Arxiu d'etiquetes: conversa amb Pere Riutort Mestre

La llengua materna, de la terra, del jovent i de la gran majoria de la població

General, , ,

Un altre tema interessant que trau el poeta Joan Alcover, en el seu discurs “La llengua materna”, de 1903, és la llengua. Cal dir que, per a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920, la llengua i la terra són els pilars de les seues vides, com eixa pedra grossa que apareix en algunes rondalles i que dona consistència, força a lo que es basteix damunt d’ella. La llengua, com podrem veure, empiula amb aquest matriarcalisme: “A Catalunya s’ha imposat el català, com a llenguatge literari, als escriptors i al poble”.

Quant al País Valencià, diu que, “A València, poble verament bilingüe, a on l’escriptor no aprèn el castellà sols en l’escola, sinó en l’interior domèstic, coexisteixen la renaixent poesia regional, brillant i perfumada, però d’arrels no gaire fondes en la societat, i la viva tradició castellana, prou antiga per haver donat noms il·lustres al repertori clàssic de Castella”. Açò podria tenir una relació molt directa amb la política que portà l’Església valenciana des de mitjan segle XVI, de Juan de Ribera ençà (Sevilla, 1532- ciutat de València, 1611) qui ja tractà d’introduir la llengua catalana en les escoles populars que, aleshores, regentava l’Església valentina (encara que en fossen poquíssimes, després de la Germania) i que, a més, durant alguns anys, fou virrei del Regne de València. Tampoc no deixarem a banda el paper del predicador i religiós castellà Tomás de Villanueva (1488-1555), igualment, exaltat per alguns sectors “progressistes” de l’Església valenciana en el primer quart del segle XXI. Recordem que, en paraules de Pere Riutort (amb qui parlàrem el 31 de gener del 2021), “La conversió dels moriscos, per lo que em digué Manuel Sanchis Guarner, resultà de la promoció de catequització que va fer el Patriarca. Els frares no van ser, sinó els religiosos. De deu missioners, nou eren religiosos… i ja volien introduir el castellà…”.

Això sí: Joan Alcover addueix que, “si tradueixen a la segona la vida del camp, on el castellà no sol parlar-se, l’honradesa artística els obliga a suprimir el diàleg, posant només entre i entre, com notetes de color, en boca dels pagesos, qualque breu partícula valenciana”. És a dir, que la gran majoria de la població s’identificava amb la llengua materna, coneguda,  popularment, com “valencià”, i que era molt parlada entre els llauradors, el col·lectiu que, fins i tot, a primeries del segle XXI, més ha conservat el matriarcalisme juntament amb els valencians de les poblacions en què menys ha penetrat el castellà i, de rebot, la cultura castellana,… en la manera d’entendre la vida.

I, més encara, si tenim present que, com em digué Pere Riutort el 31 de gener del 2021, “L’any 1939, el 49% dels valencians eren analfabets [en llengua castellana]”, fet que volia dir que l’escola pública estatal (de tradició castellana, castellanista i patriarcal) encara no havia assolit el seu objectiu de castellanitzar la societat valenciana catalanoparlant. Igualment, m’afegí que, mentres que, “A Mallorca, es fundaren onze fundacions de dones; a València, hi ha hagut alguna cosa, però en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca [, de fundacions religioses]. I, ací, bastant menys”. 

Això explica que, com plasma l’escriptor mallorquí, “Aquí a Mallorca pot dir-se que de la nostra història i la nostra personalitat no en queda més que la llengua, única parlada entre nosaltres, fora de certs actes cerimoniosos (…). El castellà l’aprenem bé o mal en els llibres, mes no en la vida”. Aquesta darrera frase encaixa molt amb el refrany (que hem trobat amb diferents formes) que deia el meu avi matern, Miguel (1906-1992): “[Jurídicament,] Manen els hòmens, però [, en el dia rere dia,] es fa lo que la vol la dona”. Per aquest motiu, Joan Alcover incorpora paraules que, en el primer quart del segle XXI, encara enllacen amb el matriarcalisme en cada u dels tres territoris esmentats: “No fa gaire es podia dir: ‘Catalunya té una sola tinta; València en té dues; Mallorca… quasi és incolora: no té ni el castellà en els llavis ni el mallorquí en el cor’”…, si més no, a nivell literari. I diem açò perquè, d’acord amb l’estudi esmentat, podem assegurar que, per exemple, on més s’ha conservat (en molts sentits, com ara, en els balls, en la transmissió en lo familiar, en l’herència, etc., sens dubte, ha sigut en les Illes Balears). Escric açò el 6 de novembre del 2023.

I, ¿per què València tenia dues tintes? Segons unes paraules de Pere Riutort (Petra, Mallorca, 1935 – Tàrbena, País Valencià, 2021), del 10 d’agost del 2021, “El foc es feia a terra: jo ho he vist. Cantaven, llegien. Rondalles fent el sopar… Les rondalles reflecteixen la realitat popular: televisió, res; ràdio; res; premsa, pràcticament ningú llegia.

Els valencians teniu els castellans al costat…”.

