Arxiu d'etiquetes: la dona porta la iniciativa

El festeig, les jóvens, les mares i les àvies

 

Respecte al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir[1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.

En relació amb aquestes paraules, el 28 de juliol del 2022, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, Carmen Galan Aguilar ens comentà “La iaia d’una amiga meua ens contava que sa mare, quan ella festejava, es sentava front a ells i com mig endormiscada i el davantal tapant cara i cap… No se li escapava una, ja que, quan el nóvio, confiat en què dormia, a l’allargar [ell] la mà cap a la nóvia, rebria espardenyada en el cap!”. En eixe sentit, el 26 de juliol del 2022 llisquí per telèfon a ma mare bona part de l’article sobre l’origen del festeig, com ara, quan l’autor escriu que, durant el festeig, hi havia una dona, “bé la mare, bé la padrina, que, això sí, dissimulava la seua incòmoda funció de carabina i feia veure que pegava una cabotada o que s’entretenia en qualsevol manualitat domèstica, fent llata, filant, cosint o brodant, però sense perdre reble ni gest del seu Romeu i de la seua Julieta”. Aleshores, ma mare m’afegí “Era per si [els nuvis] es pegaven alguna fartada o algun bes”.

En línia amb l’article i amb els comentaris, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila, hi ha unes cançons que diuen així:

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i ella, per quedar bé,

baixava es cap i becava.

Llavors, sa mare em digué:

-Si no l’hi fas, ets un ase” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i, per dissimular es paper,

calava es cap i becava” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé.

La jove, per quedar bé,

baixava es cap i becava;

i sa mare me digué:

-Si no l’hi fas, ets un fava” (p. 145).

 

Adduirem que, com podem veure en el poema “Tradisions i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940(https://malandia.cat/2022/05/tradisio-i-costums-del-poble-daldaia-1925-al-1940-poema-de-manuel-nacher), escrit per Manuel Nacher (ciclista i poeta d’Aldaia, 1917-2008) i publicat en el llibre de festes patronals d’Aldaia (una població de la comarca de l’Horta de València) de 1973, també fa esment al vestit, a les jóvens i al fet que eren les dones qui tenien la darrera paraula, en vincle amb possibles relacions i tot:

“I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perquè els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

(…) I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons”.

 

Com podem veure, quan les xicones anaven a la cisterna (que es trobava en el Carrer de la Pilota, el qual ja existia, si més no, des de mitjan segle XVIII) i els jóvens aprofitaven que eren molt a prop d’elles, les doctorejaven. Aleshores, ells, àdhuc, podrien fer un festeig de manera més fàcil com també quan els jovenets s’acostaven a la font de la Plaça Major i s’ajupien a veure els garrons que tenien les xiques, en una època en què les dones portaven roba molt llarga. 

Finalment, afegirem que els dos casos plasmats per Manuel Nácher s’ajusten al refrany “On va la corda, va el poal” i que és ella qui porta la iniciativa. En maig del 2022, posàrem aquest poema en la web “Malandia”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Traduïm el text.

Cançons escatològiques matriarcalistes i amb la dona assaonada i sociable

 

Cançons de línia escatològica en què es plasma el matriarcalisme.

Tot seguit, posarem cançons de línia escatològica (algunes, que podríem considerar que toquen el tema de la sexualitat) i que reflecteixen molt el matriarcalisme. Així, el 19 de juliol del 2022 accedírem a un post de Lluís J. Portales, en què oferia informació de Colla Brials” (publicada el 15 de maig del 2016) en què es podia llegir uns versos d’una cançó molt popular i que ací hem escrit amb adaptació (fins i tot, de la paraula “caguerada”, en el País Valencià, popularment, pronunciada “caguerà”):

“Caguerada de bou,

quan plou, s’arremulla;

la de vaca, no,

perquè està més dura”.

 

Per tant, la dona (la vaca) està més forta que l’home (el bou). Cal dir que no es presenta com una mena de lluita a veure qui fa de cos amb més encert, ni, com ara, de manera més estètica. Simplement, es presenten els resultats finals: la caguerada de cada u dels dos animals. Ens trobem, així, davant d’un ambient en què s’afavoreix la comunió entre persones diferents. A més, adduirem que la vaca és un símbol clarament femení i, en aquest cas, a més, vinculat amb el matriarcalisme, així com ho faria la llet,… i està ben tractada.

Afegirem que, en l’article “Reunió de treball a Alzira per a començar amb la restauració del campanar de l’Església de Santa Caterina” (https://elseisdoble.com/vernoticia/50180/reunio_de_treball_a_alzira_per_a_comenar_amb_la_restauracio_del_campanar_de_lesglesia_de_santa_caterina), podem llegir aquesta versió en línia matriarcal:

“Caguerada de bou,

quan plou, s’arremulla;

caguerada de burra que,

quan fa sol, es fa dura”.

 

Així, copsem que la caguerada de la burra (la dona) és més consistent, més massissa i, a més, ho assoleix més sovint que el bou (els dies que fa sol, ella va per davant).

Amb un missatge semblant a l’anterior, n’hi ha una plasmada en l’entrada  “Burles i facècies (https://vilapedia.wikis.cc/wiki/Burles_i_fac%C3%A8cies), en la web “Vilapèdia”, el 18 de gener del 2015, que diu així:

“Caguerada de bou,

quan plou, se regalla;

la de vaca, no,

que està pilonada”.

 

O siga, que, la del bou, regalima, es fa aquosa; mentres que, la de la vaca, s’amuntega[1], es fa ferma, més compacta, així com apareix la dona en la cultura matriarcalista.

