Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones amb bona empatia, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:

-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.

 -Diga què vol que faça?

-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.

“-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).

Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.

Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), “La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització” (p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.

Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també  que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:

“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.

El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.

Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).

Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).

-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.

-Per petit que sia, Amet, feu per jo.

-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).

I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei i la dona valenta i molt oberta

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Ses tres filles des sastre”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, hi havia un sastre que tenia tres filles molt garrides i, quant al rei, era vidu i molt bell. Una de les filles diu que, si es casàs amb el monarca, li faria un vestit que cabria dins d’una nou; la segona, que cabria dins d’una avellana i, en canvi, la tercera diu que “tendria un nin i una nina amb un estel d’or as front.

El rei ho va saber i envià un criat a ca d’aquell sastre a dir-li que hi anassen a veure’l ell i ses tres filles” (pp. 219-220) i, així, copsem trets vinculats, àdhuc, amb l’arquetip del rei, prou present en moltes rondalles. En primer lloc, la necessitat de virilitat, això és, de tenir descendència, ja que, en molts casos, s’associava les bones collites al fet que el cap d’estat tingués fills, com, per exemple, comenta Álvaro Bonilla (Naxos) en el seu escrit “La esencia de la masculinidad 9: El arquetipo del rey” (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-9-el), el qual figura en el blog “La estrategia de la seducción”: “D’acord amb el text que hem tractat, els reis eren associats amb la fertilitat i amb la creació. Moltes cultures ancestrals creien que l’habilitat del rei per a procrear determinava el destí dels seus conreus. Si el rei era viril, fèrtil i tenia descendència nombrosa, hi hauria prosperitat en els canvis, en les sembres i en els conreus. L’arquetip del rei en l’home modern es vivencia en la seua capacitat creadora, (…) també s’orienta la creativitat en tots els camps, en el llegat i en l’emprenedoria”. Aquestes paraules són igualment vàlides per a la figura de la reina, de la mare, de la velleta, del pare democràtic, etc., també habituals en rondalles en llengua catalana anteriors a 1930.

El rei, com a monarca molt obert, se’n va a cal sastre i, a les filles, “els preguntà:

-Quina conversa teníeu tal hora?

Elles li digueren lo que havien dit i ell digué a sa darrera:

-Amb tu em vull casar.

Es casaren i, des cap d’un any, el rei es va haver d’embarcar perquè hi havia guerra, i sa seva dona va tenir un nin i una nina amb un estel as front” (p. 220).

D’aquesta manera, copsem la coincidència entre la tria de la jove que estava interessada per la fertilitat (la petita), el fet que ell se’n vaja als camps de batalla i, a més, amb espenta, i, al capdavall, que la dona (ara, reina) té dos fills i, per tant, no sols u.  Així, ha fructificat la reproducció i, de pas, la descendència estarà més garantida, detall que podem vincular amb les cultures matriarcalistes, les quals tendeixen molt més a centrar-se en fer les coses a llarg termini, pensant en generacions futures.

En aquest sentit, aquesta rondalla no és la típica en què un membre de la cort fa via cap a la batalla (i, per consegüent, no actua en línia amb el refrany “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), sinó d’un rei molt obert, com, en aquest relat, si més no, a burgesos (un sastre) i als jóvens,… i vigorós.

La rondalla, molt semblant a altres en què un matrimoni troba dos xiquets en una caixa (ací ho fa un moliner, p. 220), té un passatge en què una velleta diu al xiquet què haurà de fer i en què ell segueix les directrius de la dona (“Així ho va fer ell”, p. 221), qui, a banda, li diu “te n’has de dur la flor més mustia que hi haurà”, p. 221).

Adduirem que, vist des de la mentalitat matriarcalista, podríem relacionar aquesta flor amb no deixar caure les persones madures (en aquest passatge, representa una dona que ja ha passat la jovenesa i que no ha aplegat a la vellesa). Però, al capdavall, el germà resta dins un castell.

Aleshores, la velleta diu a la germana què haurà de fer, ella sí que segueix totes les seues órdens i, de pas, fins i tot, la xica li comenta que se’n va  “A cercar es meu germà, que se n’anà a dur es gorrionet de la veritat i no ha tornat.

-Jas! Vet aquí una vergueta: pega tres tocs a damunt una pedra que trobaràs davant es castell i es teu germà sortirà.

Així succeí i tots dos, plegats, se’n tornaren a ca seva amb es gorrionet de la veritat” (p. 221).

