Arxiu d'etiquetes: “Rondaies de Menorca” (Andreu Ferrer Ginard)

L’educació matriarcal en rondalles de tot l’àmbit lingüístic i en la realitat

 

Una altra rondalla mallorquina, en què hem vist molt plasmat el matriarcalisme és “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. En ella, mentres que un germà, En Joan, és pobre, té set fills i és bonhomiós, l’altre, En Toni, és ric, no té cap infant i, a banda, és venjatiu. Un any, En Toni no gosava convidar En Joan a matances, però, finalment, “El convida així mateix i s’hi presenta En Joan” (p. 61). Ara bé, quan la dona d’En Toni veu com anava vestit En Joan, diu al seu marit:

“-Ara m’he n’he pensada una, de bona!

-Quina? -diu ell.

-Quina? -diu ella. Li podem dir que jo tenc un germà dins l’infern i que acostumam a enviar-li present per ses matances i que ens faria un favor ben gros si ell, es teu germà, duia as meu es bo de present” (p. 61).

I En Toni cedeix a la dona i, el germà, “va esser de tan bon manament, que va dir:

-Ben content que em fas. Ara mateix, puc partir” (pp. 61-62).

Veiem, per tant, que la dona, ràpidament, té una idea, actua amb reflexos i que En Joan, el germà que tenia fills, accepta la proposta de la dona i fa marxa, en aquest cas, amb dues paneres que li havia donat la seua cunyada.

En Joan fa camí i, al moment, veiem que troba un llumeneret i un jaiet (p. 62), entre altres coses, bonhomiós, que orienta En Joan sobre què li convé fer en l’infern: “Res heu de voler, en no esser un anellet que es dimoni més vell, més gros de tots, du as dit petit de sa mà esquerra. I, en tenir aqueix anellet, estrenyeu-li més que de pressa, si la voleu avenir. I guardau-lo bé de tot, aqueix anellet!, que vos farà sortir qualsevol cosa de menjar que li demaneu, sols que li digueu ‘Anellet, fes lo que saps fer’(p. 63). En aquest passatge, que no és l’únic en què apareix la frase “Fes lo que saps fer”[1], figura un tret de l’educació matriarcal: dedicar-se, sobretot, a lo que més li’n va millor.

Un poc després, veiem que En Joan aplega a l’infern, on el rep un dimoni cucarell i, quan En Joan parla amb el diable més vell, el dimoni li comenta la intenció de la cunyada: desfer-se d’En Joan el dia de les matances (p. 63) i, així, només convidar persones que devien ser més forrades que En Joan.

Aleshores, En Joan, com que és ben rebut en l’infern i sap què cal fer per a eixir-se’n, en lloc d’acceptar lo que li proposen, demanarà l’anellet del dimoni i, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’eixirà de l’infern. Afegirem que, des de molt prompte, aquesta rondalla em recordà un article publicat en una revista valenciana, “El Temps”, en el curs 1992-1993, el qual deixí a un amic que volia fer un treball sobre les sectes. Es titulava En la gola del llop”.

En Joan, quan ja havia passat les portes de l’entrada de l’infern i ja n’era fora, diu “Anellet, fes lo que saps fer!”  i, així, unes quantes vegades, aprofitant, fins i tot, que l’anellet és comprensiu i que li aplana molt el camí.

A més, fa via cap a unes casetes blanques i el rep una dona, qui té la darrera paraula i qui li ho posa molt fàcil, tot i que el seu marit siga un gegant. Adduirem que, en aquesta rondalla, a mida que avança, En Joanet adquireix més espenta, més reflexos i, a banda, actua reeixit.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta rondalla, en alguns trets, té punts en comú amb una de l’Horta de València, recopilada per Cristòfor Martí i Adell (una parella de vellets que ix de la pobresa), amb una arreplegada pel valencià Joaquim G. Caturla (en què un home, al capdavall, recorre a una porra i li tornaran lo que li havien tret) i, per exemple, amb una rondalla menorquina que plasmà Andreu Ferrer Ginard abans de 1915.

La cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, com moltes més

 

Quant al vincle entre les rondalles i la cosmovisió que té a veure amb la llengua catalana i, així, amb la cultura que es creà en els comtats catalans i que, amb el temps, es traslladaria a lo que constituïa l’àmbit lingüístic catalanoparlant i, sobretot, en les famílies catalanoparlants, adduirem que el 14 de febrer del 2022 escriguí en Facebook un text que incloïa informació i preguntes:

“Un compositor del segle XIX, Robert Schumann, recomanava els jóvens que tinguessen present la música de cada cultura (‘els cants populars’), perquè reflectia una manera de viure i d’entendre la vida i el món (lo que, més d’una vegada, es diu ‘cosmovisió’).

¿Considereu que eixes paraules són aplicables i, igualment, vàlides, per a les rondalles tradicionals sorgides en una llengua i des de la terra en què es parla (que no respecte a les incorporades en eixa llengua però procedents d’altres llengües, això és, d’altres cultures) i que han passat de generació en generació, àdhuc, durant segles? Gràcies.

Personalment, considere que sí”.

En el meu mur, el 14 de febrer del 2022, em comentaren “Un (…) apunt[1] sobre eixos trets culturals: Richard Dawkins els considera dins dels trets genètics, ho explica el Fenotip estès -el conjunt de propietats reals observades d’un organisme, en aquest cas, un organisme social, com la morfologia, el desenvolupament, el comportament o els trets culturals com les cançons, que viatgen a través dels segles”, a qui responguí “En aquest viatge a través dels segles, sí que podem llegir, com ara, en el ‘Rondallari de Pineda’ (…), amb rondalles anteriors a 1910 plasmades en Pineda de Mar (Catalunya), que hi ha rondalles molt semblants, fins i tot, a altres en cultures diferents, així com, per exemple, en el llibre ‘Metafísica del sexo’ (recomanat pels anarquistes que portaven l’escola lliure ‘Paideia’ de Mérida), trobem semblances entre cultures distants geogràficament.

La pregunta, entre altres coses, té com a objectius veure si comparteixen la idea que, si el matriarcalisme es reflecteix en moltes rondalles (i, a banda, en línia amb entrevistes a antropòlogues com Anna Boyé, qui ha viatjat a països llunyans de la península ibèrica i n’hi ha escrit), admeten que, per tant, la cultura valenciana, la catalana, la balear,… això és, la vinculada amb la llengua catalana, també ho és.

Perquè ací no es pot jugar amb dues baralles: per una banda, criticar i, després, quan s’aporten proves (rondalles de fa més de cent anys i tot), dir que no perquè no.

Que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal és tan veraç com que la muntanya més alta del món és l’Everest.

Una altra cosa és lo que s’ha ensenyat en les escoles i per mitjà de la instrucció pública i, ara, per molts mitjans de comunicació social… Això són altres calces. Però la realitat és la realitat”. Igualment, ens escrigueren “Jo crec que sí” (Rosa Garcia Clotet), “Les cultures populars d’arreu expressen, en bona part, l’ànima i l’essència de cada poble o nació!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 de febrer del 2022, Fermi Banus Teule plasmà “Sense dubte. Cada idioma és una forma diferent de veure la vida: l’expresses tal com la vius i tots ho vivim diferent. La globalització ens fa menys curiosos i més incultes”. Li comentí “Aleshores, si, en les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, escrites en català i de persones que eren catalanoparlants i, moltes que no sabien el castellà o que a penes el parlaven, la dona és qui porta la casa, qui porta la iniciativa, el pal de paller, qui salva l’home, està ben tractada,… com diuen, en molts articles i llibres, que ho estan (les dones) en ‘societats matriarcals’, això vol dir que… la cultura vinculada amb la llengua catalana… ¡també és matriarcal o, com més es prefereix ara, a nivell científic, ‘matriarcalista’ (perquè la manera de manar no és impositiva, ni per la força)!

