Arxiu d'etiquetes: generositat

Dones i pares que aplanen els fills i els majors i hospitalaris

General, , , , ,

Una altra narració que copsem en l’obra esmentada del folklorista de Collbató és “Els fills del pescador”, semblant a altres en què apareix una sirena.

Així, hi havia un pare que es dedicava a la pesca i a qui els seus companys li daven del que agafaven ells (p. 83), tret que reflecteix la generositat.

Un dia, el pare es fa amb un peix molt gros, que li diu:

“-Mira: (…) fes lo que et diré. De mi, en fas quatre trossos: cap, cos, cua i sang. El cap el dónes a la teva dona; (…) de la cua, en fas dos trossos i els plantes a terra” (p. 83). Per consegüent, la dona és qui mena i la banda de darrere (la qual simbolitza lo femení, empiula amb lo tel·lúric).

Més avant, naixen dos fills i, en fer-se grans, u dels dos diu al pare:

“-Jo no en vull ser, de pescador; vull anar a viatjar, a fer fortuna cap a tal banda” (p. 83) i l’home li ho aprova: “-Ja hi pots anar” (p. 83).

Nogensmenys, el fill es troba amb una velleta que, fent que ell seguesca les indicacions de l’anciana, el porta a un lloc on eren els que ella havia aconseguit encantar.

Llavors, l’home capta el senyal del líquid i l’altre fill li diu que ell farà camí.

Quan aquest segon xicot veu una vella, ell, prompte, li comenta: “Si no em dieu a on és el meu germà, us mato de seguida.

Ella diu:

-(…) ja te l’ensenyaré, el teu germà.

I va i el desencanta” (p. 85). 

Després, la dona aconsegueix fer un acord amb els xics: “sempre que us en passi alguna, veniu-me a trobar” (p. 85): l’anciana els salvarà.

I així ho feren.

En un passatge immediat, els dos germans raonen:  el primer diu que vol continuar el seu pla de fer fortuna; i, el segon, tornar-se’n a casa.

Passa que, el germà aventurer aplega a un poble i, després de proves, salvarà la filla del rei i el monarca, al capdavall, es posa de part del jove i no d’u que havia tractar d’enganyar la Cort.

Afegirem que, aquest primer germà, arran d’una guerra, hi hagué d’anar. Aleshores, el pare veu que canvia el color del líquid i, per això, l’altre germà apareix en la Cort… No obstant això, el minyó simula que n’és el primer i, “com que va veure tan guapa a ella, va fer el paperot” (p. 88).

Finalment, el germà primer resta ferit, la princesa el guareix i, com que ella capeix com havia respost el germà segon, “tots s’hi van posar i [ = la princesa] el va perdonar; i tots plegats van anar a fer una visita als pares dels nois i se’ls en van endur amb ells” (p. 89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, comprensió i dones que deixen empremta

General, , , , , , ,

Una altra font que hem consultat en Internet, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és la lletra “La terra dels avantpassats” (https://tempsdefranja.org/opinio/cartes-lectors/la-terra-dels-avantpassats), de Xavier Fernández i publicada en la web “Temps de Franja” (relacionada amb estudis comarcals de la banda catalanoparlant d’Aragó) en el 2020. Entre d’altres coses, diu “Jo sóc de Barcelona, però vinc, en part, d’una família de la Franja. La meva besàvia Florentina Buira Mascaró i els seus germans van deixar Albelda i varen emigrar a Barcelona. La meva besàvia sempre ha tingut importància a la meva vida, encara que no la vaig conèixer, ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus avis. Coses de la guerra. La iaia Florentina ha estat, des de petit, un exemple de la persona que cal ser, bondadosa, calmada, cohesionadora de la família, assenyada, avui es diria que era altruista i empàtica amb tothom”. Primerament, direm que Albelda és un poble de la comarca de la Llitera. Aquestes paraules sobre la iaia són semblants a les que hem recopilat en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920: com ara, el paper de fer possible la continuïtat del grup, la generositat i la comprensió.

En nexe amb la psicologia de la iaia Florentina, direm que, en l’entrada “Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia” (https://www.paginesviscudes.com/histories-de-barcelona-que-explicava-la-meva-avia), redactada per Joan Serrat Montfort en “Pàgines viscudes”, hi ha unes vivències molt sucoses que, en el seu moment, narrà la seua àvia (qui hauria nascut, poc o molt, l’any 1880), en al·lusió a una velleta d’edat avançada quan la padrina de Joan Serrat Montfort treballava de joveneta, això és, a una anciana de primeries del segle XIX: “Als 16 anys, es va casar amb un xicot del poble i van anar a viure a Barcelona, al Poble Sec, en aquella Barcelona de finals del segle XIX (…).

