Arxiu d'etiquetes: dones molt obertes

“Primer l’obligació que la devoció”, refrany vinculat amb el camp i dones molt obertes

General, ,

 

Les àvies (o padrines) i les mares nascudes abans de 1920 i el refrany “Primer l’obligació que la devoció”.

Primerament, direm que l’11 de maig del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em comentà que “Això ho deien els hòmens, sobretot, del camp”.

El 14 de maig del 2022, en Facebook, escriguérem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien el refrany ‘Primer l’obligació que la devoció’? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Anna Babra ens plasmà “Sí que ho deia. Quan volies fer una cosa: abans, fos la feina que fos, per fer entendre que, primer, havia d’estar molt llest i, després, si et sobrava temps, ja faries el que voldries: jugar, llegir o el que fos”.

En el grup “Dialectes”, el 14 de maig del 2022 ens posaren “La meva iaia i ma mare i, ara, jo: ‘El que va davant, va davant’ (interpretació lliure de les obligacions i devocions)” (Colometa Berbegal), “Sí. La mare, nascuda el 1920, i les àvies. Ho deien força, sobretot, relacionat amb la missa de diumenge o pràctiques religioses. Primer era quedar-te a casa amb un malalt que anar a missa” (Maripepa Brustenga), “A casa, també ho deien” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, m’ho deia la mare i la generació anterior. Sobretot, pel que feia a la feina, als estudis” (Miquel Borillo Esteve), “Sí” (Eulàlia Pons Gomila).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 14 de maig del 2022 i posteriorment ens comentaren “I tant que ho deien, l’àvia i la mare, 1897 i 1927 respectivament. Quan volia anar a jugar, a sortir amb les amigues, ‘Primer, has de treure la pols, fer deures, fregar plats…i, després, ja veurem si et deixem. Primer l’obligació que la devoció’” (Pilar Salvador Bravo), “La meva iaia nascuda el 1900 també ens ho deia. I, després, ho confirmava dient ‘Feina feta, no fa destorb’” (Carme Paños Marsal), “Sí: jo també ho havia escoltat a casa” (Amalia Berengue Mondejar), “Excusa per no anar a missa, que llavors era quasi obligat, i més, a les dones” (Isabel Ripollès), “La meva mare, 1913. El refrany, no el deia mai. Deia que primer era la feina. Resar, no l’havia sentida mai. L’únic que havia sentit era dir, en un temporal, ‘Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara: no ens deixeu’” (Rosa Rovira), a qui Gloria Busquets Pujolras escriu “I la meva mare afegia ‘I, si em deixeu, obriu-me les portes del cel’”; “L’àvia i la mare sempre ho deien” (Carme Carbó), “Àvia, 1898; mare, 1921. També ho deien: primer, la feina i, després, tot el demés” (Dolors Badia Llano), “La meva àvia, 1919. Es referia que primer s’havia de fer tota la feina i, després, es podia fer el que t’agradés o necessitessis” (Isabel Domenech Bartroli), “Tant la mare, com les àvies: tothom ho deia. Si una cosa bona no es podia fer perquè hi havia feina, deien ‘Primer és l’obligació que la devoció’” (Rosa Cortina Mercader), “Sí” (Dolors Canet), “També ho deia la mare” (Maria Rosa Fornaguera), “La mare i l’àvia ho deien. Crec que era una manera de difondre uns valors” (Maria Angels Graells Segarra), “La meva mare, nascuda el 1908, ho deia sempre. Jo ho vaig aprendre de petita i encara ho dic” (Maria Marcé Gibert), “Sí, es deia. Volia dir primer la feina que la diversió” (Carme Pelegri Moratona), “Sí: la meva mare també ho deia” (Julia Carbonell Diestre), “Ma mare, sí, a casa” (Carmen Pelegri Moratona), “La meva àvia, nascuda al 1901, sempre deia ‘Contra la mandra, un bon bastó’” (Montse BP), “La meva àvia, del 1905, i la mare, del 1930. Totes dues ho deien”(Anna Maria Prades), “Sí. Jo també he crescut amb aquestes idees i no m’ha anat tan malament” (Carme Barres Gonzalez), “Les àvies, la mare i tietes” (Nuria Castell Ferrando).

Igualment, en el mateix grup, també ens plasmaren “La mare sempre ho deia i ho practicava…” (Montserrat Cervera Angelet), “Ho deien les àvies i la mama. Jo encara ho dic” (M Teresa Hortoneda), “Sí. I jo també ho dic” (Maria Sules Vilanova), “La meva mare ho deia; i jo, també” (Antonia Matas), “La meva àvia ho deia. I jo, també” (Jorge Mateu), “La meva mare sempre ho deia; i jo, també ho dic” (Anna Imma Rodríguez Oms), “La mare ho deia i ho posava en pràctica, treballant diumenge. I m’enviava, a mi, a missa. I deia exactament això” (Carmen Perez Nuell), “Sííí. A casa, es deia; i jo també ho dic moltes vegades” (Carmen Bosch Barrufet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

Dones a què tira més la terra i la realitat i molt obertes

General, , , ,

 

“Els tirava més la terra i la realitat” i el sentiment de pertinença a la terra en les àvies (o padrines) o bé en les mares nascudes abans de 1920.

