Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Àvies, avis i mares “custodis de la memòria” i molt oberts

16 de novembre de 2021Generalagraïment a l'educació matriarcal rebuda, co, dones amb molta inicativa, dones molt obertes, educació matriarcal, matriarcalismeLluís Barberà i Guillem

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens comentaren “Era un altre món. Els avis informaven amb les rondalles a la vora del foc, degut a l’escó. Parlaven de coses antigues, eren custodis de la memòria. Ara no parlem: mirem Internet, el mòbil.

Què era millor? Jo crec que, tots plegats, ens hi hem fet més savis que rics” (Miquel Torner de Semir, nascut en 1938), “Ens ensenyaven respecte, sobretot, a la família i als altres, a no malgastar, a no llençar ni una molla del menjar… Elles van sofrir una guerra molt cruel i van passar molta gana, i els va quedar ben gravat al cervell” (Joaquina Viñals), “Tot s’aprofitava. Pocs recursos i gran imaginació. La família era sagrada” (Maria Josep Salvadó Carraté), “A part d’una disciplina quotidiana moderada, tant a casa com al carrer, sobretot, un respecte a tot i a tothom. Un respecte que no costava perquè era habitual.

Recordo molt bé, els diumenges, al matí, anar a visitar als nens de Sant Joan de Déu, a la Diagonal[1] i portar-los TBO’s i joguines. Era respecte i agraïment al que teníem” (Pepa Ortiz Aycart), “El respecte i l’educació cap als altres” (Lourdes Auquer Calvet), “L’orgull de tenir família i estimar-se, l’arreglar o reciclar i no malgastar, a administrar-se. A alimentar-se i a cuinar bé, a ser previnguts, a fer que les nenes fossin ‘senyoretes’ i una mica més tolerants amb els nens, a riure. Els avis, com els nens, riuen més de tot que els adults” (Quelet ML), “Lo més positiu de les dones d’aquestes generacions és que van ser capaces de sobreviure” (Maria Rosa Soto Paloma), “El sentit de la responsabilitat envers la família” (Núria Llinàs Sallés), “Com no hi havia tele, es parlava més. La tradició oral, rondalles, contes, cançons. Molt de respecte pels altres” (Cristina Pascual), “Vida molt familiar, horaris i hàbits, respecte a la gent gran, netedat i reciclatge de paper i del vidre. Poc gastar i aprofitament del menjar.

Sempre estàvem contentes. Celebrar les festes de la manera que es podia, però tots junts.

Tinc molt bons records de la meva infantesa.

Ah!, em deixava una cosa important: a casa deien que el contracte de lloguer del pis havia d’anar a nom de la dona[2] i, el negoci, a nom del marit. I així ho varen fer” (Venus Ona).

En el grup “Cuitura mallorquina”, en què es plasmaren molts comentaris i, en més d’un cas, extensos, el 13 de novembre i posteriorment, ens escrigueren “La meva padrina venia cada any a estiuejar amb nosaltres i, els vespres, després de sopar (no hi havia TV, ni mòbils), i la record seguda al balancí i, nosaltres, els petits que l’envoltàvem. Ens contava, cada dia, una rondalla. I les sabia totes, fil per randa” (La Moma), “Les meves àvies, igual. Ens llegien les rondalles mallorquines i, les vetlades, eren a cases dels veïnats o a casa. Passàvem una part del rosari, que no acabava mai: entre misteri i misteri, sempre qualcú tenia qualque cosa que contar (‘Per cert, abans que me fugi del cap,… ¿que sabeu que En… s’ha separat de la nóvia?’) i tothom tenia què opinar. Ha, ha, ha i la lletania era en llatí. Un món hermós.

Els homes, a una altra taula, jugaven a cartes, l’escambrí[3], sense doblers: amb ciurons[4]” (Rosa Galmes), “Sa meva padrina Antonia Serra, nascuda el 1906, era una alcudienca molt potent, d’una família amb finques. No va voler ser pagesa, va vendre la seva herència i va baixar a Ciutat amb els seus cinc fills i el seu home, que era Carabiner del Mar. Volia que es nins i ses nines estudiassin i tenguessin un bon futur. Durant sa postguerra, va vendre un parell de pams des seu ‘cordoncillo’ per ajudar a tirar endavant ca seva.

Tengué una veïnada gallega, que estava molt malalta i amb dues nines petites. I va dir ‘Pobra dona forastera: no té sa mare amb ella’ i se’n va encarregar de surar ses nines i acompanyar-les a s’escola, donar-los de menjar i de fer companyia a sa veïnada a peu de llit. (Han passat cinquanta anys i encara tenim relació amb aquelles nines, que tornaren a Galícia).

Ella deia ‘He vist tot’. Exili del rei Alfons XIII, la proclamació de la Segona República, la Dictadura d’en Franco, sa tornada de sa Democràcia. Va morir el 1986 amb 88 anys, molt enamorada des padrí. Quan va quedar vídua… no es va treure es dol mai més. Des seus cinc fills, queda mumare, que, ara, té 91 anys…, matriarca de matriarques” (Marga Ginard Garcia), a qui Margarita Jaume Tous li respongué “Quina història tan guapa i emocionant” i Agnès Matas li comentà “Precioso”. Més escrits en relació amb el tema de lo positiu de les àvies i de les mares foren “Hi havia més disciplina, bona educació, ètica, cosa que avui, molts de pares l’han oblidat.

A ca meva era així” (Maria Torres Morey), “En aquells temps, s’educava amb una assignatura ja perduda: educació i respecte” (Carmeta Sanchez), “S’ètica,… s’empatia,… s’educació,… sa bondat… I tot lo bo que tenc…” (Antonia Vives), “Pens que bona part de sa memòria cultural quotidiana, l’hem d’honorar a ses padrines, ses àvies, ses iaies, ses nostres avantpassades” (Fani Cr), “Senzillesa, humilitat i capacitat de riure o disfrutar amb molt poc” (Llorenç MD Fuaka), “Temps: tenien tot el temps del món” (Margarita Calafell Tomás), “La meva mare era molt moderna i, al mateix temps, molt conservadora. Confiança no era lo seu. Quan vaig tenir la regla, no em va comentar res. Sort de l’àvia, que em va ajudar. Mai vaig tenir una conversa amb ella, sobre sexe. Quan em vaig casar, altra vegada, sort de la iaia, etc.” (Carme Andreu), “Sa meva padrina Aina, era molt especial. La recordo amb moltíssim carinyo. I as padrí Bernadí, encara més. Al cel siguin tots dos” (Pakita Gomez), “Sa meva padrina va néixer a 1903. Va viure 103 anys. Va tenir quatre fills.

Quan sa meva mare, que era sa més petita, tenia un any, va estallar[5] sa guerra civil i, un dia, varen venir a cercar es meu padrí i ja no varen saber res mai més, d’ell.

Em comptava totes ses coses que va passar per tirar endavant. La vaig estimar amb locura. Nomia Eugènia” (Cati Crespí Navarro), “Cariño, respeto, empatía, prudencia, ahorro, limpieza. Y mucho rezar el rosario y contar historias, de pequeña, con la nieve, de su padre que marchó a Filipinas a hacer dinero, del sufrimiento de mi bisabuela, de la guerra civil… Inculcar que estudiásemos todos, no como ella[6], que nunca pudo ejercer de maestra…Pero todo, con amor” (Agnès Matas), “Sa meva padrina Catalina era una dona molt Bona. En sos cabells blancs i una ‘moñete’ en el cap. Me’n record molt bé d’ella. I em varen posar el seu nom, Catalina, i no sé si és per això, però m’estimava molt i jo l’estimava molt, a ella. Era la mare del meu pare. Abans, hi havia molt de respecte i més educació que ara. Es respectava més als pares i als padrins. Sempre em record i me’n recordaré de la meva padrina. DEP. Besos” (Caty Pericas), “El que em va transmetre la meva padrina, va esser l’amor incondicional. Tenia una paciència infinita amb els seus néts i mai, mai, mai, MAI li vaig sentir xerrar malament de ningú!!!” (Margalida Alcover). I encara en són més, els comentaris, en aquest grup de Facebook.

Com veiem, la dona està ben tractada i ha sigut la principal transmissora de lo que es sol dir el saber popular, però també ella educava per a saber com actuar en el dia rere dia i, a més, eren molt obertes i, àdhuc, molt xiqueres. Molts dels comentaris van en línia amb moltes de les rondalles que hem llegit fins ara.

A banda, podríem dir (i sense embuts) que no és el fet que la dona manàs (en els casos que se’n fa esment) lo que prioritzen els qui ens han escrit, sinó, com ara, la saviesa i, igualment, la col·laboració, l’esperit de barri i el comunitari, l’obertura, etc., tan units a les cultures matriarcals i, de pas, a l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració (en el cas del grup balear, molt alta i amb texts extensos) de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Una de les principals avingudes de la ciutat de Barcelona.

[2] Aquest comentari respecte a la dona i el lloguer aporta informació interessant que ajuda a tombar prejudicis.

[3] Un joc de cartes, també conegut, com ara, com “bescambrilla”.

[4] Cigrons.

[5] Literalment.

[6] En l’original,

La cultura matriarcal d’àvies i mares, molt oberta

15 de novembre de 2021Generaldones amb molta espenta, dones amb molta iniciativa, educació matriarcal, la dona està ben tractada, matriarcalismeLluís Barberà i Guillem

Rematant els comentaris de floretes i paraules d’encoratjament de les àvies, en el grup “Cultura mallorquina”, el 13 de novembre i posteriorment, ens comentaren “La meva tieta Joanaina em deia ‘reina de sucre’, ‘alhaja’, ‘bona’, ‘confitet dolç’” (Conxa Tomàs Feliu), “’Ets una joia’, ‘vals un món’, reina meva’, ‘reina de sucre’... Ho he sentit a dir” (Maria Perelló), a qui Eulàlia Vallvé Vallori li respon “Titona” i que “Sa meva padrina m’ho deia” i que Catalina Marimón Riera comenta “Sííí, jo també”. A més, Francoise Ramon escriu que “Sa meva mama em deia sempre ‘reina’. I jo, a sa meva neta, li dic sempre que és ‘sa meva perla’”. Uns altres comentaris: “’Alegria’, ‘alegriona’ (referint-se a un infant)” (Tot Herba), “Sa meva padrina i ma mare també eren mallorquines i així xerraven i em deien ‘perla’, ‘reina’, ‘garrida’” (Catalina Portell Buades).

