Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que manen (en rondalles eròtiques i tot), que pacten i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El fill del pescador”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, així com el jove havia partit cap a Tarragona com si es tractàs d’un príncep, en aplegar-hi, “se n’anà envers la casa de sos pares, mes ningú hi havia i, preguntant preguntant, els trobà en una casa que pareixia palau de fades, de tan bella i rica que era” (p. 114) i, així, els pares també havien canviat i en positiu.

Sa mare intenta abraçar-lo, ell li diu que no i, al capdavall, “la seva mare hagué gran desig de saber el secret del seu fill i no parà fins i a tant que li féu explicar tot lo que li havia esdevingut” (p. 114). Copsem, doncs, un passatge en què el fill torna a la casa dels pares i hi és ben acollit i un altre en què el jove reflecteix confiança cap a sa mare com també que es fa lo que vol la dona. I, com quan un fill passa a la condició de jove i les relacions es renoven i continuen entre ambdues bandes, “diu ella:

-Jo posaré en ta butxaca esca i pedra foguera i una candeleta i, d’aqueix modo, tu podràs saber qui s’hi fica en el teu llit” (p. 114). Com veiem, la mare acompanya el fill mitjançant la matèria seca (l’esca, que pot recordar-nos la tardor), la força (la pedra, l’estiu) i l’esperança (la llum de la candeleta, la primavera). Ens trobem davant d’una mare amb moltes vivències i amb fe en el demà (ací, simbolitzat pel jove).

“I, al cap de tres dies, el noi se’n torna al port i troba les tres naus amb veles negres i, ficant-se ell dins, prengueren vela per entre fortes onades” (p. 114). Per consegüent, la saviesa (el color negre, resultat de la suma de tots els colors) li fa de guia i serà lo que el portarà avant acompanyat de la seua tasca de capità.

Tot seguit, passem a un altre passatge eròtic: “I, en arribant al palau, féu com solia fer els altres dies i, tantost conegué que el qui era amb ell al llit ja dormia, pica la pedra amb l’esca i encengué la candela i veié una dama tan formosa, a son costat, dormida” (p. 114) i “li caigué una gota de cera al pit de la donzella, la qual va despertar-se de seguida” (p. 114). I, així, lo sexual apareix com el pit (vinculat amb la llet, amb la maternitat i amb l’esdevenidor), com una gota de cera (la flama de la jovenesa i de la vida), com el despertar…

Llavors, si bé ell ha fet que la jove reviscole, ara la donzella li diu que un gegant que s’acosta la té encantada en el castell i, despenjant-se del coll una vareta, li afig “Si pots amagar aquest bastonet, que ell no te’l vegi, et salvaràs i, si volguesses, també podries desencantar-me” (p. 115). Com podem veure, com en les cultures matriarcalistes passa molt sovint, la dona actua de manera que puguen beneficiar-se les dues bandes i que es mantinga la confiança entre ambdós i recepció a la realitat externa. La solidaritat també es plasma en aquestes línies.

“I diu ell:

-Senyora: no solament voldria, sinó que obligat hi sóc, encara que em costi la vida.

I li diu ella:

-Puix que així ho vols, que Déu t’ho pagui i, amb la sua ajuda, surtis amb bé de totes cuites de les quals et salvarà també aquesta vareta” (p. 115). Per tant, no sols la donzella encoratja el noi, sinó que li transmet la idea del refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”  i la de la dita “Primer és l’obligació que la devoció”. Afegirem que, entremig, apareix el símbol del pa (el sol, la joventut), del vi (com si fos una espasa rovellada, la maduresa) i de la serp (la dona). Igualment, la donzella li addueix: “I, puix que vols desencantar-me, vés-te’n al cim del pic més alt d’una muntanya que veuràs prop de la mar salada (…), al mateix temps que donaràs un bes a una donzella (…). I (…) te’n dono, amb aquesta vareta, la virtut que, tan bon punt digues ‘Déu i formiga’, et tornaràs formiga i, tan bon punt digues ‘Déu i colom’, te’n tornaràs colom i, tan bon punt digues ‘Déu i home’, seràs home” (p. 115). I ell, així ho farà. Com captem, primament tocarà terra i la laboriositat (la formiga), en acabant, l’espiritualitat, la visió de conjunt i la llibertat (l’au) i, finalment, farà de mitjancer entre el cel i la terra i serà el cap de la seua vida (l’home).

A continuació, el jove aplega a una casa on l’amo “li diu que sí, que havien menester pastor per guardar-ne ses ovelles.

I, al sendemà, al matí, li digueren que se n’anés a pasturar-les” (p. 115). I, per tant, el xicot fa el paper de líder, de cap de colla. A banda, ell se’n va cap al cim, encara que l’amo li ho hagués prohibit (la jovenesa, el lideratge i la fidelitat a la paraula de la donzella fan que ell prenga eixa decisió i que la porte a terme).

Al final del relat, veiem un passatge en línia amb el paper de la dona com a cap de colla i amb molta espenta. El xicot, després de convertir-se en formiga, en colom i en home, “quan vingué la nit, sentí altra volta rumor de passos i soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell, que va dreçar-se i crida a la donzella, que era una princesa, i li dóna el carboncle. I ella se’n va anar per uns grans soterranis i corredors cap a la cambra del gegant, que dormia, li calà el carboncle al mig del cap (…) i el palau va desencantar-se i ells dos se’n maridaren i en foren per sempre més feliços” (p. 116). Comentarem que l’acció de la donzella té lloc en zona de terra, en soterranis, com en moltes rondalles, detall en línia amb el matriarcalisme.

