“A l’acte, comparegué tot aquell bon concert”, persones que fan rogle, bonhomioses i molt obertes

 

Prosseguint amb el relat de “S’anellet”, del Tom XVIII de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “En Joan l’ensopegà[1] a l’aire (…) i, amb s’anellet, es tres garrotets, ses endevinalles i es fabiolet, ja li ha copat cap a ca seua més trempat que uns orgues, més xalest que unes castanyetes, amb més coratge que un regiment de soldats.

Arriba a ca seua i sa dona i ets infants, tots aferrats per ell! I bones besades!” (p. 85), això és, la dona, quatre xiquets i tres xiquetes, a qui, immediatament, quan li pregunten si aquesta vegada no patiran, En Joan els respon “Ara mateix, vos ho faré tocar amb ses mans! (…) Vaja, a seure tothom a taula! I ja podeu esser partits a dir què és lo que vos agradaria més tenir damunt aquesta taula.

-Qualsevol cosa, mentres sia bona de menjar! -diuen tots” (p. 85), frase que em portà a escriure una anotació en el llibre: “Bonhomia”. Un detall també en línia amb el matriarcalisme és que, un poc després, llegim “I ja ho crec que, a l’acte, comparegué tot aquell bon concert damunt sa taula” (p. 85). Malgrat que la forma “bon concert” puga estar emprada en sentit figurat (amb la idea de conjunt), també direm que, quan hi ha un concert, àdhuc, genial, resulta d’haver-hi un acord entre tots els membres. A banda, hem trobat comentaris de persones que donaven importància a aquesta harmonia en la família (i ens referim a persones del segle XXI) i, per extensió, en la societat. Per a reforçar-ho, en la pàgina 86, podem veure unes frases interessants:

“-Beneïda s’hora que ets arribat! -li deia sa dona.

-Beneïda s’hora que sou vengut! -li deien ets infants.

-I durarà molt de temps aquesta baldor[2]? -deien uns i altres.

-No temeu! -deia En Joan. (…) no s’hi acabarà, per ara, es bon concert dins aqueixa casa.

-Amén! -deia tothom” (p. 86).

A banda, com que En Joan no es mira el melic, tria per convidar tots els veïns del poble i, en un passatge interessant, veiem reflectida l’educació matriarcal, la qual, entre altres coses, passa de pares a fills i, així, successivament. Així, són moltíssims els convidats del poble, i En Joan els diu:

“- Idò, (…) si ho trabau i no vos sap greu, podríem observar sa costum d’aqueixa casa, que mon pare i es meu avi i es meu rebesavi, que Déu tenga, ja observaren, és de dir, per dinar, es Parenostre per ses animetes des Purgatori i ses tres Ave Maries a Maria Santíssima.

-Vaja, idò, digau!” (p. 87), li respongueren.

Aleshores, En Joan es trau l’anellet i, immediatament, tots tenien menjar. Ara bé, com que En Toni, el germà d’En Joan (qui ho havia tocat amb les mans), també hi havia assistit i el veia ric, li tenia molta enveja i, més encara, la cunyada d’En Joan (p. 89). Així, la dona es planteja fer miques En Joan i diu al marit: “Vés-te’n a En Joan i, d’un vent o altre, li has de treure com és que ell fa aqueixes coses! Perquè és massa clar que ha de tenir una virtut a altra (…) per fer lo que fa!” (p. 90) i, d’aquesta manera, En Toni fa lo que li indica la dona.

En Toni, el germà que era ric, un dia se’n va a can Joan, troba l’anellet, li’l roba i, com que En Joan veu que li l’han furtat, ho comenta en casa i, al moment, no es para en palles i, aprofitant els recursos que té (ara, també les endevinalles), pregunta a les endevinalles “A veure qui és que ens ha pres s’anellet.

-Es teu germà Toni” (p. 90). I tot seguit, l’indiquen on el té En Toni i, un poc després, comenta En Joan “Ja tenim es lladre! Ara mateix, me n’hi vaig a prendre-l’hi.

Agafa es tres garrotets i ja li ha estret cap a can Toni” (p. 91) i, com que En Toni tracta de fer-li creure que no sap de què li parla, En Joan diu:

“-Oh, tres garrotets! Donau llenya a En Toni fins que m’haja torna s’anellet” (p. 91).

Com veiem, En Joan, cada vegada, respon amb més agilitat, amb més destresa i, igualment, el fet de comptar amb l’anell, fa que estiga més obert, amb bon cor i amb gosadia, trets molt presents, com ara, en rondalles en què intervenen el rei, la reina, la princesa i, sobretot, l’arquetip del rei, ací, un “monarca” (En Joan) que parteix de la idea d’abundància.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’anellet, que li’l torna el gegant que fa tres, el vinculat amb el fabiolet.

[2] En el DCVB, “Superabundància”.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari