Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones generoses, sinceres i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa Margantella”. Un dia, en una casa, el fill (un noi) es fa càrrec de matar el gos que tenien. Ara bé, quan el gos ho sabé, comenta al xicot que, si no el matava, li podria aplanar el futur i que, per a assolir-ho, haurà d’anar a una cova (en què hi ha una princesa) i que es trobarà amb gegants, lleons, una serp i un drac i que li caldrà agafar pinyols.

Un poc després, li afig “tu recull els set pinyols i, així, podràs arribar fàcilment al cau de la princesa i et podràs amb ella” (p. 230). Com podem veure, apareixen trets vinculats amb lo femení: la cova (en relació amb la mare i amb la vulva), la serp, el drac i el cau (també associat a la dona i a la mare).

Llavors, el jove segueix les recomanacions del gos i se’n va a cercar un cirerer, per a agafar les cireres que donaria a molts dels personatges. Quant a les serps, podem llegir “De seguida, se li van presentar tres serpents més gruixuts que una soca de roure” (p. 230), és a dir, que eren tres dones fortes i que tocaven els peus en terra. Al capdavall, s’acosta al drac, el venç i li talla les llengües que portava. “Al bon punt, va sortir la princesa Margantella, jove i bonica (…). El noi en va quedar tot enamorat i (…), amb una veu dolça com un àngel, li va  parlar d’aquesta manera:

-Fa set anys que estava presa en aquesta cova, guardada per aquest drac, per tres serpents i per tres lleons, que estaven a les ordres de tres gegantassos” (p. 231). Per consegüent, captem una dona vinculada amb la mare (la cova), realista (com la serp) i valenta (els lleons). A més, la princesa li comenta “Tu m’has salvat i jo, en agraïment, vull fer-te el meu marit. Jo sóc la princesa Margantella, la més rica i poderosa de la terra. Tu, quan mori el meu pare, seràs rei coronat i governaràs el reialme (…). Anem, anem cap al palau del meu pare” (p. 231). És a dir, que la dona, encara que és salvada per l’home (el jove), tot seguit, no passa a estar subjecta a lo que ell vol, sinó que li promet que el noi serà el futur rei. A més, és una dona diligent.

En acabant, el xicot, que restava content, “li va dir que, abans d’anar a casa del rei i de casar-se amb ella i d’ésser rei, havia d’anar a explicar-ho tot al seu pare; (…) que ell tornaria i que, aleshores, anirien a casa del rei i a casar-se!” (p. 231). Altra vegada, com en molts relats, es fa lo que vol la dona i ella té la darrera paraula.

Entremig, un caçador passa per la cova i, més avant, es casa amb la jove. Passa que el xicot copsa que tota la gent comentava que, pròximament, es casaria la princesa i que ho faria amb un caçador que havia mort el drac.

Aleshores, el noi fa via cap a cal rei i diu al monarca:

“-Senyor rei: l’han enganyat. El qui va matar el drac que guardava la seva filla no va ésser el caçador que ara és el seu gendre, que vaig ésser jo i, per tant, jo sóc el qui té dret de la mà de la princesa i d’ésser el seu gendre” (p. 233). El monarca li demana quines proves li pot aportar el noi i ell li ensenya les llengües dels dracs i, a més, li afig “i l’altre testimoni és la seva filla, que prou dirà qui és qui la va salvar (…) del drac” (p. 233).

I, com que el minyó parlava bé al rei i, a banda, la princesa diu la veritat de tot lo que havia passat, el monarca “Va dir a tot el convit que s’aixequessin i altra vegada cap a l’església, a casar la seva filla amb el qui tenia dret d’ésser el seu gendre i de portar la corona de rei quan ell morís” (pp. 233-234). En aquest passatge, captem un tret matriarcalista: la filla és qui ha decidit qui serà el rei i, en acabant, el rei aprova lo que ha dit la jove.

Finalment, el monarca ordena els criats que, “cuita-corrents, endeguessin un altre convit set vegades més gran que aquell, per poder-se tornar a entaular, quan tornessin de l’església” (p. 234). I, així, el rei, per mitjà de com seria el convit, considera que la sinceritat (la del jove) ha de ser agraïda i, per això, copsem un cap d’estat noble i generós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El fel de serpent”. Per a començar, el títol trau dos trets interessants: la fel i la serpent (animal vinculat amb la dona, amb lo femení i amb la terra). Un dia, una bruixa digué que un rei només es guariria “fent-se una untura de fel de serpent. El rei va manar a la seva gent que busquessin pertot arreu del món fel de serpent, i enlloc no en podien trobar” (p. 214), és a dir, que la seua guarició partiria d’una dona. “Aleshores, féu fer una crida, oferint grans riqueses a qui li’n portés. Una bruixa (…) es va decidir anar al castell on les bruixes es reuneixen cada nit, a buscar fel de serpent, perquè elles en tenien” (p. 214). I, així, com en molts relats, són les dones qui, no sols fan un aplec, sinó que tenen lo que alliberaria el monarca (o siga, l’home).

