Arxiu d'etiquetes: arrelament a la terra

Dones ben rebudes, que ocupen càrrecs de poder, que fan de pont i molt obertes

Un altre relat que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, publicat en 1920 i en què copsem trets matriarcalistes, és “Per què en Oliva no hi ha burros”. La narració parteix del Regne de València a mitjan segle XVI, en aquest cas, en el Marquesat d’Oliva, una població pertanyent a la comarca de la Safor. Entre d’altres coses, apareix el tema de l’arquetip del rei i, com veurem, serà una dona qui farà de cap i qui respondrà oberta.

El fet és que “passaven els anys i els senyors no s’acostaven per aquella vila, cosa que tenia un poc malhumorats els vassalls; i encara marmolaven, sobretot, quan el Pleva, després del sermó que els diumenges, en la missa major, predicava, al resar un avemaria per la salut dels marquesos.

A estos, aplegaren les queixes d’aquells i, comprenent la raó que els cabia, determinaren que anara a visitar-los la marquesa” (pp. 135-136). Primerament, direm que Pleva, com indica el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en una nota (p. 136), és el nom que rep el rector de la Parròquia de Santa Maria. En aquest passatge, que podria semblar insignificant, es plasma que, en un aplec dels nobles (tiren junta, un tret matriarcalista), opten per una dona. Afegirem que, sovint, es diu que les dones solen tenir més facilitat per a fer de pont, per a pactar: ací, la marquesa.

Tot seguit, passem a la descripció de la preparació que li fan i detalls amb què la reben: “La notícia s’estengué amb ales del vent. (…) els jurats reunits tractaven de les festes que s’havien de celebrar per a fer-li agradós, a la marquesa, el temps que estiguera en Oliva” (p. 136) i més actes i cerimònies.

“Eixí el sol, el dia senyalat en què la senyora d’Oliva havia d’entrar en el poble, i este l’esperava com a sa dignitat corresponia. Els carrers estaven enramats de murta i de baladre, de tros en tros, pels quals aquella havia de passar fins al palau. Arcs de llorer i savina els adornaven; de les finestres de les cases, penjaven cobertors i, en les que no en tenien, llençols de tela sense estrenar” (p. 137). Adduirem que, narracions com aquesta poden resultar útils, àdhuc, per a escriure (i per a tractar) sobre la presència de la dona en càrrecs (a banda dels polítics i dels empresarials) i de la política que portaven i de la seua psicologia, això és, de la seua manera de relacionar-se amb els altres i amb la realitat. 

Prosseguint amb el relat, en la mateixa línia, captem que, no sols, per exemple, l’acolliren amb vitols, amb volteig de campanes i amb música, sinó que “tingué lloc la breu cerimònia en el portal, de lliurar l’alcaid a Sa Senyora les claus de la vila i del castell, continuant fins al palau. Ja en este, la marquesa ocupà l’estrada de la cambra principal, rodejada de les dames i dels cavallers del seu seguici, per a rebre l’homenatge: dels jurats, primer; i dels altres vassalls, després, segons categories” (p. 138).

Per tant, aquest passatge reflecteix (encara que ho faça en una narració que podria semblar una rondalla) part de la realitat en la cultura matriarcalista: la dona ocupa importants càrrecs de poder, compta amb el suport, la porten als llocs més destacats i, igualment, rep el reconeixement per part dels altres.

Finalment, hi ha un passatge que hem considerat millor no comentar-lo (per a no ferir la sensibilitat) i, en canvi, sí que n’hem triat u que enllaça amb el matriarcalisme: “De tal modo es va posar en pràctica l’acord dels jurats i es va complir, que hui, encara, en la vila d’Oliva, no es veuen més que burres, per cert, en gran número” (p. 140). És a dir, que la dona (ací, simbolitzada per les burres), a més d’estar molt present en Oliva, predomina, en lloc de lo masculí (de l’home)… així com molts trets matriarcals. Adduirem que els jurats, en l’època foral, eren els qui, posteriorment a la guerra de successió, serien substituïts pels regidors.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

La beneïda terra, l’estima per l’arrelament i per la Mare Terra en els Pobles matriarcals