En relació amb les frases que deia la iaia de Montserrat Cortadella i que hem plasmat ací, el 13 de novembre del 2021, Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) m’envià una missatge que deia “Igualment, hereu”. I, immediatament, ens escriguérem aquests comentaris:

“-¿Com és que m’has escrit ‘hereu’?

-A la Catalunya Vella, dir a un ‘bordegàs’, dir a una persona ‘noi’, ‘hereu’, és una forma amical de dirigir-se.

-Gràcies, Miquel. No ho havia sentit mai, però sí, per exemple, ‘rei’, a persones de la generació anterior a la meua o més velles.

Nasquí en 1971.

-Es deia a la ‘Catalunya pairal’: hereu noi, trempat i simpàtic… Els hereus solien ser així i, n’hi havia, també, ‘l’hereu escampa’: tenia les mans foradades.

-Informació molt valuosa, la que m’escrius.

Justament, ahir, comencí a arreplegar comentaris sobre paraules amb què les àvies encoratjaven (o amb que s’adreçaven) als nets.

I me n’escriuen molts.

-Aquí, els avis deien als nets ‘vailet’, ‘mainada’. Un noi gran era ‘bordegàs’ o un ‘galifardeu’.

I hi havia el conco[1] i el fadristern, l’hereu i el fadristern”.

Ara bé, com que les àvies també educaven i volíem arreplegar informació referent a què era lo que en destacarien de positiu (com també de les mares, sempre que haguessen nascut abans de 1920) i, més encara, tenint en compte que la participació vinculada a les floretes, a les paraules d’encoratjament, etc., resultava interessant, el 13 de novembre del 2021, fiu una pregunta en Facebook sobre la manera d’educar. En línia, òbviament, amb el matriarcalisme. I podem dir que fou molt bona, l’acollida d’aquest tema, fins al punt que, dos dies després, el 15 de novembre del 2021, encara era interessant el nombre de persones que ens informaven. I molt l’interés pel tema.

Des d’ací, el meu agraïment a totes les persones que ens aportaren les seues vivències, ja que compensen el silenci que hi ha hagut a nivell administratiu, escolar, universitari, i, per descomptat, mediàtic, però que només anant als altres (ací, en relació amb catalanoparlants), podíem compensar i, així, reflectir que, com em digué Pere Riutort (el 16 de desembre del 2020), “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. Per a qualsevol persona que haja llegit moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, o bé de les valencianes arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell (més de cinquanta) i per Joaquim G. Caturla (quasi setanta i, com en el cas de l’altre valencià, a primeries dels anys huitanta del segle XX), és innegable que plasmen una realitat on hi havia molt bona relació entre pares i fills i entre àvies i nets i que, a hores d’ara, no es comenta en molts papers oficials i que, per això mateix, hem considerat escaient afegir ací. Al capdavall, diré que és u dels meus punts preferits de la recerca i u dels meus temes prioritaris des de fa anys.

El post (en la part relativa a la pregunta) deia així: “¿Què destacaríeu, de positiu, de la manera d’educar de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

(…) (Només escriurem els comentaris que s’ajusten a les preguntes)”.

Tot seguit, les respostes. Montserrat Cortadella, en un correu electrònic que m’envià el 13 de novembre del 2021, m’escrigué “Rectitud, constància, carinyo”. En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “La urbanitat, que la tinc gravada a foc” (Fermin Colomer Leche), “La millor educació, un bon exemple i molt de respecte” (Carles Barberà Escrivà), “La bona educació, el respecte i tindre paraula” (Majo Ortells), “El valor de las cosas y el esfuerzo para conseguirlas” (Amparo Navarrete), “Ser honrada, que les dones poden ser fortes i ser capaces de tot” (Mercedes Martínez Martínez), “Millor lletra, les àvies que les mares. No fou casual, pense jo” (Juanjo Pastor Trashumant), “El respecte als majors i a les autoritats” (Enric Estruch Ferrando).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens escrigueren “Que les mares ens feien anar bastant drets i les àvies, obedients, seguien la pauta!

Però, vaja, a casa meva no ho eren tant com altres” (M Teresa Hortoneda), “El pare, del 1920 i la mare, del 1921; i l’educació rebuda fou la d’emmirallar-se amb ells: bones paraules, bons consells i, amb això, em varen tenir prou. Amb els padrins, respecte i estimació”[2] (MAria ISabel Civit POrta), “De les meves àvies, no recordo massa coses, però sé que eren molt treballadores i complidores, com la majoria de dones que no eren benestants.

El sentit de la responsabilitat potser seria el tret més remarcable” (Assumpta Capdevila), “A casa dels meus avis, tots estàvem en postura recta i ‘correcta’(…) i, sobretot, ningú s’aixecava de taula fins que estàvem tots de menjar. I, a casa, ho hem continuat fent” (Anna Roca).

En el grup “Dialectes”, el 13 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Sens dubte, la transmissió de tota la tradició de rondalles, faules, miracles de sants, històries de lladres, anècdotes familiars… I, tot, de manera oral” (José A. Ortega), a qui, un poc després, Roser Alegre Verdú li escriu “També inclouria, amb tot el que has nomenat, la saviesa culinària de les àvies. Déu n’hi do, quines receptes! Per llepar-se els dits!”; “Una àvia em deia que si, perquè ella portava dol, per ella, [jo] no anava al ball, s’enfadaria molt.

La mare ens deia que no hi havia cap feina que fes una altra persona que no poguéssim fer, fos home o dona” (Marina Josa Vellve), “Unes dones molt treballadores!” (Júlia Aixut Torres), “De la meua àvia, vaig aprendre a jugar a cartes, al cinquet, a la brisca, al set i mig.

Tot es basava en la tradició oral: contalles familiars, anècdotes…

Però ella no era una dona molt corrent per a la seua època. Mai em va ensenyar a cuinar ni cap feina de casa, només volia que estudiara.

L’ensenyança més gran que vaig rebre d’ella era que jo valia molt i podia fer qualsevol cosa: treballar on volguera i no tenia que rendir comptes a ningú” (Isabel Ribes), “Momare, si jo deia ‘Això no ho sé fer’, em deia ‘Ningú ha nat a lo sabre’[3]” (Joana Triay), “Quant a la mare, no sé què dir, perquè com, qualsevol mare, fou excel·lent” (Nopleguem Clat), “El fet que ma mare m’ensenyàs que una dona no havia de dependre de ningú, econòmicament, que s’havia de valer per ella mateixa” (Dolors Aguiló Tarongí).

En relació amb aquest tema, recomanem la lectura del llibre “El Comú Català”, de David Algarra Bascón (escrit en el 2015), com també la consulta de la seua pagìna de Facebook: “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”. Aquest llibre, com es sol dir, m’obrí els ulls en molts temes.

Afegirem que hui, 15 de novembre del 2021, he pogut veure en Internet que són molt poques les entrades en llengua catalana relatives a l’educació matriarcal.

Finalment, una puntuació: l’educació matriarcal també la transmeten hòmens i no es limita a teoritzar (el “si” de què parla Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, sinó en el “sí”, que escriu tot seguit en la p. 200), ja que es fonamenta en viure i actuar.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En el DCVB, en relació amb Catalunya, on nasqué Miquel Torner de Semir, figura com “Fadrí vell, que generalment queda a la casa pairal governada per son germà l’hereu”.

[2] Com a detall, direm que l’ús de la forma “´vós” representa dues coses: el respecte i la confiança. No es considera tan formal com el “vostè” i és menys informal que el “tu”.

[3] “Ningú ha nat a lo saber”.

“Perla dolça”, “Ets un sol de nena”, paraules que obrin persones

14 de novembre de 2021Generaldones amb molta iniciativa, educació matriarcal, floretes, la dona està ben tractada, matriarcalismeLluís Barberà i Guillem

Continuant amb les paraules boniques, amb les floretes i, fins i tot, frases encoratjadores, amb què moltes àvies i moltes mares nascudes abans de 1920, s’adreçaven, de paraula, direm que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de novembre del 2021 i després, les respostes foren “Confit” (Maria Galmes Mascaro), “Cirereta bonica” (María Rosa Vernet), “Prenda de l’àvia” (Vinyet Trull Camps), “La meva prenda” (Anna Turne Bosch), “Vals un imperi” (Rosa Rossell), “Vals un potosí” (Paquita Yanes), “Vals un Perú” (Cecilia Pasto[1]), “Vals un tresor” (Cecilia Pasto)”Vals un imperi, ressalada” (Rosa Mari Trullos), “Que n’ets, de trempada!!!” (Concepció Perich), “El meu clavell adorat” (Anna Garcia Pitarch), “Ets un sol de nena” (Rosa Miro Vidal), “És preciós. Jo, a les meves àvies, besàvies i rebesavis, els en dic, el mateix: ‘Sou més perletes’, ‘Sou diamants del meu cor’.

Elles em tenien per princesa, per reina, per bonica, per ser un sol, i per tot lo bonic. Jo també les estimo així” (Ramona Ibarra Solà).

En el grup “Dialectes”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Perla ensucrà(da). Dolçor” (Josemi Sánchez Velasco), “’Reiet meu’ o ‘reieta meua’” (Josep Vidal), “La meua sogra, els deia, als meus fills: ‘tros d’or’” (Pilar Bononat), “La tia Sinta em deia ‘Clavell Dorat’” (Bruna Esteve Ibars), “Confit” (Poloni Julià Paniza), “A mi, la iaia em deia ‘La nostra rateta…’” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Perleta” (Vicen Masià Recatalà), “Pelaïlla alcoiana” (Estela Telita Tela), “Pastisset de glòria” (Estela Telita Tela), “Terrosset de sucre” (Estela Telita Tela), “La meva àvia em deia ‘la meua perla’, a Guadassuar, Ribera Alta” (Àngels Grau), “’Perla dolça’, ‘les meues xiquetes boniques’, ‘els meus tresors’” (Evita Els Homes), “’Perla dolça’, ‘Vals més que un potosí’, ‘pelaïlla’. I, el meu abuelito, que jo era una ‘taronja doble fina’ (…) lo que és viure a terra de taronges.

I la meua àvia deia, dels meus fills, que ‘pareixen de casa rica’, perquè eren de pell molt blanqueta” (Isabel Ribes), “Un sol” (Carles Sami Castellanos Lecha), “La meua xiqueta és l’ama[2]” (M Lluisa Ortells Cabedo)

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 12 de novembre del 2021, les respostes foren “Mi abuela. Incluso mi madre, lo decían. Qué recuerdos” (Maria Jose Silvestre Monzo), “La meva àvia Rosa em deia: ‘Rosa: tu, sempre amb el cap ben alt!!!’” (Rosa Vendrell Miret).

