Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones entenimentades, que remenen les cireres, garrides i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “Les tres tarongetes”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, el noi se’n va cap a on és el dragó, “s’hi atansa i, endins endins, arriba a l’arbre, arrenca les tres tarongetes” (p. 180) i arrenca a fugir d’on era el drac. Obri la primera tarongeta i, després, la segona, però, en ambdós casos, se li escapa un colom blanc. Ara bé, en obrir-ne la tercera, agafa el colom, “l’estripa pel mig i, amb la seva sang, es frega els polsos[1]” (p. 181). Com veiem, en aquest passatge, es plasma que qui vol aconseguir res, entre altres coses, ha de portar la batuta, que no se li vaja de les mans el colom (les emocions, amb la semblança que té amb el joc de volar un catxirulo). Quan ja el pren i s’escampa la sang per part de la cara, actua amb atreviment (vinculat amb el color vermell) i, així, està en una situació més igual amb el dragó.

El jove es trau l’espasa i, “a la tercera vegada, l’hi enfornà tota fins al mig del cor, i saltà, d’aqueix, una pedra d’allò més grossa que feu ressonar tot el castell, i aparegué una noia” (p. 181). Aquest apartat pot semblar en línia amb lo patriarcal, ja que un home venç un dragó (que representa la dona): estem amb una rondalla publicada en els anys setanta del segle XIX i la “Ley de Instrucción Pública” (d’instrucció escolar i en línia amb el capitalisme, amb lo patriarcal i amb la cultura castellana) s’havia aprovat en 1857 (i estigué vigent en tot l’Estat espanyol fins a una… de 1970).

Nogensmenys, tot seguit, llegim que la xicota era “formosa com cap altra, que regracià al príncep per lo que havia fet, puix que aquell dragó la tenia encantada. I era tan formosa i guapa, i era tal el seu modo de parlar i entendre, que el príncep va prendar-se d’ella i va sentir-se curat de seguida” (p. 181). Per consegüent, encara que ell allibera la jove, també és cert que eixe era el pas necessari que li havia marcat la velleta: per això, podem dir a) que l’anciana és qui dicta què ha de fer el príncep (home), b) que alliberar la noia permet que ell recupere la salut i c) que el príncep no imposa a la jove cap obligació i, a banda, es reflecteix lo que diu el refrany “Que la dreta no sàpia lo que fa l’esquerra”, o siga, una generositat no acompanyada de fer ostentació de l’acte de donar (ací, traure de l’encantament la jove). ¿Podria ser un missatge, segons el qual l’home també ha de tenir present la part femenina i la matriarcal, ací, simbolitzada per la noia? Al meu coneixement, sí.

Finalment, el príncep “Se n’anà amb la noia vers el palau del seu pare, que ja, amb ànsia, l’esperava i que en fou tot content, de veure’l ja bo de la malaltia, i més quan el veié amb una noia tan guapa i entenimentada com aquella, que féu feliç per sempre més al príncep” (p. 181). Així, copsem trets matriarcals importants: 1) el pare destaca que el fill s’ha guarit en haver anat el príncep on era la jove, 2) al rei, li agrada la bellesa de la jove…, però també que és una dona amb bon cap (detall que apareix en moltes rondalles de la cultura popular en llengua catalana i recopilades abans de 1932) i 3) la dona és qui fa feliç al príncep (no se’ns indica que ho realitzàs com cap mena d’esclava) i, pel context, podem dir que s’ajusta al fet que ella salva el marit i que ambdós viuen en una situació de molta igualtat però en què la noia és qui remena les cireres (així com la velleta ho ha fet en relació amb el príncep).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El pols, com podem llegir en el DCVB, és “La part de la cara situada entre l’ull i l’orella, on se sent el batec arterial”.

Dones que eduquen els fills pel camí matriarcal, compassives i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsa lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, és “Les tres tarongetes”, en aquest cas, amb un rei que tenia un fill a qui havia esdevingut una grossa malaltia. I, com moltes vegades ocorre en les cultures matriarcals, “el pare, un dia veié passar a una velleta i la va cridar per demanar-li si sabia remei per a son fill (…).

La velleta es va mirar el príncep i digué:

-Sí que tindrà remei, mes ha d’anar a cercar ell mateix les tres tarongetes, que li donaran sanitosa cura.

A l’endemà, encara que, amb prou greu dels seus pares, el noi, tot sol, emprèn camí i (…) li ve una tempestat (…) que no sabia a on acollir-se. Per fi, veié una casa i se n’hi va anar” (p. 178).

Com veiem, la dona aprofita la seua saviesa i les seues vivències (entre altres coses, la d’haver passat per la infantesa i per la joventut), per a orientar el jove i fer-li costat. A banda, el pare confia en la dona (ací, una anciana), de la mateixa manera que, en les cultures matriarcals, es fa (i molt) en les velles, com es reflecteix en moltes narracions de fa més de cent anys i que formen part de la cultura popular en llengua catalana.

En tocar el jove a la porta, per si volien acollir-lo, surt una vella que li diu que, en eixa casa, viu un gegant. Però, com que el jove insisteix i li explica el motiu per qual demana hostatge, “la vella se’n condolgué, que va obrir-lo” (p. 178).

