Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

L’home “portà a la noia tot lo que demanava” i dones que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La pell d’ase”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós. Una dona, en els darrers moments de la seua vida, demanà al seu marit que, si s’emmullerava de nou, ho fes amb una dona que s’assemblàs enterament a ella. I, com que l’home en cercà i no en trobà cap, “deslliberà de casar-se amb sa pròpia filla, vera estampa de sa mare” (p. 195).

La filla, en saber-ho, es posa a plorar “fins que trobà una velleta que, com totes, era molt compassiva, la qual li digué (…) que fes demanda al seu pare d’una pell d’ase, (…) que s’embrutés ben bé i, d’este modo, aparegués al seu pare” (p. 195). Per tant, la velleta no li recomana triar un animal de molta categoria, sinó u més bé humil. Ara bé, el pare, en lloc de rebutjar-la, “li digué que, ase o no ase, volia casar-se amb ella” (p. 195).

Llavors, la noia torna a posar-se a plorar… i se li apareix l’anciana, qui ara li comenta “digues al teu pare que consentiràs el casar-te amb ell, si et porta vestits i joies de totes menes, que ni en cel, ni terra, n’hi haja de pairons” (p. 195), o siga, de semblants.

Així ho fa la jove, “Mes el pare, (…) per diners que li costaren, encara que hagués hagut de remoure cel i terra, portà a la noia tot lo que demanava” (pp. 195-196). Com veiem, la darrera frase ho posa clar: l’home feu lo que ella li havia ordenat, ja que “portà a la noia tot lo que demanava”. 

Afegiré que, en escriure sobre aquest relat, el 26 de febrer del 2023, recordava un tweet que David Algarra havia plasmat el mateix dia (encara que relacionat amb l’esclavatge i amb un testimoni d’una africana negra, quant a un besavi seu que es guanyava la vida venent esclaus): “La història en majúscules es fa posant tot damunt la taula, mostrant les diverses cares dels fets”. En eixe sentit, entre eixes cares, en aquesta rondalla, hi ha les paraules referents a la demanda de la filla: el pare compleix amb lo que la xicota li mana i es fa lo que vol la dona. 

De nou, apareix la velleta “i li donà una capseta petita d’or, dient-li:

-Fica tots els vestits i joies dins d’aqueixa capseta, posa’t la pell d’ase i, a dintre, hi fiques aquella i  quan, de casa del teu pare, isquen els ases, et barreges, tu, amb ells i fuges de casa teva, que ton pare no n’haurà esment” (p. 196). Com podem captar, no sols la velleta dona facilitats a la jove, sinó que, igualment, li diu que es mescle entre la gent (recordem que l’ase és un animal que es sol vincular amb la senzillesa).

“La noia ho féu tal com li havia dit la vella” (p.  196) i, junt amb els àsens, se’n va del territori de son pare. En aquest paràgraf, copsem el detall de la pell d’ase i de la brutícia, dos trets que, la primera vegada que llisquí la rondalla, em recordaven unes paraules que digué el papa Francesc als pocs dies de començar el seu comanament, en el 2013: volia pastors amb olor d’ovella. Cal dir que aquesta rondalla fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX.

La jove fa camí i l’acullen en una casa on la prengueren per a guardar oques, i ella, cada matí, al llevar-se, les portava “a la vora del riu, a pasturar-les. Mes, tan bon punt hi era, quan, traient-se la pell d’ase, s’anava posant tots els vestits i joies” (p. 196). Així, el relat convida a estar molt oberts i a no presumir, en estar amb més persones. Igualment, ella s’atansa al riu (un fet relacionat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fan aquestes aus, que toquen terra i tenen a veure amb l’aigua).

Tot seguit, llegim que, un dia, el príncep i fill del rei a qui pertanyia la masoveria on vivia la jove, veu la noia i volgué saber la causa per la qual les oques es feien més magres: “se’n va anar al munt d’un tossal” (p. 196), des d’on podia tenir una perspectiva més àmplia, una vista d’àguila, del regne. I, com que el príncep “veié a la noia com es posava els vestits i les joies i, al veure-la tan formosa, quedà tot prendat d’ella” (p. 196), no en diu res, se’n va a la masoveria i, quan ella hi torna, només hi havia u dels anells de la xicota (p. 196): el fill del rei se n’havia guardat l’altre.

El príncep sempre mirava si trobaria la xica, però sense la pell d’ase, per a poder-la presentar als seus pares. Ara bé, no ho aconseguia i ell entristia. En aquest passatge, copsem que la dona és qui fa feliç l’home (el fill del rei), ja que ell, emocionalment, depén prou de la jove. Això fa que els reis li demanen que els confesse el motiu de la tristor i els comenta “que el seu mal era d’amor i que volia casar-se amb la noia a qui aquell anell vindria.