La primera interpretació d’aquest final, en plasmar-lo per escrit en l’estudi, fou que, en les parelles (i en els ambients) on les dones són ben tractades (i també els hòmens), ambdós són més feliços que quan una de les dues bandes intenta anul·lar l’altra. I més: en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 i catalanoparlants per segona generació o més, hi havia molta avinença i eren molt obertes.

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que segueixen les indicacions de bon cor, que salven i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El castell d’iràs i no hi veuràs”, en què un home molt pobre va cridar el dimoni i s’hi va vendre. Aleshores, aplega a un acord amb el diable: ell rebria molta riquesa i, a canvi, un any després, donaria al dimoni una de les seues tres filles (p. 102). L’home signa el pacte, ho comenta a cada una de les tres filles i, quan ho fa a la tercera, li afig que “és arribat el dia que va assenyar-ne per venir-la a cercar.

I diu la noia:

-Pare, ja hi aniré jo.

I, en sent a mitjanit, la noia baixa l’escala” (p. 103) i es fa el senyal de la creu.

L’endemà, al matí, el dimoni diu a l’home que ha de tallar la mà dreta de la filla petita. I ell ho fa.

En acabant, la jove es torna a fer el senyal de la creu i el diable exigeix al pare que talle la mà esquerra de la minyona. 

De nou, la noia fa el mateix senyal i el dimoni ordena al pare que talle el cap de la jove.

“Mes la noia no ho volgué (…). Camina que caminaràs, va arribar a una gruta a on va recollir-se” (p. 103) i per la qual passen els gossos del rei, i, “veient-la tan formosa, portaren el pa que van donar-li. L’endemà també van portar-l’hi i, així, cada dia, que no li faltava res” (p. 103). Per tant, copsem que la dona està ben tractada pels criats del rei i que la serveixen. Cal dir que la gruta és un tret relacionat amb lo matriarcal.

Un dia, el rei segueix els gossos, entra en la gruta, hi troba la noia “i va endur-se-la al seu palau” (p.  104) i, al capdavall, es casen.

Un poc després, veiem que “vingué una guerra i el príncep, ja rei, hagué d’anar-hi. I, quan hi fou, la reina n’infantà un bell noi i una noia i, incontinent, féu dur al rei la nova per un dels seus patges” (p. 104). Però, com en altres relats, una persona (ací, el dimoni) canvia el text dels missatges: en el primer cas, el rei comenta al patge: “digues a la reina que els crie bé” (p. 104). 

Més avant, passem a un apartat en què, des del palau, per fidelitat a la paraula del dimoni, fiquen el xiquet i la xiqueta en dos bagulets i els llancen a una bassa del molí. Llavors, un moliner els troba, els adopta i, posteriorment, un capellà, qui els va dir que, “si volien quedar-se amb ell, a la sua mort, els deixaria sa fortuna, a lo qual ells hi vingueren bé, per tal que qui els ho deia era un home de ciència i ells eren massa petits” (p. 104).

Ja jóvens, rics i garrits els dos germans, unes dones amb molta espenta cerquen una velleta, qui diu als xicons que els mancava “un arbre que tinga fulles de tots colors.

I diuen els nois:

-I, ¿a on el trobaríem?

-Anant al castell d’iràs i no hi veuràs” (p. 105).

Com en narracions semblants, el xic fa camí i, ací, es troba amb el rei Salomó, qui li comenta “Veuràs en el castell molts d’arbres, tots bonics i de tots colors. (…) Agafa una fulla solament d’un arbre molt sec i lleig que hi ha i emporta-te-la, planta-la en el teu hort i tindràs lo que desitges” (p. 105). I el noi ho aconsegueix. La secor i la lletjor podríem vincular-les amb la vellesa i, quant a l’acte de plantar, un simbolisme de la llavor que colga en la terra amb l’esperança d’un fruit en el demà i del nen que està obert al vell.

Aleshores, les dones del poble donen cent lliures més al xic i la velleta fa que se’n vaja a un estany on hi ha aigua de tots colors. Novament, el noi segueix la paraula del rei Salomó i n’ix fruitós.

Ara bé, en el tercer cas, el jove agafa un ocell de tots colors i resta encantat en el castell.

Llavors, la seua germana deslliurà d’anar a cercar-lo, es troba amb el rei Salomó, qui li diu “omple un got d’aigua d’un sot (…), frega els polsos al teu germà i el veuràs altra volta en vida” (p. 107). I la jove, que segueix les indicacions del rei, fa que es desencante el germà, agafen un ocell arrupit i lleig i se l’emporten, perquè l’au seria qui els diria quan calia actuar. Cal dir que, en aquest passatge, apareix un tret matriarcal: el sot (que evoca un recipient).

Quan ja són en el palau del rei, com que l’ocell no els diu res, ells no prenen el primer plat, però sí el segon. El monarca, molt obert, copsa que el pardal és ben parlat. Finalment, l’ocell diu al rei que eixos dos jóvens “eren els seus fills propis que va perdre quan era a la guerra i varen ésser recollits per un moliner (…).

El rei (…) abraçà als seus fills (…), manà treure en seguida a la reina” (p. 108) i accepta el pare (i les dues filles) dels dos germans… per a que visca en la cort. Veiem, per tant, dos jóvens molt oberts, una noia que salva el seu germà i, al capdavall, un rei molt obert a tots els súbdits.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que indiquen les pautes a seguir al nuvi, que guien i molt obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El castell del Sol”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove diu al comte “que el seu pare, primer la mataria abans que consentir-hi.

-No tingueu por, que en tinc prou, d’ardidesa -puix ell volia defensar-la.

