Arxiu d'etiquetes: erotisme

El sentiment de pertinença a la terra, ermita de Sant Pere Màrtir, fecunditat i erotisme

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, en què es reflecteix el matriarcalisme, hi ha “Rierol” (p. 5), en què apareixen trets que podrien evocar-nos el món rural (les tres primeres estrofes) i la influència de lo urbà (les dues darreres):

“Recolzada sobre una roca

sota les branques d’un pi,

es mou una suau brisa

en el despuntar del matí.

 

(…) Milers de gotes d’aigua

que rodolen riu avall,

doll d’aigua cristal·lina

reflectant com un mirall.

 

Joncs i matolls tendres

fan reverència al seu pas,

manejats per la seva força

dansen al seu compàs”.

 

I, després d’aquestes quatre línies, les quals podríem dir de transició, al capdavall de la composició, la ploma no prefereix (i no rebutja) la part aliena a la comarca:

“On vas amb tant d’afany?

on vas amb tanta pressa?

vull anar a veure la mar

tot cercant una incertesa”,

 

mots que enllacen amb la cultura en la mar (“llançar-se a la mar”), indret entés com a espai de llibertat i com a camp d’aventures. En canvi, Rosa Rovira continua en la terra on ha nascut.

En eixe seny, ho corrobora en el poema següent, “Sant Pere Màrtir”, sobre el patró de la vila (a qui hi ha dedicada una ermita petita), en què copsem el sentiment de pertinença a la terra. En primer lloc, agregarem que aquest escrit, si fos en prosa, podria semblar la descripció turística (o, si no, per a curiosos) de com aplegar al monument:

“Al cim d’una carena

divisant tota la vall,

una ermita solitària

a l’aguait està tot l’any.

Pas a pas va fent pujada

pols a pols un caminant,

entre roques i bardisses

de mica en mica va pujant.

 

Tot collint un ram silvestre

per la vora del camí,

i al Sant fer-li una ofrena

amb branquillons de romaní.

La muntada val la pena

al matí quan surt el sol,

és visió privilegiada

de la vall de Monistrol.

 

Petita i empedrada

esvelta i senyorial,

la pau que s’hi respira

és de tothom un ideal.

Encantat davant l’ermita

per la finestra pots guaitar,

la imatge de Sant Pere

entronitzat en un altar.

 

Estimat Sant Pere Màrtir

allunya’ns del parany

dóna’ns salut i alegria

protegiu-nos per tot l’any”.

 

Com podem veure, hi ha una connexió entre el sant (a qui es tributa i es tracta bé perquè ell protegesca la vila i els seus habitants i perquè, a més, els facilite la collita i el bon desenvolupament de l’any).

Adduirem que, com moltes ermites, la de Sant Pere de Monistrol de Calders també és en el punt més alt i que, d’acord amb un estudi que féu Esther Borrell i Rosell, en la seua obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, publicada per Pagès Editors en el 2006, hi ha una vinculació entre ermita, dona i, àdhuc, la sexualitat matriarcal. Així, posa que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble [, Santa Coloma de Gramenet[1]] encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà[2]. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa.

(…) Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter” (p. 144).

Aquests mots d’Esther Borrell, sobretot, quant a la grandària i a les activitats amb què relaciona la capella, tenen punts de semblança amb l’obra de Monistrol de Calders, la qual, com posava Viquipèdia el 15 de febrer del 2024, “és una petita ermita del segle XVIII (…) al Moianès.

En la part central del terme municipal, a prop i a ponent de Monistrol de Calders, (…) damunt del Pla de la Llandriga (…).

Antigament, s’hi celebrava un aplec a començaments d’estiu; la capella és tant petita que dintre seu no hi cap ni mitja dotzena de persones. La seva devoció al poble de Monistrol estava molt arrelada. S’hi feia el foc per Sant Pere, que guardava de les pedregades. S’hi feien també processons per beneir el terme, l’olivera”. Cal dir que l’estiu té a veure amb la joventut i també amb les pedregades. Així, podem pensar que Sant Pere Màrtir substituiria alguna divinitat precristiana, o bé Demèter (deessa grega de l’agricultura).

I, tocant la renovació de la vida, clarament, empiula amb aquesta estació, quan, en la cultura tradicional, naix un fill, fruit de bones relacions.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Vila catalana de la comarca del Barcelonès.

[2] Dins del terme de Badalona.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Facècies eròtiques que aproven la sexualitat matriarcal, amb dones eixerides i atrevides

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que apareix en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “El capellà prenyat”. Un dia, un capellà que anava acompanyat de l’escolà (Peret), emmalalteix i diu al xiquet que vaja a parlar amb el metge. El metge comenta a Peret:

“-Vés-te’n i li dius que no puc anar, perquè, aquí, en el poble, tinc molts malalts ara. Que pixe en una botelleta i que te la done. I jo ja ho analitzaré a veure què és lo que té.