Ara bé, en entrar-hi el marit, qui deia que sentia olor de carn cristiana, l’anciana comenta que ha acollit un noi i, aleshores, “el gegant, que també era compassiu, encara que, de primer, volia menjar-se’l, digué:

-Jo no sé pas a on són, mes ja el duré al castell de la lluna que per tot entra, que, potser aquella sabrà dir-l’hi” (p. 179). Ens trobem davant un passatge que plasma que, en els Pobles matriarcalistes, l’home també actua atenent a valors que, més d’una vegada, en ambients feministes amb una política patriarcal, procapitalista, de culte a la fama, de xafar qui no siga com ells i de desconsideració cap a lo que es sol etiquetar com a femení, es qualifica de persones febles.

Quant a la suposada feblesa, no ho diran amb paraules emprades tradicionalment, però com si ho fessen. I vespres d’eleccions legislatives o bé municipals, o bé autonòmiques, més. Això sí, quan, per exemple, un partit més a la dreta (històricament i ara), guanya unes eleccions legislatives amb una dona com a cap de candidatura política i que adopta un fals llenguatge a favor de la igualtat entre hòmens i dones (per exemple, en Itàlia, en el 2022), es fa una mena de silenci sepulcral en eixos ambients que es presenten com d’esquerres o bé com progressistes.

Igualment, captem que el castell (la protecció) està vinculat amb la lluna (la dona), un tret clarament matriarcalista i que empiula amb la tradició femenina de governar sense deixar fora (ni menysprear) la part masculina, ni els hòmens. ¿És la dama del castell una mena de reina o de dona noble? Podem considerar que sí: les fortaleses (físiques, arquitectòniques i emocionals) no han estat associades a persones pobres de forces, ni de riquesa, ni d’espenta i sí, com ara, de bona voluntat i molt obertes (àdhuc, quan també són fortes físicament). Si més no, en el folklore relacionat amb la llengua catalana.

“I es carrega el noi a coll i comença a caminar i (…) va arribar al castell de la lluna, a prop del qual hi va deixar el príncep” (p. 179). Com veiem, el gegant segueix les indicacions de la seua muller, amb qui té avinença, i… a més, no fa tota la faena al xicot, sinó que li deixa que remate la tasca de passar a la jovenesa i, com es sol dir, a ser un home dret i fet.

Ja en el castell, el jove demana les tres tarongetes, i una vella li diu que la lluna és una geganta (p. 179). ¿Com no podia ser-ho, si ens trobem en una rondalla que reflecteix molt lo matriarcalista i en què la dona té un pes molt important en la presa de decisions i la seua paraula és la definitiva? No obstant això, aquesta velleta també acull el noi.

I, com en el cas del gegant (però ara, una geganta), de seguida, percep olor de carn cristiana i addueix “pot ser que ho sàpiga el gegant del vent, que es fica en llocs a on jo no hi entro. Que hi vagi a trobar-lo, que jo ja li ensenyaré el camí que hi porta” (p. 179). Aquestes línies enllacen molt amb l’educació matriarcal: una dona amb bon cor no recomanaria un gegant que està vinculat amb un element molt associat a lo patriarcal (el vent) i, per això, li comenta “jo ja li ensenyaré el camí que hi porta”. Per consegüent, si el gegant fracassàs, la geganta no deixaria caure el jove i li tornaria a orientar.

El noi fa via i troba un castell immens i que feia feredat, on és ben acollit per una vella, “que era compassiva” (p. 180).

Més avant, el gegant aplega a casa, percep carn cristiana i diu a la dona:

“-Jo sé on són [les tarongetes], mes no sé pas si les podrà heure.

I agafa el noi i, d’una ventada, el dugué” (p. 180) i li comenta:

“-Les trobaràs allí baix, a aquell jardí. Vés-hi, mes ten-te compte d’un dragó que les guarda, que, si et veia, et mataria. Quan tinguis les taronges, les obres pel mig. Et sortirà un colom de cada una d’elles (…) i cerca el dragó, per si pots matar-lo, que, llavors, curaràs de ta malaltia” (p. 180). I el noi se n’hi va.

Convé dir que, d’acord amb la primera idea que tinguí abans d’escriure aquesta rondalla i la seua interpretació, efectivament, el gegant del vent va associat a lo patriarcal: el vent i el fet que el jove haja de matar un drac (així com ho fa el típic cavaller blanc), un animal que està relacionat amb la dona i amb lo matriarcal. En aquest sentit, al meu coneixement, cal recordar que l’heroi cavalleresc (o bé el sant alliberador, per exemple, Sant Jordi, Sant Sebastià o Sant Miquel) va associat a lo individual, al cel i al vent, al sol i al color blanc, mentres que els Sants de la Pedra (com també Demèter i Persèfone, de la cultura grega, d’arrels matriarcals) ho fan amb lo matriarcal, amb l’aigua, amb la terra, en són dos i tocant els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home amb l’educació matriarcal, agraïdes i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i, igualment, en línia amb lo patriarcal, és “El flobiol encantat”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. “Eren tres germans pobres que anaven pel món cercant-ne recapte per mantenir-se ells i els pobrets dels seus pares (…). Heus aquí que, pobres com eren, trobaren un dia, pel camí, una velleta més pobra encara que ells, que els hi demanà” (p. 169). Els dos més grans, com en altres rondalles, no fan costat a l’àvia; en canvi, el més jove “no volgué deixar-la anar sense donar-li alguna cosa (…), de lo qual, n’hagué la velleta, tant d’agraïment, que, traient-se un flobiol de la butxaca, li digué:

-Vés: aquí te’l dono, que té tanta virtut que, (…) si te’l poses a tocar, et salvarà de seguida” (p. 169). Com veiem, el jove, no sols és compensat per la velleta sinó que, a més, ella li dona un flabiol (podem pensar que de fusta, un tret matriarcal i associat al mateix color que la terra, al marró) i… és qui l’allibera, com es pot llegir en el relat, encara que ho faça mitjançant l’instrument (“et salvarà”). Així, en un futur, la dona ho posarà molt fàcil a l’home i ell no la deixarà caure (ja que portarà el flabiol).

