Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que salven l’home i ben considerades i fonts que atorgen vida

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets vinculats amb el matriarcalisme i amb lo femení, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, és “El miracle de Joana la mora”. Primerament, apareix el tema de la transmissió cultural per mitjà dels ancians, en aquest cas, d’un avi, qui comenta a un net de pocs anys:

“-Quan jo era com tu i, com els més menuts, ja el meu avi m’ho explicava. Eren temps de sarraïns, ens havien envaït i arreu s’estava lluitant per tal de fer-los fora. Les nostres terres garriguenques ja havien suportat l’embat dels àrabs i de la reconquesta per part de les tropes cristianes, però no de tot arreu s’havien fet fora els musulmans, en quedaven a molts llocs i, un d’aquests llocs, era València” (p. 77). Afegiré que, més d’una vegada, he considerat que, darrere de les paraules referents a musulmans (en més d’un cas, presentats com sarraïns), hi ha la possibilitat de fer al·lusió als castellans i a l’entrada en les poblacions catalanoparlants. De fet, si canviàssem lleugerament el vocabulari del text, podríem captar que s’hi ajusta com també el sentit de germanor amb terres catalanoparlants de fora de Catalunya. 

Més avant, el padrí li addueix que u dels nobles que, cap a l’any mil cent i escaig, donava ajut a Ermengol VII d’Urgell en aquella contesa per terres valencianes, fou Ramon Boixareu. Ramon “vencé el cabdill moro i féu presonera la seva jove i formosa filla” (p. 77), però ell mor.

Tot seguit, en el soterrar de Ramon Boixareu, hi acudeix la seua filla i la vídua (qui tenia un fill). “El noi i la noia es feren grans, com si de veritat haguessin estat germans, tanta era l’estimació que l’un per l’altra es tenien” (p. 77). Direm que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, ens hem trobat amb famílies que acolliren òrfens i que convisqueren amb els fills de la casa com si fossen germans de tota la vida.

A continuació, i, amb paraules que reflecteixen el matriarcalisme, veiem que “El noi li digué si no li agradaria fer-se cristiana. La noia contestà que li agradaria que li parlés més d’aquesta religió” (p. 77). És a dir, que el jove (àdhuc, amb la seua condició de cristià i de fill de vencedors, no imposa a la jove) i, més encara, aquesta actitud fa que la xica participe de manera creativa (oberta a saber més sobre la religió cristiana). Unes línies que empiulen amb l’educació matriarcal, en aquest cas, de cristià (català) a musulmà (ací, a més, dona de fora de Catalunya), i amb l’esperit d’acollida.

La jove abraça el cristianisme, es celebra el bateig i es fan moltes festes. Ara bé, en u d’aquests actes, al noi, “se li desbocà el cavall. Ella, en veure-ho, agafà el seu cavall negre, més ràpid que el vent, i sortí al seu darrere per tal de salvar-lo” (p. 77). Per consegüent, ella tria un cavall que plasma el color negre (vinculat amb lo matriarcal com també ho fan la foscor i la nit) i no, com ara, ni el més clar, ni u de color blanc.

Nogensmenys, un poc després, la jove cau a terra i és ara quan ell “saltà a socórrer la que l’havia salvat a ell” (p.  78). I, així, en aquest relat, fins i tot, textualment, es diu que la dona ha salvat l’home. Ara bé, com que ella havia restat cega, la noia, ara cristiana, respon al xicot:

“-Que es faci la voluntat d’aquell de qui he abraçat la fe -contestà ella-. La meva gran satisfacció és haver pogut salvar-te a tu” (p. 78), detall que va en línia amb l’altruisme. Igualment, com que ella està esperançada… i ell, bonhomiós, el jove li comenta:

“-Anem, anem fins a la font que brolla, a rentar-te les ferides i treure’t la pols, car n’estàs tota plena. Agafeu-la, ajudeu-me, que la durem a la font a rentar-la” (p. 78). Ens trobem davant un tret matriarcal que, sovint, apareix en narracions en llengua catalana: la font, com a brollador de vida com també ho són la mare i la Mare Terra. Adduirem que la dona està ben tractada.

Immediatament, “Així ho feren en arribar a la font, i, (…) en rentar-la, l’aigua li retornà la vista. Aquella aigua tenia virtuts (…) per al guariment de la vista” (p. 78). En altres paraules, les bones accions són recompensades.