Afegirem que, en uns missatges que m’envià el pintor Miquel Torner de Semir, em plasmà un “Igualment, hereu” que, posteriorment, a una pregunta meua, m’indicà que és un tracte amical típic en la Catalunya Vella.

Com a anècdota, diré que, des de primeries de la tardor del 2013, tinc un gira-sol somrient per a fer companyia a xiquets, el qual, en el moment d’escriure aquestes línies, està molt a prop de l’ordinador amb què plasme el text que llegiu i que, quan, també a principis de la tardor del 2013, diguí a Pere Riutort que jo m’havia comprat un solet acompanyat d’altres solets (el qual era darrere d’on jo escrivia amb l’ordinador portàtil) com també aquest gira-sol, em digué les paraules del passatge bíblic en què Jesús parla sobre els xiquets i el Regne dels cels.

I, finalment, el catxirulo que vole, des del 2017,… té la careta d’un xiquet somrient.

I és que, detalls com parlar amb una miqueta de dolçor, al meu coneixement, ens fa més persones i ens obri molt als altres i a la realitat, a lo que passa pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Notes:[1] En aquest comentari i en el següent, en l’original, no figura “Vals”.

[2] Aquest tractament, “ama”, com en moltes rondalles valencianes a què hem accedit, podem vincular-lo a “senyora ama”.

“Reina dolça”, més que simples paraules

13 de novembre de 2021General"Rondaies mallorquines" (Antoni Ma Alcover), "Rondalles de l'Alacantí" (Joaquim G. Caturla), dones amb molta iniciativa, educació matriarcal, la dona com a transmissora de la cultura, la dona està ben tractada, rondallesLluís Barberà i Guillem

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha la rondalla “El conte de l’alfabegueta (Arreplegada a Mutxamel)”, en què podem llegir que una xica fadrina, Roseta, “d’ençà de la mort dels seus pares, que la deixaren molt petita, s’havia convertit en una xica fina i polida que enamorava amb la mirada. D’altra banda, també cal dir que l’àvia de Roseta la va instruir el millor que va saber en totes aquelles coses que pertocaven a una donzella com era la seua néta” (p. 30).

Direm que, en la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí, podem llegir que una jove, Carmeta, “conservava la seua amabilitat” (p. 47), un tret que es considera positiu, i, a més, que, quan acabà Carmeta, “va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir:

-Carmeta, filla, podries fer-me el monyo?” (p. 47). I, un poc després, veiem que, “Mentres que la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava” (p. 47), que “Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué:

-Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda” (p. 47). Ja veiem, per tant, una part més de la pedagogia matriarcal que es transmet en les cultures matriarcals: l’obertura, el tracte afable amb les persones i, per exemple, cap a les persones grans, ací, cap a una anciana.

En moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix la figura de la jaia, de l’àvia o de la velleta molt oberta i que, fins i tot, connecta molt bé amb els xiquets i amb els jóvens. Així, en la rondalla “S’aucellet de ses set llengües”, que figura en el Tom XIV, una jaieta diu a un al·lot, fill de reis (com també un germà seu i una germana), què haurà de fer per a tenir molt aplanat el camí i, entre altres coses, podem llegir “Ell[1] es posarà a cantar, i N’Aineta[2] romandrà desenfadada. Llavors, ell voldrà que l’amolleu; però vosaltres no l’heu d’amollar fins que no vos haja fet trobar ton pare i ta mare… Hala, Miquelet, fill de rei!, trompitxa, que bona tanda t’espera!…

-Germaneta, que Déu la vos pag, sa mercè que m’heu feta, així com jo i es meus germans la vos agrairem tota la vida -diu En Miquelet.

I ja va esser partit de bell nou, camina caminaràs” (p. 41).

El 24 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Quin era el paper de la ‘senyora ama’, de la ‘mestressa’ o bé de la ‘madona’ en l’educació dels fills i dels nets? ¿I el de l’avia (o padrina)? Gràcies” i, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Francoise Ramon em comentà “Diríem que sa padrina ja havia donat s’educació as seus fills, això era una veritat. I molt estricta, perquè havien de fer ses coses molt ben fetes… Però ses padrines, pes nets, eren molt blanes, per qüestions de donar ordres, perquè no totes ses padrines tenen que ser severes. Ses padrines només són per carinyar i fer-los goigs en tot lo que es pot”.

En línia amb la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí arreplegades per Joaquim G. Caturla, i amb les paraules de Carmeta i de la velleta com també amb el comentari de Francoise Ramon, direm que, el 12 de novembre del 2021 (un dia després que jo hagués passat per un metge del cor, qui em donà l’alta després de més de quatre anys de bon seguiment, i que, quan li preguntí com podria millorar jo la coordinació entre el cap i el cor, a què ell em respongué “Mente sana. Tú sabes” i que, eixe dia, plasmí en el meu mur) Montserrat Cortadella m’envià un missatge que, un poc després, passí al meu mur i a distints grups de Facebook, amb intenció d’esbrinar sobre l’educació matriarcal.

El text de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta de més de setanta anys, deia així:

“T’envio aquestes frases de la iaia:

‘Ets una joia’.

‘Vals or’.

‘Els llavis, de robí d’or’.

‘Les dents semblen perles’.

Jo, a la meva neta:

‘Perleta’”.

I, a més d’aquestes paraules, el text del missatge que posí en Facebook, deia “¿Quines paraules o bé frases, en aquesta línia, vos deien les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Els agradaven els dolços? Gràcies”.

La pregunta sobre el gust pels dolços tenia a veure amb unes paraules que em digué ma mare, el 14 de gener del 2021, per telèfon, en relació amb la seua àvia paterna, l’àvia Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em recordaren, des de molt prompte, unes paraules tretes del document “Saviesa ancestral”, del 2009, sobre pobles indígenes, en què, per exemple, la dolçor, àdhuc, estava present en el parlar, entre altres coses, com a resultat del major vincle amb la terra i amb la natura: “Ella era molt cuinadora. I li agradaven molt els dolços. Li eixien dolcíssimes, les coques cristines”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens respongueren “Perla fina. Ma tia-uela nascuda al 1902” (Majo Ortells), “’Cua de sangrantana’, la meua àvia” (Eva Rosello), “La meua àvia materna era socarrà i ens deia ‘les meues pelaïlles[3]” (Leo Sanchez), “Ma uela em deia ‘pela(d)illa dolça ensucrà(-da)’” (Pura Escriva Eleneta), “El meu ‘princés’ d’Astúries” (Jose V. Sanchis Pastor), “Perla fina, coral diamant’. En eixe orde i de carrereta” (Conxa Soriano), “Perleta” (Soledad Huertas Rico), “Ma tia em deia ‘perla’” (Amparo Carpi Melia), “Ai, el més guapo”(Saoro Vidal), “’Tens la cara dibuixà’, ma mare” (Maria Jo Ruiz), “Quina pelaïlla que tinc” (Adela Dura Dura), “Reina dolça” (Adela Dura Dura), “A mi, em deien ‘pelegrí’, en el sentit de rara avis” (Fermin Colomer Leche, qui em m’afirmà que li ho deien en sentit positiu), “Bescuit de dotze ous” (Mila Perez).

Com veiem, les avies (com també les mares i, a més, hòmens pertanyents a la família), facilitaven la proximitat en les relacions i, per descomptat, a través d’un vocabulari que, com apareix reflectit en més d’una rondalla, aplanava l’educació dels infants, la dels xiquets, a banda, la dels jóvens i, igualment, l’obertura dels aprenents als qui els transmetien aquestes paraules, als altres i a lo que passava pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes:[1] L’aucellet.

[2] La germana d’aquest al·lot i del seu germà.

[3] En moltes respostes, figuren les formes “pelaïlla”, “pelaïlles”… en lloc de les genuïnes “peladilla”, “peladilles”. Hem plasmat les primeres perquè són les que reflecteixen les paraules, o bé les frases de les persones que les deien.

Ensenyament i educació matriarcal i en llengua catalana

14 de febrer de 2021General"Els quaderns escolars de Maria" (llibre), "Institución Libre de Enseñanza", "Rondallari de Pineda" (llibre), "Una casa de pagès del Camp de Tarragona" (article), Ana María Reig Ferrer, educació matriarcal, els nets, ensenyament matriarcal, l'àvia, la padrina, la saviesa popular, Malandia (web), matriarcalisme, pedagogia matriarcal, Rafael Espí VidalLluís Barberà i Guillem

Tot seguit parlarem sobre com ensenyaven i com educaven (i com continuen fent-ho), a hores d’ara, en un model matriarcal. Primerament, comentaré que, el 12 de febrer del 2021, mentres preparava les línies que hem llegit abans, considerí interessant fer una pregunta a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcal): “¿Com es tracta el tema de l’educació en la cultura colla? ¿I el de l’ensenyament?”. La seua resposta, sense embuts, fou “És una educació matriarcal impartida per la ‘cap’ del poble”. I, quan, tot seguit, li demaní “¿Com sol fer-se? ¿A partir de la saviesa i del contacte amb la realitat i promovent la germanor, per exemple?”, em digué “Es fonamenta en la saviesa i l’experiència de la cap que transmet la saviesa del poble, per a viure en unió amb la natura”. En aquestes paraules sobre la cultura colla (traslladables a la vinculada a la llengua catalana), a diferència de lo que podem llegir en el llibre sobre els quaderns escolars de Maria, entre altres coses, no hi ha, per exemple, predomini de lo patriòtic i, ni tan sols, exerceix un paper important[1].

Un poc després, recordí que, per exemple, en un document que utilitzí per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, com ara, es pot veure en l’entrada “La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/08/la-padrina-rondalles-i-els-sants-de-la-pedra), publicada en la web Malandia, i en el llibre que fiu sobre els sants Abdó i Senent, veiem com, en “Una casa de pagès del Camp de Tarragona”, es diu:

“La padrina Sió i la Maria^[2]

Ara, tots plegats llegirem el seu diàleg:

Avui, la Maria, a la sortida de l’escola no s’ha quedat a jugar amb les seves amigues. Què li deu passar?

– Padrina^[3], padrina! On ets?