Els tres germans anaven pel món i, mentres que els dos primers no rebien almoina, “al més petit de tots, li davallava la caritat com a ploguda del cel” (p. 169), fins al punt que, quan tornen a casa, el darrer duia el sarró “tan ple que quasi no hi cabia el recapte” (p. 169). Això genera enveja en els germans i, quan anaven a matar-lo, el més petit recorre al flabiol, els fa ballar i, al capdavall, se’n condolgué.

Més avant, el xicot, “començà de caminar a la bona ventura fins que, essent nit, veié un llumet lluny (…) i arribà a una casa” (p. 170) quan els amos es posaven a sopar. Tot seguit, la dona el rep amb un “Ai, quin noi tan formós i guapo, ¿a on vas amb aqueixa fosca? -I el feren entrar i li donaren sopar, que bé ho necessitava, i en foren tan agradats, d’ell, que li donaren a guardar el ramat de la casa” (p. 170). Com captem, la dona valora positivament el jove, l’acull i, d’alguna manera, plasma que és ella qui té la darrera paraula (en aquest cas, fins i tot, per a permetre que el noi entre en la casa). Aquesta actitud acollidora va en línia amb lo matriarcal com també la fe en el demà (ací, reflectida en la dona en relació amb el jove). Igualment, el matrimoni confia en el xicot com a pastor.

A continuació, accedim a un passatge que pot evocar-nos lo patriarcal, mitjançant la figura del pastor i de com actuen:

“A l’endemà, al matí, surt el noi amb el ramat, se’n va cap al bosc i, quan hi és, per distreure’s, comença a tocar el flobiol i, tot plegat, totes les ovelles paren de menjar, s’acosten a ell i, tot escoltant-lo, comencen a saltar, i salta que més saltaràs, semblava que no sabien com mostrar-ne sa alegria” (p. 170). Aquesta part de la rondalla podria recordar-nos les cultures en què les dones van a l’home, en lloc de ser l’home un col·laborador de les dones…, sinó el cap.

No obstant això, un dia, l’amo va a veure què fa el jove i, quan copsa lo que pot generar el flabiol, corre cap al noi. Ara bé, llavors, ell fa sonar l’instrument i, finalment, el propietari li permet que faça via. I el xicot se n’entra en una selva i hi troba un lladre amb armes (p. 171).

De nou, com abans amb l’acord amb els amos de la casa, es reflecteix el tema del pactisme i, per això, el lladre li diu “vine-te’n amb mi, que en trobaràs, de bona i profitosa.

I va emmenar-se’l vers una gran cova a on hi havia una quadrilla (…) que eren lladres de camí ral i de vida no gaire bona” (p. 171).

Però, com que la justícia agafa els lladres (àdhuc, el noi), i, quan el jove es troba en ple juí, “es recorda del flobiol i comença de tocar-lo” (p. 171), tots els jutges es posen a ballar. Novament, la dona (en aquesta narració, per mitjà del flabiol) salva l’home, àdhuc, quan el duien a matar. Aleshores, ell fa sonar l’instrument i emprén a fugir.

Més tard, en pensar el jove què faria, copsa “un vellet amb dos nois ja grans que l’acompanyaven, els quals li preguntaren si havia vist mai un noi petitet que tenia un flobiol que feia ballar” (p. 171) i que els germans es penedien del mal que li havien fet, motiu pel qual el cercaven pertot arreu. “I ell que, sense esperar més, els abraça i els diu que ell era el noi a qui cercaven i que ja els havia perdonat la sua falta. I se n’anaren tots plegats cap a casa seva i foren sempre més feliços” (p. 171).

Com veiem, la gaubança del petit, de son pare i dels altres germans, procedeix de l’empremta que ha deixat la velleta en el fill petit i, fins i tot, de la decisió que pren el jove:  no continuar fent de pastor centrat en què les ovelles vagen a ell, ser ell qui vaja als altres, ni treballar amb lladres i, per descomptat, promoure lo que té a veure amb la terra (un tret matriarcal), en aquest cas, salvar el pare així com la velleta ho havia fet amb ell. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, col·laboradores, amables, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “Espigueta-de-mill”. Un pare que tenia set filles anava un dia amb la més xiqueta, per un camí, “quan trobà a la reina, que anava a passeig, la qual tenia molt temps ha un fill encantat” (p. 166). La regina pregunta a l’home per què estava tan trist.

Ell li respon que la filla petita, qui nomia Espigueta-de-mill, no treballava per a ningú. Aleshores, la reina demana a la noia si es voldria posa a servir amb ella. 

Ja en el palau reial, a la xica, “prompte, tothom va estimar-la, (…) si no és les cambreres, que li tenien enveja” (p. 166) i que comenten a la reina coses que no havia dit la noia i que fan que la monarca li pose unes tasques a realitzar.

Llavors, un jove com un àngel s’apareix a la noia i li diu “aquí tens aquesta vareta i demana-li tants ajudants com vulguis.