Finalment, es fa una festa i, a continuació, “es posaren a treballar per aixecar allí una ermita” (p. 78), troben una imatge en un clot (un altre tret matriarcal, femení, de recepció), la porten a l’ermita i, al capdavall, llegim que, “encara avui podeu veure l’ermita, al costat de la qual brolla l’aigua que, podeu ben creure, que guareix qualsevol mal de la vista” (p. 78). Per això, podem dir que, malgrat que la imatge ha anat a l’ermita, el narrador atorga més importància a lo femení, encara que figure al costat del santuari: guareix de la vista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hui hem accedit a aquest llibre sobre el matriarcalisme basc i hem trobat punts en comú amb el vinculat amb la llengua catalana: “Europa indígena matrilineal. Los vascos”de Mari Carmen Basterretxea i publicat per Cauac Editorial en el 2022.

Prou en línia, per l’estil, amb el llibret sobre l’àvia Damiana, de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud).

El recomanem per l’estil, senzill, i per la sinceritat i per la bonesa de l’autora.

 

 

Els catalans, la terra ben considerada i dones líders i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’espia i la caixa”. Per exemple, quan podem llegir que, durant la guerra dels Segadors (a mitjan segle XVIII), “La filla de l’hostal d’en Vives es deia Rosalia. Era eixerida i tenia força traça per mantenir a ratlla els francesos que freqüentaven l’hostal, sempre anhelosos de joc, de xerinola i d’amor” (p. 69), això és, de jugar, de gresca i d’amor. I, com que ella era qui comandava, “la Rosalia no permetia que baixés el seu pare al celler, sinó que hi baixava ella” (p. 69). Aquestes línies reflecteixen que, en la casa, primerament, manava la dona (en aquest cas, la mare i, després, la filla, en lloc de passar-ho de la mare al pare): matrilinealitat. 

Més avant, veiem que la jove tenia amagat un amic en un celler de l’hostal, per qui sentia amor: Pere Sementé. Uns dies després, Pere Sementé considera que podrien descobrir-lo, però Rosalia li comenta que ella ho té organitzat i previst: “Aquesta nit, no, demà, que no hi haurà tanta gent. Quan tothom dormirà, jo baixaré i convidaré a beure la guàrdia del portal, hi haurà manera de fer-te fugir. No?

-Què et proposes?

-Un cop siguis fora i, en arribar al tombant, saltes el corral (…), allí et vindran a buscar en Benet i en Rosselló. Ells tenen tant d’interès a salvar-te la vida com jo. Tot el dia d’avui, que preparen la teva fugida. Només caldrà que facis allò que et diran” (p. 70).

Com veiem, la dona és l’organitzadora, ella marca les directrius a l’home, fa de cap de colla del grup inicial (integrat pels dos hòmens de la seua confiança i col·laboradors, de fora de l’hostal, i per ella) i, al capdavall, també de Pere Sementé. A banda, la dona salva l’home.

Tot seguit, l’home li ho aprova i, per consegüent, es fa lo que ella dicta:

“-Molt bé, Rosalia. T’estic molt agraït. A més, m’agrades força” (p. 70). És a dir, que, àdhuc, en una colla formada per tres hòmens i una dona, és ella qui n’exerceix de cap, qui decideix, qui té la darrera paraula.

En una altra rondalla, ambientada en la guerra de successió (en el primer quart del segle XVIII), “La pell del bou”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de la cultura popular”,  captem el matriarcalisme des de molt prompte. Així, apareixen paraules sobre hòmens i dones “que encara romanien vivint en aquesta feréstega terra” (p. 72), això és, en una terra que no es podia dominar per part de lo que, més avant, escriu “els exèrcits invasors” (p. 73). Hi ha unes paraules que empiulen amb lo matriarcal i amb el caràcter obert, receptiu i pacífic del Poble català: “vivíem en pau i amor dintre de la família, res no volíem perquè aquesta maleïda guerra ens vingués a contorbar i destruir” (p. 73).

Un poc després, es reflecteix el tema del pactisme: “ens podríem aplegar tots a casa meva i parlar de què podem fer (…).

–D’acord, parlem-ne entre tots i trobem-hi una solució” (p. 73).

