Arxiu d'etiquetes: dones emprenedores

“La meva padrina tenia una botiga de queviures” (Maria Antonia Ibáñez Picó), dones emprenedores i molt obertes

General, , ,

 

En línia amb unes paraules que plasma Thomas S. Harrington en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, quan parla sobre el comerç, el 28 d’octubre del 2021 demaní en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien comerciar, emprendre o, per exemple, vendre part de la collita (per a fer dinerets), o preferien veure qui pot més? En eixe sentit, ¿vos educaren més per a actuar oberts o per a guanyar amb estil militar o al preu que calgués? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 28 d’octubre del 2021, ens comentaren “La meva padrina tenia una botiga de queviures. El padrí tenia un treball diferenciat” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Mumare, nascuda l’any 1926, tenia un taller de brodats i confecció. Ses dues padrines només feien feina a ca seva i, una, també a fora vila” (Jaume Capó), “No preferien: tenien de vendre part de la collita, animals, ous, llet… per poder comprar coses que, a casa, no n’hi havia” (Montserrat Pujol Peregort).

En el grup “Dialectes”, el 28 d’octubre del 2021, Roser Queraltó Duch em comentà “No entenc la pregunta” i, tot seguit, li escriguí que, “En la cultura vinculada amb la llengua catalana, hi ha hagut molta tradició per al comerç, com es plasma, per exemple, en el Consolat del Mar i en altres edificis de moments d’expansió per la mar Mediterrània, però en què, si bé s’incorporaven territoris a la Corona Catalanoaragonesa, això no comportà intents de fer desaparèixer les llengües que es parlaven.

En el 2013, eixí una notícia en la premsa que deia que, on més emancipació juvenil hi havia en Espanya, era en Aragó, Catalunya i País Valencià, com a mínim, justament tres territoris vinculats amb una corona de tradició federal.

En les cultures matriarcals, es promou l’esperit comunitari i s’afavoreix una participació alta”.

El 24 de febrer del 2022 fiu una pregunta molt semblant, sobretot, en la primera part de què hem llegit abans (sobre si les seues àvies, o bé les seues mares, preferien promoure el comerç, emprendre), com reflecteixen les paraules de Thomas S. Harrington en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, publicat en el 2018. En el meu mur, el mateix dia, Montserrat Cortadella em comentà “A casa, la iaia va aportar com va poder. La mama és nascuda al 1926, però també va ajudar i molt”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 de febrer del 2022, Glòria Reverter ens plasmà “La meva àvia anava al mercat a vendre conills i gallines. El guany l’emprava per a comprar, en el mateix mercat, els estris que li fessin falta per a la casa: olles, paelles, fils, etc..” i Montserrat Mas Solé adduí “A casa meva, tenia molt clar que, primer, treballar. Teníem un comerç més de dotze hores. Jo era petita, també ajudava. Sempre recordaré els temps difícils i una altra manera de viure i sempre respectant les opcions dels grans”.

En el grup “Dialectes”, el 24 de febrer del 2022, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “La meva sogra (1914) venia verdura a la plaça i guardava els diners per portar la casa”.

Igualment, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia, Salvador Soler Pons comentà “No a la guerra”.

Al capdavall, afegirem que, el 24 de febrer del 2022, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), un home que viu molt en línia amb el matriarcalisme i que, quan començà la guerra (1936-1939), ja tenia més de sis anys i mig, escrigué en el seu mur unes paraules referents a les guerres:

“NO A LA GUERRA!

 

(…) No hi ha cap guerra que valgui el sacrifici d’una persona; ni cap persona que valgui el sacrifici d’una guerra.

Dissortadament, no tothom pensa així. No fa gaire en un canvi d’impressions amb una senyora (!?), amb la qual no estàvem gens d’acord, la dita senyora em va etzibar: VIVAN LAS GUERRAS (així, amb majúscules i tal com raja). El que em va saber més greu és que una persona que tinc per molt entenimentada i culta, va compartir la seva exclamació!

 

NO A LA GUERRA!!!!”.

