Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que salven, que aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El Tretzè”. Així un rei tenia dotze fills i, com que la seua dona n’havia de tenir un altre, li comenta “Si tens una filla, et faré reina de tres corones; però, si tens un fill, et mataré a tu i a ell” (p. 294). Per tant, com veiem, hi ha preferència per lo femení.

La reina té un altre xiquet i, com que els criats s’estimaven la regina, fan que es torne cega i l’apareden junt amb el fill. A banda, el monarca es casa altra vegada.

Un altre tret que empiula amb lo matriarcal, i que enllaça amb la reina (és a dir, amb la dona), és que “un colomet, cada dia, li portava tres taronges: una, per a ella; una, per al seu fillet; i una, per al colomet que les hi portava” (p. 294).

Igualment, apareix un passatge que recorda narracions que tenen a veure amb quan, ja fa més d’un mes que és hivern, comença el mes de febrer i es tracta el tema de l’os i de la cova: “La mare i el fill van viure anys dins (…). Quan el noi va ser grandet, va dir a la seva mare que allí dins no s’hi volia estar més (…) i sortiria” (p. 295). A banda, la mare, en línia amb l’educació matriarcal, “li va explicar el que feia al cas” (p. 295).

Ara bé, com que ell obri un esvoranc, és a dir, un forat, pogué accedir a una cuina i, primerament, agafar una perdiu i portar-la a sa mare. Després, “va trobar un pollastre i també el va anar a portar a la seva mare” (p. 295) i, al capdavall, un capó (p. 295).

Quan, per quarta vegada, se’n va a la cuina, un home el porta al coc, qui, a continuació, se l’enduu al rei. Llavors, el monarca, qui va veure que el xicot se li semblava molt, “se’l va quedar per criat. El Tretzè, cada dia, d’amagat, anava a portar menjar a (…) la seva mare” (p. 296). Per consegüent, aquest relat plasma la maternitat, per mitjà del vincle entre la mare i el fill, àdhuc, quan el xicot ja fa de criat del rei.

Tot seguit, la segona reina del rei, comenta al marit que ella necessitava beure “aigua dels nou pous de la Muntanya Grossa i que ningú l’havia d’anar a buscar més que el Tretzè (…). El rei va cridar el Tretzè i li va manar que anés a  buscar una ampolla d’aigua” (p. 296) d’aquells pous. Com podem veure, l’home segueix les directrius de la dona (la reina) i, a més, figuren trets matriarcals, com ara, la terra i l’aigua.

En acabant, una velleta se li presenta i diu al noi: “segueix per aquest camí que, al cap de set dies, arribaràs a l’entreforc de tres camins. Tira pel del mig i faràs cap a la Muntanya Grossa. Al peu, trobaràs els nou pous de l’aigua que demanes” (pp. 296-297). I, com que el xic segueix lo que li diu l’anciana, ho assoleix. En un passatge posterior, el monarca mana al jove que portàs el fetge d’un bou negre, també en nexe amb una muntanya (p. 297). Cal dir que el bou i el color negre tenen a veure amb lo femení, amb la dona i, a mes a més, la velleta diu al minyó “on trobaràs el bou negre que dorm” (p. 297), uns altres trets que enllacen amb lo matriarcalista: el negre i la nit. I, per a aplanar el camí al jove, “la velleta li va donar una pedra de virtut” (p. 297). I el xic en trau el fetge i el porta a la regina.

En un altre passatge, la reina demana el sol, el xic fa via i es troba amb una noia que, “tota agraïda, el va convidar a passejar pel jardí. Passejant, passejant, van veure uns arbres” (p. 298) i la jove li comenta que eixos arbres “fan fulles, que tenen molta virtut; les fulles d’aquest arbre d’aquí fan tornar la vista als cecs; i, les d’aquell arbre d’allà, fan mudar les coses (…) i les fan anar a on vol el que les té; pots collir-ne tantes com vulguis” (p. 298).

Llavors, el xic agafà fulles “dels dos arbres” (p. 299) i, així, sa mare (la reina) pogué recuperar la vista i que la traguessen.

Finalment, el rei abraça el jove, qui li diu “El meu pare sou vós; i la meva mare, la vostra dona” (p. 299) i el monarca ordena que desapareden la reina i el Tretzè li passa una fulla pels ulls i ella torna a veure (p. 299).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que menen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La Regineta”. Un matrimoni feia anys que eren casats i, un dia, el marit demanà que volia ser pare, encara que fos d’un fill petit com una regineta, això és, “com una granoteta d’aquelles tan petites i totes verdes” (p. 286). Per tant, apareix la granota, un animalet vinculat amb l’aigua, u dels passatges típicament femenins junt amb la terra.

Tot seguit, té una filleta, “Però, amb tot i ésser tan xica, xica, feia tota la feina com una dona gran i, sobretot, cantava com un àngel, amb una veu que encisava. Cada dia anava a portar el dinar al seu pare” (p. 286) i, mentres que ella l’esperava per a tornar a casa, la filla “es posava dalt d’un arbre i canta que canta” (p. 286) com també cantava quan tots dos feien via cap a casa.