Al capdavall, consideren que, a més de salvar les vides, si és possible, cal salvar els béns, motiu pel qual “reuniren tots llurs béns monetaris, principalment, les monedes d’or i les posaren dintre de la pell d’un bou i anaren, després, aquella mateixa nit, a enterrar-la en un lloc apartat, que només ells sabien” (p. 74). Per tant, no sols confien en la terra (depositen en ella l’esperança en el futur, de la mateixa manera que el llaurador ho fa, en hivern, quan hi colga la llavor del forment), sinó que, igualment, la fiquen dins d’una pell (part del cos que té a veure amb la protecció, encara que, ací, no vaja associada a una vaca, però sí amb un bou soterrat, el qual, així, també es vincula amb lo terrenal). 

Afegirem que el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 25 de març del 2023, captàrem que l’esperança, en les cultures matriarcals, no es dirigeix cap a lo celestial, sinó cap a lo real, com qui toca els peus en terra, i que això enllaçava amb el relat.

Finalment, podem llegir que, aquella gent que havia soterrat la pell, morí, però que el llegat perdurà i, de fet, quan els més jóvens tornaren al poble, “decidiren fer-ne un, de nou, un xic separat d’aquell. Fou, i és, el poble de la Floresta” (p. 74). I, així, els fills, d’alguna manera, acullen els pares en la memòria.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que enllaçen amb la terra, protectores i ben considerades sexualment

General, , , , , , ,

Un relat en què captem trets matriarcalistes, com ara, el comunalisme, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El bandoler bord Sacirera”, on podem llegir que un bandoler ajudava les persones necessitades dels pobles i que “Els senyors organitzaren esquadres d’homes per tal d’agafar-lo. Però ell tenia la simpatia de la gent del poble i, quan veien algun moviment de gent estranya, l’avisaven i, al mateix temps, li aconseguien un lloc on amagar-se” (p. 32).

També, en la mateixa obra, resulta interessant la rondalla “Lliser el bandoler”, en què el narrador, sense relatar-la com si estigués en plena campanya electoral (on es solen dir moltes mentires per part de molts polítics, fins i tot, dels qui, aleshores, es presenten com a defensors de la llengua i, després, en els parlaments o en les corts, es venen als valors patriarcals de tradició castellana), plasma que la cultura catalana és matriarcal: “D’entre els molts assalts que d’ell es conten, n’hi ha un, de comès a una dona que tornava de fira, on havia venut uns bells exemplars de cavalleria de la seva propietat” (p. 35). Per tant, la dona, a més de portar productes, n’era qui determinava què feia amb ells.

Cal dir que aquest relat no està preparat per a fer lo que dicte el partit, ni l’associació (o col·lectiu) feminista de torn, sinó que ha sorgit del Poble català, no del formalisme de lo políticament correcte i reglat, sovint, a un pas del fanatisme. Igualment, adduirem que, en la cultura colla, les dones també fan una funció semblant a l’exposada en aquesta narració.

En la rondalla següent, també en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, titulada “Meco el bandoler i casa Felip”, es reflecteix molt el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual: “A Besan, hi havia una casa molt forta que tenia una vintena de persones llogades, entre mossos i criades” (p. 36). Ara bé, com que hi havia bandolers, l’amo “manà preparar-se per si tornaven, cosa que va succeir” (p. 36) i, a més, va demanar “a l’amo de la casa del costat, si li deixaria fer un túnel que comuniqués amb casa seva, això sí, molt ben amagat i sense que ningú ho sabés i que li permetés fugir per allí sense que el trobessin, si els bandolers un dia tornaven. El veí hi va accedir i van construir (…) el túnel” (p. 36). Per consegüent, no sols captem el signe matriarcal del pactisme sinó el simbolisme de la dona i de la comunicació sota terra: les dues cases es relacionen per via subterrània i, així, mitjançant la dona (qui fa de pont i en terra). Això vol dir que esdevé a nivell terrenal.

Uns anys després, els bandolers aconsegueixen entrar en la casa, però el propietari, diligent, “va tenir temps de fer servir aquell refugi que el comunicava amb la casa del costat i escapolir-se amb la bossa dels diners, que, en definitiva, era el que volien els bandolers” (p. 36). O siga, que la dona (ací, la terra) és la protecció de l’home i, de pas, de les persones de bon cor.