 

Un poc després que llisquí el post de Ricard Jové Hortoneda, li comentí “Els qui heu conegut una guerra sou sensibles en aquest tema i el teniu com un component més de la vostra vida. Ho copse fàcilment”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a mínim, una de les àvies de ma mare feia comerç com també ho farien, anys a venir, els meus avis materns i, com ara, molts familiars per la rama de mon pare, per exemple, de forners.

Dones que tiren avant i molt obertes

General, , , ,

 

El 4 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, comentí, en un post, que “Les dues àvies de ma mare (1943) ‘eren molt arriscades’ i, per exemple, la seua àvia paterna, de bon matí, es carregava un sac de fesols, se n’anava a València i, quan tornava, ‘els havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havia intermediaris!’ (sic).

L’àvia materna de ma mare, fins i tot, ‘tenia algun xavalet que baixava de dalt del tren’.

¿Eren arriscades, o bé emprenedores les vostres àvies?”.

En el meu mur, el 4 de setembre del 2021, Montserrat Cortadella respongué “Sí, sí. Fins i tot, la besàvia materna”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de setembre del 2021, les respostes foren “Así es la vida” (Maria Sarrà), a qui responguí “Foren dones amb molta espenta des de primera hora del matí”  i ella, immediatament, contestà “Sííí”. Maria Teresa Braut Garriga comentà ”La meva sogra, als anys 40, anava amb neu fins als genolls, a altres pobles del costat, per bescanviar menjar (oli i llaunes de l’economat de la Central en què treballava el marit) per aviram o verdures. Pirineu”.

En el grup “Dialectes”, el 4 de setembre del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Eren dones que vivien en la pobresa i s’encarregaven de la supervivència familiar (en general, no coneixia per res les seves àvies). No eren emprenedores, si l’acte es feia per necessitat, no per voluntat i quan necessites donar cobertura a les necessitats bàsiques. Tampoc és valentia, és supervivència. No era matriarcat sinó necessitat. No hi havia elecció, no podien triar o decidir lliurement, necessitaven sobreviure elles i les famílies” (Mònica Colomé Corominas), a qui comentí que “Elles no foren precisament pobres, ni tampoc riques. Ara bé, l’àvia paterna de ma mare estava casada amb un jutge”. Igualment, plasmaren que “La meua auela paterna va nàixer al segle XIX. Haguera dit que eixes dones feien el que tenien que fer per traure avant les seues famílies. Moltes vegades, encara que semble estrany, els hòmens no hi eren (guerres, treballar lluny de casa…)” (Inma Bel Beltrán), a qui escriguí que “Lo de treballar lluny de casa ocorria, per exemple, en poblacions marítimes. Sobre això, hi ha articles en Internet”. A més, comentaren “Emprenedores, i no ho sabien” (Maria Montserrat Morera Perramon[1]), “Valentes dones! La majoria de les nostres àvies ha lluitat molt més que qualsevol feminista d’avui en dia” (Cati Febrer Adrover), “Ben cert. La meva padrina s’engrescava amb lo que sortia de temporada. Sembrar patates, collir ametlles, garroves, etc. i tenia sis fills” (Lina Palou), “La meva àvia materna, en guerra, pujava en un poal de peix al cap, fins Finestrat, a 10 Km de la Vila Joiosa, a canviar el peix per fruita i verdura, que, després, donava als cinc xiquets que tenia.

I, sense saber llegir ni comptar, venia el peix al mercat, i mai l’enganyaven. Mai… Una gran dona i molt faenera i emprenedora!!

En aquests pobles, tot ho feien les dones, perquè els hòmens passaven tot l’any al ‘Clot de la mar’ i elles feien de pare i mare, i de traure diners fins que arribaven els hòmens per Nadal.

¡¡Tot un matriarcat!!” (Maria Devesa Beneyto), “Hi ha una dita que diu ‘Qui no s’arrisca, no pisca’” (Pepe Gp).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de setembre del 2021, Margarida Mompo Sospedra comentà que “La gana i la necessitat, et fa ser arriscat i espavilat, i molt eixerit tot plegat. Temps passat”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el tema sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li comentí que “De segur que ni parlaven sobre esperit emprenedor, ni sobre empoderament, ni més coses, però que actuaven amb molta iniciativa i com a emprenedores.