Quan va tornar el xiquet al poble” (p. 143), diu al capellà que pixe i, després de fer-ho, Peret, “quan venia pel camí avant, en un barranc on hi havia unes figueres grandones, de bacores, veu que hi havia dos dones amb les figues. I una de les xiques diu a l’altra:

-Xica: ¡quines bacores més grosses i nosaltres no hi podem pujar! Però, per ahí, ve Peret.

I diu al xiquet:

-Xe, Peret: ¿vols fer el favor d’ajudar-nos, aquí, a collir les bacores, que nosaltres no podem?

-Si, dona.

-Hala, doncs, puja-hi” (p. 144). En aquest passatge es reflecteix la sexualitat matriarcal (figues, figuera, bacores i, com ara, la grandiositat de la dona) com també l’obertura de les jóvens i que Peret accepta fer lo que li diu una de les dones.

Tot seguit, entrem en unes línies amb humor eròtic. A més, Peret passa a un ambient ple de trets femenins i, igualment, matriarcalistes (per la relació figues / dona, en lloc de ser, per exemple, un camp de pals rectes i amb puntes mirant al cel, els quals empiularien amb el penis i amb una exposició d’una sexualitat patriarcal i viril):

“-Peret: que, de bacores, n’hi ha allí. Peret, que, de bacores, n’hi ha allà…” (p. 144).

“Però, dient del Peret, una de les xiques va entropessar amb la botelleta i allò va vessar. I diu l’altra dona:

-Xica: pixa tu, pixa tu. I, així, açò…

Com que, és clar, pixa en la botelleta. A més, van collir les bacores. I diu una dona:

-Hala, Peret: ja és fet. Baixa.

I demana ell:

-I la botelleta?

-Aquí, on l’has deixada, en el tronc de la figuera.

Ell agafa l’ampolleta i els diu:

-Bo: me’n vaig.

-Hala: moltes gràcies per ajudar-nos a les bacores.

-Bé. Hale” (p. 144).

En aquest apartat de la facècia, copsem detalls en nexe amb lo matriarcal: l’agilitat femenina (la iniciativa i l’espenta que porta a pixar en l’ampolla), que elles cullen bacores (és a dir, abracen amb bona avinença la sexualitat matriarcalista), l’agraïment de les jóvens per la generositat de Peret, que ell (per mitjà del pacte) fa lo que elles li diuen i un tema que tractarem més: el fet que el xiquet encara està en vincle amb la mare, amb la terra.

Sobre aquest darrer punt, la dona apareix simbolitzada pel tronc, part de l’arbre que podríem enllaçar amb la línia principal de la família (en els Pobles matriarcalistes, la dona). A banda, elles vindrien a dir que aproven la maternitat, plasmada en el refrany “Acosta’t a bon arbre i tindràs bona ombra”, que, pel 2014, em digué una dona de Torrent (l’Horta de València), ja que la fusta té a veure amb lo terrenal com també ho fa lo fosc.

Quan el xiquet aplega al metge, l’home li diu:

“Xe, és rar açò: que este home estiga així, perquè… això vol dir que està embarassat. Pren, xiquet: porta-li-la i digues-li lo que té.

-I què li dic?

-Doncs, que està prenyat.

El xavalet hi va i li demana el capellà:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabreu. Veureu, vós: m’ha dit que esteu prenyat.

-Com que prenyat?

Diu: -Sí, sí.

Llavors, respon el capellà a l’escolà: -Hale: aparella la somera i anem-nos-en, que aquí no estem bé, en eixe cas. (…) Jo me’n vaig al confessionari a veure si alguna dona m’explica tot això” (p. 144). Per consegüent, fins i tot, en el camp de lo sexual, atenent al relat, la dona sap més que l’home i, així, altra vegada, ho explicaria que, en les cultures matriarcalistes, les dones són les que més transmeten la cultura tradicional, el saber del poble, de la terra on viuen i de lo que han aprés junt amb altres persones.

El capellà parla amb unes quantes dones, a qui els demana si han malparit alguna vegada i com se les han enginyat per a eixir al pas i resoldre-ho i, per exemple, una li diu:

“-Doncs, mireu: que, després de llavar, pujava amb un cossi totes les escales per a estendre la roba dalt de la terrassa i vaig entropessar i vaig rutlar (amb el cossi i tot) totes les escales avall. I, de l’ensurt, aquella nit en va estar.

-Ah, carall!” (p. 145).

Adduirem que el fet d’estendre les robes podria empiular amb relats en què apareixen dones d’aigua nues i fent eixa tasca.

Tot seguit, el capellà diu a una criada que pose un cossi en la terrassa, ell es clava dins del cossi i, “aquella nit, per casualitat, en el pixador on pixava ell, es va clavar un escarabat negre. Ell, que s’alça i veu negre, diu:

-Ah, collons! ¡Ja està, ja està, ja està lo que era! ¡Mira’l, com ha eixit! Clavat al pare: ja, ¡amb sotanes i tot, porta!” (p. 145). Un escarabat és un animal que toca terra i, a més, fosc (com les sotanes), trets en nexe amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes eròtiques, amb dones receptives, transmissores i senyores ames

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, és “Em vaig tornar Satanàs”. “L’any 1911, el dia onze d’agost, un home treballava en una casa on veia que l’ama i l’amo s’untaven amb una untura, desapareixien i se n’anaven al ball” (p. 121). Afegirem que, per exemple, untar la dona vol dir tenir relacions sexuals.