– Sóc aquí, Maria, a la cuina. Com és que arribes tan aviat d’escola?

– Perquè aquesta tarda, la mestra, ens ha fet explicar tot el que sabíem del poble i entre totes hem dit molt poca cosa.

– Padrina, tu saps per què es diu Vilallonga? Des de quan hi viu gent? Com es guanyaven la vida anys enrera els seus habitants? Com vivien? Com eren les cases?

– Caram, ni poc ni massa. No sé si sabré explicar tot el que em demanes.

I enmig de confidències, trenant diàlegs de rondalla, avui, la Maria, ha escoltat les memòries de l’àvia:

— Maria, recordo quan també la meva àvia m’explicava a la vora del foc la història i les vivències del poble. A la vila de Vilallonga, construïda sobre una terra plana, allunyada de les muntanyes i a la dreta del riu Glorieta, hi vivim unes mil dues-centes persones. Som hereves d’aquell poble antic que, l’any 1174, es va construir a manera d’una gran masia estirada, i per això va rebre el nom de Vilallonga, que vol dir vila allargada. El seu terme, planer i no gens pedragòs^[4], té 924 hectàrees de terres fèrtils que permeten que hi creixin, com ja bé saps, els avellaners, la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, regats amb l’aigua de pous i de mines.

El poble, silenciós, és format per petits carrerons, alguns sense sortida. No calen gaires paraules per explicar-ho, perquè, si mires bé, les cases ho diuen tot. Les reixes que a vegades hi ha al costat dels portals eren, anys enrera, un observatori de la més pura tafaneria, i on també els padrins del poble enraonaven amb les jovenetes.

Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats. Cada dia a les dotze les campanes de l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVIII, ventaven per tal d’avisar els homes que treballaven al camp que havia arribat l’hora de dinar i calia fer una aturada.

— Per això ara, a aquesta hora, toca la sirena padrina?

— Si^[5] filla peró has de saber que les campanes no sempre tocaven igual. Si repicaven, anunciaven el baptisme d’un nou nat i reunien a tota la canalla de la plaça, on els padrins llançaven confits. Però, si els tocs eren lents i pesats i envaïen el silenci del poble, anunciaven la mort d’un veí.

— No fèieu festes?

— És clar que sí! Els dies 30 i 31 de juliol celebràvem la festa major d’estiu, amb els saraus i els embalats, i els patrons eren sant Abdó i sant Senén, i l’onze de novembre, dia de sant Martí^[6], la d’hivern destinada a commemorar l’acabament de les feines d’estiu: l’alegria de la verema i de la collita d’avellanes, considerades les més importants des del punt de vista econòmic.

La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit. L’àvia, cansada, s’adorm amb un dolç somriure als llavis” (pp. 7-9).

Personalment, com moltes persones que conec, preferesc aquest sistema d’ensenyament, de transmissió del saber. I, a més, afegiré un record personal. De xiquet, els meus pares compraven cassets en castellà per a que, els meus germans i jo, escoltàssem contes i, vés per on, en “El pastorcillo mentiroso”, començava amb la veu… ¡de l’avi!: “Iba yo en la mula del tío NIcasio…”.

Com hem vist, la padrina (l’àvia), que simbolitzaria, d’alguna manera, la matriarca de la família, explica a la xiqueta “la història i les vivències del poble”, li diu que les persones que el formen “Som hereves d’aquell poble antic” (Vilallonga del Camp) i que, per descomptat, “Vilallonga és un poble de pagesos, d’homes amants de la terra que hi són arrelats” i, veiem que, finalment, “La Maria agraeix les explicacions i surt al carrer per contar a les seves amigues tot el que la padrina Sió li ha dit”. L’àvia transmet la saviesa i les seues vivències a la neta i, la xiqueta, immediatament, ho fa a les amigues.

Adduiré que, en unes quantes rondalles de l’obra “Rondallari de Pineda”, amb molts contes recopilats per Sara Llorens, a cura de l’antropòloga Josefina Romà, l’àvia simbolitza la saviesa i, de fet, ella facilita que, per exemple, hòmens jóvens, actuen amb molta iniciativa, oberts als altres i a lo que passa pel món, com també amb bon cor.

I, després de tota aquesta informació, es podria pensar que hem perdut l’oremus, però, el nostre objectiu és fer veure lo que ens servirà de punt de partida per a deixar clara la gran diferència que hi ha entre aquesta visió de l’ensenyament i el de línia matriarcal, com molt bé resta reflectit en molts comentaris que, en la primavera del 2020, es publicaren en diversos grups de Facebook o que, per exemple, m’enviaren per correu electrònic. Testimonis i paraules d’una visió de la vida, la matriarcal, que ni ha eixit en els llibres d’història, ni en els escolars, però que és vigent en la memòria col·lectiva i en la de moltes persones catalanoparlants del segle XXI.

No obstant això, en el llibre “Els quaderns escolars de Maria”, com també en l’obra “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, Illes Balears), sí que hi ha una forma d’educació que podem considerar matriarcalista i que aplegà a l’àmbit lingüístic catalanoparlant: el de la Institución Libre de Enseñanza (ILE). Aquesta institució, com comenten Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal, va introduir “el mètode Intuïtiu (…) utilitzat per les modernes escoles europees, basat en l’absència d’exàmens i de llibres de text, en l’estudi directe de la realitat, que donava més importància a la intuïció i al fet d’aprendre jugant. Era una educació harmònica i integrada de totes les facultats de la persona, tot això recolzat amb excursions escolars per augmentar la seua cultura, el progrés intel·lectual, les seues habilitats socials i el contacte amb la natura.

La funció del mestre consistia a despertar i mantenir viu l’interès dels alumnes, excitant el seu pensament, suggerint qüestions i nous punts de vista, ensenyant a raonar amb rigor i a resumir amb claredat i precisió els resultats. Les classes servien per ensenyar i aprendre a treballar, fomentant l’esforç personal” (p. 44).

Un altra informació que podem considerar matriarcal i treta de l’obra “Els quaderns escolars de Maria”, és la relativa a la campanya que, en temps de la II República, es feu a favor de la difusió del valencià en les escoles, entre altres motius, per a compensar, per justícia (diria jo, com moltes persones), que “La llengua materna dels xiquets i les xiquetes de Benigànim era la valenciana, mentre que la llengua de la docència era la castellana, per tant els quaderns estan escrits en castellà” (p. 112). Així, “la Comissió Gestora de l’Estatut Regional Valencià (…) va enviar als negociats d’Instrucció Publica dels ajuntaments de la província[7] una circular dirigida als mestres animant-los a ensenyar Geografia i Història valencianes mitjançant conferències periòdiques , que havien d’impartir en la llengua vernacla del poble.

En la circular, escrita en valencià i castellà, signada per Juan Calot, president de la Diputació, i datada el 15 de maig del 1933” (p. 113), es pot llegir que ”Es per estes raons que l’ensenyança de la Geografia i Història valencianes és de cabal importància a les Escoles, car en elles se formen els homes que més avant han de regir els destins de nostre País Valencià” (p. 133) com també que “als pobles de parla valenciana deuran donar-se estes conferències en nostra llengua vernàcula.

Així mateix oferim facilitar totes aquelles dades que necessiten els mestres per al millor assoliment d’esta aspiració, convençuts de que nostra invitació serà ben acollida i de que la labor a que done lloc tindrà tota la possible eficàcia” (pp. 113-114).

I, en acabant, els autors addueixen que “L’ensenyament de la cultura valenciana no sols havia de ser a nivell teòric, també es portava a la pràctica amb la realització d’excursions escolars per a conèixer l’entorn geogràfic i cultural” (p. 114) i que, de fet, l’escola de Benigànim en realitzà una a Gandia (p. 114).

Notes: [1] “Un dels treballs més representatius és potser la descripció de l’escut d’Espanya, on es fa una anàlisi acurada de tots els elements que componen l’escut nacional” (p. 111).

[2] L’11 d’agost del 2019, a diferència de quasi dos anys abans (quan vaig accedir a aquest document, en què hi havia la rondalla), no es podia llegir en l’enllaç que ací figura i, per tant, la rondalla no estava accessible, com poguí comprovar en obrir una entrada nova en la web “Malandia”, “La padrina, rondalles i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/08/la-padrina-i-rondalles-i-els-sants-de-la-pedra).

[3] Sinònim de la paraula àvia, per exemple, en moltes poblacions catalanes, on és molt utilitzat. Ma mare (1943) també coneix aquest significat i, a més, durant la Pasqua del 2019, m’explicà què volia dir “padrina” i “padrins” i el motiu. Igualment, m’afegí que, en la seua família, hi havia costum de tenir com a padrins els avis, però que, per exemple, ella, a diferència d’alguns membres de la seua família (i molt pròxims), ja tenia un oncle i una tia com a padrins.

[4] La forma correcta és pedregós.

[5] Literalment, i no, per exemple, “Sí, filla, però has de saber…”.

[6] 13 de novembre.

[7] Es refereixen a la de València.

Ensenyament i educació matriarcal: prioritat per viure i actuar

13 de febrer de 2021General"El Comú Català" (David Algarra Bascón), "Els quaderns escolars de Maria" (llibre), Ana María Reig Ferrer, educació matriarcal, matriarcalisme, pedagogia matriarcal, Rafael Espí VidalLluís Barberà i Guillem

Que en el segle XIX, la gran majoria dels pares valencians i valencianoparlants (com també de tot l’àmbit lingüístic) preferissen i educassen de manera oberta i que, per contra, no s’inclinassen per la instrucció escolar, castellanista i patriarcal, tenia els seus motius.

Amb raó, “El pueblo tiene a los maestros (…) como sanguijuelas del presupuesto municipal a causa de ser empleado que recibe el dinero directamente de las arcas municipales”, com es pot veure en el llibre “Páginas originales: Memorias de un maestro de escuela”, de Valero Almudeval, editat pel Museo Pedagógico de Aragón (Uesca, 2010), en una edició facsímil de la de 1886 i a què fan referència els autors del llibre “Els quaderns escolars de Maria” (p. 36).

