Tot seguit, plasmarem el matriarcalisme reflectit en un llibre de poesia de Joan Sala Vila (nascut en 1929 en un mas d’Hostalets de Balenyà, població de la comarca catalana d’Osona) titulat “Són elles”, a partir de l’edició de març del 2017, editada per Kit-book Servicios Editoriales. Així, en el poema “Elles”, el primer de l’obra, podem llegir
“Són elles,
(…) mares de la humanitat.
Són elles,
Bressol del miracle de vida,
Jardineres (…).
Són elles,
deesses de la terra,
directores de la coral de l’amor universal,
amb batuta a les mans
marcant les notes del cant etern” (p. 11).
Es tracta d’un poema que, clarament, va molt en línia amb moltes rondalles mallorquines, amb la deessa grega Demèter (vinculada amb l’agricultura i, a banda, d’on, parcialment, provenen els Sants de la Pedra, Abdó i Senent) i amb la dona com a “mestressa” (terme equivalent, en el País Valencià, a “senyora ama” i, en les Illes Balears, a “madona”).
A més, en el poema “Rebeca”, el poeta comenta que
“Els homes més valents i més forts
no sempre configuren la història.
Són dones senzilles i humils,
que estimant,
creen cabdills de futur.
El fill, que en el cor hi porta la mare,
escriurà el llibre de la seva vida
il·luminat pel sol infinit de l’amor matern” (p. 15).
Un amor matern que acompanyarà el fill junt amb l’espenta que haurà copsat de la mare, mitjançant l’educació matriarcal, el qual torna a reflectir en la pàgina 19, amb el poema “La filla del faraó”:
“Amors de mare
són més forts que amors de lleis,
i sovint encarrilen el rumb de la història.
Tres dones (…),
han donat al poble el seu cabdill”.
Cinc versos en línia amb uns quants del poema “Dèbora” (p. 21), quan expose sobre una dona valenta i, sobretot, forta i eixerida:
“Profeta i jutgessa
accepta el repte del general,
no seràs tu, qui vencerà l’enemic,
serà una dona
que el deixarà mort sobre el llit”.
I, en el mateix poema, veiem la mare com a pedagoga, com a guia del camí dels fills i de més persones:
“l’amor de mare, orgull dels pobles,
escoltar la seva veu i seguir els seus consells,
garantia de pau, com Dèbora” (p. 21).
Un camí que ens plasma que Joan Sala Vila (com molt sovint exposa en els seus escrits en Internet) està per la pau, que no per la passivitat, i que ho reflecteix en un vers que vincule molt amb persones de la generació de ma mare (nascuda en 1943) i de generacions anteriors, en què moltes dones van en la mateixa línia. Ara bé, no pel simple fet de ser, biològicament, dones, sinó perquè, com solen comentar-nos, “Les mares hem tingut nou mesos els fills i estimem molt la vida d’ells”:
“Dones que porten la pau del món” (p. 23).
I és que eixe “Amor de mare…” (poema en la pàgina 25) es real, paraules acompanyades d’honradesa i que he viscut molt, com ara, amb ma mare:
“Amor de mare,
la distància per llunya que vagi
sempre acaronarà el seu fill”.
Un amor de mare que encaixa amb el poema “Fe de mare”, també de Joan Sala Vila, quan comenta que
“La paraula del profeta i una mica d’oli
obriren les portes de l’esperança.
Veïns solidaris i l’oli del treball que omplia les gerres
feren el miracle.
Creure en les persones,
tenir fe en tu mateix,
dóna força a l’amor de mare
(…) La fe i l’amor de mare (…)
són la solució” (p. 28).
Un camí que considera que va per davant de fer miques el proïsme, com veiem en el poema “Atalia, reina”:
“Amor de mare i poder de dona
difícils de conjugar” (p. 29).
I és que cal aguantar els altres, tenir corretja, que aquest amor de mare i matriarcalista estiga per damunt de l’amor pel poder i que la valença no exclou la cavallerositat, fet que, puc comentar que sí que estan presents en la vida i en els escrits de l’amic Joan Sala Vila.
Agraesc la gran generositat i l’esperit obert que, des del primer dia que conec Joan Sala Vila, he pogut copsar i, adhuc, assaborir en ell i en moltíssims dels seus poemes, sobretot, en els vinculats amb les dones, amb la sexualitat i amb la seua infantesa.
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