Mes la noia li digué:

-No és així. Jo vos diré lo que heu de fer-ne. Entrau-vos dins el castell, en la porta del qual hi trobareu un lleó de guarda (…) i, quan siau davant el meu pare, demanau-me per esposa vostra. Ell vos dirà que no, si no féu un impossible. Llavors, veniu aquí, crideu ‘Rosaflorida’, que aquest és el meu nom, i jo vos donaré el mitjà per fer-lo” (p. 86). Aleshores, ell segueix, amb confiança en ella i en el futur, les indicacions de Rosaflorida.

Cal dir que, en aquest passatge, es reflecteix que, en lloc de l’ardidesa de l’home, en les cultures matriarcals, es prioritza la paraula de la dona, qui està més en relació amb la terra, de la mateixa manera que ho fan les arrels. Igualment, a ella, li diuen “Rosaflorida” i, per tant, es troba en la jovenesa.

A banda, el primer animal que troba el comte i que fa de guarda del castell,… és un lleó (el qual porta una corona, detall que, com lo circular, té a veure amb la dona), així com una dona ho faria de la casa (en el sentit simbòlic) i, fins i tot, del nen que porta dins abans de ser nounat i com si fos en una cova.

El comte se’n va anar, passa per un lloc estret, veu el lleó, “va arriscar-s’hi i, a dins, trobà el pare, a qui demanà per esposa a Rosaflorida. [El pare] va dir-li que no, si no li portava l’anell que feia molts anys havia perdut dins de la mar” (p. 86). Però, com que el pare de Rosaflorida no li’l dona, el comte se’n va a la jove i ella, amb molta espenta, li diu:

“-Bé n’eixiràs, si fas lo que et diga. Anem a la vora de la mar i allí em trinxes bé, ben trinxada” (p. 87). Passatges com aquest són prou comuns en relats populars en llengua catalana, en què l’home fa lo que li ordena la dona.

“El comte no ho volia fer, per lo molt que l’estimava. A la fi, tanta era la fe que hi tenia que, amb llàgrimes en els ulls, va trinxar-la” (p. 87) i li cau una goteta de sang. Aleshores, ell comença a adormir-se, i, quan la dona, per tercera vegada, li diu “Comte”, ell es desperta i li comenta:

“-Rosaflorida -i eixa surt i duia l’anell perdut.

Quan el pare el va veure, (…) hagué de complir-li la paraula i li digué que triàs de ses filles, mes, com ell ho fes amb la més petita (…), per ser la que més volia” (p. 87), el pare no li ho accepta, sinó que li comenta que, si de cas, que esculla una de les tres, però després que elles li ensenyen un dit. En aquest passatge, captem la importància de la paraula, de ser una persona de fiar i, com que es tracta de la màxima autoritat, podem vincular-la amb l’arquetip del rei i amb una de les seues missions com a cap del regne: la sinceritat.

Ara bé, el comte encerta en la tria i, com que el pare, de nou, tampoc no accepta el resultat (el noble es podria casar amb la filla petita) i volia matar-la, “agafaren un cavall molt magre, de l’estable, que molt corria, i en fugiren” (p. 87). Aleshores, la germana gran els acaça.

El comte, novament, demana ajuda a Rosaflorida, ella “llença sa pinta i la pinta es torna un bosc” (p. 88), de manera que la germana gran no els agafa. Tampoc no ho aconseguirà la germana mitjana, ni, finalment, el pare.

I, així, “fugiren fins a ésser a llunyes terres, a on s’emmaridaren i foren feliços per tots els anys de la sua vida” (p. 88), com a parella i d’acord amb les seues intencions: viure junts. En aquest cas, en un ambient amb bones relacions entre tots dos, encara que ella tinga la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones receptives a l’erotisme, a lo pagà i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, eròtica, és “El castell del Sol”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un comte molt jugador es troba amb u que li guanya la partida i li diu que haurà d’anar al castell del Sol (p. 84).

Emprén camí, hi arriba, és ben rebut per una dona en una casa de gegants (p. 84) i, com en altres passatges, entra el marit, diu que fa olor a carn (en aquest relat, cristiana, en lloc de la més habitual, humana). I la dona, al capdavall, diu al seu home que ella havia acollit un comte. Aleshores, el gegant comenta a la muller: “que vagi al palau de la mia germana, qui té tres filles que corren molta terra i allí l’hi diran” (p. 84). Com veiem, les filles estan en relació amb la terra.

“El comte es posà en camí i camina que camina fins que troba, vora nit, un palau” (p. 85). I, com captem, és rebut de nit, en ple moment femení (p. 85): “-Sóc un passatger que vinc de part del vostre germà a que em digau a on és el famós castell del Sol” (p. 85). De nou, entra un gegant i amb un passatge semblant, i, a banda, primerament, apareix la filla gran, a qui comenta la mare:

“-Ma filla: és el compte, que ve de part del meu germà, perquè li digam a on és el castell del Sol.

-Si és així, que vingui (…). Ma germana la mitjana, que corre cada dia seixanta llegües, vint més que jo, pot ser que ho sàpiga.

I arriba la mitjana.

(…) potser ho sàpiga la més petita, que camina vint llegües més que jo cada dia.

I arriba la petita, la qual, quan veu el comte, vol matar-lo, si no que la mare li diu:

-El meu germà l’envia per saber-ne a on és el castell del Sol.

I diu:

-Llavors, que vingui amb mi -i se l’emporta vuitanta llegües lluny, finides les quals li ensenya un castell molt  gran i formós i li diu:

-Entra cap a dins, vés-te’n al jardí a on t’amagaràs prop d’un estany, en el qual baixarà primer una noia que es banyarà en ell” (p. 85).