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de le terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el tema de la ”Mare Pàtria”, terme que fa al·lusió a la terra on es viu i amb què u s’identifica (en vincle amb la llengua pròpia del territori, encara que no siga, com molt sovint ocorre, l’oficial d’un Estat), és “El tossal de la Talaia”. “Era pels anys 1705-1706 endavant, que començà a bufar més fort que mai el vent de la terrible guerra de Successió, en la qual els catalans, per la seva estima a la llibertat, pel seu valer, pel seu arrelament al país i, per la clara noció que hi havia que nosaltres teníem una total independència d’altres llocs que es creien els eixos, va ser posat a la nostra beneïda terra el cartell de ‘rebels’. Però, més que això, que no té sentit, els habitants de la vall del riu Set van demostrar ésser uns herois” (p. 23). Com veiem, aquesta part de la gesta, la qual figura un poc després de l’inici del relat, presenta trets matriarcalistes: 1) la llibertat però unida a l’arrelament a la terra, no de tipus colonitzador, ni de menyspreu cap a qui ve de fora, sinó de rebuig a lo que tracta de fer miques els Pobles i les cultures; 2) hi ha un missatge que l’oïdor i el lector poden captar, malgrat que no figure en la narració: relació directa entre els eixos i el Regne de Castella (el seu estil de govern i la seua cosmovisió, patriarcals). I 3) la terra és beneïda, és tractada com la mare amb qui u està relacionat i a qui no estaria disposat a trair, ni a fer-la caure.

Més avant, llegim (i el remarcat és nostre) que, “Davant d’aquestes realitats, van decidir d’enviar dues dones per tal de trobar una sortida al setge a què pràcticament estaven sotmesos, dient als bandolers que volien pactar(p. 24). Com captem, és la dona qui fa de representant del poble i, en aquest cas, qui procura aplegar a acords amb els altres (els bandolers), ací, per a pacificar la situació. Això no exclou que, per exemple, a banda, es comente que, “A tal punt arribà, que només quatre joves de menys de dotze anys van quedar al poblat útils, per tal d’inventar la solució per sobreviure. Un vell coix era qui guiava les activitats de dones i joves del poblat, erigint-se com a cap d’aquell” (p. 24). Per tant, encara que siga un home qui faça de cap del poblat (després d’haver tirat junta, un tret en línia amb el matriarcalisme), és un vell i, per consegüent, es reflecteix la bona acollida que reben els ancians en les cultures matriarcals.

Com a més trets matriarcalistes, un poc després, veiem que “es dedicaren, els infants, a jugar pels carrers, mentre les dones contemplaven les belleses de les postes de sol” (p. 24). En aquestes línies, es reflecteix una obertura a la creativitat en els nens i a la contemplació cap a la mare, cap a lo maternal i, a més, de cara a la nit (signe matriarcal). Per això mateix, prompte llegim que “La idea d’abandonar el poblat passà per la ment de moltes dones, però l’estima a la llar les féu desistir i, així, intentaren de redreçar aquell desgavell” (p. 24). Això és, com diu un refrany, “La [Mare] pàtria sempre tira”, ben lluny del [Pare] Estat”, tan primada en els qui, per mitjà de la paraula i dels fets, prefereixen lo matriarcal en la seua visió de la vida.

Això explica que, a diferència, per exemple, de lo que apareix en la lletra de l’himne “La Internacional”[1] (a què accedírem el 12 de març del 2023), del segle XIX i en línia amb lo patriarcal, en les cultures que estimen la terra (en el relat, de Catalunya), que la relacionen amb la Mare Terra i que la tenen com una mare que els dona vida i a qui cal considerar bé i estar-li agraïts per tot lo que proporciona: 1) no es pren a qui mana com una mena de tirà, sinó que és una persona (quasi sempre, una dona) triada per la matriarca (cap del grup) perquè considera que és qui millor portarà el territori i d’acord amb lo matriarcalista, 2) no s’espera cap salvació grupal acompanyada d’una futura pau ferma després de la guerra (la qual recordaria les que sorgeixen posteriors a aquests enfrontaments bèl·lics dins d’un estat i que van de la mà de règims dictatorials o bé de les paus que naixen de règims parlamentaris però amb política patriarcal i, com ara, en què es pretén anul·lar la creativitat, lo femení, lo maternal i lo que no combregue amb la llengua oficial de l’Estat, quasi sempre, la majoritària i amb la llei més al seu favor a nivell estatal), ni es fa una exaltació del sol, i, per descomptat, 3) la terra no és concebuda (ni tractada) com una possessió, sinó com una part de la Mare Terra. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota sobre la foto: És d’una obra del pintor Miquel Torner de Semir, nascut en 1938 en Santa Pau (la Garrotxa) i va en línia amb la cosmovisió matriarcal de la Mare Terra, de què hem escrit en relació amb aquest relat.

Agraesc la generositat que tingué d’enviar-me fotos en què es reflectís la maternitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] https://www.uv.es/~pla/PCPV/intcatal.html. Publicada per la Universitat de València.