Continuant amb el llibre “Són elles”, de Joan Sala Vila, comentarem que també trau el tema de la mare com a transmissora del saber, com qui el comparteix amb les noves generacions i amb més persones, un tret clarament relacionat amb el matriarcalisme, com veiem en el poema “La dona forta”, una dona que veu la família com una relació oberta a la simpatia i a la funció de guia educativa:
“Fortalesa de l’ànima i el cos
alena la dona forta en el treball,
s’enriqueix descobrint qualitats dels humans,
atresora valors dels fruits de la terra,
pareix fills i filles sàvies, prudents, solidàries…
Esposa, marit, fills i filles
fabriquen la casa de l’univers en pau” (p. 30).
Remarcarem que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en la gran majoria dels comentaris sobre educació i família i el paper de la mare (o, àdhuc, de l’àvia), la visió de la dona en vincle amb la casa i com a educadora és molt positiva. I, des d’aquesta educació, es fa possible una germanor, fins i tot, amb persones procedents d’altres Pobles del món, com bé ho escriu en el poema “Ruth” (p. 31):
“Ser estranger i esdevenir germà és llei de la natura
car tothom és nat del mateix pare universal.
(…) dels estrangers en fa germans”.
De la mare, també passa l’educació i l’interés per la conservació de la Mare Terra, per la bonesa, per les obres fetes amb bona intenció i per l’agricultura (com a símbol de la vida i tot), com veiem en el poema “Esther”:
“La natura és agricultora de la història,
saona els arbres amb adobs amargs en llur malaltia.
Els humans necessiten els seus fruits,
i el millor dels fruits és la vida.
(…) L’arbre de la convivència humana” (p. 33).
Per tant, ni és l’arbre del saber (patriarcal), ni el de la ciència (científic): el de la convivència (naturalista però, com ara, sota el qual es feien tantes reunions, com molt bé plasma David Algarra en el llibre “El Comú Català”, escrit en el 2015), amb què pot estar en contacte “La bellesa física i psíquica” amb què inicia el poema “Judith” (p. 34). Això sí,
“Quan només és imatge, no paraula,
el desig que desperta és verí,
l’amor esdevé fantasma
la felicitat, víctima de mort” (p. 34),
motiu pel qual
“La bellesa parla de pau
si la bellesa és imatge,
si la bellesa és esperit” (p. 34).
Aquesta convivència (no solament, la de l’arbre de la convivència, sinó també la de les dues parts de la bellesa) no és un simple estar junts. En el poema “La reina de Saba”, ho reflecteix:
“No són marit i muller,
són més” (p. 35).
Aquest detall sobre que la suma de dues parts fa més que la que podria ser un càlcul matemàtic està plasmat en molts articles de psicologia o, com ara, d’esperit emprenedor, perquè ve a dir que, quan dues persones o més, s’ajunten, és molt més lo que guanyen totes dues: en pot eixir un resultat més favorable a ambdues parts de lo que hauria sigut fer cadascú el seu camí. Açò està molt vinculat amb el matriarcalisme.
Al cap i a la fi, com escriu en el darrer vers del poema “Són elles amb ells…” (p. 53), “Elles són història també amb ells”, ja que, com redacta en la introducció (adjuntant un passatge bíblic), “Per al Senyor no hi ha dona sense home, ni home sense dona, perquè si la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11). I, per això, en aquest poema, plasma uns versos que diuen
“No hi ha història sense ambdós,
no hi ha pau sense ella i ell,
desunir-los és crim antinatura
i nega la justícia a tothom.
(…) La lliçó de la vida més gran de la història
la mare donant el pit al seu fill.
Elles són història també amb ells” (p. 53).
Uns versos que van molt en línia amb obres com “El Comú Català”, de David Algarra, en què exposa molta informació a favor de la presència de la dona en la història, més enllà de campanyes des de partits polítics.
Adduirem que Joan Sala Vila considera que, àdhuc, com tots, hòmens i dones som persones i que convé estar oberts a la innocència i, per descomptat, a una cosa que, per al poeta, és capital: la veritat, ben reflectida en el poema “Marta i Maria” (p. 48):
“la pancarta d’arribada
de les veritats del dia a dia”.
Una veritat que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), tot i que, algunes vegades, siga molt desagradable, cal que vaja sempre pel davant, perquè com Joan Sala Vila plasma en el poema “La profetessa Anna”,
“Abans de ser rei d’un poble
cal ser-ho del cor de la gent” (p. 47),
paraules que podem vincular amb l’honestedat i amb la noblesa de les persones.
Igualment, Joan Sala Vila toca el tema de la sexualitat, com ara, en relació amb el casament i sobre la funció de la sexualitat, com podem veure en el poema “Lia i Raquel”:
“Per què es casen les persones?
El matrimoni, què és? Fàbrica de fer humans?
L’amor cal buscar-lo fora.
És norma l’amor lliure?
Potser no hi ha llibertat d’estimar.
L’amor universal no és amor únic,
Avui, en diuen fer l’amor,
i Jacob ja pagava amb anys de feina.
(…) Una pregunta: quina és la funció del sexe?
Ser fàbrica de fer humans? Només…?
Ser estudi d’artistes d’amor creador?
Què fort…!” (p. 17).
Podríem dir que aquest llibret com també el de l’obra “Speculum al foder” són d’eixes obres que, tot i ser curtes, tenen molt de suc.
Agraesc, no sols aquest llibret (que Joan Sala Vila m’envià de franc) sinó, igualment, el comentari que el 8 de març del 2022 em feu respecte al poema “Elles”, el qual posí en el meu mur: “Gràcies, Lluís, per la teva interpretació, que em reconforta”. I, per descomptat, el d’una amiga de més de setanta anys, molt oberta, amb molta espenta i que moltes vegades m’encoratja, Montserrat Cortadella, també el mateix dia i quant al poema esmentat: “Ho he trobat exquisit. Gràcies als dos”.
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