Els pares, tots contents, veient a prop la cura, l’hi concediren de seguit, i enviaren a cercar totes les princeses del regne, (…) totes les grans senyores, (…) a les minyones i demés servei de la casa i, quan foren a la Pell d’ase, li vingué tan bé, que, de seguida, digué el fill del rei que volia casar-se amb ella” (p. 197). No obstant això, els monarques no ho aprovaren fins que la jove no els mostrà tots els seus vestits i les joies i els reis hi vingueren bé i els casaren, “essent-ne tots, per sempre més, feliços” (p. 197).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones que salven l’home, bonhomioses, eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que pacten, que salven l’home, comerciantes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme, és “El rei dragó”. Un dia, el rei i la reina, passejant-se, copsen un ocell cantant dins del jardí i el monarca comenta a la dona que això volia dir que el pare d’ella estava malalt. El rei li demana que espere una mica, ja que “es volien tant i el rei no podia eixir del seu regne” (p. 185) i, quan la reina li diu que el pardal ja no cantava i el rei li afig que això volia dir que el pare de la monarca havia mort, “la reina volgué, de totes maneres, anar a veure’l i el rei hi va convenir, mes, com era tant lo que s’estimaven que no volien separar-se i, per altra part, els vassalls no l’haurien deixat sortir del regne, el rei li va dir que no hi veia altre remei que convertir-se ell en dragó i que ella se l’endugués dintre d’una capseta” (p. 185). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: 1) l’acord entre el rei i la reina (les decisions es prenen per pactes, encara que siga ella qui assolesca l’objectiu), 2) una relació sexual matriarcalista, 3) la reina és la part més gran (ella es manté i ell passa a ser un petit dragó) i, per això, la muller pot alçar-lo en una capseta i portar-lo on ella va.

Tot seguit, amb el rei en la capseta, se’n van cap al reialme del pare de la reina (p. 185), però el rei se n’ix de la capsa com a dragó i, com que els criats comencen a córrer darrere d’ell, el monarca, més que de pressa, fa via fins al seu regne (pp. 185-186) i torna a ser home. Ara bé, com que havia perdut la memòria, prompte es casa amb una altra dona.

Quan la reina capta que el marit s’ha eixit de la capsa, el cerca cap al seu regne, “fins que una vella li digué que, per anar-hi i trobar el seu espòs, havia d’espatllar tres parells de sabates que ella li donava” (p. 186).

La reina caminava i, com que les sabates eren molt fortes (per tant, la vella li passa fortalesa) i la monarca es posa en una pallissa, “se li apareix una noia i li dóna una ametlla, una nou i una avellana i li diu que, amb elles, trobaria el seu espòs i mitjà de tornar a ésser reina” (p. 186), en lloc de qui feia poc s’havia casat amb el rei.

“Tota consolada va emprendre el camí i prompte va arribar al seu regne” (p. 186). No obstant això, com que ningú no la recordava, ni l’acceptava, ella passa a fer un paper que apareix en algunes rondalles: la de venedora. I, així, el relat reflecteix el vincle entre les cultures matriarcals i el comerç impulsat i promogut per les dones. En dos passatges posteriors, la reina recorre a l’ametlla, a l’anou, i “el seu preu era el dormir-ne una nit amb el rei” (p. 186). I la reina novençana, com que vol lo que ven la monarca, li ho accepta.

En aquests dos passatges en què la reina primera dorm amb el rei, la reina novençana dona al marit una gota de dormitori. Ara bé, quan l’antiga reina passa, per tercera vegada, a on era el marit, “li recordà tota la seva vida, tot lo que l’estimava i el rei, per fi, hi va caure, la va conèixer i tingué un gran sentiment de la seva feta. Així és que volgué (…) esmenar-la i ser sols marit de sa antiga esposa, i convingueren tots dos que, a l’endemà al matí, a punta d’alba, s’embarcarien i se n’anirien a viure a una altra part del regne” (p. 187).

I així ho fan: “se’n tornaren a son palau” (p. 187).

Com veiem, és la dona qui salva l’home, ella porta la iniciativa (àdhuc, en lo comercial, on és una bona venedora) i, de pas, tornen a viure  com a parella ( (i en què les decisions s’acordaven, encara que es fes lo que ella consideràs més adient) i, a més, es volien tant que no volien separar-se, un detall molt en línia amb la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones entenimentades, que remenen les cireres, garrides i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “Les tres tarongetes”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, el noi se’n va cap a on és el dragó, “s’hi atansa i, endins endins, arriba a l’arbre, arrenca les tres tarongetes” (p. 180) i arrenca a fugir d’on era el drac. Obri la primera tarongeta i, després, la segona, però, en ambdós casos, se li escapa un colom blanc. Ara bé, en obrir-ne la tercera, agafa el colom, “l’estripa pel mig i, amb la seva sang, es frega els polsos[1]” (p. 181). Com veiem, en aquest passatge, es plasma que qui vol aconseguir res, entre altres coses, ha de portar la batuta, que no se li vaja de les mans el colom (les emocions, amb la semblança que té amb el joc de volar un catxirulo). Quan ja el pren i s’escampa la sang per part de la cara, actua amb atreviment (vinculat amb el color vermell) i, així, està en una situació més igual amb el dragó.