Captem, per consegüent, que la dona (l’anciana) salva l’home (el nin) mentres que ell accepta les indicacions femenines; que la jove salva el germà i que, finalment, la part masculina i la femenina van juntes i la xica porta la iniciativa. I, més encara, la flor mustia… es converteix en la mare del rei: la dona madura, però encara viva (p. 222), així com ho fa la primavera d’hivern (la tardor) respecte a les quatre estacions de l’any. Al meu coneixement, la maduresa inclou l’empatia i, per descomptat, l’atreviment.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i semblant a altres, fins i tot, de cultures matriarcalistes com la basca, és “Sa cadeneta”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un pare que tenia tres fills, Toni, Joan i Bernat, un poc abans de morir, els diu “com tenc poc, vos daré tot lo que tenc i, si ho sabeu aprofitar, vos serà molt. Quan seré mort i enterrat, vos n’anireu per aquell camí a passejar tots tres plegats i, quan haureu caminat molt, trobareu una cova” (p. 202) i cada germà, començant pel més gran, hi entraran. I, així, els fills passen a ser jóvens, s’acosten a lo femení, a la dona (ací, reflectida en la cova). A més, han de dir unes paraules, entrar en la cova i eixir-ne amb lo que hauran arreplegat.

Quan hi entra el petit, en Bernadet, es fa amb una bossa i diu als seus germans:

“-Però està plena de doblers. Voleu que els comptem?

Els comptaren i, com més els comptaven, més n’hi havia” (p. 202) i en Bernadet, el germà més jove, en veure que els germans estan enutjats, els diu “Això és sa bossa, que mai s’acaba. Ens partirem els doblers entre tots” (p. 202). Per tant, copsem que seguir les petjades dels pares (ací, del pare), genera una merescuda recompensa: no tornaran a ser pobres. A més, en línia amb el matriarcalisme, en lloc de restar tot, per exemple, en mans d’u, es fa un repartiment entre tots, es posa tot al servici de tots, com, àdhuc, veurem més avant. 

El segon, en veure el resultat del petit, vol veure quina és la seua sort i ix amb una cadeneta de la cova (p. 202) i diu “Cadena: torna’m allà on era!” (p. 202) “i sa cadena li tornà” (p. 203), o siga, la dona. Cal dir que la cadena (la qual, ací, podria simbolitzar la continuïtat) està feta de peces redones (les baules) i, per consegüent, podríem vincular-les amb lo femení. Com llegim en la tercera definició de “baula” en el DCVB, “Cada una de les anelles que formen una cadena”. Redó, cercle, anell, anella,… són paraules relacionades amb la dona.

El tercer fa una cosa semblant, però amb un corn, el qual podem empiular amb l’abundància i, de nou, amb la dona: ¿no és la dona, en les cultures matriarcalistes, qui aporta la vida, tot lo que cal per a viure, el menjar,… qui afavoreix la subsistència així com la terra (com a mare de tots), com ara, ho fa als llauradors i a les persones que la tracten bé? En aquest cas, del corn, sorgeixen soldats i, per indicació del germà gran, hi tornen.

Un poc després, “Quan va veure això, els digué es petit:

-Ja vos podeu aconhortar amb lo que teniu. Jo vos donaré un parell de doblers a cadascun i ens separem en aquests tres camins, i cada un prendrà per una banda i, es cap d’un any, ens tornarem a aplegar a veure com ens ha anat” (p. 203). Aquest passatge l’hem trobat també, com ara, en un relat que figura en el llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 53-55), d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr.

El més jove, en Bernadet, “se n’anà a un poble i allà s’enamorà de sa filla d’un comte” (p. 203), però ella, que té la darrera paraula, no el volgué. I ell, com que volia que l’acceptàs, es posà a menjar peres (p. 203) i “li sortí as cap una pua grossa. (…) tornà a trobar un figueral i es posà a menjar figues i, per cada figa que menjava, li queia una pua.

-Bé va -digué ell-. Això em servirà” (p. 203). Cal dir que u dels significats que té el mot “pera”, en el llenguatge eròtic i sexual, és “fer nosa” i que, en canvi, el terme “figa” té a veure amb la dona i, així, és la dona qui salva l’home. A més, la figa és un fruit dolç, tret vinculat amb el matriarcalisme.

Tot seguit, en Bernadet troba un pastor, li diu si volia baratar el vestit, i l’home, molt vell, li ho accepta. “Quan va estar vestit de pastor, cercà un paner, l’omplí de peres i se n’anà a passejar per davant cas comte”(p. 203). I, com en rondalles semblants, la filla del comte vol peres, en menja i, al capdavall, li ixen pues (p. 203).

El germà petit, eixerit, es vist de metge, se’n va a cal comte, i el comte li diu que si aconsegueix llevar les pues a la filla, es casaria amb ella. I, quan ho fa, “A ella, ja li agradava, però es comte volia que es casàs amb un home molt ric i molt poderós (…), que tenguésseu molt de poder i moltes tropes” (p. 204).