Tot seguit, Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal, comenten que, “a través d’aquestes memòries podem conèixer diferents aspectes de la professió, entre altres, la falta d’interés per l’educació de la dona”[1] (p. 36), això sí, per mitjà d’una instrucció i d’una cultura patriarcal forana, respecte a la local (valenciana i matriarcal). I, per a acabar-ho d’adobar i com unes línies que paga la pena llegir i, a més, que plasmen molt bé la realitat, “Respecte a la mestra Salvadora Soler sabem que el 1862 va presentar una queixa a les autoritats provincials denunciant l’intrusisme laboral de tres dones del poble que treballaven de mestres sense tindre titulació oficial” (pp. 36-37), ja que, en paraules seues, considerava que “Dolores Guitart y Fortuño, Teresa Navarro y Teresa Llopis Cuquerella, vecinas de esta villa, están ejerciendo el profesorado de maestras de niñas mayores de 6 años careciendo todas tres de título que las autorize[2]; esto, además de ser una infracción de ley” (pp. 36-37), malgrat que els autors comenten que, “davant la falta de mestres, qualsevol dona amb alguns coneixements hi podia exercir” (p. 37). I, a més, addueixen que “L’existència de dones sense titulació exercint de mestres degué ser habitual en els pobles” (p. 37).

Serà en la pàgina 58 on trobarem el motiu de molts fets que havien romàs en el silenci i que explicarà el per què d’eixa intensa campanya contra el suposat obscurantisme dels que no parlaven el castellà i del món rural. Figuren en un apartat sobre la renovació pedagògica en el primer terç del segle XX: “Tal com apunten els professors Fernández i Agulló, les memòries dels mestres van ser considerades un mitjà per a conèixer la realitat escolar existent, una manera que els responsables de la nació[3] adoptaren les mesures necessàries per a millorar l’ensenyament ja que ‘la escuela se tuvo como el medio por donde pasaba la regeneración de la patria y su engrandecimiento[4]’” (p. 58). Tot seguit, els autors no fan cap comentari sobre les paraules que ací hem remarcat en negreta. Cap.

Però, afegiré unes línies que, si bé són del segle XIX i estan en llibre “El Comú Català” (nota 8, p. 199), de David Algarra, ens mostraran una realitat que plasma, clarament, que, a diferència de lo que podríem pensar, aquesta exaltació del patriotisme no és, per dir-ho així, propietat dels grups més conservadors i catòlics (com ho fan pensar, quan parlen sobre la dictadura del general Primo de Rivera, la qual comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII, entre 1923 i 1930). Així, en aquesta nota, podem llegir: “El poder eclesiàstic, des de sempre, juntament amb el poder senyorial i reial, va treballar per controlar i adoctrinar les classes populars, però el règim liberal[5]va demostrar una eficàcia superior pel que fa al control i a l’adoctrinament. L’hora i mitja de missa a la setmana no tindrà res a fer amb la instrucció estatal obligatòria o amb la premsa escrita” (p. 199).

No obstant això, per si no n’hi havia prou, en la mateixa nota 8, hi ha un fragment de l’obra “De la Instrucción pública en España”, del pedagog liberal Antonio Gil de Zárate: “Porque, digámoslo de una vez, la cuestión de la enseñanza es cuestión de poder: el que enseña, domina; puesto que enseñar es formar hombre, y hombres amoldados a las miras del que los adoctrina. Entregar la enseñanza al clero, es querer que se formen hombres para el clero y no para el Estado; es trastornar los fines de la sociedad humana; es trasladar el poder de donde debe estar a quien por su misión misma tiene que ser ajeno a todo poder, a todo dominio; es en suma, hacer soberano al que no debería serlo”. A continuació, David Algarra comenta que “Gil de Zárate va influir en la Llei d’educació espanyola de 1857 (Llei Moyano) i va promoure la creació del Cos d’Inspectors d’Ensenyament Primari en 1859.

El que resulta interessant a l’hora de llegir aquests textos del segle XIX, i anteriors, és que es fa patent el pensament de l’elit: quan el percentatge de persones que no sabien llegir era altíssim, llavors escrivien sense embuts. La creació de la instrucció pública va ser un assumpte de l’Estat-nació, ja que les classes populars rebien l’educació del seu entorn més immediat (família i veïns)” (p. 199).

Igualment, David Algarra escriu que les paraules del pedagog Antonio Gil de Zárate apareixen en un moment que, hi havia disputa entre l’Església i l’Estat quant a qui havia de dirigir aquesta instrucció que anava unida a una campanya d’adoctrinament: “poc després del Concordat de 1851, moment en què el clergat passava a ser un mantingut de l’Estat” (p. 199). Per tant, en aprovar-se la “Llei Moyano”, l’Estat havia guanyat per dues bandes: a l’Església i a la gran majoria de la població, per mitjà de lo Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal, en parlar sobre la dictadura de Primo de Rivera, consideren “una educació religiosa i patriòtica, fruit de les dues idees fonamentals de la ideologia de Primo de Rivera: nacionalisme espanyol[6]i religiositat catòlica” (p. 65) i que els inspectors comprovassen que en “els textos escrits pels alumnes (…) el castellà era l’única llengua de l’escola, intentant eradicar qualsevol llengua autòctona, no només de l’escola sinó dels actes públics” (p. 65). A més, els autors, tocant els valors que impulsava el general, comenten que “els mestres havien de ser els encarregats de transmetre’ls” (p. 65).

Per tant, veiem que, tant el pedagog lliberal, com el general Primo de Rivera, seguien una mateixa pauta de conducta, la qual era molt semblant a la de la II República, des del punt de vista qualitatiu (lo que podríem dir “substancial”, “de fons”). Un exemple, tret de l’obra “Els quaderns escolars de Maria”: “L’objectiu del govern republicà era aconseguir una escola pública, única, laica, democràtica, activa i solidària, on els mestres foren funcionaris públics[7]” (p. 72). Novament, veiem el tema dels funcionaris, càrrecs que augmentaren arran de la creació de l’Estat-nació i de l’expansió del capitalisme, del segle XVIII en avant. Això explica que “la llengua de la docència va seguir sent la castellana” (p. 74). I, a més, per a acabar-ho d’adobar, en maig de 1931, la “Revista de Pedagogía” considerava que “Los educadores españoles estamos, como nadie, obligados a ser los defensores más entusiastas de la República. Tenemos el deber de llevar a las escuelas las ideas esenciales en que se apoya: libertad, autonomía, solidaridad, civilidad” (p. 75). Així, manifesten, per escrit, trets fonamentals del pensament patriarcal, sobretot, tenint present que, per exemple, no fou un règim obert a promoure les llengües distintes al castellà i que es parlaven en la península des de feia segles, com també que cal llegir aquests valors (llibertat, autonomia, solidaritat i civilitat, en clau castellana…), en clau castellana i, així, ser realistes. Això es reforça, de nou, quan apareix el tema de les missions pedagògiques (p. 76), una altra manera de fer patriotisme acompanyat d’un model patriarcal d’ensenyament.

Així, llegim que “El 29 de maig del 1931 es publicava el Decret de creació del Patronat de Missions Pedagògiques amb el propòsit de:

Llevar a las gentes, con preferencia a las que habitan en localidades rurales, el aliento del progreso y los medios de participar en él, en sus estímulos morales y en los ejemplos del avance universal, de modo que los pueblos todos[8] de España, aun los más apartados, participen de las ventajas y goces nobles reservados hoy a los centros urbanos” (p. 76).

I, ¿quina era, partint dels autors del llibre, la manera de transmetre el saber i de formar les persones, lo que ells dirien fer ciutadans? Tot seguit ho plasmarem, però, primerament, direm que la paraula ciutadà prové de ciutat i que es considerava que en la ciutat estava el saber que calia promocionar i, per tant, les persones cultes… Una visió, clarament, patriarcal de l’educació i de l’ensenyament. Doncs, aquest era el mètode: “Es tractava d’una educació integral que combinava els coneixements científics amb preceptes morals, inculcant als xiquets els valors necessaris per a comportar-se en la vida, preparant-los per a ser ciutadans conscients de la seua importància en la societat.

Aquest tipus d’ensenyament i de valors és el que la República va voler implantar” (pp. 88-89).

Però, més encara, i en línia amb la filosofia patriarcal i capitalista, llegim que “El paper dels mestres i de les mestres era inculcar als alumnes l’amor pel treball, que combateren la mandra, la inèrcia, la falta de confiança en ells mateixos, perquè només el treball constant podia col·laborar en el progrés de la societat i la construcció d’una autèntica democràcia” (p. 89). Podríem parlar, doncs, d’una mena d’“instrucció per al treball” . I, sense embuts, direm que, novament, ens porta al llibre de David Algarra, quan comenta que, en el segle XVIII, molts senyors que veien amb bons ulls el capitalisme que s’expandiria molt d’aleshores ençà, “es referien a les servituds comunitàries com a pròpies de ganduls, necessitats, ociosos i mal entretinguts que vivien sense treballar” (p. 150).

I, per a deixar-ho més clar, en el llibre “Els quaderns escolars de Maria”, es comenta que, aquest projecte republicà d’instrucció, “formava part d’un ensenyament unificat per a tot el territori espanyol” (p. 109), el qual també anava unit, per exemple, a una netedat en els treballs escolars que, com escriuen els autors, era “fruit d’aquest sentit ètic, moralitzador i disciplinari que estava unit als valors morals que desitjava inculcar la República” (p. 108), en línia, òbviament, amb el famós “ordeno y mando” , però no amb la manera que ni jo, ni moltes persones catalanoparlants, abracem: no teoritzar, sinó viure i actuar.

Notes: [1] Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal, en distints moments, comenten que les instructores estaven menys pagades que els instructors. Ara bé, no devia ser casual , tenint present que els governants que dictaven les lleis i les normatives escolars eren castellanistes i que, per tant, abraçaven una cultura patriarcal.

[2] Textualment.

[3] Es refereixen a l’estat polític Espanya, ja que parteixen de la noció d’Estat-nació, que sorgeix, sobretot, en el segle XVIII.

[4] Ací he preferit destacar en negreta les paraules, encara que no hi figuren en l’original.

[5] Sovint, quan es parla de política, és costum fer-ho dividint els diversos punts de vista en progressistes, lliberals, moderats i conservadors.

[6] Això és, castellanista.

[7] El subratllat és meu, no figura en l’original.

[8] Textualment.