Es reflecteix molt bé en el llibre ‘Dones que anaven pel món’, de Joan Frigolé Reixach, sobre les trementinaires.

El recomane”.

Dones emprenedores i molt obertes

General, , , ,

 

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, sobre si la dona era la part activa de la parella catalanoparlant i, en canvi, l’home n’era la passiva, el 21 d’agost del 2021, foren “Sí. Els meus avis: ella, l’activa  matriarca; i ell, més passiu” (Quelet ML), “La meva família materna és plena de dones amb empenta. La besàvia treballava com un home, feia estraperlo i no s’aturava davant de res (…). També era una dona forta i amb molt caràcter.

La meva àvia també treballava  al camp i on convingués i era el cap de casa (més que l’avi), i la meva mare també ha heretat el mateix tarannà” (Cristina Garcia Bautista).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2021, Joan Terrassa Lliteras comentà que “S’única persona que podia tirar una barrina enrere era sa madona de la casa”.

En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el 20 d’agost del 2021, Pere Ramon Nadal comentà “La meva àvia Florència i la meva mare Catalina mantingueren una economia pròpia dins el matrimoni, especialment, es cuidaven d’alimentar, cuidar i vendre el bestiar menut, conills, gallines i pollastres, i administraven els seus beneficis, cosa que els donava una certa llibertat econòmica.

La meva àvia anava cada dissabte al mercat de Vilafranca a vendre els seus animals. La meva mare tenia molta més capacitat de negoci, especialment, amb la cria de conills, i els conillaires passaven per casa a comprar-li els animals cada quinze dies.

El meu avi Pere era masover d’una finca de les més grans de la comarca (Can Fontanals) i només es dedicava a dirigir els treballadors i administrar la finca, que no era poc. L’amo vivia al Paral·lel de Barcelona, on tenia propietats i es dedicava a la família i a viure de les dones, especialment, del món de l’espectacle. De tant en tant, venia a la finca a passar comptes.

El meu pare Rafel ho passà molt malament després de la guerra, però acabà sent pagès pel seu compte i també rabassaire. Poc a poc, va anar creixent en propietats.

Ambdós només es dedicaren a la seva feina al camp i al manteniment de la casa. Les dones es cuidaven, principalment, de les seves labors, del bestiar menut i els fills. A les temporades, ajudaven també a la feina del camp”.

El 21 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les dones en la casa i amb l’esperit emprenedor i amb la iniciativa, escriguí “Les vostres àvies, o bé les vostres mares, a més de portar la casa, ¿eren emprenedores i actuaven (o actuen) amb molta iniciativa? Les dues àvies de ma mare (1943), sí”.

En el grup “Cultura mallorquina”, on la participació fou alta, el 21 d’agost del 2021, comentaren “Francament, és un distintiu de sa dona mallorquina” (Maria Galmes Mascaro), “Sí. Sa meva mare era patrona de barco i monitora d’esquí aquàtic els anys 60” (Marta Muria Bordoy), “Ses dones mallorquines sempre han estat molt arromangades” (Ann Lladó), “A Mallorca, sempre han manat ses dones, però deixaven veure que eren els homes que comandaven. Basta veure que som una de ses poques comunitats que mos casam en separació de béns, des de sempre, i a altres llocs, ho fan de guanys[1]. Aquí, el patrimoni de la dona sempre s’ha respectat. Tenim un foro propi i, des de sempre, ha estat un matriarcat” (Catalina Femenias Mas). A Catalina Femenias, li responen Mercedes Alemany Lopez (“Així és!”) i Jeronia Julia Salva (“Sí, és així”). Més respostes foren “Mi madre era agente de seguros. Llevaba la casa y nos hacía unos vestidos a mi hermana y a mí, guapísimos. Le quedaba tiempo para ir a bordar, hacer ganchillo, hacernos jerseys de lana dignos de exposición!!