(…) Als 12 anys, hi va anar a treballar de minyoneta a una casa rica de l’Eixample. (…)

M’havia explicat que un dia la van deixar sola al pis, fent companyia a una senyora molt gran que estava al llit, malalta. I que la senyora li deia: ‘Nena: sigues sempre bona, ajuda a tothom, no facis mal a ningú, que, quan siguis vella com jo, no et quedi cap recança, cap remordiment…’. I que ella, escoltant-la asseguda al costat del llit, anava tan cansada que li venia son. Quan van arribar els de la casa, la cambra estava en silenci. La vella era morta i la nena dormia al seu costat amb el cap recolzat sobre el llit i la mà de la morta com si li acaronés els cabells”. Al meu coneixement, hi hauria hagut bon vincle entre les dues dones com també vingué a dir-me ma mare. Aquestes paraules, que publicàrem en Facebook el 2 de setembre del 2024, tingueren bona acollida.

Tornant a la lletra sobre la besàvia Florentina i el sentiment esmentat, el lector afig que “Aquest amor me’l va transmetre la meva mare, que em va impregnar de l’amor que sentia vers la seva àvia, explicant-me tot el que sabia d’ella i tot el que la va estimar i, això, en mi, es va traduir en un sentiment també cap a la seva terra i el seu poble Albelda, a la Llitera. La veritat és que he estat poques vegades a Albelda, però m’hi sento lligat emocionalment”. Com podem veure, la mare recull de la besàvia i ho passa al fill. Aquest, posteriorment, ho fa als qui viuen, mitjançant la premsa: la terra, la comarca, el poble. 

Tocant aquest lligam, adduiré que, de quan ma mare començà a parlar-me sobre les seues àvies (de qui ja ho havia fet altres vegades, però no per a un estudi sobre el matriarcalisme) fins a quan, per exemple, ja feia cinc anys que jo havia iniciat la investigació, podem aplegar a sentir una relació amb avantpassats nostres que no coneguérem, però amb què captes que tens punts en comú i que, sobretot, bona part de la seua manera de viure, de respondre al dia rere dia i d’actuar, etc., ens deixen empremta.

Al capdavall, Xavier Fernández comenta “Visca la Franja, visca la Llitera i visca Albelda!!”, és a dir, 1) la banda catalanoparlant de l’Aragó, 2) la comarca (la Llitera) i 3) la població on tenia les arraïls la seua besàvia (Albelda).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven i persones generoses, que tenen criteri propi i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra, és “El pare, el fill i el ruc”. Un dia, un pare i un fill anaven caminant al costat d’un ruc i els diuen:

“-Seran bajoques? Mira: el burro solt i els dos, a peu i darrere! Llavors, per a què volen el ruc?

Tot seguit, diu el pare:

-Xe! Doncs ens haurem de pujar al burro, perquè, si no…

I hi pugen el pare i el fill i tiren avant. I en troben un altre que diu ‘els dos damunt del burro. Així, el faran xixines’.

En acabant, diu el pare:

-Me cague amb la mar! Doncs, res: baixarem del burro. Baixa tu, fill meu.

I li respon el fill:

-Baixe vosté.

I hala,…. Continuen cap a avant. Els veu una persona i comenta:

-¡Quina poca vergonya que té este jovenot: damunt del burro i, el pare, a peu!

Total que, al capdavall, diu el fill:

-Baixe jo i puge vosté.

Hala: puja aquell home del ruc i troben un altre home, qui els diu:

-¿Tindrà poca vergonya, este home?: el pobre xicot darrere!

Aleshores, diu el pare al fill:

-Xe: anem a deixar que la gent diga lo que vullga” (p. 96). Aquesta rondalla, que ja havíem llegit altres vegades en diferents fonts i amb una lliçó moral, convida a tenir criteri propi cada u de nosaltres i, igualment, a estar obert als altres.

En el relat que ve tot seguit, en què apareix un personatge femení que aplana el camí a un home, “Farem bunyols”, recopilat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, captem alguns trets en línia amb el matriarcalisme:
“Un matrimoni no va tenir fills i diu la nora al marit:

-Mira: per ahí, ve ton pare. Vejam com te les enginyes i el tires al carrer.

I, després, la mare de la nora, que era filla i tenia tres filles, diu:

-Ai: ja venen mon pare i ma mare, els pobrets, a fer bunyols, xiquet. Que ja venen. Posem la paella i farem bunyols.

Per això, es diu ‘El que té filles, menjarà bunyols; i, el que no, no en menja’” (p. 97).

Per tant, la dona és qui decideix, lo que ella diu no té retop, elles porten la iniciativa i, a més, com indica el refrany (en què intervenen l’home i la dona), la dona salva l’home. Finalment, direm que, el 14 de maig del 2024 rebérem un missatge d’Isabel Inés Aranda (una argentina d’arrels valencianes) en què deia que “La història dels bunyols la contava el nostre pare !!!! Amb algunes variants molt xicotetes”.

En acabant, ens trobem amb una narració que empiula amb trets matriarcals, en  l’esmentada obra: “El ric i el pobre”. Un home ric tenia moltes perres i un criat i, “quan un pobre anava a demanar, deia el criat al senyor:

-Ahí hi ha un home que ve demanant.

-Digues-li que perdone, que no hi ha.