Ensenyament i educació matriarcal en valencià

10 de febrer de 2021General"El Comú Català" (David Algarra Bascón), "Els quaderns escolars de Maria" (llibre), Ana María Reig Ferrer, educació matriarcal, matriarcalisme, pedagogia matriarcal, Rafael Espí VidalLluís Barberà i Guillem

Em pose de part de persones com David Algarra Bascon qui, quan parla sobre el segle XVIII i principis del XIX, això és, el període en què es sol parlar sobre la Il·lustració i sobre persones que havien estat en contacte amb aquest moviment d’intel·letuals que, sota un paternalisme manifest, com llegim en el llibre “Els quaderns escolars de María”, d’Ana María Reig Ferrer i de Rafael Espí Vidal, publicat per Edicions 96, en el 2014, “creien en la força transformadora de l’educació per a traure l’home de la ignorància i ensenyar-li a caminar cap al progrés, la igualtat i la llibertat. Defensaven una instrucció universal, gratuïta, unificada i lliure” (p. 28). Ara bé, en un segle, el XVIII, en què, com escriu David Algarra amb una referència a un escrit de Dionisio Romero que data del 2010, “No és casual que sigui el segle XVIII, l’anomenat Segle de les Llums, el creador de la fal·làcia històrica de l’Edat Fosca^[1]. (…) En aquella època els pobles es regien en assemblees autènticament democràtiques i participatives. És interessant recordar que, en el consell obert, el vot era per llar o ‘foc’; aquesta imatge, tan eloqüent, al·ludia a la família i el podia exercir l’home o la dona. […] En l’Edat Mitjana una dona podia ser metge, il·lustradora, abadessa de monestirs mixtos, comerciant, universitària, escriptora, etc. Cal arribar als il·lustrats per trobar la dona ‘sense personalitat jurídica’ i depenent per complet del marit. En l’enciclopèdia de Diderot s’anomena a la dona com ‘la femella de l’home’ i Rousseau opinava que en ‘la femella tot remet al sexe’. Curiós desig compartit , el de la dona i el rural, en la consciència de la Il·lustració, ambdós relegats i dirigits per l’estat legalista” (p. 141).

Un altre exemple que va en línia amb les paraules de Dionisio Romero sobre la banda fosca de la Il·lustració i que traurem a relluir, és lo que subjau en unes paraules del llibre “Els quaderns escolars de Maria”, quan llegim que “La Llei Moyano[2] (…) Determinava que en poblacions de més de 500 habitants hi hauria dues escoles: una de xiquets i una de xiquetes” (p. 29), un fet purament patriarcal i vinculat a la cultura castellana (en el tema de la instrucció i de l’educació) però que s’oculta quan es parla de cercar els orígens de lo patriarcal en l’Estat espanyol. Una educació matriarcal, com també una pedagogia matriarcal, promouen lo que va en línia amb la germanor entre les persones, amb la fraternitat, però també, com ara, a mantenir els vincles entre el món rural i el de les ciutats, en lloc de pretendre que, des d’una visió cosmopolita i de ciutat, es facen campanyes pedagògiques per part de persones que, encara que no es diga, se les podria qualificar (i amb raó) de setciències. Les coses pel seu nom.No deixarem fora el significat del terme “instrucció”, ja que té a veure amb la transmissió d’órdens i de dictats de superiors (el mestre) a inferiors (els alumnes), de la mateixa manera que en un exèrcit, en què u dicta (per exemple, el capità) i els altres callen i creuen (els soldats). ¿Per què no es diu això? Quasi segur, perquè es pot ensenyar en els estudis de Magisteri, però, en acabant, no s’aplica a les investigacions. ¿Per comoditat i per a poder eixir en la foto? Quasi segur.

Com a exemple, direm que, la gran majoria de la població tenia consciència de les seues arrels i d’un estil de vida que consideraven correcte i idoni per a transmetre als fills i de generació en generació, motiu pel qual trobem que, com que aquest model matriarcal (vinculat als valencianoparlants que sí que mantenien les seues arrels, que, en molts casos, no eren els mestres públics[3]) era aprovat i ben considerat pels parents, eren de la idea que no calia portar els fills a l’escola, lo que, com llegim en “Els quaderns escolars de Maria”, es plasmava en reports oficials (en castellà, per descomptat) on s’indicava que “hi havia molts mestres, alumnes de la Normal[4], que seguien sistemes per a millorar la instrucció i, si aquesta no millorava, no era pels mestres sinó pels costums tan arrelats que hi havia: poc amor a la instrucció, falta de zel de les autoritats municipals, abandó de les comissions locals, poca inclinació dels pares a la instrucció dels seus fills i baixes retribucions, a més de les diferències de sou dels mestres, segons la categoria del poble, (…). A més, els ajuntaments i les comissions locals, que tenien el deure de vetlar per la instrucció pública, eren de vegades els que més la perjudicaven, oblidant que eren pares i ciutadans, i havien de vetlar per l’educació dels seus fills i dels seus pobles” (p. 33). Els mestres…, per tant, estaven lliures de culpa: ¡els culpables eren els altres!

Ara bé, convé recordar que, la pedagogia matriarcal, a diferència de la patriarcal i, en aquest cas, castellanitzadora (en lo escolar i en lo cultural), no aprova un ensenyament (ni una educació) en línia amb refranys com el tan famós (i en castellà) “La letra, con sangre entra”, el qual, com a valencianoparlant, no el vaig sentir primerament en cap dels seus equivalents en valencià, fet que considere que és per motius històrics: l’escolarització es feu, si més no, en el País Valencià, quasi sempre, en castellà, sobretot, des de 1857, quan s’aprovà la primera llei d’instrucció pública per a tota Espanya, estat que s’havia creat, jurídicament, en el segon terç del segle XIX.

De fet, en el Diccionari Català-Valencià-Balear (del segle XX), hi ha uns quants refranys en valencià que van acompanyats d’unes frases que no tenen pèrdua i que diuen molt de com veien l’educació i l’ensenyament els qui el redactaren, com ara, Antoni Ma. Alcover, Francesc de Borja Moll i el valencià Manuel Sanchis Guarner: “La lletra, pel cul entra”, “La lletra entra per les anques” i “La lletra, amb sang entra”. Doncs bé, tot seguit, es pot llegir “aforismes[5] propis de l’antiga pedagogia que obligava els nois a aplicar-se a l’estudi a força de cops”.

I també, però sense força de cops, ni d’informes d’inspectors, és com es fa una educació i un ensenyament matriarcals, com hem pogut extraure a partir de comentaris fets per catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic, sobretot, entre les persones més velles. Això no va, gens ni miqueta, en línia amb les paraules següents, del llibre “Els quaderns escolars de Maria”: “Respecte la mestres de l’escola pública de mitjan segle XIX tenim més informació. Els inspectors, en els seus informes, diuen que encara són ben poques les escoles públiques dirigides per mestres amb estudis de Magisteri, ja que la majoria procedien de l’anomenat ‘mètode antic’” (p. 35). De nou, rellegint la història dels qui no han eixit en els llibres, ¿podríem identificar aquest “mètode antic” amb el matriarcalista? La lectura de publicacions diferents, com també de comentaris, i algunes converses amb Pere Riutort (quan em deia que sa mare, no l’agredia, però que li donava “uns colpets”, com em digué un dia) i amb ma mare (nascuda en 1943), em fan pensar que sí. Això comportaria una resposta coherent per part de molts veïns de moltes poblacions de l’època: “Els mateixos veïns del poble menyspreaven els mestres perquè no consideraven necessària l’educació dels seus fills i perquè el sou dels docents suposava una càrrega més per a les malmeses economies rurals” (p. 35). Pares, realment, intel·ligents i savis, perquè, degueren veure, com ja feia l’àvia Damiana (de la cultura colla), quan decidia que els colles no havien d’anar a les escoles estatals de Xile, que l’escolarització deshumanitzava els xiquets, mentres que no ho feia el contacte amb la realitat, amb la natura, el diàleg, aprendre junt amb les persones grans, parlar amb els altres, aprendre entre tots i amb esperit comunitari.

Vull afegir un fet que em cridà l’atenció des d’un primer moment, en llegir el llibre: no es fa gens de referència a l’obligació, en les escoles, de fer les classes en castellà i de castigar els alumnes que emprassen la llengua materna (en aquest cas, el valencià), en lloc del castellà. ¡Ni una vegada! ¡Ni una!

A més, haurem d’anar a la pàgina 112 (ja tractant l’ensenyament durant la II República, en els anys trenta del segle XX), per a que, ¡per fi!, es faça al·lusió al valencià i es diga que estava pràcticament arraconat. I, per eixe motiu, la primera vegada que llisquí aquestes paraules sobre els instructors, escriguí en el llibre “ELS PARES. Preferien fer ells de mestres” (p. 33). Estic totalment de part de persones que, a hores d’ara, estan a favor de lo matriarcal, en l’ensenyament i tot, i que, per tant, no promouen un ensenyament estatal (presentat com a públic) i que, en el fons, és instrucció.

Notes: [1] En al·lusió a l’Edat Mitjana com també al feudalisme.

[2] “Ley de Instrucción Pública”, de 1857, la primera llei d’instrucció estatal, en l’Espanya que s’havia creat, jurídicament, en el segon terç del segle XIX, llei que estigué en vigència fins a 1970.

[3] A partir d’ara, per a diferenciar els mestres d’esperit patriarcal i procastellanistes i els valencinas i de línia matrirarcal farem dues distincions: relacionarem instructor amb patriarcal i castellanista (o promotor de la cultura castellana) i mestre (com també ensenyant) amb matriarcal i amb respectuós i en concordança amb la cultura vinculada amb la llengua catalana.

[4] Nom familiar que rebia lo que, en un futur, es coneixeria com “Escola de Magisteri”.

[5] Un aforisme és una sentència breu amb què es pretén, per exemple, transmetre com cal actuar.

Pedagogia matriarcal plasmada en escrits i comentaris de catalanoparlants

22 de gener de 2021Generalavies, educació matriarcal, Francesc Castellano Vilamu, mares, matriarcalisme, Montserrat Cortadella, Montserrat Espallargas, padrines (avies), pedagogia matriarcal, Pere Ramon Nadal, Pere Riutort Mestre, Ricard Jové Hortoneda, transmissió de la saviesa popularLluís Barberà i Guillem

Gràcies a totes les persones que decidíreu comentar experiències i compartir coneixements que, en molts casos, vos deixaren empremta i, sobretot, perquè encara considereu que val la pena continuar amb la pedagogia matriarcal.

En un altre correu electrònic, però del 18 d’abril del 2020, i escrit per Montserrat Cortadella, llegim lo següent: “T’envio el que m’ha vingut al cap de quan era petitona; per poder afegir el comentari que et vaig fer.

