Arxiu d'etiquetes: llenguatge agrícola relacionat amb la maternitat

El sentiment de pertinença a la terra: la maternitat, el llaurador i dones emprenedores

General, , , , , ,

Continuant amb el relat “Arbre singular o el dimoni enganyat”, plasmat en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i amb el tema dels brots i de la terra, el 23 de gener del 2024 posí en Facecebook la frase marinera “La barca ha parit” (p. 196), la qual figura en aquesta obra i que, en paraules del folklorista, “diuen al tirar la llanxa a la mar” (o siga, per la semblança amb el naixement del nounat, de dins de la terra, això és, de la mare). Recordem que la barca parteix de la costa.

Ara bé, com que, tot seguit, havíem indicat que hi havia un “Recull de refranys i frases fet entre les gents de la platja i de terra ferma” (p. 200) i que “Fou la primera vegada que llegírem ‘de terra ferma’”, poguérem recopilar uns comentaris que empiulen molt amb la llegenda de l’arbre.

Primerament, en el grup de Facebook “El refraner valencià!!!!”, eixe dia, Luis González Sese ens escrigué “’El marge ha parit”. En els marges de pedra seca que aguanten la terra, diem que ‘Ha parit’ quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir.

No sé si t’interessa, però la intenció és bona. ‘El marge ha parit’”. Llavors, li responguí: “Gràcies, Luis, pel comentari, molt interessant, i bon dia,

Això és una mostra més que el matriarcalisme té a veure amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) estan molt relacionades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic, el llatí ‘mater’.

I qui pareix és la mare”.

En acabant, Luis González Sese ens afegí “Al marge, se li fa la panxa i, per arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitant fer més mal i traure la terra de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si açò serà un despropòsit, però la reparació sí que pareix un part amb cesària. Obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, traiem el xiquet, cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et servix per a alguna cosa”. Aleshores, li escriguérem “Gràcies per aquest segon comentari, igualment interessant.

No és cap despropòsit. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, a la mare (entesa, fins i tot, com la Mare Terra), perquè és ella qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat”.

En acabant, Luis González Sese adduí unes paraules molt sucoses per al tema del matriarcalisme, de la maternitat i de la terra: “Al cap i a la fi, de la terra, naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i cuidar-la com a un fill, era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, més o menys, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, els dos”. 

Després de l’exposició d’aquesta mena de diàleg (i de plasmar que, qui diu planta, diu arbre), agregarem que el 23 de gener del 2024 li envií una entrada que havíem posat respecte al sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i nets, i Luis González Sese l’empiulà amb el tema de la meua àvia materna, Amparo (1910-2000) i quan ella deia “Mare” (com quan, de xiqueta, ho faria a sa mare): “Les meues àvies. La materna, sempre amb nosaltres; i la paterna, ‘anava a mesos’: un mes amb cada fill. Elles també cridaven la mare.

Soc obrer i vaig fer l’última reforma de la residència d’Ondara i també hi havien dos o tres dones que cridaven la mare. No vaig veure cap home que la cridara. Et trenca el cor”. La meua resposta fou “En casos així, cal molta paciència”. Com a aclariment, Ondara és una població valenciana de la Marina Alta.

Aquestes paraules estan en nexe amb la tercera part d’aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez, quan passa al tema del joc i, igualment, inclou l’esperit emprenedor de les dones i el bateig: “Aquelles juguen a dones en la soca, fent servir la rabassa d’escudeller per als testos de plats, cassoles i canterelles que figuren ser l’escurada i la vaixella, així com, en la coveta, s’estableix la tenda, en què les pedretes són cigrons i fesols; la terra granellosa, l’arròs. I la fina, la farina, amén de les pedres codisses, que substitueixen les criadilles (…).

També hi ha fornera i llavanera i, fins a comare, puix, a vegades, simulen un bateig, en què és d’absoluta necessitat aquella, per a portar la criatura. Els pans que porten a coure són de fang. No obstant això, a vegades, donen lloc a disputes  amb la tia fornera, per si el de la puja és gran o xicotet.

No hi ha cap raó per a dir que les conveïnes es parlen de vosté i que les filles tracten de senyora mare les que de tal actuen” (p. 292). Per consegüent, tot esdevé en contacte amb l’arbre o bé amb la terra, dos trets matriarcalistes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, amb iniciativa i la maternitat en el matriarcalisme

General, , , , , , ,

Una altra narració recollida per Sara Llorens, en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “El gra de mill”. Un home i una dona volien tenir un fill, encara que fos com un gra de mill. Un dia ho diu la dona, qui era en la cuina, i, al moment, sent: “-Mare, mare! Ja us aniré a comprar safrà i canyella.

Ella mira (…) i veu un gra de mill (…) i li diu: – Ja podràs dur el cistell?

-Prou!