A la vejez, fue autodidacta pintando cuadros y mantelerías… Una súper mujer!!” (Yani Palou), “Les meves àvies eren emprenedores, mallorquines de moltes generacions enrere” (Rosa Galmes), “Sa meva mare, tia i les padrines també eren emprenedores” (Isabel Maria Pol), “Sa meva besàvia, Paula Bernat, va esser sa primera empresària de Balears, a final del XIX, amb exportació de taronges de Sóller a França. Llavors va anar a viure a Alsàcia i va obrir restaurants de menjar mallorquí –de luxe-,  ‘Les Illes Balears’ es deien. I mumare va trobar pagarés firmats pel seu home que deien ‘Por orden de mi esposa”” (Angels De Ramon Vicens), “Ma mare (…) va ser una treballadora incansable, innovadora, emprenedora i valenta. Una comerciant àgil i atrevida que va aprofitar els millors anys del turisme” (Maria AlcoverTerrassa), “Mumare era molt feinera. Sempre deia ‘Si t’aixeques prest, més te retrà sa feina’” (Francisca Gari Vidal).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em  costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “amb ganancials”.

Les dones emprenen amb molta espenta

General, , , ,

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, llegim que “la substituta a casa d’una dona que anava pel món era freqüentment la sogra, és a dir, la padrina de la casa. La presència d’una sogra encara valenta permetia resoldre més o menys satisfactòriament la qüestió de les tasques domèstiques i la criança dels fills durant l’absència temporal de la jove de la casa. Si la padrina era massa vella o no podia valdre, calia la participació d’altres parents com algun fill o alguna filla de la dona que havia marxat o el seu marit. Si no hi havia padrina, el marit havia de cuidar-se més dels fills” (p. 99). Com em comentà, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), el 12 de maig del 2021, a la pregunta de si, “En la cultura colla, ¿l’home sol ser en casa mentres que la dona, com en el cas de les trementinaires (remeieres) de Catalunya, ‘van pel món’?”, “Sí: ell és el burro de càrrega; i ella, la comerciant”. Agraesc la seua col·laboració.

En línia amb aquesta tasca de l’home, tant en el cas de les trementinaires com en el de la cultura colla (cultura en què, fins i tot, és la dona qui va al bar, però no l’home, com, un dia, em digué aquest amic), en el mateix llibre, veiem que “La Maria (1919) era molt petita quan la seva mare anava a la verema i, com que no hi havia padrina, el seu pare era qui els cuidava” (p. 99) i, a més, “El seu pare tenia molta feina” (p. 99). Un altre exemple, el veiem quan Joan Frigolé escriu que “En Lluís (1930), que era el petit, recordava que quan la seva mare anava pel món amb una filla i l’altra germana era fora de casa, el pare era qui el cuidava. Recordava que una vegada la seva mare va tornar, varen matar el porc i varen tornar a marxar” (p. 100).

Però, fins i tot, hi ha casos en què tant la dona com l’home es dedicaven a tasques relacionades amb el comerç, com ara, quan Joan Frigolé comenta que, “Quan els pares de la Cèlia (1916) sortien tres cops l’any a fer de marxants de roba, ella i els seus germans quedaven a càrrec de la padrina, que anomenaven la mare vella” (p. 99) i, per exemple, quan els pares de Carme (1941), anaven pel món. En el cas de Carme, “la padrina i la filla gran es feien càrrec dels més petits. Dormien tots al llit amb la padrina. La germana gran va criar el més petit” (p. 99).

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre, entre altres motius, per aquest detall, i la de l’amic que m’ha informat en relació amb el tema ací exposat.

El rei molt obert i la modista jove, bella i bondadosa

General, , , , , , , ,

 

Hem trobat una rondalla valenciana molt semblant, en molts punts, a “El Gegant”, del “Rondallari de Pineda”, en un llibre de Joaquim G. Caturla, qui n’ha recopilat de les comarques de l’Alacantí i del Baix Vinalopó i, a més, com Sara Llorens, sense trastocar-les. Parlem de la primera que llisquí de l’obra “Rondalles de l’Alacantí”, publicada per Tabarca Llibres, en el 2016: “La rosa de l’amor (arreplegada al Campello)”. Molt prompte em cridà l’atenció que, en aquesta obra, “era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que ja havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9), és a dir, que eren dues dones molt emprenedores, amb molta iniciativa i amb molta espenta, ja que la mort del pare no ha representat un obstacle per a caure, com ara, en el victimisme de què un dia em parlava ma mare, en al·lusió a una dona que perdé el marit molt prompte però que no li fou un impediment per a tirar avant la casa i els fills.