No obstant això, com que el germà petit, molt obert, se’n va als germans, els comenta el tema del casament i que necessitaria el corn i la cadeneta i els addueix (el dia de la trobada) que els ho tornaria, “Es seus germans li deixaren i ell se’n tornà a cas comte” (p. 204). Aleshores, com que cada cosa que li demana el comte, en Bernadet la fa possible i, a més, la filla vol casar-se amb el germà més jove, el comte accepta la decisió de la filla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones col·laboradores, que aplanen el camí i molt obertes

General, , ,

 

En la rondalla següent, “Sa rondalla des felistroncos”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, trobem un altre cas de col·laboració amb els pobres, recopilat de manera semblant en distints llocs de tot l’àmbit lingüístic i en línia amb el matriarcalisme: no deixar que ningú romanga pobre si és una persona bonhomiosa. “Això era un home que era molt pobre i tenia un germà molt ric. Un dia es determinà d’anar a veure es germà i sa dona li va dir:

-No hi vages que, tanmateix, no et darà res” (p. 199).

“Quan va haver caminat molt, trobà un home vell i li va dir a veure si li volia acompanyar. Aquell home digué que sí” (p. 199) i el vellet li comenta “si et demana què vols, diga-li, a s’anell, que du posat as dit. Ell el te donarà i t’anirà bé.

Així ho va fer ell i, quan tengué s’anell, el s’endugué i, més avall, li digué:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, treu dinar per nosaltres.

Dinaren i s’home vell, llavors, s’acomiadà d’ell. Més avall, trobà un gegant” (p. 199). Veiem que, després que el vell (qui podríem dir que fa el paper de mestre) copsa que l’home ha aprés què li cal fer, no torna a aparéixer en el relat: el missatge podria ser que el mestre i l’alumne, ara, estan en un nivell més semblant.

Tot seguit, l’home, com el gegant li diu que se’l menjarà, li respon que no i fa que l’anellet li traga “què menjar i beure” (p. 199). Com a agraïment, el gegant li demana si li vol baratar l’anell per un felistroncos. I el marit li qüestiona:

“-I quina habilitat tenen es felistroncos?

-En dir-los ‘pega’, peguen; i, en dir-los ‘mata’, maten.

-Sí -digué ell tot d’una” (p. 199) i, sense pensar-s’ho dues vegades, ordena que maten el gegant i, així, ell continua amb l’anell i amb els felistroncos. Aquest mot, “felistroncos”, que no figura en cap diccionari, com s’indica en una nota a peu de pàgina, pel context i per les semblances amb altres rondalles, es refereix a una mena de porra, de bastó. 

En acabant, el marit veu la geganta i ell dicta que l’anellet traga “què menjar per sa geganta” (p. 200), i llegim que ella li diu:

“-Que em vols baratar aquest anell amb aquesta bossa? (…) cada pic que l’obrin, cau una pesseta.

-Sí!” (p. 200).

I, sense ajornar-ho, indica que el felistroncos mate la geganta. I, per tant, ell, ara, a més, es fa amb la bossa.

Com veiem, no sols l’home (com també els altres personatges) fan barates i, per tant, comerç, sinó que ell, per mitjà de la dona (recordem que l’anell és un objecte redó i que lo circular té a veure amb lo femení i, ací, igualment, amb lo matriarcalista), aconsegueix fer camí i fer-se amb lo que, inicialment, no tenia previst.

L’endemà, l’home se’n va a un hostal i, després, a sa casa. Aleshores, comenta a la dona que ja no són pobres i, quan tracta de fer-li-ho veure, s’adona que, en l’hostal, li han robat la bossa: “Idò, s’hostalera la’m deu haver baratada.

Se’n va a s’hostal i digué a s’hostalera que li donàs sa bossa i ella li digué que no sabia res” (p. 200).

Llavors, ell ordena que el felistroncos pegue “a s’hostalera fins que haja tret sa bossa.

-No pegueu, no pegueu -digué ella-. Ja la trauré. I l’hi donà” (p. 200).

A continuació, el marit torna a casa i, ara sí, l’anellet li fa costat i els aporta “què menjar per sa dona i pes infants.

S’anellet els en va treure” (p. 200) i, a banda, ell dicta a l’anellet que “demà, de matí, tenga un palau com es del rei” (p. 201). Però el monarca, envejós, se’n va a cal matrimoni i, com que es posa molt encarat, la dona considera adient donar-li una gerra que li demana el rei, i…, eixerida, la muller “digué a s’anell:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, fes que no es puga aturar de pujar i davallar s’escala amb sa gerra as coll” (p. 201).