La seva mare li dóna el cistell i se’n va” (p. 517). Per tant, la mare demana al fill si considera que ja té forces per a anar-hi, li dona moltes facilitats i, de pas, reflecteix l’educació matriarcal.

Més avant, el fill aplega a una botiga i “la dona de la botiga (…) el va veure i el va despatxar” (p. 517). És a dir, aquesta rondalla, de 1902, plasma que una dona (i, aleshores, n’hi havia moltes com aquesta) portava una empresa, encara que fos petita.

El xiquet, en arreplegar lo demanat per sa mare, recorre a la destresa i, amb iniciativa, “El gra de mill posà el cistellet per un regueró, hi saltà a dintre i deia” (p. 517) que fes via el cistell. O siga, que el fill el fa córrer per una canal i, així, facilita el trànsit cap a on era sa mare.

En acabant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua (femení), l’horta (que representa la vulva) i una fulla de col (que simbolitza els pèls del pubis) junt amb la col (que ho fa de la vulva): “El cistell es va tombar i va quedar encallat, però l’aigua es va endur el gra de mill fins a una horta i va anar a parar sota una fulla de col” (p. 517). Cal dir que, en febrer del 2023, demanàrem sobre la maternitat (en relació amb xiquets que naixen sota una col de l’hort) i que algunes persones ens plasmaren que els havien dit que era allí on havien nascut. Açò, partint del fet que, en les cultures matriarcalistes, més d’una vegada, es parla de manera simbòlica sobre temes sexuals, ens fa associar aquest passatge al del naixement dels nens. 

A més, a continuació, podem llegir que, “Quan va passar la pluja, va venir un bou a pasturar i es va menjar aquella fulla de col, amb el gra de mill i tot” (p. 517). Recordem que el bou és un animal vinculat amb el camp, amb la lluna (femení) i amb la fertilitat.

Finalment, el gra de mill “a la comuna va anar a parar.

Però el seu pare (…) se’l va trobar i el va rentar” (p. 519), de la mateixa manera que, durant un part, es renta el nounat. A banda, com que el pare fa aquesta tasca, al mateix temps, accepta (acull) el fill i, per consegüent, la seua condició de pare.

En el relat següent, “En Tifolet”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, els passatges són semblants. Així, una dona és qui fa de venedora en la casa del costat d’on viu el fill petit (en Tifolet). En Tifolet, seguint les directrius de sa mare, fa camí cap al camp, on era son pare:

“-Ah! En Tifolet ja és aquí! -diu-. Vine aquí, que dinarem tots dos junts!” (p. 521). I, per tant, hi ha bona avinença entre el pare (acollidor) i el fill (amb molta espenta i molt obert).

Al final de la rondalla, “va sortir en Tifolet de dins del ventre del bou. El pare, que el va veure, (…) el va replegar i el va fer anar cap a casa seva” (p. 521), on era la mare.

Novament, la mare, a principi, i, posteriorment, el pare, accepten el fill. I, a més, el pare fa un paper semblant al d’una comare. Un tret més que podríem empiular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xiquets que naixen sota una col de l’hort, didàctica i maternitat matriarcals

General, , ,

 

En relació amb el comentari d’Àngel Blanch Picanyol, ens afegí “Les llegendes de les Encantades o Goges, sempre m’han atret. A Moià, a la zona de les Coves del Toll, també ‘n’hi havia’. Les llegendes, aquestes, les relacionades amb les Dones d’Aigua, les trobo… hipnotitzants.

Bé, a casa meva, per part materna, eren pagesos i sempre m’he sentit molt orgullós”. Uns altres comentaris foren “A casa, ens deien que els nadons els portaven els angelets” (Rosa Garcia Clotet). Resulta curiós que, a una dona que ha rebut una educació matriarcal, li transmeten aquest detall, llevat que, com ara, el vinculem amb el sentit d’innocència (“¡Angelet!”, com es diu popularment i associat a la infantesa) i no amb lo místic (ja que l’àngel està relacionat amb el cel). A més, que els angelets portassen el nadó a la terra, el 4 de febrer del 2023, em va evocar el fet que, en la cultura colla, matriarcal, el déu Sol envie els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra) per a garantir que hi haja vida i, de pas, per a que la terra hi siga fèrtil. Glòria Reverter escrigué “A la meva mare, la seva (o sigui, la meva àvia) li deia que se la va trobar sota una col de l’hort”.

Tocant les paraules de  Glòria Reverter, el 4 de febrer del 2023 cercàrem “sota una col” en Twitter i ens trobàrem amb un tweet molt interessant i que, personalment, el relacione amb la sexualitat matriarcal. El plasmà Ximplet!! el 10 d’octubre del 2022:

“… De nit, avui pot sortir el sol

Tu i jo, sota una col.

Tu i jo sols, rere el ressol..

