Arxiu d'etiquetes: festes ancestrals de línia matriarcal

Festes ancestrals de línia matriarcal, eròtiques, anteriors al cristianisme i que perviuen

En relació amb festes que poguessen ser precristianes, el 30 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González ens envià un article titulat “La Festa del Pi de Centelles”  (http://patrimonifestiu.cultura.gencat.cat/Festes-i-elements-festius-catalogats-o-declarats/Nadal-Cap-d-any-i-Reis/La-Festa-del-Pi-de-Centelles), el qual figura en la web “Patrimoni festiu de Catalunya”. Entre altres coses, podem llegir que, si bé “La primera notícia escrita de la Festa del Pi es troba al Llibre d’Administració de la parròquia de Santa Coloma de Centelles l’any 1751, on també es descriu el 1786 una festa pràcticament igual a la d’avui i que té els seus precedents històrics en ritus precristians vinculats al solstici d’hivern.

Els preparatius de la festa comencen el dia de Sant Esteve, 26 de desembre, quan un grup de galejadors”, és a dir, d’hòmens que obsequien o adornen en senyal de festa, ”tria el pi que protagonitzarà la celebració als boscos de la rodalia.

El dia central de la festa és el 30 de desembre, festivitat de Santa Coloma. Les activitats comencen amb la ‘missa primera’, a continuació de la qual els galejadors es dirigeixen al bosc a cercar el Pi”.

Més avant, copsem que, “Un cop arribats al davant de l’Església, el Pi és baixat de la carreta i pujat, dret i a pes de braços, per l’escala fins a l’entrada del temple, on se’l fa ballar a dreta i esquerra mentre es canta la tonada ‘Ara balla el Pi, sí, sí…’”. És a dir, el porten cap a un lloc que està associat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fa l’úter: a l’església. Hem passat el dia més curt en llum de l’any i, per això, es celebra per mitjà d’un ball que dona vida a la natura i, de pas, a les persones.

Adduirem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “pi” figura com a sinònim de “Membre viril” i que el “temple” (per exemple, sota la forma “temple de l’amor”) està relacionat amb la vagina i, per extensió, a la vulva: l’home, amb l’aprovació de la dona, accedeix a la vida que ella (i, òbviament, la Mare Terra) li atorga.

Per això, veiem que, “Acabat el ball, el Pi s’entra a l’Església fins al presbiteri on es lliguen els cinc penjolls de pomes amb una garlanda ornamental de pa d’àngel i galetes a la brancada. Seguidament, el Pi és hissat, de cap per avall, damunt del presbiteri, fins a l’alçada en què es troba la imatge de Santa Coloma”, és a dir, amb un altre detall femení, en aquest cas, plasmat mitjançant una santa, la qual, com indica Esther Borrell, en el llibre “Les tres mares”, està vinculada amb la jovenesa. Afegirem que, tot seguit, els galejadors “entonen l’Himne de Santa Coloma” i que, en el diccionari eròtic i sexual esmentat, el presbiteri apareix com la “Zona de l’església reservada als clergues” i que les pomes (amb moltes entrades relatives a diferents tipus) ho fan… amb la vulva i amb les mamelles. El lligam entre les pomes (les dones) i la brancada (els hòmens) representaria l’empelt entre lo femení i lo masculí. A més, en acabant, el pi fa reverència a la imatge de la dona (ací, plasmada com la de Santa Coloma), i, per consegüent, l’home reconeix l’autoritat moral de la dona.

Envers l’article “La Festa del Pi de Centelles”, finalment, copsem que “La festa té un epíleg el dia dels Reis, 6 de gener, quan, a la una del migdia, es reuneixen els galejadors i reparteixen entre ells, el propietari del Pi, la Parròquia i l’Ajuntament, els poms de pomes i les garlandes que penjaven del Pi. Acte seguit, despengen el Pi i el treuen fora de l’església, on tothom qui ho vol n’arrenca unes branques i se les enduu a casa, amb la qual cosa finalitza definitivament la festa”.

Tocant el tema de les pomes (que representen la vulva i les mamelles), adduirem que, en l’article “Pi, Ball del (Centelles)” (https://www.animadedansa.com/ball/pi-ball-del-centelles), dins de la web “Ànima de Dansa”, a què accedírem el 4 de maig del 2023, “a les pomes, se’ls atribueixen, segons antigues creences, propietats per donar fecunditat, prosperitat, salut, pau i benestar a les famílies. Cada galejador se les sap i fa els seus propis rituals a la intimitat de la llar. Es tracta d’un element festiu (…), el manteniment del qual representa la continuïtat d’una tradició ancestral (…), que estableix que el Pi ha de ser traslladat necessàriament per un jou de bous”.

Afegirem que el 4 de maig del 2023, en què trobàrem que aquesta festa era de línia matriarcal i, igualment, eròtica, i ho plasmàrem en Facebook i per mitjà d’alguns missatges, Antonia Verdejo (a qui en reportàrem) ens envià un missatge acompanyat d’una foto: “El meu net es va batejar amb tres mesos: l’un de gener, sota el pi. També és tradició de batejar els infants, que ho demanen”.

Continuant amb reports d’Internet sobre la Festa del Pi de Centelles, en “Pi, Ball del (Centelles)” , dins de la web “Ànima de Dansa”, podem llegir que “Les característiques d’aquesta festa indiquen, no obstant, que està vinculada al solstici d’hivern i als ritus de la fecunditat i de la regeneració de la vida en el món natural. Així, els seus antecedents històrics (…) fan que, ara com ara, la Festa del Pi constitueixi una mostra prou significativa d’un primitiu culte a l’arbre, en la festa avui cristianitzada sota el patronatge de Santa Coloma”.