Un dia, mentres que son pare treballava i ella cantava, passa el príncep, l’ou i, de seguida, “tot van ésser orelles per sentir aquell cant que semblava baixat del cel” (p. 287) i demana al pagès (ací, al pare) qui hi cantava. Com podem veure, en aquesta rondalla, apareix un sentit molt vinculat amb lo matriarcal (l’oïda) i, a banda, un fill del rei molt obert.

Llavors, el príncep diu, al pare, que es volia casar amb la filla i que “la paraula de príncep no torna enrere (…). Vull conèixer (…) la vostra filla” (pp. 287-288) i la noia es posa a l’espatla de son pare i diu al xicot “Senyor príncep: aquí em teniu” (p. 288).

En un passatge immediat, es reflecteix un altre tret matriarcal: els pactes baix d’un arbre. Així, “el fill del rei va enviar a cercar el capellà del poble i, allí mateix, sota de l’arbre (…), els va casar.

(…)  El príncep, tot sovint, anava a veure la seva mullereta i passaven llargues estones sota l’arbre” (p. 288).

Més avant, el rei i la reina digueren al príncep que, “com més aviat, millor, portés al palau la seva esposa, puix que volien conèixer la seva nora” (p. 289). Copsem, així, uns pares molt oberts.

Un altre passatge interessant, i en què es plasma el matriarcalisme, és quan diu que, un dia, la Regineta “es va fer el càrrec de seguir-lo d’amagat i d’anar amb ell fins al palau. I, així que el príncep va muntar al cavall i se’n va anar, ella va saltar damunt d’un gall i va córrer cap al seu darrere. El pollastre corria tant com el cavall” (p. 290). Per consegüent, així com el noble està associat al cavall, ella mena un animalet vinculat amb lo masculí (el gall, en nexe amb el matí, amb l’eixida del sol) i és la dona qui té la darrera paraula. A més, la Regineta és una dona amb molta espenta.

A continuació, el príncep i la noia “van passar per davant d’una església i el capellà (…) els va ruixar d’aigua beneita. Al moment, la Regineta es va tornar una gentil donzella rossa (…). I el gall es va tornar un cavall blanc” (p. 290). Altra vegada, la dona (ací, na Regineta) és qui porta el cavall, el qual, a més, és de color blanc, el qual té a veure amb lo masculí.

Finalment, “el príncep prou la va conèixer que era la seva muller i, en arribar al palau, (…) la va presentar als seus pares” (p. 290) i, molt prompte, el xicot “passà a ésser rei i la Regineta va ésser reina” (p. 291). Per això, podem dir que, encara que ella semblàs xicoteta, té un paper molt important, en aquest relat, reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen, que acullen, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “La princesa granota”. Un pare tenia tres fills i, com que no els podia mantenir, un dia els comenta que “el millor que podeu fer és anar-vos-en pel món a provar fortuna. Sigueu bons minyons i no feu mal a ningú i, d’aquí a un any, torneu tots aquí, a casa, per veure quina ventura heu tingut” (p. 240). Com podem veure, en aquest passatge, apareix l’educació matriarcal, la qual inclou tractar els temes en grup i amb els educadors (ací, el pare, com una persona que els mena i que, obertament, es relaciona amb ells). Igualment, captem suggeriments que empiulen amb refranys tradicionals sobre com viure ara i demà. Finalment, els diu que, un any més tard, els tornarà a acollir en casa: continuarà tractant-los com a fills seus.

Tot seguit, “Els tres minyons es varen posar en camí plegats fins que van arribar a un entreforc de tres camins; allí es van separar per un camí diferent” (p. 240), de la mateixa manera que, en la jovenesa, les persones comencen a separar-se dels seus pares (per a formar-se en contacte amb realitats diferents a les més habituals) i, posteriorment, tornen a la casa i ho fan a un nivell prou igual al dels parents (ací, al del pare). El més gran farà de moliner; el segon, d’ase d’una sénia i, quant al tercer, com en molts relats, serà qui reeixirà i qui més es desenvoluparà en línia amb lo matriarcal.

Així, “El més petit va fer cap a un estany de granotes que es passaven tot el dia rac, rac, rac, i, com que mai no n’havia sentit cantar, es va quedar tot parat (…), fins que es va fer migdia i va saltar una granoteta fora de l’aigua, tota eixerida i tota bufona, que, tot bellugant-se, va semblar que deia a aquell noi que la seguís; i el noi la va seguir i van fer cap a una gran cova” (p. 241). Per tant, el xic s’acosta cap a un ambient femení (l’estany, l’aigua, les granotes), en què les dones tenien la seua pauta de conducta. I ell, en l’inici de la seua joventut, es troba amb una noia més preparada i més feta que ell (de la mateixa manera que, entre els dotze i els setze anys, les xiques estan més desenvolupades que els xics). A banda, la granota (la xica) és qui fa marca les directrius i el porta al seu terreny i, igualment, ella passa de l’aigua (vinculada amb la dona) a la terra (ací, a la cova, la qual està en nexe amb la maternitat).

En acabant, ja en eixa cova, “la granota va semblar que deia al noi que s’assegués i que mengés. El minyó (…) es va asseure i es va entaular. La granota no es va moure mai del seu costat. Unes mans (…) li van servir un dinar a cos de rei (…). Quan va haver dinat, li va semblar que la granoteta li deia que la seguís (…). El minyó la va seguir i van arribar plegats fins al peu de l’estany i la granota es va tirar dins” (p. 241). Altra vegada, com en més apartats, el xicot va darrere de la dona, on ella li indica. A banda, la dona li fa costat i, al capdavall, la granota (el personatge femení sorgit de l’aigua) passa de la terra a l’estany, o siga, pel dos terrenys que enllacen amb lo matriarcalista: el realisme i la fluïditat.

