Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.

Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i «va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).

Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.

“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.

Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).

Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.

Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.

“La reina es va somriure i li va dir:

-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.

La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.

D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).

Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre «Educació del príncep cristià», de 1515: «el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus» (capítol III).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Educació matriarcal i dones bonhomioses que marquen les directrius sexuals

General, , , , , , ,

Una altra narració del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, i en què es plasma l’educació matriarcal, és “Els teuladins”, puix que una mare no deixa en ridícul, ni desconsidera, el paper del fill més menut. Així, una mare de teuladí “tenia tres teuladinets i els instruïa perquè saberen fugir dels hòmens. Dels tres, n’hi havia un, el més petit, que feia cara de bovo i que semblava ser el més poc llest de tots tres. Els altres dos germans se li burlaven. No obstant això, la mare explicava, als tres junts, les tècniques per a sobreviure” (p. 14):

“-Mireu, fills meus: si alguna vegada veieu un xiquet que s’ajupeix i que agafa una pedra, tingueu en compte que vos fotrà una pedrada. Pegueu a fugir i aneu-vos-en ben lluny!

Els dos majors van dir:

-Sí, mare: així ho farem.

Però el més xicotet, se’ls va deixar mirant i va dir:

-Tot això, és molt bé, mare. Però, què farem si el xiquet duu la pedra a la butxaca?” (p. 14).

“Això demostrava que el teuladí més menut (…) era tan sabut o més que sa mare, i segur que més que els seus dos altres germans, els quals ja no se li van burlar mai més” (p. 14). El paper de la mare, exemplar.

Una altra contalla triada per la investigadora de l’Alcúdia és “El matrimoni molt unit”, de caire eròtic i, al capdavall, amb un passatge escatològic.

Un matrimoni tenien molta bona avinença tots dos, fins al punt que no es barallaven mai, i la muller era resolutiva. Com a mostra, en una partideta en el casino, l’home digué als seus companys de joc que tots dos no s’enutjaven mai. Nogensmenys, un amic li diu: “quan te’n vages a casa, agafes el ruc (…) i, en comptes d’entrar-lo de cara, l’entres de cul. Ja veuràs com s’enfurismarà!

-Doncs bé. Així ho faré. Vejam què passarà!

Dit i fet. En arribar a casa, l’home va obrir les portes i va fer entrar la somera a recules.

La dona, en veure-ho, (…) va dir amb una bona rialla:

-Mira: molt ben pensat! Massa vegades ha entrat ja el ruc de cara en aquesta casa. Ara, que hi entre de cul!” (p. 15).

Per consegüent, abunda el vocabulari sexual en relació amb aquestes dues penetracions del penis en la dona com també en nexe amb l’acte: la casa (la vulva), entrar de cara (per davant), entrar de cul (per darrere), el ruc (el penis), les portes (les de la vulva), la somera (el membre viril) i el fet que la dona estiga creativa… en un desenvolupament en què ella té la darrera paraula i en què indica quines passes haurà de fer el marit: “Ara, que hi entre de cul!”.

Ara bé, la cosa continua i, així, la muller havia posat un saler damunt de la taula; i una gallina (símbol de la fecunditat) havia revolat per allà damunt i, ben mirat, hi havia cagat. Llavors, la dona, “perquè el seu marit no veiés la merderada, hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 15), o siga, amb la dona panxa avall…

Després, l’home, amb intenció d’alterar-la, li diu que ell voldria una bona merda per a sopar. I ella, sincera, li respon:

“-Doncs, alça el saler; i, davall, en trobaràs una!

I això volia dir que era una dona, tan bona dona, que sempre poltrejava el seu home i tothora tenia allò que el seu marit li demanava.

(…) i el matrimoni va continuar tan unit o més, que sempre” (p. 16).

Agregarem que “poltrejar”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, significa “Muntar un poltre, un cavall”, “Muntar sexualment una dona”, de manera que ella és damunt de l’home com si la muller fos qui porta el cavall… Un altre detall matriarcalista, en una relació sexual acompanyada de fruïció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb mares que salven, fills agraïts i jóvens sincers

General, , , , , ,

Prosseguint amb la narració “Els tres pèls del dimoni”, en la versió de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), el jovenet aplega a un riu i el travessarà i, així, passarà de terra patriarcal a terra matriarcalista, de l’adolescència a l’adultesa: “va arribar a un riu i hi havia el barquer, qui sempre s’estava amb els rems, i li va demanar: ‘Que vaig bé per anar a la cova del dimoni?’.

-Sí: a l’altra vora, hi és. (…) quan vinga, vejam si demana al dimoni per què jo estic sempre ací i no puc eixir-me’n mai, i sempre remant.