No donava ni un duro. Llavors, el pobret se n’anava. Però va venir el cas que, com que era un usurer, en el poble, no el volia ningú. I cau malalt i no tenia qui l’atenguera” (p. 97). A partir de les vivències que he tingut i de noves que he llegit, al meu coneixement, les persones no riques solen ser més generoses que les que sí que ho són (encara que n’hi ha, d’adinerades, que també afluixen i i, fins i tot, de multimilionàries que ho fan més perquè forma part del seu estil de vida que, per exemple, per dormir sense ressentiment i, per una altra banda, afavorir la contaminació de la Mare Terra).

Al capdavall, tampoc no se li acosta el criat.

Aleshores, “conforme va poder, s’alçà i féu marxa. Se’n va a demanar almoina, aplega a on era un dels pobrets que demanava assegut, allí, al costat del camí” (p. 97), el ric el saluda, li demana i el pobret li respon:

“-Qui ho agafara! Si jo no sóc com tu, que dius ‘Perdona, digues-li que perdone, però no’”.

Hala: agafa el bocinet de rosegó i diu:

-Tin: te’n done la meitat. Veus?

Llavors, el ric, en veure això, va reaccionar i va agafar:

-A ma casa!

Se’l va emportar com a criat i se li va obrir el cor per a dir que havia de donar. Això va ser per eixe acte” (p. 97).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que acullen vellets i humils, que fan de cap de colla i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El senyor i el jovenet”. Un dia, un vellet, assegut al costat d’un camí, veu un jovenet amb un tros de pa i que anava a portar llenya a sa mare. Llavors, diu l’home:

“-A on vas?

-Vaig a portar-me llenya, perquè ma mare ha de fer forn.

-Bo -diu el vellet.

-I què? -li respon el xic.

-No tindràs un bocinet de pa per a mi?

I el xavalet li diu: -Puix, mire: este bocinet és l’únic que porte. Li’n done la meitat” (p. 59). I així fa el xic i emprén el camí.

Quan va baixar el jove, el vellet encara hi romania assegut i el xicot li demana:

“-Què? Com va això?

-Doncs, res: ¿podria quedar-me esta nit en ta casa?

-Doncs, vinga: ho diré a ma mare” (p. 59).

Com podem veure, aquests passatges plasmen una bona relació entre el vell i el jove i, a més, la disposició del minyó a la generositat, àdhuc, cap a ancians, trets que enllacen amb la cultura matriarcalista. És més: el xic no el deixa caure i, per això, quan aplega a casa i sa mare veu el xavalet, li diu:

“-Sí que has tardat, fill.

-Mire: ha vingut este home vellet, a espaiet, i diu si pot quedar-se esta nit aquí” (p. 59).

I la mare l’accepta. Per tant, captem un personatge que intervé en les cultures matriarcalistes i que afavoreix l’altruisme: l’adult (ací, la mare) que tracta bé el nen (i els jóvens) com també els ancians.

A banda, la mareta afig al fill que la menja serà amb coca i, aleshores, al poc de temps, s’acosta l’home, s’asseu i diu a la dona:

“-Que encendrà el foc?

-Per a fer una coca per a sopar.

-No: no és menester. Vosté, on té el pa?

-Puix jo, ahí: en una gerreta que tinc en el pastador.

-Doncs, mire a veure si, potser, sense adonar-se, li’n queda algun bocí.

I la dona hi va anar i es va veure la gerra plena de pa” (p. 60).

Per consegüent, la rondalla ens diu que la generositat és agraïda i, més encara, quan la fem cap a les persones més necessitades i que menys defenses tenen de cara al demà. En aquest sentit, cal dir que, anys arrere, com que no hi havia cap tipus de seguretat social, la gent alçava per a l’esdevenidor i, així, en aplegar la vellesa, es podia passar amb més facilitat. Igualment, ho compensava el fet que, en moltíssims casos, en una casa (o en un mas) vivien tres generacions i, entre totes, anaven cap al demà.

La rondalla que ve a continuació, en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, “Laura i les formiguetes”, també copsa el matriarcalisme. Així, una xiqueta, Laura, era molt amiga dels animalets i els tenia cura, com ara, de les formigues. ”Aleshores, ella anava a les formiguetes i els posava bocinets de pa i més. Un dia, elles van acordar:

-Ja que està sola, per ahí, esta Laura, ¿per què no li fem nosaltres una habitació, per a que se’n vinga a viure amb nosaltres?” (p. 60). Aquest passatge empiula amb el capdavall del relat sobre el xicot i el vellet que hem vist abans. Afegirem que les formigues, entre d’altres coses, són uns animalets vinculats amb la terra i, igualment, amb parts interiors… Però també ho fan amb lo que toca terra: un arbre, una paret, una planta, etc.

Ara bé: podem pensar que elles també volien tenir una persona que les fes de cap de colla, ja que, tot seguit, podem llegir que “Laura era com una reina” (p. 60) i s’insereixen i, a més, li diuen “hem fet una porta molt més gran. La tenim oculta per a que no veja ningú que te’n véns amb nosaltres i que et tenim ahí” (p. 60).