Entremig, la dona fa via i, de nit, “va demanar posada a casa d’un fadrí que, molt generosament, li’n va donar. La bruixa en va restar molt agraïda” (p. 214), acudeix a la reunió i, en acabant, quan tornava a cal jove, és assaltada per uns lladres i ho comenta al xicot.  A més, la bruixa “li va aconsellar que ell, que era valent, anés a trobar els lladres, els robés l’escudella i, amb el fel, podria guarir el rei (…) [ i] obtindria tota mena de sort i ventures en tot i per tot, però, cada vegada que tindria una alegria, el fel s’aniria fonent i, el dia que s’hagués fos tot, aquell dia es moriria” (pp. 214-215). Com que l’amargor està en nexe amb lo femení (si més no, tradicionalment) i la fel és de color verd (i, per tant, més fosca que la mel, la qual va associada amb la dolçor), podem considerar que té a veure amb la dona (i, simbòlicament, és més a prop de lo obscur). La joia empiula amb la claror i, per consegüent, el dia que desaparegués la part matriarcalista (la qual li permetria tocar els peus en terra), el xicot faltaria.

Tot seguit, el fadrí emprén el camí de la cova dels lladres i aprofita que els bandolers es mataven entre ells i, així, “no li va costar res, al fadrí, agafar l’escudella del fel. Va presentar-se al palau del rei, li va untar una mica mica la punta del nas (…). El rei, al punt, va quedar sa i bo (…) i va fer donar al fadrí tot el que ell li va demanar” (p. 215).

Llavors, “Amb tanta riquesa, el fadrí va fer construir un palau més gran i més bonic que el del rei, davant mateix del seu. Cada dia, vestit com tot un príncep, sortia a passejar en una gran carrossa seguit de tota una processó de criats, amb tanta pompa i amb tanta gala, que feia enveja al mateix rei” (p. 215).

Tot i això, el monarca, quan les filles s’enamoren del jove (perquè el veien tan mudat i acompanyat de tanta gala) i li comenten que els agradaria que el convidàs, el cap d’estat hi accedeix, és a dir, accepta la proposta de la dona (ací, les fadrines). Igualment, copsem que el rei acull el noi, mentres que el minyó actua amb esperit competitiu i com qui fa ostentació.

El noble, molt obert, diu al jove “que li donaria la mà de la seva filla que més li agradés i que podia triar la que volgués. El fadrí es va enamorar de la més gran” (p. 215). En aquest passatge, veiem que, amb una actitud matriarcalista, el jove hauria triat la més petita (sovint, la més eixerida i, per descomptat, la més feble), en lloc d’inclinar-se per la més gran, potser per a no fer l’efecte d’home que encara manté la part infantil (i, de pas, la bonesa, la receptivitat i la noblesa del xiquet).

Ara bé, “Vet aquí que l’escudella  del fel de serpent (…), tal com s’anava construint aquell palau i anava vivint amb tanta riquesa, (…) s’anava abaixant, abaixant” (p. 216). I és ací, on el fadrí “va córrer a trobar la bruixa i a explicar-li el que li passava. La bruixa (…) va acabar fent-li un petó i, així, va desfer l’encís de la malura que portava el fel de serpent” (p. 216). Adduirem que, en cap moment, se’ns diu que el noi, mentres que era ric, fos agraït amb la bruixa, ni que la rebés, ni que la cercàs per a acollir-la al seu palau. A més, ho havia aconseguit, en bona mesura, perquè ell havia seguit la pauta que li havia marcat la dona. I, com que ho capta, recorre a la bruixa i ella el salva.

Finalment, la rondalla té uns versos que diuen que, si la narració no ha agradat a algú, “que n’expliqui una altra, de millor” (p. 216), detall que enllaça amb el missatge del relat: no actuar de manera prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, arriscades, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “El marxant de les tres filles”. Així, un marxant tenia tres filles i, “cada vegada que se n’anava a fer un viatge, portava una cosa per a cada noia. (…) La gran demanà un anell; la mitjana, un vestit; i, la petita, una rosa.

Tot ho va comprar, excepte la rosa, que va oblidar-se’n. Va passar per vora d’un jardí, hi entrà i arrencà una rosa” (p. 211). Per tant, aquest marxant (l’home) porta a cada dona lo que elles li demanaven. Igualment, s’oblida de la rosa, flor que empiula amb la feminitat, la qual, en el relat, es plasma en un jardí, lloc on, sovint, hi ha arbres amb fruits i, més d’una vegada, vinculats amb l’erotisme femení, com ara, una figuera.

Llavors, li respon un gegant, qui era l’amo del jardí, i no atorga cap perdó al pare, sinó que el castiga a un mal de ventre de què podria alliberar-se “si li portava una de les seves filles.