En el paràgraf posterior, llegim que “el noi vinga escoltar-s’ho i, com més s’ho escoltava, més li agradava, fins que es va fer vespre i va tornar a sortir aquella granota petita i eixerida i, altra vegada, va semblar que feia per manera de dir-li que la seguís. Van tornar a la cova” (pp. 241-242). Podríem dir que aquests passatges trauen trets matriarcalistes: l’escolta, el vespre (l’inici de la nit), la dona com a cap de colla, la cova (símbol de la vulva i, a més, en nexe amb la maternitat) i la paciència (el noi accepta seguir la mateixa pauta i passar per paratges femenins i en què una dona el mena i li aporta menjar, com la mare que alleta el nadó).

Per això, quan ja havia passat un any, el minyó, “quan va arribar a la cova, per dinar, va trobar asseguda a la taula una gran princesa” (p. 242) i molt mudada, qui li digué “Jo sóc una princesa que em varen encantar i em van tornar granota i no podia desencantar-me fins que hi hagués una bona persona que es passés tot un any escoltant com cantava sense saber-li greu, ni sense replicar: aquesta persona has estat tu. Per agrair-te el gran servei que m’has fet, et dono la meva mà. Ara mateix, enviaré a buscar una carrossa al palau del meu pare, ens n’hi anirem i farem unes grans noces” (p. 242). Al meu coneixement, aquest passatge té a veure amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals. En lo sexual, perquè ella és ben tractada; en lo educatiu, perquè ella convida a escoltar (un tret matriarcalista), a no replicar mentres que uns altres fan la seua tasca o, com ací, canten, i a servir de bon cor a les dones. A canvi, ella li dona la seua mà i aprova la conducta del noi: ell és molt servicial i ben plàcid.

Passa que, eixe dia, el xic havia d’anar a ca son pare (on, un any després, havien de reunir-se els germans) i, com que ell havia donat la paraula a son pare abans de conéixer la princesa i la xica és molt oberta i amb bona empatia, “La princesa granota va enviar aquella granoteta que tot l’any l’havia acompanyat, a l’estany de les granotes” (pp. 242-243) i, així, captem que la dona té criats i que els dirigeix.

Un poc després, el fill petit, ja en casa, es troba amb els dos germans (i amb la dona de cada u d’ells) i no els diu com li havia anat, ni que, quatre dies més tard, els  enviaria a cercar.

Finalment, el fill més xic se’n va a la cova i, al capdavall, quan ja s’havia casat i el rei havia vist la princesa (abans, granota) i “va fer preparar un gran convit” (p. 244), el monarca accepta acollir els altres germans amb les seues dones (p. 244).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones garrides, que aplanen el camí, que determinen i molt obertes

General, , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La Cara d’Estel”. Així, molt prompte, podem llegir “hi havia una reina que tenia tres fills, tots tres eren molt bons minyons i ella no sabia a qui fer hereu de la corona del seu reialme, perquè li semblava que no estava prou bé fer-ne al gran, només perquè era el gran. A aquesta reina, li agradaven molt les noies ben netes, polides, endreçades i bones feineres de la casa i va pensar que, el millor que podria fer, era donar la corona al fill que li portés una nora que reunís més condicions d’aquestes” (p. 235). Per consegüent, captem molts punts en comú amb lo matriarcalista: 1) la reina és qui fa de cap d’estat (no un home), 2) ella tria qui la succeirà (tampoc no ho farà una figura masculina), 3) ella posa les condicions (altra vegada, la dona és qui dicta) i 4) és molt oberta i, per això, no exigeix que les complesquen totes, però sí indica que el candidat designat serà qui més s’ajuste a les prioritats de la regina.

Els tres fills “van decidir anar pel món a buscar promesa, una noia que fos del gust i del goig de la seva mare” (p. 235). Per tant, les figures masculines (tres hòmens, ací, a més, fills) seguiran les pautes que els ha indicat una dona (la reina). Els dos més grans se’n van a una fira de dones (“va decidir anar a la fira de noies”, p. 235), però ningú dels dos s’atreví a portar al palau la dona triada, sinó que se’n van a un hostal (és a dir, a un prostíbul o, en altres paraules, a una casa de putes, p. 236).

Quant al fill més petit, “va fer cap a una bosc molt espès que, al mig, hi havia una caseta molt bonica” (p. 236) i “va veure arribar una vella molt vella (…) [,] que es va posar al peu d’una finestra” (p. 236), i cridava una jove (Cara d’Estel): “Cara d’Estel, / color blau cel, / més dolça que mel: / tira’m l’escaleta / per pujar al cel” (p. 237).