Com veiem, no sols la dona és qui salva l’home, qui li fa de mare (molt plasmat en el cas de la filla petita) sinó que, a més, la mare impedeix que una de les filles faça ús de la violència contra l’home, i, igualment, totes les dones (des de la mare, fins a les filles) porten lo que podríem dir saviesa.

A banda, en vincle amb la filla tercera (en una rondalla que no indica que el comte estiga casat, ni ho sembla al llarg del relat), podem copsar un pas de la infantesa (el joc en què prenia part el comte) a la jovenesa (la introducció de l’home en les relacions sexuals).

En eixe sentit, en el passatge immediat, llegim que la filla més jove li diu: “Tu no li diguis pas res, perquè, si no, fóres perdut. Quan ella serà fora, en baixarà una altra (a qui tampoc li diguis res), fins que en baixarà una tercera, a la qual preguntaràs pel castell del Sol, i ella t’ho dirà. 

El comte entra, se’n va cap al jardí i, en ell, prop l’estany, veu baixar una dona formosíssima, que va a banyar-se en ell” (p. 85). Jardí, estany, banyar-se en l’aigua, una dona que es banya…: lo matriarcal (ací, vinculat amb l’aigua), lo femení i l’erotisme es capten en aquest apartat del relat.

“Per fi, se’n va anar i en baixà una altra, encara més guapa, i també va banyar-se en l’aigua clara. Per fi, en baixà la tercera, que era una joia de formosor” (p. 86), i el comte, a més, veu que la més petita de les tres dones, “desfent-se de les sues robes, va ficar-se a l’aigua i mostrà tota la sua gentilesa” (p. 86). I, així, no sols l’aigua era neta, sinó que la dona mostra la seua… paganitat, que ella tenia a veure amb la pagesia.

Llavors, el noble li amagà la roba i, “quan la noia volgué vestir-se, trobant-se sense ella, mirà pertot arreu i, com veié el comte, li digué que li tornés la roba que li havia presa.

Mes el comte li diu:

-Vos la tornaré, si em dieu quin és el castell del Sol que cerco.

I la noia li diu:

-Donau-me tan sols un mocador i vos ho diré.

El comte l’hi dóna, ella l’agafa, l’estén damunt l’aigua i, amb el sol i la llum, s’hi emmiralla el castell a on estaven i la nina dins l’estany com es banyava, puix que aquell era el castell del Sol que tant temps feia que cercava” (p. 86).

Per consegüent, no solament hi ha una mena de pacte entre tots dos, molt oberts (l’home és receptiu a lo eròtic i, en cap moment, fa cap crítica de cap part del cos femení, ni de les decisions sexuals i eròtiques de la jove), sinó que ell respon amb simpatia (i sense posar condicions) a la proposta que li presenta la noia: donar-li un mocador. El mocador, a banda de fer el paper de mitjancer (ell el passa a la dona), és la prova que posa la jove per a que ell puga saber el camí. Adduirem que no hi ha cap xantatge per part de ningú cap a l’altre.

I molt important: aquesta rondalla fou recopilada en la segona meitat del segle XIX, fidel a les paraules dels qui la transmeteren al recopilador (ací, Francesc de S. Maspons i Labrós) i publicada en els anys setanta del mateix segle. Afegirem que, en cap moment, ni en cap relat, se’ns parla de revolució femenina, ni de lluita contra el matxisme, ni contra el patriarcat,… ¿Per què? Al meu coneixement, perquè la cultura era molt matriarcal (i moltíssims catalanoparlants l’abraçaven) i es plasmava dia rere dia, àdhuc, simbolitzada en les rondalles, les quals, de la mateixa manera que la música, són una mena d’espill de la cosmovisió vinculada amb una llengua, en el nostre cas, amb la relació real entre la llengua catalana i el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida, que fan fèrtil la terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La flor del penical”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Una vegada, un rei que tenia dos fills, un mal en una cama i que era molt vellet, comenta als seus fills que li cercassen la flor de penical, “que era, per a ell, la vida, prometent al qui l’hi dugués, que el faria hereu del seu regne. I veus aquí que els nois, amb tot delit, se n’hi anaren i (…) el més petit, que la troba” (p. 76), però el més gran “li pren la flor, fa un clot a terra i el colga al riu d’arenes” (p. 76). Per tant, copsem que la dona (ací, simbolitzada per la flor) és qui dona vida a l’home, d’ella sorgeix la vida.

Un poc després, llegim que, del clot, naixen “unes canyes i un pastor se n’hi féu un flabiol, d’una d’elles” (p. 76). És a dir, que la vida procedeix de la terra, de la Mare Terra, de la dona (de què naixen les canyes, planta relacionada amb el penis). I, a més, captem la figura masculina del pastor (associat, ací, al penis). Cal dir que, en una cançó eròtica mallorquina recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca” i vinculada amb l’acte sexual, podem llegir “Hi ha fadrina que diu: / Ara m’entren es canyissos” (p. 73).

Tot seguit, el pastor toca el flabiol i ou el fill petit, qui li diu que és colgat en el riu d’arenes i que volia ajudar son pare (“per la cama del meu pare”). Aleshores, com que la gent ho copsa i ho comenten, aplega al rei, qui, immediatament, “féu anar al seu davant el pastor” (p. 77), qui li toca l’instrument. Llavors, el monarca sent el fill més jove i, a continuació, fa que el fill gran toque el flabiol.