El 13 de maig del 2022, en Facebook, posàrem un post en què demanàvem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿els tirava més la terra i la realitat o bé el cel i la religiositat? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Tant la mare com l’àvia paterna eren totalment de la terra; les coses celestials, religioses, eren tan sols de caire folklòric (com Nadal o el dia de Rams) o bé obligat per les circumstàncies polítiques del moment, com el casament per l’Església o els bateigs: si, a mi, no em batejaven, no podria haver anat a escoles municipals; si els pares no es casaven per l’Església, no es cobraven els ‘punts’” (Francesc Castellano), a qui vaig escriure un enllaç amb part d’una obra de Santiago Rusiñol, “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), publicada en la web “Mag Poesia Mallorca Web”, escrit recomanable per a aquests temes i que em pose de part de la mare del capellà que apareix. També ens comentaren “A casa, vivien els pares, àvia i besàvia. A tots, els tirava més la terra. Sí que es celebrava Nadal, Corpus, batejos, comunions i casaments per l’Església” (Montserrat More Mayoral), “La mama havia anat a ‘colegio’ de monges i era de resar tot a l’anar a dormir. Però era de terra, tocava de peus” (Montserrat Cortadella), “A la mare, com a les àvies, la terra. A la família, no eren massa religiosos. Se seguien les tradicions, però no passava d’aquí” (Rosa Garcia Clotet), “A la meva àvia, la terra. Feia les coses ‘per costum’, com anar a beneir la Palma el Diumenge de Rams, però no pas per esperit religiós autèntic” (Isabel Esteve Bertomeu), “El Cel. Sa meva àvia paterna era, cada dia, a missa primera a les cinc del matí.

Ara ja no en fan” (Angels De Ramon Vicens), “La terra, sens dubte. Els meus padrins no eren, precisament, religiosos. Seguien les tradicions religioses, però més com a tradició cultural que religiosa” (Maria Perelló).

En el grup “Cercle català d’història”, el 13 de maig del 2022, ens escrigueren “Les meves àvies eren atees i els tirava la ciutat i l’oci, a una, i, a l’altra, la terra, els tomàquets i les aus. No anaven mai a missa” (Valentina Bachs Verdú), “Fins a on sé, les meves àvies eren de tocar de peus a terra” (Angelina Borras Planas), “Soc del parer que, bàsicament, eren de tocar de peus a terra, però vivien molt dominats per la religió. En temps de república, potser no tant” (Joan Serrats), “La meva iaia, nascuda al 1904, era una dona molt pràctica, gens religiosa, fins i tot, es va separar d’un marit baliga-balaga abans de la Guerra Civil i va criar una filla, la meva mare, tota sola” (Viki Mulà Curós), “La meva deia que primer l’obligació que la devoció. A casa, tenien mas i, de feina, no en faltava pas” (Maria Mercedes Fàbrega Dalmau), “La padrina vivia al camp i hi treballava. Era molt religiosa i creient. L’àvia que vivia a ciutat, no practicava, però batejava” (Roca Aragonès Cardona), “La meva àvia va néixer al 1892. Ella no anava a missa: tenia feina. De jove, no hi anava perquè treballava per altres i, de gran, tampoc hi anava perquè tenia feina a casa. Se li va morir l’única filla i havia de pujar cinc nets/netes. És l’única mare que conec. Ara bé, ens posava de diumenge i enviava a missa” (Anna Pastó), “Les meves àvies (1892, 1894), una treballava al camp i, l’altra, nascuda al camp, va acabar treballant al tèxtil.

Les dos, grans lluitadores, cada una al seu entorn. I gens religioses, molt decebudes dels capellans. Però les dos conservaven la tradició de la família i tots els vincles que això comportava.

Tradició, sí; religiositat, no” (Merce Junquero).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de maig del 2022 ens plasmaren “A l’àvia, li tirava més la realitat. Els temps eren difícils i no li quedava altre remei” (Anna Babra), “La meva mare li tirava més la terra i la realitat. A l’església, només hi anava per força, en alguna celebració.

A missa, hi enviava el pare… Ella deia que tenia feina” (Rosa Rovira), “La mare i l’àvia anaven a l’església pel què diran, no pas per fe. El capellà podia fer falta algun dia. Tot una gran mentida” (Consol Segu), “La terra i la realitat. Eren molt bones persones” (Carmen Fabra Pujadó), “Els temps eren difícils i vivien dels fruits de la terra. Més aviat, quan no plovia o, per malalties, es recordaven dels sants” (Josep M. Barenys Barenys), “Eren més de terra. No hi havia temps per perdre. Molta feina a fer” (Angela Arenillas F), “La terra i la realitat” (Maria Rosario Pascual), “La padrina materna era molt religiosa. Tenia un fill capellà. Mu mare era més realista, tot i que l’ambient religiós era prou viu.

La padrina paterna era més prosaica, tenien un negoci i, amb aquesta excusa, es lliurava de certes obligacions i, això, que eren els veïnats de més a prop” (Marga Ferrà Ensenyat), “La terra i la realitat” (Magda Bohigas), “Àvia, 1912. La terra i la realitat” (Sandra Cabrespina), “La terra. Sols seguien les festes cristianes per costum i, jo mateixa, vaig batejar el nadó de blanc i llarg, amb mantell fet per ella i vaig pagar la butlla perquè érem en Quaresma, i doble, per arribar tard” (Silvia Franch), “L’àvia materna era religiosa i, a la vegada, llesta i pràctica. L’àvia paterna era atea” (Maria Dolores del Amo), “Ses meves dues padrines eren molt religioses. Una resava cada horabaixa el rosari. Aquest rosari, el tenc jo ” (Angela Bosch Jerez).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 13 de maig del 2022, Jose Tomas Montolio comentà “Mare nascuda al 1918. Tocava de peus a terra. Diumenge de Rams i res més”. 

Finalment, en relació amb aquest tema, el 13 de maig del 2022 ho comentí a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcalista):

“-Hui faig una pregunta en relació amb la terra i amb la realitat i, a banda, amb el cel i amb la religiositat.