-No es preocupe, que jo li ho demanaré” (pp. 9-10).

En arribar el xicot a l’espluga, apareix un personatge femení que és més major que el masculí: la mare del dimoni. A més, la dona pacta amb el minyó i desenvolupa el seu paper maternal: “Mira: amaga’t ací, davall de les meues faldilles i, així, tu escoltes, que jo ja veuré com li’ls arrenque” (p. 10), en al·lusió als tres pèls del diable.

De fet, així ho fa i ella és qui porta el mànec de la paella: “el dimoni li va fer cas i es va asseure i va tombar el cap damunt dels genolls de sa mare” (p. 10): una altra manera d’exposar que la bonesa era per damunt de les males accions.

Immediatament, ella comença a fer qüestions al fill (el diable), les quals ens han portat a considerar aquesta contalla com un relat de transició, puix que elements femenins importants no figuren positivament (ací remarcats en negreta): l’arbre (“cal esgarrapar les arrels, perquè hi ha una granota que se les menja i les rosega. Que la maten i tornarà a fer pomes d’or”, p. 10), la font (“que esgarrapen la canonada d’obra i tornarà a brollar vi”, p. 10).

Quan el xic aconsegueix els tres pèls, sobretot, per mitjà de la marona, “li va donar les gràcies a la mare (…) i se’n va anar cap al palau” (p. 11), això sí, adobant el terreny perquè el barquer deixàs de remar sempre, perquè fossen resolts els problemes de la canonada i perquè l’arbre, altra vegada, fructificàs. Com a agraïment, en cada lloc, li donen una bossa d’or amb què ell, després, es presentarà al rei.

Llavors, el monarca, com que el jove 1) ho havia assolit, 2) anava acompanyat de les tres bosses i 3) ell era molt cobejós, se’n va cap al riu i es dedicà tota la vida a remar. 

Finalment, cal dir que el minyó ha estat sincer amb el sobirà i que, com que, en moltes contalles, després d’un rei egoista, el succeeix u que és de bon cor i que es guanya la simpatia de la gent, podem pensar que, per això, aquest xicot, com li indica el rei, serà el seu gendre, detall interessant:

“-Doncs, sí que ets valent! Sí que et vull perquè sigues el meu gendre. (…)

-Oi! Sí, senyor, tot el que vosté vulga!” (p. 12), perquè encara hi restava vinga or i el xic prefereix no abusar-ne, ni tractar de posseir-lo tot, trets que empelten amb l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que guareixen hòmens, sinceres i maternals

General, , , , ,

Tornant al tema de la sinceritat, Oreto Domènech i Masià recorre al relat “Et vull més que un bon cagar”, el qual, pel títol, lliga amb el fet de parlar sense barroquisme i amb el cor en la mà: la tercera de les filles d’un rei, en dir aquests mots a son pare, fa que ell l’expulse i, així, ella “ha començat el seu camí d’aprendre la llibertat, de fer-se dona, a partir de dir la veritat” (p. 32).

Ja en el bosc, aquesta filla passa a ser fetillera i, quan el sobirà demana ajuda (perquè ell puga fer de cos) i uns representants del monarca es presenten davant la jove, ella, amb molta espenta, els diu “D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem. Jo no em moc d’ací!

-Però, dona, que t’ho demana el rei!

Però ella (…) no va cedir gens ni mica” (p. 32), car equivaldria a aprovar la conducta inicial de l’home.

Entremig, el pare aplega on és un gripau (animal femení i, simbòlicament, empeltat amb l’aigua i amb la terra) i l’animalet li amolla: “I tu, com et trobes ara que no pots cagar així com vols?” (p. 33), fet que equivaldria a dir que ell no assoleix el seu objectiu.

En acabant, el rei troba un anell en la seua boca: “és l’anell de la seua filla menuda” (p. 33) i la fadrina li comenta que no havia deixat d’estimar son pare.

Així, com capim, la princesa s’ha format molt en contacte amb la natura i, en eixe espai feminal, s’ha fet sobirana de la seua persona i ha guanyat vivències que li permeten respondre i viure de manera més encertada que abans.