Jo devia tenir uns 8 o 9 anys.
La meva àvia tenia una lleteria al carrer Rosal, de Barcelona. A la finca del davant, vivia una nena; amb el seu pare, aquest home es va tornar casar. Això ho va saber més tard l’àvia.

La sentia plorar. Aquesta nena devia tenir, llavors, uns 12 anys. Un dia, quan va baixar per comprar la llet, la iaia es va atrevir a preguntar-li per què plorava: aleshores, es va assabentar de la història: la nena li explicà que la mare no era mare, sinó la madrastra i que li pegava. I el seu pare, no feia res de res.

Això t’ho explico perquè va lligat a lo següent.

La meva àvia es va cuidar d’aquesta nena.

Després va néixer la meva mare (va vindre la guerra).

Tots junts ho varen passar tot.

Al cap d’uns quants anys, vaig néixer jo. Els meus padrins: la germana bessona de la mare i el germà del pare.

Al cap de set anys, va néixer la meva germana segona (els padrins: l’avi matern i la FAMOSA NENA que l’àvia havia fet gran). Totes dues li dèiem ‘la padrineta’.

Com que ella, la meva germana, era massa petita, anava sempre amb la padrineta (que tenia tres fills i els petit tenia tres anys més que jo). En aquells temps, li agradava tocar a les nenes.

Cada diumenge anàvem a veure la padrineta. Quan arriba el dia, em feia quedar a dinar. Jo no volia de cap manera.

Quan sortíem de casa, li deia: ‘Mama, si us plau, no vull quedar-me a dinar’. El meu pare deia: ‘Sí, dona. Que… tal i que qual… Bueeeno, ja parlaré amb ta mare’. I??????? Em quedava a dinar.

És llarg, però perquè et faces una idea de que entre la mare i l’àvia, unes bones matriarques. Fins i tot elles m’ajudaven amb els deures. El pare no tenia gens de paciència!!!”.

Partint del testimoni de Montserrat Cortadella, veiem una àvia que sembla interessada pels altres (per la xiqueta que plorava i a qui decideix acollir i fer gran, qui, amb el temps, fa de padrina de la germana segona de Montserrat Cortadella). Aquesta padrina (“la padrineta”).

Quan Montserrat no coincidia amb son pare, li ho comentava i, en acabant, era ell qui ho feia amb la seua muller (“ja parlaré amb ta mare”). I la mare de Montserrat tenia la darrera paraula.

Com diu Montserrat, l’àvia i la mare no sols eren les qui tenien la darrera paraula, sinó que, a més, ajudaven en la tasca pedagògica, com ja han manifestat més testimonis.

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, també recopilàrem, el 16 d’abril del 2020, un testimoni: “Vaig viure una etapa molt fosca a tota l’EGB[1] i, excepte un sol professor, el qual ens posava música clàssica amb el tocadiscs i feia obres de teatre, la resta eren uns reproductors del règim. Vaig acabar 8è[2] l’any 1978, prou desmotivat i sense que cap[3]es preocupés per nosaltres com a alumnes.

La cosa va canviar quan, al cap de 5 anys, vaig tornar a estudiar en horari nocturn[4]. Era altre nivell i també vaig trobar molts bons professors.

No vaig tindre ajuda externa o complementària” (Joan-Miquel Tomàs).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi havia la resposta següent: “Jo tenia deu anys l’any 65 [1965]. Això és important. Fins als 10 anys, vaig viure al meu poble amb els pares i solament vaig rebre educació a l’escola, a la parròquia o de la mare. En aquella època, els pares es cuidaven poc dels fills.

Als 10 anys, vaig anar a viure amb uns tiets, a Barcelona, i tot va canviar” (Pere Ramon Nadal). En preguntar-li “¿Com era l’educació que rebies de ta mare? ¿I la de la parròquia?”, Pere Ramon Nadal comenta[5]: “La meva mare, abans de l’any 35 [=1935], havia viscut a Suïssa i, a part de conèixer català, castellà i francès, tenia molts coneixements en estudis comercials que realitzà tant a Barcelona com a Suïssa.

Al tornar a Barcelona, treballà en una important empresa tèxtil, portant la correspondència internacional que, com tu saps, en aquell temps, es feia sempre en francès.

L’empresa fou col·lectivitzada i restà tota la guerra en mans dels anarquistes.

Una vegada acabada la guerra, va tornar al poble i es va casar amb el meu pare (ex-soldat republicà que ella havia apadrinat durant tota la guerra).

Jo no vaig anar a l’escola fins als 5 anys. Això era habitual en les escoles rurals.

Per això considero molt important l’educació que vaig rebre de la mare”. En llegir fins ací, li escriguí: “Ta mare t’educaria amb una formació prou íntegra” i ell contestà: “Quan vaig anar a l’escola (‘Unitaria de Niños’), on ens trobàvem junts nens dels 5 anys fins els 14, si no et fotien fora abans, tenia una important formació pròpia de l’edat: sabia llegir, escriure i les taules matemàtiques, però havia rebut una bona formació social i llegia molt bé el francès, encara que no el parlava.

Com tu saps prou bé, a l’anar al col·legi, els nens catalans no podíem tenir mestres catalans , però vaig tenir la sort de gaudir d’un mestre aragonès, don Antonio (…) i, després, un altre, castellonenc: don Vicent Pitarch Montferrer.

No podien donar cap classe en català, però, amb don Vicent, quan estàvem fora d’hores de classe, en xerràvem”.

En el testimoni de Pere Ramon Nadal, hi ha un paper clau i positiu, fins i tot, en la formació, de la mare i, un altre i, escolar, del mestre valencià que sí que utilitzava el català en Catalunya, en lloc d’haver abraçat el castellà… en temps de la dictadura franquista (1939-1975).

En el meu mur, el 16 d’abril del 2020, escrigueren les respostes següents: “Em costa molt de recordar gaires coses d’aquella època[6]. D’abans de la guerra, només recordo un rètol electoral, suposo de les eleccions del 34, si no m’erro, que deia: ‘Si guanyen les esquerres, tornarem a patir gana’. No cal dir qui ho havia penjat. I recordo que algunes vegades, per berenar, menjàvem pa sucat amb tomàquet, i algunes vegades si no teníem gana, l’amagàvem en una ‘gatonera’ o ‘gatera’, un forat que es feia a les portes perquè hi poguessin passar els gats. I tant que ens en recordàrem, durant la guerra i després de la guerra incivil.

En temps de la guerra, vam tenir uns mestres que ens van deixar senyal en nosaltres (parlo en plural, perquè érem dos germans bessons, Lluís): era el senyor Pàmies i el senyor Poch. Tota la vida he recordat els mestres que he tingut, Lluís. A la postguerra, vam tenir un mestre valencià, Antonio Cantos Corrons; no puc referir-me gaire positivament d’ell, no pas perquè no fos competent, sinó perquè havia de governar més de 70 alumnes que anàvem des dels 6 fins els 14 anys, distribuïts en seccions segons l’edat. I, la veritat, diria que li vam fer la vida bastant difícil. No vam sortir gaire aprofitats. Sort en vam tenir que, als 14 anys, que vam començar a treballar en una pedrera familiar, el nostre pare va voler que reforcéssim la nostra instrucció i vam anar uns anys a l’escola nocturna que li deien; eren dues hores diàries durant el curs, el mestre es deia Ignasi Pagés Oromí. Per a nosaltres, va ser una mena de miracle i allí va començar la nostra formació autodidacte[7]” (Ricard Jové Hortoneda).

La meua resposta a Ricard Jové, eixe mateix dia, fou: “Molt interessant, el teu escrit, entre altres coses, perquè ets una de les poquíssimes persones que, a hores d’ara, encara pot dir que, en començar la guerra, tenia sis anys, una edat a què el xiquet, per exemple, ja filosofa i pot tenir primers records d’aquest tema”.

El 18 d’abril del 2020, després d’haver escrit totes les respostes anteriors al tema de la pedagogia, vaig decidir contactar amb Pere Riutort, no sols per a exposar-li el tema sinó, més encara, per a preguntar-li sobre si el fet que l’Església catalana hagués estat de part de la llengua catalana i de la cultura (a diferència de la valenciana, la qual, majoritàriament, hauria abraçat lo patriarcal, com ara, mitjançant l’acció antivalencianista del rector D. Antonio Rodilla, en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als futurs capellans, això és, durant bona part del franquisme[8]), hauria influït, fins i tot, en què moltes de les respostes de catalans anassen més en línia amb lo matriarcal, com ara, el tema de l’empatia, el fet que, molts escrits fossen més extensos (i, si no, que no semblassen secs o rectes), fet que podria tenir una relació amb lo que, tradicionalment, s’ha considerat femení i no, per tant, amb unes formes més bé severes.

Igualment, i, abans de donar-me ell la seua resposta, li comentí que, en un document sobre Pobles matriarcals (en Internet, “Saviesa ancestral”[9]), es podia llegir que els xiquets que havien estat en contacte amb cultures patriarcals, havien adoptat una manera de parlar més ruda i violenta[10]. La seua resposta fou que sí, tot i que a penes entrà en el tema. No obstant això, immediatament després d’afirmar-ho i, en línia amb aquest detall sobre lo “femení” i “matriarcal” en els comentaris en Facebook, Pere Riutort digué que, “A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l’educació de la dona. No podien anar tots: els xics, fins als set anys, podien anar a les monges; les xiques, tots els cursos[11]. Els ensenyaven, per exemple, feines de la casa, catecisme… Hi havia les Filles de Maria: era el nom d’una associació de Mallorca i les dones [que la formaven], eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze organitzacions de monges. Eren unes ‘Mares Teresa de Calcuta’. Totes tenien escoles. En Petra, per exemple, hi hagué una durant cent vint anys. S’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua, en castellà[12]. Però resaven en mallorquí.

De fet, com hauràs vist [en l’explanació],en 1900[13], eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després , feien el catecisme en mallorquí.

En 1950 es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Les dones, a les Illes, duien la casa i l’administració. Jo també ho veig per ací: és la dona qui administra”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans.

Sobre el fet que els xiquets, en Mallorca, poguessen estudiar junt amb les dones, Carlos Bonet Haebler, de les Illes Balears, el 17 de juliol del 2020, escrivia en el meu mur de Facebook: “Encara així, hi havia nins (mascles) que tenien s’oportunitat d’anar a escola uns anys més. Sa meva padrina em contava orgullosa que, un familiar seu (no record en quin grau) fins i tot escrivia en mallorquí. Ella només va aprendre en castellà”.