Això també val per a les arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar, anteriors a 1915 com també per a les rondalles menorquines que escrigué Andreu Ferrer Ginard abans del mateix any, fruit de la recopilació” i li posí una entrevista a Anna Boyé, en què diu que, en les societats matriarcals, els hòmens estan molt contents, publicada en el diari català “Ara” en gener del 2016.

Finalment, en relació amb les rondalles a partir de les paraules del compositor europeu esmentat, en el grup “Cultura mallorquina”, el 14 de febrer del 2022, Rosa Galmes ens escrigué “No tenc cap dubte. De fet, els contes infantils influeixen molt a la psicologia dels infants”.  El compositor, en el punt 48, recomanava escoltar amb atenció els cants populars, perquè “constitueixen una rica font de formosíssimes melodies que et facilitaran l’estudi sobre el caràcter de la música de les diferents nacions”.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem inclòs quasi tot el segon comentari que escrigué.

“Tenia bon cap per sa lletra”, papes cultes, molt oberts i plans

 

També  hem trobat dues rondalles (una, amb una porra i, una segona, amb un cinglador), quan tenen punts en comú amb la rondalla mallorquina, “Dos fills de viuda, que una arribà a esser papa i s’altre arribà a esser rei”, plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què, un dia, una dona vídua que tenia dos fills, En Joanet i Peret, troba dos ous que tenien dos missatges diferents i els porta a un argenter que sabia de lletra (p. 102). En el primer es llegia “Qui em menjarà, a mi, serà papa” i, en el segon, un missatge molt diferent: “Qui em menjarà, a mi, serà rei” (ambdós en la pàgina 102).

En Joanet es menjarà el que duia que seria papa, mentres que En Pere es calà el que faria rei a qui se l’engolís. Afegirem que l’argenter no diu res als dos germans.

Quan En Joanet i En Pere “es feren grans (…), un dia agafen sa mare i li diuen que se’n voler anar a trescar el món a veure si trobaran ventura a part o banda” (p. 103), tot i que ella hauria preferit no restar sola.

Cal dir que, camina caminaràs, els dos es troben en un punt que feia entreforc (p. 103) i que En Joan tira per la dreta (anava per a papa), mentres que En Pere pren el camí de l’esquerra (volia l’aventura de ser rei). Així com el primer, el de papa, podríem associar-lo a mà dreta i a rectitud com també amb l’estabilitat (perquè, com ara, els capellans, en més d’una obra d’art, apareixen ben grossets), el rei ho fa amb la guerra, amb l’acció.

Ara bé, en aquesta rondalla, amb molts trets en comú amb la valenciana i amb la menorquina vinculades amb les faves, el rei portarà, des del primer moment, una característica del personatge bonhomiós de les tres rondalles abans esmentades: la bondat. Per tant, com en moltes rondalles en llengua catalana, no és un rei agressiu.

A més, un dia En Joan pegà cap a Roma i, com que “Tenia bon cap per sa lletra i afectat d’estudiar que era” (p. 104), molt prompte el fan prior i, al moment, mor el papa i l’anomenen pontífex i, així, “Ja romangué complida sa promesa que feien ses lletres que aquell ou que En Joan es menjà torrat duien escrites.

A En Pere no li digué tan bé. Tresca qui tresca ciutats i capta qui capta, tantes n’arribà a trescar que, a la fi, pega a Roma amb sos seus companyons de captiri” (p. 104).

En Roma, als pocs dies, es celebra el Corpus i… En Pere reconeix el seu germà. Però, com que no el creien, no parava de dir que el papa era germà seu. Al capdavall, el pontífex rep En Pere en el palau i… comencen a parlar tots dos (p. 106) sobre com han aplegat a fer les funcions que exerceixen (la de papa i la de cap de captaires). Però, com que En Pere vol millorar, demana al germà què podria fer.

Llavors, el papa, amb el paper clàssic de conseller (bé del rei, bé d’una altra persona), li comentarà com podria eixir-se’n i, així, viure millor, sense haver-les de passar magres. I ací és on comença a plasmar-se la bonesa d’En Pere, ja que En Joan (el papa) li dona una guitarra i, a banda, li comenta: “Fes bonda i que, per allà on passes de matí, hi pugues passar es capvespre” (p. 106).