La noia que diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que em surtin tants ajudants com necessiti.

I, de seguida, li sortiren una porció de dones” (p. 167) que li realitzaven la faena de manera que pogués complir amb l’orde de la reina. Com podem copsar, la força (fins i tot, física) està vinculada amb la dona. En un passatge següent, les cambreres de la reina diuen a la monarca que “Espigueta-de-mill havia dit que desencantaria al seu fill que temps ha era encantat.

-Ella ho ha dit, doncs ella ho farà” (p. 167). I, de nou, apareix el noi i diu a la jove “que demanés una carrossa, un sac de llana, un moltó blanc, un rusc i un manadet d’escombretes; que fiqués tot això a la carrossa i que se n’anés. La noia ho féu” (p. 167) i, en passatges posteriors, ella dona els moltons a una manada de llops; un rusc, a un eixam d’abelles; i, posteriorment, un manadet d’escombretes, a una vella. Aleshores, la vella, no sols li deixa passar, sinó que li afig:

“-Tu vas a cercar el fill encantat de la reina. Doncs, vés a aquell palau que lluny es veu” (p. 168) i li addueix quan cal entrar-hi.

Tot seguit, podem llegir que “Espigueta-de-mill així ho féu (…), es ficà a dins” (p. 167) i, al capdavall de totes les sales, hi veu un llit, “a on conegué la noia que hi havia encantat el fill de la reina (…), que era convertit en un tros de fusta, i se’l va endur” (p. 167). No obstant això, es desperten els guardians i, de seguida, li corren al darrere. Però, com que la jove havia fet favors a la velleta, a les abelles i als llops, tots ells li faciliten el pas.

Així, la noia “arriba al palau de la reina, (…) el príncep va desencantar-se, va casar-se amb l’Espigueta-de-mill” (p. 168).

Com veiem, malgrat que, en un primer moment, hi ha un personatge masculí que fa el paper de fada, en la part final de la rondalla, apareix el tema de la sexualitat matriarcal i la dona salva l’home. A més, l’home figura com a fusta, un fet relacionat amb lo matriarcal i que, a banda, ens pot evocar la semblança amb l’obra “Les aventures de Pinotxo”, de l’italià Carlo Collodi, en què una fada dona vida a un tros de fusta…: en sorgeix un personatge masculí. Per tant, la dona representa la part forta i, igualment, amable. Podeu llegir aquesta entrada relativa a aquesta obra, originalment, escrita en italià: http://escolar.text-lagalera.cat/pla_lector/material/guies/839188PLA.pdf.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora i dones fortes, amb bon cap, suaus en les formes i creatives

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Xixarandoneta”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós, com que els gegants no accepten que la filla i el jovenet gaudesquen la sexualitat, “els fou, als jovencels, de cercar-ne pressurosa via per a on fugir-ne.
I diu la noia al jovenet:

-Vés a l’estable, pren el cavall blanc, qui corre com el vent, i porta’l de seguida.

I ell, amb amorós delit, corre a l’estable (…) i el porta a Xixarandoneta” (p. 160). Un detall que crida l’atenció és el color del cavall i que la noia li diga que el trie. ¿És una adaptació, en els anys seixanta o setanta del segle XIX, d’un relat en què el cavall preferit fos de color fosc (el qual associaríem a lo matriarcal) o bé el més prim (en el mateix sentit)? Recordem que, més d’una vegada, les narracions introdueixen canvis socials o històrics: com ara, la pesseta, en lloc de la lliura, en rondalles mallorquines recopilades per l’Arxiduc Lluís-Salvador d’Àustria-Toscana en els anys noranta del segle XIX, quan ja hi havia unificació monetària en l’Estat espanyol i la pesseta n’era la moneda oficial. 

Tot seguit, la jove recorre a l’enginy i “llença tres escopinades a terra, es treu una vareta i diu:

-Vareta, la bona vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que aquestes escopinades responguin quan ens cridin” (p. 161) els dos gegants, això és, el pare o bé la mare. I, així, és la dona qui respon amb creativitat als fets.

En un passatge posterior, llegim:

“-Vés -digué la gegantessa al gegant-, vés i persegueix-los, que prompte has d’atrapar-los.

El gegant emprèn el camí i comença a córrer i, com tenia unes cames tan llargues, de seguida, va assolir-los” (p. 161).

De nou, com en moltes cases catalanoparlants, la muller dona les órdens al marit i ell compleix lo que li indica.

Tot seguit, Xixarandoneta, “traient-se la vareta diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni un sac de nous; jo, les nous; i, mon amant, el venedor d’elles.

I, del dit al fet, el cavall fou tornat sac de nous; la donzella, el fruit; i, el jovencel, el venedor que les mercadejava” (p. 161). Per consegüent, la dona és el fruit, el resultat de la collita, encara que el jovencell siga qui vaja al mercat amb les anous. Un altre símbol: ell les ven, però sempre hi anirà acompanyat de la dona.

Igualment, aquest relat va en línia amb aquells en què una jove és sirena o bé mig dona i mig peix (o semblants) i diu a l’home que la talle (per a ell aconseguir el seu objectiu) i en què ella tornarà a ser dona. Així, no s’ha d’entendre com que el marit ven la dona (com si fos una prostituta o una esclava) en un mercat.