I, com que el mallorquí (el català) no estava en el cor de molta gent lletrada en 1903, calia impulsar el seu reviscolament. O siga, el de la llengua materna, el de lo matriarcalista, després de més de cent-huitanta anys d’imposició del castellà en quasi totes les illes, llevat de Menorca (la qual, durant bona part del segle XVIII i alguns anys del segle XIX, fou anglesa) i no acollí la Inquisició i permeté l’ús de la llengua catalana. Això enllaça amb unes paraules posteriors de Joan Alcover: “El jovent s’inclina cada vegada més a cantar en la materna llengua, és a dir, a l’autonomia espiritual i poètica de Mallorca. I jo, que ja fa ben prop de vint anys que ho predicava, és clar que no puc menys de celebrar-ho”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’Eivissa matriarcal del segle XVIII

General, , , , ,

 

Partint del llibre “Sexo, amor y matrimonio en Ibiza, durante el reinado de Carlos III”, de Jorge Demerson i de Paula de Demerson i publicat per El Tall editorial (de Ciutat de Palma, en 1993), trobem unes paraules que considere encara aplicables a bona part del segle XX, ací, referent a les tasques que feia una dona: “La vida de la mujer ibicenca solía ser sumamente laboriosa y dura. (…) Por eso, la que más se resquebraría[1] sería la más hacendosa[2], la que fuera más limpia y curiosa, la que fuera un genio dulce, apacible, paciente, trabajador y que supiera todo lo que hace una buena ama de casa: guisar, lavar, hilar la rueca, tejer, cortar, coser y remendar[3] prendas de vestir, criar pollos y patos, ordeñar ovejas y cabras y hacer queso, enjalbegar[4] la casa, cultivar la huerta y recoger la fruta, ocuparse de los niños cosa que aprendió cuidando de sus hermanitos- y la que fuera capaz de darle cada año y medio al marido otro hijo que andando el tiempo, le ayudaría en las faenas del campo” (p. 89).

Però els autors d’aquesta obra sobre Eivissa també comenten que, “En la sociedad pitiusa del siglo XVIII, que hoy día se la calificaría de ‘machista’, los hombres indiscutiblemente llevaban la voz cantante[5]. Sin embargo, nos parece justo subrayar el papel que correspondía a la mujer en esta institución jurídica original. En su auto, el Juez eclesiástico mandaba que la joven sería secuestrada en casa de tal médico, notario o abogado, pero siempre añadía: ‘al cuidado de la esposa de éste’ o ‘al cuidado de la madre o del ama de llaves’, si se trataba de un canónigo o sacerdote’ o, en fin, ‘apud matronam honestam’” (p. 172), és a dir, amb una senyora honesta[6].

I, per a reflectir el gran paper que jugaven les dones, àdhuc, les jóvens, en aquell temps i, per tant, el grau alt de participació, llegim que, en aquella Eivissa, la institució del “depòsit”, vinculada a l’Església i que tenia una finalitat que ho aplanava a les dones i també als hòmens: “reconocer y hacer respetar la libertad de un ser menor de edad y como al sometido a la autoridad de sus padres, permitiéndole en una sociedad en la que la patria potestad[7] era poco menos que absoluta, expresar libremente su gusto y voluntad.

Esta institución que existía desde tiempo inmemorial, era el reconocimiento por la Iglesia del derecho de las muchachas a escoger al que iba a ser su marido, el compañero de toda su vida. Años antes de que se representara el Sí de las niñas[8], en ese rincón excéntrico de España que se consideraba inculto y salvaje, florecía esta institución plausible que manifestaba palmariamente, adelantándose medio siglo a la tan cacareada Revolución Francesa, que en España se reconocían ya y protegían ciertos derechos del hombre, y lo que resulta más notable todavía, ciertos derechos de la mujer y de la doncella” (pp. 173-174). Informació cabal i que va en línia amb alguns escrits de Bartomeu Mestre en relació amb el segle XVIII i amb la cultura balear. A més, per mitjà d’informació treta de comentaris plasmats en el grup “Dialectes”, el 27 de febrer del 2021, veiem que, “A Barcelona, també entraven a casa. El noi demana casar-se, a la noia, i, si acceptava, després ho comunicava als pares” (Esther Jolin) i que, com ara, “En la generació dels meus pares, l’home li parlava a la dona i, finalment, es casaven” (Antoni Porcar Gómez). Per tant, l’home havia de passar per l’adreçador (no coercitiu, ni, per exemple, xantatgista) de la futura dona, això és, de la núvia, de la festejadora. 

Un fet que no es sol comentar (ni en els mitjans de comunicació social, ni en els partits polítics, ni en els sindicats, ni, per descomptat, en els centres d’instrucció pública des del nivell primari fins a l’universitari) i que no em negaré a plasmar: en el segle XVIII, s’imposen els decrets de Nova Planta (amb la filosofia castellana de la vida, patriarcal) i, àdhuc, afectaren el tema sexual i l’eròtic.

Tot seguit, afegirem una part de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, feta, en bona mida, en el 2018, i en línia amb la família i amb el paper de l’home i amb el de la dona. Comptem, a més, amb escrits fets en Facebook.