En Pere, com a aventurer, se’n va a un regne i, com en altres rondalles, demana que surta un casal com el del rei i… davant del reial. Aquest detall el vincule amb el capitalisme, quan els particulars (els burgesos) començaven a fer la competència a la noblesa (a la monarquia i tot, d’on sorgirien els règims republicans). El bonhomiós En Pere diu a la filla del rei com se les ha enginyades ell per a aconseguir-ho. De nou, figura el matriarcalisme: la dona (la princesa) és la part més intel·ligent.

Més avant, membres de la cort li donaran una altra guitarra, però aquesta no tindrà eixa mena de poders màgics i, aleshores, En Pere se’n torna a Roma:

“-Sa guitarra que tenc, la’m puc passar per darrere. No tenc altre llivell que tornar-me’n as meu germà, a veure quin camí em dona” (p. 109).

I En Joan, el papa, li farà costat, li ho posarà més fàcil: ara, amb una bossa (p. 110). I camina caminaràs, cap a la mateixa ciutat en què el rei solia donar almoina als pobres (p. 110). I, En Pere, en podia fer més, d’almoina (p. 110). Cal remarcar que, en aquesta rondalla (com en moltes en què figuren Jesús i Sant Pere, o bé, com ara, algun personatge bíblic), no es tracta d’una autoritat dura, sinó molt oberta i, àdhuc, compassiva.

En relació amb aquestes rondalles, recorde que, un dia, ma mare em parlà sobre el pare d’una tia meua, un home a qui coneguí i que deia moltes sentències, com ara, una que em digué ma mare i que podríem vincular amb aquesta narració: “Tu, ves a espai amb eixe que, si no, te la fotrà”. De moment, hi ha moltes més persones que procuren fer el bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“N’Espardenyeta” salva l’home, dones amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home, és “N’Espardenyeta”, la qual figura en el llibre “Rondaies de Menorca” (no. 3 de la “Col·lecció ‘Ahir i avui’”), d’Andreu Ferrer Ginard i publicat per Edicions Nura junt amb Editorial Sicoa, en 1993, en què, la més jove de tres germanes, N’Espardenyeta, una dona amb molta espenta, junt amb les altres germanes tenien un planter d’alfàbegues molt altes. 

Un dia, un rei, li pregunta si podria dir-li quants ulls tenen les alfàbegues. I, ella, ràpidament, li respon que, abans, el rei li hauria de dir quantes estrelles hi ha en el cel (p. 66). Com que el rei apareixerà més vegades per on elles han plantat les alfàbegues i, a més, interessat per casar-se amb N’Espardenyeta, i veu que ella respon amb agilitat, “L’endemà ben dematinet, el Rei s’aixeca i ja és partit cap avall per sa carrera de la mar fins que es va trobar es pescadors que duien es peix a sa ciutat” (p. 67). El rei, amb molta espenta, comenta a un pescador (per tant, és un rei molt obert, no sols als nobles, sinó també als pescadors) que cal que el pescador li barate el vestit i que li deixe l’ase, cosa que el pescador accepta.

Així, immediatament, el rei es posa el vestit de l’altre, i, al revés. I, amb molta espenta, el rei comença a vendre “sardineta fresca” (p. 68). Afegirem que, des de molt prompe, vaig veure, passatges de tipus eròtic. I, el rei, “Volta qui volta carrers, arribà a passar davant ca N’Espardenyeta, i just hi és, entrà dins ca seva amb s’ase i tot” (p. 68).

La jove N’Espardenyeta troba una bona opció per a la sardina que li compraran al rei, i ho diu a les germanes: “Si mos la dóna barata, cmprem-l’hi, i al manco, menjarem sardina a voler tota sa setmana.

-I ben barato que vos la donaré. MIrau, el donaré tot a sa qui besarà es cul a s’ase.

-Oh, porc! –digueren ses dues majors- .  Jo no l’hi besaria per res del món!

-De boges! Jo sí que l’hi besaria, pes cove de sardina- digué N’Espardenyeta.