Un poc després, el monarca demana “al pastor d’on havia treta aquella canya (…) i, com el pastor li digués que ho havia fet de la vora del riu d’arenes, (…) el rei volgué anar-hi, féu que arranquessin el canyar i, colgat dessota d’ell, hi trobaren al fill petit que encara era viu” (p. 77). Aleshores, el rei condemnà a mort el fill gran, “donant el regne al seu fill petit, que era qui havia trobada la flor del penical” (p. 77). Per consegüent, veiem un rei molt obert, que també està al costat del poble (se’n va al canyar) i, en línia amb el matriarcalisme, troba el fill petit… sota terra, enmig de la terra, això és, de la mare, de la dona. I, al capdavall, un rei amb bona empatia.

Igualment, llegim una altra versió de la mateixa rondalla, però entre un pare i els tres fills (p. 77), qui també fa que cerquen la flor del penical. El petit “va entrar-se en una horta, va demanar la flor i l’hi donaren” (p. 77). I, així, trets matriarcals: l’horta, la flor i, a banda, que la flor li diu què calia que fes (amagar-se-la) i que ell ho fa: es fa lo que vol la dona.

Ara bé, els seus germans fan un clot (interior de la terra) en el riu de les arenes (clot, terra, riu, arenes… són trets vinculats amb lo femení) i el soterren, “en el qual nasqué de seguida un gros canyar” (p. 78) i, amb un final molt semblant, el pare feu sentència de mort al fill gran i al mitjà i, en canvi, feu hereu al fill petit, “que bé s’ho mereixia” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones conselleres, que donen fertilitat a parelles, sinceres i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El castell d’iràs i no en tornaràs”. De principi, ja s’inicia amb un posicionament a favor de les ancianes i de lo femení: “Eren els temps aquells del bon cantar de les velles, quan un pescador, dia i nit, a la vora de la mar” (p. 70) i, per tant, igualment, de la música (una part associada a lo creatiu), un pescador (i, així, un home en relació amb la dona, simbolitzada per la mar) que acull bé la dona al llarg del dia i de la nit; i, a més, ens apareix el numeral dos (la claror i la foscor, les dues parts del jorn).

Un poc després, veiem que un dia “s’esdevingué a passar per allí un ramadet[1] de peixos blancs i rojos com el coral i perles que, en aquell punt, feren aturada, lo qual, vist pel pescador, tirà sos hams de seguida” (p. 70). I, per consegüent, l’home copsa vida, per mitjà del blanc (puresa, innocència, infantesa) i del vermell (atreviment, espenta, joventut) i tria prendre-hi part:

“Un peix més gros que els altres, per golós que n’era, el va picar i l’home en fou tot ple d’alegria” (p. 70) i li diu que ha de matar-lo. Nogensmenys, el peix li respon “molts consells et donaria, si em perdonasses la vida (…), escolta’n un, tan sols, que en bé teu serà, no pas en el meu” (p. 70). La dona, ací, mitjançant el peix, no cerca el seu profit a costa de trepitjar l’home, sinó, en tot cas, resultarà beneficiada del favor que ella li proporcionarà.

“ -I així va dir-li-: Hauràs per muller una dona jove i bella, de la qual et naixeran tres fills, gentils i formosos com la mateix llum de l’alba, mes tan parescuts que, ni tu mateix, sabràs distingir-los. Valents, ardits, voldran veure llunyes terres i, encara no grans, fugiran de la tua casa, sens que, d’ells, res més en sàpigues, com no recullis bé ma sang i, neta ma espina, no ho posis tot dins una ampolla que, llavors, cada volta que s’enterbolirà aquella i es torni roja l’espina, serà senyal de que, a algun d’ells, succeeix una desgràcia” (pp. 70-71). Com captem, el futur de l’home i, de pas, dels seus fills, derivarà de si seguirà les pautes que ara li indica el peix, sempre benintencionades i com a resultat de la seua experiència, de lo que sap i de la seua capacitat per a aconsellar de manera encertada. Copsem, doncs, una posició a favor de la dona i en línia amb lo matriarcal.

“I veus aquí que, d’allí a poc, esdevingué al pescador el prendre esposa, de la qual, un any després d’altre, per successió de temps, n’hagué tres fills” (p. 71) i com el peix (la dona) li havia comentat. Per tant, ens trobem amb una rondalla que presenta la dona com una persona de confiança, que no enganya i que, igualment, afavoreix la fertilitat, a diferència de més d’un comentari que, a hores d’ara, encara sentim. Cal dir que aquesta narració és dels anys setanta del segle XIX i que plasma l’arquetip del rei: quan el monarca era obert, fins i tot, amb els súbdits, hi havia bones collites, en aquest cas, en forma de noces (el pescador es casa) i de tres fills.

Continuant amb el pescador i els fills, “al primer, com a tal, vingueren-li més aviat desitjos de veure terres i, un matineret, a la bona de Déu, sens prendre part amb Déu ni el diable, se’n va anar de casa seva” (p. 71), entra en un bosc i, “cercant eixida, es va trobar amb un barranc i, en ell, a una noia” (p. 71), la filla del rei, dona que, en demanar-li ell pel motiu pel qual hi era, li diu que, en aquell bosc, hi havia una fera que feia feredat “als habitadors d’aquell reialme, com que, per desgràcia, havien concertat amb ella, si els deixava en pau sos cabals i vides, de donar-li cada dia una de les més principals donzelles i que, en aquell, per sort, li havia tocat, a ella” (p. 71).

“Més el jovencell era esforçat de pit i cavaller com pertoca i, per sa espasa, féu sagrament, allí mateix, de tal perill lliurar-la o de morir en la demanda, cosa que ella li regracià” (p. 71). Aquestes paraules evoquen la visió patriarcal i castellana de la vida (véncer o morir), com si no hi hagués cap tercera opció, reflectit en l’himne espanyol de la Segona República.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “una manadeta”.