En la cultura colla, la religió ¿està molt vinculada amb la terra com a mare, així com, en la culltura grega, ho feien amb Demèter i, després, en tot l’àmbit lingüístic, amb els Sants de la Pedra? Gràcies”. I em respongué “Ella és la Pachamama, terra i aigua que, fecundada pel déu Sol, els dona la vida”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i dones molt obertes i molt servicials

General, , , , , ,

 

L’educació matriarcal en àvies (o padrines) i mares molt servicials.

El 7 de maig del 2022 posí en Facebook un escrit que deia així: “El 23 d’abril del 2022, ma mare, sobre les seues àvies, (…) em comentà ‘Fortalesa i servici’. ¿Eren molt servicials les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Ramona Ibarra comentà “Sí, Lluís, sí. Ma marona va néixer el 1923 i, les àvies, pels finals dels 1800[1], i et puc assegurar que eren, com t’ho deia ta mare, les seves àvies. Tenien una gran fortalesa i eren molt servicials: a ca meva, tenien sempre la porta oberta, tothom hi podia entrar, no ens enfadàvem. Si algú de nosaltres, estàvem dinant, els convidàvem a dinar o a sopar. I la mare i les àvies sempre van estar a disposició de tothom” (Ramona Ibarra).

Adduirem que el 8 de maig del 2022, en el meu mur, Joan Sala Vila (nascut en 1929), ens plasmà un comentari: “L’estudi que estàs fent sobre el matriarcalisme i la presència, en particular, de les àvies, palesa com la humilitat de la dona menyspreada pels grans poders esdevé de veritat la defensora de la pau complidora del missatge rebut en el Jardí Terrenal abans de la falta.

La dona més propera a Déu es l’exemple que segueixen les més menyspreades pels poders humans i esdevenen estrella que guia i vivifica la història”.

El 7 de maig del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “Sí; i fortes, també”.

També el 7 de maig del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens escrigueren “La meva àvia era fantàstica. Arribava a tot!!! Ho feia tot!!! I era molt feliç.

Això sí: quan la volia ajudar, no et deixava. Deia: ‘Deixeu estar, ja et vagarà’” (Margarita Roset), “La meva àvia materna era Àngela: de nom i de fets” (Margarita Frau Mir), “La mare del pare ajudava a tota la gent del poble, quan estava malalta”(Dolors Canet).

En relació amb aquest tema, direm que, en l’apèndix de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea i publicada en 1908, hi ha l’entrada “Esclafa-tarròsos (els)”, en què, quant al terme “esclafa-terrossos”, podem llegir “Este mot el tragueren els valencians de la capital als de l’horta, al vore que, enmig de l’antagonisme que, uns als altres, es tenien, els de fora deien pixavins als de dins, sobrenom que s’escampà per tot el regne. Hui en dia, ja no es miren, els ciutadans i hortolans, amb tanta prevenció, perquè n’hi ha alguns, d’estos, que saben més que oli de tenda i discorren com si foren lletrats, instruïts, sense dubte, dins l’estudi, per les dones, que, generalment, són més llestes i espavilades que ells.

Però, encara es burlen i fan menyspreu dels pobres llauradors, sent així, que conserven més la dignitat i formalitat de caràcter que els senyorets i no estan tan desbrafats[2] com estos, com es veu en l’estadística criminal, en la qual apareixen molt pocs llauradors complicats en tota classe de crims i delictes.

Quedem, puix, que els nomenats esclafa-terrossos poden servir de model als naixcuts en la ciutat, en punt a moralitat i bons costums, i, amb tal sentit, hem tret nosaltres a rogle i els cantem la cançó (…):

Esclafa-terrossos diuen

els pixavins, als de l’horta,

perquè estan torrats del sol

i tenen aspra la corfa.

 

(…) dins d’eixos cossos, (…) hi ha ànimes nobles i cors formosos disposats sempre a fer tot el bé que poden” (pp. 45-46). I, així, copsem que, en els pobles, els habitants eren molt més acollidors i de bon cor que en les grans ciutats, detall que va en línia amb el matriarcalisme. Cal dir sense embuts que, en França, els casos de matxisme augmentaren després de la guerra de successió i, com ara, en acabar la contesa de 1936-1939 en Espanya…, fets que no tenen a veure amb el matriarcalisme i sí, per exemple, amb l’entrada de castellanoparlants en territori francés.

Adduirem que el 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una població de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li preguntí si el seu besoncle Manuel Alfonso (“’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt cult, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a vegades, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Estava subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari des de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acollida també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia lliberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.  

A banda, direm que el 22 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrevista “No et pregunten d’on ets ni per què has vingut” (https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2207118-no-et-pregunten-d-on-ets-ni-per-que-has-vingut.html), publicada el mateix dia en el diari “El Punt Avui”, en què Guiovanna Lucy Tello Hortado, una migrant peruana resident en Catalunya i amb una filla, comenta que, “D’ençà que hem arribat, totes les persones són molt bones amb nosaltres, com si les haguessin educat per ser així d’amables”. En llegir, per primera vegada, aquestes paraules, trobàrem un vincle amb les de moltes rondalles i, per descomptat, amb molts comentaris que empiulen amb l’actitud receptiva i oberta de les cultures matriarcalistes com també de l’educació matriarcal.

En aquesta línia, en la mateixa entrevista, aquesta dona d’origen peruà diu “Aquí, (…) tu arribes i no et pregunten d’on ets, ni per què has vingut, no et pregunten res de res… simplement et diuen: ‘Hola, com estàs?’”.