Començarem aquest apartat dient que, en documents com “El cicle de la  vida: els rituals de la vida de l’individu dins d’un context familiar i social” que tracten, fins i tot, sobre moments més pròxims als nostres dies, podem llegir, sobre el matriarcalisme en les Illes Balears (si més no, en el document, com estava, mentres férem l’estudi sobre els Sants de la Pedra, que no l’actual), que “Les dones casades eren les que comandaven, no només dins la casa, sinó fora. En Pere Capellà[9] escriptor de comèdies de costums mallorquins en té una titulada Sa madona du es maneig. N’Antoni Galmés (1982) conta que quan els poblers[10] anaven el dimecres al mercat de Sineu a comprar mules, en arribar a un acord amb el venedor deien ‘sa barrina està feta, si sa mula li agrada a sa meva dona’ o ‘a mumare’ (si era fadrí). Els jornalers i missatge[r]s solien donar el sou a les seves dones i la dona els hi donava una quantitat per fumar i anar al bar. La majoria de dones controlaven els diners familiars i quan s’havia de fer una despessa grossa, donaven els diners a l’home perquè ell pagués (ell era ‘l’amo’ i així semblava que ell era el qui tenia el control de l’economia familiar). N’Antoni Galmés també conta que un home de S’Aranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que a ca seva la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn d’en Llorenç Villalonga, aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni” (p. 23).

Però això era una cosa que ja venia de lluny, com comenta en la pàgina següent, en afegir que, en el dret consuetudinari (basat en els costums) mallorquí, es reflectia el paper predominant de la dona, cosa que ens ve a dir que, els seus avantpassats (i, per tant, en part, pobladors de l’històric Rosselló, és a dir, de la banda del Pirineu on està el Vallespir i, així, Arles, la població on es sol considerar el punt de partida dels Sants de la Pedra cap a la resta de l’àmbit lingüístic) vivien de manera matriarcal, com m’ho confirmarien, per Facebook, persones del País Valencià i de Catalunya, com veurem immediatament.

Finalment, plasmaré unes paraules que, hui, 19 de juliol del 2021, m’ha dit Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), durant una conversa, en què, fins i tot, li he llegit un passatge d’una rondalla recopilada per Ximo Caturla, en què l’home diu que ella l’ha salvat: “¿No saps què has de fer lo que diu ta mare?” (la mare de Pere Riutort, al marit), “Eren feliços [, els meus pares, com a parella]“, “Les feministes eren les nostres mares”, “Els matrimonis que són feliços és així: en què la dona [, sense coerció,] mana l’home”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] En valencià, fendre, esberlar, obrir.

[2] La més treballadora, la més diligent.

[3] En valencià, apanyar, apedaçar…

[4] En valencià, emblanquinar.

[5] En línia amb aquestes paraules i, això sí, sense deixar fora que testimonis com aquest són clarament minoritaris entre persones d’arrels catalanoparlants per part de pare i de mare com també dels avis i de les padrines, escrivim un testimoni d’una dona, Joana Silvestre, publicat en el meu mur, el 19 de gener del 2021: “Bon dia!!!! A casa la meva àvia, el que manava era l’avi i lo que ell deia anava a missa. Jo havia vist això a casa els avis paterns i matern. El patern, la meva àvia va respirar quan es va morir: tenia que tenir el dinar a taula a les dotze, no podia venir.-me a buscar a l’escola, perquè el senyor es quedés sense dinar o tingués que menjar més tard. I el matern, ‘bueno’, una altra pel·lícula. Actualment, si passés això amb els marits, anirien tous”. El mateix dia preguntí a Joana Silvestre si “tots dos eren d’arrels catalanes” i li comentí que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en eixe moment, hi havia “un testimoni molt semblant al teu (l’únic), però de dona a filla” i respongué “Sí, de Setmenat, de Lleida, d’Agramunt”. A més, li vaig afegir que “Eixa actitud era molt més pròpia de persones que havien entrat molt en contacte amb la cultura castellana, com ara, capellans i persones ‘lletrades’ en castellà” i ella rematà el diàleg dient “Puix eren catalans”. Sobre els capellans, em referia pensant en la posició del capellà que escrigué el llibre “Estampas de Masarrochos”, Cipriano Ibáñez Chisvert, en 1950, respecte a la que tenia son pare quan, el futur capellà, era xiquet i ajudava en el camp a un pare (el seu) molt pacient i amable amb el fill.

[6] La traducció l’he feta mitjançant el traductor d’Internet i no figura en aquesta pàgina del llibre.

[7] La pàtria potestat és el conjunt de drets que les lleis reconeixen als pares sobre els seus fills, sobretot, quan són menors d’edat.

[8] Es refereixen a l’obra de teatre “El sí de las niñas”, del castellà Leandro Fernández de Moratín (Madrid, 1760 – París, 1828), en què es fa una defensa de les dones, estrenada en 1806, en Madrid.

[9] Escriptor balear (Algaida, 1907- Ciutat, 1950). L’obra esmentada fou escrita en 1950.

[10] Nadiu o resident a Sa Pobla (illa de Mallorca).