Les dues modistes apleguen a una casa on són molt ben rebudes per l’ama:

“-Si la seua filla sap cosir, jo tinc molta roba aquí. I mentre ella cus, vosté pot anar al poble, que és a quatre passes, arreplega la roba, treballen i es queden aquí el temps que vulguen.

La mare, agraïda, va respondre:

-Ai, senyora, li ho agraïm molt! (…) Sí que ens quedarem, senyora. Que Déu li ho pague” (p. 10).

Ara bé, el rei jove que apareix en aquesta rondalla valenciana, molt prompte sap que la modista jove, qui, a més, “era una fadrina molt fina i molt bella” (p. 10) seria en el poble. I, aleshores, sense parar-se en palles, agafa el cavall i “corrents cap a la finca, que es fa tard” (p. 10). Així, veiem un cap d’estat interessat per la bellesa, per la jovenesa i amb molta espenta. Però, per al monarca, la bellesa està ben considerada, però no vinculada a la prepotència. Que el rei vaja a visitar la jove, podem considerar-ho com un signe molt positiu: és un home molt obert a tots els ciutadans i, per exemple, no dona preferència a les persones pertanyents a la noblesa.

Quan el rei aplega a la casa, la casera (l’ama de la casa), li diu que no hi és, però, com que el rei estava ben informat, en comentar-li la casera que hi ha una cambra on alcen ferramentes, li diu:

“-Doncs, òbriga –féu el fadrí-, no siga cosa que hi haja alguna gotera que vosté no haja vist i se’ls rovellen les ferramentes.

Quan la dona va obrir la porta i aparegué enmig de la cambra aquella preciositat de Roser, el rei es girà de cara a la casera i li digué amb molt bon humor:

-Doncs no tenen vostés mala ferramenta aquí![1]” (p. 11).

I, com que la jove Roser era del gust del rei i ell volia fer-la reina, el monarca no deixava de visitar-la. Això sí, la reina mare (una mena de reina emèrita a qui el rei tenia fidelitat i amb qui tenia bones relacions) preferia que el fill anàs a visitar un oncle que vivia en Itàlia on, a més, aquest familiar era rei.

El rei ho acceptà, però, la jove modista, “quan va saber la notícia (…) va dir al rei que li volia fer un regal. Tot seguit, va anar al jardí, tallà una preciosa rosa de color vermell i li digué les paraules següents:

-Aquesta rosa que us done és la rosa de l’amor. Sempre que la vegeu fresca, com jo us l’he donada, podreu estar tranquil perquè a mi no em passa res. Si la veieu mig mústia, vol dir que em trobe malalta. Però si un dia desgraciat la trobeu seca, estimat i senyor meu, això significaria que he mort.

El rei agafà la rosa i sense més paraules es digueren adéu” (p. 12).

Passa que la reina, qui considerava que, per dir-ho així, el fet que el seu fill tingués amistat amb una modista era de poble, no de persones “de sang blava” ( com em digué ma mare, el 10 de maig del 2021, quan li llisquí i li comentí passatges de la rondalla), no li feia goig i, per tant, pretén que l’oncle que resideix en Itàlia s’encarregue de distraure el rei.  I, de fet, en aplegar el jove monarca a Itàlia, li diu l’oncle:

“-Gràcies a Déu, fill meu, a última hora no ha estat res i ha resultat una cosa lleugera. Però, ara que has vingut, ja veuràs quines coses farem: anirem al teatre, farem festes i balls, anirem de cacera… de tot, de tot” (p. 13). En altres paraules, aquest oncle pretenia que, com diu una cançó eròtica valenciana[2], molt coneguda, el jove rei s’ho balafiàs tot “en putes i demés”, en lloc de fer-ho en comandar obertament el país, d’estar obert a tots els ciutadans de la seua terra (com ho mostra el fet que visite una jove modista, això és, una persona no pertanyent a la noblesa). I, així, al jove rei, una vegada en Itàlia i, quan li ve el record de la seua terra, se li presenten dos camins, dues opcions de vida:  o bé actuar com un home laboriós i interessat per la seua terra i fer de cap d’estat amb molta creativitat, o bé respondre al dia a dia com ho faria un home idealista i dedicat a donar-se bona vida, aprofitant els seus privilegis reials i, com ara, a anar de cacera… “de tot, de tot”[3].