Adduirem un altre símbol: l’anou, per la seua forma, evoca el cervell i, així, copsem que la dona ho és en aquesta rondalla i que, com que hi ha moltes anous (un sac ple) i només un venedor, ens trobem en una cultura (i en un ambient) matriarcalista, en aquest cas, associats amb la llengua catalana.

A banda, direm que l’11 de febrer del 2023 em recordí d’un fet que, temps arrere, era costum i que, cap al 2010, ja vivint jo en Alaquàs (l’Horta de València), em comentà un valencià de la Ribera Alta: els camps es solien llaurar del tot, però, per exemple, una quarta part (o un tros no precisament insignificant), es reservava “per als animalets” (sic). Aquest detall, al meu coneixement, va en línia amb lo matriarcal: les persones, les plantes i els arbres i, finalment, els animals, formen part de la vida, sobretot, en una societat que era, bàsicament, agrícola i que, en moltes poblacions, tenien com a patrons els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

Més avant, el gegant es presenta al venedor, qui li diu “De tan bones com aqueixes, no n’hi ha, d’altres, totes són de l’esclofolla tendra” (p. 161). Una cultura en què la dona és ben considerada i ben valorada (bones) i no agressiva (l’esclofolla, o siga, la part externa de l’anou, és suau, com la pell), ens acosta a aquella frase de “Ser mà de ferro en guant de vellut”. I, més encara, a una dona forta per dins i suau en les formes (començant pel parlar), dues claus que es capten en moltes rondalles.

A continuació, en un passatge semblant, la dona del gegant envia el marit per segona vegada, i, novament, es reflecteix el matriarcalisme. La jove es trau la vareta i diu:

“-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni església; jo, la Verge; i l’amant, capellà que la serveixi” (p. 162).

I, quan es presenta el gegant al jove (ací, capellà), el mossèn torna a plasmar lo matriarcal:

“-La Verge és molt bonica i hi ha molta devoció” (p. 162).

Per tant, no sols Nostra Senyora és garrida sinó que, a més, el capellà serveix a l’església: està per davall de la Mare de Déu (és a dir, de la dona). ¿On es podia donar això sinó en una cultura matriarcalista i, com diu Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, molt religiosa, per exemple, en el segle XVIII, i, igualment, com una mena de devoció cap a la dona i cap a lo matriarcal? En els catalanoparlants, com en molts Pobles de la Terra. 

Al capdavall de la rondalla, la jove fa que un mar impedesca que els agafe el gegant i, “nedant nedant anaren fins l’altra banda, a on trobaren terra bona per ser-ne feliços tots els anys de la sua vida” (p. 162).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que salven hòmens, que proposen i molt obertes

General, , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El noi petit”. Un home, davant la pobresa que vivien en la casa, comenta a la dona que era menester matar els tres fills. “La dona es posà a plorar i, després de cercar mitjans, resolgueren, de parer d’aqueixa, el deixar-los perduts en un bosc, a fi de que ells mateixos se cerquessin la vida” (p. 155). Lo primer que veiem és que la resolució la prenen entre els dos. En acabant, que la dona és qui té la idea que trien com a millor i, en tercer lloc, que prefereixen no matar-los: la maternitat, allò que, més d’una vegada, podem oir per part de dones: “Una mare ha tingut nou mesos el fill, a banda dels que porta viu, i, per això, no vol que el fill haja d’anar a la guerra”.

Però, com que “el més petit de tots, tot això s’ho escoltava, encara no fou al clarejant de l’alba, obrí la porta que només era ajustada i se n’anà al torrent a omplir-se les butxaques de pedretes blanques” (p. 155). Més avant, els pares se’n van al bosc junt amb els fills, a on volien deixar-los, i se’n tornen a casa.

Ara bé, dos dels tres germans ploren i, en canvi, el més jove “els consolà, dient-los que ja trobarien a casa seva, puix que ell havia oïda tota la conversa dels seus pares i havia anat llançant pel camí les pedretes blanques” (p. 155). Mentrestant, els pares, ja en casa, es dolien d’haver-los deixat, als seus fills, d’aquella manera (p. 155). Ací captem la importància que té la casa en les cultures matriarcals, en línia amb comentaris sobre dones nascudes abans de 1920 i que eren catalanoparlants.

En un altre passatge semblant, el germà petit fa de cap dels altres i tots tres poden tornar a casa. Nogensmenys, en un tercer passatge, el germà tira unes molles de pa i uns ocells golosos se les mengen (p. 156). I heus ací que, quan es fa de nit (que està associada a lo femení), “s’enfilaren a dalt d’un pi, des del qual, heus aquí que, al cap d’una estona, veieren lluny, molt lluny, un llumet que, enmig la nit, brillava” (p. 156). Podem relacionar aquestes paraules amb l’esperança i, de nou, amb lo matriarcal (la presència de llum enmig de la foscor, de la mateixa manera que el xiquet petit fa de llum entre els tres germans).

Emprenen camí, apleguen a una casa i els hi rep una dona casada amb un gegant. “Mes ells perfidiejaren i la dona els obrí i els va amagar dins un armari” (p. 156). El gegant diu a la muller que ell sent olor de carn cristiana (p. 156) i la dona, al capdavall, “hagué de dir-li com havia recollit tres noiets. El gegant obre l’armari, els troba i volia menjar-se’ls de seguida, si no que aquella va demanar-li que els guardés fins al següent dia” (p. 157). Així, la dona, no sols fa el paper d’acollidora, sinó que aconsegueix que el marit faça lo que ella li proposa i, igualment, copsem que la dona salva l’home (ací, simbolitzat pels tres xiquets).