Un poc després, copsem que “la dona no va delatar pas on s’havia amagat el marit i la bossa, amb la qual cosa aquells bandolers van decidir endur-se la dona” (p. 37) i, com que la muller no va obrir boca, tots els membres del grup, “un darrera l’altre, en van abusar” (p. 37). I no sols ningú del poble no pogué anar-hi a defendre-la, sinó que, a més, “Mai, en tota la història del bandolerisme, s’havia donat un cas tan esglaiador com aquest, ja que els bandolers sempre havien respectat les dones” (p. 37). Aquestes línies són molt significatives (el remarcat és nostre) i plasmen, fins a quin punt, la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, encara que, en lo sexual, la narració ens ho reflectesca en poques paraules.

Adduirem que, sobre aquesta rondalla, no s’indica si el narrador fou un home o una dona, i sí que fou contada en Besan (un poble del municipi d’Alins, en la comarca del Pallars Sobirà).

Finalment, se’ns diu que Meco, el bandoler, fou condemnat a mort i afusellat. Per consegüent, si més no, la rondalla es posa de part de la dona i castiga qui ha fet mal i ha tractat de trencar la tradició matriarcalista de la terra on viu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Falçs que salven l’home i pobles i que aporten esperança

General, , , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “En Bernatxó bandoler”. Comença dient que en Bernatxó fou un bandoler procedent de Sedó (una part del terme de Torrefeta i Florejacs, en la comarca de la Segarra) i que, “Quan, en un poble, s’assabentaven de la seva arribada, el sagristà de torn,     o bé l’encarregat del sometent, tocava les campanes per tal de mobilitzar tot el poble un cop armat” (p. 30), és a dir, qui, mitjançant el so de les campanes, avisava els habitants del lloc. Aquest detall pot evocar-nos lo comunitari i que no sempre una persona més vinculada amb el capellà, atenent a les tasques de tipus religiós, era qui assumia la funció esmentada.

Tot seguit, llegim que, “Davant la presència d’en Bernatxó a Canós, un veí de can Sastre, que, aleshores, havia d’avisar el poble, s’endugué una falç a la cintura per tal de protegir-se” (p. 30). O siga, que l’home recorre a la dona (simbolitzada per la falç, entre altres coses, per la seua semblança amb la lluna, tret relacionat amb la nit i amb lo femení) per a que li garantesca que reeixirà de l’objectiu. Quant a la falç (també dita, per exemple, corbella), afegirem que, en l’entrada “Falç” de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem “Eina lunar i femenina, per la forma corbada (les eines i armes rectes són solars i masculines, símbol de penetració i impuls). (…) Símbol de la sega”. En altres paraules, l’home confia en la dona i ella l’acompanya així com, pel mes de juny, “fa costat” en la collita del forment o d’altres cereals.

En el passatge immediat, es troben els dos hòmens i, llavors, “el veí del poble tragué la falç i la va clavar al seu adversari, i el ferí” (p. 30). Per tant, la dona ha proporcionat la força a l’home i li ha permés que, no sols ell es salve sinó… també el poble. Un detall de tipus matriarcal i que empiula amb lo comunitari.

A banda, com copsem en l’entrada “Hoz” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, la corbella, no solament té a veure, per exemple, amb la feminitat: “Simbolitzaria, així, el cicle de les collites que es renoven: la mort i l’esperança dels renaixements”. Òbviament, un poble que aconsegueix que un malfactor se’n vaja del lloc, retorna a l’esperança (p. 30).

Però la cosa va un poc més lluny. En les darreres línies, posa que “En Bernatxó fugí ferit fins a la font de Montcortès, on es netejà la ferida i, poc després, morí” (p. 30). Com veiem, l’home (el bandoler) recorre a la dona (plasmada per la font) per a que li allibere de les ferides del passat i, per dir-ho així, per a que ell reste purificat de les males accions. I ella ho fa i, per consegüent, el salva.