El jove es trau l’espasa i, “a la tercera vegada, l’hi enfornà tota fins al mig del cor, i saltà, d’aqueix, una pedra d’allò més grossa que feu ressonar tot el castell, i aparegué una noia” (p. 181). Aquest apartat pot semblar en línia amb lo patriarcal, ja que un home venç un dragó (que representa la dona): estem amb una rondalla publicada en els anys setanta del segle XIX i la “Ley de Instrucción Pública” (d’instrucció escolar i en línia amb el capitalisme, amb lo patriarcal i amb la cultura castellana) s’havia aprovat en 1857 (i estigué vigent en tot l’Estat espanyol fins a una… de 1970).

Nogensmenys, tot seguit, llegim que la xicota era “formosa com cap altra, que regracià al príncep per lo que havia fet, puix que aquell dragó la tenia encantada. I era tan formosa i guapa, i era tal el seu modo de parlar i entendre, que el príncep va prendar-se d’ella i va sentir-se curat de seguida” (p. 181). Per consegüent, encara que ell allibera la jove, també és cert que eixe era el pas necessari que li havia marcat la velleta: per això, podem dir a) que l’anciana és qui dicta què ha de fer el príncep (home), b) que alliberar la noia permet que ell recupere la salut i c) que el príncep no imposa a la jove cap obligació i, a banda, es reflecteix lo que diu el refrany “Que la dreta no sàpia lo que fa l’esquerra”, o siga, una generositat no acompanyada de fer ostentació de l’acte de donar (ací, traure de l’encantament la jove). ¿Podria ser un missatge, segons el qual l’home també ha de tenir present la part femenina i la matriarcal, ací, simbolitzada per la noia? Al meu coneixement, sí.

Finalment, el príncep “Se n’anà amb la noia vers el palau del seu pare, que ja, amb ànsia, l’esperava i que en fou tot content, de veure’l ja bo de la malaltia, i més quan el veié amb una noia tan guapa i entenimentada com aquella, que féu feliç per sempre més al príncep” (p. 181). Així, copsem trets matriarcals importants: 1) el pare destaca que el fill s’ha guarit en haver anat el príncep on era la jove, 2) al rei, li agrada la bellesa de la jove…, però també que és una dona amb bon cap (detall que apareix en moltes rondalles de la cultura popular en llengua catalana i recopilades abans de 1932) i 3) la dona és qui fa feliç al príncep (no se’ns indica que ho realitzàs com cap mena d’esclava) i, pel context, podem dir que s’ajusta al fet que ella salva el marit i que ambdós viuen en una situació de molta igualtat però en què la noia és qui remena les cireres (així com la velleta ho ha fet en relació amb el príncep).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El pols, com podem llegir en el DCVB, és “La part de la cara situada entre l’ull i l’orella, on se sent el batec arterial”.

Dones que eduquen els fills pel camí matriarcal, compassives i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsa lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, és “Les tres tarongetes”, en aquest cas, amb un rei que tenia un fill a qui havia esdevingut una grossa malaltia. I, com moltes vegades ocorre en les cultures matriarcals, “el pare, un dia veié passar a una velleta i la va cridar per demanar-li si sabia remei per a son fill (…).

La velleta es va mirar el príncep i digué:

-Sí que tindrà remei, mes ha d’anar a cercar ell mateix les tres tarongetes, que li donaran sanitosa cura.

A l’endemà, encara que, amb prou greu dels seus pares, el noi, tot sol, emprèn camí i (…) li ve una tempestat (…) que no sabia a on acollir-se. Per fi, veié una casa i se n’hi va anar” (p. 178).

Com veiem, la dona aprofita la seua saviesa i les seues vivències (entre altres coses, la d’haver passat per la infantesa i per la joventut), per a orientar el jove i fer-li costat. A banda, el pare confia en la dona (ací, una anciana), de la mateixa manera que, en les cultures matriarcals, es fa (i molt) en les velles, com es reflecteix en moltes narracions de fa més de cent anys i que formen part de la cultura popular en llengua catalana.

En tocar el jove a la porta, per si volien acollir-lo, surt una vella que li diu que, en eixa casa, viu un gegant. Però, com que el jove insisteix i li explica el motiu per qual demana hostatge, “la vella se’n condolgué, que va obrir-lo” (p. 178).