Tot seguit, veiem que “el gegant tenia tres gegantetes petites, les quals dormien en un llit amb corones d’or i roses. Els nois, que havien oïda la conversa del gegant, en sent a nit fosca, eixiren de l’armari (…) i se’n van anar al llit de les gegantetes” (p. 157). Com veiem, en el cas dels fills, la dona apareix com geganteta i l’home ho fa com a noiet… Un tret més en línia amb el matriarcalisme. A banda, elles porten una corona (detall femení que té forma circular) i tenen flors (una planta relacionada amb una activitat matriarcal com és la jardineria, que té a veure amb la terra).

Aleshores, els germans agafen les gegantetes, les fiquen en l’armari i ells es posen en el llit i amb les corones. A més, quan ouen que el gegant ha entrat i s’ha menjat les filles, tots tres s’escapen per una finestra i, encara que ell els acaça amb una bota que feia set llegües de camí a cada pas, els germans “s’amagaren dins una cova” (p. 157), això és, s’acosten a un lloc vinculat amb lo maternal i amb lo matriarcal. I, com que el gegant, molt a prop d’ells, s’adorm, els xiquets “van eixir-ne, li van treure la bota, es ficaren dins ella” (p. 157) i “Se n’anaren envers a casa seva, en la qual els pares, havent fet un xic de fortuna, es condolien d’haver deixat perdre als seus fills” (p. 157). Llavors, els fills, que havien sentit els pares des de fora, “se n’entraren, dins la casa, es llançaren al coll de sos pares” (p. 157) i venen la bota del gegant (fet que els donà una fortuna) “i junts foren molt feliços pels anys de la sua vida” (p. 157).

Adduirem que, en aquesta rondalla, resulta significativa la importància que té l’oïda, u dels sentits més associats amb el matriarcalisme (junt amb el tacte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El pactisme, la Mare Terra com a generadora de prosperitat i dones que salven l’home

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals, sobretot, el pactisme, és “El ferrer”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un ferrer que era molt pobre, “atorgà firmar carta al dimoni.

Aqueix, (…) va sentir-lo, es va vestir de les seves millors robes i se n’anà a trobar el ferrer” (p. 151) i li diu:

“-Sóc el dimoni, a qui vós haveu ofert entregar-li la vostra vida, si us donava riqueses, i (…) vos porto a signar el present pacte, per lo qual, si dintre d’un any, (…) m’oferiu entregar-me la vostra ànima, tindreu tantes riqueses com al vostre voler siguen” (p. 151).  Com veiem, apareix un acord, detall que figura en molts relats i que té a veure amb lo matriarcal i, a més, amb la tradició del pactisme en la Corona Catalanoaragonesa des del regnat de Pere el Gran (1283) i, per descomptat, entre els catalanoparlants.

Tot seguit, el dimoni desapareix “no sense que li mostrés abans un clot en el mig de l’horta, en el qual, tan sols ficant-hi la mà, trobaria tants diners com voldria” (p. 151). Per tant, copsem trets en vincle amb lo matriarcal i amb la dona: un clot, l’horta, ficar (introduir) i abundància… relacionada amb la terra i amb la Mare Terra com a signe de futur. En altres relats, la prosperitat també està associada amb la terra però, com ara, sota una campana.

Des d’aleshores, hi hagué abundor en cal ferrer. A més, “Déu, que sabia que el ferrer era un bon home i que és tot misericordiós, (…) cridà a Sant Pere:

-Vés, Pere, al món, a casa del ferrer, que s’ha venut la seva ànima, vesteix-te de pobre i veges si et fa caritat i el salves” (p. 152). Per consegüent, Sant Pere, de la mateixa manera que Jesús, baixa del cel a la terra així com els raigs del deu Sol ho fan a la Pachamama, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista.

Llavors, Sant Pere fa via cap a cal ferrer, el ferrer l’acull “i l’acompanyà fins a la seva taula, fent-li menjar de totes viandes.

Sant Pere, agraït, veient que el ferrer encara era un bon home, volgué salvar-lo i li preguntà quina gràcia de Déu voldria, que ell podria concedir-l’hi, creient-se que demanaria que el lliurés del pacte que el tenia lligat amb el dimoni” (p. 152), però el ferrer li fa tres demandes diferents a aquesta i el sant li les aprova.

En acabant, el dia que feia un any del pacte, “se li apareix el dimoni a demanar-li el compliment de la sua paraula” (p. 153) i el ferrer li diu “que el deixés anar a mudar-se una mica” (p. 153) i que, mentrestant, s’assegués en un banc. El dimoni ho fa i, immediatament, el ferrer (i els fadrins que ell crida) fan que el diable accepte un altre acord.

Un poc després, el dimoni envia el secretari i, de nou, el ferrer i els criats guanyen i l’home aplega a un altre pacte (ara, amb el diable).