A més, qui narra el relat, comenta que una segona nit, ell es va untar, que es va tornar Satanàs “i me’n vaig anar amb les bruixes, és clar. I, a la nit vinent, m’unte amb un altre ungüent” (p. 121). És a dir, on va la corda (les dones, ací, bruixes, un nom que, de feia segles, es relacionava amb dones sàvies, que havien transmés molta cultura i que, arran del Renaixement, foren arraconades o motiu d’acaçament), va l’home que treballava en la casa on vivia la parella.

Tot seguit, passem a unes paraules que enllacen amb lo matriarcal (per mitjà de símbols): “Satanàs era un sant i tots havien de besar-li el cul. A banda, el cul era al mig de la casa i tots ballaven, passaven i li besaven el cul” (p. 121). Per tant, la dona (ací, simbolitzada pel diable) era lo més important de la casa i, quant al cul (part del cos molt vinculada, àdhuc, amb la sexualitat), era besat per tots: ningú no es desentenia de lo femení. Fins i tot, captem un ball que podríem qualificar d’eròtic i que, a més, té lloc de nit.

Un altre passatge que empiula amb lo sexual posa “I mon avi diu que va agafar una alena i que, en lloc d’anar a besar-li el cul, a cada  moment que hi passava, li arrancava una polzada i comenta que li deia Satanàs:

-Recollons! Quin pèl de barba més fort que tens, que m’esgarres!” (p. 121). Per consegüent, l’home introdueix el penis a la dona.

Una altra llegenda, “Nostre Senyor a Ubeda”, que figura en la mateixa obra del Carxe i que ja es coneixia per l’any 1890 o abans, transmesa per una ama i que és semblant a altres relacionades amb Catalunya, tracta sobre una velleta a qui se li presentà el Senyor (que anava pel món). Aquesta anciana acull Jesús en sa casa, on també vivien llauradors que treballaven en el camp. Fins i tot, li donaven un llit (p. 126).

A banda, fan diferents oferiments al Senyor i l’home accepta un got de vi, un plat de calent i una cullera junt amb el plat. Llavors, “Amb la cullera i amb el got, el Senyor va formar lo que era una església i ell restava tancat en clau. I, quan el llaurador de la casa, va obrir l’home, veié que la clau s’havia desfet i que tenia formada allí una església. I això era… Déu, que anava pel món” (p. 126).

Adduirem que, en aquest passatge, abunden els trets matriarcals, en nexe amb la dona i amb la recepció: 1) la cullera acull lo que capta i és com els llavis del xiquet que mama; 2) el got fa de recipient de líquid (el qual enllaça amb la dona i, en el relat, amb el vi, el qual procedeix d’una planta que creix cap a la terra, o siga, cap a la mare, el raïm, en una de les dues èpoques de més foscor de l’any, la tardor), 3) l’home (la clau, que representa el membre viril) penetra en la dona, la qual 4) està simbolitzada per l’església (per exemple, en el llenguatge d’humor eròtic, en què és la vagina i, per extensió, la vulva) i, així, 5) el fill torna a la mare i, com a agraïment, s’ha creat una assemblea, una comunitat (dues paraules que tenen a veure amb el significat etimològic del mot “església”).

Finalment, direm que resulta significatiu que es bastís una església, ja que ens plasma el paper de la dona en les cultures matriarcalistes, no precisament secundari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Narracions eròtiques en què la gent es posa de part de la dona

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda “En Benifato, varen capar el dimoni”, hi ha uns altres passatges en què es reflecteix el matriarcalisme. Així, l’endemà, el jurat en cap i altres persones emprengueren el camí cap a la ciutat de València, “a on, prenent alendes del millor escultor, s’encararen amb ell, fent-li l’encàrrec d’un Sant Miquel, com digué el síndic, ‘Amb molts cordons’” (p. 277). Per tant, apareix un altre càrrec de temps dels furs (el síndic, qui feia les gestions administratives) i passem a un relat eròtic.

En acabant, Francesc Martínez i Martínez escriu que, “Com es vullga que els artistes valencians, a més de ser complets en son art, han participat sempre del punt un poc satíric i un poc sorneguer, especialitat del poble de València, l’escultor va tallar un magnífic arcàngel Sant Miquel, amb el diable als peus vençut pel príncep de les legions celestials, el que, panxa per amunt, tot nu (…), volia defendre’s de l’arcàngel, de manera que la resplendent figura contrastava amb el xocolatat color del dimoni.

A aquest, li posà tots els atributs baronívols i, encara un poc massa acusats, complint l’encàrrec del síndic que el simulacre fóra fet amb molts cordons” (p. 276). Com podem veure, trau el tema de la sexualitat en la cultura matriarcalista i, a banda, el de l’humor irònic.