Finalment, així com, de la cova de la mare, n’ix el nadó i passa a ser un membre més present en la comunitat, en la vida diària, amb el retorn a la mare (per mitjà del contacte amb l’aigua), es tanca el cicle de la vida del bandoler. I, de pas, Sedó i la comarca de la Segarra pogueren gaudir d’un futur més confortador.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten els pantalons, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsem el matriarcalisme, com ara, en la rondalla “El traginer i els emboscats”, per mitjà de la terra. Així, podem llegir que, un dia, “aquesta gent d’armes agafà un pobre traginer que estava amb la seva promesa (…). Aquest traginer, jove ell, demanà que, abans, el deixessin acompanyar la promesa a casa d’ella (…).

-Almenys, deixeu-la anar a ella” (p. 13). Per tant, la dona esta ben considerada per l’home i ell no la deixarà caure.

Més avant, captem que “Els dos joves enamorats (…) havien rebut ajut dels emboscats i ara… No, no podien dur-los fins on es trobaven, no podien trair-los” (p. 14) i, així, es plasma la col·laboració.

A més, tot seguit, llegim “Aquells patriotes de parla com la seva, d’aquí, dels nostres pobles garriguencs, no podien morir a mans d’uns que no parlaven ni la nostra llengua. Calia (…) no descobrir-los” (p. 14). Per consegüent, es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant el tema de la terra i de lo que hi té a veure, en aquest cas, la llengua catalana.

En la rondalla següent, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, “Els Tòfols i els lladres”, també copsem lo matriarcal. En un moment del relat, posa “Era l’hostal de la Dona de la Berruga, com (…) tothom el coneixia, encara que, en un rètol, es podia llegir Hostal de la Serra” (p. 15). O siga, que la dona porta els pantalons, com entre moltes dones nascudes abans de 1920.

Igualment, veiem que “Els Tòfols avançaren fins arribar a l’hostal, (…) per tal d’anar seguint tots els pobles de la rodalia” (p. 17), el qual portava una dona.

Fins i tot, llegim que, en aquest hostal, “Els dos homes entraren a la seva cambra (…). Després, es posaren uns llargs i vells vestits de padrina, en lloc de pantalons, un vestit negre al damunt i cuitaren a posar-se un mocador al cap, ben lligat. De tal manera que semblaven (…) dues velles” (p. 18), és a dir, que abracen lo femení i lo matriarcal, com ho reflecteix, com ara, la roba i el color.

Finalment, comentarem que, en aquesta rondalla, també es capta que la dona salva l’home, ja que aquests dos traginers, “Amb aquesta aparença i, sense despertar les sospites dels lladregots, pogueren allunyar-se d’aquí sense ésser víctimes dels lladres de la roca” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“L’home proposa i la dona disposa” i dones ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, que figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El fill del rei, desencantat”. Un pare que tenia tres filles gentils i belles, a qui ell estimava molt i en què la més xica era “obedient i treballadora, mai mostrava enuig i el seu voler no era altre que el del seu pare i germanes” (p. 226), comenta a les filles que se n’anirà a una fira, com solia fer, com a bon hisendat.

“L’home, abans d’anar-hi, cridà a les seves tres filles i (..) les hi demanà què volien que els dugués d’ella” (p. 226), com en altres rondalles semblants.

La gran li diu un vestit d’or; la mitjana, un vestit de plata. En canvi, la petita li digué “vull casar-me amb el fill del rei” (p. 227). I, així, mentres que les dues primeres trien per lo material i molt preuat, la més jove opta per lo que té a veure amb la direcció, amb l’autodomini, amb fer de cap de la seua vida, a casar-se amb un home que escolta, que organitza, que rep, que dona, que modera, que regula, que jutja, que decideix en la seua vida, que té la darrera paraula, etc..

Ara bé, el pare, com que no comparteix la demanda de la filla, fa que un criat se l’emporte a un bosc, amb intenció de matar-la. Però el criat “no tingué cor i, fent un petó a a la noia, tirà a fugir corrents, no sens que una llàgrima corregués per ses ben enfortides galtes” (p. 227). Com veiem, en aquest paràgraf, hi ha detalls que encaixen amb l’humanisme que va associat a lo matriarcal i que hem pogut copsar en algunes rondalles.

A continuació, la noia, enmig de la foscor, comença a caminar i, de sobte, “se li aparegueren dos llumets que se li atansaven i, darrere d’ells, una manota que li feia senyals de que anés cap allí a on ella era” (pp. 227-228) i que, al capdavall, la jove segueix la manota. Com veiem, l’esperança, fins i tot, durant la nit, formava part de la vida de la noia.