Per això, quan algunes persones ens han preguntat per què hi ha aquestes diferències entre el primer quart del segle XX i el primer del segle XXI, els hem contestat, sense embuts, que té molt a veure amb l’aplicació de les lleis d’instrucció estatals que van en línia amb el capitalisme del segle XIX en avant. I, així, resulta fàcil entendre quan Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), escriu, com ara, que, en relació amb la imatge de Jesús, “El costum de portar gravada la seua imatge les Cartilles en el lloc i d’usar-se estes en les escoles i costures durà en els districtes d’Alcoi fins a quasi mitjan del segle XIX” i que “d’aquella època daten les reformes malsanes introduïdes en l’ensenyança” (p. 123), per mitjà de l’acollida de lo patriarcal, detall que també va unit a la “Ley de Instrucción Pública” de 1857, la qual estigué vigent en Espanya fins a 1970.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En al·lusió a les darreries del segle XIX.

[2] Mancats d’espenta.

Dones que posen les directrius, de bon cor i molt democràtiques

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Un que es va casar amb una encantada”, la qual comença amb un detall eròtic: “A mig cingle del gorg Negre dels Sorreigs, hi ha una altra cova d’encantats, i s’hi havia vist bugada estesa. En aquella cova, hi van entrar uns altres carboners i aquests sí que varen veure els encantats.

Un d’aquests carboners es va ben enamorar d’una encantada. Es veu que són molt maques. Tant es va enamorar que es van prometre. Ella li va posar, com a condició, si es volia casar amb ella, que mai no li digués ‘encantada’. El xicot va jurar que mai l’hi diria” (p. 60). Així, primerament, veiem que hi havia roba estesa (bugada estesa) i, per tant, passem a un relat eròtic. A més, copsem que l’home s’ha de guanyar la simpatia de la dona i, per això, s’acosta a la cova, detall matriarcalista vinculat amb lo femení, de la mateixa manera que l’interior de la mare ho fa amb una futura vida (sia per mitjà de l’acollida de la llavor masculina, el semen, sia per mitjà de la gestació del futur nen, sia per la terra com a Mare que acull part de la collita).

Ara bé, un dia, quan ja tenien dues filles, garrides i tot (p. 60), “ell li va dir:

-Ja no hauries de ser una encantada!

Va acabar de dir aquestes paraules i la dona va desaparèixer. Mai més no la va tornar a veure. Per més que va buscar-la i va tornar a la cova, mai més no va tornar a veure-la” (p. 60). Per consegüent, ens trobem amb una dona que aplica els refranys “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula” i “Paraula de Rei no pot mentir”, ja que ella, com a cap de la casa, entenia que, en les relacions (i, més encara, com a persona que marca les directrius), és molt important complir amb la paraula. Aquesta dita va molt en línia amb el matriarcalisme.

Al capdavall, llegim “Les dues filles eren petites i la seva mare les pentinava cada matí i les arreglava (…). Ella feia la feina de mare” (p. 61). I, així, la part de qui pogués tractar d’abusar de la dona, és a dir, el carboner, resta fora i, en canvi, continua amb la de les generacions del demà: amb les filles.

Igualment, veiem la dona com a educadora i com a cap de colla: ella les pentina i al seu gust, però amb simpatia cap a les filles (“feia la feina de mare”). Ens trobem, per tant, davant un altre detall matriarcalista: relació democràtica de poder.

En la rondalla “La font de les Donzelles”, també arreplegada en l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, trobem més trets matriarcalistes, en aquest cas, amb la dona com a part forta: “Una vegada, un pastor, o un soldat[1], baixant per la font de les Donzelles, va relliscar i va caure. Va demanar auxili. Se li van aparèixer set o vuit noies, joves, boniques, donzelles. Aquestes noies el van ajudar, el van curar i van tornar a marxar” (p. 63). No sols rellisca l’home,… sinó lo patriarcal, mentres que el matriarcalisme (la font, l’abundància de dones garrides i que aporten fortalesa al proïsme) aplana el camí a l’home. En línia amb el paper de les dones en aquest relat, el 24 de desembre del 2019, Pere Riutort (1935-2021), qui havia rebut una educació matriarcal per part dels seus pares, em comentà, per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.

En una tercera rondalla de la Plana de Vic i que figura en la mateixa obra, “La cova de la Mare de Déu del Coll”, plasmada per Xavier Roviró i Alemany, on es reflecteix el matriarcalisme, els fets es desenvolupen en un lloc on “hi havia un dragó que el voltava” (p. 67). Comentarem que la figura del dragó és femenina i que Sant Jordi és un patró patriarcal, malgrat que, a hores d’ara, popularment, el drac s’associe amb el mal. “Ningú, però, no va aconseguir agafar mai aquest or” (p. 67) i, de pas, no acullen lo patriarcal: l’or, el sol, la llum… són detalls secundaris (a diferència dels femenins i dels maternals) en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ambdós, soldat i pastor, estan molt vinculats amb lo patriarcal.

L’educació matriarcal i dones que conviden a acollir i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, el paper de la dona com a transmissora de la cultura (sobretot, pel missatge del conte) i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla de Nadal”. Així, primerament, comenta que, “A l’Alguer, hi havia la tradició que, durant la Nit de Nadal, mentre s’esperava, fent hora, la missa de mitjanit, les famílies estiguessin reunides en redol, tot calfant-se al foc del braser, rostint castanyes, menjant ametles i avellanes. Els grans contaven fets d’altres temps i, a voltes, alguna rondalla. La mia mare, aquell any, ens va contar justament aquesta rondalla” (p. 138) i, per tant, copsem la participació de la dona en l’educació, fins i tot, reflectida en paraules que així ho indiquen en la rondalla.