Al capdavall de la rondalla, copsem un passatge que podríem considerar eròtic: quan el ferrer diu al diable que, abans d’anar a l’infern, “em deixeu collir una tan sols de les figues tan bones que fa aquesta figuera” (p. 154). Al meu coneixement, el ferrer reconeix el paper significatiu de la dona (la figuera) com a auxiliar seu, la qual, com en altres relats, apareix al final i és qui salva l’home. I, com que el dimoni se n’hi apuja i el ferrer i els criats comencen a burxar-lo (p. 154), Llucifer accepta qualsevol cosa a canvi que el deixe anar. “I el ferrer, llavors, li demanà que li esborrés el pacte que havia signat i que no el vingués a cercar mai més” (p. 154). I el dimoni li ho concedeix. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que donen vida, que conhorten i molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. Així, més enllà de la part inicial, que podríem relacionar amb el tema de la sexualitat i del paper positiu de la figura del capellà (qui fa de psicòleg), el pare d’una jove vol casar-se amb la filla, i ella “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare.

Llavors, el confés la conhorta dient-li:

“-Demana-li, doncs, una gàbia d’or a on tu càpigues i, quan la tingues, t’hi tanques dintre.

I, per últim do, la noia demanà al seu pare la gàbia d’or, a on ella pogués estar.

El pare obre les entranyes de la terra i, a grapats, n’arrenca l’or, perquè la netegessin i, cent hòmens com gegants, (…) fan la gàbia, que era tota closa com una capsa, si no és al dalt, a on hi havia un forat per respirar-hi. I la portà a la filla” (p. 146), qui li comenta:

“-Cel i terra, per tu, són mogudes” (p. 146).

Com veiem, el capellà, potser perquè considera que l’afany de riquesa mou el pare, proposa a la jove que la gàbia siga d’or, un color vinculat amb l’home i amb el sol. A més, com en una cultura patriarcal, el parent, no sols obri les entranyes de la figura de la mare (i, a banda, de la Mare Terra), sinó que tracta de depurar-la de tot lo que hi ha… I, com a tercer tret en línia amb lo patriarcal, només atorga un petit espai de respir a la noia (lo que Pere Riutort em deia “Una finestreta en la cambra de gas, en què som des de les Germanies”). I, ¿on és l’obertura? En la banda superior, la que mira cap al cel, i no, com ara, en un costat, ni en la inferior (la que ho faria cap a la terra). Quant a les paraules de la filla, podríem relacionar-les amb l’actitud maquiavèl·lica del pare.

No obstant això, la dona, gràcies al seu enginy, “així que la veu, s’hi tanca i comana als seus criats que se l’emmenessin en lloc a on en fos segura, els quals n’agafen la capsa i la porten pel món fins trobar-ne terra a on deixar-la” (p. 146). En aquest passatge, captem que la dona té habilitat per a decidir, que compta amb la fidelitat dels seus servidors i que accepten no deixar-la caure i, a més, portar-la a terres més segures.

En aplegar a la terra nova, “un dia, passant per un reialme, en veieren a tothom ple de tristesa i els demanaren els la fessen mercè de dir-los-hi la causa d’ella. A lo qual, van respondre que era que el fill del rei n’era trist tant temps feia, que res l’aconsolava” (p. 146). Aquestes línies plasmen dos trets importants en la vida diària i, igualment, en un govern, en una casa, en una nació, en un Estat, etc.. Per exemple, 1) posar-se en la pell de l’altre, no girar l’esquena als qui pateixen o bé passen per un mal moment, no fer-los fora ni tractar de tombar-los i 2) que, d’acord amb la política (i amb l’actitud) de qui els encapçala, sol ser la dels vassalls.

En eixe sentit, afegiré que una vegada comentí a Pere Riutort (un home molt interessat per la política com també ho fou sa mare), que em feia l’efecte que la manera de ser d’un polític influïa molt en la dels qui votaven la llista en què ell figurava com a número u. I em va dir que, per descomptat.

Ara bé, tot seguit, els criats venen la capsa en què era la noia. Però la xica, “a la nit, quan el príncep dormia, (…) obre la capsa, en surt, d’ella, i, anant-se’n dretament al llit del príncep, n’escriu damunt de sa mà esquerra. I se’n torna a tancar” (p. 146). Més avant, fa un acte semblant, però en la mà dreta. Com veiem, ha començat per la mà esquerrana, la que té a veure amb lo matriarcal, amb la dona.

Igualment, el príncep, “la nit següent deslliberà de vetllar-ne, si bé mostrant que se’n dormia i, quan fou a mitjanit, veié eixir-ne, de la capsa, tan gentil donzella (…). I s’adreçà i, amb cortesia, com a cavaller pertoca, li demanà digués com era allí en la capsa i qui era. I ella li contà, salvant sempre l’honor del seu pare, com n’era tinguda de fugir de sa terra pel mal fat d’uns amors lascius i deshonestos.

I li plagué al príncep la resposta i se n’agradà, de la noia, que mai més no se’l va veure trist. I tothom n’era content i manà que, d’aquell dia en avant, fossen entrades dues racions en sa cambra” (p. 147). 

A continuació, el príncep ha d’anar a una guerra i “li féu present d’un anell per mostra de recordança (…), puix que li anava a ell la vida” (p. 147).

Nogensmenys, els criats i els patges agafen la dona i la capsa, venen la capsa (perquè “era lo que tothom volia i, la persona, en res adineraven, despullaren de sos vestits a la noia, la llançaren a una bardissa”, com llegim en la pàgina 147) i fugen a terres llunyanes.