Ara bé, en entrar-hi el marit, qui deia que sentia olor de carn cristiana, l’anciana comenta que ha acollit un noi i, aleshores, “el gegant, que també era compassiu, encara que, de primer, volia menjar-se’l, digué:

-Jo no sé pas a on són, mes ja el duré al castell de la lluna que per tot entra, que, potser aquella sabrà dir-l’hi” (p. 179). Ens trobem davant un passatge que plasma que, en els Pobles matriarcalistes, l’home també actua atenent a valors que, més d’una vegada, en ambients feministes amb una política patriarcal, procapitalista, de culte a la fama, de xafar qui no siga com ells i de desconsideració cap a lo que es sol etiquetar com a femení, es qualifica de persones febles.

Quant a la suposada feblesa, no ho diran amb paraules emprades tradicionalment, però com si ho fessen. I vespres d’eleccions legislatives o bé municipals, o bé autonòmiques, més. Això sí, quan, per exemple, un partit més a la dreta (històricament i ara), guanya unes eleccions legislatives amb una dona com a cap de candidatura política i que adopta un fals llenguatge a favor de la igualtat entre hòmens i dones (per exemple, en Itàlia, en el 2022), es fa una mena de silenci sepulcral en eixos ambients que es presenten com d’esquerres o bé com progressistes.

Igualment, captem que el castell (la protecció) està vinculat amb la lluna (la dona), un tret clarament matriarcalista i que empiula amb la tradició femenina de governar sense deixar fora (ni menysprear) la part masculina, ni els hòmens. ¿És la dama del castell una mena de reina o de dona noble? Podem considerar que sí: les fortaleses (físiques, arquitectòniques i emocionals) no han estat associades a persones pobres de forces, ni de riquesa, ni d’espenta i sí, com ara, de bona voluntat i molt obertes (àdhuc, quan també són fortes físicament). Si més no, en el folklore relacionat amb la llengua catalana.

“I es carrega el noi a coll i comença a caminar i (…) va arribar al castell de la lluna, a prop del qual hi va deixar el príncep” (p. 179). Com veiem, el gegant segueix les indicacions de la seua muller, amb qui té avinença, i… a més, no fa tota la faena al xicot, sinó que li deixa que remate la tasca de passar a la jovenesa i, com es sol dir, a ser un home dret i fet.

Ja en el castell, el jove demana les tres tarongetes, i una vella li diu que la lluna és una geganta (p. 179). ¿Com no podia ser-ho, si ens trobem en una rondalla que reflecteix molt lo matriarcalista i en què la dona té un pes molt important en la presa de decisions i la seua paraula és la definitiva? No obstant això, aquesta velleta també acull el noi.

I, com en el cas del gegant (però ara, una geganta), de seguida, percep olor de carn cristiana i addueix “pot ser que ho sàpiga el gegant del vent, que es fica en llocs a on jo no hi entro. Que hi vagi a trobar-lo, que jo ja li ensenyaré el camí que hi porta” (p. 179). Aquestes línies enllacen molt amb l’educació matriarcal: una dona amb bon cor no recomanaria un gegant que està vinculat amb un element molt associat a lo patriarcal (el vent) i, per això, li comenta “jo ja li ensenyaré el camí que hi porta”. Per consegüent, si el gegant fracassàs, la geganta no deixaria caure el jove i li tornaria a orientar.

El noi fa via i troba un castell immens i que feia feredat, on és ben acollit per una vella, “que era compassiva” (p. 180).

Més avant, el gegant aplega a casa, percep carn cristiana i diu a la dona:

“-Jo sé on són [les tarongetes], mes no sé pas si les podrà heure.

I agafa el noi i, d’una ventada, el dugué” (p. 180) i li comenta:

“-Les trobaràs allí baix, a aquell jardí. Vés-hi, mes ten-te compte d’un dragó que les guarda, que, si et veia, et mataria. Quan tinguis les taronges, les obres pel mig. Et sortirà un colom de cada una d’elles (…) i cerca el dragó, per si pots matar-lo, que, llavors, curaràs de ta malaltia” (p. 180). I el noi se n’hi va.