Llavors, apareix la figura de la xicota: “per una finestra, va sortir una noia molt bonica, amb una gran cabellera rossa, que la va estendre finestra avall fins arribar a terra, aquella cabellera feia unes ones i la velleta es va enfilar amunt (…). El príncep va quedar tot enamorat d’aquella dona” (p. 237). Com podem veure, la jove aporta força (com, més d’una vegada, simbolitzen els cabells) i hi ha una relació entre ella (el futur) i l’anciana (el passat). En acabant, la velleta baixa per les mateixes escales dels cabells jovenívols de la xica (p. 237). I, com que el xicot ho havia vist, pensà que ell podria dir les mateixes paraules a la fadrina i, així, ella li obriria la finestra. Tot seguit, el jove diu els versos i ella li obri i li aplana el camí.

Ara bé, el germà més xicotet la porta a l’hostal i, com que la velleta torna a casa i no troba la xicota, “amb l’olor, va seguir el rastre d’allí on havien anat i va fer cap a l’hostal” (p. 238), l’anciana ordena com serà la Cara d’Estel: amb un cap de ruc. Ací podríem copsar dos temes importants: 1) la sexualitat vinculada amb la prostitució (més laxa en les cultures matriarcalistes, com ho plasmaren moltes persones quan exposàrem el refrany “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”, que ma mare oí dir a la seua àvia paterna, nascuda en 1878) i 2) que hi havia una part de la societat que considerava inapropiat fer costat a la prostitució (quan relaciona el cap d’aquestes persones amb el ruc, o siga, amb una rucada, amb una decisió molt desencertada).

Aleshores, com que la reina acudeix a l’hostal (“va fer cap la reina amb els seus tres fills”, p. 238) i les trobava estranyotes, posa una tercera prova: quina feina sabien fer. Les dues primeres sabien filar i, com que el príncep volia casar-se amb la del cap de ruc, perquè ell “li havia donat paraula i (…) paraula de príncep no torna enrere (…)  [,] va voler complir la paraula i es volgué casar amb la Cara d’Estel” (p. 239).

Igualment, “Quan eren camí de l’església, van trobar l’avia, la Cara d’Estel li va demanar perdó, ella la va perdonar i li va dir” (p. 239) que mai més no tornaria a ser cap de ruc i que es tornaria Cara d’Estel. Altra volta, com en diferents rondalles, és una velleta (ací, qui fa de mare de la jove) qui perdona la noia i, per tant, ella té la darrera paraula, àdhuc, en temes relatius a lo sexual i a lo eròtic.

Finalment, la xicota “va tornar altra vegada tan bonica i tan gentil com era abans. En sortint de l’església, se’n van anar a casa de la reina, que, (…) al moment, va deixar la corona i totes les seves riqueses i les seves hisendes al fill petit” (p. 239). En aquest passatge, captem que la vella ha perdonat la jove, qui ara és garrida, se’n van a la reina (al cap del reialme) i, si bé és cert que el xicot és qui ha triat la xica, també ho és que els trets en nexe amb la noia són els que determinen la preferència de la regina, o siga, de la dona que podia permetre l’herència de l’estat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Dilluns de Pasqua i bona Setmana de Pasqua.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones generoses, sinceres i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa Margantella”. Un dia, en una casa, el fill (un noi) es fa càrrec de matar el gos que tenien. Ara bé, quan el gos ho sabé, comenta al xicot que, si no el matava, li podria aplanar el futur i que, per a assolir-ho, haurà d’anar a una cova (en què hi ha una princesa) i que es trobarà amb gegants, lleons, una serp i un drac i que li caldrà agafar pinyols.

Un poc després, li afig “tu recull els set pinyols i, així, podràs arribar fàcilment al cau de la princesa i et podràs amb ella” (p. 230). Com podem veure, apareixen trets vinculats amb lo femení: la cova (en relació amb la mare i amb la vulva), la serp, el drac i el cau (també associat a la dona i a la mare).

Llavors, el jove segueix les recomanacions del gos i se’n va a cercar un cirerer, per a agafar les cireres que donaria a molts dels personatges. Quant a les serps, podem llegir “De seguida, se li van presentar tres serpents més gruixuts que una soca de roure” (p. 230), és a dir, que eren tres dones fortes i que tocaven els peus en terra. Al capdavall, s’acosta al drac, el venç i li talla les llengües que portava. “Al bon punt, va sortir la princesa Margantella, jove i bonica (…). El noi en va quedar tot enamorat i (…), amb una veu dolça com un àngel, li va  parlar d’aquesta manera:

-Fa set anys que estava presa en aquesta cova, guardada per aquest drac, per tres serpents i per tres lleons, que estaven a les ordres de tres gegantassos” (p. 231). Per consegüent, captem una dona vinculada amb la mare (la cova), realista (com la serp) i valenta (els lleons). A més, la princesa li comenta “Tu m’has salvat i jo, en agraïment, vull fer-te el meu marit. Jo sóc la princesa Margantella, la més rica i poderosa de la terra. Tu, quan mori el meu pare, seràs rei coronat i governaràs el reialme (…). Anem, anem cap al palau del meu pare” (p. 231). És a dir, que la dona, encara que és salvada per l’home (el jove), tot seguit, no passa a estar subjecta a lo que ell vol, sinó que li promet que el noi serà el futur rei. A més, és una dona diligent.

En acabant, el xicot, que restava content, “li va dir que, abans d’anar a casa del rei i de casar-se amb ella i d’ésser rei, havia d’anar a explicar-ho tot al seu pare; (…) que ell tornaria i que, aleshores, anirien a casa del rei i a casar-se!” (p. 231). Altra vegada, com en molts relats, es fa lo que vol la dona i ella té la darrera paraula.