En uns passatges posteriors i semblants, intervenen els criats del rei, el monarca i la reina, fins i tot, al capdavall, intentant matar l’home (pròxim a un ase), però el marit ordena que se’n vagen a matar l’animalet. Aleshores, l’ase perviu i el rei, “quan va veure que no li podia fer res, el va deixar anar i ell visqué ric tota la vida” (p. 201).  Com hem pogut veure, l’anell (la dona), des del primer moment, fa costat al marit i és qui li atorga força i espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones que col·laboren, amb bona harmonia i molt obertes

General, , , , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i semblant a altres relats és “Es dos geperuts”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un sabater que, en ple estiu, no podia dormir-se en el llit, se’n va al terrat “i va veure un parell d’esbarts de bruixes que passaven volant per damunt es terrat i deien, fent com una cançoneta” (p. 181), els dies de la setmana, llevat del diumenge.

“I cada vespre feien sa mateixa cançoneta, però es geperut va reparar que no anomenaven mai es diumenge” (p. 181) i, un tercer dia, quan les torna a veure i a escoltar, els digué:

“-I diumenge, set!

-I té raó! – digué sa major de ses bruixes-. I té raó aquest home. Mirau, i nosaltres, que no anomenam es diumenge. Meem, meem, debaixau a aquest terrat i mirau qui és que ens ha fet aquest favor, a veure si nosaltres n’hi podem fer qualcun a ell.

-Oh! Ell és un geperut -digué una bruixa (…).

-Sí? -va dir sa major-. Idò, una pessigadeta perhom as gep i l’hi llevarem, i no serà geperut aquest pobre home.

(…) La bruixa major li pegà sa darrera i digué:

-Per art des nostre secret,

ara ets un home condret[1].

I es sabater ja no tengué gep” (p. 181). I, per consegüent, la dona salva l’home i, com podem veure, l’alliberen de la condició de pobre, de la llosa que portava damunt (el gep). Afegirem que aquesta mena de donar i rebre (en aquest cas, l’home facilita el nom del seté dia; elles li lleven el defecte físic) és típic en una quantitat interessant de relats.

L’endemà, tothom veia que el sabater ja no tenia gep i un amic, a més, li demana com se les havia enginyat. A banda, el sabater no manté el secret i, tot seguit, l’amic li qüestionà si li importaria “deixar-lo jeure un vespre as terrat, per veure si ses bruixes li llevarien es gep.

Aquell li digué que sí” (p. 182) i ell, el mateix vespre, hi va i copsa les bruixes. Però ara la bruixa major diu:

“-I diumenge, set!” (p. 182) i, com que l’amic volia dir alguna cosa, “cridà tot d’una:

-I dilluns, vuit!” (p. 182).

Aleshores, les bruixes interpreten que, com que elles ja canten “Dilluns, un”, l’amic no s’havia d’haver ficat en bucs. I, així, trien:

“-Idò, posau-li es gep que llevàrem a aquell d’ahir.

-Però ell ja en té un, de gep! -digué una bruixa que s’hi havia acostat de prop (…).

-Idò, posau-li s’altre, davant -digué sa bruixa major- i, així, no tendrà ganes de desbaratar-nos” (p. 182).

I, com a exemple, el matriarcalisme sí que acull la col·laboració, però no les intervencions fetes, com podem llegir en la rondalla, perquè, com ara, “Es geperut (…) volia dir qualque cosa” (p. 182). Un relat, per descomptat, en què es reflecteix l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, podem llegir el significat “Que no té defecte físic”.

Dones que marquen les directrius, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “L’amor de les tres taronges”, recollida a Mallorca i molt semblant a altres amb el mateix títol o molt similars. Començarem dient que, àdhuc, es copsa en l’actitud del rei cap al poble:  “A una ciutat, hi havia molta misèria i el rei va fer fer una crida dient que, per espai de tres dies, donaria un setrill d’oli i un saquet de farina a tots es pobres que hi anassen.

Hi anaren molts i, es vespre, quan tot s’oli i tota sa farina varen estar acabats, hi comparegué una velleta i demanà si li volien deixar omplir es setrill d’oli i es saquet de farina” (p. 163). I la velleta, malgrat que li deien que s’ho havien dut tot, respon:

“-Tira! Deixau-me mirar si encara en queda qualque mica.

-Idò, mirau-ho.

Sa velleta (…) encara pogué omplir es setrill (…) i també pogué omplir es saquet” (p.  163). Per tant, ens trobem amb un rei, no sols obert a tots, sinó que ho fa, fins i tot, als més pobres i, a banda, a les ancianes i que, detalls com aquest, plasmen que el matriarcalisme prefereix els monarques i les autoritats amb bona empatia amb el Poble.

Afegirem que aquest passatge pot recordar-nos el del repartiment dels pans i dels peixos, del Nou Testament: n’hi havia per a tots. Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada, quan és anciana i tot, i que, en aquest relat, a més, es fa lo que ella dicta.