Passa que un dia, el rei cercava un promesa i, com que el monarca aplega on vivia Laura (la reina entre ella i les formigues), comenten al cap del regne: “nosaltres sabem on està, però direm a Sa Majestat que ell no li ha de fer mal” (p. 60). Llavors, una formigueta atrevida, se’n puja pel cavall del rei, s’acosta a l’home i li diu que ella sap on és la xica.

En eixe moment, l’home demana a la formiga:
“-Laura, aquí? Com pot ser aquí Laura?

Fins que van desfer allò i en va eixir Laura” (p. 61).

Finalment, podem dir que, així com, en altres narracions, unes aranyes fan que els romans no puguen fer-se amb Sant Josep, Nostra Senyora i el Nen, ací són formigues (un animal molt xicotet) qui fa costat la dona.

I, més encara: la rondalla plasma que és preferible que un monarca estiga obert a tots, no sols als més rics, ni als de la seua categoria social, i fer via per l’estat que regna.

Com a anècdota, diré que, en febrer del 2015, uns dies abans que ma mare em condonàs un  petit deute que  tenia amb ella (tot i que jo ja vivia en ma casa i no en la casa en què, abans, havia sigut llogater durant més de cinc anys), li diguí unes quantes vegades “Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa” i, un poc més d’una setmana després, el deute restava perdonat. I la tornaria a acollir, pel gran favor que m’ha fet en moltíssims moments de ma vida. Escric açò el 5 de maig del 2024 (quan m’ha vingut al pensament). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, exposem dos enllaços de hui en relació amb el dia comercial de la mare:

https://www.facebook.com/share/p/6zRLaabtKQKGoTQp/

https://www.facebook.com/share/p/ANp9EyLuVe2jXdac/

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que protegeixen, que ensenyen a xiques i generoses

General, , , , , , ,

Una altra llegenda recopilada en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és la que escriu en el tema “Sant Ramon de Penyafort”: “Hi ha una variant d’aquesta tradició que diu que [Sant Ramon de Penyafort] no va desembarcar a Barcelona, sinó en una petita platja de Tossa de Mar, coneguda encara amb el nom de Platja de Sant Ramon. Prop d’aquesta platja, hi ha una roca sobre la qual fou bastida una capella per a commemorar aquest fet. Quan cavaven la roca viva, per a fer la cimentació de la capella, es diu que hi fou trobada la imatge de Santa Caterina, incrustada a la mateixa pedra, per la qual cosa la capella es posà sota la invocació d’aquesta santa, que va ésser considerada com a protectora de Sant Ramon” (p. 82).

Com podem veure, per una banda, s’edifica una capella sobre terreny fort (una roca, detall que empiula amb la terra i amb la figura de la dona), els treballadors entraven en la terra i hi apareix una obra d’art femenina i, a més, d’una santa. Per tant, captem una narració en línia amb les de marededeus trobades, encara que ací ho faça una santa (i vinculada amb una de les estacions en nexe amb la dona, en aquest cas, la tardor).

A banda, com que el paganisme es mantenia amb fortalesa (la incrustació de què fa esment), es decidí posar a aquesta imatge el nom d’una dona ja santificada. Ens trobem, així, davant un relat que enllaça amb la cristianització de detalls pagans (per exemple, podria haver sigut, abans, una deessa agrícola o bé una imatge que representàs la Gran Mare).

En eixa línia, amb festes precristianes que pervivien, sobretot, en el camp, Santa Caterina (la santa i dona) protegeix el sant (l’home). Fins i tot,… un personatge femení i nascut abans (en el segle IV, Santa Caterina d’Alexandria) és qui empara el masculí (1180-1275). Afegirem que, en els segles XII i XIII (sobretot, en el primer), el matriarcalisme en terres catalanoparlants era com un arbre de bona soca.

Un altra llegenda que podem llegir en l’obra “Terra i ànima”, i en què es plasma lo matriarcal, és “Les puntes al coixí”. En aquest relat, es diu que hi havia una mare i una filla molt pobres. Un dia, la filla pregà a la Mare de Déu i se li aparegué una senyora, qui “li posava un coixinet a la falda, amb fils i bastonets: tot seguit, prenia aquestes eines amb els dits i començava a bellugar-les ràpidament” (p. 94).

En acabant, desapareix Nostra Senyora i la jove, plena de fe, provà de fer lo mateix i, com que li eixia bé i, com si estigués ben ensinistrada, “no parà d’exercir aquella art tan formosa, fent puntes i més puntes que venia a bon preu (…). I, d’allí endavant, visqueren ella i la seva mare (…) sense estretors” (p. 94). Per consegüent, una dona adulta (en la llegenda, la Mare de Déu) fa costat a la jove, li ensenya un ofici… i, a més, no deixa caure els més febles.

Finalment, “la donzella era tan bona que no en va guardar el secret. Al contrari: va voler que n’aprenguessin totes les seves amigues i, aviat, es van multiplicar les puntaires en tota la contrada.