Entremig, un caçador passa per la cova i, més avant, es casa amb la jove. Passa que el xicot copsa que tota la gent comentava que, pròximament, es casaria la princesa i que ho faria amb un caçador que havia mort el drac.

Aleshores, el noi fa via cap a cal rei i diu al monarca:

“-Senyor rei: l’han enganyat. El qui va matar el drac que guardava la seva filla no va ésser el caçador que ara és el seu gendre, que vaig ésser jo i, per tant, jo sóc el qui té dret de la mà de la princesa i d’ésser el seu gendre” (p. 233). El monarca li demana quines proves li pot aportar el noi i ell li ensenya les llengües dels dracs i, a més, li afig “i l’altre testimoni és la seva filla, que prou dirà qui és qui la va salvar (…) del drac” (p. 233).

I, com que el minyó parlava bé al rei i, a banda, la princesa diu la veritat de tot lo que havia passat, el monarca “Va dir a tot el convit que s’aixequessin i altra vegada cap a l’església, a casar la seva filla amb el qui tenia dret d’ésser el seu gendre i de portar la corona de rei quan ell morís” (pp. 233-234). En aquest passatge, captem un tret matriarcalista: la filla és qui ha decidit qui serà el rei i, en acabant, el rei aprova lo que ha dit la jove.

Finalment, el monarca ordena els criats que, “cuita-corrents, endeguessin un altre convit set vegades més gran que aquell, per poder-se tornar a entaular, quan tornessin de l’església” (p. 234). I, així, el rei, per mitjà de com seria el convit, considera que la sinceritat (la del jove) ha de ser agraïda i, per això, copsem un cap d’estat noble i generós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El fel de serpent”. Per a començar, el títol trau dos trets interessants: la fel i la serpent (animal vinculat amb la dona, amb lo femení i amb la terra). Un dia, una bruixa digué que un rei només es guariria “fent-se una untura de fel de serpent. El rei va manar a la seva gent que busquessin pertot arreu del món fel de serpent, i enlloc no en podien trobar” (p. 214), és a dir, que la seua guarició partiria d’una dona. “Aleshores, féu fer una crida, oferint grans riqueses a qui li’n portés. Una bruixa (…) es va decidir anar al castell on les bruixes es reuneixen cada nit, a buscar fel de serpent, perquè elles en tenien” (p. 214). I, així, com en molts relats, són les dones qui, no sols fan un aplec, sinó que tenen lo que alliberaria el monarca (o siga, l’home).

Entremig, la dona fa via i, de nit, “va demanar posada a casa d’un fadrí que, molt generosament, li’n va donar. La bruixa en va restar molt agraïda” (p. 214), acudeix a la reunió i, en acabant, quan tornava a cal jove, és assaltada per uns lladres i ho comenta al xicot.  A més, la bruixa “li va aconsellar que ell, que era valent, anés a trobar els lladres, els robés l’escudella i, amb el fel, podria guarir el rei (…) [ i] obtindria tota mena de sort i ventures en tot i per tot, però, cada vegada que tindria una alegria, el fel s’aniria fonent i, el dia que s’hagués fos tot, aquell dia es moriria” (pp. 214-215). Com que l’amargor està en nexe amb lo femení (si més no, tradicionalment) i la fel és de color verd (i, per tant, més fosca que la mel, la qual va associada amb la dolçor), podem considerar que té a veure amb la dona (i, simbòlicament, és més a prop de lo obscur). La joia empiula amb la claror i, per consegüent, el dia que desaparegués la part matriarcalista (la qual li permetria tocar els peus en terra), el xicot faltaria.

Tot seguit, el fadrí emprén el camí de la cova dels lladres i aprofita que els bandolers es mataven entre ells i, així, “no li va costar res, al fadrí, agafar l’escudella del fel. Va presentar-se al palau del rei, li va untar una mica mica la punta del nas (…). El rei, al punt, va quedar sa i bo (…) i va fer donar al fadrí tot el que ell li va demanar” (p. 215).

Llavors, “Amb tanta riquesa, el fadrí va fer construir un palau més gran i més bonic que el del rei, davant mateix del seu. Cada dia, vestit com tot un príncep, sortia a passejar en una gran carrossa seguit de tota una processó de criats, amb tanta pompa i amb tanta gala, que feia enveja al mateix rei” (p. 215).

Tot i això, el monarca, quan les filles s’enamoren del jove (perquè el veien tan mudat i acompanyat de tanta gala) i li comenten que els agradaria que el convidàs, el cap d’estat hi accedeix, és a dir, accepta la proposta de la dona (ací, les fadrines). Igualment, copsem que el rei acull el noi, mentres que el minyó actua amb esperit competitiu i com qui fa ostentació.

El noble, molt obert, diu al jove “que li donaria la mà de la seva filla que més li agradés i que podia triar la que volgués. El fadrí es va enamorar de la més gran” (p. 215). En aquest passatge, veiem que, amb una actitud matriarcalista, el jove hauria triat la més petita (sovint, la més eixerida i, per descomptat, la més feble), en lloc d’inclinar-se per la més gran, potser per a no fer l’efecte d’home que encara manté la part infantil (i, de pas, la bonesa, la receptivitat i la noblesa del xiquet).