“Allà anà, a Benifato, el grup escultòric, ben encaixonat, el que, tret, fon posat en l’altar, a on acudiren a admirar-lo els del poble i encara alguns forasters. Però aplegà el dia de la festa i s’abaixà de la fornícula la nova escultura, per a posar-la en l’anda, amb què havia de ser passejada pel poble en la processó.

I, clar, a l’estar baixeta, es veieren tots els detalls i les circumstàncies, saltant a la vista lo complit que estava el dimoni, el que, sense una herba o una flama que li amagara res, tot ho ensenyava” (p. 276). Per consegüent, el dimoni, figura que, simbòlicament (per la influència de moltes autoritats eclesiàstiques al llarg de la història), està vinculada amb la dona (la representa també en lo eròtic i en lo sexual) és ben rebut. Quant al detall de l’herba o de la flama, en el curs 1989-1990, una mestra d’Història de l’Art ens comentà que, més d’una vegada, hi havia hagut el costum de tapar el penis en escultura o, si no, de posar-hi una fulla que ho fes (per exemple, de parra). Igualment, ens afegí que hi havia hagut casos en què si bé l’obra tenia la fulla, l’havien capat, i que es podia comprovar acostant-se a la figura.

Per això, després, el folklorista posa que “Allí va ser lo gros. Els hòmens aplegaven i es reien a riallada oberta; les dones es tapaven la cara, per a no ensenyar la rialleta; les fadrines es feien rogetes i giraven la cara, per més que algunes encara miraven de reüll. Però lo pitjor fon la gent forastera: ¡quins esparaments, quina broma! Allò va ser pitjor que lo del santet xicotet, cap de caps” (pp. 276-277). O siga que si, al principi del relat, se’ns comenta que el Sant Miquel era petit i, com hem vist, en un poble matriarcal (recordem que aquest sant té a veure amb lo celestial, no amb lo terrenal), la figura femenina (això és, el dimoni) encara era més grossa.

“Passà l’any en què els fills de Benifato, quan s’entropessaven amb algun veí dels altres pobles, havien d’aguantar les iròniques preguntes referents al dimoni de Sant Miquel i s’acostà la festa de l’any següent.

Fon abaixada la imatge de l’altar i posada en l’anda. Però, a poqueta nit, una bona anciana, molt pudorosa i amant de son poble i que, al mateix temps, tenia sa bona posició pels molts bancalets heretats de sons pares, proveïda d’una quiquereta de xocolate, anà en busca del ferrer (…) i, fent-li agarrar el martell i un escarpre, s’encaminaren a l’església, solitària en aquella hora de silenci i misteri, i, entrant en ella, acostant-se a l’anda del sant àngel, mutilà el ferrer (…) els escandalosos adminicles al dimoni, pintant amb xocolate la bona devota el punt en què la fusta va aparéixer amb sa natural blancor” (p. 277). Altra vegada, l’acció que porta el personatge femení esdevé de nit, en plena foscúria i és ella qui mena l’home i li diu què ha de fer. 

Finalment, “A l’endemà, de vesprada, va ser una pluja de forasters. La gent que acudí mai s’havia vist. Tots els pobles de la rodalia es quedaren sense fadrinalla i, encara a muntó d’hòmens de caràcter acudiren, tots per a veure de propet el singular dimoni, ja famós per tota la Muntanya” (pp. 277-278).

Ara bé, com tots, alhora, digueren “’-Han capat el dimoni’ (…), se n’anaren, contant-ho a tots, tant als que coneixien com als que no, (…) i s’afanyaven a aplegar als seus pobles i a les seues cases per a contar-ho, estenent-se per tota la Muntanya i, encara pujà cap a la ciutat d’Alcoi i abaixà a les viles marítimes i perdurà per tot allò, passant de pares a fills la frase que En Benifato, varen capar al dimoni” (p. 278). Altra vegada, la gent (i, per extensió, els catalanoparlants) es posa de part de la dona, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes ancestrals de línia matriarcal, eròtiques, anteriors al cristianisme i que perviuen

General, , , , , , ,

En relació amb festes que poguessen ser precristianes, el 30 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González ens envià un article titulat “La Festa del Pi de Centelles”  (http://patrimonifestiu.cultura.gencat.cat/Festes-i-elements-festius-catalogats-o-declarats/Nadal-Cap-d-any-i-Reis/La-Festa-del-Pi-de-Centelles), el qual figura en la web “Patrimoni festiu de Catalunya”. Entre altres coses, podem llegir que, si bé “La primera notícia escrita de la Festa del Pi es troba al Llibre d’Administració de la parròquia de Santa Coloma de Centelles l’any 1751, on també es descriu el 1786 una festa pràcticament igual a la d’avui i que té els seus precedents històrics en ritus precristians vinculats al solstici d’hivern.