El marxant tornà tot trist a casa seva i explicà allò (…). La més gran es prestà per anar a servir el gegant. Aquest la rebé molt bé, li donà les claus de la casa i la féu mestressa” (p. 211). A banda, ell li donà una poma (fruit associat a lo eròtic, com també ho fa la taronja) i li digué que no entràs en una cambra, perquè ell ho reconeixeria.

Ara bé, la jove hi entra (com, més avant, també ho farà la segona de les filles) i el gegant li talla la testa i la llança a la cambra, on n’hi havia d’altres jovenetes. En canvi, la tercera filla, la petita, “fou més llesta que les seves germanes. Embolicà la poma en una pila de draps i, en caure a terra, no es va macar.

(…) Un dia, el gegant li demanà que li esclarís els cabells; la noia li féu posar el cap a la falda i el pentinà. El gegant es va adormir i ella, amb un ganivet, li tallà el coll” (p. 212). Aquest passatge, per una banda, enllaça amb la figura de la filla més jove i roder; i igualment, recorda cançons i relats en què una dona vella fa lo mateix (però amb una xica de bon cor); i, al capdavall, trau una dona arriscada.

“Amb el cap tallat, el gegant mig parlotejà i li digué on podia trobar un pot d’untets amb els quals li podia tornar a enganxar el cap” (p. 212). Per consegüent, a partir d’eixe moment, la dona el manipularà al seu gust, empunyarà les regnes del gegant i es farà lo que ella voldrà. De fet, espavilada, “La noia cercà els untets i enganxà la testa del gegant, però li posà el cap girat, amb el davant al darrere” (p. 212). Una altra manera de dir que ell ja no serà mai més com abans i que se les veuria magres per a dominar-la i per a fer lo que ell volgués. En eixe sentit, el gegant, ara, només feia bab, bab i, més tard, es va matar. Afegirem que, per exemple, agafar el cap d’u és senyal de domini, de fer-se la voluntat de qui el pren.

Llavors, la fadrina “prengué els untets i, amb ells, enganxà el cap de les seves germanes i de totes les altres noies, que varen tornar a viure. Corrents, tornaren cap a casa seva i van trobar el pare ja molt vell i que, en veure-les, tingué una gran alegria” (pp. 212-213). Com podem veure, per una banda, la rondalla trau 1) el tema de la bonesa (plasmada en el pare que feia de marxant), 2 ) el de la bellesa femenina, 3) el de les dones eixerides i atrevides, 4) que la dona salva (no sols les jóvens, sinó també el pare) i, per descomptat, 5) que elles ja havien superat la jovenesa i es trobaven en el moment més fort de la vida, i que, nogensmenys, tornen a la casa del parent i l’acompanyen en els darrers anys de la seua vida, quan elles estan en la plenitud.

Per consegüent, copsem, així, un tema igualment interessant i molt important en les cultures matriarcalistes: la bona acollida als vells, fins i tot, quan els més forts estan en la cúspide de la vida. I, òbviament, el de la bona empatia, la qual, de rebot, porta el pare a rebre-les joiós, en un acte simbòlic de trobada entre el passat i el present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Semblances entre la cultura grega i el matriarcalisme de terres catalanoparlants

General, , ,

La cultura grega, per mitjà de Demèter (deessa de l’agricultura) i del seu vincle amb la filla (Persèfone), i el matriarcalisme de terres catalanoparlants.

El 18 de març del 2024 poguérem consultar un post que havia escrit Pep Cahors junt amb una altra font d’on havia partit el seu report, la qual anava acompanyada d’una foto d’una representació escultòrica d’Hermafrodita (https://www.facebook.com/share/p/WobRogppLA3eKLHz), personatge de la mitologia grega, que se la representava des de baix del coll fins a quasi els peus i mostrant el penis en erecció. Al meu coneixement, aquesta obra d’art reflecteix el mite de l’androgin (part activa i part passiva de la persona).

En eixe sentit, cal dir que el matriarcalisme hi té a veure. Com a exemples, en posarem dos, els quals estan en nexe amb els Sants de la Pedra: Demèter i Persèfone. Demèter és la deessa grega de l’agricultura; Persèfone, la seua filla.

Així, ambdues dones ens recorden lo que alguns antropòlegs consideren la dona bisexual, entenent “bisexual” com que acull bé tant la part clara (la que dona) com també la fosca (la que rep).

De fet, això apareix en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932: el jove (o l’home) i la fadrina (o la dona) que sembla que alternen els seus papers i en què, finalment, es fa lo que vol la dona.

I, més encara: hem trobat poemes en què, per una banda, qui els escriu, a) encoratja (el nounat, el xiquet, els novençans, els qui fa anys que es casaren, un particular…), b) destaca l’esperit emprenedor de l’home o de la dona a qui dirigeix els versos, c) toca els peus en terra, d) trau el paper matern, protector i acollidor de mare i e) té un fort sentiment de pertinença a la terra.