Ara bé, “Vet aquí que l’escudella  del fel de serpent (…), tal com s’anava construint aquell palau i anava vivint amb tanta riquesa, (…) s’anava abaixant, abaixant” (p. 216). I és ací, on el fadrí “va córrer a trobar la bruixa i a explicar-li el que li passava. La bruixa (…) va acabar fent-li un petó i, així, va desfer l’encís de la malura que portava el fel de serpent” (p. 216). Adduirem que, en cap moment, se’ns diu que el noi, mentres que era ric, fos agraït amb la bruixa, ni que la rebés, ni que la cercàs per a acollir-la al seu palau. A més, ho havia aconseguit, en bona mesura, perquè ell havia seguit la pauta que li havia marcat la dona. I, com que ho capta, recorre a la bruixa i ella el salva.

Finalment, la rondalla té uns versos que diuen que, si la narració no ha agradat a algú, “que n’expliqui una altra, de millor” (p. 216), detall que enllaça amb el missatge del relat: no actuar de manera prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, arriscades, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “El marxant de les tres filles”. Així, un marxant tenia tres filles i, “cada vegada que se n’anava a fer un viatge, portava una cosa per a cada noia. (…) La gran demanà un anell; la mitjana, un vestit; i, la petita, una rosa.

Tot ho va comprar, excepte la rosa, que va oblidar-se’n. Va passar per vora d’un jardí, hi entrà i arrencà una rosa” (p. 211). Per tant, aquest marxant (l’home) porta a cada dona lo que elles li demanaven. Igualment, s’oblida de la rosa, flor que empiula amb la feminitat, la qual, en el relat, es plasma en un jardí, lloc on, sovint, hi ha arbres amb fruits i, més d’una vegada, vinculats amb l’erotisme femení, com ara, una figuera.

Llavors, li respon un gegant, qui era l’amo del jardí, i no atorga cap perdó al pare, sinó que el castiga a un mal de ventre de què podria alliberar-se “si li portava una de les seves filles.

El marxant tornà tot trist a casa seva i explicà allò (…). La més gran es prestà per anar a servir el gegant. Aquest la rebé molt bé, li donà les claus de la casa i la féu mestressa” (p. 211). A banda, ell li donà una poma (fruit associat a lo eròtic, com també ho fa la taronja) i li digué que no entràs en una cambra, perquè ell ho reconeixeria.

Ara bé, la jove hi entra (com, més avant, també ho farà la segona de les filles) i el gegant li talla la testa i la llança a la cambra, on n’hi havia d’altres jovenetes. En canvi, la tercera filla, la petita, “fou més llesta que les seves germanes. Embolicà la poma en una pila de draps i, en caure a terra, no es va macar.

(…) Un dia, el gegant li demanà que li esclarís els cabells; la noia li féu posar el cap a la falda i el pentinà. El gegant es va adormir i ella, amb un ganivet, li tallà el coll” (p. 212). Aquest passatge, per una banda, enllaça amb la figura de la filla més jove i roder; i igualment, recorda cançons i relats en què una dona vella fa lo mateix (però amb una xica de bon cor); i, al capdavall, trau una dona arriscada.

“Amb el cap tallat, el gegant mig parlotejà i li digué on podia trobar un pot d’untets amb els quals li podia tornar a enganxar el cap” (p. 212). Per consegüent, a partir d’eixe moment, la dona el manipularà al seu gust, empunyarà les regnes del gegant i es farà lo que ella voldrà. De fet, espavilada, “La noia cercà els untets i enganxà la testa del gegant, però li posà el cap girat, amb el davant al darrere” (p. 212). Una altra manera de dir que ell ja no serà mai més com abans i que se les veuria magres per a dominar-la i per a fer lo que ell volgués. En eixe sentit, el gegant, ara, només feia bab, bab i, més tard, es va matar. Afegirem que, per exemple, agafar el cap d’u és senyal de domini, de fer-se la voluntat de qui el pren.

Llavors, la fadrina “prengué els untets i, amb ells, enganxà el cap de les seves germanes i de totes les altres noies, que varen tornar a viure. Corrents, tornaren cap a casa seva i van trobar el pare ja molt vell i que, en veure-les, tingué una gran alegria” (pp. 212-213). Com podem veure, per una banda, la rondalla trau 1) el tema de la bonesa (plasmada en el pare que feia de marxant), 2 ) el de la bellesa femenina, 3) el de les dones eixerides i atrevides, 4) que la dona salva (no sols les jóvens, sinó també el pare) i, per descomptat, 5) que elles ja havien superat la jovenesa i es trobaven en el moment més fort de la vida, i que, nogensmenys, tornen a la casa del parent i l’acompanyen en els darrers anys de la seua vida, quan elles estan en la plenitud.

Per consegüent, copsem, així, un tema igualment interessant i molt important en les cultures matriarcalistes: la bona acollida als vells, fins i tot, quan els més forts estan en la cúspide de la vida. I, òbviament, el de la bona empatia, la qual, de rebot, porta el pare a rebre-les joiós, en un acte simbòlic de trobada entre el passat i el present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Semblances entre la cultura grega i el matriarcalisme de terres catalanoparlants

General, , ,

La cultura grega, per mitjà de Demèter (deessa de l’agricultura) i del seu vincle amb la filla (Persèfone), i el matriarcalisme de terres catalanoparlants.