Tot seguit, el fill del rei, que jugava amb una bolla d’or, la llença al setrill de l’anciana i el trenca. Aleshores, com en altres rondalles, ella li diu “Mal no estigues bo fins que hauràs trobat l’amor de les tres taronges” (p. 163).

El príncep s’entristeix i son pare, molt obert, li demana:

“-Què tens, Bernadet?

-Aquella vella em digué que no estaria bo fins que hagués trobat l’amor de les tres taronges i ara no tendré més remei que anar-lo a cercar.

-Idò, pots partir en voler.

Son pare volia que un parell de criats l’acompanyassen, però ell no volgué més que un cavall, un sac de doblers i dues espases, i partí a cercar l’amor de les tres taronges” (p. 164).

Per consegüent, captem una educació matriarcal per part del pare, qui, a més, dona moltes facilitats al fill (primerament, que puga fer via i, de pas, espavilar-se) i li obri la possibilitat de comptar amb servidors. Però el jove tria pel transport (el cavall), per recursos per a eixir al pas i per la generositat (els doblers) i per si calgués lluitar (les espases).

El jove Bernadet fa camí i aplega a una casa on és ben rebut per una dona:

“-Ai, fillet! Es meu home és un drac (…).

-Tirau! Deixau-me quedar, m’amagaré i es vostre home no em trobarà. Vós, en sa nit, li demanareu a on està l’amor de les tres taronges i demà, de matí, m’ho direu i jo vos pagaré bé.

La dona hi va consentir” (p. 164). I, per això, és ella qui té la darrera paraula, ja que, per a començar, podia no haver-lo admés en la casa. Copsem una mena de pactisme entre dues persones de bon cor, i que, primerament, ho farà la dona i, a continuació, el jove: ella pregunta al marit, ell li ho diu i la muller ho comenta al xicot. El xicot paga la dona (considera positiva la col·laboració de la muller del drac) i fa via.

Més avant, en passar a la tercera dona casada amb un gegant, Bernadet també li paga i camina cap al jardí de què ha parlat el gegant a la seua muller (p. 166). Com en moltes rondalles, el jardí és una part més dels símbols matriarcalistes, de la mateixa manera que l’hort o que el tros que cal llaurar. El jove entra en el jardí, troba el taronger, mata els dos lleons que hi eren, cull el ramell les tres taronges (p. 167), capta que ja està tot bo i “pes camí, li agafà set” (p. 167).

El xicot obri la primera taronja i n’ix una jove molt garrida, “la va posar damunt les anques del cavall” (p. 167) i abraça lo matriarcalista, però no troba cap font i mor la jove.

Amb la segona taronja, però de què surt una jove més guapa, passa un fet semblant.

I, al capdavall, “Camina caminaràs, trobà una font amb un lledoner just a devora, que ses branques arribaven fins as coll. Va beure aigua i encetà sa darrera taronja i, de dins, en sortí una al·lota guapíssima, que duia un vestit d’or i plata. (…) Va tenir set i en Bernadet li donà aigua de sa font i no es va morir” (p. 167).

En aquest darrer apartat, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: no sols la jove porta vestit de color or (que podria recordar el cel), sinó, igualment, de color argent (que va en línia amb la foscor, amb lo femení) i, a més, lo que inclina la balança cap a lo matriarcalista és la font (un detall relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona).

Molt prompte, apareix una mora que, aprofitant que és fada, tracta de fer malbé la jove garrida. I, com en altres rondalles, al final, veiem que en Bernadet, mentres que la mora, més persones i ell eren en el palau, veuen que hi ha un colomet volant (que és la jove guapa).  Igualment, com que el jardiner se’n va al jardí i, més avant, li lleva l’agulla que ella  tenia ficada en el cap, “tot d’una quedà convertida en aquella al·lota tan guapa” (p.  169). Al capdavall, el jove també se’n va al jardí, la coneix i es casa amb aquella tercera xicota de la rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, valentes i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra cançó eròtica en què, a més, es plasma el matriarcalisme i, en eixe sentit, l’espenta, la valentia i l’obertura de la dona, és el “Romanç de l’albercoquer”, el qual figura en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”. Primerament, direm que un romanç, en aquest cas, és una cançó en què es relata fets vinculats amb la vida d’una persona. Diu així:

“Tenia un senyoret,

allà, en l’horta,

p’a regal de sa casa,

un albercoquer

molt ple d’albercocs:

xicotets, madurets i, algun, gros.

Per por a una feta,

carregada portava l’escopeta,

molt ben preparada,

per si algú s’acostava,

buidar-li el cap.

 

Els amics que s’enteraren,

de força i manya,

un ninot p’a espantar-lo,

de roba i palla,

molt ben preparat,

va i li’l deixen en l’arbre, penjat,

p’a que es menejara

i el fulano[1], de lluny,

que el divisara.