Finalment, un pastor troba la jove, el rei i el príncep (trist) s’interessen per recuperar-la: “el seu pare ordenà fer veus de pública crida, oferint tota riquesa a qui trobés manera de tornar l’alegria al príncep” (p. 148). Adduirem que els pastors tenien la jove com que estava folla i, aleshores, ella fa via cap al palau i, quan el príncep era quasi mort i ella li mostra l’anell, “així que el veu el jove, cobra esperit i vida i, ple de joia, la pren, a ella, als seus braços” (p. 148).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Igualment, gràcies a Víctor Ferrer, pel report que hui m’ha enviat sobre el Barranc de l’Encantada, en l’antiga Baronia de Planes (País Valencià), on hi ha una llegenda sobre una dona d’aigua.

Dones que salven, que aconsellen, resolutives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem molts trets en relació amb lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El taronger”, semblant a altres narracions conegudes en diferents poblacions catalanoparlants. “S’esqueien tres noies, fent conversa de lo que se’ls esdevenia quan, com s’ensopegués a passar per allí el fill del rei, una d’elles va dir-ne:

-Si jo m’hi pogués casar, tindrien els meus fills una estrella en el front.

Lo qual, oït pel príncep, volgué saber la que ho deia i (…), a la fi, van dir-l’hi i se n’agradà ell de la noia, que se l’endugué al palau dels seus pares i aprés s’emmullerà amb ella, cosa de la qual n’hagueren gran enuig dos germans que ell tenia” (p. 142). Cal dir que aquest apartat es podria interpretar com que els futurs fills portarien llum, esperança, ja que el vincula amb el front, on es troba el pensament. 

En el passatge immediat, llegim que visqueren amb pau i felicitat fins que “se’n mogué guerra en el regne, a la qual el príncep hagué d’anar-hi i, quan hi fou, sa esposa infantà dos noiets gentils i formosos, els quals, en el front, tenien una estrella” (p. 142). I, així, es fa realitat la intenció de la jove.

Ara bé, com que dos germans del príncep tenien enveja, fiquen els dos xiquets “dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau i l’aigua se l’anà emmenant (…) fins a un bell jardí, a on el jardiner va recollir-la i criar-se els dos noiets com a fills propis” (p. 142). Per tant, copsem elements relacionats amb lo matriarcal: la caixa (lloc de recepció), la fusta (té a veure amb “mare”, amb “matèria” i es sol relacionar amb el color terra), l’aigua sota el palau (en línia amb el símbol del tron damunt del qual hi ha un rei, però que, àdhuc, porta una corona… redona i que reflecteix lo femení), les aigües anaven bé i, per això, el palau es sostenia… A banda, per descomptat, el jardí i el jardiner, ambdós en vincle amb la Mare Terra, a què, en aquest cas, un home tracta amb amabilitat.

A continuació, el príncep torna de la guerra i, “per successió de temps, se’n mogué una altra, a la qual també hagué d’anar-hi i, quan hi fou, l’esposa n’hagué una noia, gentil i bella com un sol, la qual, a cada mà, tenia una rosa” (p. 142). En aquest cas, la rosa, com a flor de la jovenesa, l’acompanyarà, fins i tot, al capdavall, i plasmarà una jove amb molta espenta.

De nou, els germans es desfan d’un altre fill de la princesa: de la noia. “I, anant riu avall la caixa, fou recollida pel mateix jardiner que criava als dos nois, i es crià a la noia” (p. 143), fins que un dia, aquest home, ja vellet, els diu que eren fills adoptius i que no sabia quins eren els pares biològics dels tres germans. 

En morir el vellet, “tots tres resolgueren anar-se’n pel món a cercar-los i camina que caminaràs, trobaren una vella” (p. 143), qui els recomana “que continuassen aquell camí que duien, al capdavall del qual trobarien una salvatjosa selva i, enmig d’ella, un arbre tot carregat de taronges (…) i, en ella, trobarien un ocellet que els hi diria qui eren els seus pares” (p. 143). D’aquesta manera, els tres germans confien en la saviesa de l’anciana i, a més, “regraciaren a la velleta pel bon consell que els dava” (p. 143) i apleguen al bosc.

Més avant, llegim que u dels tres germans tria anar-se’n al bosc i li diu a la germana que rese els rosaris cada dia, per a saber si encara viu ell (p. 143). Però ni ell, ni l’altre germà aconsegueixen l’objectiu, perquè tots dos, en sentir una veu que els diu que es giren arrere, ho fan i resten morts.

En canvi, la jove diu:

“-Ja aniré jo a salvar a mos germans i a cercar-ne la taronja.

I, tota resolta, se n’entra a dins del bosc i, en ell, sent una veu que li diu:

-Gira’t, gira’t.

Mes ella no es volgué girar, ans bé, agafant els rosaris, anà desgranant-los pel camí que feia i, així que els anava desgranant, la veu s’anava fent fosca i més fosca, fins que se li acabaren els grans, tot just quan arribava al taronger” (p. 144). En aquest apartat, cada gra representaria una etapa superada (el pas a pas) i el taronger simbolitzaria la vida (com el color taronja, mescla del groc de l’optimisme i de la llum del sol, i del roig de l’atreviment i de la jovenesa).

Al moment, aplega a l’arbre, cull la taronja del cim de l’arbre, l’obri pel mig i n’ix un ocell de tots colors i que, ressonant el bosc, “es desencantà aquest com també els germans de la noia” (p. 144).

Finalment, els tres germans troben el rei (qui venia de cacera) i el conviden a la cova on tots tres vivien. A més, l’ocell, per demanda del monarca, li relata els esdeveniments i el rei troba viva la seua esposa, s’endú els tres fills al castell i hi hagué bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.