Els preparatius de la festa comencen el dia de Sant Esteve, 26 de desembre, quan un grup de galejadors”, és a dir, d’hòmens que obsequien o adornen en senyal de festa, ”tria el pi que protagonitzarà la celebració als boscos de la rodalia.

El dia central de la festa és el 30 de desembre, festivitat de Santa Coloma. Les activitats comencen amb la ‘missa primera’, a continuació de la qual els galejadors es dirigeixen al bosc a cercar el Pi”.

Més avant, copsem que, “Un cop arribats al davant de l’Església, el Pi és baixat de la carreta i pujat, dret i a pes de braços, per l’escala fins a l’entrada del temple, on se’l fa ballar a dreta i esquerra mentre es canta la tonada ‘Ara balla el Pi, sí, sí…’”. És a dir, el porten cap a un lloc que està associat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fa l’úter: a l’església. Hem passat el dia més curt en llum de l’any i, per això, es celebra per mitjà d’un ball que dona vida a la natura i, de pas, a les persones.

Adduirem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “pi” figura com a sinònim de “Membre viril” i que el “temple” (per exemple, sota la forma “temple de l’amor”) està relacionat amb la vagina i, per extensió, a la vulva: l’home, amb l’aprovació de la dona, accedeix a la vida que ella (i, òbviament, la Mare Terra) li atorga.

Per això, veiem que, “Acabat el ball, el Pi s’entra a l’Església fins al presbiteri on es lliguen els cinc penjolls de pomes amb una garlanda ornamental de pa d’àngel i galetes a la brancada. Seguidament, el Pi és hissat, de cap per avall, damunt del presbiteri, fins a l’alçada en què es troba la imatge de Santa Coloma”, és a dir, amb un altre detall femení, en aquest cas, plasmat mitjançant una santa, la qual, com indica Esther Borrell, en el llibre “Les tres mares”, està vinculada amb la jovenesa. Afegirem que, tot seguit, els galejadors “entonen l’Himne de Santa Coloma” i que, en el diccionari eròtic i sexual esmentat, el presbiteri apareix com la “Zona de l’església reservada als clergues” i que les pomes (amb moltes entrades relatives a diferents tipus) ho fan… amb la vulva i amb les mamelles. El lligam entre les pomes (les dones) i la brancada (els hòmens) representaria l’empelt entre lo femení i lo masculí. A més, en acabant, el pi fa reverència a la imatge de la dona (ací, plasmada com la de Santa Coloma), i, per consegüent, l’home reconeix l’autoritat moral de la dona.

Envers l’article “La Festa del Pi de Centelles”, finalment, copsem que “La festa té un epíleg el dia dels Reis, 6 de gener, quan, a la una del migdia, es reuneixen els galejadors i reparteixen entre ells, el propietari del Pi, la Parròquia i l’Ajuntament, els poms de pomes i les garlandes que penjaven del Pi. Acte seguit, despengen el Pi i el treuen fora de l’església, on tothom qui ho vol n’arrenca unes branques i se les enduu a casa, amb la qual cosa finalitza definitivament la festa”.

Tocant el tema de les pomes (que representen la vulva i les mamelles), adduirem que, en l’article “Pi, Ball del (Centelles)” (https://www.animadedansa.com/ball/pi-ball-del-centelles), dins de la web “Ànima de Dansa”, a què accedírem el 4 de maig del 2023, “a les pomes, se’ls atribueixen, segons antigues creences, propietats per donar fecunditat, prosperitat, salut, pau i benestar a les famílies. Cada galejador se les sap i fa els seus propis rituals a la intimitat de la llar. Es tracta d’un element festiu (…), el manteniment del qual representa la continuïtat d’una tradició ancestral (…), que estableix que el Pi ha de ser traslladat necessàriament per un jou de bous”.

Afegirem que el 4 de maig del 2023, en què trobàrem que aquesta festa era de línia matriarcal i, igualment, eròtica, i ho plasmàrem en Facebook i per mitjà d’alguns missatges, Antonia Verdejo (a qui en reportàrem) ens envià un missatge acompanyat d’una foto: “El meu net es va batejar amb tres mesos: l’un de gener, sota el pi. També és tradició de batejar els infants, que ho demanen”.

Continuant amb reports d’Internet sobre la Festa del Pi de Centelles, en “Pi, Ball del (Centelles)” , dins de la web “Ànima de Dansa”, podem llegir que “Les característiques d’aquesta festa indiquen, no obstant, que està vinculada al solstici d’hivern i als ritus de la fecunditat i de la regeneració de la vida en el món natural. Així, els seus antecedents històrics (…) fan que, ara com ara, la Festa del Pi constitueixi una mostra prou significativa d’un primitiu culte a l’arbre, en la festa avui cristianitzada sota el patronatge de Santa Coloma”.

Finalment, el 4 de maig del 2023 trobàrem l’entrada “Festa del Pi de Centelles” (https://upcommons.upc.edu/handle/2117/386785), en “UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC”, amb què poguérem accedir a l’article “La Festa el Pi al Montseny”, d’Oscar Farrerons Vidal, de març del 2023, en què captem que, en Catalunya, hi ha diferents poblacions on es celebren festes que tenen a veure amb pins i amb arbres. A banda, quant a la Festa del Pi de Centelles, comenta que “va ser descrita de forma profusa per primera vegada per mossèn Fortià Solà, en un petit fulletó de 7 planes, editat a Vic (…) al 1918”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat als jóvens, que marquen les directrius i, sexualment, molt obertes

General, , , ,

 

En la primera rondalla que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, “Joan de l’ós”, copsem el matriarcalisme, fins i tot, en passatges eròtics. “N’era una dona que, en un bosc, feia llenya, quan, del fons de la boscúria, n’isqué un ós (…) i se l’endugué vers la seva cova. Tingué tracte amb ella i la féu mare d’un noi, mig ós mig persona” (p. 57). Per tant, ja captem la cova (tret relacionat amb lo femení), una dona fent llenya i tracte (això és, relacions sexuals).

Tot seguit, el fill, “tot just petit, volgué fugir de la cova a on era” (p. 57) i la mare, a més que es posa de part d’ell, aconsegueix que el pare no se’l menge: “si no fossin estats els precs de la sua dona, per tal que era esposa i mare” (p. 57). És a dir, que el marit cedeix a la dona i ella té la darrera paraula.

Un poc després, el fill, “altra volta fora l’ós, amb força i manya de son punt, arrencà la llosa i fugí juntament amb la sua mare” (p. 57). I, encara que l’os els acaça, mare i fill n’ixen alliberats, ja que “el jove era coratjós i de força i tenia la raó i coneixença, (…) per fi, va matar-lo; recollí a la sua mare (…) i tots dos junts se n’anaren vers un poble veí, a on feren posada” (p. 57). I, així com, en moltes cançons eròtiques mallorquines, veiem un vincle entre la mare i la filla, ací n’hi ha entre el jove i la mare, molt compenetrats. A banda, ambdós fan via.

A continuació, veiem l’avinença entre tots dos: “La mare en cercà feina i posà el noi a estudi, en lo qual mostrà (…) bravesa” (p. 57). Igualment, ell avisa a sa mare i fa camí. I la mare no li diu res en contra.

“Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d’un bosc, (…) li digué si volia ésser el seu company i (…) junts emprengueren via” (p. 58). I, així, amb més hòmens, ell fa cap al demà i aquest relat té passatges en comú amb una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”.

Més avant, amb intenció que la justícia no els culpe, Joan de l’os i els companys “determinaren tots junts el separar-se” (p. 59) i Joan de l’os “anà caminant caminant fins que veié un formós palau, que va entrar-hi i en el qual tot eren cambres molt ben aparellades amb catifes d’or i seda” (p. 59). Al cap d’una estona, se li apareix “una mà blanca i formosa que duia una atxa i la qual va guiar-lo per corredors i sales a una cambra a on hi era una taula tota plena de viandes” (p. 59) i ell segueix les directrius de la dona (ací, la mà blanca). A més, la dona “el conduí envers una altra cambra, a on hi era un llit molt ben aparellat de totes robes” (p. 59).

Al moment, “sent passos per l’estança, els quals s’anaven acostant a poc a poc en el llit a on era, fins que fou alçada la cobertora que el cobria i se n’entrà a dins una altra persona (…), que era una dona” (p. 59). Direm que aquesta rondalla fou una de les primeres en què copsàrem un passatge eròtic com aquest i, a més, adduirem que fou publicat en els anys setanta del segle XIX i que ens plasma una societat oberta, àdhuc, en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que decideixen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La roba de les encantades”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, podem llegir que, “En el terme de Ribera de Cardós (…), hi ha una font (…) on sovint anaven les encantades a fer la bugada. Un dia, quan tenien la roba estesa, unes persones els en van prendre tres peces. Aquesta gent va guardar aquestes teles a casa seua, ben estropades, i mai més no van haver de patir de pobresa” (p. 193). Per tant, a banda de la part vinculada amb la dona (la font), s’uneix el tema de l’erotisme (roba estesa) i el de la Mare Terra: la dona que aplana el futur. 

En el relat següent, “Els minairons”, un dallaire (un mosso amb dalla), a punta de dia, se’n va a un prat i, passades un parell d’hores, “la mestressa (…) el va trobar encara sota una pomera esmolant la dalla” (p. 194) i, més avant, la mestressa torna a anar-hi i li diu:

“-Si no dalleu tot el prat avui, ja podeu fotre el camp d’aquesta casa!” (p. 194) i, així, veiem un home passiu i una dona amb molta espenta i que és qui decideix. Finalment, l’home ho fa.

En la rondalla “Les farinetes”, “Un cabaler[1] d’un poblet de muntanya festejava un pubilla de casa bona, que vivia en un poble veí. Un dia, els pares d’aquesta mossa el van convidar (…), per tal de conèixer-lo millor i formalitzar les relacions” (p. 205) i ho fa acompanyat d’un amic de confiança, com era prou típic en el Pirineu (p. 205).

Un poc després, veiem que, “Un cop en aquell poble, els xicots foren molt ben rebuts per la gent de la casa” (p. 205) i, per consegüent, també per la jove.

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “Dona d’aigua”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En un poblet del Pallars, “un xicot es va enamorar d’una encantada que veia de tant en tant vora el riu” (p. 208) i la dona accepta casar-se amb ell. Per tant, és ella qui determina el casament i qui té la darrera paraula, “però li posà una condició: (…) no li podria dir ‘dona d’aigua’. El xicot li prometé i jurà (…). Poc després, es van casar i la noia se n’anà a viure a casa del seu estimat. Ell li feia tots els compliments (…).

Al cap de nou mesos, naixia una neneta” (p. 208).

Però un dia, l’home li diu “dona d’aigua” i la muller, sense pensar-s’ho dues vegades, desaparegué i, quan, l’endemà, l’home torna de la vinya a migdia, “va trobar la seua filleta vestida i pentinada” (p. 208).

A continuació, la filla li comenta “ha vingut mamà, com cada dia!” (p. 209), l’home copsa que la dona “feia llevar la criatura, la rentava i l’endiumenjava com un angelet. Finalment, l’omplia de carícies i potxons” (p. 209) i feia via.

Un dia, l’home ix de l’amagatall, per a abraçar la seua esposa, i ella se’n va amb molta facilitat (p. 209) i, així, es fa lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

 

Nota: [1] Fill que no és hereu.

Una figa com un hostal: dita eròtica i matriarcalista de la Garrotxa

General, , , ,

 

Tot seguit, exposem uns versos eròtics i que reflecteixen el matriarcalisme, els quals em plasmà Joan Carrera Casacuberta el 26 de novembre del 2022:

“‘— Suposant que suposéssim
que féssim la suposició
que la teva figa fos un hostal
i la meva pixa un viatjant,
¿deixaríes entrar-la,
encara que fos pagant?
— Ni pagant, ni sense pagar:
ma figa és una caixa de ferro,
on no hi entra cap pixa de verro’

Dita de la Garrotxa [sic]“.

Aquesta dita, hui, 27 de novembre del 2022, no figurava en Internet, ni tan sols en algunes entrades referents al folklore en la comarca catalana de la Garrotxa.

Com podem veure, la dona té la darrera paraula, àdhuc, en lo eròtic. A més, no accepta lo que podria recordar l’home porc (verro).

Agraesc, per tant, la generositat del reporter.

 

La crítica irònica en poemes i en l’educació matriarcal

General, , , , , ,

 

També vinculat amb el tema de la crítica irònica a què feu esment ma mare dia 7 de març del 2022, respecte a vivències que tenien a veure amb dones de la generació de sa mare o bé de les seues àvies, el 10 de setembre del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿recorrien a la crítica irònica? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Rosa Rovira comentà “No. A casa, sempre ens deien les coses tal com són.

Alguna vegada, quan ens fèiem mal i ploràvem, ens deien ‘Això no és res, no n’hi ha per a tant…’”.

El 10 de setembre del 2022, en el grup “Records del passat”, Rosa Garcia Clotet respongué “Diria que no, tenint en compte que, a casa, no agradava que es critiqués. Deien que cadascú porta la seva pròpia motxilla, com per a ficar-se en els altres”.

Igualment, per mitjà de missatges del 10 de setembre del 2022 i posteriors, aplegàrem “Eren molt sàvies. Se les sabien totes!!! (Pobretes, a la força)” (Maria Capellas Carreras), “Clar. La crítica irònica és una de les senyes que ens identifiquen com a poble” (Josép Antoni Torres Torres), “La meva mare, nascuda el 1914, era una dona molt religiosa i estricta (com la seva mare), gens irònica” (Montserrat Bosch Angles), “A casa, noooo” (Montserrat Cortadella).

Tot seguit, com a exemples de crítica irònica, exposarem uns versos trets del poema “Eixa sabata, és ma mare”, el qual figura en el llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve[1], i en què, a banda, hi ha humor eròtic:

“Per un tranquil avorrir-se

sens sentir aquell ‘Aguarde’s

i, de dalt, baixarem figues’,

totes les dones estaven

esperant la benvinguda

contant contes de comare,

històries de veïnat.

Tots havien d’enterar-se:

si el sabater del racó

li fea[2]l’ullet a Carmen

tenint una cama tiesa

i, ella, un desig de sa mare,

que mostrava mitja nyespla.

Si Pasquala, la comare,

tenia certa berruga[3]

que senyalava l’oratge…

Si la criada de don Rufo

li rossegà un gos les calces

i, allí, el veïnat tenia

esteses totes les bragues” (pp. 75-76).

 

De fet, en la mateixa obra de Maties Ruiç Esteve, però en el poema “Un soterrar humorístic”, el de la sardina, comenta

“Li torcarem els dos[4] colzes

o el bigot, si el du enfangat,

mes eixa dolça ironia

que portem dins, en la sang” (p. 99).