 

El fulano, que el veu,

allarga el pas

i li diu:

-So tunante[2]i, ahí, ¿què fas?

Pillo, so gandul. Si no vols

que et forade el cul.

Pillo, deshonrat,

si no vols que et forade el cap.

 

¿Com has sabut l’hora

per a vindre a omplir-te la barjola,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb[3] gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret?

 

A l’instant, li dispara

i li pega un tir;

als seus peus,

li va caure

aquell pernil.

I ell, que se’l va vore,

al moment, se’n va amollar a córrer.

Quan arriba a casa,

sa muller li diu:

 

-Xico[4], què et passa?

Fas cara de groc!

-Acabe de fer una mort

en l’albercoquer:

el pillastre s’omplia el cendrer,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret.

 

Li diu a sa muller:

-Veges a on m’amagues:

prompte vindrà la ronda

i també l’alcalde

i se m’emporten nugat

a dormir en la presó, tancat.

Pensa [ sa] muller,

d’amagar-lo dins d’un gran femer.

Tan a dins estava,

de la calor del fem, s’ofegava.

Li destapa el cap

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara

i pernil no hi haguera

que s’ofegara.

 

Pensa sa muller

el que faria.

Pensa anar-se’n al poble

a vore què sentia

i, al no sentir res,

pensa anar-se’n [a ] l’albercoquer,

a vore aquella mort.

I entonces[5] repara…

que era un ninot!

 

Se’n va sa muller

dret al femer

i li diu, al seu home:

-Ix, femater[6]!

Que has fet gran hazanya[7].

Has mort un ninot de roba i palla

tot ple de sagnies[8].

I va anar de cursela[9]

quinze o vint dies”.

 

Com hem pogut veure, la dona, a més de valenta, és qui resol el tema i, a banda, parla sense embuts a l’home. Igualment, copsem que l’home va associat al ninot de palla, mentres que la muller ho fa amb la resolució (i realista) que veiem al final, quan conta al marit què és lo que realment ha fet ell.

Quant a lo lingüístic, comentarem que reduir la forma “per a” a “pa”, en lloc de fer-ho a “p’a”, al meu coneixement, és un exemple més de castellanització cultural, ja que el “pa” prové del  mot castellà “para”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El DCVB admet la forma “fulà”.

[2] La paraula castellana “tunante”, que no el mot “Sotunante”, com figura en l’original, significa “brètol”, “guilopo”.

[3] En l’original, “en”.

[4] Aquest forma, en lloc de “xic” o de “xicó”, s’utilitza molt en frases d’aquest tipus.

[5] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble ací, i sense influir en la rima, per “llavors”.

[6] En l’original, “femeter”, forma que el DCVB remet a “femater”.

[7] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble, per exemple, per “fita”.

[8] En l’original, figura el terme castellà “sangria”.

[9] Aquest mot sembla tèrbol, si més no, documentalment, i, com poguérem veure a finals d’octubre del 2022, podria significar “de caguetes”, “de cagueroles”. Sembla que figura, com ara, en obres del segle XIX i que podria estar vinculat amb “cursa”, com a sinònim de “correguda”. Afegirem que no apareix en el DCVB.

Persones molt generoses, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma molt el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà dels temes de la generositat, de l’hospitalitat i de l’acollida, és “El Sant Crist de l’Hospital”. Així, veiem un pobre que “ja havia provat de demanar caritat a d’altres portes i no li hi havien fet enlloc. A l’hospital, el van deixar entrar i li varen donar tot el menjar que necessitava. Li feren caritat sense demanar-li ni qui era, ni d’on venia, ni cap on anava. També li varen donar un llit per poder passar la nit” (p. 101). Aquests detalls encaixen amb la tendència a l’acollida i, per tant, de pas, a l’obertura als altres i a la realitat, en línia amb les cultures matriarcalistes.

De nou, es plasma quan, tot seguit, llegim que “L’endemà, al matí, (…). En lloc d’ell, hi havia, estirat al llit, un santcrist. (…) Van portar aquella imatge del Sant Crist a l’església, (…) perquè resulta que no n’hi tenien cap (semblava fet a posta). Al cap de pocs dies, ja era una imatge molt estimada per tota la ciutat” (p. 101). Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, no prima la devoció i que la visió de la religió és molt oberta. Afegiré que la primera vegada que escriguí aquestes línies, em recordà passatges del llibre “El Comú català”, de David Algarra Bascón, quan parla del paganisme entre una part molt important de la població, sobretot, de la rural i no mística, motiu pel qual podien no tenir cap Crist.