El 18 de març del 2024 poguérem consultar un post que havia escrit Pep Cahors junt amb una altra font d’on havia partit el seu report, la qual anava acompanyada d’una foto d’una representació escultòrica d’Hermafrodita (https://www.facebook.com/share/p/WobRogppLA3eKLHz), personatge de la mitologia grega, que se la representava des de baix del coll fins a quasi els peus i mostrant el penis en erecció. Al meu coneixement, aquesta obra d’art reflecteix el mite de l’androgin (part activa i part passiva de la persona).

En eixe sentit, cal dir que el matriarcalisme hi té a veure. Com a exemples, en posarem dos, els quals estan en nexe amb els Sants de la Pedra: Demèter i Persèfone. Demèter és la deessa grega de l’agricultura; Persèfone, la seua filla.

Així, ambdues dones ens recorden lo que alguns antropòlegs consideren la dona bisexual, entenent “bisexual” com que acull bé tant la part clara (la que dona) com també la fosca (la que rep).

De fet, això apareix en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932: el jove (o l’home) i la fadrina (o la dona) que sembla que alternen els seus papers i en què, finalment, es fa lo que vol la dona.

I, més encara: hem trobat poemes en què, per una banda, qui els escriu, a) encoratja (el nounat, el xiquet, els novençans, els qui fa anys que es casaren, un particular…), b) destaca l’esperit emprenedor de l’home o de la dona a qui dirigeix els versos, c) toca els peus en terra, d) trau el paper matern, protector i acollidor de mare i e) té un fort sentiment de pertinença a la terra.

Afegirem que, el mateix dia, copsàrem que hi ha la dita ‘Observa el fill lo que fa son pare i escolta atent la veu de sa mare’. Lo masculí empiula amb la vista i amb lo exterior; lo femení, amb  l’escolta, amb el tacte i amb lo interior. Amb aquest refrany, el missatge (que podríem enllaçar amb l’educació matriarcal) és que convé que la persona (ací, el fill, en sentit general), es desenvolupe per tots els costats, un altre tret present en moltes rondalles: per exemple, quan el rei (o bé la reina o la princesa), a més de governar, té bones relacions (i bona empatia) amb els súbdits, recorda també les velles, els marginats, els nobles, els menestrals,…

Adduirem que, com ara, el 19 de març del 2024 rebérem un comentari d’una argentina d’arrels valencianes i filla de pares catalanoparlants que, tot i que no li havien transmés la llengua materna, ens escrivia que el fet d’accedir a fonts que reflectien el matriarcalisme (rondalles, llegendes, comentaris, articles, fotos de parella, etc.) l’havia    portada a una visió prou diferent de lo matriarcalista i de la vida [1]: “Veig posicions distintes respecte al matriarcat. És molt interessant. Res a veure amb les noves idees d’aquesta època, però això no vol dir que siguen menys valuoses”. A banda, ens posà una foto del llibre “Mujeres de muchos hombres. Una mujer y su harén de varones”, del periodista argentí Ricardo Coler, qui, igualment, en el 2005, havia escrit en castellà una obra titulada “El regne de les dones”, sobre els mosuo, una cultura matriarcal d’Àsia. Llavors, li responguérem que havíem llegit alguns articles de l’esmentat autor.

Tornant a les paraules de Pep Cahors, incloïa que aquesta escultura, del segle III i coneguda com “Hermafrodita”, l’havien trobada a primeries de 1700 en un lloc pròxim a Roma. Igualment, com a obra, se la considerava brutícia i, per això, fou tancada en un armari i, al capdavall, se la coneixia com “Hermafrodita de l’armari”.

Finalment, l’autor del post, a més, plasmava que, quan l’escultura aplegà a França, tingué, poc o molt, la mateixa sort.

Per tant, podem dir que l’accés a fonts sobre altres cultures del món i, per descomptat, a comentaris i a obres vinculades amb el matriarcalisme dels catalanoparlants o de pobles més pròxims, ens permet captar que són molts els punts en comú entre ells i que lo matriarcalista, per exemple, té una visió molt oberta de la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací, traduïm els missatges.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens que salven vells i dones i sexualitat matriarcal i bonesa

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem trets matriarcalistes, és “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en altres obres, encara que amb diferents noms. Un vell mariner que havia fet molts diners trescant per la mar i que tenia un bergantí molt garrit, cridà un fill seu i “Li va dir que li confiava el vaixell i tota la mercaderia i que fes i desfés al seu gust i bon coneixement, segons cregués que havia de fer” (p. 178) i li encarrega que no passe per la Terra de Gandòfia.

Tot seguit, el fill fa via vers una ciutat i, immediatament, altra vegada en mar s’ha dit i mana a la seua gent que orienten cap a la Terra de Gandòfia, on “va fer cap a una plaça, enmig de la qual hi havia una carxofa blanca tan gran com una muntanya, que gairebé tapava el sol. Al peu d’aquella carxofa, hi havia un home mort dins d’una caixa (…). Pel voltant, tota una gran gentada” (p. 179). Per tant, copsem símbols matriarcalistes, com ara, la carxofa (que representa la vulva i, de pas, la dona), que predominava la foscor (com en lo matriarcal) i que hi havia molta gent en el lloc “femení” i com si es tractàs d’un ball circular (com és el cas de la sardana o bé del ball dels cossiers) o d’un acte com la Moma (en la festa del Corpus en la ciutat de València). Igualment, el jove es llança a la mar i acull lo femení (la mar i la terra).