Convé dir que, d’acord amb la primera idea que tinguí abans d’escriure aquesta rondalla i la seua interpretació, efectivament, el gegant del vent va associat a lo patriarcal: el vent i el fet que el jove haja de matar un drac (així com ho fa el típic cavaller blanc), un animal que està relacionat amb la dona i amb lo matriarcal. En aquest sentit, al meu coneixement, cal recordar que l’heroi cavalleresc (o bé el sant alliberador, per exemple, Sant Jordi, Sant Sebastià o Sant Miquel) va associat a lo individual, al cel i al vent, al sol i al color blanc, mentres que els Sants de la Pedra (com també Demèter i Persèfone, de la cultura grega, d’arrels matriarcals) ho fan amb lo matriarcal, amb l’aigua, amb la terra, en són dos i tocant els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home amb l’educació matriarcal, agraïdes i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i, igualment, en línia amb lo patriarcal, és “El flobiol encantat”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. “Eren tres germans pobres que anaven pel món cercant-ne recapte per mantenir-se ells i els pobrets dels seus pares (…). Heus aquí que, pobres com eren, trobaren un dia, pel camí, una velleta més pobra encara que ells, que els hi demanà” (p. 169). Els dos més grans, com en altres rondalles, no fan costat a l’àvia; en canvi, el més jove “no volgué deixar-la anar sense donar-li alguna cosa (…), de lo qual, n’hagué la velleta, tant d’agraïment, que, traient-se un flobiol de la butxaca, li digué:

-Vés: aquí te’l dono, que té tanta virtut que, (…) si te’l poses a tocar, et salvarà de seguida” (p. 169). Com veiem, el jove, no sols és compensat per la velleta sinó que, a més, ella li dona un flabiol (podem pensar que de fusta, un tret matriarcal i associat al mateix color que la terra, al marró) i… és qui l’allibera, com es pot llegir en el relat, encara que ho faça mitjançant l’instrument (“et salvarà”). Així, en un futur, la dona ho posarà molt fàcil a l’home i ell no la deixarà caure (ja que portarà el flabiol).

Els tres germans anaven pel món i, mentres que els dos primers no rebien almoina, “al més petit de tots, li davallava la caritat com a ploguda del cel” (p. 169), fins al punt que, quan tornen a casa, el darrer duia el sarró “tan ple que quasi no hi cabia el recapte” (p. 169). Això genera enveja en els germans i, quan anaven a matar-lo, el més petit recorre al flabiol, els fa ballar i, al capdavall, se’n condolgué.

Més avant, el xicot, “començà de caminar a la bona ventura fins que, essent nit, veié un llumet lluny (…) i arribà a una casa” (p. 170) quan els amos es posaven a sopar. Tot seguit, la dona el rep amb un “Ai, quin noi tan formós i guapo, ¿a on vas amb aqueixa fosca? -I el feren entrar i li donaren sopar, que bé ho necessitava, i en foren tan agradats, d’ell, que li donaren a guardar el ramat de la casa” (p. 170). Com captem, la dona valora positivament el jove, l’acull i, d’alguna manera, plasma que és ella qui té la darrera paraula (en aquest cas, fins i tot, per a permetre que el noi entre en la casa). Aquesta actitud acollidora va en línia amb lo matriarcal com també la fe en el demà (ací, reflectida en la dona en relació amb el jove). Igualment, el matrimoni confia en el xicot com a pastor.

A continuació, accedim a un passatge que pot evocar-nos lo patriarcal, mitjançant la figura del pastor i de com actuen:

“A l’endemà, al matí, surt el noi amb el ramat, se’n va cap al bosc i, quan hi és, per distreure’s, comença a tocar el flobiol i, tot plegat, totes les ovelles paren de menjar, s’acosten a ell i, tot escoltant-lo, comencen a saltar, i salta que més saltaràs, semblava que no sabien com mostrar-ne sa alegria” (p. 170). Aquesta part de la rondalla podria recordar-nos les cultures en què les dones van a l’home, en lloc de ser l’home un col·laborador de les dones…, sinó el cap.

No obstant això, un dia, l’amo va a veure què fa el jove i, quan copsa lo que pot generar el flabiol, corre cap al noi. Ara bé, llavors, ell fa sonar l’instrument i, finalment, el propietari li permet que faça via. I el xicot se n’entra en una selva i hi troba un lladre amb armes (p. 171).

De nou, com abans amb l’acord amb els amos de la casa, es reflecteix el tema del pactisme i, per això, el lladre li diu “vine-te’n amb mi, que en trobaràs, de bona i profitosa.

I va emmenar-se’l vers una gran cova a on hi havia una quadrilla (…) que eren lladres de camí ral i de vida no gaire bona” (p. 171).

Però, com que la justícia agafa els lladres (àdhuc, el noi), i, quan el jove es troba en ple juí, “es recorda del flobiol i comença de tocar-lo” (p. 171), tots els jutges es posen a ballar. Novament, la dona (en aquesta narració, per mitjà del flabiol) salva l’home, àdhuc, quan el duien a matar. Aleshores, ell fa sonar l’instrument i emprén a fugir.

Més tard, en pensar el jove què faria, copsa “un vellet amb dos nois ja grans que l’acompanyaven, els quals li preguntaren si havia vist mai un noi petitet que tenia un flobiol que feia ballar” (p. 171) i que els germans es penedien del mal que li havien fet, motiu pel qual el cercaven pertot arreu. “I ell que, sense esperar més, els abraça i els diu que ell era el noi a qui cercaven i que ja els havia perdonat la sua falta. I se n’anaren tots plegats cap a casa seva i foren sempre més feliços” (p. 171).