 

Adrià Puntí”.

Després de llegir aquests versos, adduirem que u dels significats que té el mot “ressol” en el DCVB és “Solatge, la porció de líquid, de gra, etc., situada a la part inferior del recipient i barrejada de brutícia”. Açò ens convida a una qüestió: ¿no és el semen sinó un líquid; el recipient (la dona), entre altres coses, acollida; i, quant a la unió de l’home i la dona, una mena de barreja? Sí. ¿No es feien barretines en l’hort i, a més, podem imaginar que hi fan l’acte sexual i que, de pas, els nens naixen… sota una col, una planta, a banda, de forma redona, això és, en línia amb lo femení, amb la dona? Sí.

A més, referent a la idea d’abundància, la qual no descartem que tinga a veure amb la dona i, igualment, amb la Mare Terra, també en Twitter, Lur Rosinés, el 21 d’octubre del 2020 comentava que “Sota una col, pots trobar-hi de tot, hi ha un ecosistema que flipes… Cargols, aranyetes, escarabats petits, llimacs, en patufet… I… erugues enormes que et miren i tot!

Tenim una minifauna que enamora”. I, de nou, en vincle amb el naixement dels nadons, en un tweet de Roser Carol (del 19 de juny del 2021), llegim “Bon dia a tothom. A mi, no em van fer, em van trobar sota una col”.

Un altre comentari que ens escrigueren el 3 de febrer del 2023, en el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, de Carles Casanovas Palop, deia així: “La meva mare era llevadora. De petit, llegia ‘MANUAL DE OBSTETRÍCIA’ sense cap problema. A mi, em feia gràcia que els amics tinguessin germans que venien de París. A casa, en dèiem simplement PARIR”. Quan llisquí aquest comentari, li comentí “En alguns relats, els nens ixen de sota terra, com ara, d’un pou (simbolitza la placenta) o bé d’una cova (la mare) o d’un forat (de l’úter).

Són formes d’explicar el naixement d’un nen, per mitjà de símbols, i, tots ells, en relació amb la terra. Això té a veure amb el matriarcalisme”.

Adduirem que, el 3 de febrer del 2023, en el grup de Facebook “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, escrigueren “Ens portava la cigüeña de París” (Familia Fuentes Itarte), “Exacte. Familia Fuentes Itarte. La cigonya de París” (Nuria Tomás González), “A mi, també em va portar la cigüeña” (Mary De Los Aires Batiste), “Sí. De la Covalta o la Cova de l’Avenc. En aquells temps, amb poca cultura, ens créiem tot lo que ens deien els mestres i els capellans, que no era poc” (Familia Fuentes Itarte), a qui comentí “Té a veure amb símbols relacionats amb el matriarcalisme” i li posí l’enllaç per a accedir a l’entrada “El naixement i la maternitat , de manera molt oberta” (https://malandia.cat/2022/10/el-naixement-i-la-maternitat-de-manera-molt-oberta), plasmada en la web “Malandia” el 30 d’octubre del 2022, i una foto on es podia llegir bona part de “La cova de l’encantada”, arreplegada per Josep Franco en la seua obra “Llegendes valencianes”. Més avant, Familia Fuentes Itarte ens escrivia “Boniques històries”. Al meu coneixement, com li vaig afegir, “Sí. Si les interpretem per mitjà del significat dels símbols, resulten molt didàctiques i més pròximes al gran públic”.  

En el grup “Records del nostre passat”, el 4 de febrer del 2023 i posteriorment ens comentaren “A casa, que eren molt catòlics, deien que els portaven els angelets, igual que el regalet de les dents que posàvem sota el coixí” (Dolors Farrés Puiggròs), “A casa, ens deien que ens havia portat la cigonya” (Misericòrdia Nicolau Soronellas), “No ho comentaven…” (Xavier Castells Fontboté), “Quan preguntàvem, ens deien que el portaven els angelets” (Rosa Garcia Clotet), “Jo vaig néixer l’any 1959 i, a mi, em deien que m’havien trobat sota una col de l’hort de la meva àvia” (Leonor Llado Boberas). Quant a aquest darrer comentari, copsem un vincle entre el net, la col, l’hort i la dona (ací, la padrina), detalls molt en línia amb rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme: l’àvia, o bé era la propietària de l’hort, o bé era una persona que hi tenia molt a veure. Per tant, tenia molt d’interés per la terra.

