lo femení, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, és “El miracle de Joana la mora”. Primerament, apareix el tema de la transmissió cultural per mitjà dels ancians, en aquest cas, d’un avi, qui comenta a un net de pocs anys:

“-Quan jo era com tu i, com els més menuts, ja el meu avi m’ho explicava. Eren temps de sarraïns, ens havien envaït i arreu s’estava lluitant per tal de fer-los fora. Les nostres terres garriguenques ja havien suportat l’embat dels àrabs i de la reconquesta per part de les tropes cristianes, però no de tot arreu s’havien fet fora els musulmans, en quedaven a molts llocs i, un d’aquests llocs, era València” (p. 77). Afegiré que, més d’una vegada, he considerat que, darrere de les paraules referents a musulmans (en més d’un cas, presentats com sarraïns), hi ha la possibilitat de fer al·lusió als castellans i a l’entrada en les poblacions catalanoparlants. De fet, si canviàssem lleugerament el vocabulari del text, podríem captar que s’hi ajusta com també el sentit de germanor amb terres catalanoparlants de fora de Catalunya. 

Més avant, el padrí li addueix que u dels nobles que, cap a l’any mil cent i escaig, donava ajut a Ermengol VII d’Urgell en aquella contesa per terres valencianes, fou Ramon Boixareu. Ramon “vencé el cabdill moro i féu presonera la seva jove i formosa filla” (p. 77), però ell mor.

Tot seguit, en el soterrar de Ramon Boixareu, hi acudeix la seua filla i la vídua (qui tenia un fill). “El noi i la noia es feren grans, com si de veritat haguessin estat germans, tanta era l’estimació que l’un per l’altra es tenien” (p. 77). Direm que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, ens hem trobat amb famílies que acolliren òrfens i que convisqueren amb els fills de la casa com si fossen germans de tota la vida.

A continuació, i, amb paraules que reflecteixen el matriarcalisme, veiem que “El noi li digué si no li agradaria fer-se cristiana. La noia contestà que li agradaria que li parlés més d’aquesta religió” (p. 77). És a dir, que el jove (àdhuc, amb la seua condició de cristià i de fill de vencedors, no imposa a la jove) i, més encara, aquesta actitud fa que la xica participe de manera creativa (oberta a saber més sobre la religió cristiana). Unes línies que empiulen amb l’educació matriarcal, en aquest cas, de cristià (català) a musulmà (ací, a més, dona de fora de Catalunya), i amb l’esperit d’acollida.

La jove abraça el cristianisme, es celebra el bateig i es fan moltes festes. Ara bé, en u d’aquests actes, al noi, “se li desbocà el cavall. Ella, en veure-ho, agafà el seu cavall negre, més ràpid que el vent, i sortí al seu darrere per tal de salvar-lo” (p. 77). Per consegüent, ella tria un cavall que plasma el color negre (vinculat amb lo matriarcal com també ho fan la foscor i la nit) i no, com ara, ni el més clar, ni u de color blanc.

Nogensmenys, un poc després, la jove cau a terra i és ara quan ell “saltà a socórrer la que l’havia salvat a ell” (p.  78). I, així, en aquest relat, fins i tot, textualment, es diu que la dona ha salvat l’home. Ara bé, com que ella havia restat cega, la noia, ara cristiana, respon al xicot:

“-Que es faci la voluntat d’aquell de qui he abraçat la fe -contestà ella-. La meva gran satisfacció és haver pogut salvar-te a tu” (p. 78), detall que va en línia amb l’altruisme. Igualment, com que ella està esperançada… i ell, bonhomiós, el jove li comenta:

“-Anem, anem fins a la font que brolla, a rentar-te les ferides i treure’t la pols, car n’estàs tota plena. Agafeu-la, ajudeu-me, que la durem a la font a rentar-la” (p. 78). Ens trobem davant un tret matriarcal que, sovint, apareix en narracions en llengua catalana: la font, com a brollador de vida com també ho són la mare i la Mare Terra. Adduirem que la dona està ben tractada.

Immediatament, “Així ho feren en arribar a la font, i, (…) en rentar-la, l’aigua li retornà la vista. Aquella aigua tenia virtuts (…) per al guariment de la vista” (p. 78). En altres paraules, les bones accions són recompensades.

Finalment, es fa una festa i, a continuació, “es posaren a treballar per aixecar allí una ermita” (p. 78), troben una imatge en un clot (un altre tret matriarcal, femení, de recepció), la porten a l’ermita i, al capdavall, llegim que, “encara avui podeu veure l’ermita, al costat de la qual brolla l’aigua que, podeu ben creure, que guareix qualsevol mal de la vista” (p. 78). Per això, podem dir que, malgrat que la imatge ha anat a l’ermita, el narrador atorga més importància a lo femení, encara que figure al costat del santuari: guareix de la vista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hui hem accedit a aquest llibre sobre el matriarcalisme basc i hem trobat punts en comú amb el vinculat amb la llengua catalana: “Europa indígena matrilineal. Los vascos”de Mari Carmen Basterretxea i publicat per Cauac Editorial en el 2022.

