Un altre apartat que figura en la rondalla “La Blancaflor”, en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i en què es capta el matriarcalisme, és quan en Pere de la Màgica, en relació amb una oliverada, diu al jove en Joan: “Vull que l’arrabassis” (p. 145), que li treballe tot l’any i que li faça un regal. Ara bé, “El noi se’n va anar corrents a cercar la Blancaflor.

-(…) Haig d’arrencar aquella oliverada, arreglar la terra, fer-hi blat i el blat ha de granar, l’he de segar, l’he de batre, l’he de moldre… i pastar la farina i fer-ne una coca i portar-la (…) al teu pare, demà al matí!” (p. 145). Cal dir que això implicaria, en primer lloc, que en Joan arrancàs les arrels, desarrelar-lo de la terra, del passat,  de les persones velles, de lo matriarcalista i de lo maternal.

Això explica que, tot seguit, la dona (ací, la Blancaflor) li diga “Agafa una destral, esmicola’m tant com puguis i fica els meus trossos dins d’aquesta ampolla. Vas, després, al cap d’amunt de l’oliverada, la deixes anar rostos avall” (p. 145) i li garanteix que l’endemà podrà donar la coca al pare.

Per consegüent, 1) el jove accepta les directrius de la dona, l’aprofita (en el bon sentit de la paraula), la deposita en una botella, o siga, en un objecte de recepció (tret que enllaça amb lo matriarcal), i 2), ja en l’oliverar, deixarà anar avall l’ampolla, però no les oliveres i, per tant, les respectarà.

Afegirem que és ben conegut que hi ha oliveres que han viscut (o que tenen) més de mil anys i, a més, com podem llegir en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, quan posa l’entrada “Oliva, olivera”, “De mil·lenàries, que n’hi ha, hom creu que no mor mai, sempre hi broten plançons; hi ha oliveres tan velles com el món”.

Malgrat que en Joan es negava a esmicolar la dona, finalment, la Blancaflor aconsegueix que li aculla bé la seua proposta: “Demà tornaré a estar viva com avui! Viva i sencera, mentre tinguis compte d’esmicolar-me ben bé.

(…) Tant i tant li va pregar la noia, (…) que, al cap i a la fi, el noi es va decidir (…), li va deixar el dit petit sense esmicolar, (…) el va tirar dins de l’ampolla i, l’ampolla, rostos avall pel mig de l’oliverada” (p. 145). Per consegüent, perviu l’oliverar.

Més avant, el xicot copsa com “L’endemà, de bon matí, ja se li va presentar la Blancaflor, bona i eixerida (…), amb la coca” (p. 145) i ell la porta al pare, a qui li diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Arrencador, no; comandant, sí, l’amo” (p. 145). Comandant,… al servici de la dona (qui té la darrera paraula i molt oberta).

A continuació, el pare comenta a en Joan que li permetrà casar-se amb una de les seues filles, però que el noi ho farà amb qui ell agafe la mà. I…, al capdavall, pren la de la Blancaflor (perquè reconeix el detall del dit petit) i només accepta lo que li diu el pare i que s’ajuste a unes directrius que li ha donat la Blancaflor: si el pare permet que el noi puga veure la cara de la filla. I, com que el pare cedeix a la Blancaflor, en Joan fa lo que li ha indicat la dona i ho assoleix.

Un poc després, copsem uns quants trets matriarcalistes: la noia comenta a en Joan que, com que de nit (moment del dia vinculat amb lo femení i amb lo matriarcalista), els cauria una biga, que fessen via tots dos. I així ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.