Afegirem que, el mateix dia, copsàrem que hi ha la dita ‘Observa el fill lo que fa son pare i escolta atent la veu de sa mare’. Lo masculí empiula amb la vista i amb lo exterior; lo femení, amb  l’escolta, amb el tacte i amb lo interior. Amb aquest refrany, el missatge (que podríem enllaçar amb l’educació matriarcal) és que convé que la persona (ací, el fill, en sentit general), es desenvolupe per tots els costats, un altre tret present en moltes rondalles: per exemple, quan el rei (o bé la reina o la princesa), a més de governar, té bones relacions (i bona empatia) amb els súbdits, recorda també les velles, els marginats, els nobles, els menestrals,…

Adduirem que, com ara, el 19 de març del 2024 rebérem un comentari d’una argentina d’arrels valencianes i filla de pares catalanoparlants que, tot i que no li havien transmés la llengua materna, ens escrivia que el fet d’accedir a fonts que reflectien el matriarcalisme (rondalles, llegendes, comentaris, articles, fotos de parella, etc.) l’havia    portada a una visió prou diferent de lo matriarcalista i de la vida [1]: “Veig posicions distintes respecte al matriarcat. És molt interessant. Res a veure amb les noves idees d’aquesta època, però això no vol dir que siguen menys valuoses”. A banda, ens posà una foto del llibre “Mujeres de muchos hombres. Una mujer y su harén de varones”, del periodista argentí Ricardo Coler, qui, igualment, en el 2005, havia escrit en castellà una obra titulada “El regne de les dones”, sobre els mosuo, una cultura matriarcal d’Àsia. Llavors, li responguérem que havíem llegit alguns articles de l’esmentat autor.

Tornant a les paraules de Pep Cahors, incloïa que aquesta escultura, del segle III i coneguda com “Hermafrodita”, l’havien trobada a primeries de 1700 en un lloc pròxim a Roma. Igualment, com a obra, se la considerava brutícia i, per això, fou tancada en un armari i, al capdavall, se la coneixia com “Hermafrodita de l’armari”.

Finalment, l’autor del post, a més, plasmava que, quan l’escultura aplegà a França, tingué, poc o molt, la mateixa sort.

Per tant, podem dir que l’accés a fonts sobre altres cultures del món i, per descomptat, a comentaris i a obres vinculades amb el matriarcalisme dels catalanoparlants o de pobles més pròxims, ens permet captar que són molts els punts en comú entre ells i que lo matriarcalista, per exemple, té una visió molt oberta de la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací, traduïm els missatges.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens que salven vells i dones i sexualitat matriarcal i bonesa

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem trets matriarcalistes, és “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en altres obres, encara que amb diferents noms. Un vell mariner que havia fet molts diners trescant per la mar i que tenia un bergantí molt garrit, cridà un fill seu i “Li va dir que li confiava el vaixell i tota la mercaderia i que fes i desfés al seu gust i bon coneixement, segons cregués que havia de fer” (p. 178) i li encarrega que no passe per la Terra de Gandòfia.

Tot seguit, el fill fa via vers una ciutat i, immediatament, altra vegada en mar s’ha dit i mana a la seua gent que orienten cap a la Terra de Gandòfia, on “va fer cap a una plaça, enmig de la qual hi havia una carxofa blanca tan gran com una muntanya, que gairebé tapava el sol. Al peu d’aquella carxofa, hi havia un home mort dins d’una caixa (…). Pel voltant, tota una gran gentada” (p. 179). Per tant, copsem símbols matriarcalistes, com ara, la carxofa (que representa la vulva i, de pas, la dona), que predominava la foscor (com en lo matriarcal) i que hi havia molta gent en el lloc “femení” i com si es tractàs d’un ball circular (com és el cas de la sardana o bé del ball dels cossiers) o d’un acte com la Moma (en la festa del Corpus en la ciutat de València). Igualment, el jove es llança a la mar i acull lo femení (la mar i la terra).

Llavors, un vell explica al jove el motiu, i el patró, que no volia un tracte rigorós cap al difunt, aprofita lo que havia guanyat de més i paga el soterrament d’aquell pobre home; i el batle de Gandòfia, de seguida, ordena que el soterren.

A continuació, podem llegir unes frases que empiulen amb l’educació matriarcal i amb la bonesa per a tota la vida: “El patró va pensar que ell era jove i que li restaven encara prou anys de vida per a poder-ne guanyar i que el goig d’haver fet una obra de bé el satisfeia més que els diners.

(…) El mariner més vell li va preguntar:

-I què, nostramo, ¿no us heu hagut de penedir d’haver vingut a la Terra de Gandòfia?

-No, per cert, perquè he trobat ocasió de fer una bona obra (…).