Prou en línia, per l’estil, amb el llibret sobre l’àvia Damiana, de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud).

El recomanem per l’estil, senzill, i per la sinceritat i per la bonesa de l’autora.

 

 

Els catalans, la terra ben considerada i dones líders i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’espia i la caixa”. Per exemple, quan podem llegir que, durant la guerra dels Segadors (a mitjan segle XVIII), “La filla de l’hostal d’en Vives es deia Rosalia. Era eixerida i tenia força traça per mantenir a ratlla els francesos que freqüentaven l’hostal, sempre anhelosos de joc, de xerinola i d’amor” (p. 69), això és, de jugar, de gresca i d’amor. I, com que ella era qui comandava, “la Rosalia no permetia que baixés el seu pare al celler, sinó que hi baixava ella” (p. 69). Aquestes línies reflecteixen que, en la casa, primerament, manava la dona (en aquest cas, la mare i, després, la filla, en lloc de passar-ho de la mare al pare): matrilinealitat. 

Més avant, veiem que la jove tenia amagat un amic en un celler de l’hostal, per qui sentia amor: Pere Sementé. Uns dies després, Pere Sementé considera que podrien descobrir-lo, però Rosalia li comenta que ella ho té organitzat i previst: “Aquesta nit, no, demà, que no hi haurà tanta gent. Quan tothom dormirà, jo baixaré i convidaré a beure la guàrdia del portal, hi haurà manera de fer-te fugir. No?

-Què et proposes?

-Un cop siguis fora i, en arribar al tombant, saltes el corral (…), allí et vindran a buscar en Benet i en Rosselló. Ells tenen tant d’interès a salvar-te la vida com jo. Tot el dia d’avui, que preparen la teva fugida. Només caldrà que facis allò que et diran” (p. 70).

Com veiem, la dona és l’organitzadora, ella marca les directrius a l’home, fa de cap de colla del grup inicial (integrat pels dos hòmens de la seua confiança i col·laboradors, de fora de l’hostal, i per ella) i, al capdavall, també de Pere Sementé. A banda, la dona salva l’home.

Tot seguit, l’home li ho aprova i, per consegüent, es fa lo que ella dicta:

“-Molt bé, Rosalia. T’estic molt agraït. A més, m’agrades força” (p. 70). És a dir, que, àdhuc, en una colla formada per tres hòmens i una dona, és ella qui n’exerceix de cap, qui decideix, qui té la darrera paraula.

En una altra rondalla, ambientada en la guerra de successió (en el primer quart del segle XVIII), “La pell del bou”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de la cultura popular”,  captem el matriarcalisme des de molt prompte. Així, apareixen paraules sobre hòmens i dones “que encara romanien vivint en aquesta feréstega terra” (p. 72), això és, en una terra que no es podia dominar per part de lo que, més avant, escriu “els exèrcits invasors” (p. 73). Hi ha unes paraules que empiulen amb lo matriarcal i amb el caràcter obert, receptiu i pacífic del Poble català: “vivíem en pau i amor dintre de la família, res no volíem perquè aquesta maleïda guerra ens vingués a contorbar i destruir” (p. 73).

Un poc després, es reflecteix el tema del pactisme: “ens podríem aplegar tots a casa meva i parlar de què podem fer (…).

–D’acord, parlem-ne entre tots i trobem-hi una solució” (p. 73).

Al capdavall, consideren que, a més de salvar les vides, si és possible, cal salvar els béns, motiu pel qual “reuniren tots llurs béns monetaris, principalment, les monedes d’or i les posaren dintre de la pell d’un bou i anaren, després, aquella mateixa nit, a enterrar-la en un lloc apartat, que només ells sabien” (p. 74). Per tant, no sols confien en la terra (depositen en ella l’esperança en el futur, de la mateixa manera que el llaurador ho fa, en hivern, quan hi colga la llavor del forment), sinó que, igualment, la fiquen dins d’una pell (part del cos que té a veure amb la protecció, encara que, ací, no vaja associada a una vaca, però sí amb un bou soterrat, el qual, així, també es vincula amb lo terrenal). 

Afegirem que el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 25 de març del 2023, captàrem que l’esperança, en les cultures matriarcals, no es dirigeix cap a lo celestial, sinó cap a lo real, com qui toca els peus en terra, i que això enllaçava amb el relat.

Finalment, podem llegir que, aquella gent que havia soterrat la pell, morí, però que el llegat perdurà i, de fet, quan els més jóvens tornaren al poble, “decidiren fer-ne un, de nou, un xic separat d’aquell. Fou, i és, el poble de la Floresta” (p. 74). I, així, els fills, d’alguna manera, acullen els pares en la memòria.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.