Però, un dia, el rei, qui, des de feia temps, no havia mirat la rosa de l’amor (p. 13), veu que la flor estava quasi seca i, immediatament, evoca les paraules que li havia dit Roser, la jove modista de qui ell estava enamorat i que valorava positivament com a dona i com a persona i, per això, “Sense més dilacions, digué al seu oncle que se n’anava, que se’n tornava, que de sobte li havia vingut una gran enyorança de la seua terra i, dit i fet, en un moment el vaixell reial es feia a la mar (…) i tot el temps el jove va tenir la rosa dins un gerronet d’or amb aigua” (p. 13). El detall de ficar aigua per a que la rosa continue viva, d’entrar en contacte amb la mar i de passatges marítims (que evoquen el Consolat de Mar, de l’Edat Mitjana en la Corona Catalanoaragonesa) i de la mar (relacionada, tradicionalment, amb lo femení, així com també l’aigua),  són trets matriarcalistes.

Aplega al poble i, uns cavallers, trists, li comenten que havia mort la jove modista i que “–Aquella jove semblava una Mare de Déu” (p. 13). El fet que es compare la jove amb una Mare de Déu representa un tret matriarcal, a més, vinculat amb la bondat.

El jove rei, ja en el poble, ordena a l’enterramorts, que, “sota paraula de rei, traguera la xica que acabava de soterrar” (pp. 13-14), Roser. I, ràpidament, “el rei ficà la xica dins la carrossa i la va portar al palau. Allí (…), va posar al costat del capçal del llit, damunt la tauleta, el gerró d’or amb la rosa ja seca. En acabar, es quedà en silenci, tot sol, per fer-li companyia”  (p. 14).

Però, després que la reina visitàs el fill i parlàs amb ell, “per la finestra hi va entrar una papallona daurada. Volant i revolant, s’acostà al llit i va fer tres revolades sobre el cap de Roser. (…) a poc a poc la jove va començar a recobrar el sentit, va obrir els ulls i, quan es va adonar que el rei era al seu costat, l’abraçà i es va posar bé del tot. Amb la mirada buscaren la rosa, que era damunt la tauleta, i la trobaren tan fresca com si tot just l’hagueren acabada de collir” (p. 14).

Com veiem, l’home (el rei jove) és salvat per la dona i ho fa mitjançant la papallona i la flor (fet amb què, en aquesta rondalla, es fa una valoració positiva dels xicotets detalls), la bondat i la bellesa, com també es considera encertat que el rei estiga obert a tots els ciutadans. A més, com em vingué a la pensa l’endemà d’escriure, per primera vegada, sobre aquesta rondalla, això és, l’11 de maig del 2021, la papallona, ací, té un paral·lelisme amb la jove modista i amb la rosa, perquè, un poc després d’entrar l’animalet (i amb vida, així com la papallona que ix del capoll de lo que, en un altre temps, fou un cuc de seda), serà la jove qui reviscolarà i, per tant,… la rosa. En aquesta rondalla, ens hem trobat amb un rei que, àdhuc, està a favor de la sinceritat (com li ho manifesta a la casera[4]) i de la bonhomia en les relacions amb els altres i amb lo que passa pel món.

La rosa, en aquesta rondalla, és el símbol de lo que fa que la vida tinga sentit, tant la de la modista garrida, com la del rei, molt obert i franc, en línia amb un refrany que apareix en el DCVB i que diu molt de com calia que fos un rei: “Paraula de Rei no pot mentir” ja que, com veiem en un altre que figura en el mateix diccionari, “Del color del Rei se tinyen els vassalls”, com algunes vegades he dit a ma mare i ella comparteix amb mi.