I va explicar a la seva gent el que havia vist i el que havia fet; el més vell li va dir:

-Feu bé i no mireu a qui; que, qui bé fa, bé troba. I, de fer bé, bé en pervé” (p. 181).

Per consegüent, el patró és un home que respon als seus, als mariners i, així, com es sol dir, tots es coneixen. Això fa que, fins i tot, el més ancià, es pose del seu costat i li faça un suggeriment per a tota la vida.

En el segon viatge, el pare del xicot encarrega al seu fill que no torne a passar per la Terra de Gandòfia. En canvi, el noi, “altra vegada, volgué anar a veure aquella gran carxofa i, altra vegada, va trobar tota una gran multitud per la seva vora” (p. 182). Però, ara, en relació amb una jove minyona que els pirates l’havien presa. Aleshores, el jove li paga la llibertat i, tot i que la minyona fou seua, “el patró li va dir:

-No temis, que sóc home de bé. Precisament, t’he comprat per treure’t de mans (…). Jo et duré a la meva terra, que són bona gent i, si tu ho vols, ens casarem” (p. 182). I, així, com en molts relats i com en molts comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, és la dona qui té la darrera paraula en la tria del casament i, per això, entre d’altres coses, la jove li respon:

“-Jo, senyor, no sóc pas de baixa mà, que sóc princesa i filla de rei, d’un dels més rics i poderosos de tot el món. (:..) Vostra sóc, si em voleu per casar.

I, abans de tornar al bastiment, van passar per una església i es van casar” (p. 183). Afegirem que, encara que ell l’ha salvada, aquest passatge representa que el patró accepta la part femenina de la vida, no que la princesa siga possessió de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones i hòmens amb bones relacions, sexualitat matriarcal i molt oberts

General, , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra esmentada de Joan Amades, és “Vinya era i vinya só”. Així, un rei que era fort i poderós, es proposa estimar la dona més bella i més gentil de tot el món, “fos donzella, casada o vídua”  (p. 165).

Tot seguit, una colla d’hòmens “van sortir per ací i per allà, per complir l’encàrrec del rei. Molt aviat, (…) van dir al rei que la dona més bonica de tot el món era precisament la muller d’un dels nobles de la cort, a qui el rei més estimava i preferia” (p. 165).

A continuació, el rei ordena al cavaller que vaja a una terra llunyana a complir un encàrrec i mana que súbdits del monarca facen camí per on viuria el noble.

Llavors, el monarca, “així que va saber que era fora, es va mudar amb les seves més riques gales de rei i se’n va anar a trobar la muller del seu súbdit” (p. 166). Ara bé, quan ja havia descotxat la dama, s’ou una gran remor i ell “va posar-se sota del llit” (p. 166). Per tant, captem que ell fa lo que vol la dona.

En acabant, hi entra el cavaller i, quan se n’ix, el rei no digué res a la muller del noble i, més avant, fa un convit en el palau i, quant al senyor, “va manar als seus servents que l’anessin a cercar” (p. 167). Per això, “Els servents van convidar el cavaller al convit. El rei li va preguntar com era que (…) no hi anava amb la seva esposa. El cavaller contestà que bé sabia el rei que, de muller, n’havia tingut” (pp. 167-168).

Aleshores, “El rei va cridar altra vegada els seus criats i els manà que (…) anessin a cercar la muller del cavaller i la fessin comparèixer al convit. La dama fou portada a presència del rei, que la va fer seure al costat del seu marit i vora d’ell” (p. 168).

Un poc després, podem llegir que el monarca convidà els presents a dir alguna cosa d’enginy i de bella gràcia i que la dona respongué que, quant al seu marit, ella era vinya i vinya també era ara, és a dir, que no l’havia abandonat. Afegirem que, quan parla el cavaller, diu que s’havia aixecat la fulla, és a dir, els pèls del pubis.

Finalment, el monarca comenta que ell ha aixecat la fulla, però que no ha tocat la rosa i “Va fer abraçar el marit i la muller (…) i els va fer fer un petó davant de tothom” (p. 169) i, des d’aquell moment, el rei els feu costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Rondalles que promouen la generositat, la bonesa i la bona traça

General, , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcals i que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, és “El soldadet del sarronet”. Un dia, Nostre Senyor i Sant Pere es trobem amb un soldadet a qui havien donat llicència i tres diners, “i Jesús digué al deixeble:

-Pere: vés a trobar aquell soldadet i demana-li una caritat.

Sant Pere se li va acostar i li va dir:

-Soldadet, bon soldadet: si volguessis fer-me una caritat, que tu ets jove i jo sóc vellet.

-Ja ho crec, bon home. Tinc tres diners i ens els partirem” (p. 98) i, com que un tercer diner el tirà a l’aire i eixí cara, el donà a l’apòstol: 

“— La cara vol dir honra i, com que vós sou vell i, per tant, teniu més honor que jo, per vós és el diner” (p. 98).