I al punt tirà es coixí de cosir un tros enfora, s’acostà a s’ase, li alçà sa coa, li va besar es cul, i el Rei ben content perquè n’havia sortit amb la seua, li dona tot es cove de sardina i ja és partit deveres, amb s’ase cap a sa carretera, a cercar es pescador per tornar-li des-baratar sa roba. El va pagar ben pagat, i ja és partit cap a ca seva” (pp. 69).

I N’Espardenyeta, qui comenta a les germanes que el rei s’ha vestit de pescador (p. 70), fa que el pare de la jove vaja a parlar amb el rei (p. 70). Un exemple més en què “es fa lo que la dona vol” i, a més, davant del rei, “punt per punt, li va dir tot lo que sa filla li havia encomanat” (p. 71).

El rei, per a casar-se amb N’Espardenya, tria fer un convit, fins i tot, obert als pobres i, com comenta al pare de la jove, “vull que hi assistiu vós i totes ses vostres filles” (p. 71). La filla, amb molta espenta, accepta la idea del rei i, com les altres dues, se’n va cap a la Cort. En la Cort, el rei diu a tots els convidats “vull que tots me demaneu una cosa, (…) que vos serà donada” (p. 72).

N’Espardenyeta, intel·ligent, li demana una cosa que el rei no podrà, fins i tot, ni amb els millors cuiners. I, com que no podien, la jove se’n torna a casa.

Uns dies després, el pare i la filla tornen a la Cort i N’Espardenyeta, triarà i, àdhuc, es farà lo ella voldrà. I, així, diu al rei:

“-Mira, mos podem casar, però vull posar-li una condició: i és que, si un dia mos barallam i me n’he d’anar, vull poder endur-me’n sa prenda que m’agradarà més d’aquí dintre.

El Rei hi va consentir i se van fer unes noces mai vistes” (p. 74).
Un altre exemple en línia amb les paraules del meu avi matern: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

Un poc després, veiem un passatge en què un vell se sent menyspreat pel rei i, en acabant, el vell ho comenta a la reina (N’Espardenyeta). I, N’Espardenyeta, amb molta espenta i ràpidament, li diu què ha de fer: ja que el rei diu que un ase del vell és seu (del monarca), que el vell vaja a una vorera d’un camí i que faça com que vol pescar una sardina (p. 75), I, si el rei pregunta al vell què fa, que ell li responga com N’Espardenyeta li ha dit (“Pesc sardina”) i, si li demana més, “Tant és possible jo aquí agafar sardina, com que es cavall del Rei hagi fet una pollina”, ambdues, en la pàgina 75.

En demanar el rei al vell, l’ancià fa lo que li ha dit N’Espardenyeta i, aleshores, el monarca, vol que ella se’n vaja de la cort i, a més, que no menge amb ells. I, la reina, amb reflexos, ordena a tots els cuiners, que fiquen molts dormissons en el sopar. El rei, òbviament, s’adorm. I, aleshores, ella ordena als criats:

“-Agafau el Rei i posau-lo dins es cotxe i anem cap a casa.

Quan arriben a ca seva, mana que li facin es llit i l’hi ajeuen, i ella s’ajeu devora ell” (p. 76).

I, al moment, veiem que “Ella el va tocar i ell se desperta” (p. 77). Per tant, es plasma el matriarcalisme, novament, en què la dona (la reina, N’Espardenyeta) salva l’home (el rei). I, de nou, un altre tret matriarcal: es fa lo que la dona vol. Així, podem llegir que el rei demana a N’Espardenyeta “¿com és que m’has duit a ca teva?

-Tu bé saps – va dir-li-, que es dia que mos vam casar, me vas prometre que en anar-me’n podria prendre sa prenda que més m’estimàs, i me la podria endur. Idò has de saber que sa prenda que més m’he estimat ets tu, i per açò te n’he enduit a sa casa” (p. 77).

El rei, immediatament, joiós d’aquella opció triada, aprova lo que ha fet N’Espardenyeta i, per tant, de rebot, que es faça lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.