Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell d’Escaló”. Així, el castell d’Escaló “tenia una mina que arribava fins a la Noguera Pallaresa, per on els assetjats sortien a pescar i a avituallar-se” (p. 119) i, per consegüent, veiem que la dona (la mina) és qui facilita la relació i que ho fa sota terra, un tret vinculat amb lo matriarcal. A més, hi ha un vincle entre la terra i l’aigua, dos símbols femenins.
A continuació, llegim que “Una filla del cap de les forces assetjadores s’enamorà del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare (…). El jove féu al pare de la noia un present de truites acabades de pescar” (p. 119). O siga, que la dona porta la iniciativa en lo eròtic i com a transmissora de noves. A banda, el xicot arrisca i el pare, “Per efecte del present, alçà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill d’Escaló” (p. 119). En altres paraules, la iniciativa de la dona ha permés que es salve el noi i, igualment, l’actitud del pare (quant a lo sexual) és oberta.
En eixe sentit, cal recordar que la truita, a més de ser un peix amb nom femení, en la cultura popular, per exemple, està vinculada amb les dones, com ho plasma que el terme “truita” signifique “Coit entre lesbianes” o, com ara, que “fer truites” vullga dir “Practicar el coit lesbià” com també “Ser lesbiana”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.
Una rondalla de l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Aigua passada, verge enganyada”. Afegirem que, en aquest relat, el narrador es posa de part de la dona i, per tant, de Nostra Senyora. Un dia, quan trencava l’alba per l’horitzó, el comte de Pallars i el seu escuder anaven de cacera cap a l’estany, “quan els primers raigs de sol deixaven anar el seu bes més suau damunt les glaçades aigües” (p. 121). Per tant, de manera semblant al déu Sol en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en què el sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra), ací ho fa i, a més, amb dolçor, dos detalls que reflecteixen el matriarcalisme: la dona està ben tractada i és l’home (el sol, per mitjà dels raigs) qui baixa a la terra (lo femení). A banda, com resta reflectit, la dona està forta com el glaç, un tret matriarcalista.
En línia amb això, tot seguit, llegim que “El comte Borrell va començar a contar a l’escuder que aquell era el lloc que més s’estimava de totes les seves possessions, ja que la bellesa de tot l’entorn el convertia en un lloc únic. A més, d’aquell lloc, es contaven mil i una llegendes, de les quals en guardava un grat record en haver-les sentit contar de boca dels llenyataires, pastors i camperols que habitaven per l’entorn” (p. 121). Adduirem que, en molts casos, s’han narrat relats que tenen a veure amb indrets que, tradicionalment, se’ls ha considerat bells, un regal de la Mare Terra.
A continuació, el comte comenta a l’escuder que “Em contaven que, un dia (…) havien sentit explicar els meus avis que, al fons d’aquest estany, hi ha una població colgada a tanta profunditat que no hi ha corda suficientment llarga per poder arribar al fons de les aigües” (p. 122) i, més avant, li afig que “També diuen i, amb tota certesa, que hi habiten unes serps tan llargues que (…) encara sobra pell, que, per cert, és d’una consistència única” (p. 122). En aquest passatge, captem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua, la serp, una pell forta (com moltes dones) i per a moltes utilitats (la dona com a proveïdora, amb un paper semblant al de la Mare Terra).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.