Com podem veure, no sols apareix el tema de la generositat (ací, mitjançant la caritat), sinó el de donar suport als ancians, com en dos passatges posteriors, similars i que empiulen amb les cultures matriarcalistes. A més, el xicot afig a Sant Pere: “jo, encara que em quedés sense res, sóc jove i em puc defensar, mentre que vós sou vell i no us podeu valdre” (p. 99).

Llavors, “Jesús, que havia escoltat les paraules del soldadet, se li va presentar i li va dir:
-He volgut veure fins a quin punt arribaven la teva generositat i la teva bonesa i he vist que no pots ésser ni més generós, ni més bo. Vull premiar-te la teva grandesa de cor. Mira: aquí et dono aquest sarró, que té la gràcia que, en dient ‘Que tal cosa es posi dins del meu sarró’, se t’hi posarà, tot el que tu vulguis. Si te’n saps valer, tens la sort assegurada.

I Jesús es va desfer d’un sarró que duia penjat al coll i el va lliurar al soldadet que, tot agraït, li va besar les mans” (pp. 99-100). És a dir, 1) Jesús fa de mare, d’educador i prova la paciència i la bonesa del jove, 2) el noi continua amb els seus punts forts i, en aquest cas, que afavoreixen els necessitats i els vellets i 3) encara que Jesús el premia, també el convida, com es sol dir, a saber portar la casa, a gestionar-ho, a investir-los en el dia rere dia i no sols pensant en ell mateix, sinó també en els altres i en l’esdevenidor. Ens trobem davant unes paraules que enllacen amb l’educació matriarcal, tot i que les diga un personatge masculí.

A continuació, el xicot passa per una gran ciutat, aconsegueix unes viandes i, igualment, mentres circulava per un carrer, “va veure una pobra dona amb un infant al peu d’una porta, que plorava amargament” (p. 100) perquè uns dimonis havien entrat en sa casa. I, com que la velleta copsa que el jove és de fiar, li dona les claus; i ell, valent, s’acosta a la casa.

Més avant, el soldadet ordena “Tota aquesta dimoniada, que es fiqui dins del sarró” (p. 102) i el porta a cal ferrer, qui segueix la seua pauta. Igualment, una altra velleta es troba amb el jove i li diu que un dimoni pensava acabar amb el rei i amb el regne.

Aleshores, el minyó se’n va a cal rei. Nogensmenys, com que no el veien mudat, no el deixaven passar, però el monarca “va manar que el fessin passar, encara que anés en camisa” (p. 104). Immediatament, quan els dimonis estaven fets xixines i el jove en veu u i gros, diu el soldadet:

“-Tota la dimoniada, que es fiqui dins del sarró!” (p. 105).

Tot seguit, el rei, no sols rep el jove, sinó que ordena que hi vaja el ferrer i “que et posis al manar d’aquest soldadet.

(…) El rei, no sabent com premiar el gran favor que li havia fet el soldadet, el va casar amb la seva filla gran, per ésser la que havia d’heretar la corona, quan el rei morís. I, així, el soldadet va arribar a ésser rei, profit que va obtenir en premi a la seva generositat i a la seva bonesa de cor” (pp. 105-106). Per consegüent, 1) com en molts relats, serà una dona qui heretarà la corona i 2) qui es casarà amb l’hereu no serà una dona amb un príncep, sinó un home amb una princesa, detall que empiula amb tradicions matriarcalistes també existents en altres cultures semblants.

Finalment, com és molt habitual, l’altruisme i la bondat són aprovats en la narració.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor, generoses i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “Per què l’aigua del mar és salada”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades. Hi havia dos germans: u, que era ric i escanyapobres, “i un altre, de molt pobre, però generós i caritatiu” (p. 84). Com que un dia que el pobre se’n va a cal germà a demanar-li, el segon li tanca la porta, l’humil fa via cap a la mar.

Aleshores, una velleta el para i li diu:

“-Mira: jo et protegiré. Et donaré un molinet que no caldrà més que li diguis: ‘Molinet, mol’. I et donarà tot allò que tu, amb el pensament, hagis desitjat. Quan n’estiguis satisfet, no et caldrà més que dir-li: ‘Molinet, para de moldre’.

I, dit això, la velleta es va treure un molinet de sota de les faldilles, el va lliurar al pobre home i va desaparèixer” (p. 85).

Com podem veure, la velleta (això és, una dona) salva l’home i, a banda, el germà bonhomiós confia en ella, qui també és generosa, fa de mare protectora dels fills (l’anciana és més vella que l’home) i és una persona amb espenta.

Al moment, el germà bondadós millora molt i, llavors, és quan el germà ric li té enveja i li demana com s’ho ha enginyat. A més, l’altruista li deixa el molinet i, ja en casa, el ric volia que la collita (que havia sigut dolenta) canviàs per molta palla.