A banda, en l’article “Eclecticismo y diversidad en ‘Los mares del Sur’. Un texto abierto a varios niveles de lectura” (https://webs.ucm.es/info/especulo/numero37/maresur.html), de Jorge L. Catalá Carrasco, podem veure una altra versió en què també apareix el símbol matriarcalista de la vaca:

“Caguerada de bou,

que, quan plou,

s’escampa.

La de la vaca, sí;

la de burro, no”.

 

En conseqüència, la dona és més sociable, més oberta que l’home (“s’escampa”). I, continuant amb una altra lletra en què figura la vaca i, a banda, que, com em comentà mon pare, el 19 de juliol del 2022, per telèfon, “Està més feta” i, entre altres coses, té més vivències, més vida, etc., en la web “Contes 5 -sanchosanmartin.es” (http://sanchosanmartin.es/contes/contes5.html), en una entrada molt interessant i que s’inicia tractant sobre la vida social, podem llegir

“Caguerada de bou,

quan plou, se regala;

la de vaca, no,

perquè està assaonada”.

Recomanem la lectura de l’entrada “existencialisme escatalògic valencià” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/11397/existencialisme-escatologic-valencia), publicada en la web “Racó català”.

Adduirem que, mentrestant, una minoria de catalanoparlants dedicada a la cacera de lo patriarcal, com que no acull l’humor irònic (ni el matriarcalisme), sinó el negre i actua prou en línia amb qui lleva la mà i l’orienta cap al cel de l’altiplà (misticisme de fons) o amb baixar el cap (o amb mirar al front) amb el braç recte junt amb el puny tancat, no gaudeix la vida i s’acull al culte a lo castellà. Ho diré sense embuts: a lo castellà i a la castellanització, encara que ho facen, com diem, popularment, més callats que una puta. Per descomptat, no m’identifique amb eixa manera d’actuar, ni de viure.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta foto es pot trobar, per exemple, en Facebook. Quan diu “nación”, es refereix a lo que els castellans diuen “España” com a intent de creació d’una espècie de Gran Castilla” que no respecte els que no siguen castellans, ni castellanistes, ni catòlics, ni les llengües, ni les tradicions diferents a lo vinculat amb lo castellà, ni el culte a la bandera, ni a les institucions, etc.. Els fets, des del segle XV (amb el tema de la creació de la Inquisició i amb l’expulsió dels jueus), van en eixa línia.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Comentari de Francesc Castellano, del 19 de juliol del 2022, relatiu a l’expressió “estar pilotada”, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris” (“entre diferents accepcions, significa ‘amuntegat’. Per tant, ‘pilonada’ vol dir ‘amuntegada’). En el mateix grup, eixe dia, Jaume Ferriol Fiol ens comentà, A Mallorca, una cosa està pilonada ho deim a una cosa que fa munt, i també estreta: ‘La gent està pilonada, una vora l’altra, no cap més’).

“Jo hi aniré i tu guardaràs es nin”, la dona porta la iniciativa

 

Un altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona porta els calçons (lo que també es diu “portar els pantalons”), això és, comandar i tenir la darrera paraula, és “En Gornals”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. Així, al principi, es diu que l’home, En Gornals,“no era bo a res a res; ara, per menjar, en volia com qui alenava” (p. 137).

I, tot seguit, veiem que “Sa dona no havia tengut altre remei que posar-se es calçons i dur-los sempre. Si En Gornals, al manco, hagués fet lo que sa dona li deia, sa cosa encara haguera tengut un poc d’aguant. Però, ca!, sa dona li deia una cosa i ell ho feia tot capgirat, tot a la biorxa[1](p. 137).

Cal dir que hi ha rondalles, fins i tot, en tot l’àmbit lingüístic, en què la dona és qui s’ho trau de les mans, intel·ligent i encertada, a diferència de l’home. La dona considera adient que ell vaja a per llenya, amb l’ase, i que la porte a casa (p. 137), però, com que ell hi torna però sense la llenya, ella “li va dir:

-Res, en haver dinat, jo hi aniré, a dur sa llenya, i tu guardaràs es nin” (p. 138). I, per tant, veiem que, si bé la dona és qui porta la casa, el marit es fa càrrec del xiquet, un detall que cal remarcar.

A més, la dona, quan ja ha dinat, “treu s’ase i cap a sa garriga manca gent, a dur sa somada de llenya[2]!” (p. 138). Ella “l’aplega, la posa as bast i, des d’allà, cap a sa garriga!

Hi arriba, fa es tres feixos, els carrega a s’ase i cap a sa casa manca gent!” (p. 138).

La dona, en veure com l’home s’ha encarregat del nen, “se’n va corrents as nin, que era dins es bres” (p. 139).

Ja molt avançada la rondalla, apareix la figura del fosser qui, ja en casa d’En Gornals i de la dona, diu:

“-Es meu ofici -digué es fosser- no és enterrar es vius, sinó es morts.

Aquí tragueren En Gornals de sa mortalla i de dins sa caixa” (p. 140).

I la dona, com en alguna altra rondalla, fa que l’home faça bondat: “En Gornals, des d’aquell dia, cobrà seny, es posà a creure sa dona en tot lo que li manava, però sense ses bajanades i ses carabassencades de primer” (p. 140). Per tant, la dona, d’alguna manera, és qui, àdhuc, educa el marit, lo que un cosí de mon pare deia que calia fer amb un xiquet, quan era petit, això és, quan es considera més a temps i millor: adreçar-lo com l’arbre de poc de temps, ben plasmat en el refrany valencià “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”.  M’identifique amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes:[1] En el DCVB, veiem “A la torta”.

[2] Per tant, la dona serà qui durà la llenya, la “somada”. En el DCVB, “Fer somada” figura que, en Mallorca, s’utilitza amb el significat de “tallar llenya i carregar-la damunt les bísties”.