Passant a la contarella “La bona xiqueta”, la investigadora indica que una xiqueta actua “en un escenari que es mou de la casa al riu i del riu a la casa (…). La bona xiqueta és, per a mi, la definició del que és la grandesa de les dones (…), una grandesa que, alhora, és senzilla i elemental, com la de la xiqueta” (p. 34). Quant a aquestes paraules, el 1r d’abril del 2025, després de la primera lectura d’aquest passatge, em feren dir “com en el joc de volar un catxirulo”, puix que, primerament, te’n vas a empinar-lo i, en acabant, tornes a cals pares o a on són els altres amb qui sols viure (o amb els qui convius en eixe moment) i hi ha una mena d’aplec. I, en relació amb la magnanimitat, agregaré que Pere Riutort, Dilluns de Pasqua del 2021 (el 5 d’abril), em digué que aquesta grandesa i el cor net són com un lligam de l’adult amb el xiquet sincer.

Cal dir que, com aquesta tornada a la casa, podria evocar-nos donar vida a la mare, no deixar-la a soles i sí tindre-la entre nosaltres (si més no, simbòlicament).

Finalment, escriurem que, com plasma l’estudiosa, Francesc Gascó, el recopilador d’aquestes rondalles de Beneixama (l’Alcoià), “segons m’explicava, amb el llibre físic, podia:

‘Tornar tot l’afecte que havia trobat en la família amb la paraula. Les rondalles i Beneixama eren ma mare, un lligam que m’unia a ella, el món de la meua àvia i les altres ties, el món on jo era feliç. Nadar com en un líquid amniòtic de paraules, sentiments i afectes, tornar al ventre matern que era la família que jo volia. Més que la llengua, era l’estimació que jo havia rebut a través d’eixes paraules’” (p. 36).

Com a afegitó, la granota és ben considerada en llengua catalana i això explica que, per exemple, hi haja una expressió que empiula amb aquests mots de Francesc Gascó: “Nadar com una granota”. En canvi, com ara, el castellà, associa granota a eixir, però a no quallar lo que u desitjaria: “Salirle rana”. I, per consegüent, la cultura vernacla no sols rep bé la maternitat i el procés anterior al part, sinó lo femení. I, com exposa l’antropòloga Marita De Sterck (i traduïm), «Ara afirmaria que els jóvens tenen dret de ser iniciats en el coneixement narratiu autòcton» (p. 38).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, vida quotidiana, realisme i dones deixondides

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, també copsem trets matriarcals en el poema “Imitat de Dante”, de Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què un home parla a una dona i, com ara, li diu “sabreu la bava

que destil·len els homes, invisible (…).

Per mi sabreu tota cosa possible;

la verge puta que ningú es tirava

i el bord donzell, de cul massa irascible.

Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,

les llúpies, els amors, la niciesa,

fal·lus caiguts i sense poesia

i pecats clandestins sense grandesa” (p. 230).

 

Cal dir que aquests versos foren publicats en 1943, quasi quatre anys després de la guerra (1936-1939), i que hi ha passatges que evoquen la jovenesa (el patge, això és, el futur cavaller), la prostituta, la regla (en nexe amb les llúpies) i, com ara, una sexualitat sense grandesa, detall que es podria interpretar com que és terrenal i senzilla.

Un segon poema, de Miquel Bauçà (1940-2005), tracta sobre la trobada entre un home i una dona i en què ella és qui dirigeix amb fortalesa i amb iniciativa:

“Segura, el va anar arruixant

a cops d’aigua beneïda” (p. 231).

 

I, així, lo femení és ben considerat.

En passar a la composició “L’amor de l’home”, de Pere Quart (1899-1986), l’escriptor trau la realitat i toca els peus en terra en mots sobre l’amor carnal:

“És així, pel que es veu, l’amor de l’home

i tots som fills de lúbrics exercicis.

No en fem escarafalls i disfressem-los (…).

Que aquests costums, de fet,

són mil·lenaris” (p. 236).

 

Uns altres versos en què es fa una defensa de la sexualitat són els de “Romanç”, de Miquel Martí i Pol (1929-2003), quan diu que es besen al carrer, que potser els vegen les dones del raval i

“tota la santa tarda!” (p. 237),

 

un moment del dia associat a lo femení, en aquest cas, positivament.

Ben mirat, indica que

“En ser que sigui fosc

tornarem cap a casa;

(…) ens besarem de nou” (pp. 237-238).

 

Altrament, en el poema “Els diumenges, a la tarda…”, l’escriptor Miquel Bauçà inclou detalls de la vida quotidiana en relació amb lo eròtic i del paper de la mare:

“Els diumenges, a la tarda, (…)

els fills dels obrers, sota la  benigna mirada

de les mares grasses.

Els nois s’estrenyen les noies davant la setmana

(…) que se’ls ve al damunt. Els nois no parlen.

Les noies somriuen i s’abandonen amb mesura

als braços i al ritme del fox” (p. 239)

 

i, per tant, els xics i les xiques s’abracen.