La Mare Terra en la pagesia matriarcal catalana, saviesa i dones garrides i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El cas de la Nineta del Culleraire”, el qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “La Nineta de cal Culleraire era allò que se’n diu ‘una bona polla’. Una de les millors i ben plantades mosses d’Avellanos. Tota la farda[1], ja de ben xica, li havia anat al darrera; i, ara que era casadeta, els fadrins li feien la cort” (p. 152) i, per tant, la dona és presentada com una persona garrida i a qui els xicons complaïen.

Igualment, en un passatge, el seu germà “la tenia agafada pels cabells i la xinava amb tota la seua força, fins que la seua mare li va pregar que la deixés” (p. 153) perquè ell pensava que la xica podia haver estat embarassada. Com veiem, la mare es posa de part de la jove.

Una altra rondalla amb punts en comú amb aquesta és “El cas del nadó esvaït”, recopilada per Pep Coll. En Viu de Llevata, “La jove de ca l’Hostaler, l’Encarna, havia tingut feia poca cosa més de dos mesos, una criatura molt ufanosa, més rebonica que un sol.

-Aquest plançó a fe de Déu, que el tenim esquerat abans de desvetllar-lo -deia el vell de la casa” (p. 154).

A més, la mare deia que “el xic tenia més gana que mai, perquè li deixava les mamelles més escurades que les alforges del Peirot. I amb tot, li buscava la popa[2] dia i nit, com si no l’hagués alletat” (p. 154), “Fins que un bon dia, el Jaume, que era el pare del marrec, va sortir de matinada cap al molí vell de Manyanet a buscar la Grassa, una dona vella que tenia fama de fetillera i molt entesa en pocions, beuratges i herbotes” (p. 154). Com veiem, hi ha un vincle entre la mare i el fill, com en tantes rondalles i en tantes cançons eròtiques en llengua catalana anteriors a 1970, ho fan la mare i la filla.,

Tot seguit, llegim que, “Tan bon punt la dona va ser a ca l’Hostaler, va voler assabentar-se de tots els costums de la casa i, especialment, els de la mare i el nen” (p. 154). I, així, a banda que la dona vella serà qui, amb la saviesa, va a la casa a tractar d’aportar solucions, demana pels costums i per la casa (dos temes que tenen a veure amb el matriarcalisme) i, sobretot, per la relació mare/nen, detall que ens porta al tema de la maternitat.

Al capdavall, la velleta els comenta que hi ha una serpota (la serp està vinculada amb la dona i, en relats com aquest, se la presenta com la part a rebutjar) “que fa estada al prat de davant de casa i que jo he vist sobre la Roca Roja. (…) cada dia, a l’hora que l’Encarna alleta el marrec, va cap aqueixa cambra i, després d’haver adormit la mare, dóna a popar la cua al nen, mentre ella xurrupa[3]tota la llet de les popes” (p. 155). Per consegüent, la vella (amb més vivències i cultura de la vida) permet que el nen (qui representa l’home) continue amb vida i que la mare, des d’aleshores, puga alletar el fill.

Una altra rondalla de l’obra de Pep Coll i en què es reflecteix molt lo matriarcal (a més, simbòlicament) és “El drac de Saverneda”. Per a començar, se’ns diu que el Mas de Saverneda és “una casa de camp, arrecerada vora la riba esquerra de la Noguera Pallaresa (…). Rodejada d’extensos prats i d’esponeroses hortes, l’argenda de Saverneda és una de les més bones de la comarca. A més de la casa pairal, disposa de pallisses per a la pastura, magatzems per als estris del camp, corrals per a l’averia… i, fins i tot, de capella pròpia” (p. 156). En aquesta primera part del relat, captem 1) una casa, 2) de camp, 3) situada a l’esquerra (la  banda vinculada amb la dona i amb lo matriarcalista), 4) en contacte amb la natura i amb camps amb abundància, 5) aïnes per al camp, 6) animals (mitjançant el corral) i 7) una capella. Com hem dit, a la banda esquerra.

Aquests set detalls poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en l’obra “Notícia de Catalunya”, escriu sobre la Catalunya de la pagesia i de la relació amb una terra que el llaurador i els habitants d’eixes poblacions tracten amb bonesa, allò que podríem associar a la mare que els dona de mamar, com si fos la Mare Terra a qui cal considerar bé per a que ho compense amb les collites.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Sant Esteve (“la segona festa de Nadal”) i Bon Nadal.

 

Notes: [1] En el DCVB, s’indica que, per exemple, en la Ribagorça, vol dir “Mainada, conjunt d’infants”.

[2] La mamella.

[3] Xarrupar, beure xuplant.

Dones ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La Mare de Déu de la Posa”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Comenta que la imatge de la Mare de Déu de la Posa “fou trobada per un pastor (…), el qual guardava les ovelles per uns trossos propers a la població. El bon home recollí la imatge i, un cop a Isona, anà a veure el batlle per comunicar-li la preciosa troballa” (p. 116). “Al cap d’uns dies, quan l’home tornava a fer péixer el bestiar pel mateix lloc, la va tornar a trobar” (p. 116) i, en ambdós casos, Nostra Senyora desapareix. Aleshores, l’home “va convèncer un grup de persones perquè l’acompanyessin al lloc on se li havia aparegut la imatge. I, efectivament, la Verge tornava a ser allí” (p. 116), la porten a una capelleta que hi havia en Isona i, com que la Mare de Déu fuig, el poble anà a cercar-la i, al capdavall, ella diu:

“-Posa, posa, posa!!

Per fi van comprendre que la Verge es volia quedar en aquell lloc i li construïren una capella” (p. 116), l’ermita de la “Posa”.

Com veiem, la dona és qui diu què cal fer, ells ho fan i, a més, està ben tractada (ací, simbolitzat per bastir-li una ermita).