Finalment, diré que, al meu coneixement, la didàctica i, fins i tot, explicar la sexualitat i la maternitat com ho fan les rondalles, és positiu i molt important: no sols per a qui ho transmet, sinó per al receptor. I si, a banda, és un nen, li facilitarà el pas per a comprendre-ho, posteriorment, des de la vessant científica, la qual, si es presenta de manera sintètica, pot resultar quasi indiferent a la vida, als petits detalls, com qui, en veure un flor, es limitàs a dir que ho és, sense gaudir (si més no, una miqueta, com ara, del paisatge, del color, de l’olor, etc.).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que van a fer barretines i xiquets que naixen en un hort: maternitat matriarcal

General, , ,

El 1r de febrer del 2023 accedírem a una llegenda en què es comenta que la xicalla ix (o bé els porten) del forat de l’Encantada. Aquest relat figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors. En el darrer paràgraf del relat, narrat en Oliana (una població catalana de l’Alt Urgell), llegim “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364).  “Quitxalla” té també, com a sinònim, “xicalla”.

Consultàrem l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, i trobàrem que, tocant el tema de la cacera, relaciona la cova-caverna-santuari “de què el caçador ix i, a què torna (naixement-mort) i, en l’úter social primitiu de la qual la dona realitza la funció d’amalgama psicosocial” (pàg. 25, nota 8) i que, més avant, copsem de “l’estada paradisíaca en l’úter familiar” (p. 35).

A més, en el relat, captàrem que, com comentàrem el 1r de febrer del 2023 a unes quantes persones, com ara, a un home que coneixia molt la cultura colla, “El forat representa l’úter de la mare, de la mateixa manera que ho fa la cova”.

Aquest detall podríem dir que va en línia amb el matriarcalisme. Així, per exemple, com escriguí el 2 de febrer del 2023 a Víctor Ferrer Sanantonio, un home molt interessat per l’etnografia, aquesta narració “és molt simbòlica: no provenen d’una gran ciutat (París, associada al centralisme), sinó de la terra i cultivable, això és, de la mare.

I, si no, de la cova. Novament, de lo femení”. 

Víctor Ferrer, a qui facilití la llegenda, em plasmà “M’havia paregut que el forat de l’Encantada es referia al País Valencià. ¿Saps que hi ha un indret anomenat així? El Barranc de l’Encantada, a l’antiga Baronia de Planes (País Valencià)”.

Afegirem que el 3 de febrer del 2023, posàrem un post en Facebook, en què déiem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos deien que els nens eixien, o els portaven, d’una cova, com ara, del forat de l’Encantada? Gràcies”. El mateix dia, en el meu mur, posaren “A mi, em deien que els portava una cigonya de París. A mi i a molts de la meua edat” (Maria Josepa Mas Doladé), “A mi, també em deien que les portaven les cigonyes!!! A més, donava la casualitat que, al campanar de l’església, hi havia un niu. O sigui, que ens ho crèiem” (Pilar Ortiz De Paz), “La meua era del 1919 i ens deia que els portaven les cigonyes” (Rocio Cuki). Igualment, tinguérem un diàleg interessant amb Nuri Coromina Ferrer, el qual plasmàrem eixe dia en un altre post:

“-A nosaltres, ens deien que els pares havien anat a fer barretines a Olot (la Garrotxa).

A Olot, feien sants i barretines. I ens deien allò que t’he escrit. Ara, gairebé ningú ho sap ja.

Li he comentat:

-Gràcies, Nuri.

En un llibre de llegendes de la Plana de Vic, una comare (llevadora) trau un nen d’un pou: el naixement. El pou, a més de ser un símbol en línia amb lo matriarcal, podria representar la placenta.

I ens ha afegit:

-Lluís. Sí, i tant! Els petitons no ho lligàvem.

Li he adduït:

–‘Fer barretines’ podria ser fer l’acte sexual. ‘Barretina’, entre altres coses, vol dir ‘Barrina, desig sexual’[1].

I, com en algunes rondalles en què intervenen el llop i la rabosa (guineu), els sants serien els hòmens…, i les barretines, les dones.

El llop representa l’home; la guineu, la dona.

Aleshores, Nuri Coromina Ferrer ens escriu:

-Interessant”.

Adduiré que, àdhuc, podríem vincular els sants amb la part religiosa i mística, amb la que mira amunt, cap al cel. En canvi, la barretina (molt popular en Catalunya), ho faria amb la dona, amb lo terrenal.

Igualment, també ens plasmaren “Nooo pas. A ma mare, la van trobar sota una col, quan el meu avi va anar al tros” (Àngel Blanch Picanyol), és a dir, a la terra que s’empra per al conreu.

El fet que isquen detalls que tenen a veure amb coses simples, quotidianes i, a més, conegudes en la terra, com ara, la col, el tros, els sants (però sense deixar fora les barretines), etc., resulta similar al vocabulari que figura en moltes cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila i publicades en els anys setanta del segle XX. I, òbviament, ho podem associar amb lo matriarcal, amb lo relatiu a la terra, amb tocar els peus a terra i amb la fertilitat (la qual està vinculada amb la dona en la maternitat i tot).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Aquesta definició figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, sota l’entrada “Barretina”.