Tot seguit, veiem que hi havia un sabater, Josep, que treballava molt per a guanyar-se les garrofes, i que tenia una dona i nou fills. El fet és que “un repic de festa, passada mitjanit, anunciava el Nadal del Senyor, un vell mendicant pica a la porta del sabater dient: ‘-Bon Nadal, mia gent, i que pugueu tenir pau, salut i felicitat en la vida vostra! Acolliu-me en la vostra casa. Sóc vell, vengut de lluny a peu i tinc fred i fam. Feu-me la caritat d’ajudar-me” (p. 138). I, molt oberts, l’acullen en la casa.

Més avall, el vellet diu a Josep i a la resta de la família, que hi havia vingut per a ajudar-los en nom de Déu i “’- Em podeu demanar tot lo que vulgueu. Per vosaltres, aquesta nit, en aquesta taula, hi ha l’abundància de cada bé de Déu’. Dient així, toca la taula amb el bastó i, aquesta, en un instant, es transforma, ben aparellada i plena de tots els menjars tradicionals del temps de Nadal” (p. 139) i, a banda, una criatura deixa de tenir febre i “dues filletes del sabater, assegudes al costat del vell, el besaven, per mostrar-li amor i gratitud” (p. 139). Així, copsem l’obertura en la casa i, igualment, els nens reflecteixen la senzillesa i la bonesa amb què se’ls sol vincular simbòlicament.

A continuació, la dona (Maria), com que ja no eren com al principi, proposa al marit (Josep) fer-se més rics: “Demanem-li que ens faci rics!” (p. 139). I el vell, generós i home de paraula, els ho fa possible (p. 139) i, sota el llit matrimonial, trobaran un tresor (p. 139).

Al moment, l’ancià, el sabater, la dona i els fills més grans, passen a cavar i capten “una caixa plena de monedes d’or, i de perles i diamants. Ara eren rics, els més rics de la ciutat.

(…) Al principi de la nova vida, [Josep, el sabater] ajudava els pobres, recordant-se de la sua antiga condició” (p. 140), un detall que enllaça aquesta rondalla amb moltes amb el missatge de pensar en els altres i de fer obres de caritat, per a una societat més oberta.

No obstant això, deu anys després, la Nit de Nadal, un home que tenia un sol braç pica a la porta i Josep, l’històric sabater, el menysprea i fa que se’n vaja immediatament (p. 140). Aleshores, com a resposta, aquest home amb manquesa canvia d’aspecte, es torna el vell de feia deu anys i, dirigint-se a Josep, li diu: “Per això, et tornaràs com a primer, perquè, amb els germans pobres, puguis esperar dies millors també en aquesta terra. Tu, com a ric, podies fer lo que t’era possible per millorar aquest món, i no ho has fet. Es veu que pots fer més bé com a pobre, per construir un món millor, a on hi ha fraternitat vera i, per això, justícia” (p. 140). Afegiré que, mentres escriguí sobre aquesta rondalla, em semblà veure què hauria ocorregut a Sant Josep i a Maria (els noms del pare i de la mare són els mateixos que els dels personatges biblics), si haguessen sigut avariciosos i no haguessen pensat en els altres, com ara, rebent pastors, els Reis Mags, etc..

Finalment, el vell descompareix, el ric “s’és reduït a fer, novament, el sabater” (p. 141) i, això sí, implícitament, el vell no castiga els fills, ja que, tots dos, quan l’ancià passà, per primera vegada, l’acolliren amb una simpatia i amb un cor net que tenien i que encara conserven, malgrat que alguns ja són jóvens: “Però, sent els fills ja grans o grandets, ha passat la vida en pobresa, no en misèria” (p. 141).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal vinculada amb dones que aplanen el camí als jóvens

General, , , ,

 

L’educació matriarcal i mares que aplanen el camí als seus fills, en les rondalles.

Una rondalla en què es reflecteix molt l’educació matriarcal, per mitjà de les relacions entre els pares i el fill i, sobretot, per l’actitud de la mare respecte al seu fill, quan ell podríem dir que aplega a la jovenesa, és “Geraní”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Cal dir que n’hi ha, de semblants, i que s’han arreplegat en distintes poblacions catalanoparlants.

Així, una dona, mentres pastava, li cau un bocí en terra i, d’aquest bocí, “hi ha nat una criatura” (p. 134) i, per tant, veiem com, de la terra (la mare), naixen la vida i el futur (el fill), a més que ho fa d’un tros de pasta, detall que recorda el fang.

Un poc després, la mare es baixa i veu el nen, “aquesta criatura petita petita” (p. 134), qui nomia Geraní, com li diu el fill. A banda, ell s’ofereix a portar el menjar al pare i “aquella dona fa així: després de cuit el cóc, l’embolica amb un tel i l’hi dóna” (p. 134).

En un passatge posterior, així com el xiquet Geraní arriba als afores del camp i capta son pare, un home molt obert (motiu pel qual tracta bé Geraní), li diu “sóc vengut a portar-li el cóc” (p. 135). El pare copsa que el fill té molta espenta i que li comenta “No em perd jo -respon Geraní-; vaig a casa i a veure’ns!’.

Se n’ix de la reixa i veu que està passant un ramat d’ovelles. Dóna un salt i se n’entra dins de l’orella d’un moltó” (p. 135) i, de pas, l’animal li aplana la tornada a casa.

Quan ja hi és, Geraní comenta a sa mare ‘-Miri, oh, mare, li he portat un moltó. (…) Doní’m la santa benedicció, que jo me’n vaig a girar el món.