 

En vincle amb això, cal dir que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” [5] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), l’investigador, en l’entrada “Culipardaltes (les) de Lliria” (p. 64), escriu sobre el caràcter expansiu, bromista i festiu dels valencians i que, “així com, en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, potser[6], dient-se mil picardies” i, més avant, exposa “esta frase irònica” (p. 121), com també plasma el tema, en una línia semblant, com ara, quan tracta sobre els pixavins (els habitants de la ciutat de València, en la pàgina 180).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs lingüístics i d’estil.

[2] “li feia”.

[3] En l’original, “barruga”.

[4] En l’original, “do”.

[5]  Amb el text adaptat.

[6] En l’original, “a lo millor”.

 

Dones amb veu i vot i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb el conte alguerés “Rondalla de Juniveldana”, el príncep porta Juniveldana a ca la fornera del monarca (amb qui treballarà) i, un poc després, la reina besa el fill del rei i, des d’aleshores, el jove ja no recordarà la xicota.

A més, en un passatge immediat, Juniveldana espera el príncep (de qui intueix que l’haurà besat la mare) i, un dia que la fornera envia la minyona a portar aigua del pou, “veu aqueixa dona vella, que li diu: ‘-Dius tu, bella minyona, de qui ets filla?’”. La xica es posa a plorar i, tot seguit, se’n va cap a ca la flequera…, però, immediatament, llegim que “El pare del príncep ha volgut que el fill es casés i li ha demanat la filla del rei de set corones” (p. 29) i, de nou, la fornera prepara part del dinar.

A continuació, Juniveldana, que també estava en la taula on dinaven, amb reflexos, “ha demanat a la fornera si li deixava fer dues colomes per posar a la taula del rei, i la fornera no li ha denegat aqueix plaer” (p. 29).

Ens trobem, per tant, davant uns passatges que podrien no semblar eròtics (apareix la paraula “plaer”) o, si més no, en relació amb lo sexual,.. i sí que ho són:  1) el casament pactat i en què el príncep no té ni veu ni vot, i el fet que el fill del rei no es case amb l’estimada (perquè ell està passiu, arran del bes de sa mare) i 2) el que Juniveldana demane dos ocells (els quals fan un paper molt semblant en rondalles de la mateixa línia), perquè, en el fons, considera que ell vol esposar-se amb ella i 3) que una de les colomes represente Juniveldana i, per contra, l’altra simbolitze el príncep.  De rebot, es plasma que la dona, en la cultura matriarcalista, és la part més activa i més eixerida.

Tornant al dinar del casament, en què també pren part Juniveldana, la xicota trau els dos coloms: un mascle i una femella. I la coloma, des del principi, porta la iniciativa, motiu pel qual, diu la coloma al mascle: “’-Déu te’n faci recordar’. A la mesa, tots encantats escoltant aqueixa coloma i aqueix colom. Al fill del rei, començava a venir-li al cap qualque cosa d’allò que li era succeït” (p. 29).

A mida que el colom mascle recorda el passat, també ho fa el príncep (p. 30) i, a banda, el fill del rei pregunta a la fornera qui ha fet les dues colomes. I, com que, al capdavall, la dona li respon que “les havia fetes una minyona que tenia per caritat, en casa, perquè no tenia ni pare, ni mare” (p. 30), ell li ordena “-Digueu-li, a aqueixa minyona, que es visti, que vendré jo a prendre-la” (p. 30). I així ho fa i, mentrestant, Juniveldana es renta la cara i es prepara garrida:  “El príncep ha recontat tot a l’esposa, que era la filla del rei de set corones i li ha dit que no la podia esposar, perquè havia dat paraula de matrimoni a Juniveldana.

La princesa, alhora, s’és posada monja, el príncep ha esposat a Juniveldana i aqueixa ha retirat la mare i el pare a la cort” (p. 30), els quals, com també la flequera, “són estats tots a la cort amb el rei; i el rei, amb la reina” (p. 30).

Que aquesta rondalla és eròtica, es mostra, igualment, en el detall final: en lloc de demanar perdó el príncep a Juniveldana, la filla del rei de set corones es torna monja i, per consegüent, el relat evoluciona cap al refrany “Bagassa primerenca, beata tardana”.  Aquesta dita, molt sovint, feia al·lusió a les jóvens (i també a les dones) que, durant la seua joventut (i, si no, quan es considerava que estaven en edat de casar-se), s’havien dedicat a la prostitució i que, després d’una fase de penediment (vinculada amb la tardor), triaven passar la resta de la seua vida en un convent o bé fer-se monja, com és aquest cas. 

En eixe sentit, com algunes ocasions m’ha comentat ma mare, una de les missions del convent de les monges Oblates que, fins a fa pocs anys, hi havia en Alaquàs (població de l’Horta de València), era eixa i, de pas, donar faena a les jovenetes o a les dones que s’hi acollien. A vegades, n’hi havia qui, finalment, es feia monja. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.