Com veiem, la gaubança del petit, de son pare i dels altres germans, procedeix de l’empremta que ha deixat la velleta en el fill petit i, fins i tot, de la decisió que pren el jove:  no continuar fent de pastor centrat en què les ovelles vagen a ell, ser ell qui vaja als altres, ni treballar amb lladres i, per descomptat, promoure lo que té a veure amb la terra (un tret matriarcal), en aquest cas, salvar el pare així com la velleta ho havia fet amb ell. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, col·laboradores, amables, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “Espigueta-de-mill”. Un pare que tenia set filles anava un dia amb la més xiqueta, per un camí, “quan trobà a la reina, que anava a passeig, la qual tenia molt temps ha un fill encantat” (p. 166). La regina pregunta a l’home per què estava tan trist.

Ell li respon que la filla petita, qui nomia Espigueta-de-mill, no treballava per a ningú. Aleshores, la reina demana a la noia si es voldria posa a servir amb ella. 

Ja en el palau reial, a la xica, “prompte, tothom va estimar-la, (…) si no és les cambreres, que li tenien enveja” (p. 166) i que comenten a la reina coses que no havia dit la noia i que fan que la monarca li pose unes tasques a realitzar.

Llavors, un jove com un àngel s’apareix a la noia i li diu “aquí tens aquesta vareta i demana-li tants ajudants com vulguis.

La noia que diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que em surtin tants ajudants com necessiti.

I, de seguida, li sortiren una porció de dones” (p. 167) que li realitzaven la faena de manera que pogués complir amb l’orde de la reina. Com podem copsar, la força (fins i tot, física) està vinculada amb la dona. En un passatge següent, les cambreres de la reina diuen a la monarca que “Espigueta-de-mill havia dit que desencantaria al seu fill que temps ha era encantat.

-Ella ho ha dit, doncs ella ho farà” (p. 167). I, de nou, apareix el noi i diu a la jove “que demanés una carrossa, un sac de llana, un moltó blanc, un rusc i un manadet d’escombretes; que fiqués tot això a la carrossa i que se n’anés. La noia ho féu” (p. 167) i, en passatges posteriors, ella dona els moltons a una manada de llops; un rusc, a un eixam d’abelles; i, posteriorment, un manadet d’escombretes, a una vella. Aleshores, la vella, no sols li deixa passar, sinó que li afig:

“-Tu vas a cercar el fill encantat de la reina. Doncs, vés a aquell palau que lluny es veu” (p. 168) i li addueix quan cal entrar-hi.

Tot seguit, podem llegir que “Espigueta-de-mill així ho féu (…), es ficà a dins” (p. 167) i, al capdavall de totes les sales, hi veu un llit, “a on conegué la noia que hi havia encantat el fill de la reina (…), que era convertit en un tros de fusta, i se’l va endur” (p. 167). No obstant això, es desperten els guardians i, de seguida, li corren al darrere. Però, com que la jove havia fet favors a la velleta, a les abelles i als llops, tots ells li faciliten el pas.

Així, la noia “arriba al palau de la reina, (…) el príncep va desencantar-se, va casar-se amb l’Espigueta-de-mill” (p. 168).

Com veiem, malgrat que, en un primer moment, hi ha un personatge masculí que fa el paper de fada, en la part final de la rondalla, apareix el tema de la sexualitat matriarcal i la dona salva l’home. A més, l’home figura com a fusta, un fet relacionat amb lo matriarcal i que, a banda, ens pot evocar la semblança amb l’obra “Les aventures de Pinotxo”, de l’italià Carlo Collodi, en què una fada dona vida a un tros de fusta…: en sorgeix un personatge masculí. Per tant, la dona representa la part forta i, igualment, amable. Podeu llegir aquesta entrada relativa a aquesta obra, originalment, escrita en italià: http://escolar.text-lagalera.cat/pla_lector/material/guies/839188PLA.pdf.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora i dones fortes, amb bon cap, suaus en les formes i creatives

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Xixarandoneta”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós, com que els gegants no accepten que la filla i el jovenet gaudesquen la sexualitat, “els fou, als jovencels, de cercar-ne pressurosa via per a on fugir-ne.
I diu la noia al jovenet:

-Vés a l’estable, pren el cavall blanc, qui corre com el vent, i porta’l de seguida.