La mare cerca de fer-lo estar en casa, però no ha pogut fer res contra la voluntat de Geraní, que, així, se n’és anat a girar el món” (p. 135).

Immediatament, Geraní aplega a una mata des d’on veu uns bandits, els escolta, se n’ix de la mata i els parla (p. 135). Però, malgrat que el tracten com un nen petit, ell els respon “-Jo sóc més bo que vosaltres a robar un bou: provau i veureu” (p. 136). I, com que Geraní, quan es fa de nit, els diu si prefereixen un bou blanc (infantesa, inici) o u i vermell (jovenesa i valentia) i l’amo es desperta, el propietari arriba al corral, per a donar una ullada.

Al moment, Gerani s’amaga dins de la menjadora on l’home donava palla a una vaca…, i la vaca s’engul el xic (p. 136). Ens trobem, per tant, davant d’un altre símbol femení i en línia amb la maternitat i amb la prosperitat: la vaca.

Aleshores, des de dins de l’animalet, el xiquet diu a l’amo, qui tracta de munyir-la: “-Hissa, hissa, que n’estic eixint” (p. 136). Tot seguit, l’home, molt col·laborador, “es posa a munyir i entén: ‘-Força, força encara de més, que n’estic eixint!’.

Alhora, l’amo estreny més fort i Gerani cau a dins de la canada de la llet (…), salta damunt d’un bou i se’n fuig. Després d’un bell poc, troba els bandits i, amb ells, porta lluny el bou robat” (p. 136).

Però, com que u dels bandits considera que el xiquet és massa petit com per a donar-li moneda, Geraní li fa un ull negre i, llavors, li han fet la part (p. 136).

Ràpidament, Geraní “pren, novament, el camí, per anar en casa de la mare” (p. 136), a qui, quan el veu, li comenta:

“-No m’agafa ningú, ni em mata (…), que jo em defenc de mi mateix’.

I la mare: ‘-I ara, cosa vols fer?’.

Geraní pensa un poc i, després, respon: ‘-Ara em dóna torna la santa benedicció i jo me’n vaig; però ara me’n vaig per compte meu, i en casa no hi tornaré més’.

I, així, se’n va per sempre, i camina camina és anat per les muntanyes i, a on era la mare, no hi és tornat” (p. 137).

Per tant, es reflecteix una educació molt oberta de pares a fills, una mare que, després de la valentia i de la tasca que ha fet el fill (Geraní), li dona la possibilitat de triar el seu futur (lo que ell voldria fer en l’esdevenidor) i, al capdavall, el beneeix, accepta la decisió que ha pres un fill que, pel context, veiem que ja és jove i que, com en la jovenesa, emprén amb força i sense deixar les coses per a un altre moment. I, així, la mare no ha tallat les ales a Geraní, al fill, ni al seu esperit aventurer.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones valentes, arriscades, creatives i molt col·laboradores

General, , , , , , ,

 

Un altre escrit molt interessant i relatiu a la padrina (o àvia) en la família catalanoparlant és l’entrada “Centenari” (https://palk.cat/2017/01/04/centenari), la qual figura en “El Bloc de Kenneth Marsol”, en què tracta sobre el centenari d’una àvia a les darreries del 2016. Entre altres coses, diu que, “Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina, que, fa uns dies, va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts[1], perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge; podríem dir, sense equivocar-nos, que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació, doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència[2] que li permet la seva edat.

El 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots (…).

(…) Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada, de cap manera, a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents”.

El detall de la celebració del natalici, si de cas, quan fes els dos-cents anys, no sols reflecteix bon sentit de l’humor sinó, igualment, creativitat.

Adduirem que, en una segona entrada vinculada amb la mateixa àvia, “Primera Pasqua sense la Padrina” (https://palk.cat/2018/04/02/primera-pasqua-sense-la-padrina), apareixen molt trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, molt prompte, parla del “llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.

Va ser una dona de la seva època, que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones, i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia[3]”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Lo que sí que podem dir és que, en general, les dones nascudes abans de 1920 eren més fortes (físicament i de caràcter) que les filles i més que les dones del primer quart del segle XXI, com ho hem pogut veure durant la recerca. Igualment, quan els meus pares i jo comentàrem aquest escrit, el 28 d’agost del 2022, i diguí a ma mare (nascuda en 1943) la paraula “ferro” i més detalls en relació amb l’article de Ferran Sanz sobre la seua iaia Rosa, ma mare em confirmà que sí, que eren de ferro, fortes. Recordem que les meues besàvies maternes eren, sobretot, fortalesa i servici.

[2] Cal dir que, sense necessitat d’haver estat vinculades amb associacions o, com ara, a moviments socials o bé pels drets de la dona, moltes dones nates abans de 1920 són prou (o molt) arriscades, amb una bona sensibilitat, decidides a col·laborar amb els altres i molt obertes, molt.

[3] La disposició a col·laborar i, sobretot, el fer-ho, és molt comú entre persones nascudes abans de 1920 i, a més, la bonesa està molt ben vista en les rondalles en llengua catalana… i entre els catalanoparlants, a diferència de la raboseria.

Àvies que encoratgen hòmens i nets

General, , , , ,

 

A continuació, exposarem informació relativa a dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920 i de què hem trobat escrits en Internet, molt sovint, tractant el tema del seu paper en la casa, en la família i, àdhuc, de l’empremta que han deixat. La gran majoria els trobàrem per mitjà de la consulta en Internet (“la meua / meva àvia / padrina era una dona” o bé “la meua / meva iaia era una dona”), des d’agost del 2022. En primer lloc, en l’entrada “Homenatge a la padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicat en el blog “Des de l’Exili” i plasmat en el 2009, veiem que la padrina, qui havia mort amb quasi cent anys, “no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra[1] i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. (…).