Tornant al tema de la rudesa, Francesc Castellano Vilamu, en resposta a un correu electrònic que jo havia enviat a unes quantes persones, diu[14] que “faltaria veure el paper de les mares en l’educació de les criatures de la zona alta de Barcelona, la ‘gente bien’, que en un moment donat van pràcticament abandonar parlar en català fins i tot amb els fills ja a principis del segle XX; en molts casos van transferir la seva educació als internats, tant d’aquí com de l’estranger, donant fills bilíngües, trilingües… però amb un mínim coneixement del català.

Em va ‘fer gràcia’ quan (…) es parla del parlar rude dels xiquets criats pels pares en contraposició del parlar més dolç de les mares, encara que es referís al Perú[15]; a Barcelona, en els barris on moltes dones treballaven al tèxtil, no tant sols mantenien un to de veu molt fort (penso que per causa del soroll de les màquines que forçava a cridar al parlar) hi havia bastantes dones que tenien un llenguatge molt dur i groller, plè de renecs. Solien ser dones de famílies tradicionalment obreres, allò que se’n pot dir classe baixa, i que es posaven a treballar en edats molt joves encara i amb una educació escolar molt pobre, allò que se’n deia llegir, escriure i les quatre regles. Òbviament, les ‘senyores’ del barri (mestresses de botiga, p. ex.) empraven un parlar més suau, més delicat’, i amb més eufemismes com ‘casun déna’ en comptes de ‘em cago en Déu’, ‘cordins’, ‘cordons’ o ‘cordills’ en comptes de ‘collons’ i altres per l’estil”.

El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un correu electrònic, m’escrivia que, “si t’interessa puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant, la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses però ben nostres”. Òbviament, i, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí, que m’interessaven aquests temes.

El 23 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, l’escriptora Montserrat Espallargas, en resposta a una cançó eròtica que jo havia publicat (acompanyada d’un aclariment), comentava “Molt bones, totes”, en al·lusió a les cançons i, tot seguit, deia “No sé si el que tu exposes sobre el matriarcalisme català és real, però, per la meva experiència personal, potser tens raó. La meva àvia nascuda el 1902, en la ruralia del Priorat, era una dona d’una educació igualitària”.

No obstant això, i per a que l’actitud de les mares no semble ni idíl·lica ni un camp ple de roses, direm que hem accedit a uns quants testimonis, sobretot, a u que ens facilità una dona (dona que em demanà que no l’inclogués en l’estudi, però que sí que el tingués present), amb la intenció de no caure en prejudicis, en què el paper repressiu… el juga la mare, per motius psicològics que aplegaren a determinar bona part del futur de la família. Com dic, el d’una dona. En casos, així, l’empatia també és menester i, per tant, el matriarcalisme, això és, una vida oberta també (i amb simpatia) a la part femenina de les persones i en què cada u de nosaltres ens fem càrrec de la nostra vida i ens interessem, amb bon cor, per la d’altri i per lo que passa pel món.

Notes: [1] “Educación General Básica”, era el nom oficial que rebia el model d’ensenyament primari, en Espanya, de 1970, el qual, entre altres coses, per primera vegada en la història de l’Estat espanyol, permetia que s’ensenyassen les llengües maternes, com ara, la llengua catalana.

[2] Era el darrer curs de l’EGB, abans de poder passar a l’intitut d’ensenyament secundari, de cara a la universitat o bé a l’institut de Formació Professional.

[3] Literalment.

[4] Es refereix a quan tindria uns 18-19 anys.

[5] Les paraules següents, entre Pere Ramon Nadal i jo, són del 19 d’abril del 2020, en aquest grup de Facebook.

[6] Ricard Jové Hortoneda nasqué en 1929.

[7] Textualment, en lloc d’autodidàctica.

[8] El règim del general Franco, des del final de la guerra, fou entre 1939 i 1975.

[9] Publicat per Fundació Terra, en novembre del 2009, en la revista “Perspectiva ambiental” (no. 47).

[10] El text diu així: “Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (p. 23, del document esmentat, “Saviesa ancestral”. Ampliarem, un poc més, lo de la rudesa, per mitjà d’informació treta d’un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, quan acabarem aquests comentaris de Pere Riutort.

[11] De fet, en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover. Alberta Giménez Adrover”, de José Mª Javierre, imprés l’any 1969, amb llicència eclesiàstica, llegim que “María Alberta no mezcló las niñas de todos los niveles en sus colegios, no deshizo las barreras sociales que separaban las hijos de los proletarios de las colegialas de clase media burguesa y clase alta. Semejante ‘escándalo’ quizá no estuvo siquiera en su mente; pero aunque lo hubiera estado sería inútil porque la mentalidad de su época no toleraba aventura de este tipo…, que tanto trabajo nos cuestan ¡ahora mismo!” (pp. 306-307). No obstant això, sí que hi hagué moviments pedagògics d’aquella època i d’abans de la guerra (1936-1939), que sí que ho feien, amb molta iniciativa, com també ocorre, a hores d’ara.

[12] En aquest sentit, un bon reflex el tenim en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover”, ja que se’ns parla molt sobre la tasca pedagògica de la religiosa Alberta Giménez i mai se’ns diu que s’ensenyàs llengua catalana en els centres que ella impulsà i que dirigí. A més, per exemple, sobre un tema tan clau com és la línia capdavantera, l’autor comenta que “Pero el sentido práctico de Madre Alberta evitaba un escollo que la pedagogía moderna advierte a la hora de establecer las relaciones entre colegio y familia. Ocurre que la actual renovación de los centros docentes va consiguiendo que el colegio sea un lugar agradable, apetitoso, donde los educadores procuran encauzar la personalidad de niños y niñas sin choques ni violencias; la chiquilla se encuentra atendida, observada, le adivinan, le ayudan, está feliz. Y muchas veces compara con su casa, con el carácter de sus padres, su tosquedad e ignorancia. En el paralelo sale perdiendo la familia” (pp. 181-182). Però, per exemple, no es diu, en el llibre, sobre l’ensenyament del català, fet que, unit als comentaris de Pere Riutort, deixa clar que no s’hi ensenyava. En canvi, com hem vist, l’Església balear continuava fidel a la llengua catalana, per exemple, fent possible que els feligresos sabessen pregar en català.

[13] És en 1902.

[14] El 21 d’abril del 2020.

[15] En el text, es deia als Andes.

“¡Ni Franco ho havia fet!”, conversa amb Pere Riutort i més

17 de novembre de 2020General"La manta al coll", compartir el saber, educació matriarcal, el futur de la llengua catalana, el present de la llengua catalana, erotisme i tabús, matriarcalisme, música eròtica en valencià, Pere Riutort Mestre, totes les opinions són importants, viure sense fer ostentacióLluís Barberà i Guillem

Tot seguit, reproduesc quasi tot l’escrit que publiquí, anit, en el meu mur de Facebook. Diu així:

<<he rebut una telefonada de Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935) i li he parlat una miqueta sobre la idea que, en el 2017, tingué l’Ajuntament d’Alacant: canviar radicalment la lletra de la cançó eròtica “La manta al coll”. I, sense embuts, li he dit:

— ¡Ni Franco ho havia fet! ¡Són més carques i més conservadors de com volen presentar-se a través de les aparences!

I ell ha comentat:

— És una cançó masclista.

— No et negaré que hi ha passatges que puguen fer pensar això. Ara bé, que si tracten de fer això, estarien fent-ho de la cultura valenciana, tampoc.

¿Sabíeu que la cançó “La manta al coll” ha sigut cantada, per exemple, pel grup “Carraixet” en un vídeo que hi ha en Internet i en què, en el passatge de pesar-se les mamelles, les xicones de Xixona, intervenen moltes veus de dona? ¿Per què no fa, per exemple, la Generalitat Valenciana, una mena de cacera de bruixes contra els grups musicals i, a més, contra els artistes que canten aquesta cançó i moltes més, de tipus eròtic o en què intervé vocabulari vinculat a lo sexual?

¿És que no seria tan important que es retirassen les que van acompanyades de personatges mitològics o de la fantasia popular valenciana, per a fer por als xiquets?

¿És més pedagògic lo que pot provocar feredat i tot, que lo eròtic o vinculat a lo sexual? Recordem que la sexualitat té molt a veure amb el desenvolupament creatiu de la persona.

I, ¿per què es critica, però no amb arguments, per exemple, en estudis sobre la suposada violència de gènere,… amb molta informació de fonts de l’estranger? ¿És que la cultura relacionada amb la llengua catalana s’entén millor partint de valors i de la cosmovisió de cultures foranes? ¿Per què, en aquest tipus d’estudis, no es fan, com ara, entrevistes, preguntes obertes o, per exemple, sobre l’educació que les persones que informen a qui indaga, han rebut en casa, en la família o en el barri? ¿És que només és important lo que va en línia amb els dictats dels partits o dels moviments socials que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o antimasclistes?

¿Només s’ha de tenir present lo que diuen les persones lletrades, amb estudis universitaris, amb diplomes, amb càrrecs polítics o empresarials i que, sovint, es presenten com a capdavanters i com una mena d’alliberadors de la pàtria? ¿I les idees, les opinions, la visió de la vida,… de cada una de les persones que integren la societat?

TOTES les opinions són importants. I, per això mateix, en la recopilació per a l’estudi sobre el matriarcalisme, de principi, no menyspree cap aportació (encara que, després, en trie la gran majoria, per a passar-les a l’escrit, llevat de quan es repetesquen).

Si està millorant l’estudi sobre el matriarcalisme, en bona mida, és per la col·laboració abnegada d’hòmens i de dones que, en alguns casos, fins i tot, t’envien uns quants correus electrònics que paga la pena plasmar: en el tema de la transmissió del saber, del paper de la mare i de la padrina (o àvia), de l’educació rebuda (però no en l’escola) i, per exemple en el de la música popular eròtica (o bé en relació amb el vocabulari sexual), la participació de moltes persones i, a més, de poblacions valencianes, catalanes i balears està resultant clau. I, això, des de primera hora del matí.

I ho dic, perquè, al meu coneixement, si no compartim lo que sabem (i, a més, sense fer ostentació de saber més que el veí), no esperem llarga vida per a la llengua catalana, ni per a lo que hi està relacionat.

I més: des d’ací, gràcies a totes les persones que heu decidit aportar part de lo que sabeu o, per exemple, de fer comentaris i que feu possible el “jo guanye – tu guanyes“, com es diu, ara, en el món empresarial>>.