A banda, un poc després, captem el tema de “traure el sant”: “Quan, a Vic, feia falta pluja, perquè hi havia secada, es feien moltes pregàries i rogatives i sempre solia ploure. Però, una vegada, amb tot i això, no va ploure i van treure el Sant Crist de l’Hospital en processó cap a la Catedral. Quan tornava de la Catedral a l’Hospital, plovia molt” (p. 101). Per consegüent, el pas d’un espai més privat, religiós i que, àdhuc, podríem relacionar amb el cristianisme institucionalitzat (la Seu, en una ciutat), a un lloc públic i social (l’hospital), ha generat la pluja.

Una altra llegenda del llibre de la Plana de Vic i en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la seua preferència per la terra i per la realitat, és “Sant Francesc s’hi moria”, també recopilada per Xavier Roviró i Alemany. Així, veiem que, durant una visita que feu Sant Francesc d’Assís a Vic, “passà pel seu costat el pagès de la masia d’allí a prop, que li portava aigua del pou per beure” (p. 105). Per consegüent, no solament apareix la figura del pagès, sinó la del pou, que té molt a veure amb la dona com també ho fa l’aigua i la terra. A més, el relat addueix que “Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Al cap d’uns quants dies, es recuperà i el mateix sant va posar el nom de Poudevida a la casa del pagès, pel prodigi que l’aigua del pou havia realitzat” (p. 105).

Per això, podem dir, sense embuts, que la rondalla plasma que la dona (l’aigua) salva l’home, que el pou proporciona vida i que, a banda, ho fa així com la mare a un fill mitjançant el naixement. I, més encara: el sant tria relacionar la casa del pagès i, així, simbòlicament, la terra, amb un “Poudevida”. O siga, que lo terrenal atorga existència a les persones i, de rebot, permet que puguen fer vida, fer camí i toquen els peus en terra: l’aigua ix del subterrani cap a la gent. No debades, tant la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i la cultura catalana consideren (i, en eixa línia, escrigué el valencià Joaquín Martí Gadea en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908), que les persones són terra, mentres viuen, són terra que camina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, bonhomioses, amb fe i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme, és “El pont de Torroella”, molt semblant a altres relats en llengua catalana. Així, un home, moltes vegades havia de passar un pont, “per anar a treballar als camps” (p. 41), però, en més d’una ocasió, no es podia travessar el riu. Llavors, un dia, “Sense pensar-s’ho massa, va dir:

-Tant de bo que hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!” (p. 41).

Quan tornava a casa, veié un home vestit de negre, el diable, qui li prometé que, abans que cantàs el gall, ja estaria fet i que “El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés per sobre el pont havia d’anar amb ell” (p. 41) com també veiem en altres narracions.

A més, “Va anar a casa amb la dona i li ho explicà tot. La dona li va dir que no patís, que ja ho arreglaria ella” (p. 41) i, quan ja havia cantat el gall, “la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar[1] la cua. El gat va sortir corrent i travessà el pont més ràpid que el vent” (pp. 41-42). I, immediatament, “va desaparèixer el dimoni gros i tots els petits” (p. 42). Per tant, la dona, més arriscada i amb molta espenta, salva l’home. Com a anècdota, diré que la meua àvia materna (1910), així com les àvies de ma mare, ho era més que el marit.

Hi ha una altra rondalla, en la mateixa obra sobre la Plana de Vic, amb passatges semblants pel paper que fa la dona: “Les nou veritats”. Un matrimoni pobre tenien huit filles que es feien grandetes i, el marit, “un dia va sortir al bosc a veure què trobava” (p. 48) i veu nou porcs i un home vestit de negre (p. 48). Al moment, el marit aplega a un acord amb aquell home (que era el dimoni), qui li diu: “Jo li faré nou preguntes i m’ha de dir nou veritats.

-Doncs, ja està fet! Si, sí, ja està fet!” (p. 49) i apleguen a un acord.
Més avant, llegim que passaven els dies i la dona i les filles ho van veure i li demanaven què li passava (com en altres rondalles) i, després de contar-ho ell, “Al cap i a la fi, la seva dona li va dir:

-Digues què et passa i potser et podré ajudar!” (p. 49).

A continuació, l’home li ho comenta i, aquella nit, un pobre s’acosta a la casa i pregunta al marit si el podia acollir eixa nit i, un poc després, amolla què havia de respondre el marit. “El pobre home li va dir:

-Marededéu, això us ho puc solucionar jo! (…) Em doneu acollida i deixeu-ho a les meues mans. Ja sortiré jo a la finestra.

(…) Quan van ser les dotze de la nit, truquen a la finestra, l’obre i l’altre” (p. 50) comença a preguntar-li veritats:

“-Digues-me’n una!

-El sol és més resplendent que la lluna.

-Digues-me’n dues!

-Qui té ulls en una testa, pot mirar per una finestra” (p. 50) i, així, successivament, fins que, quan li demana per la que feia nou, li respon:

“-Ah Pere, Pere, ja m’ho pensava que eres tu aquí al darrere.