I ell, amb amorós delit, corre a l’estable (…) i el porta a Xixarandoneta” (p. 160). Un detall que crida l’atenció és el color del cavall i que la noia li diga que el trie. ¿És una adaptació, en els anys seixanta o setanta del segle XIX, d’un relat en què el cavall preferit fos de color fosc (el qual associaríem a lo matriarcal) o bé el més prim (en el mateix sentit)? Recordem que, més d’una vegada, les narracions introdueixen canvis socials o històrics: com ara, la pesseta, en lloc de la lliura, en rondalles mallorquines recopilades per l’Arxiduc Lluís-Salvador d’Àustria-Toscana en els anys noranta del segle XIX, quan ja hi havia unificació monetària en l’Estat espanyol i la pesseta n’era la moneda oficial. 

Tot seguit, la jove recorre a l’enginy i “llença tres escopinades a terra, es treu una vareta i diu:

-Vareta, la bona vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que aquestes escopinades responguin quan ens cridin” (p. 161) els dos gegants, això és, el pare o bé la mare. I, així, és la dona qui respon amb creativitat als fets.

En un passatge posterior, llegim:

“-Vés -digué la gegantessa al gegant-, vés i persegueix-los, que prompte has d’atrapar-los.

El gegant emprèn el camí i comença a córrer i, com tenia unes cames tan llargues, de seguida, va assolir-los” (p. 161).

De nou, com en moltes cases catalanoparlants, la muller dona les órdens al marit i ell compleix lo que li indica.

Tot seguit, Xixarandoneta, “traient-se la vareta diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni un sac de nous; jo, les nous; i, mon amant, el venedor d’elles.

I, del dit al fet, el cavall fou tornat sac de nous; la donzella, el fruit; i, el jovencel, el venedor que les mercadejava” (p. 161). Per consegüent, la dona és el fruit, el resultat de la collita, encara que el jovencell siga qui vaja al mercat amb les anous. Un altre símbol: ell les ven, però sempre hi anirà acompanyat de la dona.

Igualment, aquest relat va en línia amb aquells en què una jove és sirena o bé mig dona i mig peix (o semblants) i diu a l’home que la talle (per a ell aconseguir el seu objectiu) i en què ella tornarà a ser dona. Així, no s’ha d’entendre com que el marit ven la dona (com si fos una prostituta o una esclava) en un mercat.

Adduirem un altre símbol: l’anou, per la seua forma, evoca el cervell i, així, copsem que la dona ho és en aquesta rondalla i que, com que hi ha moltes anous (un sac ple) i només un venedor, ens trobem en una cultura (i en un ambient) matriarcalista, en aquest cas, associats amb la llengua catalana.

A banda, direm que l’11 de febrer del 2023 em recordí d’un fet que, temps arrere, era costum i que, cap al 2010, ja vivint jo en Alaquàs (l’Horta de València), em comentà un valencià de la Ribera Alta: els camps es solien llaurar del tot, però, per exemple, una quarta part (o un tros no precisament insignificant), es reservava “per als animalets” (sic). Aquest detall, al meu coneixement, va en línia amb lo matriarcal: les persones, les plantes i els arbres i, finalment, els animals, formen part de la vida, sobretot, en una societat que era, bàsicament, agrícola i que, en moltes poblacions, tenien com a patrons els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

Més avant, el gegant es presenta al venedor, qui li diu “De tan bones com aqueixes, no n’hi ha, d’altres, totes són de l’esclofolla tendra” (p. 161). Una cultura en què la dona és ben considerada i ben valorada (bones) i no agressiva (l’esclofolla, o siga, la part externa de l’anou, és suau, com la pell), ens acosta a aquella frase de “Ser mà de ferro en guant de vellut”. I, més encara, a una dona forta per dins i suau en les formes (començant pel parlar), dues claus que es capten en moltes rondalles.

A continuació, en un passatge semblant, la dona del gegant envia el marit per segona vegada, i, novament, es reflecteix el matriarcalisme. La jove es trau la vareta i diu:

“-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni església; jo, la Verge; i l’amant, capellà que la serveixi” (p. 162).

I, quan es presenta el gegant al jove (ací, capellà), el mossèn torna a plasmar lo matriarcal:

“-La Verge és molt bonica i hi ha molta devoció” (p. 162).

Per tant, no sols Nostra Senyora és garrida sinó que, a més, el capellà serveix a l’església: està per davall de la Mare de Déu (és a dir, de la dona). ¿On es podia donar això sinó en una cultura matriarcalista i, com diu Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, molt religiosa, per exemple, en el segle XVIII, i, igualment, com una mena de devoció cap a la dona i cap a lo matriarcal? En els catalanoparlants, com en molts Pobles de la Terra. 