Ara bé, la palla el traurà de casa i, al capdavall, es crema i, per això, “va fer tornar al molinet la casa tal com la tenia abans de cremar-se-li. D’aquella feta, els dos germans sempre més van tractar-se amb el gran afecte que pertoca a aquest parentiu” (p. 86). Afegirem que, en aquestes paraules, captem l’educació matriarcal, la qual procura que hi haja bona avinença entre germans, en lloc de competència entre ells.

“La fama del molinet va córrer per tot el poble i, un capità de vaixell, que havia de fer un viatge, va anar-lo a manllevar” (p. 86).

Altra vegada, el germà bondadós deixa el molinet, ara, a un capità que, com que un mariner li diu “em sembla que ens podríem estalviar de fer el viatge. Diguem al molinet que ens molgui sal i ens estalviarem d’haver-la d’anar a cercar” (p. 86) i ho acceptà, però no li digueren que es paràs, la mar se n’omplí i, d’aleshores ençà, és salada.

Per consegüent, la rondalla presenta diferents moments de pactes (un tret matriarcalista) i que, a més que és bo que el germà ric fa bona pasta amb el pobre, també ho és no voler tenir tot (i, per tant, deixar per al proïsme, en el relat, mitjançant l’acte de dir que pare de moldre).

Una altra rondalla amb passatges en què es plasma el matriarcalisme (per mitjà de la bonesa) és “L’oriolet”, en la mateixa obra de Joan Amades. Un oriolet fa pactes amb diferents persones (amb el filador, amb el teixidor i amb el sastre), però, en acabant, no els ho agraeix i no els paga (pp. 88-91).

Igualment, se’n va al jardí del rei i “Es va posar damunt d’un cirerer molt estimat del rei, perquè feia cireres (…) molt grosses i molt regalades i el rei tenia manat que ningú més que ell se’n mengés cap” (p. 91).

Més avant, l’ocell provoca el monarca, el rei recorre a persones de la cort o bé a súbdits, fins que el sastre de la reina, amb l’enginy i la bona traça que tenia, es fa amb l’oriolet.

Adduirem que el monarca se’l menja, però mor. Aleshores, un personatge femení, la filla del rei, en sentir la cançó de l’oriolet, “va manar als criats que l’agafessin i que l’hi portessin” (p. 96). Tanmateix, l’animalet no va fugir, sinó que respongué mansoi i, quan els criats el portaren a la princesa i ella “li posà la mà al damunt, l’oriolet es va tornar un galant príncep ros com un fil d’or, gentil i bonic com un sol, que (…) va demanar la mà de la princesa, per tal que no estigués tan sola després de la mort del seu pare, el rei” (p. 96).

Finalment, es trenca el malefici d’una bruixa al jove i “El príncep i la princesa es van casar” (p. 97). Com podem veure, la dona és qui té la darrera paraula i qui pot salvar l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que afavoreixen el pas a la joventut, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “En Patufet”. Un pare i una mare tenien un fill molt petit, molt treballador i que volia anar pertot arreu. Un dia, sa mare cercava safrà i, en Patufet, al moment, “va dir:

-Ja n’hi aniré a comprar, jo, ja n’hi aniré” (p. 74). I la mare, com que el fill li diu que ell hi aniria, “li va donar un xavo perquè anés a comprar safrà” (p. 74) i en Patufet fa via.

A més, el xiquet, mentres que hi anava, deia la frase “dones, no em xafeu” (p. 74), la qual, en aquest relat, empiula amb el fet que moltes dones eren emprenedores.

En aplegar a la botiga, el venedor, molt obert, a l’instant, “veia un xavo a terra que es bellugava. Va recollir el xavo (…), però va agafar la dinada de safrà i la va posar a terra” (p. 75) i en Patufet, fort, la va agafar i se’n va anar.

“Quan sa mare el va veure amb el xavo de safrà, va estar tota contenta” (p. 75) com també el fill, qui “li va demanar que el deixés anar a portar el dinar al seu pare” (p. 75).

Llavors, en Patufet agafa el cistellet i “se’l va carregar al coll (…) i, quan la seva mare va veure que tenia tanta força, l’hi va deixar anar”. Per tant, la mare ho posa fàcil al fill.

En Patufet, altra vegada, diu “dones no em xafeu” (p. 76).

Ara bé, “pel camí, se li va posar a ploure i, per no mullar-se ni ell, ni el dinar, en Patufet va amagar-se sota d’una fulla de col i va venir un bou i es va menjar la col” (p. 76), en Patufet i el cistell. Cal dir que la col, en lo sexual, representa la vulva.

El pare, com que no aplegava el fill, se’n va a casa i, després que la muller li diu que li havia enviat el xiquet, el pare i la mare s’acosten a on era en Patufet i li fan unes qüestions per a localitzar-lo.