El dimoni va marxar. Era Sant Pere, es veu que la dona havia demanat la seva ajuda; hi tenia molta fe” (p. 51).

I, així, com en moltes rondalles i com en molts fets de la vida real, la dona salva l’home (en aquest cas, ella ho fa per mitjà de la fe en Sant Pere, la qual ha remogut muntanyes).

Afegirem que, en ambdós relats, hi ha implícit el refrany “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula”, com en un fet que jo havia oït en altres ocasions i que em comentà ma mare, per telèfon, el 17 d’octubre del 2022. Son pare (nascut en 1906) tenia “Una vinya, el millor tros de la zona. L’assumpte és que mon pare no la volia vendre” i posà una quantitat molt alta a un comprador que se li presentà. Aleshores, aquell li contestà: “Bé: demà faig l’escriptura”. I així es feu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tallar la punta, en aquest cas, de la cua del gat.

La dona marca el compàs, fa costat i actua molt oberta

General, , , ,

 

Una narració en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que, a més, és semblant a unes altres que hem trobat, és “La Malvasia de Sitges”, recopilada per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”. Així, comença dient que el jove Jofre, “Fugint de la llar paterna, on els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, gens ni mica s’avenien (…) i ganes de seguir terres, de les Costes de Garraf, el viarany, emprenent-ne en el lloc que es diu el Pas de les Escales, que estava del Mas molt poc apartat, feia via envers llevant un jovencell que tindria uns divuit o dinou anys amb menys diners que una rata i amb més esperit que un brau” (p. 105). Per tant, com en moltes rondalles, copsem un jove amb molta espenta i que volia fer món.

El minyó, immediatament, se’n va cap al port amb intenció de participar en guerres que tenien lloc per Itàlia (p. 106) i, molt avançat el relat, tria embarcar-se cap a Sicília i, en acabant, cap a la Malvasia (pp. 116-117).

Aleshores, apareixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme: la terra, l’horta, el llaurador, la simpatia per la terra, la mare, la cova… i podem llegir que, “Llavors, se’n recordà (puix poc ho feu fins llavors), dels pares que va deixar entremig d’aquelles roques i de les feines del camp, que tan i tan enutjoses li semblaven quan volgué deixar-los per córrer el món.

I, revivant-se en son pit afectes que mai s’esborren, de reveure pàtria i llar (…), i els pins, enmig dels coscons, romanins i farigoles.

I Déu el degué escoltar, puix que, a poc a poc, recuperà les forces (…) [,] sortí del monestir un monjo, donant-li, alhora, amb la paraula, conhort, i, amb el braç, ajuda i força” (pp. 117-118).

En un passatge posterior, veiem que el jove Jofre s’embarca cap a Barcelona (p. 119) i, immediatament, l’home, “Cercant-ne la llar paterna i els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, (…) [li fan veure ] (…) el camí real de les Costes, de les Costes de Garraf, deixant allí, en les Escales, prop d’on s’aixeca el Mas on nasquera, va fent via” (p. 119) com també que, “Un xic abans d’arribar-ne al punt on s’aixeca el Mas, (…) el caminant s’agenolla” (p. 120) i, “Aprés[1], alçant-se, camina envers l’entrada del Mas i, veient que, de la porta arrambada al llindar, hi ha una jaieta que fila, (…) li crida:

-¡Mare!- i els braços alçats, corre, al punt que tan sols pot sostenir-la, puix en ells cau” (p. 121).

Llavors, la mare, qui donava per mort el fill, “no havent sabut mai res d’ell i a qui venia plorant, com a bona mare que era, malgrat de l’abandó en què un jorn, a ella i son pare, sent fill únic, els deixà” (p. 121), l’accepta. Com veiem, la primera persona amb qui es troba el fill i la primera a qui abraça, és sa mare, qui, com es pot llegir, era una bona mare.

Igualment, com a senyal de l’actitud solidària i del detall que la dona està ben tractada, a continuació, es plasma que Jofre copsa que son pare ja havia mort i que, a sa mare, “la misèria l’hauria treta del Mas, si u dels germans que tenia no s’hagués apiadat, conreant ses poques terres amb la cura més gran” (p. 121).

Finalment, Jofre comenta a sa mare les vivències de què havia aprés i, “desitjós sols d’emplear-se en el conreu d’aquells camps, en el restant de sa vida, de sa mareta al costat, per poder, amb son afecte” (p. 121) i, això sí, recordant, tots dos, el pare (p. 121). I, per tant, la dona, fins i tot, quan és gran i el fill torna a la casa maternal, és qui fa la tasca per a la muller i, de pas, li dona vida, de la mateixa manera que als camps, és a dir, que al futur. Cal afegir que, en el llenguatge eròtic i sexual, l’acte de llaurar vol dir relacionar-se un home amb una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Prop.