Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes, sobretot, del punt de vista simbòlic, i recollit en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, és “El pare de família”: “Una vegada era un pare de família que tenia onze fills. Aquest home era molt devot i, anant a l’església, no es cuidava de treballar. Un dia que ja no tenien res per a menjar a casa, li va dir la seva dona:
-Mira: vés-te’n a les illes del peu del riu, a veure si hi trobes alguna cosa de vianda” (p. 172). Així, per una banda, l’home és en nexe amb lo religiós, mentres que la dona ho fa amb lo tel·lúric i és qui mena i, d’aquesta manera, ella podríem dir que representa la cultura catalana: “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.
A més, en aquesta primera trobada de l’home, com en dues vegades més, veu dos hòmens: un pobre (a la dreta) i un senyor (a l’esquerra) i, com que no es decideix per ningú, tria tornar-se’n a casa i comentar-ho a la dona. Llavors, la muller li indica “Doncs, vés-te’n a l’hort de la roureda” (p. 172).
En aquesta segona eixida, “aquell pobre el crida i li diu:
(…) -Bé, bé, mireu: aneu-vos-en a casa vostra i, sempre que hagin de menester diners per a menjar, fiqueu-vos la mà a la butxaca i n’hi trobareu. Però, això sí: només per a menjar, perquè el dia que aquests diners els feu servir per a altres coses, no n’hi trobareu més” (p. 172).
Aquest passatge pot evocar comentaris que ens feren relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la muller solia gestionar molt millor que el marit. Però també en refranys que conviden a deixar que ella porte la casa.
Passa el temps i l’home comença a dedicar -se, en part, a vicis, fins al punt que diu:
“-¡Ara sí que em daria al dimoni!
De seguida, el senyor que el crida:
-Veniu amb mi, doncs, que no us faltarà res” (p. 173).
I se l’emporta a l’infern.
Molt avançada la rondalla, la mare i els fills espera que espera i, com que el pare no tornava a casa, “el noi més petit, en sentir exclamar la seva mare per a menjar, es fica la mà a la butxaca i s’hi troba una pesseta i, d’aquella hora endavant, sempre que havien de menester diners per a menjar, aquell noi se’n trobava a la butxaca” (p. 173). Per consegüent, com en altres narracions, l’empelt entre la mare (la dona) i els fills (el futur) dóna bons fruits, possiblement, com a resultat de l’educació maternal i femenina, sovint, més realista.
En eixe seny, “Un dia passa un pobre a demanar caritat i aquell noi es fica la mà a la butxaca, es treu una pesseta i l’hi donava.
El pobre diu al fill petit:
-No (era el mateix pobre de l’hort, Nostre Senyor): guarda-te-la per a menjar, que el teu pare es va perdre per no fer-ho així.
El fill diu:
-¡Ai, el pare! ¿Que en sabríeu on fóra?
Diu:
-Prou: aquest vespre us vindrà a veure” (p. 173), és a dir, que el marit tornarà a casa, a la muller.
Finalment, després d’aplegar-hi el pare amb dues banyes i com si fos un dimoni, els diu una ensenyança de la vida: que no emprassen els cabals per a coses que no eren de menjar “i que fossin bons minyons” (p. 173), ja que, com em digué, en els anys noranta del segle XX, un familiar que, si fa no fa, tindria seixanta anys, “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”, perquè la infantesa és l’època de la vida en què sol resultar més fàcil influir en els xiquets perquè tinguen una actitud per bon camí (i que el nen l’assumesca) i que l’adult, de rebot, àdhuc, li deixe empremta. Ambdues parts de l’educació són menesters.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.