Al capdavall de la rondalla, la jove fa que un mar impedesca que els agafe el gegant i, “nedant nedant anaren fins l’altra banda, a on trobaren terra bona per ser-ne feliços tots els anys de la sua vida” (p. 162).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que salven hòmens, que proposen i molt obertes

General, , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El noi petit”. Un home, davant la pobresa que vivien en la casa, comenta a la dona que era menester matar els tres fills. “La dona es posà a plorar i, després de cercar mitjans, resolgueren, de parer d’aqueixa, el deixar-los perduts en un bosc, a fi de que ells mateixos se cerquessin la vida” (p. 155). Lo primer que veiem és que la resolució la prenen entre els dos. En acabant, que la dona és qui té la idea que trien com a millor i, en tercer lloc, que prefereixen no matar-los: la maternitat, allò que, més d’una vegada, podem oir per part de dones: “Una mare ha tingut nou mesos el fill, a banda dels que porta viu, i, per això, no vol que el fill haja d’anar a la guerra”.

Però, com que “el més petit de tots, tot això s’ho escoltava, encara no fou al clarejant de l’alba, obrí la porta que només era ajustada i se n’anà al torrent a omplir-se les butxaques de pedretes blanques” (p. 155). Més avant, els pares se’n van al bosc junt amb els fills, a on volien deixar-los, i se’n tornen a casa.

Ara bé, dos dels tres germans ploren i, en canvi, el més jove “els consolà, dient-los que ja trobarien a casa seva, puix que ell havia oïda tota la conversa dels seus pares i havia anat llançant pel camí les pedretes blanques” (p. 155). Mentrestant, els pares, ja en casa, es dolien d’haver-los deixat, als seus fills, d’aquella manera (p. 155). Ací captem la importància que té la casa en les cultures matriarcals, en línia amb comentaris sobre dones nascudes abans de 1920 i que eren catalanoparlants.

En un altre passatge semblant, el germà petit fa de cap dels altres i tots tres poden tornar a casa. Nogensmenys, en un tercer passatge, el germà tira unes molles de pa i uns ocells golosos se les mengen (p. 156). I heus ací que, quan es fa de nit (que està associada a lo femení), “s’enfilaren a dalt d’un pi, des del qual, heus aquí que, al cap d’una estona, veieren lluny, molt lluny, un llumet que, enmig la nit, brillava” (p. 156). Podem relacionar aquestes paraules amb l’esperança i, de nou, amb lo matriarcal (la presència de llum enmig de la foscor, de la mateixa manera que el xiquet petit fa de llum entre els tres germans).

Emprenen camí, apleguen a una casa i els hi rep una dona casada amb un gegant. “Mes ells perfidiejaren i la dona els obrí i els va amagar dins un armari” (p. 156). El gegant diu a la muller que ell sent olor de carn cristiana (p. 156) i la dona, al capdavall, “hagué de dir-li com havia recollit tres noiets. El gegant obre l’armari, els troba i volia menjar-se’ls de seguida, si no que aquella va demanar-li que els guardés fins al següent dia” (p. 157). Així, la dona, no sols fa el paper d’acollidora, sinó que aconsegueix que el marit faça lo que ella li proposa i, igualment, copsem que la dona salva l’home (ací, simbolitzat pels tres xiquets).

Tot seguit, veiem que “el gegant tenia tres gegantetes petites, les quals dormien en un llit amb corones d’or i roses. Els nois, que havien oïda la conversa del gegant, en sent a nit fosca, eixiren de l’armari (…) i se’n van anar al llit de les gegantetes” (p. 157). Com veiem, en el cas dels fills, la dona apareix com geganteta i l’home ho fa com a noiet… Un tret més en línia amb el matriarcalisme. A banda, elles porten una corona (detall femení que té forma circular) i tenen flors (una planta relacionada amb una activitat matriarcal com és la jardineria, que té a veure amb la terra).

Aleshores, els germans agafen les gegantetes, les fiquen en l’armari i ells es posen en el llit i amb les corones. A més, quan ouen que el gegant ha entrat i s’ha menjat les filles, tots tres s’escapen per una finestra i, encara que ell els acaça amb una bota que feia set llegües de camí a cada pas, els germans “s’amagaren dins una cova” (p. 157), això és, s’acosten a un lloc vinculat amb lo maternal i amb lo matriarcal. I, com que el gegant, molt a prop d’ells, s’adorm, els xiquets “van eixir-ne, li van treure la bota, es ficaren dins ella” (p. 157) i “Se n’anaren envers a casa seva, en la qual els pares, havent fet un xic de fortuna, es condolien d’haver deixat perdre als seus fills” (p. 157). Llavors, els fills, que havien sentit els pares des de fora, “se n’entraren, dins la casa, es llançaren al coll de sos pares” (p. 157) i venen la bota del gegant (fet que els donà una fortuna) “i junts foren molt feliços pels anys de la sua vida” (p. 157).

Adduirem que, en aquesta rondalla, resulta significativa la importància que té l’oïda, u dels sentits més associats amb el matriarcalisme (junt amb el tacte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.