I, en agraïment a la Verge, diu la tradició que totes les puntaires es proclamaren filles de Maria” (p. 94).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Velletes receptives, que aconsellen, que eduquen i reis amb bones assessores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, és “El Pare Janàs”. Així, un pare i una mare tenien vint-i-una filles, però cap fill. Un dia, el marit, quan n’havia de nàixer un altre nen, digué a la dona que, si naixia una altra nena, les mataria totes.

Llavors, apareix el tema de l’educació matriarcal: la mare “Va cridar les filletes i els va aconsellar que fugissin de casa, perquè el seu pare no les matés (…). A totes, els va arreglar un farcellet amb la robeta, els va donar una llesca de pa, ben untada de mel, i totes les vint-i-unetes se’n van anar” (p. 265).

Un altre tret interessant és l’esperit de grup: “van decidir d’anar sempre totes plegades, perquè, així, si els passava alguna cosa, les unes es podrien ajudar a les altres” (p. 265).

En acabant, apleguen a un bosc i “La més petita de totes, que es deia Marieta i que era la més llesta i eixerida, va proposar que es podien enfilar dalt d’un arbre a dormir i que una d’elles es quedés a vetllar” (pp. 265-266) i, més avant, ella fa de cap de colla: “Ja em quedaré jo” (p. 266).

En un passatge posterior, s’acosten a una casa, una velleta (“Velleta, noble velleta”, p. 267) les acull, els marca la pauta i els diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Entreu, però, sobretot, feu tot el que us diré i, potser, el meu fill, que és el Pare Janàs, no us veurà i no se us menjarà” (p. 268). L’11 d’abril del 2024, mentres tractàvem aquesta rondalla, copsàrem una semblança amb la tradició mallorquina: ací, la dona (la mare) té un fill que porta el nom de “Pare” (Pare Janàs), però és ella qui està per damunt d’ell, així com, en la típica possessió mallorquina, ho fa la madona (i no la figura coneguda com l’amo). A banda, en el relat, ella és més vella i, per tant, com en el costum, l l’anciana està per damunt dels de la generació següent (això és, dels fills) i es fa lo que ella considera més adient en cada moment.

Adduirem que aquest conte és ple de moments en què es plasma l’educació matriarcal i, a més a més, de frases simbòliques, per exemple, en comentar que la velleta “els va dir quin camí havien de seguir per a poder-se trobar totes, quan arribessin al bosc i, a la Marieta, que era la més eixerida, li va dir quin camí podien seguir” (p. 270). És a dir, ens trobem amb un projecte que es fa en grup (i tots seguint el consell de la dona de més anys) i que aquesta dona suggereix (una tendència en les cultures matriarcalistes) a qui mena les xiquetes.

Tot seguit, altra vegada, captem el tema de l’hospitalitat, de la generositat: “després, fareu cap al palau del rei, que és molt bon home i, si li demaneu recolliment, de segur que us en donarà per sempre” (p. 270).

Afegirem que aquest monarca és un home que recorre als assessors i, per això mateix, “el rei (…) en va tenir compassió i les va llogar a totes (…) i va dir a la Marieta:

-Tu, que, encara que ets la més petita, sembla que ets la més eixerida, seràs la mestressa de totes les teves germanetes.

(…) El rei va posar molta confiança en la Marieta i no feia res que no li ho expliqués i que no n’hi demanés parer” (p. 271), àdhuc, encara que la Marieta era la més lleja de totes les germanes (p. 272). El detall de triar com a consellera reial una dona i, més encara, de fer-la cap de les germanetes de la Marieta, plasma que, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), el prefecte del territori no es decanta, com ara, per qui sap més, sinó per la que considera més preparada i que més pot fer un bon paper per la comunitat.

Adduirem que resulta significatiu que ell aculla seguir els dictats que li expose la Marieta, després d’haver estudiat ella lo que crega millor per a cada moment. En eixa línia, aquesta rondalla és semblant a la narració “La filla des carboneret”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (en el Tom I), en què el monarca diu a una jove: “Lo que és estat, siga estat: tornem-nos-en a ca meua i dóna tots es consells que vulles, mentres sien bons” (p. 45).

Això sí, aquest rei també era rigorós i no volia que la gent abusàs de ningú: “El rei era molt bo, però li sabia greu que la gent es vantessin, i més quan li semblava que es vantaven de coses que no podien fer” (p. 272). El monarca, per a compensar-ho, li ordena que li porte una flassada i, en acabant, quan la Marieta “va arribar al palau del rei i li va presentar la flassada, el rei (…) va veure que la Marieta no es vantava de coses que no pogués fer” (p. 274) i “va demanar que, de seguida, es fessin els preparatius per a les noces” (p. 274).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Altra vegada, fem ús d’aquesta web com a font prioritària de temes relatius a l’estudi sobre el matriarcalisme i emprarem el blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com) com a complementari. En el  blog, figuren les entrades dels dies 6, 8, 9, 10 i 11 d’abril del 2024:

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/el-matriarcalisme-i-leducacio.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-matriarcalistes-damerica.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-indigenes-damerica-central-i.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/velletes-receptives-que-aconsellen-que.html

Agraesc els comentaris de l’informàtic.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones acollidores, jóvens que tornen a la mare i generosos i pares agraïts i emprenedors

General, , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Les sabates de cent llegües”. En primer lloc, direm que aquesta narració és semblant a la d’en Cagasitges, recopilada a primeries del segle XX per la folklorista Sara Llorens i que podem llegir en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un marit i una muller tenien tres fills i, per traure-se’ls de damunt i poder viure, “pensaren de portar-los al bosc i deixar-los abandonats” (p. 256). Passa que “El més petit ho va sentir i, abans que els seus pares se’ls emportessin cap al bosc, va anar a recollir una butxacada de pedretes blanques i ben petitetes. Pel camí del bosc, anà tirant pedretes i deixant un rastre” (p. 256). Aquest fet es repeteix una vegada i, al tercer intent dels pares, el fill més xicotet no pogué agafar pedretes i recorregué a molletes de pa,… que se les menjaren uns ocellets. Comentarem que el color blanc està vinculat amb la infantesa. Per tant, aquest passatge representaria l’intent de continuar el lligam amb els pares, amb la terra, per part dels fills.

Nogensmenys, “se’ls va fer de nit, van veure allà molt lluny un llumet, se n’hi van anar i van veure una casa, hi truquen i demanen posada. Els va sortir una dona que els digué que el seu marit era un gegant” (p. 256). Per consegüent, captem altres trets matriarcals: la nit (moment en què apareix la dona) i el tema de l’acollida (el qual empiula amb la mare com a protectora dels fills i amb la disposició a fer costat els necessitats).

Tot seguit, la dona fa el paper de senyora ama i els ho aprova: “li van demanar, de totes passades, que els donés acolliment. La dona els va recollir i els va amagar dintre d’un armari” (p. 257).

El germà més jove fa que el gegant es menge les tres filles que tenia i, junt amb els altres (i altra vegada, de nit), fa via “i s’havien amagat en una cova” (p. 257). O siga, que tots tres tornen a la mare (la cova) i un personatge femení (la dona) és qui salva els hòmens (ací, els fills).

Afegirem que, així com, al principi, u dels germans despunta entre els altres, al capdavall de la narració, tots tres estan molt igualats, per exemple, quan veuen les sabates del gegant: “Els noiets, aleshores, van sortir, li van treure les sabates, se les van posar i, en un no res, van ésser a casa seva. Els seus pares van vendre les corones de les filles del gegant i les sabates de cent llegües” (p. 257) del gegant i, així, tots cinc pogueren viure benestants.

Finalment, direm que aquesta rondalla representa 1) el pas de la infantesa a la joventut, 2) que, en la jovenesa, els fills cal que s’espavilen i que tracten d’aprendre a no dependre tant dels pares i 3) que, quan els fills tornen a la casa on nasqueren, ho fan com a adults que, tot i que continuen vivint junt amb els progenitors, no han deixat caure els seus parents (com també ocorre en altres narracions). Per això, podríem dir que és una mena d’agraïment i una invitació a deixar millor l’esdevenidor: ací, mitjançant la generositat dels tres nois. A banda, adduirem que ambdós pares tenen a veure amb el comerç (també la mare), tret que enllaça amb l’esperit emprenedor que hi havia en més d’una casa, tant per part del marit com de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens que salven vells i dones i sexualitat matriarcal i bonesa

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem trets matriarcalistes, és “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en altres obres, encara que amb diferents noms. Un vell mariner que havia fet molts diners trescant per la mar i que tenia un bergantí molt garrit, cridà un fill seu i “Li va dir que li confiava el vaixell i tota la mercaderia i que fes i desfés al seu gust i bon coneixement, segons cregués que havia de fer” (p. 178) i li encarrega que no passe per la Terra de Gandòfia.

Tot seguit, el fill fa via vers una ciutat i, immediatament, altra vegada en mar s’ha dit i mana a la seua gent que orienten cap a la Terra de Gandòfia, on “va fer cap a una plaça, enmig de la qual hi havia una carxofa blanca tan gran com una muntanya, que gairebé tapava el sol. Al peu d’aquella carxofa, hi havia un home mort dins d’una caixa (…). Pel voltant, tota una gran gentada” (p. 179). Per tant, copsem símbols matriarcalistes, com ara, la carxofa (que representa la vulva i, de pas, la dona), que predominava la foscor (com en lo matriarcal) i que hi havia molta gent en el lloc “femení” i com si es tractàs d’un ball circular (com és el cas de la sardana o bé del ball dels cossiers) o d’un acte com la Moma (en la festa del Corpus en la ciutat de València). Igualment, el jove es llança a la mar i acull lo femení (la mar i la terra).

Llavors, un vell explica al jove el motiu, i el patró, que no volia un tracte rigorós cap al difunt, aprofita lo que havia guanyat de més i paga el soterrament d’aquell pobre home; i el batle de Gandòfia, de seguida, ordena que el soterren.