La padrina es va casar, abans de la guerra, amb el meu padrí. El padrí era un home jove, ben plantat, d’una família de fusters. (…).

La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ell tenia[2]. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, nets i besnéts[3]. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia ‘Estàs fet un xic fadrí!!’”.

Al capdavall d’aquest escrit, captem que la padrina, fins i tot, encoratja el net, possiblement, amb intenció de transmetre-li part de la força que ella tenia.

U dels qui escrigué en aquest blog, Josep Blesa, comenta que “La seua vida descriu la vida d’aquest poble els darrers 99 anys”, unes paraules que podríem enllaçar amb les de moltes dones nascudes en el primer quart del segle XX. Una altra persona, Maria Pag, proposa crear una mena d’enllaç per Internet i fer-lo de tipus familiar i, més avant, Montse addueix “Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí. El padrí, a l’igual que la seva esposa, també era una gran persona. (…) El que sí que m’agradaria comentar és la senzillesa amb què vivien. Portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més (…) tenien lo just i necessari per viure i no els hi faltava res”. 

Respecte a la senzillesa, direm que està associada al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i que, àdhuc, historiadors com l’austríac Anton Sieberer, qui escrigué, en els anys trenta del segle XX, sobre Catalunya i Castella, comentava que, en Catalunya, en lloc de la gran empresa, és més habitual lo que podríem dir el comerç petit, el mitjà i, sovint, el de tipus familiar.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La guerra començà en 1936.

[2] Copsem que, com en moltes rondalles i en molts comentaris, la dona és qui marca la pauta en la casa, qui en fa de cap de colla i que, a més, encoratjava el marit a portar avant els projectes que ell tenia.

[3] Ma mare, respecte a les seues àvies, que eren molt treballadores, molt arriscades, molt obertes i molt servicials, comenta que, malgrat que la seua àvia paterna (Consuelo), amb molt de gust per a fer coques Cristina, a vegades, feia algun dolcet als nets i els deia “Ja sabia jo que no perdria parroquians….”, com l’avia materna, era una dona molt activa.

“Les dues àvies eren molt discretes, no feien ostentació de res”, part de la sexualitat matriarcalista

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal i, igualment, relacionant-la amb les dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920, el 29 de juliol del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, (…) ¿eren discretes o feien ostentació? ¿Com ho manifestaven? Gràcies”. Al cap i a la fi, una visió matriarcalista de la sexualitat i, òbviament, de la vida, restaria molt lluny, com ara, de l’orgull de ser dona i s’acostaria molt més a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com “influència ‘estacionària’ i nucli social” (nota 9, p. 27) i recordaria eixe “Dionís (…) vitalista no-agressiu i envoltat de la seua Dona[1]” (p. 68), com en moltes rondalles en llengua catalana.

En el meu mur, el 29 de juliol del 2022, Àngel Blanch Picanyol ens escrigué “L’àvia Maria (de Moià) era molt discreta i no feia ostentació de res. Casa seva eren pagesos benestants amb casa i terres pròpies i mossos que treballaven per ells. Un d’ells era molt jove, orfe i el van adoptar. La casa era ‘La Datzira’.

Fins i tot, tenien un professor que els feia classes a casa, perquè no haguessin d’anar a l’escola, al poble.

Realment, era tota una senyora, però sempre es relacionava amb tothom, sense problemes i sense presumir de res, al contrari.

A Moià, tenia moltes amistats i sempre la podies veure xerrar amb un o altre. Era molt estimada. Casa seva era de les poques cases que no tenien malnom”. Igualment, Àngel Blanch Picanyol ens posà una foto de la seua àvia Maria Rafart Queralt, del 1908, als díhuit anys i li responguí “Fa pinta de dona amb caràcter però no precipitada” i ens comentà “Molt caràcter i molt recta!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de juliol del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “Absolutament discretes, Lluís. Ara,… elles decidien, elles organitzaven les vides de les famílies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el mateix dia, Francesc Castellano plasmà “La meva àvia paterna era una dona molt discreta. Jo no la recordo amb més ‘joies’ que les arracades negres, d’atzabeja (clar, que tampoc tenien diners per a comprar-ne…). Fins i tot, la seva casa estava decorada de manera molt senzilla, sense quadres ni res, tan sols amb una magnífica làmpara al menjador, d’aquelles antigues amb penjolls de vidre”.

En uns missatges, el 29 de juliol del 2022 ens respongueren “L’única iaia que vaig conèixer era la mare del meu pare. Va morir quan jo tenia uns tres anys. Havia nascut a finals del segle XIX. Sí, per la meva mare, que fumava d’amagat. Crec que no feia ostentació de res” (Roser Puig Volart), a qui responguí “La meua àvia (1910), a qui coneguí fins al 2000, era una dona discreta i lo que solem dir senzilla”; “Les dues àvies eren molt discretes. Mai les vaig conèixer fent ostentació de res. Això, que una s’ho haguera pogut permetre, ja que, després de la guerra civil espanyola, mai li va faltar el menjar: ni a ella, ni als fills/es” (Pepa Benavent Margarit), “Discreció i humilitat” (Josep Moll Giner), “No recordo que ni la mare, ni les àvies fessin mai ostentació. No hi havia gaire per fer-ne.

(La família de l’àvia paterna eren rics en terres, vivien dels cultius i dels animals, però l’àvia mai va demanar res, ni quan va faltar la mare, que va quedar tot pel germà gran, que era qui treballava la terra, segons els costums)

Tanmateix, l’àvia materna també havia sigut de casa bona, que deien, però, per la guerra, també ho va perdre tot.