El relat que ve a continuació, “La llegenda de Sant Bartomeu”, també recopilat per Pep Coll, reflecteix el matriarcalisme, ací, en relació amb el poble de Vilamitjana. Un any, l’hereu de cal Bertran llaura amb un parell de bous i, quan se’n tornava a casa, u dels bous “s’encaminava (…) dalt d’un turonet proper. (…) Quan l’hereu va ser dalt del turó, es va adonar que el bou (…) havia obert un forat a terra. Al fons del clot, hi apareixia una imatge” (p. 117), que era la figura de Sant Bartomeu. Cal dir que, encara que el personatge religiós que apareix siga un home, ho fa sota terra, fet que podem vincular amb el matriarcalisme, i que, en moltes narracions, és una dona.

Una altra rondalla que plasma Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” i en què captem lo matriarcal és “Aigua passada…”, la qual, al final, porta la indicació “’Rondalles’ Mossèn Cinto Verdaguer”.  A mitjan relat, el comte de Pallars, “recordant-se de la (…) Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que, si li donava la mà, li faria una gran presentalla.

La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué (…), a ell i un escuder” (p. 128). Però com que, tot seguit, el comte diu a l’escuder que tant li fa Nostra Senyora, es torna cec i, aleshores, per a veure de nou, “Es confessà del seu pecat humilment i, després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà a sos peus, li demanà perdó (…) i tot seguit recobrà la vista” (p. 128).

I, finalment, el comte fa una escriptura de donació de tota la muntanya a la Mare de Déu, terreny que encara hui es troba verdós (pp. 128-129). I, així, està ben tractada i ell li fa un agraïment pel favor rebut.

Igualment, direm que, en la introducció del seté grapat, en què el capellà Serafí Planesdemunt escriu a l’amic sobre rondalles en què intervenen animals, com ara, l’os, el llop, el drac, la serp o la rabosa, li comenta que “Les faules populars més famoses ací dalt són les protagonitzades pel llop i la guineu. Una rabosa, llesta i garneua, i un llop més ruc que un sabatot fan tractes” (p. 140), com en moltes poblacions. A banda, li addueix sobre “l’oreneta pallaresa, potser perquè es menja els cucs i els mosquits, és un moixó afortunat i tothom el protegeix, perquè diuen que portava aigua a Jesús quan era a la creu. És un animalet matiner i treballador, per això ens diu:

-Si vols tenir, lleva’t de matí!

El pardal, en canvi, és l’altra cara de la moneda: és gandul, astut i golafre de blat” (p. 141). Des del primer moment, captàrem una relació entre l’oroneta (ocell femení) i la dona, i entre el pardal (ocell masculí) i l’home. Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per l’oroneta), està ben tractada, fins i tot, a nivell popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

La bellesa de la Mare Terra, la pietat i la col·laboració

General, , , ,

 

Prosseguint amb les rondalles del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en el relat “L’estany de Montcortés” copsem trets matriarcalistes. Així, comença dient que aquest estany és sorprenent, sobretot, “perquè el foraster no esperaria mai de trobar, precisament allí, lluny encara de les geleres del Pirineu, aquell bé de Déu d’aigua embassada” (p. 44). Per tant, captem una lloança a un detall femení i molt vinculat amb el matriarcalisme i amb la dona: l’aigua. A més, ho fa com una mena de regal de la natura (ací, simbolitzada per Déu). Adduirem que, en el 2013, un dia, en una conversa amb Pere Riutort (1935-2021), li comentí que jo no era creient, però que em fascinava la bellesa de les muntanyes: la vall, la grandiositat enmig de la qual en som una part més i la quantitat de coses que hi havia i que podia sentir en eixos instants. Aleshores, ell em digué sense embuts: “¡Això és Déu!”.

En eixe sentit, a primeries del segle XXI, aní a la ciutat de València, a sa casa (possiblement, amb motiu del seu sant o del seu natalici), i li regalí un paperet (el qual agafà i llegí) amb aquest missatge, tret d’un llibre amb rondalles del món vinculades amb la natura:

“No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?

‘L’origen dels primers éssers’ (Relat tradicional quitxé)”.

Comentaré que, el 16 de desembre del 2022, quan escriguí aquestes paraules en el grup de Facebook “L’empremta de Pere Riutort Mestre”, vaig afegir “Fou un home que, des de molt prompte, estigué en contacte amb la natura i, de fet, considerava que Déu és lo que solem dir la Mare Terra”. Tot seguit, un membre comentà “Crec que sí. També solia dir que les primeres religions tenien llocs de culte en llocs naturals bonics, i que la bellesa del lloc conduïa a la idea de divinitat”.

Tot seguit, en la rondalla, llegim que l’estany “Té una forma lleugerament ovalada i en mitja hora escassa, se li pot donar la volta. Les seues aigües, netes i blavíssimes, semblen renovar-se contínuament. (…) Expliquen alguns que la seua fondària és tan abismal que, per més cordes que s’hagin nuat no s’ha pogut tocar mai el fons” (p. 44). Per consegüent, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: la forma ovalada (més semblant a lo circular com també a l’ou que penetra en la vulva així com la llavor ho fa en la terra), donar la volta a l’aigua (que pot evocar-nos el ball dels cossiers i el ball de la Moma). Igualment, la bellesa de l’aigua fa que el foraster se n’emporte un bon record. I, a més, l’aigua està en renovació: com les quatre estacions, com les persones, com la natura.