A continuació, podem llegir unes frases que empiulen amb l’educació matriarcal i amb la bonesa per a tota la vida: “El patró va pensar que ell era jove i que li restaven encara prou anys de vida per a poder-ne guanyar i que el goig d’haver fet una obra de bé el satisfeia més que els diners.

(…) El mariner més vell li va preguntar:

-I què, nostramo, ¿no us heu hagut de penedir d’haver vingut a la Terra de Gandòfia?

-No, per cert, perquè he trobat ocasió de fer una bona obra (…).

I va explicar a la seva gent el que havia vist i el que havia fet; el més vell li va dir:

-Feu bé i no mireu a qui; que, qui bé fa, bé troba. I, de fer bé, bé en pervé” (p. 181).

Per consegüent, el patró és un home que respon als seus, als mariners i, així, com es sol dir, tots es coneixen. Això fa que, fins i tot, el més ancià, es pose del seu costat i li faça un suggeriment per a tota la vida.

En el segon viatge, el pare del xicot encarrega al seu fill que no torne a passar per la Terra de Gandòfia. En canvi, el noi, “altra vegada, volgué anar a veure aquella gran carxofa i, altra vegada, va trobar tota una gran multitud per la seva vora” (p. 182). Però, ara, en relació amb una jove minyona que els pirates l’havien presa. Aleshores, el jove li paga la llibertat i, tot i que la minyona fou seua, “el patró li va dir:

-No temis, que sóc home de bé. Precisament, t’he comprat per treure’t de mans (…). Jo et duré a la meva terra, que són bona gent i, si tu ho vols, ens casarem” (p. 182). I, així, com en molts relats i com en molts comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, és la dona qui té la darrera paraula en la tria del casament i, per això, entre d’altres coses, la jove li respon:

“-Jo, senyor, no sóc pas de baixa mà, que sóc princesa i filla de rei, d’un dels més rics i poderosos de tot el món. (:..) Vostra sóc, si em voleu per casar.

I, abans de tornar al bastiment, van passar per una església i es van casar” (p. 183). Afegirem que, encara que ell l’ha salvada, aquest passatge representa que el patró accepta la part femenina de la vida, no que la princesa siga possessió de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones jóvens i xicots que reben suport, amb iniciativa, de bon cor i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma, és “El noi pilot (variant A)”. Un noi comenta als seus pares que vol ser pilot. Llavors, ells li arreglen una barca, li donen suport i, a més, “Van fer anar amb ell un oncle mariner (…).

La barca se’n va anar mar enllà fins que va arribar a les costes de Moreria” (p. 349). 

Tot seguit, la narració plasma passatges semblants a altres rondalles, en què un jove fa via cap a l’estranger i, allí, salva a diferents persones. Així, en el primer poble, veu que anaven a soterrar un home sense caixa i ell la paga.

En un segon viatge a Moreria, “va veure una pila de gent a la plaça (…) i trobà que subhastaven tres donzelles” (p. 350) i, quan ja ha pagat lo que li demanaven, diu a una de les tres: “em vull casar amb tu. Jo sóc de terra de cristians, com tu. Vine a la meva barca. Jo et portaré a casa, amb els meus pares, i, després, ens casarem.

-Això de seguir-te, no ho faré essent donzella. (…) Casem-nos aquí, si vols. Es casen i se’n van a casa seva” (p. 350), és a dir, a la del xicot. Com podem veure, el jove fa lo que ella li diu i, en el tema de les noces, la dona té la darrera paraula.

Els pares, com que el fill havia esmerçat en la compra de la jove, i “la noia, llavors, va dir que era de sang reial i que el seu pare era el rei d’un poble de lluny” (p. 350), fan que els dos jóvens “Se’n van anar a viure amb aquell oncle, que era molt bon home” (p. 350). Aquest oncle va fer que els pares enviassen diners al fill i a la minyona com també, un poc després, quan tenien un fillet (p. 350).

Igualment, l’oncle aconsegueix que, de nou, els pares donen suport al fill i, “Amb això, es van poder embarcar. Al cap d’uns quants dies, van albirar les costes de la seva terra i la filla del rei va fer aixecar una bandera que havia brodat amb or i plata, perquè, des del poble, la coneguessin” (p. 350). Per tant, captem que fan via cap a la terra on viu la dona, que apareix una bandera brodada de color clar (or) i de color fosc (plata) i que la noia ocupa un càrrec molt important, ja que ella fa que, els habitants d’on viuen, posen una bandera en un lloc visible, trets que empiulen amb el matriarcalisme. 

Mentrestant, el monarca fa unes dictes per a recompensar qui trobàs la filla: si fos fadrí, amb casar-se amb ella.

Un altre tret que podem vincular amb lo matriarcal és quan llegim que, “Al veure la bandera brodada, (…) tothom va conèixer que era la filla del rei i, corrents tots els homes, es van tirar al mar amb barques” (p. 350).