Aleshores, En Patufet els respon que era en la panxa del bou, que no hi neva, ni plou i que, quan el bou farà un pet, eixirà en Patufet. A la segona vegada que els pares s’acosten al fill i que ell els diu on és i que, quan el bou farà un pet, “sortirà en Patufet” (p. 77), “el bou el va fer i va sortir en Patufet” (p. 77). Afegirem que el bou està relacionat amb la maternitat i que, com en rondalles semblants, el fill n’ix i, per consegüent, com podem llegir en l’entrada “Patufet” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, es plasma el “Ritu d’iniciació de pas de noi a adult”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que aplanen el camí, que es casen amb qui estimen i que recompensen

General, , , ,

En una altra part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces”, en la mateixa obra de Joan Amades, la princesa diu al criat del rei:

“-Et faré tres presents: una bossa, un anell i un os. A la bossa, sempre hi trobaràs cent unces, (…) vés a pagar els deutes del rei perquè no està bé deure res a ningú i, si el rei, que et fa cercar, et trobava, et faria penjar. L’anell, que té al mig un brillant vermell, et servirà per donar-te’n a conèixer. I l’os et servirà per a traure’t de les dificultats en què et trobis. Ara has d’anar allí, al fons d’aquella muntanya: hi trobaràs tres fonts. No beguis aigua de cap d’elles, per set que tinguis. Si no en beus, torna aquí i ens casarem; però, si en beus, em perdràs i no et mancarà feina per trobar-me” (p. 53).

En aquest passatge, ens trobem amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme. En primer lloc, pagar els deutes i no fer el tòfol, honradesa i que aquestes paraules són dites per un personatge que té a veure amb l’arquetip del rei i que els vassalls tendeixen a imitar la conducta dels qui manen (ací, del monarca). En segon lloc, el vermell, color en nexe amb la joventut, el moment culminant del creixement biològic (simbolitzaria, igualment, l’arribada al poder) i l’anell com a símbol del pacte i, àdhuc, de casar-se i, en aquest relat, de la fama. En tercer lloc, l’os, que podria evocar els avantpassats que sempre u pot conservar en la ment i que, com les persones més versades i amb més vivències, poden fer costat i aconsellar de manera més encertada en determinats moments, per exemple, com els que diu la princesa. A banda, ell fa camí cap a terreny femení: la muntanya, l’interior i les fonts.

Passa que el majordom, atret per beure en una de les tres fonts, resta adormit i, quan fa via, ja no troba ni “la muntanya, ni el castell, ni el jardí, ni res” (p. 53), tot i que encara ho tingués tot.

De seguida, se’n va a pagar els deutes del rei i, gràcies als diners (que li obriran les portes), ho podrà fer. A mitjan camí, una àguila, en un aplec, comenta a la resta d’animals que hi eren: “de cap manera, la princesa no es vol casar amb cap d’altre jove que amb el que ella va donar l’anell” (p. 55). Per consegüent, la dona no s’alia amb lo que no concorda amb l’objectiu que s’havia proposat.

Més avant, l’àguila i el majordom accepten que ella el portarà i que l’home la subministrarà per a que puga continuar amb forces. Aquest tret té semblança amb el joc de volar un catxirulo (més d’una vegada, representat per una àguila), ja que, quan afluixa el vent, cal moure’s i motivar-lo, que és lo que fa l’home. Per això, al capdavall, quan el majordom recorda l’os, se’l trau de la butxaca, el tira al mig del riu “i es va quedar clavat dret enmig de l’aigua. D’un bot, va saltar amb un peu al damunt de l’os i, amb l’altre, va botre a l’altra banda del riu i, així, el va passar. Un cop a l’altra riba, aviat va ésser a la ciutat. Va preguntar i va saber que, al palau del rei, feien un gran ball” (p. 57).

Ja en la cort i, després de lliurar les cent onces al porter, “va fer parar la música i el va presentar a la princesa” (p. 57). Afegirem que la princesa, tot i que li feia fàstic ballar amb el majordom, hi va ballar, però, “Ballant, el majordom li va explicar qui era i li va ensenyar l’anell. La princesa, de seguida, va fer parar el ball i el va presentar a tots els balladors i va dir que era el seu promès que tant cercava. I l’endemà mateix van fer unes bodes molt lluïdes” (pp. 57-58). Així, el majordom està en pau amb els de la cort del rei (el sobirà que, com véiem en iniciar la rondalla, tenia una actitud patriarcal en el seu estil de governar), la dona marca el compàs en cada moment (quan cal ballar, quan ha de parar el ball…) i és qui té la darrera paraula i, a més, compleix amb lo que havia dit a l’home i, així, actua com a dona de paraula. 

Finalment, com que la princesa capta en l’anell la prova evident que aquell era l’home amb qui ella es volia casar, el reconeix com a futur príncep i com a marit seu i es celebren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)