Ara bé, els desigs d’aplegar al fons de lo maternal fa que els forasters tinguen la temptació d’entrar en la terra. Però, com veiem, la vida prossegueix (“no s’ha pogut tocar mai el fons”). Afegirem que, si se n’hagués arribat a la part més pregona, hi hauria ocorregut com si tocàssem el cel: desapareixeria el plaer de viure i, més encara, la connexió amb la vida, amb els altres i posar res per damunt de cada u de nosaltres i que fes que la  vida tingués sentit. Per això, la rondalla també ens envia aquest missatge.

Continuant amb la narració, veiem que “Un dia, la nit de Nadal, va passar per allí Nostre Senyor, ben esporret, vestit només amb un senzill hàbit de pobre. El captaire pidolava porta per porta un mos de pa, però a tot arreu l’engegaven a pastar fang, i amb males maneres (…).

Quan ja anava a sortir de la ciutat, va trucar a la darrera porta i el va obrir una dona que pastava. En veure’l fet un Sant Llàtzer, s’apiadà d’ell i li va dir que s’esperés que li pastaria una coca escaldada, és a dir, sense llevat. La dona agafà una engruna de farina i començà a pastar” (p. 44).

Aquesta velleta, en tres ocasions, pasta i, cada vegada, la coca és més gran. Al capdavall, diu a Nostre Senyor:

“-Teniu, home, i traieu el ventre de pena!

-Gràcies, bona dona! -digué el captaire. I afegí: -Aneu-vos-en de seguida d’aquesta maleïda ciutat, perquè d’ací uns moments hi haurà un cataclisme i no hi serà a temps ni l’extrema unció!

La dona es carregà la pastera al cap i, cames ajudeu-me” (pp. 44-45), s’alliberà de la inundació de la ciutat com també Nostre Senyor. La bonesa, la pietat i la generositat de la dona han fet possible que l’home no passe fam (ella salva l’home) i, igualment, com que ella confia en la paraula de l’home, també es salva. Els dos han eixit guanyant, com les persones de bona voluntat. Cal dir que, com en moltes rondalles en què figura algun personatge bíblic, la seua manera de relacionar-se és oberta i planera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que tracten bé el marit (i ells, la dona), persones agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en línia amb el matriarcalisme és “S’esclau de ses varques”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un home, qui era amb un al·lot seu, veu que ve la barca dels pirates; en acabant, el rapten, se l’emporten cap a Alger i, “Des cap de set o vuit dies, li digueren:

-Te n’aniràs amb aquest (moro) a un hort i allà faràs feina.

Allà estava bé perquè ses feines de cuidar sa terra no eren pesades i, com ell era entès, l’amo de s’hort el tractava bé. Es cap de poc temps, el varen quitar i es seu amo li va dir:

-Ja està pagat es teu tribut” (p. 368).

En aquest apartat, copsem que pren part en un hort (detall vinculat amb la terra, amb els arbres, amb les plantes, amb el conreu… i, per descomptat, amb la dona, amb la muller i, àdhuc, amb la Mare Terra).

A banda, el pagès feia feines de la terra que no li eren feixugues, fet que indica que, així com ell treia suc a l’hort, ho realitzava amb avinença com també en les cases de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en les que encara viuen i tracten bé la dona i sense degradar-la (ni ella, el marit, ni els fills, ni els parents, etc.).

De fet, en molts relats, podem dir que les tasques es reparteixen i, igualment, les funcions de cadascú, i que, malgrat que, per exemple, al capdavall, l’home faça lo que ella li indica, el marit no ho interpreta com una càrrega, sinó com que la muller té la darrera paraula i que la decisió ha sigut encertada, adient.

Tot seguit, veiem que el propietari li encarrega una tasca que haurà de fer abans d’anar-se’n a la terra on havia nascut. Aleshores, apareix un personatge que podríem relacionar amb la dona (ja que, com en articles en què se’ns parla d’obscurantisme, hi ha un vincle estret amb introducció de lo patriarcal), ací és el moresc qui li aplana el camí i a qui ell segueix la pauta. Cal afegir que el moro, sovint presentat com si fos el roín, per dir-ho així, lo negre, el vincularíem amb un color que s’associa amb lo matriarcalista i, per exemple, amb els moros de les festes en moltes poblacions valencianes: “Es moro que feia feina amb ell li digué:

-Ses varques són males d’espenyar, però si fas lo que jo et diré, dins dos dies estaran espenyades. Les has d’enterrar tot un dia davall terra i, en treure-les es vespre, ja estaran podrides.

Ell ho va fer així i l’endemà les mostrà as senyor i li digué que ja no les podia dur” (p. 369) i, immediatament, el senyor “Li va amollar i ell se’n tornà a Son Servera” (p. 369).

En línia amb aquesta rondalla i amb la relació entre moro/dona/matriarcalista, en la narració “S’esclau gabellí”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, “Es moros agafaren en Colau Vell i el feren esclau. El se’n dugueren a Alger i allà el veneren a un moro molt principal que tenia una filla molt guapa, una de ses al·lotes més guapes des moros” (p. 369). Un dia, la jove, en un paper molt semblant a la del moresc de la rondalla anterior, li diu què podria fer per a alliberar-se, ell li segueix les indicacions “i se n’anà a vorera de mar i trobà un llaüt i se’n vengué a Mallorca.

Quan va esser aquí, tot d’una, se n’anà a la Mare de Deu de l’Esperança” (p. 369). I, així, captem l’agraïment d’home a dona, en aquest cas, a Nostra Senyora, i, a més, de l’Esperança, de la mateixa manera que, en moltes cases, quan l’home cobrava la paga,… la lliurava a la muller i era ella qui decidia en què emprar lo rebut pel marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Finalment, una foto amb un detall nadalenc que hui he rebut per part d’una amiga, en un correu electrònic acompanyat de les paraules “Naixement és alegria”.