Un poc després, un noi fadrí es va enfilar, pensant que la jove no estava casada. I ella, eixerida, “li va conèixer la intenció i ho va explicar al seu marit” (p. 350).

A mitjan relat, el marit de la filla del rei aplega a una terra i, allí, el va rebre un vellet, a qui, generós, diu:

“-Veniu i viureu sempre amb mi (…). Jo us portaré a coll-i-be quan no pugueu tirar més endavant” (p. 351). I així ho fan.

Més avant, “van arribar al poble del rei. La filla estava brodant darrera d’una finestra” (p. 351), coneix el xicot, li marca unes directrius i ell les segueix. Ella comenta al pare que eixe jove és el seu marit i, al capdavall, el rei fa unes qüestions a tots dos i els diu que “ja els prenia com a fills” (p. 352).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, que fan costat, generoses i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, en 1903, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El llangardaix”, en el mateix llibre. Un pare amb tres filles, “Un cop que anava al molí, va seure en una soca de pi. Tot d’un plegat, li surt un llangardaix i li diu que es vol casar amb una de les seves filles” (p. 179).

En acabant, l’home se’n torna plorant a casa i, com en altres rondalles, la més petita de les filles serà la que actuarà amb més espenta. Així, “Ell plorava i el veu la petita.

-Què teniu?

Diu: -He trobat un llangardaix que diu que, si no et vols casar amb ell, em donarà un mal de ventre que em cuidarà a matar.

-Ja m’hi casaré jo, pare, perquè no patiu.

S’hi casa i el llangardaix la va portar al seu palau” (p. 179).

Com veiem, la dona té més espenta que l’home (ací, el pare) i, a més, pacta que ella el salvarà.

“Un dia, ella veu, passejant pel jardí, que tots els arbres i les flors anaven cap avall” (p. 179), la xica demana al llangardaix què li passava i ell li respon que el pare de la noia està molt malalt:

“-Deixa’m anar a veure’l!

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés, però, quan la gosseta blanca et faci tres salts a la falda, torna.

Ella se’n va i va poder tenir cura del seu pare” (p. 179).

Per tant, com en el passatge posterior (en què la noia tornarà a sa casa, però per a ajudar a sa mare), ens trobem amb el jardí, tret molt vinculat amb lo matriarcalista. Igualment, es fa lo que ella vol i la jove farà costat a tots dos, fins que es posen bons.

“Al cap de més dies, veu totes les plantes del jardí negres.

Diu: -Què resigna? Digues-m’ho!

(…) -És que el teu pare s’ha mort.

-Deixa-m’hi anar a veure’l.

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés” (p. 181).

Ara bé, la xicota se’n va a cercar la gosseta blanca, però no l’havia vista i, “Camina que caminaràs, en arribant el vespre, troba una barraqueta amb una dona al portal. Diu: -Me voldries recollir?

(…) Aquella dona, que era una bona dona, la va recollir i la va amagar a la cendrera, ben acotxada.

(…) L’endemà, abans que el gegant es despertés, la dona va despertar a la noia i li va donar un pinyonet.

Diu: -No el trenquis fins a la millor alegria del món. I ara, vés-te’n. Al vespre, trobaràs una altra barraqueta, que és d’una germana meva. Digues-li que et reculli, que jo també t’he recollit” (p. 181).

En aquest passatge, podem copsar el tema de la generositat, d’acollir persones i, a més, es reflecteix que la dona és més eixerida que l’home (ja que el gegant que vivia junt amb ella, que havia captat olor a cristians, no s’ha fet amb la minyona). A banda, apareix el tema de la cendra (tret relacionat amb la mort) i fruits secs (un pinyonet eixit, quasi segur, d’un pi), dos detalls que empiulen amb la tardor i amb la festivitat del dia dels Difunts (2 de novembre).

Més avant, la segona germana rebrà la jove amb la mateixa simpatia que la primera i li donarà una avellaneta (un altre fruit sec). Igualment, aquesta segona dona fa de baula amb la primera i, així, aplana el camí a la xicota. I una tercera germana, per l’estil, però li donarà una anou.

En un quart passatge, la jove “arriba a la plaça del rei.

D’alegria, trenca el pinyonet i li surt un fus i una filosa tot d’or! amb seda per filar” (p. 182).

Les criades de la reina reporten la regina i la conviden a comprar-li el fus i la filosa. La noia diu a la reina “-Una nit de dormir amb el rei, només vull” (p. 182) i, al capdavall, la dona s’hi va avenir com també, posteriorment, quan la noia òbriga una avellana.

Finalment, la reina, a petició de les criades, accepta comprar tot el joc de la xica: “No ho sabrà pas el rei, farem com ahir.

Però vet aquí que el rei es desperta a mitjanit i s’enamora de la noia! L’endemà treu fora la reina i es queda aquesta, per reina” (p. 183). Per consegüent, la xicota ha afavorit que, així com ella feia reviscolar el jardí (son pare i sa mare), ara ho farà amb el rei, qui, agraït, l’acull i la fa reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.