Llavors, un vell explica al jove el motiu, i el patró, que no volia un tracte rigorós cap al difunt, aprofita lo que havia guanyat de més i paga el soterrament d’aquell pobre home; i el batle de Gandòfia, de seguida, ordena que el soterren.

A continuació, podem llegir unes frases que empiulen amb l’educació matriarcal i amb la bonesa per a tota la vida: “El patró va pensar que ell era jove i que li restaven encara prou anys de vida per a poder-ne guanyar i que el goig d’haver fet una obra de bé el satisfeia més que els diners.

(…) El mariner més vell li va preguntar:

-I què, nostramo, ¿no us heu hagut de penedir d’haver vingut a la Terra de Gandòfia?

-No, per cert, perquè he trobat ocasió de fer una bona obra (…).

I va explicar a la seva gent el que havia vist i el que havia fet; el més vell li va dir:

-Feu bé i no mireu a qui; que, qui bé fa, bé troba. I, de fer bé, bé en pervé” (p. 181).

Per consegüent, el patró és un home que respon als seus, als mariners i, així, com es sol dir, tots es coneixen. Això fa que, fins i tot, el més ancià, es pose del seu costat i li faça un suggeriment per a tota la vida.

En el segon viatge, el pare del xicot encarrega al seu fill que no torne a passar per la Terra de Gandòfia. En canvi, el noi, “altra vegada, volgué anar a veure aquella gran carxofa i, altra vegada, va trobar tota una gran multitud per la seva vora” (p. 182). Però, ara, en relació amb una jove minyona que els pirates l’havien presa. Aleshores, el jove li paga la llibertat i, tot i que la minyona fou seua, “el patró li va dir:

-No temis, que sóc home de bé. Precisament, t’he comprat per treure’t de mans (…). Jo et duré a la meva terra, que són bona gent i, si tu ho vols, ens casarem” (p. 182). I, així, com en molts relats i com en molts comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, és la dona qui té la darrera paraula en la tria del casament i, per això, entre d’altres coses, la jove li respon:

“-Jo, senyor, no sóc pas de baixa mà, que sóc princesa i filla de rei, d’un dels més rics i poderosos de tot el món. (:..) Vostra sóc, si em voleu per casar.

I, abans de tornar al bastiment, van passar per una església i es van casar” (p. 183). Afegirem que, encara que ell l’ha salvada, aquest passatge representa que el patró accepta la part femenina de la vida, no que la princesa siga possessió de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones i hòmens amb bones relacions, sexualitat matriarcal i molt oberts

General, , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra esmentada de Joan Amades, és “Vinya era i vinya só”. Així, un rei que era fort i poderós, es proposa estimar la dona més bella i més gentil de tot el món, “fos donzella, casada o vídua”  (p. 165).

Tot seguit, una colla d’hòmens “van sortir per ací i per allà, per complir l’encàrrec del rei. Molt aviat, (…) van dir al rei que la dona més bonica de tot el món era precisament la muller d’un dels nobles de la cort, a qui el rei més estimava i preferia” (p. 165).

A continuació, el rei ordena al cavaller que vaja a una terra llunyana a complir un encàrrec i mana que súbdits del monarca facen camí per on viuria el noble.

Llavors, el monarca, “així que va saber que era fora, es va mudar amb les seves més riques gales de rei i se’n va anar a trobar la muller del seu súbdit” (p. 166). Ara bé, quan ja havia descotxat la dama, s’ou una gran remor i ell “va posar-se sota del llit” (p. 166). Per tant, captem que ell fa lo que vol la dona.

En acabant, hi entra el cavaller i, quan se n’ix, el rei no digué res a la muller del noble i, més avant, fa un convit en el palau i, quant al senyor, “va manar als seus servents que l’anessin a cercar” (p. 167). Per això, “Els servents van convidar el cavaller al convit. El rei li va preguntar com era que (…) no hi anava amb la seva esposa. El cavaller contestà que bé sabia el rei que, de muller, n’havia tingut” (pp. 167-168).

Aleshores, “El rei va cridar altra vegada els seus criats i els manà que (…) anessin a cercar la muller del cavaller i la fessin comparèixer al convit. La dama fou portada a presència del rei, que la va fer seure al costat del seu marit i vora d’ell” (p. 168).

Un poc després, podem llegir que el monarca convidà els presents a dir alguna cosa d’enginy i de bella gràcia i que la dona respongué que, quant al seu marit, ella era vinya i vinya també era ara, és a dir, que no l’havia abandonat. Afegirem que, quan parla el cavaller, diu que s’havia aixecat la fulla, és a dir, els pèls del pubis.

Finalment, el monarca comenta que ell ha aixecat la fulla, però que no ha tocat la rosa i “Va fer abraçar el marit i la muller (…) i els va fer fer un petó davant de tothom” (p. 169) i, des d’aquell moment, el rei els feu costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)