Un altre poema interessant és “Cartes d’amor per a la Pepa, I”, de Narcís Comadira (1942) i arreplegat en l’esmentada antologia. Així, l’escriptor diu

“Pepa estimada: aquí van

uns versos per al teu sant.

Permet-me que una vegada

et faci carta rimada.

(…) Faré rima consonant,

la que agrada a la gent gran;

i quan doni algun mal pas,

tu que ets llesta, ja ho veuràs.

(…) És obvi que els meus neguits

han de rimar amb els teus pits,

i també que tacte i gruix

rimaran amb entrecuix” (p. 240).

 

Per consegüent, ella és qui ho aprova, és deixondida i ambdós són senzills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, prostitució, vida creativa i gaudi de viure

General, , , ,

Cal dir que, en el poema “Mudances”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), capim detalls matriarcalistes, ací, durant l’acte sexual amb penetració:

“Va i torna, àgil,

 de la tendresa al riure, del pudor” (p. 157),

 

junt amb la foscor i un ocell (l’home) que demana a la dona:

“com te’l sents a l’espatlla, i et mesura

fins on s’haurà escruixit la teva fusta” (p. 157).

 

Uns altres versos interessants són els de “La jaqueta de cuiro”, de Josep Elias (1941-1982), ambientat en una relació d’un home amb una prostituta

“després de tant viatjar, tant ballar amb dones.

L’home la plega acuradament, com una actitud casolana

que escalfi un poc més la cambra llogada.

 

Plovia, i la dona arrapant-se ha dit quina jaqueta més forta,

i no era mentida, però de nit cal afegir històries

(…) Però tot just es repensa, recorda quan feia el soldat

aleshores sí que no hi havia esperances.

Ella també n’ha conegut de soldats, diu em fan pena.

A ell en canvi no li agrada la pena, i escup contra el xàfec” (p. 159).

 

Com podem veure, l’encert és vinculat amb la dona i, ben mirat, amb la sinceritat en la relació entre ambdós. A més, ell, mitjançant la simbologia del soldat (el penis), lliga amb la seua joventut en el servici militar i li ve a dir que, entre aquest servei i el temps amb ella, prefereix l’empelt actual.

Altrament, la prostituta li comenta que ha conegut molts hòmens, potser, àdhuc, com el d’una rondalla del Carxe en què un major torna d’una ciutat vestit de militar i la muller diu a una dona que, en aquelles terres llunyanes, el marit hi haurà estat netejat (unes jovenetes, amb prostitutes). Sobre aquest detall, alguns hòmens nascuts entre 1930 i 1950 m’han parlat de jóvens que, mentres feien aquest servici, com es diu popularment, se n’anaven de putes.

Nogensmenys, ell opta per la vida creativa (l’enllaç amb ella, no amb lo militar) i,  per això, enmig de l’obscuritat, prioritza l’esperança, la joia i li introdueix semen (li l’escup).

Una altra composició amb signes matriarcals és “Qui em viu en tu amb joia inseparable…”, del poeta Josep Vicenç Foix, en què el personatge masculí es considera subjugat a la dona, la qual és associada a la majestuositat femenina:

“Que em trob més sol quan, de ta forma esclau,

De mar i llum i atzur faig el palau

Que als ulls de tots és jaç grosser i establa?

(…) I quan ma carn al teu desig s’avença” (p. 169).

 

Aquests versos podrien ser en nexe amb un acte en el llit (on tots dos jaurien) i recorren a mots que exposen lo feminal: la mar, la color atzur, la grosseria (com a part més aïna popular i no pròpia del puritanisme), l’estable (com a sinònim de casa i, altrament, unit al cavall, animal que representa els sentiments i les emocions).

Al capdavall, l’escriptor, a través del cos, s’atansa a la dona i, això sí, ho fa en funció del desig de l’estimada i ella li marca les directrius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, maternitat i pas a l’adolescència

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:

“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle

D’una dea sense aura ni miracle,

Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).

 

Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.

Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:

“Madu, en el teu cor d’oliva,

i en el teu riure net de fel,

ara no hi ha dol ni recel,

encar que nedis, nua i viva.

 

Madu, rebenta el fruit de mel

dins la frescor de la geniva,

que no seràs imperativa

amb aquest pubis sense pèl.

 

Però no vagis refiada

(…) perquè, al moment que et broti el pit,

hi haurà una estrella, dins la nit,

que es morirà desesperada” (p. 106).

 

Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).

Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…

Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):

“Hostessa universal i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).

 

Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.

Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart del capvespre, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).

Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:

“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

(…) nodrissa dels segles” (p. 109)

 

i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

General, , , , , ,

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com aquests melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.