Com a anècdota, diré que, el 10 de maig del 2021, en llegir la segona rondalla que figura en aquest llibre de Joaquim G. Caturla, “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, observí que comptava amb una frase que plasma el matriarcalisme de manera explícita: quan Peret diu a Margarideta “-Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat!”.

Agraesc els comentaris de Vicent Pla, de Joan Llàcer com també els de ma mare  (qui, com els dos amics) l’havia oïda (encara que “en casa dels majors”), en relació amb aquesta rondalla,  i a totes les persones que m’encoratgen en el treball sobre el matriarcalisme i en el dia rere dia. 

 

 

 

Notes:[1] Des del primer moment, he relacionat aquest humor irònic amb el típic vinculat amb la llengua catalana ,eixe humor que, com em comentà, un dia, un amic (molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal), en relació amb moltes cançons eròtiques valencianes, “És eixe humor que pareix innocent, com si no diguera res…”.

[2] La “Cançó de la llum”.

[3] En aquest sentit, cal recordar que, en la història de lo que ara és Espanya, com ara, en el segle XVII, hi hagué reis, per exemple, Felip III d’Aragó i IV de Castella, que foren famosos perquè prengueren part (i de manera activa) en la prostitució ( com es pot llegir en el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de Maria Helena Sánchez Ortega, a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat) o que delegaren en nobles, els quals, durant prou de temps, feren el paper de caps d’estat..

[4] “Paraula de rei no pot mentir”.

Dona fundadora d’una empresa

General, , , , , , ,

 

A mitjan abril del 2021, pengí en el meu mur una foto de Mancor de la Vall (una població de les Illes Balears) en què apareixien cinc persones d’una mateixa família però de generacions diferents, i Jose V. Sanchis Pastor, qui en feu un comentari, uns dies després, el 18 d’abril del 2021, m’envià dues fotos en què apareixen cinc dones d’una mateixa família i, de nou, de generacions distintes però seguides (en aquest cas, de Benigànim, població valenciana on viu ell). I m’escrigué “I comentar la foto. Amparo, Amparito i Amparín (les Galianes). Gemma i Júlia”, això és, el nom de les cinc persones, en aquest cas, dones. I continua: “La més major, va morir amb 102 anys, sent fundadora i accionista de l’empresa familiar de contraxapats i corbats MELBEN, de Benigànim. Al faltar el marit d’Amparo, la mitat de l’empresa es va repartir entre les dues filles i el fill, i ella mateixa…

Va sobreviure als dos gendres, al fill i a un nét, passant la subdivisió de l’acció del fill, als néts, fills del fill difunt. I, un d’eixos néts, va morir, passant l’acció als seus tres fills. 

De manera que l’empresa va aplegar a ajuntar quatre generacions d’accionistes”. La meua resposta, diligent, fou “Impressionant”, entre altres motius, pel paper tan important de les dones, ja que, per exemple, no passà a terceres persones que foren hòmens i de fora de la família. I, a banda, perquè la besàvia fou “fundadora i accionista de l’empresa”.

I, quant a una de les dues fotos, la dona que portava a mans la besneta, Gemma Huesca, l’endemà, en resposta a un missatge que jo li havia enviat, m’escrigué que, a casa, estaven en l’orde següent: “A l’esquerra la meva àvia Amparo, jo amb la xiqueta que li diuen Júlia, la meva besàvia Amparito (nosaltres sempre li hem dit ‘la uela Blanqueta’, perquè sempre l’hem coneguda amb el pèl blanc) i ma mare a la dreta, Amparín”. Per tant, la dona fundadora és “la uela Blanqueta”.

Quan, el 19 d’abril del 2021, comentí, a ma mare, aquesta foto, em respongué “Doncs, a disfrutar de les coses boniques que ens done la vida”. Jo hi estava totalment d’acord.

Com veiem, hi ha hagut dones amb molta iniciativa i, fins i tot, persones d’una mateixa família que segueixen les seues petjades. I, àdhuc, fotos de família com aquestes.  I, com escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”. I, qui diu Catalunya, diu els altres territoris on els avantpassats d’origen català portaren la llengua catalana.

 

Agraesc la generositat, el detall i la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Gemma Huesca com també les paraules de ma mare.