Ambdues se’n van sortir amb esforç i empenta” (Rosa Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 29 de juliol del 2022, per telèfon, em comentà que les seues àvies eren “Molt discretes. Quan volien, molt ‘pilles’. Sí, això [= discreció] fa falta en la vida”. Cal dir que ma mare, el 16 de juliol del 2022 m’havia dit que la seua àvia paterna, Consuelo, qui, en paraules de ma mare, “Era un poc presumideta” (sic), amb uns noranta anys, “Ella era gran, d’eixes persones que farien goig de jóvens, de bona planta. [Jo] La llavava tota llavada [i l’àvia Consuelo deia] ‘Consuelo m’ha deixat tota llavada, com si fóra una combregadora’“. En aquest cas, és una mena d’agraïment i de destacar una part positiva de la persona, que no de fer ostentació.

Com pot copsar el lector, no cal abraçar els patrons masculins, com ara, el culte a l’expansionisme polític i militar, a l’esperit competitiu, a l’èxit, a l’honor, a la fama, a ocupar càrrecs públics que puguen fer que eixes dones isquen molt en els mitjans de comunicació social o, com ara, a la violència, per a portar una vida en què la dona estiga ben tractada… sexualment i tot,… que és com es sol viure en les cultures matriarcalistes, molt ben reflectit en molts comentaris i en moltes rondalles en llengua catalana. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, el terme apareix en castellà però en majúscula inicial: “la Mujer”.

Tot seguit, la foto de l’àvia d’Àngel Blanch Picanyol, de l’any 1918.

Cançons i contarelles escatològiques i dones molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de les cançons escatològiques i amb la cançó de la caguerada de bou, afegirem, amb lleugers retocs, que, en l’entrada “existencialisme escatalògic valencià” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/11397/existencialisme-escatologic-valencia), publicada en la web “Racó català” el 25 de febrer del 2005, EL CORC (nom de qui presenta el tema a tractar) comenta[1] “Hi ha qui pensa (jo mateix, sense anar més lluny) que l’humor valencià (jo sóc de la Plana Baixa) és, particularment, escatològic. Hi ha un concepte: LA BROFEGADA (…). Quan la meua àvia em contava històries de gent del poble (cançonetes, acudits…), pràcticament, tots anaven de sexe i escatologia (merda, pixum…).

Parlaríem, doncs, d’una forma d’entendre la vida basada en elements fonamentals: ‘MENJAR i BEURE, FOTRE i NO CREURE’. Aquesta és una dita molt usada al meu poble i sintetitza tota una filosofia de vida”. 

Quant a aquesta dita, des d’un primer moment, l’hem associada amb el matriarcalisme: una sexualitat oberta i moderada i una religiositat popular però en una cultura que no abraça el misticisme. A banda, copsem que la dona és qui transmet la cultura popular als nets i que ho fa de manera receptiva, sense deixar fora lo eròtic, ni lo sexual, ni lo escatològic.

Igualment, en línia amb les paraules d’EL CORC, el 26 de febrer del 2005, JM li respon: “No és només valencià. És, de fet, un tret característic del poble català en general.

Això, m’ho han dit amics bascos, espanyols i francesos, que són força més objectius pel sol fet de mirar-nos des de fora. I tenen raó: l’humor català, en general, és escatològic. I, de fet, la pròpia manera de parlar: el caganer, la pixada fora de test, el pixapins, les cagades (errors), l’expressió ‘cul i merda’… no són més que la punta de l’iceberg”. Respecte a la paraula “pixapins”, cal afegir que els habitants de la ciutat de València i els de Gandia (població valenciana de la comarca de la Safor) reben el malnom “pixavins”.

En relació amb el comentari que fa JM, sí que podem dir que una part considerable de les cançons populars en llengua catalana té a veure amb lo eròtic, amb lo sexual i, no tant, amb lo escatològic.

A banda, EL CORC, tocant lo escatològic, redactà “Una breu història que contava la meua àvia:

Una dona vella (en aquells temps, sense roba interior, amb la falda i prou), duia al forn una coca. Quan hi va arribar, va esvarar i li caigué a terra la coca, i ella digué ‘Damunt, després’.

El forner, en veure aquella coca (tal i com va quedar), li preguntà:

-Xiqueta, això què és?

I la vella respongué:

-Trenta-tres arrugues que tinc al ses!


(el ses = el cul)”.

Més avant, nurietta, el mateix dia, plasma “És cert. Ma ‘güela’ també solia parlar d’estos temes… Sempre contava acudits sobre el tema” i obrint_pas, respecte al tema, afig “Ara recorde una cançoneta que es canta pel meu poble: ‘Esta nit fa bona nit / i demà farà bon sol. / La filla del boticari / s’ha cagat en el llançol’”.

També resulta interessant comentar que, en l’entrada “conversa fisiològica” (https://provisionals.blogspot.com/2016/03/conversa-fisiologica.html), la qual figura en el blog “provisionals”, apareixen unes quantes paraules sobre la cançó de la caguerada de bou i que Júlia redacta “Jo sabia, des de petita, una variant de la cançó que menciones, inserida en un acudit protagonitzat per valencians que explicaven a casa des de temps ancestrals.

Uns nuvis, en casar-se, surten al balcó a saludar el seguici, i la gent demana que la núvia canti. La núvia va repetint ‘Xe, si no sé’ fins que, al final, canta això de la ‘Caguerà de bou, quan cau, s’espatarra; la de burro, no, que cau apilotada’. I, aleshores, deia a la gent, ‘Vaja, ja he cantat’”. Com veiem, en aquesta cançó, es reflecteix que és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.