La jove, immediatament, es troba un llop (el qual reflecteix l’home passiu però que coneix com pot eixir de l’atzucac). De fet, ell se li acostà i “començà de besar-li les mans. I ella, al veure aquella mostra de bondat i de tendror, tota la por se li tornà en agraïment i li passà la mà per l’esquena i li feu festes i més festes fins que el llop es posà a caminar i ella va seguir-lo” (p. 228).  En passar-li la mà per l’esquena, la jove reflecteix que li fa costat.

“I, a poca estona, arribaren a un cova pregona i fosca (…), més el llop s’hi ficà i la noia, darrere d’ell, també va entrar-hi i, endins endins, que la noia no sabia a on anava, van trobar-se amb un forat xic i estret, per on tots dos van travessar-hi” (p. 228). O siga, que la xica, malgrat que el camí era estret, estava encoratjada i, a banda, confiava en la bonesa del llop (de l’home).

“A l’altre cantó del forat, s’aparegué a sos ulls un palau gran i formós d’encatifades sales que tot era un pa d’or i una estesa de diamants i perles” (p. 228). En altres paraules, viure esperançats té la seua recompensa, ací, reflectida simbòlicament en el pa daurat (li assegura viure dia rere dia i la prosperitat) i el futur (la lluentor dels diamants i de les perles). I la jove, com qui passa a l’altra banda d’un riu, ho ha aconseguit i, a més, està ben considerada.

Igualment, tot seguit, també es tracta bé a la dona: “la noia va menjar per una mà que les hi va anar servint” (p. 228). No obstant això, eixa mà “agafà una atxa i es posà a caminar i la noia hagué de seguir-la per no quedar-se sola les fosques” (p. 228). Això és, que convé seguir qui coneix millor un camí que no hem transitat, bé en el sentit físic, bé en el simbòlic.

Àdhuc, la mà mena la xica cap a una cambra on hi havia un llit tot parat d’or i de plata, vestits de plata i de seda que podria posar-se (pp. 228 i 229). Ara bé, la jove veu unes lletres damunt d’una porta que li indiquen què se li permet i què se li prohibeix.

A més a més, el llop li comenta com li caldrà actuar davant d’un lloro. I ella fa cas a lo que li encomana el llop (p. 229). Per això, “De seguida, se li apareix el llop i li diu:

-Ja estem salvats” (p. 230).

No obstant això, el llop ordena a la noia que faça lo que, a ella, no li agradava, per l’estima que la xica tenia per ell. Per eixe motiu, i perquè el llop era bonhomiós, la dona considera que “devia tant al llop i aquest l’hi havia demanat de tantes veres, que s’havia determinat a fer-ho” (p. 230). Cal dir que el llop li havia fet de guia, quan ella coneixia poc el terreny.

Per consegüent, copsem que, encara que ella fa lo que li sol·licita el llop, el passatge s’ajusta a la dita “L’home proposa i la dona disposa”: la sinceritat del llop porta la dona a aprovar les paraules de l’home i a fer-li costat i, així, “la noia no tingué altre remei que complir sa promesa” (p. 230). Recordarem que hi ha el refrany “Ser dona de paraula”.

En acabant, la jove trau un ou de dins d’un colom, el trenca i, de dins, “n’eixí el fill del rei, que havia sigut encantat en aquell palau sota la figura de llop i que, així que es veié altra vegada persona, regracià molt a la noia el favor que li havia fet. I fou tan content i la noia era tan guapa i formosa , que li demanà si volia emmullerar-se amb ell” (p. 230). En aquest passatge, veiem que la dona ha salvat l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme.

Finalment, la noia aprova la proposta del fill del rei, i, en acabant, els pares al príncep i es celebraren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’home “portà a la noia tot lo que demanava” i dones que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La pell d’ase”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós. Una dona, en els darrers moments de la seua vida, demanà al seu marit que, si s’emmullerava de nou, ho fes amb una dona que s’assemblàs enterament a ella. I, com que l’home en cercà i no en trobà cap, “deslliberà de casar-se amb sa pròpia filla, vera estampa de sa mare” (p. 195).

La filla, en saber-ho, es posa a plorar “fins que trobà una velleta que, com totes, era molt compassiva, la qual li digué (…) que fes demanda al seu pare d’una pell d’ase, (…) que s’embrutés ben bé i, d’este modo, aparegués al seu pare” (p. 195). Per tant, la velleta no li recomana triar un animal de molta categoria, sinó u més bé humil. Ara bé, el pare, en lloc de rebutjar-la, “li digué que, ase o no ase, volia casar-se amb ella” (p. 195).

Llavors, la noia torna a posar-se a plorar… i se li apareix l’anciana, qui ara li comenta “digues al teu pare que consentiràs el casar-te amb ell, si et porta vestits i joies de totes menes, que ni en cel, ni terra, n’hi haja de pairons” (p. 195), o siga, de semblants.

Així ho fa la jove, “Mes el pare, (…) per diners que li costaren, encara que hagués hagut de remoure cel i terra, portà a la noia tot lo que demanava” (pp. 195-196). Com veiem, la darrera frase ho posa clar: l’home feu lo que ella li havia ordenat, ja que “portà a la noia tot lo que demanava”. 

Afegiré que, en escriure sobre aquest relat, el 26 de febrer del 2023, recordava un tweet que David Algarra havia plasmat el mateix dia (encara que relacionat amb l’esclavatge i amb un testimoni d’una africana negra, quant a un besavi seu que es guanyava la vida venent esclaus): “La història en majúscules es fa posant tot damunt la taula, mostrant les diverses cares dels fets”. En eixe sentit, entre eixes cares, en aquesta rondalla, hi ha les paraules referents a la demanda de la filla: el pare compleix amb lo que la xicota li mana i es fa lo que vol la dona. 

De nou, apareix la velleta “i li donà una capseta petita d’or, dient-li:

-Fica tots els vestits i joies dins d’aqueixa capseta, posa’t la pell d’ase i, a dintre, hi fiques aquella i  quan, de casa del teu pare, isquen els ases, et barreges, tu, amb ells i fuges de casa teva, que ton pare no n’haurà esment” (p. 196). Com podem captar, no sols la velleta dona facilitats a la jove, sinó que, igualment, li diu que es mescle entre la gent (recordem que l’ase és un animal que es sol vincular amb la senzillesa).

“La noia ho féu tal com li havia dit la vella” (p.  196) i, junt amb els àsens, se’n va del territori de son pare. En aquest paràgraf, copsem el detall de la pell d’ase i de la brutícia, dos trets que, la primera vegada que llisquí la rondalla, em recordaven unes paraules que digué el papa Francesc als pocs dies de començar el seu comanament, en el 2013: volia pastors amb olor d’ovella. Cal dir que aquesta rondalla fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX.

La jove fa camí i l’acullen en una casa on la prengueren per a guardar oques, i ella, cada matí, al llevar-se, les portava “a la vora del riu, a pasturar-les. Mes, tan bon punt hi era, quan, traient-se la pell d’ase, s’anava posant tots els vestits i joies” (p. 196). Així, el relat convida a estar molt oberts i a no presumir, en estar amb més persones. Igualment, ella s’atansa al riu (un fet relacionat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fan aquestes aus, que toquen terra i tenen a veure amb l’aigua).

Tot seguit, llegim que, un dia, el príncep i fill del rei a qui pertanyia la masoveria on vivia la jove, veu la noia i volgué saber la causa per la qual les oques es feien més magres: “se’n va anar al munt d’un tossal” (p. 196), des d’on podia tenir una perspectiva més àmplia, una vista d’àguila, del regne. I, com que el príncep “veié a la noia com es posava els vestits i les joies i, al veure-la tan formosa, quedà tot prendat d’ella” (p. 196), no en diu res, se’n va a la masoveria i, quan ella hi torna, només hi havia u dels anells de la xicota (p. 196): el fill del rei se n’havia guardat l’altre.

El príncep sempre mirava si trobaria la xica, però sense la pell d’ase, per a poder-la presentar als seus pares. Ara bé, no ho aconseguia i ell entristia. En aquest passatge, copsem que la dona és qui fa feliç l’home (el fill del rei), ja que ell, emocionalment, depén prou de la jove. Això fa que els reis li demanen que els confesse el motiu de la tristor i els comenta “que el seu mal era d’amor i que volia casar-se amb la noia a qui aquell anell vindria.