Finalment, el 4 de maig del 2023 trobàrem l’entrada “Festa del Pi de Centelles” (https://upcommons.upc.edu/handle/2117/386785), en “UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC”, amb què poguérem accedir a l’article “La Festa el Pi al Montseny”, d’Oscar Farrerons Vidal, de març del 2023, en què captem que, en Catalunya, hi ha diferents poblacions on es celebren festes que tenen a veure amb pins i amb arbres. A banda, quant a la Festa del Pi de Centelles, comenta que “va ser descrita de forma profusa per primera vegada per mossèn Fortià Solà, en un petit fulletó de 7 planes, editat a Vic (…) al 1918”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes ancestrals de línia matriarcal i anteriors al cristianisme

En relació amb les festes anteriors al cristianisme i que, fins i tot, poguessen tenir una arrel matriarcal, el 2 de maig del 2023, en fer una lectura de la narració “El vol de les bruixes”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsàrem que n’hi havia un exemple. Així, després de la introducció, es comenta que, “A l’Edat Mitjana, el nostre poble, a l’igual de tants d’altres, practica amb, més o menys intensitat, la litúrgia rural de la bruixeria; per això, a les portes de les cases, eren clavades les creus de palma beneïda i els rams de llorer, per allunyar, així, de les llars dels nostres avantpassats, la seva presència i els seus maleficis” (p. 174).

Més avant, llegim que, quant a un castell que hi havia, “després del 1445, any en què els monjos del monestir de Scala Dei compraren el poble[1] i bastiren sobre les seves runes una casa conventual, tal com podem veure avui dia, i que serví per ser ocupada per una petita comunitat que quedaria com a senyora del poble fins l’any 1835” (p. 174), amb la desamortització lliberal de Mendizábal com també ocorregué, com ara, amb el terme d’Aldaia (l’Horta de València) respecte al Monestir de Poblet (Catalunya).

Cal dir que aquestes paraules referents als monjos no són alienes a les que escriurem a continuació, quan els narradors del relat exposen que “És recordat l’home que, cada dia, anava al cementiri a parlar amb la seva dona difunta, a qui portava el menjar. També sabem que, en algunes famílies en les quals, en néixer algun nen i no voler prendre el seu aliment matern, es recorria al ritus que practicaven les persones amb poders especials, que consistien a anar al cap del terme de Torrebesses tocant a Sarroca, al Pas de la Font, i practicar els ritus. En aquells mateixos moments, els nadons, en els seus domicilis, prenien del pit de la seva mare l’aliment” (pp. 174-175). Per consegüent, malgrat el pas dels anys i de la presència del cristianisme, el matriarcalisme es reflectia socialment, àdhuc, en lo religiós i anterior a la religió cristiana.

Així, 1) el fet d’anar a parlar amb la dona (com qui ho fa amb la terra i amb la Mare Terra), 2) el d’alimentar-la (de la mateixa manera que el llaurador colga les llavors confiant en el fruit que esdevindrà amb un bon tracte a la terra i bon oratge) i 3) el de vetlar per un nen… fent acte de presència en una font entre dos poblacions (com si la dona fes de mitjancera entre dues parts i amb una actitud conciliadora i, si no, almenys, de posar l’aigua al servici del major nombre de persones), tenen a veure amb la dona. I, igualment, en una societat en què es confia molt en ella (ací, per la seua capacitat de guarir i de donar vida als més febles i de pocs anys).

Per això, trobem el vincle entre la persona que tenia les habilitats i els coneixements (segurament, una dona gran, amb saviesa ancestral i amb bona facilitat per a connectar amb la gent) i el nadó que mama de la mare. Aquest nexe, a banda, té lloc entre la vellesa (una persona) i dues persones més: la mare (el present) i el xiquet (l’esdevenidor). Un apartat plasmat de simbolisme cultural.

Tocant aquest tema, el 2 de maig del 2023 accedírem a l’article “Cementiris singulars de Tarragona” (https://catalunyadiari.com/actualitat/cementiris-tarragona), publicat en “Catalunya Diari” el 26 d’octubre del 2018 i amb unes paraules sucoses: Anar a veure els morts i parlar amb ells. Passar comptes amb el Més Enllà. Una activitat humana que és tan antiga com la humanitat i que avui es concentra al voltant dels cementiris”.

Cal dir que la rondalla següent a aquesta, “La Roca Encantada”, també reflectida en la mateixa obra, té unes línies que empiulen amb el matriarcalisme i amb els ritus. Per exemple, una dona vídua que tenia dos fillets diu a un traginer:

“-Si no em dones el que és meu, desapareix per sempre d’aquesta terra i no facis mai més mal a ningú.

L’home agafà rient aquesta maledicció, mentre es fregava les mans pel negoci que havia fet.

Però, ens diu la llegenda, que, en passar per la Costa dels Traginers, sentí un crit esglaiador de la dona i ell quedà fet una roca. La Roca Encantada, que és, ni més ni menys, que aquell malèvol traginer” (p. 175).

En altres paraules, la bonesa com també el respecte cap a les dones i cap als nens i, igualment, cap als més febles i de bon cor, han d’acompanyar les persones al llarg de la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Es refereix a Torrebesses, població de la comarca del Segrià.