Els pares, tots contents, veient a prop la cura, l’hi concediren de seguit, i enviaren a cercar totes les princeses del regne, (…) totes les grans senyores, (…) a les minyones i demés servei de la casa i, quan foren a la Pell d’ase, li vingué tan bé, que, de seguida, digué el fill del rei que volia casar-se amb ella” (p. 197). No obstant això, els monarques no ho aprovaren fins que la jove no els mostrà tots els seus vestits i les joies i els reis hi vingueren bé i els casaren, “essent-ne tots, per sempre més, feliços” (p. 197).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones que salven l’home, bonhomioses, eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que pacten, que salven l’home, comerciantes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme, és “El rei dragó”. Un dia, el rei i la reina, passejant-se, copsen un ocell cantant dins del jardí i el monarca comenta a la dona que això volia dir que el pare d’ella estava malalt. El rei li demana que espere una mica, ja que “es volien tant i el rei no podia eixir del seu regne” (p. 185) i, quan la reina li diu que el pardal ja no cantava i el rei li afig que això volia dir que el pare de la monarca havia mort, “la reina volgué, de totes maneres, anar a veure’l i el rei hi va convenir, mes, com era tant lo que s’estimaven que no volien separar-se i, per altra part, els vassalls no l’haurien deixat sortir del regne, el rei li va dir que no hi veia altre remei que convertir-se ell en dragó i que ella se l’endugués dintre d’una capseta” (p. 185). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: 1) l’acord entre el rei i la reina (les decisions es prenen per pactes, encara que siga ella qui assolesca l’objectiu), 2) una relació sexual matriarcalista, 3) la reina és la part més gran (ella es manté i ell passa a ser un petit dragó) i, per això, la muller pot alçar-lo en una capseta i portar-lo on ella va.

Tot seguit, amb el rei en la capseta, se’n van cap al reialme del pare de la reina (p. 185), però el rei se n’ix de la capsa com a dragó i, com que els criats comencen a córrer darrere d’ell, el monarca, més que de pressa, fa via fins al seu regne (pp. 185-186) i torna a ser home. Ara bé, com que havia perdut la memòria, prompte es casa amb una altra dona.

Quan la reina capta que el marit s’ha eixit de la capsa, el cerca cap al seu regne, “fins que una vella li digué que, per anar-hi i trobar el seu espòs, havia d’espatllar tres parells de sabates que ella li donava” (p. 186).

La reina caminava i, com que les sabates eren molt fortes (per tant, la vella li passa fortalesa) i la monarca es posa en una pallissa, “se li apareix una noia i li dóna una ametlla, una nou i una avellana i li diu que, amb elles, trobaria el seu espòs i mitjà de tornar a ésser reina” (p. 186), en lloc de qui feia poc s’havia casat amb el rei.

“Tota consolada va emprendre el camí i prompte va arribar al seu regne” (p. 186). No obstant això, com que ningú no la recordava, ni l’acceptava, ella passa a fer un paper que apareix en algunes rondalles: la de venedora. I, així, el relat reflecteix el vincle entre les cultures matriarcals i el comerç impulsat i promogut per les dones. En dos passatges posteriors, la reina recorre a l’ametlla, a l’anou, i “el seu preu era el dormir-ne una nit amb el rei” (p. 186). I la reina novençana, com que vol lo que ven la monarca, li ho accepta.

En aquests dos passatges en què la reina primera dorm amb el rei, la reina novençana dona al marit una gota de dormitori. Ara bé, quan l’antiga reina passa, per tercera vegada, a on era el marit, “li recordà tota la seva vida, tot lo que l’estimava i el rei, per fi, hi va caure, la va conèixer i tingué un gran sentiment de la seva feta. Així és que volgué (…) esmenar-la i ser sols marit de sa antiga esposa, i convingueren tots dos que, a l’endemà al matí, a punta d’alba, s’embarcarien i se n’anirien a viure a una altra part del regne” (p. 187).

I així ho fan: “se’n tornaren a son palau” (p. 187).

Com veiem, és la dona qui salva l’home, ella porta la iniciativa (àdhuc, en lo comercial, on és una bona venedora) i, de pas, tornen a viure  com a parella ( (i en què les decisions s’acordaven, encara que es fes lo que ella consideràs més adient) i, a més, es volien tant que no volien separar-se, un detall molt en línia amb la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.